Garcia és una vila i municipi de 592 habitants situat a la comarca de la Ribera d'Ebre, a 6’7 km de la capital de comarca, Móra d’Ebre, i a 63 km de Tarragona. El seu terme municipal té una extensió de 51’78km2.

El nucli de la vila limita al nord amb el congost del Pas de l'Ase, concretament amb la seva paret oriental, la Serra del Tormo (cèlebre pel seu formatge), al sud amb el riu Siurana (afluent de l’Ebre) i a l’est amb l’Ebre que voreja la vila. Algunes de les muntanyes destacades del muncipi són El Pic de l’Àguila (491’8m) o Lo Tormo (522’9m) que comparteix amb La Torre de l’Espanyol. El nucli antic del poble es troba a la part més alta del terme municipal.

Com a petit apunt històric, Garcia no va ser mai una vila emmurallada com a tal però les parets de les cases feien la funció d'aïllament amb l'exterior. Va resultar molt afectada per la Guerra Civil  ja que era propera al front on es va lliurar la llarga Batalla de l’Ebre. Després de la guerra, les cases mig enderrocades del la part alta es van abandonar i la vila moderna es va consolidar a la part més baixa del turó. Els darrers anys algunes d’aquelles cases destruïdes han estat adquirides i restaurades per estiuejants.

PRINCIPALS LLOCS D'INTERÈS

Església Vella

L’antiga església del poble es troba situada a la part alta del poble, coronant un petit turó i al davant mateix d’on es creu que hi havia el desaparagut Castell de Garcia, documentat al S.XII en plena reconquesta de la zona.

L’Església romànica està documentada al 1279 i va ser substituïda per l’actual edificació l'any 1663. Aquesta segona església va ser bombardejada al 1936 durant la Guerra Civil i des de llavors es troba en runes i abandonada, tot i que segueix mantenint un vincle especial amb els garciencs per la seva història i simbolisme. A més a més s'hi pot gaudir d’unes vistes magnífiques de l’Ebre.

La portalada va ser arrancada després de la guerra per incorporar-la a la nova església del centre del poble. Destaca també el campanar de planta quadrangular i tres nivells d’alçat adossat a l’absis i l’acabat exterior del temple que és de pedra vista amb restes d’arrebossat.

Com a curiositat, la segona església de 1663 havia tingut un retaule del monestir d'Escala-Dei, obra de Francesc Ribalta, però va ser cremat.

Ermita de Santa Magdalena

Aquesta ermita que es troba a 6,4km del centre de Garcia és impactant d’entrada perquè es troba consruïda i adossada a una immensa roca ja que està situada als vessants d'un dels contraforts de la Serra del Torno. Una gran balma cobreix la pròpia ermita i la casa de l’ermità amb un porxo d'obra que conté una font d'on brolla aigua natural de la mateixa roca (hi ha escrits del segle XVIII que revelen que davant de l’ermita i hi havia una font d’on naixia una heura). L’interior consta d’una sola nau amb volta de canó dividida per arcs torals que descansen sobre pilastres. A banda de l’altar-retaule central dedicat a Santa Magdalena, n’hi ha dos laterals dedicats a Sant Antoni i Santa Elena. L'acabat exterior és arrebossat i pintat de color blanc i l'entorn és molt agradable, envoltat de bosc, camps i amb unes vistes esplèndides. 

Al voltant d'aquesta ermita es celebra el dia de l'ermita o diada de Santa Magdalena durant el dissabte següent al dilluns de Pasqua i és una de les festivitats més importants de Garcia.

Església de Garcia

L’església de Santa Maria, l’actual església parroquial del poble, es troba situada al Carrer del Centre de Garcia i va ser construïda el 1949, després que l’antiga església quedés destruïda per la guerra i s’improvisés una capella provisional.

La primera pedra va ser col·locada pel bisbe de Tortosa que va inaugurar el temple un any més tard. S'hi va incorporar la portalada de l’església vella on encara s’hi pot veure inscrita la data original i anys més tard l’artista Àngel Martí va dissenyar unes pintures glorificant a Santa Maria i una imatge de bronze de la Verge de 2,2 metres.

L’edificació és de planta rectangular i absis no marcat en planta. A l'altra façana lateral hi ha adossada la rectoria. L'interior consta de tres naus, la nau central està coberta amb volta de canó, amb arcs torals i llunetes, i les laterals amb volta d'aresta. Les capelles comuniquen amb la nau i entre sí a través d'arcs de mig punt.

Embarcador nàutic

Situat a la vora de l’Ebre en un entorn d’incomparable atractiu, amb zona d’acampada controlada, barbacoes, servei de bar a l’estiu, pesca i el famós pas de barca, que juntament amb el de Flix i Miravet, són els darrers que queden a Catalunya i representen la forma més tradicional de creuar l'Ebre. Antigament no existien els ponts ni les embarcacions modernes i els ebrencs que volien comercialitzar amb l'altra banda del riu ho teníen força complicat. Per facilitar-ho va aparèixer la figura del barquer, que segueix vigent des de fa segles pels autòctons que ho necessiten i pels turistes que volen gaudir d'un magnífic entorn i conèixer les tradicions i costums de la comarca, ja que els passos de barca representen la seva història viva i la seva idiosincràsia.

Casal Social

Un altre punt de referència a Garcia, tant per la seva arquitectura com pel que representa, és el Casal Social del poble situat al carrer del Centre. Consta de planta baixa, pis i golfes i hi trobem diversos elements ornamentals d'interès: des del portal d’arc rebaixat ceràmic amb rajola vidriada a la clau, les dues columnes clàssiques que el sostenen davant d’un fons de rajola ceràmica i altres motius ceràmics, el clàssic frontó neoclàssic triangular o el balcó modernista amb les baranes forjades.

A la planta baixa hi ha una sala polivalent amb un escenari per poder-hi fer representacions teatrals, concerts o xerrades, entra d'altres, i a la primera planta es troba el bar/casal del poble, dotat amb una gran terrassa. Tot un punt de trobada pels habitants de Garcia.

Restaurant El Pas de l'Ase

No voldríem acabar aquest article sense plantejar una bona opció gastronòmica. Aquest restaurant de cuina familiar, tradicional i mediterrània, ens ofereix un tracte proper i professional i un producte de proximitat, fresc i de qualitat cuinat a la manera de sempre però amb un toc innovador de genialitat. Sens dubte una bona manera de rematar una jornada cultural per Garcia.

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació. Per saber més coses del poble i la seva cultura popular, et recomanem l'article dedicat a les seves festes i fires i si vols aprofundir sobre la seva història, consulta l'article del seu patrimoni històric.

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.

EL CASTELL DE MEDIONA

Pertanyent a la família del mateix nom, formava part del comtat de Barcelona. Apareix citat ja en un document de 1011. La família dels Mediona va tenir la possessió del castell fins a mitjan segle XIII quan va passar a mans de la família Barberà. En 1616, Guillem de Barberà va vendre el castell i les terres a Joan Ferrer, un comerciant de Sant Pere de Riudebittles. En 1632 va passar a formar part del ducat de Cardona.

Està considerat com a bé d’interès cultural per la Generalitat de Catalunya. Situat sobre el cim d’una muntanya, en origen estava format per diversos recintes. Es conserva una torre de base quadrada del segle XV de tres pisos d’alçada. L’interior està comunicat per una escala de cargol També són visibles els fonaments d’una torre de base rodona.

ESGLÉSIA DE MEDIONA

L’església del castell, la construcció es va iniciar al segle XII és de nau única. La coberta és de volta apuntada i està presidida per un absis poligonal. La coberta de l’absis es va afegir al segle XIV i és de volta de nervadura. Té també una capella d’estil neoclàssic que va ser afegida al segle XVIII. L’església va ser profanada el 1936 i restaurada per complet en 1940.

La parròquia de Sant Joan de Mediona està dedicada a Sant Joan de Conilles. Es tracta d’un edifici de base romànica, documentat ja en 1299. L’edifici ha sofert diverses modificacions encara que poden veure’s encara vestigis de l’etapa romànica. En el seu interior es troben uns capitells romànics. Un altre edifici romànic és l’església de Sant Pere Sacarrera, citada en documents de 1030. Té un absis en semicercle decorat amb arcuacions i bandes d’estil llombard.

CAPELLES

Són interès també les nombroses capelles, com ara la de  de Sant Pere Sacarrera ,la Capella Sant Elies, dalt del turó de la pineda de Sant Elies, a 537 m. d’alçada.

Entre d’altres com la de  Santa Anna i San Esteve de Mediona,Santa Margarida d’agulladolç, Sant Salvador de Pereres, Sant Pau, Santa Margarida d’Agulladolç, Santa Maria d’Orpinell i  la de Ginoles.

CONSTRUCCIONS TRADICIONALS

Les construccions tradicionals de pedra seca, com bordes i barraques, també són força notables en el territori medionenc, anomenades  “barraques de la vinya”; moltes són envoltades de bosc o matoll, la seva construcció majoritàriament al segle XIX, consistien  en una obra artesanal de gran relleu estètic amb la pedra col·locada amb regularitat, quasi formant rengleres superposades.

La seva utilitat era de aixopluc del pagès i també com a magatzem d’estris de conreu. Malgrat haver quedat molt abandonades i fer-se desperfectes, sens dubte formen part de la cultural rural.

FONTS

Pel que fa al patrimoni natural i etnològic el nucli de Sant Joan de Mediona com els diversos nuclis de població, i les masies, han estat instal·lades al voltant de fonts, ja que l’aigua corrent sempre va unida als nuclis de població sedentària. Avui ja no tenen la finalitat d’altres èpoques; tot i així, algunes són bastant freqüentades.

En destaquem les més importants:

-Font de la Torreta (Nucli Cases Noves )

-Font de la Fassina (Camí de Puigfred) Rep aquest nom per les ruïnes d’una edificació que hi ha al seu costat, la qual es diu que fou una fassina.

-Font del Bosc Al peu de la carretera , prop de St. Pere Sacarrera. És la font més singular i una de les més conegudes.

-Font del Molí (Nucli de St. Joan de Mediona) davant del barri del mateix nom. El lloc és ple de vegetació de ribera amb pollancres i freixes i gran nombre d’arbusts.

–Font de l’Obac de Palà Era la font que subministrava l’aigua a l’antiga masia del mateix nom.

-Font del Soler Es troba dins la hisenda del Soler, prop de la casa, en un lloc de gran vegetació.

-Font del Vilar Prop de l’antiga masia del Vilar, a la zona del castell medionenc.

-Font del Bolet 41° 27′ 20.91″ N  1° 36′ 17.73″ E També coneguda per la font de Mare de Déu de Montserrat, a la zona de la quadra de Bolet, a una alçada de més de 700 metres. És una cabalosa font, té l’aigua canalitzada i una llarga mina per recollir-la. Al seu entorn hi ha una gran alzina i un plafó de ceràmica amb la figura de la Verge.

-Font de Conilles. També coneguda per font de Sant Joan, situada al peu del camí que del Bolet porta a Sant Joan. Té un plafó de ceràmica amb la figura del sant.

–Font de la Guixera. Coneguda també per font del Boix. Al costat de la masia de la Guixera, prop del camí que porta a Can freixes, de Cabrera d’Anoia. Està situada en un indret molt pintoresc envoltada d’alzines centenàries.

ARBRES

També destaquen alguns arbres d’interès: El Roure del Solé, el Pi dels Agullons, amb 410 cm de circumferència, el lladoner de Mas Bolet, el Pi verd de la Feixeneda, l’alzina del Bolet, el Freixe de la Gelada, la Pinassa sobre la Font de l’Hortelana.

COVES

A Mediona existeixen infinitat de coves, avencs, abrics. Una de les més conegudes és la cova del Bolet, del Castell de Mediona, etc.

L’AGULLA DE VALLDELLÒS

De 20 metres d’alçada, que ja en temps prehistòrics i posteriors ha servit de punt de referència, bé per desenvolupar-hi activitats de caràcter econòmic (possiblement emmagatzematge de productes alimentaris en època neolítica o de l’edat de bronze), lloc de refugi, indret d’enterraments, sector de culte (època ibèrica).   (Coordenades: 41.457119, 1.617773)

Trobareu més informació al web www.mediona.cat o al web Coneix Mediona 

ESGLÉSIA DE SANT ESTEVE
Antiga església del segle XII, situada al costat del punt d’informació i seu de l’associació d’empresaris turístics del Montseny, al costat del parc infantil.

CASTELL DE MONTCLÚS
El castell ocupa un lloc estratègic, amb un accés difícil, fet que permet entendre el topònim de Mont-Clos o món tancat. La tradició popular l’ha designat com a castell del Moros per indicar-ne una construcció molt antiga de la qual es desconeixia l’origen en el temps.

· Els senyors de Sesagudes, Montseny i Montclús
Els orígens d’aquest castell podrien situar-se al segle XI, si bé la primera referència documental correspon al segle XIII. Va ser construït per Guillem de Sesagudes i Montseny, el qual adoptà el nom de Montclús quan va establir-se en aquest indret. Al segle XV el castell es trobava en procés de transformació per esdevenir un palau, tal com mostren els seus grans finestrals (a l’oest). No obstant això, sembla que el terratrèmol de 1448 ho va impedir. Els resultats de la recerca arqueològica permeten afirmar que va continuar essent ocupat fins pràcticament a la segona meitat del segle XVII.

El castell estava format pel recinte sobirà i el jussà. En el primer hi destaca la torrer de l’homenatge, al voltant de la qual es distribuïen diferents àmbits de la residència dels senyors. El recinte jussà estava encerclat per la muralla exterior, que delimitava al pati d’armes, protegia la capella, les quadres, estables i magatzems, etc.

Les primeres restes evidents de la construcció ja s’observen a la part inferior del turó, amb la torre circular superior del turó hom pot observar part d’una paret coronada amb merlets (esquerra) i el recinte principal, on destaca una poderosa torre cilíndrica, assentada sobre una base en talús; també pot observar-se el fossar del castell. Seguint el seu traçat vers l’est s’accedeix a l’antiga església de Santa Margarida, d’una sola nau i amb absis. Un cop abandonat el castell aquesta església va continuar essent objecte de la veneració anual fins l’any 1735, quan s’inaugurà l’actual església situada al barri de Sant Margarida. A poc metres de distància, vers l’oest, es troba el túnel d’escapatòria (fòvea).

· La Dama del Montclús
La gent d’aquestes contrades explicava que hi havia passadissos secrets que comunicaven el castell de Montclús amb el de Fluvià, d’altres que anaven fins a Montsoriu… De totes les històries, en destaca la llegenda de La Dama de Montclús, a través de la qual es posaven de manifest els constants i virulents enfrontaments entre els senyors de Montclús i els del Palau (actual castell de Fluvià).

CASTELL DE FLUVIÀ
Es troba damunt un petit turó que li permet un ampli domini visual de la vall de la Tordera.

Aquest conjunt arquitectònic està vinculat a un episodi històric molt important de la història de Catalunya: la Guerra dels Segadors. L’actuació violenta de les tropes castellanes sobre la població de Catalunya resta exemplificada en els actes vandàlics portats a terme al Castell, on va tenir lloc l’assassinat de diverses persones, entre les quals caldria mencionar Antin de Fluvià-Torrelles, senyor del Castell. Aquests esdeveniments foren recollits en la cançó dels Segadors, avui himne Nacional de Catalunya.

Domus de Palau, casa Torrelles, castell de Fluvià. La noticia documental més antiga del castell es remunta a l’any 1154, quan s’hi establí una família de nobles, els Palau.

L’any 1373, a través d’una aliança matrimonial, el domini passà a mans dels Torrellesi posteriorment, l’any 14274, pel mateix motiu, ‘s’incorporà al llinatge dels Fluvià, que perdurà fins el 1832, quan s’extingí la nissaga.

L’edifici actual és el resultat de les reformes efectuades al llarg del temps. Al segle XIV la casa va ser fortificada, s’hi va construir la torre de guaita i es van aixecar els murs amb espitlleres. A partir del segle XVII es convertí en masia senyorial, moment al qual correspon la construcció del sector sud de l’edifici, on es conserva l’escut de la família Fluvià. A final del segle XIX el Sr. Benet Adroer va comprar i va reconstruir el casal, que es trobava en estat ruïnós. Les obres efectuades van consistir en la reforma de l’església i es van construir les galeries, les quadres i els magatzems. També es va obrir un gran portal a la façana est, que va passar a ser l’accés principal de la casa.

· La capella de Sant Cebrià i Santa Justina
Actualment la paella està integrada dins de l’edifici principal del castell. Es tracta d’una construcció d’origen romànic , d’estil llombard, amb una sola nau de planta rectangular amb capçalera trilobulada. La nau està coberta amb volta lleugerament apuntada, reforçada amb arcs torals. A l’interior de l’església, al mur meridional, s’hi pot observar l’antiga porta d’accés, que és d’arc de mig punt fet amb petites dovelles regulars. Al costat té una finestra de mig punt, igual que la que hi ha a l’absis principal.

L’església, al llarg dels anys, ha sofert reformes i afegits que m’han modificat l’aspecte primitiu y romànic. Una de les transformacions més importants és la del s. XIV, quan es fortificà l’edifici, moment en què convertiren l’absis principal en torre de defensa. L’any 1898, es reformà de nou es reformà de nou; d’aquesta època data el porxo de la façana principal.

Desprès de la Guerra Civil, època en què es va cremar l’església, es restaura l’edifici i es realitzaren les pintures de l’absis. L’última reforma data de l’any 1967 i va consistir a recuperar els elements romànics primitius.

De l’interior de l’edifici cal observar, al mig de la nau, la llosa s. XVII. El lema inscrit a la llosa resa: Avui per mi demà per tu. Data del s. XIX.

Madremanya és una petit poblet rural de la comarca del Gironès. Es diu que el seu nom prové de l’expressió  “Mater Magna” que significa "mare gran" en llatí.

El municipi compta amb diversos nuclis poblacionals; aquests són Bevià, Millars, Vilers, el Pedró i el propi nucli urbà.

El seu entorn natural es caracteritza per ser un terreny accidentat degut a la presència de la serra del Montnegre i la serra de Vall-lloreda o de la Mare de Déu dels Àngels. De fet, el poble està ubicat a la cima d’un turó, la qual cosa condiciona que es trobi a 117 metres d’altitud. Les zones muntanyoses estan cobertes majoritàriament de boscos mixtos de pins i alzines i, sobretot, alzines sureres, amb alguns roures i castanyers, mentre que la plana és quasi tota conreada.

Les primeres dades que es tenen sobre Madremanya daten de l’any 1035. La imatge d’aquest municipi ve presidida per la silueta de l’església parroquial de Sant Esteve que es pot percebre a la llunyania. Aquesta havia estat fortificada, igual que tot el municipi, ja que encara queden restes del seu emmurallat.

Al voltant d’aquesta es van anar escampant petits i estrets carrerons amb les seves voltes i peculiars façanes de cases, per on és difícil passar-hi amb cotxe, i que fan d’aquest municipi un gran conjunt monumental.

Madremanya degut a la seva gran bellesa i l’entorn de pau, calidesa i tranquil·litat que l’envolta s’ha convertit en un municipi de segones residències i ideal per escapades senderistes i de visita cultural.

Altres llocs d'interès:

• Nucli antic
• Església de Sant Esteve de Madremanya
• Altar i creu de terme del Pedró
• Església de Sant Iscle i Santa Victòria de Millàs
• Castell de Millàs
• Creu de Millàs
• Font Picant

Banyeres de Mariola, és el municipi més alt de la província d'Alacant (816 metres) i es troba ubicat a la comarca de l'Alcoià.

Aquest municipi, enclavat en els contraforts del Parc Natural de la Serra de Mariola, és conegut per la seva gran varietat d'herbes aromàtiques i medicinals, així com les seves nombroses fonts.

Amés de l'entorn natural que els envolta i que permet la realització de diferents recorreguts per conèixer més a fons la riquesa paisatgística d'aquesta zona, no podem deixar de banda el castell que marca el perfil de la vila, l'exponent d'altres èpoques i on es alberga un museu.

La població històrica, igual que el seu castell, d'origen musulmà, estava formada pels nuclis de Banyeres i Serrella. Durant la dominació musulmana va ser un territori tributari de l'actual Biar i tota aquesta zona, que és la compresa pel naixement del riu Vinalopó, es denomina Hammam Bÿar (equivalent a les Fonts de Biar); els àrabs la denominaven Beniheres. En l'any 1248 Jaume I conquesta el castell, que fou ocupat posteriorment per Bernat de Tous. El poble estigué en possessió de Jofré de Loaisa. En els inicis del s. XIV passà a ser pertinença de la Universitat de Bocairent fins que el 12 de gener de 1381 el cavaller Pere d'Artés adquirí el castell i la població de Banyeres juntament amb les de Biar i el 9 de desembre de 1392 adquirí Alfafara. Des de la conquista jaumina romandrà inclosa en el terme de Bocairent fins a l'any 1618. Durant la guerra de Successió que va enfrontar Felip d'Anjou i l'arxiduc Carles d'Àustria, la fortalesa fa un paper força actiu en declarar-se els habitants de Banyeres partidaris de la causa borbònica, fins i tot, va servir de guarnició a les seues tropes, va resistir vint atacs i tres setges sota el comandament del capità Raimon Casamayor. Felip V va concedir-li el títol de vila reial i el privilegi de molt noble, fidel, lleial i reial, la qual cosa queda reflectida per les quatre lletres que figuren en l'escut municipal.

Durant el s. XIX ja es dedicaven pels voltants, segons Madoz, a la producció de barrets, faixes i mantes del país així com a la provisió de neu, la qual venien durant l'estiu a Xàtiva i altres punts. Durant aquest segle, en Banyeres van estar actives unes 14 fàbriques de paper en el curs del riu Vinalopó (actualment, la població acull el Museu Valencià del Paper). Aquesta població ha abastat un gran desenvolupament des de la dècada dels 60, dedicant la seva producció industrial a l'elaboració de papers, cartonatges, regenerats, tèxtils i gèneres de punt.

Cal destacar els següents llocs d’interès:

• L'església de Santa Maria. (1734-1752). Barroca, amb important façana i altar major. També cal citar la capella de la Comunió, d'estil bizantí de 1899.

• Ermita de Santa Maria Magdalena, segles XIII-XIV, popularment la Malena. Gòtica rural.

• Ermita del Sant Crist. Punt culminant de la vila, de principi del XX, a la qual s'arriba per un Via Crucis del XVII, reconstruït després de la guerra de 1936-1939, estil neogòtic.

• Ermita de Sant Jordi. Formava part del Molí Sol. D'estil neogòtic, reconstruïda en 1990.

• Torre de la Font Bona. Segle XVI. Recentment restaurada, alberga el Museu Arqueològic Municipal Torre Font Bona declarat com a Bé d'Interés Cultural.^[1]

• El Parc Municipal Vil·la Rosario alberga el Museu Valencià del Paper.

• El castell de Banyeres. Almohade, del segle XII, important talaia per la seua privilegiada situació. Important torre de l'homenatge. En molt bona condició alberga el Museu Fester de Moros i Cristians.

• Muralles de Serrella, en la part de la Cova Serrella. Totalment abandonades.

• Castell de Serrella. Restes molt deteriorades.

• Molí de la Farina.

• Molins al llarg del curs del riu, fàbriques i tallers abandonats testimonis de l'activitat fabril de Banyeres.

• Monument a Sant Jordi.

FOTOGRAFIA EXTRETA DE LA PÀGINA http://www.piramidesl.com/en/Entorno 

Arenys de Munt, vila nascuda al segle IX, és un municipi  d’interior de la comarca del Maresme, Catalunya, situat a només a 45 km de Barcelona i 10 de Mataró. Té una superfície de 21,3 km² i limita amb: Vallgorguina, Sant Iscle de Vallalta, Canet de Mar, Arenys de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Dosrius. Es troba rodejat d'un entorn natural immillorable, franquejat pel Parc del Montnegre i el Corredor i a tocar del mar, un patrimoni natural excel·lent doncs per a passejades suaus o per excursions més exigents.

La primera menció d'Arenys de Munt és de la parròquia de Sant Martí d'Arenys en un precepte del rei franc Lluís el Tartamut donat el 878 al bisbe Frodoí de Barcelona on aquest rebia diferents concessions. Formava part del bisbat de Girona. El 998 apareix per primera vegada el topònim Arenys (Arennis), referit als sorrals de la riera. Des del segle XI fins al 1813, els Tries (substituïts el segle XVI pels Jalpí) van ser els alcaldes d'Arenys, gràcies al vescomte. El 1514 es comença la construcció de l'actual campanar de l'església de Sant Martí d'Arenys, que s'acaba el 1518. El 1540 s'enderroca l'antic edifici de l'església i es construeix l'actual.

El 1574, els habitants del barri marítim d'Arenys van demanar al bisbe de Girona de tenir una església pròpia, cosa que fou concedida el 1575, donant lloc a l'església de Santa Maria d'Arenys. El 1599, els Montcada, senyors del vescomtat de Cabrera, van donar permís als habitants d'aquest barri de tenir consell municipal propi, donant lloc a Arenys de Mar.

Sant Martí d'Arenys va tenir una participació destacada a la Guerra del Francès, entre altres coses per la situació geogràfica (el massís del Montnegre) i pels vincles familiars que hi tenia el general Francesc Milans del Bosch. Entre d'altres, cal destacar l'aturada de l'intent del setge a la ciutat de Girona l'any 1808 de tropes que venien de Barcelona,o l'assalt a un comboi imperial que anava cap a Hostalric el 1809. Les represàlies dels francesos, amb detencions i saquejos, van causar estralls a la població.

Durant el segle XVIII el poble va patir un augment exponencial de població que es va estancar degut a la crisi de la fil·loxera i l'atractiu de zones més industrialitzades. De fet, l'agricultura, per mitjà del conreu de la maduixa, els cirerers i la vinya, ha estat l'activitat tradicional bàsica, que s'ha anat substituint per la indústria, originalment sorgida de la manufactura de les puntes de coixí, que va acabar per desenvolupar una important indústria tèxtil pel poble durant el segle XIX, especialment de producció de tovalloles. A partir dels anys 1950 la indústria es va diversificar i a més de les tovalloles, es troben també d'altres fàbriques dedicades a la producció de teixits estrets, tints o licors, per exemple. Aquesta reindustrialització, i més recentment, el fenomen residencial, han fet que el municipi arribi a tenir més de 8500 habitants.

Arenys de Munt ha adquirit transcendència i notorietat en la política catalana per ser l'origen de les Consultes sobre la independència de Catalunya, amb la celebració de la primera consulta, el 13 de setembre de 2009. El 13 de setembre del 2012, Arenys de Munt es va proclamar Territori Català Lliure.

• Restes arqueològiques a Can Aiguaviva i de Can Catà de Dalt.
• L'església de Sant Martí d'Arenys, d'estil gòtic, on hi ha un retaule gòtic-renaixentista del segle XVI, obra de Pere Serafí i Joan de Tours.
• Les masies de Can Sala de Dalt, Can Borrell, Ca l'Arquer, Ca l'Amar de la Torre, Can Bellsolell, Can Maiol de la Torre, Can Corbera i la de can Rossell.
• El castell de Can Jalpí, el parc i el roure de Guernika.
• El Museu Municipal de Fauna Vertebrada Jordi Puigduví.^[9]
• Tomba de l'escriptor Josep Maria Gironella al cementiri.
• Santuari de la Mare de Déu de Lorda, a l'indret de Sobirans.
• Escola Sant Martí, Can Rius i Can Pau Bernadó, obres de l'arquitecte Enric Catà (1937)

• Pere d'Arenys (1349 - 1419), teòleg.
• Daniel Brühl (1978), actor.^[10][11]
• Pep Plaza (n. segle XX), actor
• Oriol Mitjà i Villar (1980), metge i investigador.

Foto extreta de http://www.laspain.com/imagen-4-de/barcelona/arenys-de-munt/1209.html