Viladecavalls és un municipi a l'oest de la comarca del Vallès Occidental, estès en la seva major part a la dreta de la riera de Gaià, fins a la seva confluència amb la riera de Sant Jaume (límit occidental del terme).

El poble de Viladecavalls, conegut popularment com la Tarumba i els seus habitants com a tarumbaires, està format per dos nuclis a banda i banda de la carretera local B-120, situats damunt la carena de la serra de Sorbet. Aquests veïnats van sorgir al voltant de dues quadres o cases fortes pertanyents a la parròquia romànica de Sant Martí de Sorbet, una de les tres que conformaven el municipi actual, juntament amb les de Sant Miquel de Toudell i Santa Maria de Toudell, totes tres incloses al terme del castell de Terrassa i més tard al municipi de Sant Pere de Terrassa, fins que el 1849 es va configurar el terme municipal de Viladecavalls amb les tres parròquies precedents, la quadra de Clarà i algunes masies que pertanyien a Olesa i Ullastrell.

A partir de la dècada del 1950 Viladecavalls es va convertir en poble d'estiueig de la gent de Terrassa i Barcelona i va veure aparèixer diverses urbanitzacions al seu voltant. Actualment, el nucli antic de Viladecavalls tan sols aplega el 25% de la població del terme municipal.

Els boscos, de pins i alzines, ocupen més de la meitat del municipi, dominat al nord per la serra de Collcardús. Limita al nord amb Vacarisses, a l'est amb Terrassa, al sud amb Ullastrell i a l'oest amb Abrera i Olesa de Montserrat.

La proximitat a Terrassa ha fet possible que últimament s'hagin instal·lat al terme un bon nombre d'indústries (als polígons de Can Mir o Can Tries) i ha fet proliferar-hi les urbanitzacions residencials de construcció recent, cosa que ha disparat la població del municipi

LLOCS D'INTERÈS

• Ruta del romànic:
• l'església parroquial de Sant Martí de Sorbet, al carrer Major del poble, d'origen romànic (consagrada al segle XI), reconstruïda en època barroca
• les ruïnes del castell de Toudell, una de les antigues cases fortes del terme (del segle XIII), situada prop del polígon industrial de Can Mir
• l'església de Sant Miquel de Toudell, propera al castell; romànica del segle XII, remodelada al segle XVIII
• l'església de Santa Maria de Toudell, situada al polígon industrial de Can Tries, també romànica del segle XI, amb absis semicircular i un interessant campanar de torre

• Fonts i Masies. A banda de les nombroses masies que trobem escampades a tot el terme municipal com les de Can Corbera, Can Colomines o Can Boada de les Parentes entre d’altres, el visitant trobarà diverses fonts, com la de Can Turu, la de la Font del Capellà o la font dels Rosers a Can Sanahuja.

• El roure centenari. Si anem en cotxe, agafarem la carretera b-120 direcció Olesa de Montserrat i uns cinc metres abans de la indicació del Km 8, agafarem el trencall a la dreta, on podrem deixar el vehicle a l'esplanada. Agafarem l'antic camí de Can Marcet i seguint uns 300 metres, trobarem un trencall d'una pista que es desvia a la dreta. Aquest camí ens portarà al roure centenari, un arbre espectacular envoltat d'un paisatge únic.

• El turó de les Bassotes

PARCS I ÀREES D'ESBARJO

• L'Alzinar de Can Turu.
• La Rosa dels Vent
• El municipi es troba dins la depressió prelitoral i té un relleu força heterogeni marcat sobretot per la presència de nombrosos torrents i rieres entre les que destaquen la Riera de Gaia i el Torrent de Salt a l’est, la riera de Sant Jaume a l’Oest i al nord el Torrent del Llord.
• D’entre els cims que envolten el municipi cal destacar el turó del Ros d’una alçada de 628 metres, el del Mimó de 623 i els de les Guixeres de 564 metres. També cal destacar diferents elevacions del terreny com la Serra de Sorbet, a la que s’hi troba enclavat el casc antic de Viladecavalls, al sud-est les serres del Turó i Colomines, al nord-est la serra de Can Trullàs i al nord el turó de la Barrumbina.

OFERTA CULTURAL

• Sant Antoni Abat
• Carnestoltes
• Jocs Florals
• Cantada de Caramelles (Setmana Santa)
• Cursa Popular (maig)
• Festival de Patinatge Artístic
• Activitats de Nadal i Reis

FESTA MAJOR

• D'estiu: Segon cap de setmana de juliol. Cada any Viladecavalls celebra la seva tradicional Festa Major d’Estiu que s’escau el segon cap de setmana del mes de juliol. Una festa amb un marcat caire popular que aplega als veïns i veïnes del municipi de totes les edats per gaudir d’uns dies de festa, cultura, amistat i germanor. Durant l’estiu tots els barris del municipi organitzen també les seves festes majors.
• Festa de Sant Martí (novembre). El patró del municipi és Sant Martí i per aquesta raó el dia 11 de novembre se celebra la Festa Major d’hivern. Una diada on el protagonisme és de la gent gran, els més menuts i els esportistes.

Fotografia de la pàgina www.ccvo.cat (Consell Comarcal del Vallès Occidental)

L'Alcora és la capital de la comarca de L'Alcalatén, que està situada en la província de Castelló. Esta localitat, la qual alberga quasi 10.000 habitants, destaca per la seua cultura ceràmica, que va sorgir en 1725, després de l'arribada de Ximen d'Urrea a la comarca.La localitat presenta un ric patrimoni històric; i en este article ens centrarem en els diferents edificis civils relacionats amb l'ensenyança (Col·legis i instituts) i la seua història.

En primer lloc parlarem dels col·legis. En la localitat trobem 4 col·legis, els quals veurem a continuació. El primer d'ells és el "Puértolas Pardo", un centre de caràcter religiós fundat en 1888 en un hospital de malalts pobres. Després de la mort de la fundadora del primer col·legi, Donya Modesta Puértolas Pardo, es procediria a construir un nou col·legi en la plaça de l'Església amb els béns que ella va deixar. El nou centre es va inaugurar en 1932. El problema és que després de 40 anys de funcionament, en 1972, una reforma educativa faria que el centre no complira certes condicions, per la qual cosa els pares dels xiquets van decidir fer-se càrrec ells del centre perquè les germanes es pogueren quedar, ja que elles no podien fer-se càrrec del gasto. El nou centre que ha arribat fins a dia de hui seria inaugurat en 1976. En segon lloc trobem el "Francisco Grangel Mascarós" un centre públic que oferix l'ensenyança tant infantil com primari. El centre deu el seu nom a un personatge molt reconegut en la zona, Francisco Grangel Mascarós, el qual va naixer a la localitat, i va ser alcalde de L'alcora entre 1957 i 1967, i posteriorment seria alcalde de Castelló. En tercer lloc trobem el "Comte d'Aranda", col·legi igualment públic i que oferix tant l'ensenyança infantil com la primària. En este cas el centre deu el seu nom al nové Compte d'Aranda , amb el que començaria la tradició ceràmica en 1725, i la qual ha arribat fins a l'actualitat. Finalment trobem "La Salle Inmaculada", un centre també de caràcter religiós que com el primer centre no sols oferix l'ensenyança infantil i primària, si no que també oferix l'ensenyança secundària obligatòria. El centre va ser fundat en 1929 per un advocat valencià, i les classes començarien eixe mateix any. Entre el 31 i el 33 el centre va ser tancat a causa de la proclamació de la República, i en el 33 seria reobert per a fer funció d'hospital de sang durant la Guerra Civil.En el 38 es reprendrien les classes i el centre arribaria fins a l'actualitat.

Pel que als instituts respecta trobem dos. En primer lloc trobem el "IES Ximen d'Urrea", un centre públic que oferix l'ensenyança secundària obligatòria i la postobligatòria. El centre deu el seu nom a Ximen d'Urrea (Al quint d'ells) ,qui "va donar a poblar" la localitat allà pel 1305, després de l'entrega de la Carta de Poblament.i finalment, en segon lloc trobem el "IES L'Alcalatén", un centre públic que oferix l'ensenyança postobligatòria. El centre deu el seu nom, i de forma òbvia, a la comarca en què està situat, la comarca de L'Alcalatén.

Cerdanyola del Vallès està situada en un indret privilegiat, habitat des de fa més de 600.000 anys. D’aquest transcórrer de la història en resta un llegat a l’abast de tothom que ens permet resseguir les nostres arrels, entroncades amb les del nostre país. Del patrimoni cultural en destaquen algunes cases i indrets:

Castell de Sant Marçal

El castell de Sant Marçal és un dels elements emblemàtics del patrimoni de la ciutat.  Fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional l’any 1949.

Diversos historiadors afirmen que el Castell de Sant Marçal o de Cerdanyola té el seu origen al primer terç del segle XI, moment en què ja està documentada l’església de Sant Marçal. El Castell, en canvi, no apareix clarament esmentat fins a la primera meitat del segle XII, quan Ramon Berenguer IV, Comte de Barcelona, l’inclou entre els béns que dóna al seu senescal, Ramon Guillem de Montcada.

L’any 1225 el senescal ven el castell a Ramon de Plegamans. El seu fill, Marimon de Plegamans, fou l’iniciador de la família Marimon, una de les més rellevants de l’època i de la qual són descendents els actuals propietaris.

El títol de Marquès de Cerdanyola fou concedit el 1690 a Fèlix de Marimon, membre del consell de S.M. a Itàlia i com a reconeixement a la seva ajuda a la Corona. L’actual propietari del castell es el XXII Marquès de Cerdanyola.

Es pot dir que el castell és en mans de la mateixa família des de fa 700 anys.

Durant els segles XIX i XX el castell de Sant Marçal va anar passant per diferents mans fins a l'actual família Trénor, que són els actuals propietaris.

Originàriament, el castell era un edifici de planta quadrada amb pati central, una torre i una capella gòtica envoltat per un fossar, però l'any 1895 la família Arròspiede va encarregar a Gaietà Buïgas que adaptés l'edifici per poder utilitzar-ho com a segona residència. Aquest ho va fer respectant l'estructura original, però recobrint l'edifici amb una decoració fantasiosa inspirada en l'arquitectura romànica i gòtica.

Museu i Poblat ibèric de Ca n'Oliver

Es tracta d'un jaciment arqueològic d’època ibèrica situat en un turó de la serra de Collserola, al barri de Montflorit. Després de 20 anys de recerca arqueològica, ha estat museïtzat i adequat per a la visita, la qual permet conèixer la història i l’evolució d’aquest assentament, que va estar habitat entre els segles VI i I aC.
El museu i el poblat de Ca n’Oliver configuren un conjunt patrimonial clau per conèixer en profunditat la cultura ibèrica, especialment al territori laietà.

Al poblat es poden veure més de 6.000 m2 de restes arqueològiques restaurades i les rèpliques de tres edificis ibèrics, dues cases i un taller, que són una porta oberta al passat, a l’evolució d’aquest assentament ibèric i a la vida quotidiana dels seus habitants. Ca n’Oliver forma part de la Ruta dels Ibers i de la Xarxa de Museus i Jaciments Arqueològics de Catalunya.

Museu d'Art de Cerdanyola

Es tracta d’un edifici modernista original de l’arquitecte Gaietà Buïgas per ubicar el primer Teatre-Casino per als estiuejants de Cerdanyola, i posteriorment reformat pel seu nebot i també arquitecte Eduard M. Balcells amb l’objectiu de reconvertir-lo en casa d’estiueig (1905-1912). L’edifici es tornaria a reformar, ja que des del 1961 va acollir els laboratoris farmacèutics Domènech fins a 1999, moment en el que va passar a mans de l’Ajuntament.

El museu es va inaugurar el 2009 i compta amb un fons variat dedicat als artistes vinculats a la ciutat, com ara Ismael Smith, Josep Llimona, Josep de Togores, Eduard Maria Balcells i Francesc Juventeny. Però sobretot destaquen el conjunt dels vitralls de les Dames de Cerdanyola, punt culminant del vitrall modernista català, que han estat recuperats i reubicats al seu lloc original i mostrats amb l’exposició permanent “Del modernisme a l’art déco”, juntament amb el fons del museu.

Museu i jardins de ca n'Ortadó

Ca n’Ortadó és una antiga torre d'estiueig d'estil noucentista construïda cap al 1930 aprofitant unes edificacions preexistents. La casa s’inspira en la masia catalana i està envoltat per un magnífic jardí de gust romàntic. Es tracta d’un conjunt de gran interès històric i artístic que forma part de la història de Cerdanyola del Vallès de les primeres dècades del segle XX i d’un fenomen, l’estiueig, que va ser el principal estímul del creixement urbanístic de la població.

Va ser rehabilitat entre 1993 i 1996. Entre 1998 i 2010 va acollir una exposició permanent sobre la història de Cerdanyola. Actualment, el Museu està tancat al públic, tot i que a la planta baixa s’hi fan activitats. El jardí està obert de la primavera a la tardor i s’hi desenvolupen activitats molt diverses organitzades per diferents serveis municipals i entitats de la ciutat, que n’ha fet un espai de referència.

Església parroquial i rectoria de Sant Martí

L’església parroquial de Sant Martí és un temple d’estil historicista projectat per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa i construït antre 1902 i 1909, com la casa consistorial, entre els dos barris que durant el segle XIX s’havien anat formant al llarg de les dues principals vies de comunicació del terme. Els marquesos de Cerdanyola del Vallès i altres estiuejants il·lustres van contribuir econòmicament en la construcció del temple, que va substituir l’església del segle XVII que havia quedada fora del nucli urbà.

A l’interior de l’església, al presbiteri, destaquen dos grans mosaics de Lluís Bru Salells que escenifiquen dos miracles de Sant Martí. Al costat de l’església s’aixeca la rectoria, un edifici d’estil modernista dissenyada per l’arquitecte Eduard Maria Balcells al 1908. Es tracta d’una obra inacabada pel que fa la seva decoració exterior.

Al casal parroquial, una petita exposició permet descobrir la història de la parròquia de Sant Martí i dels dos edificis.

Església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes

L’antiga església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes és un edifici romànic construït al segle XII a la vall de les Feixes, a la serra de Collserola, sobre les restes d’un temple preromànic document des del 995 i un cementiri de tombes antropomorfes.

El 1995, amb motiu del mil·lenari de la primera cita documental, es va fer una important intervenció arqueològica a l’interior, es va restaurar l’edifici, recuperant en part l’aspecte que tenia al segle XVII, i es va museïtzar.

Actualment, l’antiga sagristia acull una petita exposició sobre l’evolució de l’església i la parròquia i s’hi poden veure les restes d’algunes tombes antropomorfes. Al temple són visibles elements arquitectònics d’època romànica, gòtica i renaixentista.

Ermita de Santa Maria de les Feixes

Santa Maria de les Feixes és una ermita d’estil barroc dedicada a la Mare de Déu i documentada des del segle XIV que sempre ha format part de la parròquia de les Feixes i ha estat vinculada a la Masia de can Catà. Va ser reformada en diverses ocasions, especialment per la Companyia de Jesús i Magí Negrevernís, que en van ser els darrers propietaris i li van donar l’aspecte actual.

L’any 2005 es van iniciar els treballs de restauració de l’ermita, que encara estan en curs. El projecte de restauració ha estat elaborat per Francisco Javier Asarte i Montserrat Caldés a partir de la documentació i de l’estudi de les evidències arquitectòniques documentades en les primeres actuacions a l’edifici. L’ermita s’aixeca sobre les restes d’una vila romana del segle I dC la importància de la qual han posat en evidència les excavacions arqueològiques realitzades a l’interior durant els treballs de restauració.

D’altres indrets d’interès són, entre d’altres, la Torre Vermella, la casa Mercè Garriga d’Arquer, Can Catà, la Fàbrica d’Uralita, la Cooperativa Padró – Solanet, l’Extensió de Batxillerat – Col·legi Sant Martí o la casa Diviu.

La casa parroquial

El casal parroquial, junt amb l'església i la plaça Vella formen un dels conjunts de la vida de Calldetenes. El popular "Centro", existeix des de ben antic. Al començament formava part de la rectoria que es va alçar juntament amb l'església per allotjar els responsables del culte al poble. Amb el temps, els mossens de Calldetenes van cedir el "Centro" als feligresos com a lloc de trobada. Al "Centro" s'hi van fer activitats de tota mena, des de catequesis a reunions sindicals, de caramelles a teatre i cinema. Era el local del poble. Bé és veritat que al llarg de la seva existència es van donar enteses i tensions entre els responsables de la parròquia i els usuaris del local. L'edifici, petit i amb greus mancances, va ser aterrat el 9 de desembre de 1989 i el Nadal de 1990 ja hi havia edificada la carcassa del Casal actual. La construcció va ser possible gràcies a l'ajuda dels veïns, tant en treballs desinteressats com en aportacions econòmiques.

L'Església de La Mercè

La data d'edificació de l'església de la Mercè és el 1778. Com a edifici del nucli urbà, doncs, és un dels més antics que es conserva. L'església la va idear i fer construir el bisbe de Vic, Manuel de Hartalejo, que el 1778 va obtenir de l'Academia de San Fernando l'aprovació dels plànols per tirar l'obra endavant. L'edifici és de construcció senzilla, amb un sol cos i teulada a dues aigües. La façana, amb un gran ull de bou, en els seus orígens era arrebossada. Un dels elements que més destaca de l'església de la Mercè és el campanar, en forma de torre octogonal. És un dels elements identificatius del poble. L'interior de l'església de la Mercè, tot i respirar la mateixa senzillesa que la construcció, es va decorar amb elements a cavall entre el barroc i el neoclacissisme. El bisbe Hartalejo era un gran afeccionat a la pintura i va pintar de mà pròpia els retaules de sant Ramon, sant Josep i sant Joaquim perquè decoressin l'església de la Mercè. A finals del segle XIX els quadres es van transferir a l'església de Sant Ramon d'Albió, lloc on van ser cremats durant la Guerra Civil. L'altar, fins el 1936, constava amb un retaule-baldaquí ornamentat amb columnes. Els primers mesos del conflicte bèl·lic es va destruir l'interior de l'església i la imatgeria i ornaments que albergava, de manera que es va haver de reconstruir tota la ornamentació interior. Des de la construcció de la Mercè s'hi han fet diverses modificacions. Una de les reformes que més va variar la fesomia de l'edificiva ser la que s'hi va realitzar el 1996. Aquest any, aprofitant que s'havia de refer l'arrebossat de la façana, es va decidir deixar aquesta amb pedra vista. 

La plaça Onze de setembre

Des de la inauguració del nou ajuntament el 1990, la plaça Onze de setembre s'ha convertit en el centre de trobada dels habitants de Calldetenes. L'edifici de l'ajuntament allotja, a més de la seu del consistori, el casal d'avis, el consultori i el teatre. El nou ajuntament, que va guanyar un premi FAD de disseny en edificis públics el 1989, parteix d'un cos quadrat central, més elevat que les dues ales que allotgen els altres espais públics, i està envoltat del parc botànic.

La plaça Vella

Son Arnau: Antigues cases de possessió que daten entre el segle XVII i XVIII. Antigament sembla que s’hi situava la posada dels pelegrins que pujaven al monestir de Nostra Senyora de Lluc.

Sa Bisbal: Edifici del segle XVII, però va sofrir importants reformes durant el segle XIX, on s'hi va ubicar el quarter de la Guàrdia Civil i posteriorment l’estanc. Actualment ha estat totalment rehabilitat i transformat en hotel rural.

Creu de Valella:Es tracta d’una creu barroca, datada l’any 1710.

Telègraf òptic (Selva i Campanet): Es tracta de les restes de cinc torres que suposadament formaven part d’un sistema de comunicacions militars datat a mitjans del segle XVIII per comunicar la capitania general de Ciutat amb la guarnició d’Alcúdia.

Fonts de Camarata i Valella: Es coneixen poques dates d'aquestes fonts, però s'han trobat documents de mitjans del segle XIX que en parlen.

Església Parroquial de Sant Llorenç de Selva: L'església actual, dedicada a Sant Llorenç,  data del segle XVII,  ha patit diverses restauracions des del segle XIV.

Ermita de Crist Rei: Es tracta d'una ermita, actualment en runes, que fou erigida l'any 1927 per tal de celebrar la romeria dels dimarts de Pasqua.

1. Església Parroquial de Nostra Senyora d’Atocha: L’església parroquial es va construir l'any 1737 com a obsequi del marquès d’Ariany, que habitualment residia a Madrid. Era una rèplica de la imatge madrilenya de la Verge d’Atocha, que suplantà el títol de la parròquia anterior anomenada de les Neus, edificada l’any 1570. Posteriorment, l’església va ser objecte de diferents reformes, i entre el 1908 i 1913 si li afegí el creuer i el campanar

2. Creus de Terme: A la vila d’Ariany es troben tres creus, i d’elles, la més vistosa antiga és sa Creu, enllestida l’any 1856 en pedra de marès i d’estil neoclàssic. El dia de Pasqua, al peu d‘aquesta creu s’hi celebra l’Encontre, i el dia del Ram s’hi fa la benedicció dels rams d’olivera. Entrant a Ariany per la carretera de Maria, hi ha la Creu de les Voltes de Son Bonany, molt més moderna que l‘anterior ja que fou aixecada l’any 1969 a la memòria del rector Martí Truyols, que exercí a la vila al llarg de 37 anys. La creu no gaudeix d’interès artístic. Finalment, la Creu de la Plaça de l’Església, és encara més moderna ja que fou donada per Gabriel Mateu l’any 1970.

3. Molins de vent: Set torres de molí encara s’alcen més o menys altives dins el paisatge arianyer. D’elles, la que té més caràcter és la del Molí d’en Marinero, torre de molí amb cintell, de final del segle XVIII. El Molí d’en Rigo , un dels més antics de la contrada i que deixà de funcionar l’any 1920. Com a data interessant, conté una fornícula amb un Sant Antoni. El Molí d’en Guillem Gener, que fou el darrer que s’aixecà a Ariany. El  Molí d’en Bernat Gener, torre de molí amb base edificada l’any 1910 i que funcionà fins al 1934. El Molí de Ses Comunes o d’en Xarop, que deixà de funcionar  l’any 1920. El Molí d’en Piuló, que  fou abandonat l’any 1919 ja que era un lloc on hi bufava poc vent. I finalment el  Molí de sa Cabaneta, petit molí molt interessant.

4. Pous Bo i Jurà: Aquests dos pous els trobem al Camí de Son Gibert o Camí de Petra, molt a prop un de l’altre. El primer que localitzem, sortint d’Ariany, és el Pou Bo, que fins no fa gaire encara conservava les piques per abeurar el bestiar. El nom li ve de la qualitat de la seva aigua. Seguint cap a Petra localitzarem el Pou Jurà, on a més de les piques també hi trobarem uns rentadors. El conjunt és cobert per una teulada i l’aigua és de qualitat inferior. Per aquest motiu la seva aigua s’emprava majoritàriament per al bestiar i per rentar la roba.

5. S’auberg i el Camí de Sa Marquesa: És la casa que originà el nucli d’Ariany. Està situada vora l’església, al carrer de s’Auberg, i destaca per damunt de tot el seu magnífic portal de mig punt amb dovelles de pedra. Ben al davant de les cases parteix un camí empedrat que comunica amb el camí de Son Gibert. És el Camí de sa Marquesa, antic camí que segons la tradició ajuntava les cases de S’Auberg amb Son Sureda de Manacor. La resta del camí s’ha perdut o presenta un seguiment molt complicat.

6. S'Aljub: És una construcció de final del segle passat, localitzat a Sa Plaça i que recollia l’aigua de bona part dels carrers del poble. Està construït amb marès i cobert per una gran volta. Fins a mitjan segle XX conservava les piques per abeurar el bestiar i un coll per on s’extreia aigua per al consum humà.

Destaca l’Església de Sant Joan Baptista, contruïda el segle XVII,  la qual emprava  com a campanar una antiga torre defensiva del segle XVI, que juntament amb la Torre d’en Tem Alemany , del segle  s. XVI,  tenien  per finalitat vigilar i protegir el poble els pirates.

Estellencs té un grapat de possessions típiques de muntanya com ara Son Fortuny, Es Collet, Son Serralta, Es Putxet, Es Grau, Cas Xocolater. Hi ha un grapat de entitats que podem destacar, com la Comunitat de Regants de S'Ull de S'Aigua, que és una comunitat de regants d'una font que surt de la finca Son Fortuny, anomenada S'Ull de S'Aigua, i aquesta aigua està repartida, per hores, a diverses finques fins a arribar a la finca Es Collet.

Es pot anar al mirador de s'Atalaia, actualment mirador d'Es Collet, magnífic per les vistes de la costa que s’hi poden trobar.

• Església Parroquial de Puigpunyent: Documentada per primer cop l'any 1236, les obres definitives del temple daten del s. XVIII. Consagrada a l'Assumpció de Nostra Senyora, se situa al barri de la Vila.

• Ajuntament: Antigament, l'Ajuntament Vell era situat al barri de la Vila però amb els anys l'espai va resultar insuficient. Per aquest motiu, l'any 1986 es va construir el nou Ajuntament amb una estructura típica de casa mallorquina, amb dues plantes d'alçat i dos aiguavessos.

• Pou Nou: Se situa dins el territori conegut històricament com es Camp Franc. Es troba cobert amb una capelleta o cúpula de secció circular, amb un paretó amb una filada de pedra viva a la part frontal per treure aigua.

• Comellar Romeguers: Des d'aquest punt es poden observar les magnífiques vistes de la vall de Son Puig, on es posa de manifest l'alt interès natural del terme.

• Ca ses Monges: Les monges agustines s'establiren a fitxa_ruta l'any 1875. L'edifici va ser cedit pels Villalonga de Son Fortesa a la congregació de religioses mentre es trobassin a la localitat.

• Garrover de ses Sabates: Aquest arbre catalogat rep aquest nom ja que «Es de Superna, com anaven a fitxa_ruta, se posaven ses sabates en ésser en aquest garrover i, en tornar, se les llevaven de bell nou per no espanyar-les» ("Un altre tresor en es Puig de na Fàtima", rondalla d'Antoni Maria Alcover, tom XXIV).

• Barriada de Son Bru: Primer nucli urbà organitzat de la part alta de fitxa_ruta, nascut arran de les parcel·lacions de la possessió de Son Bru (1784-1818).

• Carrer des Serral: Únic carrer empedrat de la vila. Rep aquest nom per la serralada on és ubicat. Presenta empedrat en dues parts del seu recorregut, especialment destacable és el tram inicial que és el que presenta més pujada, des del Carrer Major.

• Ca ses Rotgeres: Casa urbana del s.XIX amb la façana lleugerament convexa. Té dues plantes, amb aparell rústic irregular, excepte les arestes laterals, que són de pedra vista.

El terme municipal de Puigpunyent està format per dues poblacions més, Galilea i Son Serralta. 

• Galilea: Hi destaquem l'Església Parroquial de Galilea, d'estil neoclàssic, les marjades i el molí de Can Soler.

• Son Serralta: Hi destaquem el Talaiot de Son Serralta, que és un jaciment arqueològic de l'edat de ferro.