Ja està tot fet.
Les coses ja hi són,
són obertes i no esperen,
simplement són on són.
I és un cos.
Tot és el mateix cos.
El caminant
és la branqueta de terra
que s’esqueixa quan la pitja.
Caminar és no fer res.
El caminant no travessa l’espai.
És el vent i la pedra,
és l’estona que hi passa.
El caminant no és ningú.
El caminant és el paisatge.
Laia Noguera
Camí interior
El Camí com a ruta té múltiples vessants: cultural, social, paisatgístic, de natura, econòmic, turístic, de salut,... i també el que en podem dir un vessant interior o d'autodescobriment, d'enfortiment i evolució personal i col·lectiva.
En aquest apartat resumim quin sentit pren aquest camí interior i les activitats que volen oferir eines per transitar-lo i gaudir d'aquest viatge i exploració personals.
El camí interior el concebem com el camí mateix de la vida, tal vegada la metàfora més usada per totes les cultures per fer referència al seu sentit.
Esdevé sinònim de camí a la plenitud, que com ens recorden les diferents tradicions i savieses populars, és el regal afegit que hom rep en donar el seu fruit altruistament, entenent fruit com l’acció vocacional, el propòsit vital que cada persona, comunitat i poble de la Terra realitza al servei del bé comú. Aquesta és, tal vegada, la diferència entre una vida superficial, buida, passiva o centrada en l'egoísme i una vida plena.
Concebem doncs el camí a la plenitud com la via a la realització personal i col·lectiva: viure i donar fruit d’acord amb els valors propis i amb allò que ens empeny a materialitzar-los. No només com a individus, sinó també com a nació i com a espècie, juntament amb els altres pobles de la terra i en harmonia amb la resta d’espècies de la natura.
Un camí! Quina cosa més curta de dir! Quina cosa més llarga de seguir!J. M. de Sagarra
Retirs i caminades
A la pàgina d'inici i al calendari d'activitats hi podeu trobar les propostes de retirs i caminades per explorar, aprofundir i gaudir d'aquest camí interior a la plenitud en les seves quatre fases o estacions, tant per la nostra dimensió individual, com comunitària com universal.
La tardor de l’ésser
xiuxiueja mots torrats
a les fulles, a les pors,
a les supèrbies, a les ànimes:
-Per ser la Vida que ets
cal deixar anar el que vas ser
i el que no ets
i les morts aferrades
que et xuclen l'extracte.
La tardor de l’ésser
disposa catifes daurades
per als silencis,
per a les espurnes,
per a les llavors,
per a nosaltres.
Emma Sala
Les quatre estacions en el camí interior
Segons la simple observació de la natura, i tal com recullen diferents savieses del món, el camí per assolir el que anomenem plenitud o realització personal i col·lectiva transita per quatre fases o estacions, que són les que simbolitza aquesta ruta:
-
Etapa de tardor: deixar anar els aferraments per esdevenir subjectes lliures. La natura ho manifesta a la tardor i cada cultura i tradició ho treballa a bastament (ascètica).
Es correspon amb la primera etapa de cada ruta.
-
Etapa d’hivern: deixar-se fondre en la consciència o font universal, en la transcendència o misteri profund de l’existència. Sentir-se u amb tots i amb tot. Aquesta “mort per a una major naixença” (Joan Maragall) allà on tot és unitat, pau profunda i no-dualitat (advaita, en la tradició oriental), a la natura es correspon amb l’hivern i les grans tradicions espirituals l’anomenen mística.
-
Etapa de primavera: deixar-se inspirar i fecundar per aquesta consciència plena. És el florir dels dons, de les vocacions i del propòsit vital. La primavera representa el renaixement de cicles, projectes, etapes, relacions, etc. Les tradicions antigues en deien profecia: tota persona i tot poble esdevé profeta quan es regeix per l’ètica del bé comú.
-
Etapa d’estiu: deixar-se obrar des de la confiança plena per aquesta inspiració i saviesa universal, a fi de dur a terme el propòsit i de posar els fruits vitals al servei del bé comú. És així com escrivim i determinem la història, com fundem el món, la nació i la societat, dia a dia, acció rere acció. Es correspon amb el que també se’n diu realització personal i col·lectiva, la que porta a l’estat interior de plenitud.
Les tres voltes del camí de plenitud
Des d’una mirada holística i global, el viatge interior a la plenitud no es pot culminar només a nivell individual. El camí complet suggereix que les quatre estacions d’aquest trajecte siguin transitades en les diferents dimensions que realment som: la individual, la col·lectiva i la universal.
Així doncs, la invitació és a fer el Camí des de la consciència de ser tant subjectes individuals, com un arbre de comunitats del poble, cultures i fins la humanitat, i com a natura i univers: el conjunt d’espècies i d’ecosistemes.
I quan tanquis els ulls en el teu respirar sincerno podràs ser qui no ets,no podràs ser qui no ets.Torno a ser jo. Oques Grasses
Espiral més complerta amb conceptes del Globàlium (el model global de la realitat de Xirinacs):
El Camí de Vidabona, Núria i Montgrony
Aquest tram del Ripollès, a més d'indrets de gran bellesa, integra elements de cadascuna d'aquestes quatre estacions, perquè el caminant pugui transitar aquest camí interior gràcies al camí exterior.
Podeu demanar-nos la guia d'aquest tram i consultar la pàgina:
https://www.elcami.cat/contingut/el-cami-de-vidabona-nuria-i-montgrony (variant llarga)
https://www.elcami.cat/tram/nuria-montgrony-ripolles (variant curta)
Xarxa Plenitud: una xarxa de centres i d'impartidors del camí de plenitud
Algunes de les activitats són organitzades per l'associació PAS: Amics del Camí - Participació i Sostenibilitat. D'altres són ofertes per membres de la Xarxa de centres i facilitadors que s'integren per emmarcar les seves respectives propostes dins d'aquesta visió global que és el camí a la plenitud individual, col·lectiva i universal; una visió que tots els membres de la Xarxa integrem en les respectives activitats per donar més riquesa i sentit als diferents participants. D'aquesta manera, cada activitat no queda com una experiència aïllada, sinó que esdevé una passa més d'aquest camí que porta a la plena realització dels respectius propòsits vitals per a una major harmonia entre persones, pobles i espècies.
Us esperem doncs a les caminades i retirs del camí interior!! Us sorprendran;)
Marxa lluny,
i què importa si ningú ho entén?
Que les mateixes pors que ens ceguen
són finestres plenes de llum.
I alço el vol, marxo lluny,
i què importa si ningú ho entén?
El què es pugui dir de mi…
El que pensarà la gent…
Vull anar guanyant la vida
sense anar perdent el temps.
Ei! No hi haurà gàbies per a tants ocells,
i a dins l’aire no ens calen papers.
No sé què diuen els teus petons,
però no hi ha llei que pari la veritat que creix.
No hi haurà gàbies per a tants ocells,
i a dins l’aire no ens calen papers.
No sé què diuen els teus petons,
però no hi ha llei que pari la veritat del vent.
Serem ocells
(Oques Grasses)
