Hi ha diversitat d’ofertes que ens permeten conèixer el vincle entre l’obra narrativa i poètica de Salvador Espriu i el Poble d’Arenys de Mar.

Salvador Espriu es va inspirar en l’ Arenys dels seus anys d’infantesa i joventut, en l’Arenys dels seus pares i avantpassats, per crear un dels més gran mites literaris, Sinera, símbol d’un món perdut, destrossat per la mort i la lluita fratricida

Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 

Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. 

Molt aviat sent la vocació literària. El seu primer llibre, Israel, en castellà, l'escriu quan només té quinze anys. El 1930 Salvador Espriu aconsegueix el títol de batxiller amb matrícula d'honor i rep el «Premio extraordinario en el grado de bachiller en letras». El mateix any entra a la Universitat de Barcelona per estudiar Dret i Història Antiga, i l'any següent, als divuit anys, publica El doctor Rip i Laia, dues novel·les que mostren ja la seva capacitat com a narrador original que s'aparta dels corrents noucentistes. Laia tindrà després diverses versions i arribarà fins i tot al cinema amb l'actriu Núria Espert de protagonista. 

El 1946 publica  el seu primer recull de poemes, Cementiri de Sinera amb el qual inicia les referències al món mític de Sinera (anagrama d'Arenys [de Mar]) a través del qual evoca el món devastat per les guerres, la destrucció de la civilització que és també personal i col·lectiva com a poble.

El 22 de febrer de 1985 Salvador Espriu mor a Barcelona i és enterrat al cementiri d'Arenys de Mar, la seva mitificada Sinera, població que acull des de 1987 el Centre de Documentació i Estudis Salvador Espriu. 

El 2003 se celebrà a Barcelona i a Arenys de Mar el I Congrés Internacional Salvador Espriu. Deu anys més tard, l'any 2013, amb motiu del centenari del seu naixement, se celebrà l'Any Espriu, amb l'organització del II Congrés Internacional Salvador Espriu a més de nombrosos actes cívics i acadèmics per recordar i homenatjar el que sens dubte és un dels autors cabdals de la literatura catalana i universal del segle XX. 

Rutes:

• Un passeig per Sinera. Itinerari Salvador Espriu a Arenys de Mar - http://www.arenysdemar.cat/ARXIUS/arxius.net/esrpiu/passeig_sinera.pdf
• Ruta guiada: El Port d'Arenys, tradició i futur
  • http://www.arenysdemar.cat/document.php?id=29238

•  Ruta guiada teatralitzada: UN PASSEIG PER SINERA
  • http://www.alambiq.cat/p/u.html

Salvador Espriu:

https://www.escriptors.cat/autors/esprius/obra.php

https://www.youtube.com/watch?v=DW3GH82Swho&list=PL714F306485E9AEB2

https://lletra.uoc.edu/ca/autor/salvador-espriu

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/identitats/salvador-espriu/video/2683550/

Francesc Casas i Amigó (1859-1887) és un poeta paradigmàtic del moviment cultural de la Renaixença. Nascut a Barcelona, de jove va traslladar-se a la masia coneguda com Can Suari, de la parròquia de Sant Julià d'Alfou, municipi de Sant Antoni de Vilamajor. De fet, la seva vinculació a la masia i al Vallès i el paper cabdal en la seva poesia de les tradicions que allà va conèixer, li van merèixer l’apel·latiu «el poeta del Vallès».

A l’edat de dotze o tretze anys va començar a mostrar interès per la literatura, amb les primeres lectures en castellà de grans autors del Romanticisme. Inicià els estudis de jurisprudència a la Universitat de Barcelona i, paral·lelament, començà a freqüentar les celebracions dels Jocs Florals i a familiaritzar-se amb el grup d’intel·lectuals que els rodejaven.

Per diferents qüestions, el 1878 se li diagnosticà una malaltia de caràcter nerviós i els metges li van prescriure una estada al camp. Va ser aleshores quan Francesc Casas i Amigó va traslladar-se a can Suari d’Alfou (Sant Antoni de Vilamajor), casa pairal de la família per branca materna.

A partir de 1882 inicià una lenta recuperació que li obriria les portes a una nova etapa d’èxits que ell mateix anomenaria «la segona primavera». Aviat obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona. Publicà La nit de Nadal (1886) i Poesies (1888).

Quan tot just el nom de Francesc Casas i Amigó començava a insinuar-se com el futur i més prometedor deixeble de l’herència poètica verdagueriana, el juliol de 1887 el poeta va emmalaltir de nou, i només 17 dies més tard, el 2 d’agost de 1887, moria a Barcelona, sense que s’hagi pogut esclarir la causa exacta de la seva mort.

[...]

¡No és morta Catalunya! mon esperit respira

l’alè de sos herbatges, rouredes y pinars;

sos cántichs y llegendes ressonan en ma lira,

y crema dins mon ésser encara una guspira

de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noyet tendre

tot escoltant rondalles de jays y de pastors,

per animar mos cántichs d’ací dins la vaig pendre,

que no s’apague donques y fes que puga encendre

ab ella’ls altres cors.

[...]

Foto: Fototeca.cat

Lluís Maria Xirinacs va venir a ofrenar la seva vida el 6 d'agost de 2007, dia en que feia 75 anys i segons tenia planificat des de feia anys, en aquest bell indret d'Ogassa (Ripollès) on, segons deia, es va coure la nostra llengua i nació, en un acte del més alt nivell espiritual i en el moment de més plenitud de la seva vida:

Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra. (Dietari final)

Aquest punt és el centre del 8 del Camí de Vidabona, on l’itinerari dibuixa una X sobre la terra.
Cap a llevant hi podem veure el Puig de l’Àliga, animal rei d’aquests indrets i que míticament simbolitza la visió més elevada, el guiatge espiritual del cel a la terra pels que opten per deixar-s’hi inspirar.

Qui va ser en Lluís Maria Xirinacs?

D’ell s’ha dit que era la veu del poble, el Gandhi català, un testimoni, un profeta, un místic, un filòsof, un revolucionari català d’esperit universal... Va realitzar diverses vagues de fam a mort. Va estar plantat 12 hores diàries durant 2 anys davant la presó Model per demanar l’amnistia dels presos polítics. Va ser escollit senador independent. Nominat 3 vegades al premi Nobel de la Pau.

L’1 de gener de 2000 es va plantar a la plaça de S. Jaume de Barcelona per convocar l’arbre d’assemblees territorials dels Països Catalans com a instrument d’exercici de la sobirania popular, lligada a l’acció noviolenta com a força del poble.

El seu gran llegat com a filòsof és el seu model (o mapa) global de la realitat Globàlium, que es divulga tant a la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs (www.xirinacs.cat) com a l’alberg i centre de formació “el Negre” d’Ogassa.
 

La meva ànima, aquesta ànima obrada pel meu cos, clivellada d’ànimes infinites, concretament avui, se m’ha fet universal. * * * Cal saber viure i cal saber morir, amb elegància. Diu un adagi del desert: “Quan t’acostis a un pou, beu i fes-te a un costat per tal que pugui beure qui et ve al darrera

” * * *

Ara, encara en aquest món, jo vull ser vostre, però encara sóc molt meu. Quan mori esdevinc tot ben vostre si sou de Déu. Preneu i mengeu-me tots. Mossegueu-me homes i guineus i esparvers i formigues i fongs i pluja i vent i terra. Mastegueu-me que aquest és el meu cos lliurat per vosaltres.

* * *

Univers, etdemano que em facis pur com un raig de llum, per ser digne d’ésser acollit en el teu cor.

* * *

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement, per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot. Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final? Jo en tenia necessitat.

Fragments del Dietari Final
d’en Lluís M. Xirinacs

En el seu sentit mític dins del Camí iniciàtic de Vidabona, el Pla de cal Pegot (Ogassa) té doble significat, en creuar-s’hi el Camí de Vidabona en dues etapes:

I- Com a final de la 1a ETAPA: l’ASCÈTICA. Aquest punt representa (prenent el testimoniatge d’en Xirinacs) el subjecte lliure que, al llarg del recorregut de la 1a etapa, ha identificat les seves dependències a les coses d’aquest món i se n’ha alliberat a fi de poder volar lliure i donar el seu màxim fruit.

“Si a un ocell lligat a 12 fils se n’hi tallen 11, però n’hi queda un de sol, l’ocell no vola.”  

 Des d’aquest alliberament, l’Amic pot avançar cap a la la consciència universal (la mística), fent cap al Puig de Sant Amanç –mite de l’Amic desitjós de fondre’s en l’Amat (Ramon Llull) -representat pel Taga (la mare universal, Tiamat segons Xirinacs).

II- Com a final de la 3a ETAPA (venint del Taga i St. Martí d’Ogassa): aquest punt simbolitza l’entrega a la crida rebuda al servei a la societat a partir de la pròpia vocació, donació que regala la plenitud (la Vidabona).
“Deixeu-les fer les obres, deixeu que us facin! Que rodi lliure l’obra que feu de l’obra que us fa!” (Perejaume)

Francesc Bonafé Barceló: Botànic, poeta, folclorista i capellà (Biniamar, 1908-1994).

La seva tasca com a botànic destaca per la publicació de la Flora de Mallorca (1977-1980), que arreplega en quatre volums la riquesa botànica de l’illa. Com a poeta i escriptor, ha publicat Vols d’orenetes (1981). En l’àmbit del folklore, ha recollit mostres de la poesia popular mallorquina i d’altres caires de la cultura nadiua, que li han servit per a redactar un Diccionari mallorquí de dialectologia, etnologia, folklore, onomàstica i toponímia (1989). Ha rebut diversos premis de poesia, i els premis Ciutat de Palma de ciències (1970) i Alzina, del Grup d’Ornitologia Balear (1989) pel seu treball com a naturalista

Jaume Lladó i Ferragut: Historiador (Selva 1886 – Palma 1975)

Cursà els estudis de filosofia i lletres, secció d’història, a les universitats de Barcelona i València. Va esser nomenat cronista oficial de Selva (1937) i exercí d’arxiver de l’Ajuntament de Palma. Ordenà i publicà els catàlegs dels arxius municipals i parroquials de nombrosos pobles de Mallorca, a més dels arxius de cúries dels templers i hospitalers (1944), els de la Universitat Literària i els de l’Estudi General Lul·lià (1946) i els llibres i documents del Col·legi de la Mercaderia i del Consolat de Mar (1955). És autor de nombros articles, i membre de la Real Academia de la Historia (1959) i va rebre l’Encomanda d’Alfons X el Savi (1971). L’Ajuntament de Selva, li dedicà un carrer i creà un premi d’investigació amb el seu nom. A ses Salines hi ha una plaça que du el seu nom.

Eduard Fornells Marco és un dels andorrans més universals. Nascut a Barcelona al segle xix, es va iniciar com a gravador i cisellador en metalls i va iniciar a París una producció de flascons de perfums que va ser molt innovadora. També va crear les boles de billar For (les primeres sintètiques) homologades per la major part de federacions internacionals. En aquest mateix segle trobem Guillem d’Areny-Plandolit, home vinculat a la indústria del ferro i un dels propietaris més importants de les fargues andorranes. Va exercir de síndic general de les Valls d’Andorra l’any 1866.

Un altre andorrà que va tenir un paper clau dins la política de la seva època, encarnant el sector més progressista, va ser Bonaventura Armengol, conegut com el mestre de l’Orelleta. Era mestre de professió i va ser el primer bibliotecari de la Biblioteca Nacional d’Andorra. Continuant en el mateix àmbit, Juli Minoves i Triquell és un polític, diplomàtic i escriptor andorrà. L’any 2007 va crear l’Orde de Carlemany, l’única condecoració civil que atorga el Govern andorrà.

Per una forta implicació amb el catalanisme, es van establir a Andorra exiliats polítics com ara Josep Fontbernat i Verdaguer, músic, polític i escriptor. De la seva participació als fets de Prats de Molló (1926), més endavant en publicaria un llibre: La batalla de Prats de Molló. D’altra banda, Rossend Marsol, conegut com a Sícoris, va arribar a Andorra l’any 1953 i es va convertir en un dels pioners del periodisme al Principat.

Esteve Albert i Corp, també és un altre dels exiliats en terres andorranes. Membre actiu de la resistència catalanista, va continuar desenvolupant les seves facetes com a poeta, autor teatral, historiador i promotor cultural. Manel Anglada i Ferran destaca per les seves investigacions i divulgacions en l’àmbit de la toponímia, la llengua i l’arqueologia andorranes (1998). Anglada va fundar el Centre de la Cultura Catalana a Andorra i en va cedir gran part dels documents a l’Arxiu Nacional d’Andorra. L’editorial Andorra va ser fundada a fi nals del anys seixanta pel dinamitzador cultural Bartomeu Rebés. Després d’una primera etapa en què es van publicar un bon nombre d’escriptors catalans exiliats, a partir de l’any 1978 l’editorial es va especialitzar en obres sobre Andorra i els Pirineus.

De l’àmbit de les lletres cal mencionar també Claude Benet, autor del llibre Guies, fugitius i espies, on explica el funcionament de les xarxes d’evasió a Andorra en el període de la Segona Guerra Mundial i segueix la traça d’alguns fugitius. Joan Peruga Guerrero, escriptor novel·lista i un dels representants d’Andorra a la
Fira del Llibre de Frankfurt (2007), va escriure com a col·laborador per al Diari d’Andorra i també va ser membre del comitè director de l’Institut d’Estudis Andorrans. I Teresa Colom, poetessa contemporània natural de la Seu d’Urgell que, d’ençà de l’any 2001, ha publicat títols com ara Com mesos de juny, Elegies del final conegut i on tot és vidre. També dins del món de les arts, destaquem Sergi Mas, escultor, pintor i autor d’una sèrie de gravats de la Casa de la Vall i de llibres com ara El Moble a Andorra i Les Valls desitjades, interessat en els objectes d’art popular, recull peces de fusta fetes per pastors, terrissa andorrana, eines i altres&nbsp, objectes artesanals.

Un dels personatges més importants de Serinyà fou el metge de Serinyà, Josep M. Corominas, descobridor de les coves prehistòriques. El poble el va fer fill adoptiu el 1979 i li ha dedicat una plaça al costat del riu Serinyadell.

Arnau Mir de Tost (1000?-1072)
Cabdill indiscutible de l’expansió del comtat d’Urgell per terres de la frontera sota dominació àrab. Ha estat sens dubte la figura més rellevant de la història d’Àger, va posar les bases de totes les seves institucions i va convertir la vila en capital del seu senyoriu, que posteriorment esdevindrà amb els seus successors capital del vescomtat d’Urgell. Arnau Mir de Tost va esdevenir senyor i custodi de tota la frontera cristiana des de mig Segre fins gairebé Benavar-ri, establint aliances feudals amb el comte del Pallars Jussà, els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona, quan va conquerir el castell i la vila d’Àger. També va ser fundador de la canònica de Sant Pere i el promotor del conjunt romànic del castell i la col·legiata d’Àger.

Arsenda d’Àger (?-1068)
Dama noble, sensible i culta, filla i muller de cavaller, casada amb Arnau Mir de Tost. El testament d’Arsenda, dictat el 1068 i guardat a l’arxiu capitular de Lleida, és una font important d’informació per a comprendre la vida quotidiana a l’edat mitjana, permetent-nos intuir la mentalitat i els sentiments d’una dona del segle xi.

Gaspar de Portolà (1717-1786)
Castellnou, Àger, Balaguer, Os de Balaguer i Arties (Vall d’Aran) s’han disputat durant anys ser el lloc de naixement d’aquest il·lustre personatge, explorador i militar. Però ara se sap que a Os de Balaguer, consta l’acta de baptisme de Gaspar de Portolà i per tant es considera nascut a Os de Balaguer. A Àger van adquirir els drets de castellania que sustentarien l’important casal a Sant Martí del segle xvii. A la casa dels Portolà a Àger es pot apreciar el picador de la porta en forma de P.

Joan Castell (1802- 1891)
Militar agerí que va lluitar valentament a les tres guerres carlines. A la primera, va ser governador de la plaça quan a la vila d’Àger es va ubicar la Junta Correligional Carlina, des del 1833 fins al 1839. Llavors va ser ascendit a tinent general i cap de les Forces Carlines a Catalunya pel seu valor. Va ser condecorat per Carles vii amb la Gran Creu Vermella al Mèrit Militar i nomenat amb el títol de marquès de Balaguer. Malgrat tot, mai va renunciar a la seva vida humil i de pobresa.

La Guillemota d’Àger
És un personatge en què es confonen història i mite. La seva llegenda és encara molt viva a la vall d’Àger i és l’única dona a qui es dedica un carrer a la vila. A finals del segle xv, el comte Hug Roger iii del Pallars, abanderat de la causa independentista i constitucional, feia la guerra als representants del rei Joan ii, els comtes de Cardona. Per manca d’efectius va deixar les campanyes militars en mans d’un mercenari bandoler gascó anomenat Macot que va assetjar la vila d’Àger, La dama va tramar amb astúcia el seu alliberament, mantenint el bandoler enfeinat i facilitant a les tropes reials la seva captura i immediata mort al peu de l’ermita de Pedra. Com a agraïment, el poble d’Àger li va concedir unes terres de franquesa, encara avui vigents, que va llaurar tota sola, fins a la seva mort.

Miquel Ramells, el Mestre de Canillo, és un dels canillencs més destacats, va viure durant el s. xvi i entre els retaules que va pintar destaquen el de Sant Joan de Caselles i el de Sant Miquel de Prats.

Mossèn Ramon, filòleg català, ha estat sempre molt implicat en l’educació i la seva tasca com a professor durant 40 anys i 35 en el lleure, sempre seguint el lema “la millor inversió no és en borsa, és en infants”. L’any 1976 va fundar la casa de colònies AINA (Any Internacional del Nen a Andorra), que era a casa seva fins que el 1979 es va construir l’edifici actual. Funciona com a alberg durant els mesos d’esquí per autofinançar-se i la resta de l’any és obra social amb infants de famílies treballadores, cada any hi passen més de 10.000 joves i ell els dóna a conèixer la natura i el romànic de la zona. Des de 1974 escriu a la premsa reflexions sobre la vida quotidiana, posant l’accent en l’educació. Ha resseguit tots el pics fets per mossèn Cinto Verdaguer i ha escrit un llibre que tracta del pas del poeta pels camins d’Andorra.

Per a més informació: El meu mossèn Cinto, de Ramon Rossell.

Jaume Rossa és un dels savis de Canillo, un pou de saviesa popular de les contrades. Des que es va jubilar es dedica a la seva passió, la talla de fusta, i la imatge de Meritxell que actualment és a l’altar del santuari és obra seva.

Pep del Gep té un autèntic museu a casa seva. Des de fa anys es dedica a fer construccions en miniatura d’esglésies de totes les parròquies i utilitza els mateixos materials amb què estan construïdes les esglésies autèntiques: la mateixa pedra i la mateixa pissarra.

Altres canillencs rellevants són Lluïsa Casas, pintora, i Anton González, escultor.