A l'interior de l'illa de Menorca, sobre un turó a 12 km de la capital Maó, s'alça des de1304 la d'Alaior, fundada pel rei de Mallorca Jaume II arran de la compra d'una finca, així anomenada. Anteriorment, ja amb existència d'assentaments des de temps enrere com ens indica el seu topònim provinent d'un mot preromà Yhalor, que podria estar relacionat amb l'activitat d'una comunitat tribal berber assentada, els 'Yaturag' o 'Yettureg', originaris de les rodalies d'Argel i que li haurien posat aquest nom, significat de "Ell brilla".

Ja en el segle XVI, amb la monarquia hispànica de Carles V i Felip II, les poblacions menorquines van sofrir els assalts de turcs i de pirates barbarescos: Maó va ser assaltada per Barba-rossa l'any 1535; també Ciutadella, va sofrir l'atac de Pi Alí el 1558 que va captivar a 149 alaiorencs, segons va constatar el paborde Marcos Martí Totxo.

Per a prevenir nous desastres es va fortificar de la torre del campanar de Santa Eulàlia, es van crear companyies d'homes armats per a la defensa del municipi i es van construir la talaia de Binisegarra (del segle XVI) i la torre de defensa de San Bou (del segle XIX).

Alaior disposava d'universitat que depenia gairebé completament de les decisions preses per la Universitat General de Menorca i Particular de Ciutadella. A mitjan segle XVII, la Universitat de Maó primer (1640) i les d'Es Mercadal i Alaior després (1651) aconseguiren la seva independència per a prendre les seves pròpies decisions respecte a assumptes varis, per exemple, els problemes de la falta de blat a causa de males anyades, per a assegurar l'aliment de la població. Aquesta institució va romandre des de finals del segle XV fins a la meitat del XIX i és l'antecedent històric de l'actual administració municipal que anomenem Ajuntament.

Entre els segles XVII i XVIII es va produir un canvi en les relacions socials entre pagesos i cavallers. Nobles i burguesos es convertiren en terratinents, fet que hi haguessin menys pagesos arrendataris i apareguessin els primers contractes d'amistat.

Tradicionalment, Alaior ha estat un poble agrícola i ramader. Ara, però, ben poca cosa en subsisteix. És, en realitat, una societat industrial i de serveis: els sectors dels quals sorgeix la major part del producte interior brut. Com a centre productor de sabata artesana, l'anomenada 'menorquina' és ben notable en el conjunt insular. El patrimoni històric i cultural és, predominantment, de caràcter religiós: les parròquies de Santa Eulàlia, Sant Diego (amb el vell claustre franciscà), l'ermita de Sant Pere i la capella de Gràcia.

Des d’anys ençà, Montserrat ha volgut ser un indret d’acollida i de trobada, un indret d’escolta, de comprensió i de pau. Aquest 2025 ha fet 1000 anys de la fundació del monestir de Montserrat per part d’en Oliba, abat de Ripoll i de Cuixà i bisbe de Vic, i en volem commemorar també el seu mil·lenari.

La història ens diu que ja vers l’any 880 a la muntanya de Montserrat hi havia una petita ermita dedicada a la Mare de Déu. No fou fins unes dècades més tard, el 1025, quan un grup de monjos de Ripoll, enviats pel seu abat, van construir un cenobi benedictí al costat de l’esmentada ermita.
Naixia així el monestir de Montserrat, que ha estat sempre marcat per aquesta doble vessant: monestir benedictí i santuari marià. És a dir, un lloc de pregària, de vida evangèlica, de pelegrinatge i d’esperança.

Que el fundador fos l’abat i bisbe Oliba, un dels promotors més importants de la pau que hi va haver durant l’Edat Mitjana, ha marcat profundament el monestir de Montserrat al llarg de la seva història. Així, l’empremta del seu fundador potenciar el carisma que els monjos benedictins han intentat viure des de ben al començament de l’Edat Mitjana, al segle VI. No en va, un dels seus principals lemes ha estat sempre: Pax! Un lema senzill però profund.

Situat a la comarca del Priorat, és aquest emplaçament històric qui li dona el nom doncs és arran d’aquest espai religiós que es fundà al 1194 un monestir cartoixà. El monestir va anar creixent i convertint-se en una cartoixa a càrrec de la qual hi estava el Prior.

Fundada al segle XII per Alfons El Cast, decidit a fundar un monestir cartoixà a Catalunya, va fer el contacte amb el Prior General de l'Orde. Després de fixar els acords precisos, arribaren els primers monjos provinents de la Cartoixa de Verna, a la Provença, als quals, segons la tradició, s'uniren alguns eremites de Montsant, conformant així el primer Monestir Cartoixà de la península Ibèrica.

Aquesta primera construcció va estar determinada per l'orografia de la vall i per la necessitat de la comunitat de viure plenament en solitud i silenci.

Amb les diferents ampliacions al llargs del anys, va arribar a acollir un màxim de 30 monjos, al seu punt àlgid.
Els monjos van fer poblar i conrear els camps essent la gran protagonista l'explotació agrària. Entre els cultius s'hi trobaven els cereals (blat i ordi), la fruita (figues, panses, cireres, pomers...), els fruits secs (ametlles, avellanes, nous...), les verdures pròpies de l'horta, l'olivera, i la vinya amb l'elaboració de vins i licors. Cal destacar les explotacions ramaderes, doncs la cria de egües va ser molt important en determinats moments de la història econòmica del monestir, i l'explotació dels boscos; la creació de molins fariners i paperers, i forns de pa. Es van dedicar a la ferreria, la mineria, la criança de cucs de seda i fins i tot, el 1491, tingueren impremta.

‘Scala Dei’ amb el seu Prior Pere Aguiló, va impulsar i inspirar aquest estil arquitectònic d’art renaixentista a les terres de Tarragona. El seu nom, com el seu escut, fan referència a ser un espai de contemplació per arribar a connectar amb la divinitat, una escala que connecta la terra i Déu.

A partir de la primera meitat del segle XIX, la desamortització de terres propietat de l'Església i els saquejos produïts durant les revoltes populars van marcar l'abandonament i una profunda degradació del conjunt.

La seva ubicació, al peu del vessant sud de la serra de Montsant, li dona un marc paisatgístic incomparable. Actualment, la gestió d'aquest monument depèn de l'Àrea de Monuments i Jaciments de l'Agència Catalana de Patrimoni Cultural. Les darreres obres de restauració han tret a la llum part d'aquesta esplendor, que es pot contemplar en el nou espai visitable corresponent a l'àrea de vida comunitària. Compte amb un nou espai immersiu que et farà canviar la mirada sobre el món en què vivim. La Cúpula de la SOStenibilitat mostra, a partir del joc, el moviment i l’art, com s’interrelacionen el patrimoni, la cultura i la natura.

Una curiositat d’aquesta congregació, els monjos cartoixans fan vot de silenci, imprescindible per la contemplació. Només fan ús de la paraula pels cants i per comunicar-se estrictament el necessari en les tasques quotidianes. Tenen una hora a la setmana en que poden fer una passejada i utilitzar la veu d’una manera més lliure però han de fer-la en solitari i sense apropar-se a cap emplaçament humà. És un cop a l’any que tots el monjos d’una mateixa cartoixa fan una caminada conjunta i gaudeixen d’un ‘gran passeig’ que implica voltant 7 hores de durada.
Us podeu imaginar quines tertúlies s’hauran donat ens aquestes passejades pels camins del voltant?
Parlar de possibles interessos comuns o idees per fer noves receptes…? Retrets o aclarir malentesos potser passats 8 mesos dels fets…? Preguntar per com està l’actualitat i que et facin el resum de l’any, a l’estil dels programes del 31 de desembre…?

La vall de Gallinera és una de les valls de l'interior de la Marina Alta, allargada en forma de corredor amb direcció nord-est sud-oest, constitueix el corredor natural que comunica els pobles interiors de l’Alcoià i del Comtat amb la costa de la Marina Alta i gaudeix d’un microclima especial que li permet una gran diversitat bioclimàtica. En aquesta té el seu naixement i discorre el riu Gallinera, envoltada per muntanyes: la Serra de l'Almirall, la Serra de l'Albureca i la Serra Foradada.

L'etimologia del terme Gallinera prové del malnom preromà format per kal (roca, penya) i inar (obertura, forat), de manera que el topònim indica el referent paisatgístic més destacat de la vall, l'anomenada Penya Foradà, una roca foradada que forma un arc de pedra, situada a un dels cims de la Serra Foradada, a 737 m d’altitud.

Els primers indicis de presència humana a la vall es remunten al Paleolític superior (25000-8000 aC), apareixen materials trobats en la cova d’en Pardo, pertanyents a caçadors-recol·lectors, en la fita del terme amb Planes. Apareixen també en la mateixa cova materials de l’Epipaleolític (12000-5000 aC), del Neolític (5000-3000 aC) i de l’Eneolític (3000-1800 aC). En altres punts de la vall com la cova de l’Àliga o la del Passet també s’hi han trobat materials del Neolític. Aquesta presència continuada ha donat lloc a pintures rupestres repartides en dèsset abrics, tots localitzats en la serra de l’Almirant. 
Durant l’Edat del Bronze (2000-1000 aC) tenim notícies de l’ocupació del territori en el poblat de la Foradada i del Castellot d’Alpatró. Després de l’Edat del Bronze, a partir del segle VI aC, apareix la cultura ibèrica, amb estat, religió i cultura propis. En aquest període podem destacar el jaciment del poblat del Xarpolar i el del Castellot d’Alpatró, que actualment encara està ocupat.

Com totes les altres valls de l'interior de la Marina Alta, la de Gallinera va ser ocupada pels àrabs durant quasi sis segles. A la vall de Gallinera, a partir del segle X, podem parlar d’una vintena d’hortes xicotetes i disperses, cap de les quals, en el seu estat original, no arribava a les dues hectàrees. La relació entre els sistemes hidràulics i les presències de materials ceràmics permet observar que les hortes es distribuïen formant tres grups definits per la proximitat: un a la part alta, un altre en la zona central i un tercer grup en el sector més baix. El conjunt superior (que inclouria Llombai, Benicalaf, Benibader i la Carroja, Benissili a banda) era el més dispers i tenia Alpatró com a alqueria principal; a l’inferior, Benirrama estava al mig (entre l’Alcúdia i Benimarsoc). Però el més important era el central, on els espais hidràulics eren més grans i es trobaven més concentrats, i on les alqueries eren més nombroses: Bolcàssim, Benitaia, Beniestop, Benihahia, Benissivà, Benialí, Ràfol i Benifoto.
Després de l'expulsió dels moriscs (1609) la vall va quedar tan despoblada que el Duc de Gandia, a qui pertanyia el territori, va portar de Mallorca 150 famílies per a repoblar-la. Les conseqüències foren contades pel botànic Cavanilles de la manera següent: "Encara es veu l'origen de tots ells en l'accent i dialecte dels seus moradors. Són molt aplicats al treball, tot ho aprofiten i viuen contents en aquell recinte deliciós".

També s’hi troba el Castell de Planes, al bell mig del nucli urbà de Planes i en una situació estratègica, entre la confluència de dos barrancs, el de l'Or i un afluent d'aquest. D’origen musulmà i amb elements dels segles XII i XIII, la seua utilització al llarg de la història ha provocat un gran nombre de remodelacions. Al tossal on s’ubica el castell també s’han trobat restes de l’edat de bronze. També a Planes es troba visible i encara actiu l’aqüeducte medieval que porta l’aigua a la font i al safareig comunitari.

Des de principis del segle XIX, la població de la Vall va creixent i, davant d’aquesta situació i la impossibilitat del territori de generar prou riquesa per a tota la població, inicia la tendència a mitjans del segle XIX d’emigrar a l’exterior. Aquesta emigració només es detindrà o canviarà de significació durant la Guerra Civil, després del conflicte, l’emigració continuarà esperonada per la situació política espanyola o la precarietat econòmica dels anys de la postguerra civil, així com per les necessitats de reconstrucció en l’Europa de la postguerra mundial.

Durant tot el segle XIX i fins als 50 del segle XX, trobem un territori bastant poblat, en 1910 arriba al seu màxim amb 2.324 habitants; a partir d’aquesta xifra, la població no pararà de decréixer fins als nostres dies. En l’actualitat, un segle després, el padró oficial reflecteix que la Vall de Gallinera a penes compta amb 584 censats (2024).

El Vernet és un antic poble i terme pertanyent actualment al terme comunal de Perpinyà, ciutat que històricament formava part de la regió catalana del Rosselló i la seva identitat es troba en aquesta confluència entre catalanitat i influències franceses.

Està situat a l'esquerra del riu Tet, davant i al nord de l'antiga vila de Perpinyà, i constitueix en l'actualitat, i des de l'edat moderna, la meitat nord de la ciutat cap del Rosselló.

Estava centrat en el desaparegut castell de Vernet, a 2 quilòmetres al nord de la Tet, ran del lloc on es bifurquen les carreteres de Perpinyà a Narbona i a Foix. En aquest indret sorgí un nucli urbà que prengué el nom de l'Alt Vernet, davant del Baix Vernet, que havia crescut a darreries del segle XIX arran de la riba esquerra de la Tet, davant mateix de Perpinyà. Enmig es trobava una terra de molt bon rendiment agrícola, on es començaren a situar alguns establiments religiosos (les clarisses, el Bon Pastor, Sant Cristòfor), en uns amples espais encara no urbanitzats: la seva urbanització, formant el Vernet Mitjà, s'ha donat a darreries del segle XX.

El terme Vernet deriva del mot llatí/gal·lès verna, “aulne”, que remetria a un “lloc d’aulnes” (aulnaie) al costat de la riba de la riera o riu. El desenvolupament urbà del Vernet es consolidà sobretot en els segles XIX i XX quan el poble va ser integrat a la ciutat de Perpinyà.

És en el número 107 de l'avinguda del Mariscal Jofre on trobem el convent de les clarisses de Santa Clara del Vernet i la seva capella. Es tracta d’un edifici bastant gran, on l'església ocupa l'extrem nord del conjunt d'edificis. Històricament, és l'hereu del convent de Santa Clara de Perpinyà, que data del 1548 i està situat a la zona sud de la ciutat vella, en el barri de la Real, i que fou convertit en presó després de la Revolució Francesa, al llarg dels segles XIX i XX. El convent de Santa Clara de Vernet fou construït a partir de 1874 i les clarisses s’instal·laren el 1878, aquest representa el tercer emplaçament del convent de Santa Clara de Perpinyà, després del seu retorn a Perpinyà el 1822.

El fet que la comunitat de les clarisses estigui documentada des del segle XIII i que hagi passat per diverses reformes i relocalitzacions, la converteix en un element de continuïtat monàstica al Rosselló. Establerta a l'extramurs, havent de refugiar‐se durant conflictes fronterers, la comunitat monàstica testifica la situació de frontera geogràfica i cultural de la regió. La condició de ciutat de frontera, de regne de Mallorca, de Rosselló, de regne d’Aragó i finalment de França, ha fet que Perpinyà tingui una identitat híbrida, amb moltes capes. El fet que la llengua i la cultura catalanes estiguin presents al Rosselló i concretament a Perpinyà, permet estudiar la continuïtat cultural transfronterera.

Pel que fa al monestir al Vernet, l’edifici constitueix un element patrimonial i està en procés de reconversió educativa mitjançant l’associació La Bressola que té com a projecte instal·lar-hi una escola-lliure en llengua catalana,

La Bressola és una associació que té com a objectiu la recuperació de la llengua i cultura catalanes a la Catalunya del Nord. Tot i viure en un territori en el qual el català pateix una situació crítica, des de La Bressola continuen ferms i decidits en reivindicar el patrimoni cultural, el sentiment i els valors de la identitat dels ciutadans de la Catalunya Nord.

El maig del 1976, neix la primera escola en català a la Catalunya del Nord, inspirada en les SEASKA (escoles d’Iparralde, el País Basc del Nord). El dijous 16 de setembre de 1976, La Bressola va obrir les seves portes amb tan sols 7 alumnes. Al cap d’un any, a Nils, naixia la segona escola de La Bressola, la primera que fou allotjada en un edifici municipal. Una antiga escola abandonada per l’ensenyament francès.

Durant anys de força dificultats financeres, La Bressola sobreviu gràcies a la solidaritat, i l’ajuda de moltes persones (Lluís Llach, Jordi Barre, Pere Figueres) organitzant concerts, festes, parades, etc.; del professorat (que sense subvencions continuaven ensenyant cobrant de l’atur) i del suport des de l’entitat d’Amics de la Bressola.

L’any 1982 és clau: el Consell General es nega a revisar la subvenció a la Bressola. Miquel Mayol, membre fundador, promou amb altres membres una vaga de fam pública que comença al Castellet de Perpinyà el 12 de gener. Al cap d’uns anys, el Consell concedirà una subvenció.
L’any 1995 és també una data clau en la història de la Bressola. Se signa un conveni amb l’estat, encara vigent, que accepta el català com a llengua vehicular. A partir de l’any 1996, s’aconsegueix obrir quatre escoles (El Soler, Sant Esteve, El Vernet i Càldegues) i un centre de secundària (El Soler).

Avui dia, La Bressola representa 9 centres escolars (7 escoles i 2 col·legis) i més de 1.100 infants implantats en 7 municipis de la Catalunya del Nord: Perpinyà, Nils, Prada, El Soler, Sant Esteve, Pesillà i Canet de Rosselló. El convent de clarisses de Santa Clara de Vernet acollirà el primer Liceu Català i d’aquesta manera donar els recursos i seguiment a l’alumnat en l’etapa d’estudis superiors, formant part d’una referència del panorama pedagògic, d’immersió lingüística, cultural i associatiu del país.

És un municipi situat al limit del Priorat, que s'estén al costat del riu Ebre. Les llars de Garcia es troven al voltant dels carrers desnivellats fins el Calvario amb unes vistes que fan goig del riu Ebre. 

La nativitat de Déu, ñes l'antiga parroquia que va ser derruida a l'any 1936. Actualment cal remarcar que es troba abandonada.

Garcia no és el barri de Barcelona que tots coneixem per Gracia sinó un poblet de la Ribera d'Ebre.

Té una població d'uns 600 habitants i una superficie de 52km².

Sant Carles de la Ràpita, també conegut com la Ràpita dels Alfacs o simplement La Ràpita, és un municipi situat a la comarca del Montsià,a les Terres de l’Ebre. Té 14.611 habitants i una extensió de 53’7km2. El mot Ràpita prové de l'àrab ràbita o ribat que vol dir fortificació amb funcions militars i religioses o de la paraula ar-rabita que vol dir ermita.

Es troba al peu de la Serra del Montsià i al sud del Parc Natural del Delta de l’Ebre, a l’entrada de la Badia d’Els Alfacs i un gran braç de sorra format pels sediments que l’Ebre arrossega cap el mar (la Punta de la Banya), tot un espectacle per la vista.

El rei Carles III es va enamorar tant de l’indret que va decidir construir-hi un dels ports més importants de la Mediterània i convertir el petit poble de pescadors en la seva ciutat somiada: Sant Carles de la Ràpita. En podeu consultar més informació a l’article dedicat a la història de Sant Carles de la Ràpita.

A nivell econòmic el sector de la pesca té un protagonisme especial. El port compta amb la flota pesquera més gran de Catalunya i també destaca per la qualitat de les seves captures com el marisc i els llagostins. Durant el S.XIX es va introduir el cultiu d’arròs a la zona, essent el principal cultiu de la comarca tot i que també s’hi troben altres explotacions com l’olivera i el garrofer. D’altra banda es va iniciar l’explotació de les Salines de la Trinitat per la producció i exportació de sal.

Sant Carles de la Ràpita és sens dubte un punt d’interès turístic per la seva privilegiada ubicació, entre el mar i la muntanya i molt propera al Delta de l’Ebre, oferint un ample ventall de serveis i  grans platges de sorra fina.

La població més turística de les Terres de l’Ebre compta amb un patrimoni històric destacat i una cultura molt arrelada al Delta de l’Ebre i al mar. Tot plegat ho podeu veure reflectit als llocs d’interès de Sant Carles de la Ràpita que us detallem a continuació:  

Llocs d’interès dins el nucli urbà

Museu de la Mar de l’Ebre

El museu es troba a l’edifici de Les Casotes d’estil neoclàssic. Fou construït a mitjans del S.XIX per la Real Compañía de Canalización del Ebro a tocar del port pesquer i l’accés al Delta i s’ha mantingut incacte des d’aleshores. Al costat podem trobar-hi el moll, restes de l’enclusa i la gran dàrsena que hi havia, instal·lacions vinculades al canal de navegació entre Amposta i La Ràpita per salvar els bancs de sorra de la desembocadura de L’Ebre.

El museu de 900m2 disposa d’una sala multiusos i acull dues exposicions permanents: “La Mar de l’Ebre: del cap de Terme a Sòl-de-riu” i “Les Terres de l’Ebre: terra de pescadors i mariners”, que recullen la biodiversitat de la zona i les vicissituds de la navegació entre d’altres, amb el suport d’objectes originals, audiovisuals i contingut multimèdia a un entorn ideal per tractar la temàtica des d’un punt de vista històric i actual.

La primera exposició permet descobrir sobretot els ambients marins, on l’aigua dolça de l’Ebre i la geografia submarina configuren un dels espais més rics de fauna i flora de la costa ibèrica, com són els sorrencs rocosos o les praderies d’algues. També inclou una mostra dels peixos més representatius, una d’altres grups biològics marins (des de mamífers, rèptils, aus, coralls..) i una destacada col·leció de moluscs.

La segona exposició posa de relleu la importància geoestratègica de la vila i el seu entorn al llarg de la història, amb més de 200 objectes originals, la seva potent activitat econòmica, la pesca i tots els oficis relacionats.

Església Nova

Edifici del S.XVIII notable i particular. La planta de creu grega i les façanes son d’estil neoclàssic, s’hi troben tribunes amb balcons i recorda a les esglésies del renaixament italià amb la presència de columnes jòniques, tot i que també s’intueixen influències del barroc. Originalment es situava als afores de la població però actualment ja pertany al centre, de cara el mar i presidint l’avinguda que condueix al passeig Marítim i a les platges. S’ha habilitat recentment com a equipament cultural destinat també a divulgar la història del municipi.

Aquesta església forma part del conjunt monumental que Carles III pretenia consolidar al port dels Alfacs, però va quedar com un projecte ja que mai es va acabar, sembla que degut als desordres econòmics del regne després de la mort del monarca.

Malgrat el seu nom, no està confirmat que l’edifici es projectés com a església, sembla més aviat d’ús administratiu a jutjar per l’estructura.

Llotja de peix i port pesquer

Un dels llocs d'interès de Sant Carles de la Ràpita més representatius. A poca gent se li escapa que la ciutat compta amb una gran importància pesquera i un dels ports més destacats i històrics de la península. El primer port de Catalunya en número d’embarcacions (actualment 60 barques d’arrossegament i 48 d’arts menors). Molt conegut per la pesca de llagostins i les muscleres de la badia, d’aquí l’àmplia i variada oferta gastronòmica de la ciutat basada en els seus productes estrella de gran qualitat i proximitat: el marisc i l’arròs.

La llotja es troba al port pesquer de la població i va ser fundada per la Confraria de Pescadors Verge del Carme el 1919. Es tracta d’un edifici modern des d’on es pot observar cap al migdia l’arribada de barques i mariners carregats de peix apunt de subhastar.

S’hi pot presenciar la subhasta del peix sobre les 16:30h des del primer pis des d’on es pot apreciar perfectament el gènere i les grades dels compradors. La subhasta serveix entre 25 i 30 tones de peix diàries amb la màxima qualitat i eficiència.

 Els mesos de juny i juliol s’acostuma a aturar l’activitat a causa de veda biològica per contribuir a regenerar l’ecosistema marí i afavorir un model de pesca sostenible.

Plaça de Carles III i Església de la Santíssima Trinitat

La plaça hauria d’haver sigut l’element central i principal de la nova ciutat projectada pel rei. Es va projectar seguint els cànons racionals de la Il·lustració amb una certa magnificència i harmonia estàtica inspirades en l’urbanisme romà. La intenció era acollir-hi desfilades militars.

 Al sud hi trobem els porxos del S.XVIII, una font neoclàssica i la Casa Laureano.  Aquesta plaça és la cruïlla dels eixos més importants de la ciutat. Un d’ells la divideix en dues parts diferents, una de les quals tancada en semicercle i porticada on al final del pòrtic s’hi troba un comerç i l’església.

L’església de la Santíssima Trinitat que presideix la plaça, va ser construïda també pel rei tot i que durant la guerra civil espanyola fou enderrocada per bastir-ne una altra més gran al mateix indret.

Altres llocs d’interès

Al nucli urbà de Sant Carles de la Ràpita s’hi troben altres punts emblemàtics com el Far de la Ràpita, situat a uns 800 metres al sud del nucli urbà, símbol del port i referència per tots els que hi treballen. Seguint el mar recomanem recórrer el Passeig Marítim, que comença al parc de Garbí i segueix vorejant totes les platges, passa per un pont damunt l’aigua i rodeja l’antic far. Hi podem sentir l’essència de La Ràpita.

Destaquem també el Mirador de la Guardiola, una antiga torre de vigilància situada al cim del puig “la Torreta” que corona la ciutat per ponent i és un punt ideal per admirar la panoràmica del Delta de l’Ebre. En dies clars es pot contemplar des del castell de Peníscola fins al cap de Salou.

I finalment la plaça del Mercat, un dels punts neuràlgics de la població on s’ubicava el castell (“mig fortalesa mig ermita”) construït pels sarraïns i de fet va continuar sent lloc de culte per ells després de la reconquesta. Hi havia també altres construccions defensives i un hospital. El mercat es va inaugurar el 1971 i va suposar l’enderrocament d’aquells antics vestigis.

Llocs d’interès fora del nucli urbà

Delta de l’Ebre

Un cop s’arriba a Sant Carles de la Ràpita, un no pot deixar de visitar una de les meravelles de Catalunya i d’Europa.

El Parc Natural del Delta de l’Ebre constitueix un dels hàbitats aquàtics i avícoles més importants de tot el Mediterrani occidental. És la zona humida més gran de Catalunya, destí escollit per 95 espècies d’aus nidificants i 330 de migratòries de les 600 que hi ha a Europa, per reposar i alimentar-se.

El delta té 320 km2 de superfície amb platges infinites de sorra i pràcticament verges, llacunes, arrossars, hortes, fruiters... configurant un entorn de contrastos únic de pau i bellesa incomparables.  La imatge dels flamencs al crepuscle per exemple, és una estampa on sembla que s’aturi el temps.

El cultiu de l’arròs ocupa el 85% de l’àrea conreada tot i que la pesca, el marisqueig i l’agricultura també hi tenen pes. L’aportació dels nutrients que arrossega l’Ebre cap al mar afavoreix un ecositema ric i variat, així com la pesca ancestral a les llacunes (Encanyissada i Tancada) que encara es practica a la manera tradicional.

Mai trobaríem prou paraules adequades per definir el Delta de l’Ebre, per això recomanem visitar-lo i perdre’s-hi qualsevol moment de l’any per sentir totes les emocions que transmet, i fer-ho sempre amb responsabilitat i respecte a tot el seu entorn.

Badia dels Alfacs

La Badia dels Alfacs és un dels espais més singulars del Delta de l’Ebre i un dels ports naturals més grans d’Europa. Un racó tranquil i agradable que destaca pel seu patrimoni històric, cultural i gastronòmic. S’hi poden fer nombroses activitats com navegar amb barca de pescadors, practicar alguns esports aqüàtics, contemplar i fotografiar la infinita varietat d’aus o gaudir del producte local com el marisc fresc.

La Badia és una terra baixa, pantanosa, a la part sud del Delta, que s’extén des de Sant Carles de la Ràpita fins la desembocadura de l’Ebre, coberta en gran part, per joncars, estanys o albuferes i infinites muscleres. Antigament era un banc de sorra, conegut com “l’Alfac” que va créixer pels sediments arrossegats pel riu i el convertí en una albufera, i una nova llengua de terra (la Punta de la Banya) formà un nou port.

Una part del port pertany a Sant Carles de la Ràpita, concretament a la costa de Dins de la Banya on més a l’est s’hi troben les Salines de la Ràpita i el seu moll, així com la platja del Trabucador, des d’on es poden observar unes postes de sol espectaculars, i el sector entre la boca del port i la gola Vella.

Com a curiositats històriques, la flota del rei Alfons el Magnànim es va concentrar al Port dels Alfacs (o de Sant Carles de la Ràpita) per anar cap a Sardenya. Va ser un dels ports autoritzats per Carles III a comerciar amb Amèrica i l’escenari on 6 naus angleses van quedar atrapades en mans dels francesos durant les Guerres Napoleòniques.

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació, i per descobrir més coses sobre Sant Carles de la Ràpita, consulta l'article sobre les seves festes i tradicions. 

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.

Valls és la capital de comarca de l’Alt Camp. Es troba situada a l’esquerra del riu Fancolí, al sud est de la Serra de Miramar, a 19 km de Tarragona i a 215 metres d’altitud. Amb una extensió de 55,3 km2, el municipi inclou la poblacions de Fontscaldes i Masmolets i l’entitat muncipal descentralitzada de Picamoixons.

Té 24.158 habitants i la seva activitat econòmica es basa en l’ agricultura amb vinyes, olivers, cereals, avellaners i ametllers, en la indústria tèxtil i el turisme.

Des dels seus inicis, la ciutat ha estat un enclavament de referència pel trànsit i el comerç, una zona de pas privilegiada que ha provocat la seva ocupació des de la prehistòria, tal i com es pot observar als jaciments prehistòrics o als posteriors vestigis íbers i romans. Tot i això el naixement formal de Valls es situa a principis del S.XII, quan el rei Pere el Catòlic li concedeix el privilegi de mercat setmanal després de derrotar els sarraïns de Siurana i la Serra de Prades.

Podem comprovar l’aire medieval de la ciutat amb els estrets carrers del casc antic i les restes de les antigues muralles del S.XIV. La vila va adquirir ràpidament una gran vitalitat i va esdevenir la segona població del Camp de Tarragona amb diversos i alts i baixos i conflictes posteriors.

Com a curiositat destaca el naixement del cos dels Mossos d’Esquadra a la ciutat durant el regnat de Felip V.

Valls té una forta personalitat cultural i la prova la trobem en dues tradicions de referència a Catalunya i amb ressò internacional originades a la ciutat : d’una banda és el bressol i “quilòmetre zero” del món casteller (Patrimoni Inmaterial de la Humanitat per la Unesco) acollint les dues colles castelleres més antigues, la Vella i Jove dels Xiquets de Valls, i també és molt coneguda per un producte gatronòmic molt emblemàtic a Catalunya, els calçots, protagonistes de la calçotada, l’esdeveniment gastronòmic més rellevant de Catalunya. Hi trobareu més informació a l’article desdicat a les Festes i tradicions de Valls.

La capital de l’Alt Camp té diferents llocs d’interès cultural, artístic i històric. A continuació en detallem alguns de rellevants:

Llocs d’interès

Església de Sant Joan

És la joia de la ciutat. Declarada Bé Cultural d’Interès Nacional, aquesta església del S.XVI es troba al centre del barri antic i combina diversos estils, principalment el renaixentista i el gòtic tardà i està inspirada en el Convent de Sant Agustí Vell de Barcelona. Val a dir però que al S.XII ja hi havia una església romànica al mateix emplaçament, Sant Joan la Major, coincidint amb el naixement de Valls, fet que propicià que Sant Joan fos el patró de la ciutat.

La planta és rectangular amb una sola nau d’estl gòtic i 18 capelles laterals dedicades a diversos sants i verges com la de la Mare de Déu de Candela (patrona de Valls) d’estil neoclàssic. L’edificació va patir diverses afectacions durant la Guerra Civil, però es conserva l’antic altar de Sant Aleix i la imatge de la Mare de Déu dels Dolors entre d’altres. Molts elements van ser reconstruïts com l’altar major i el seu espectacular retaule, seguint l’estil barroc de l’original o parts de la façana renaixentista, que conté un rosetó. Al seu interior podem apreciar la imatge de Jesús rebent el baptisme de Sant Joan. També s’observen altres representacions de Sants com Santa Úrsula, lleons com a símbols de força i les curioses gàrgoles.

Destaca l’imponent campanar neogòtic del S.XIX fet amb pedra blanca de Roda de Berà i ferro que presideix la ciutat amb 74 metres d’alçada, essent el campanar d’església parroquial més alt de Catalunya. Tot un símbol de Valls i un mirador privilegiat del Camp de Tarragona des del que s’hi poden contemplar camps i pobles de fins a 5 comarques diferents.

Capella del Roser

Declarada d’interès històric i artístic, aquesta capella situada al barri antic, al bell mig del carrer de la Cort, destaca per les magnífiques rajoles vidriades del S.XVII que allotja al seu interior i que representen episodis de la batalla de Lepant, essent úniques en la temàtica. Aquestes 2.538 peces són de ceràmica vidriada catalana i policromada llur tècnica tenia influències italianes en un context de desenvolupament i intercanvi econòmic. Una estampa digne de veure.

Algunes escenes destacades són la del Papa Pius V lliurant el penó a la Lliga Santa contra els infidels turcs que amenaçaven la Mediterrània o l’estol cristià davant la flota turca abans d’entrar en combat. La batalla va acabar amb victòria cristiana que es relaciona amb la intercessió de la Mare de Déu del Roser, d’aquí el fet de dedicar-li la capella.

Igual que l’Església de Sant Joan, aquesta capella té un antecedent: la Capella de Santa Anna, del S.XIII. La façana és d’estil renaixentista amb un cert aire modernista i a banda de les rajoles també hi podem trobar uns rellotges del S.XII.

Plaça del blat

Probablement el lloc d’interès de Valls amb més càrrega simbòlica. El nom és originari del S.XV i es deu al comerç del blat que s’hi feia. Hi trobem la Casa de la Vila o Ajuntament, Can Segarra, diversos establiments comercials i el projecte de construcció del Museu Casteller de Catalunya. Es troba ubicada al cor de la ciutat i partir de qual s’inicien els carrers de la Cort, Major i plaça de l’Església.

Es tracta d’un conjunt urbanístic amb porxos a dos dels seus quatre costats i una font neoclàssica del 1891. És famosa per ser consdierada el “quilòmetre zero” del món casteller tal i com consta a la placa del centre de la plaça i hi actúen les dues colles fundadores d’aquesta tradició amb ressò internacional: La Vella i la Jove dels Xiquets de Valls. S’hi celebren actuacions castelleres durant diades importants com la Diada Nacional o Santa Úrsula (vegeu-ne més informació a l’article dedicat a les Festes i tradicions de Valls). És com si la plaça tingués ànima pròpia i sempre estigués vibrant. 

 La plaça ha estat testimoni de diversos esdeveniments històrics com l’adhesió de Valls a la comuna del Camp de Tarragona al 1305 o la rebuda de les forces carlines victorioses a principis del segle XIX.

Sense abandonar el món casteller, aprofitem per mencionar el Monument als Xiquets de Valls situat al passeig dels Caputxins. Es va inaugurar al 1969 comptant amb la participació de totes les colles existents fins aleshores. Esrtà format per una gran piràmide de pedra sorrenca de 11’70 metres d’alçada, amb 3 construccions castelleres diferents acompanyades de grallers i timbalers.

Museu de Valls

Ubicat també al passeig dels Caputxins, aquest museu conté una important col·lecció formada per més d’un miler de peces, majoritàriament pintures però també escultures, fotografia i fins i tot joies. Hi trobem obres contemporànies des del 1875 fins l’actualitat dels artistes més rellevants del país i part de l’estranger.

El museu s’ha nodrit al llarg dels anys de donacions i dipòsits de mecenes que han permès completar una col·leció considerada de les millors de Catalunya, amb estils com el realisme tradicional, el modernisme, l’impressionisme, obres d’avantguarda...i inclús una exposició arqueològica del món íber disponible pels investigadors. També conté materials que dotaran el futur Museu Casteller de Catalunya.

Altres llocs d’interès de Valls

És complicat abordar en un sol article tots els llocs d’interès de Valls, però encara en podríem anomenar-ne uns quants més com el Carrer de la Cort, llur nom prové del pas dels nobles que es dirigien del Castell a l’Església de Sant Joan. Centre neuràlgic de Valls amb comerços de tot  tipus i de llarga tradició, les botigues de tota la vida. Acull fires, mercats i molts esdeveniments socials i culturals. També s’hi troba la Capella del Roser que hem descrit anteriorment i la bonica Casa de Santes Creus amb les seves magnífiques gàrgoles, construïda pels monjos del Monestir de Santes Creus que hi vivien abans de la desamortització de Mendizábal.

Un altre punt de referència és la Plaça del Pati, la plaça més cèntrica de la ciutat que deu el seu nom a l’antic pati d’armes del desparagut Castell de l’Arquebisbe del qual només se’n conserva la portalada actualment. Hi trobem jardins, una pèrgola i una font monumental. També l’escultura d’un casteller i una matrona.

En ple centre històric també s’hi troba el Call Jueu, a l’espai que ocupava la Vila closa, prop de l’Església de Sant Joan. L’antic barri on van viure els jueus entre els segles XIII i XV. Conserva l’estructura urbana original i sobre el número 18 sembla que s’hi ubicava la Sinagoga. Perdre's per aquests carrers et remunta en una altra època i quedes atrapat pel seu encant místic. 

Un altre lloc interessant i més apartat de centre de Valls, a un entorn més rural, és Doldellops, un conjunt format per un edifici noble, dos jardins, una petita avinguda amb arbres i la casa dels masovers. A la façana trobem un balcons del S.XVII i una finestra gòtica. Doldellops era una granja del Monestir de Poblet documentada des del 1154, esdevenint una important explotació agrícola a càrrec dels monjos. Al 1930 va ser adquirida per l’arquitecte Cèsar Martinell i la seva família l’utilitza com a residència d’estiu actualment.

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació, i per descobrir més coses sobre Valls, llegeix l'article sobre les seves festes i tradicions. 

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.

Gandesa és una població i municipi de la demarcació de Tarragona i capital de la comarca de la Terra Alta. Té el títol de “molt lleial, heroica i immortal Ciutat” fruit de la seva resistència durant 7 setges durant la primera guerra carlina.

Està limitada pel Pinell de Brai, el Prat de Comte, Bot, Batea, Vilalba dels Arcs i Corbera d’Ebre. Situada a un altiplà del centre de la comarca, sempre ha sigut un punt de referència i comunicació entre Catalunya, Aragó i el País Valencià i es troba a una vall envoltada de diverses muntanyes, entre les que trobem les Serres de Pàndols i Cavalls i el riu Canaletes.

És a una alçada de 363 metres, té 3.220 habitants i una extensió de 71 km2. La seva economia es basa en l’agriculutra i la indústria.

El nom de Gandesa prové del prerromà kan( muntanya), be o de (sota) i es (tancat/emmurallat) fent referència a una mena de refugi, tot i que segons la tradició l’origen del nom està relacionat amb el què va excalamar un cabdill àrab en conquerir-la “Quina grandesa”.

Com a gran part de la península, té orígens íbers i s’hi poden trobar restes al Coll del Moro, passant després per romans, àrabs i més endavant templers quan Ramon Berenguer IV li atorga carta de ciutadania el 1153 per repoblar els antics assentaments àrabs de la Catalunya Nova.

Posteriorment Gandesa ha patit diversos conflcites com la Guerra de Successió, les guerres Carlines o la Batalla de l’Ebre de la Guerra Civil Espanyola com altres poblacions de les Terres de l’Ebre, però malgrat això i el seu creixement industrial i comercial, conserva perfectament el seu patrimoni històric i artístic.

A continuació et detallem els principals punts d’interès de Gandesa.

PUNTS D’INTERÈS DINS EL NUCLI URBÀ

Celler de la Cooperativa Agrícola

La cooperativa sorgeix cap el 1918, quan els vincultors de Gandesa s’uneixen per construir un celler on elaborar els vins. Aquest projecte s’encarrega a l’arquitecte Cèsar Martinell, deixeble de Gaudí, que construeix una autèntica obra mestra de l’arquitectura industrial modernista l’any 1919.

La cooperativa disposa d’una secció d’elaboració de vins i un molí d’oli i com a elements distintius d’aquest tipus de cellers hi trobem el maó, ornaments de ceràmica i la clàssica volta catalana. El celler integra la producció del vi dins la seva pròpia arquitectura a través d’antigues tines emmarcades a les seves columnes. Destaquen també els dipòsits d’aigua sobre la teulada, les gàrgoles i els arcs parabòlics de l’interior. Està considerat com una de les Catedrals del vi, de fet així mateix l’anomenà l’arquitecte Martinell per la seva meticulolisitat i estètica, i és declarada una de les set meravelles de Catalunya.

S’hi elaboren moltes varietats de vi d’excel·lent qualitat. Destaquen el vi ranci i la mistela de la garnatxa negra o blanca (anomenada bernatxa a Gandesa) de DO Terra Alta i amb una producció limitada. També s’elaboren macabeu i moscatell entre d’altres. Un altre producte fantàstic que s’hi produeix és l’oli d’oliva extra verge de categoria superior al ser obtingut directament d’olives i només amb processos mecànics. S'hi organitzen visites guiades i desgustacions per poder-hi apreciar tots els seus productes.

Museu Memorial de la Batalla de l’Ebre

Es tracta d’un museu històric de la Guerra Civil Espanyola i es dinamitza a través del Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre. 300m2 distribuïts en una sala d’exposició permanent i una sala polivalent amb una visió general i local de la Batalla de l’Ebre, un dels episodis més sagnants de la Guerra Civil i que va marcar profundament les Terres de l’Ebre. Va durar 115 dies i va provocar més de 100.000 baixes.

El Centre d’Estudis de la Batalla de l’Ebre va néixer el 1998 per iniciativa d’un grup d’estudiosos de Gandesa que volíen recuperar material documental, bèlic i cultural d’aquell fet històric comprès entre el juliol i el novembre del 1938 amb l’objectiu de divulgar-ne el seu coneixement, ser-ne ben conscients i evitar que mai es torni a produir. S’hi poden visitar diverses sales temàtiques amb material i documentació diversa.

Des d’aquest punt es poden seguir dues rutes guiades, una de caire senderista on es recorren alguns dels llocs més representatius de la Serra de Pàndols i Cavalls i una altra temàtica en vehicle pels principals espais de la Batalla. D’altra banda representa una mostra més d’aquesta part de la història en el marc de la Ruta de la Pau.

Església Parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció

Sens dubte una de les edificacions més rellevants del poble. Hi podem apreciar diversos estils que hi han deixat empremta al llarg de la història.

El temple romànic orginal fou construït pels templers el S.XIII, del qual se’n conserva al portada exterior nord  i alguns elements de l’interior clarament diferenciats de la resta. Destaca l’excepcional portalada gòtica d’arc de mig punt de l’escola de Lleida (és molt semblant a la de la Seu Vella de fet) decorada amb petits relleus vegetals i historiats. Durant els segles XVII i XVIII es va reformar segons l’estil barroc i neoclàssic, canviar d’orientació i ampliar afegint un campanar de 40 metres d’alçada.

Va ser declarada monument historicoartístic el 1980 i bé cultural d’interès nacional.

Altres edificis d’interès

Passejant pel casc antic  podem trobar altres punts d’interès de Gandesa com Ca la Vila Vella, un antic palau gòtic que va ser mutilat per ampliar l’església parroquial. Aquest palau va ser lloc d’acollida dels reis catalans per celebrar les Corts Generals i altres esdeveniments (recordem la situació estratègica de Gandesa a tocar de l’Aragó i València). Com a anècdota curiosa, va ser l’allotjament dels rei Jaume II d’Aragó i Ferran IV de Castella amb la intenció de casar seus fills Jaume i Elionor a l'església del poble, però el príncep Jaume va fugir deixant plantada a la princesa castellana i es va oblidar un guant a l’altar de l'església. Sembla que per això hi figura a l’escut municipal. Aquest episodi es coneix com la “Farsa de Gandesa” i en podeu descobrir més coses a l'article dedicat a les Festes i Fires de Gandesa.

Un altre edifici emblemàtic és el Palau del Castellà, d’origen medieval, sembla que templer, antigament aïllat de la resta per un fossar defensiu. Encara s’hi conserva la sala interior, arcs de mig punt, un pilar de pedra i les cel·les originals. La façana més antiga és del S.XIII i dóna al carrer del Castell. És probable que formés part del complex del desaparagut castell com una construcció aïllada de defensa. Al 1338 el Rei Pere III El Cerimoniós hi celebra les Corts Generals.

Es va usar com a presó a partir del 1834 quan Gandesa va ser nomenada cap de Partit Judicial i  s’hi van habilitar les dependències carcel·làries de l’antic Palau com a cel·les i la vella sala gòtica com a calabós semisubterrani. Aquest ús s’allarga fins als anys 60 quan s’abandona i als 90 es restaura com a equipament cultural.

Seguint al nucli antic, val la pena visitar també les espectaculars cases pairals que ens mostren el passat noble i senyorial de Gandesa com Cal Barons de Puroi, Ca l’Inquisidor o Cal Pardo entre d’altres.

PUNTS D’INTERÈS FORA DEL NUCLI URBÀ

Poblat Ibèric del Coll del Moro

Es troba situat al capdamunt d’un turó de 483 metres des d’on es contempla bona part de la Terra Alta. Destaca la gran torre (de 8 metres conservats) que domina el poblat i el defensava juntament amb una muralla, i la forma el·líptica de la seva estructura defensiva.

Es tracta d’un jaciment de la tribu íber dels ilercavons i fou fundat sobre el S.VI a.C. Les troballes arqueològiques confirmen la producció vinícola (probablement el vi més antic de Catalunya), de teixits, pells i la relació dels íbers amb les civilitzacions antigues de la Mediterrània com els fenicis i els grecs. La seva posició estratègica afavoria el control dels intercanvis comercials entre la costa i l’interior.

El poblat va ser abandonat cap al S.I d.C amb la consolidació romana. A prop del mateix s’hi troba una necròpolis preibèrica, una de les poques que es conserven.

Durant la Batalla de l’Ebre de la Guerra Civil el general Franco va establir el seu lloc de comandament just a tocar d’aquestes restes.

Santuari de la Mare de Déu de Fontcalda i Balneari

Segons una llegenda la capella original es va bastir perquè la imatge de la Mare de Déu trobada per un pastor no es volia moure del lloc. En qualsevol cas no seria d’estranyar perquè es troba a un entorn idíl·lic, a uns 13 km de Gandesa i a la vora del riu Canaletes, entre alzinars, pinedes i congostos de pedra calcària, on també s’hi troba la font d’aigua calenta i medicinal vinculada al seu nom, coneguda popularment com la “font dels xorros”.

El santuari és del S.XVI fundat per uns frares trinitaris, i l’església del S.XVII, d’estil neoclàssic. Durant la Guerra Civil va ser cremat i destruït el seu interior.

És de parada obligatòria pels amants del cicloturisme, ja que ben aprop hi passa la Via Verda.

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació, i per descobrir més coses sobre Gandesa, llegeix l'article dedicat a les seves festes i fires.

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.

Miravet és una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre, a la demarcació de Tarragona i es troba a 7,6 km de la capital de comarca, Móra d’Ebre. Seguint el curs del riu Ebre es situa a la dreta de la seva riba i al peu d’un turó de 100 metres on s’alça el Castell de Miravet. Al sud hi trobem el Pas de Barrufemes de la depressió de la cubeta de Móra i al nord els contraforts de la Serra de Cavalls.

Té 706 habitants i una extensió de 23,3 km2. El nucli urbà es divideix en el nucli antic que descrivim a continuació com a lloc d’interès i la seva part moderna que es troba a la plana esquerra d’un canal natural del riu i on trobem la casa de la vila, comerços i serveis.

PRINCIPALS LLOCS D’INTERÈS

Castell de Miravet

Probablement la joia de la corona dels llocs d’interès de Miravet. No s’ens escapa que Catalunya és terra de castells i aquest n’és sens dubte un dels més especials. Es tracta d’una fortalesa templera del S.XII, que es troba construïda sobre un turó que dominia tot el territori (Ebre, vila i entorn), i és precisament aquesta situació estratègica la que l’ha portat a ser dominat per diferents civilitzacions i a ser objecte de diversos conflictes. Malgrat les nombroses guerres i setges que ha suportat, es conserva en molt bon estat i és un dels grans exemples de castells templers de l’Europa occidental, amb la seva típica arquitectura romànica, religiosa i militar.

El castell de fet és d’origen àrab, quan aquests van decidir establir el poble de Miravet sobre un antic poblat íber a un penya-segat coronat pel castell, que va ser conquerit pels templers el 1153 i el van convertir en fortalesa-monestir. L’ordre del Temple fou derrotada a principis del S.XIV a mans del rei Jaume II.

Destaquem les muralles medievals originals de 25 metres d’alçada i altres elements com la torre defensiva del tresor, on els templers guardaven els documents de l’Ordre corresponents a Catalunya i Aragó i altres objectes de valor, el recinte jussà on s’acollien el serveis necessaris pel manteniment (cavallerisses, corrals, tallers, una cisterna, hort..) i el clàssic pati d’armes.  

Cap de la Vila i Església Vella

Dels llocs d’interès de Miravet, el nucli antic o Cap de la Vila és l’ideal per passejar i perdre’s-hi . Està format per un entramat de cases penjades i enjardinades que s’enflilen des del riu per la paret rocosa de la muntanya, al cim de la qual es troba el castell, configurant així una de les vistes més esplèndides de la comarca.

Pujant pels seus carrers hi trobem els típics carrers porxats i estrets, cases antigues, racons encantadors i diversos vestigis històrics com l’antic embarcador, el molí medieval, l’antiga aljama morisca-jueva (l’arc on es reunien aquestes comunitats al passat i posteriorment els cristians), el carrer de la jueria, les muralles i portalada que tancava el poble, diversos senyals de la Guerra Civil i l’Església Vella, al davant de la qual hi ha una plaça mirador des d’on podem contemplar l’Ebre i el seu entorn com el meandre del Tamarigar, zona protegida per la seva fauna i flora.

L’Església Vella es troba situada al bell mig del poble vell o nucli antic. D’època renaixentista, fou construïda el S.XVI on s’havia situat l’antiga mesquita. Hi trobem pintures barroques, el forat de l’impacte d’una bomba de la guerra i una taula de pedra feta pels templers i originària del castell. Com passa a altres pobles de les terres de l’Ebre, l’Església original va ser abandonada després de les hostilitats de la guerra i se’n va construir una de nova a la part més moderna del poble.

Actualment l’Església Vella s’ha habilitat com a centre cultural i acull una exposició permament sobre la seva pròpia història, els templers, la ceràmica del poble o les riuades. Està oberta a Setmana Santa i estiu o en moments puntuals.

La Ceràmica Miravetana i la Raval dels Canterers

Parlar de tradició a Miravet és parlar de ceràmica. La ceràmica de Miravet està documentada al 1650 però té uns orígens molt més remots: íbers i romans i àrabs, dels quals es va rebre més influència.

Els terrissaires o canterers de Miravet, com se’ls anomena a les Terres de l’Ebre (elaboradors de cànters i altres peces), sempre han viscut aïllats de la població pel fum que es desprèn dels seus forns i perquè prioritzaven viure aprop de les matèries primeres que usaven com el fang i la terra.

Des de fa segles, doncs, que aquests canterers treballen aquest art als seus tallers de les afores del poble i des del S.XIX  ho fan al barri de La Raval dels Canterers, declarat zona d’interès artesanal i on es manté ben viva aquesta tradició.

Molt recomanable fer-hi un tomb per impregnar-se de l’essència de l’ofici i la història de la vila. Es poden visitar els 7 tallers en actiu amb les seves respectives cases, on s’hi pot comprar ceràmica, veure com treballen i apendre’n amb algun taller de fang. També es poden contemplar les restes d’antics forns de llenya, basses de fang i la Capella de Sant Domingo, patró dels canterers i de les festes d’estiu de Miravet. El barri es troba situat a un petit altiplà d’una entrada del poble, protegit de les riuades de l’Ebre i prop dels galatxos del riu d’on extreien el fang.

La ceràmica acostuma a ser d’un color de fang rogenc com les roques del castell i vernissada amb tonalitats tradicionals ocres, marrons i verdes i presenta una diversitat d’objectes i utensilis infinita cobrint totes les necessitats de les persones, tenint les gerres una fama especial o el pitxell de moixó, una peça ben típica i curiosa.

Aquesta ceràmica artesana va arribar a ser molt reconeguda i es venia arreu de la península, i malgrat haver perdut pistonada per l’arribada de materials alternatius i la producció industrial, segueix conservant la seva tradició, essent Miravet un dels pobles ceramistes més rellevants de Catalunya.

El segon cap de setmana de juny es celebra la Fira dels Canterers en el context de la Festa de la Cirera. En podeu consultar més informació a l’article dedicat a les Festes i Fires de Miravet.

La vora de l’Ebre i el Pas de Barca

Un dels llocs d’interès de Miravet on podem gaudir més de la natura i el majestuós Ebre, on un gir que fa provoca que entri cap al poble creant un magnífic espectacle entre meandres i penya-segats. En aquest espai podem reviure el passat quan s’omplien els càntirs d’aigua, es rentava la roba i els grans llaguts hi navegaven transportant mercaderies.

El Pas de Barca de Miravet ens il·ustra precisament això, essent  un dels últims transbordadors fluvials (juntament amb el de Flix i el de Garcia que podem consultar al seu article d’informació general i llocs d’interès), que permet creuar l’Ebre mittjançant dos llaguts sense motor aprofitant la força de l’aigua i els coneixements del barquer. Representa un clar vestigi del passat que vincula navegació amb funcionalitat, ja que permet creuar el riu quan no hi ha ponts, com encara és el cas de Miravet actualment, i representen el caràcter i el testimoni viu de la història dels pobles de la Ribera d’Ebre. Imprescindible usar-lo si es vol gaudir d’una vista única de l’Ebre i el seu entorn.

Hi ha altres punts d’interès a la vora d’Ebre com l’embarcador, amb unes vistes precioses de Miravet, l’antiga drassana on es descarregaven mercaderies i s’hi rentava la roba i ja pujant, la Costa de Riago, un camí que conserva l’empedrat original i que comunicava l’antic pas de casa amb el molí medieval i les restes de l’antic Poblat medieval de Blores.

PRODUCTE LOCAL

A banda de la ceràmica que ja hem comentat, Miravet ens ofereix una sèrie de productes locals de gran qualitat gràcies en part a les seves condicions climatològiques, alguns dels quals podem trobar a altres pobles de la Ribera d’Ebre:

Pastissets i fruita

Els pastissets són un dolç tradicional de les Terres de l’Ebre fet a base de farina, sucre, oli, anís, moscatell, ous i cabell d’àngel segons l’elaboració tradicional, tot i que actualment també s’hi posa xocolata o altres ingredients. Tenen forma de mitja lluna ja que es relacionen amb una llegenda d’origen musulmà.

Respecte la fruita, en destaca la dolça de pinyol com les cireres, els préssecs o les prunes, amb una coloració intensa i que amb el seu punt de maduració òptim ens deleiten amb una dolçor sensacional, i com a fruita seca l’ametlla.

Oli i vi

L’oli d’oliva verge extra elaborat artesanalment, és un dels productes amb més prestigi de la comarca. Acostuma a ser fort i intens, destacant a Miravet la varietat arbequina i sempre d’una excel·lent qualitat.

Pel que fa al vi, la tradició familiar n'és el motor. Fet artesanalment igual que l’oli, té un caràcter especial dins la Demoninació d’Origen Tarragona. Se’n fan de negres, blancs, rosats, espumosos, d’aperitiu i dolços com el vimblanc, un vi històric i tradicional de la comarca fet amb panses i excel·lent pels postres. 

Clotxa

El plat més típic de la Ribera d’Ebre. Consta de mig pa de pagès del que es buida la molla i es farceix amb tomàquet, all, ceba i sardina o arengada de la costa, tot passat per la brasa i amb oli local abundant.

Era l’àpat habitual dels pagesos quan anaven a treballar sobretot durant els mesos de més fred, quan es preparaven el menjar amb els ingredients que teníen més a l’abast.

Durant part d’aquests mesos precisament, es celebren les Jornades Gastronòmiques de la Clotxa, on molts restaurants de la comarca ofereixen la seva versió de la clotxa a la seva carta. D’altra banda i en el context d’aquestes jornades, cada any es celebra la Festa de la Clotxa a un poble itinerant de la Ribera d’Ebre. A Garcia és també el plat protagonista durant la diada de Santa Magdalena. Informate'n més a l’article de les festes i esdeveniments de Garcia.

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació, i per descobrir més coses sobre Miravet, et recomanem l'article dedicat a les seves festes i fires.  

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.