Les coques marquen una de les tradicions culinàries de Canillo. Elaborades a l’hivern per les padrines, n’hi ha de diversos tipus: la de canal, la massegada (feta sense aigua) i la de vellut, entre d’altres. Aquestes coques no es comercialitzen i per no perdre aquest patrimoni tan deliciós.

El Comú organitza cursos anualment.

Un dels punts clau a l’hora de parlar dels moviments socials a Canillo és l’agermanament que hi ha establert entre aquesta població i el poble francès d’Arès, d’una banda, i la ciutat xinesa de Zhangjiajie, de l’altra.

Per a més informació:www.ares-tourisme.com

Ja estrictament sobre aquí, una de les associacions canillenques més destacades és l’Associació de la Gent Gran de Canillo, formada el 2 de febrer de 2004, dia de la Candelera. Actualment són prop de noranta socis que es troben en una sala del Comú per compartir el temps tot jugant, llegint i utilitzant ordinadors. Cada any organitzen un viatge i també participen en els concursos de pessebres organitzats pel Comú de Canillo i Cultura Catalana. En diverses ocasions han guanyat el primer premi. També són part important del teixit associatiu de la zona l’Associació Aina de l’Església de Canillo i l’Associació del Concurs de Gossos d’Atura de Canillo.

Miquel Ramells, el Mestre de Canillo, és un dels canillencs més destacats, va viure durant el s. xvi i entre els retaules que va pintar destaquen el de Sant Joan de Caselles i el de Sant Miquel de Prats.

Mossèn Ramon, filòleg català, ha estat sempre molt implicat en l’educació i la seva tasca com a professor durant 40 anys i 35 en el lleure, sempre seguint el lema “la millor inversió no és en borsa, és en infants”. L’any 1976 va fundar la casa de colònies AINA (Any Internacional del Nen a Andorra), que era a casa seva fins que el 1979 es va construir l’edifici actual. Funciona com a alberg durant els mesos d’esquí per autofinançar-se i la resta de l’any és obra social amb infants de famílies treballadores, cada any hi passen més de 10.000 joves i ell els dóna a conèixer la natura i el romànic de la zona. Des de 1974 escriu a la premsa reflexions sobre la vida quotidiana, posant l’accent en l’educació. Ha resseguit tots el pics fets per mossèn Cinto Verdaguer i ha escrit un llibre que tracta del pas del poeta pels camins d’Andorra.

Per a més informació: El meu mossèn Cinto, de Ramon Rossell.

Jaume Rossa és un dels savis de Canillo, un pou de saviesa popular de les contrades. Des que es va jubilar es dedica a la seva passió, la talla de fusta, i la imatge de Meritxell que actualment és a l’altar del santuari és obra seva.

Pep del Gep té un autèntic museu a casa seva. Des de fa anys es dedica a fer construccions en miniatura d’esglésies de totes les parròquies i utilitza els mateixos materials amb què estan construïdes les esglésies autèntiques: la mateixa pedra i la mateixa pissarra.

Altres canillencs rellevants són Lluïsa Casas, pintora, i Anton González, escultor.

Trobem documentat per primer cop el nom d’aquesta població i parròquia l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell. Des d’aleshores, han quedat registrats tota mena de fets que d’una manera o una altra han incidit en la vida dels seus habitants. En citem alguns dels més rellevants.&nbsp, &nbsp,

Entre 1562 i 1598, el regne de França va viure una guerra en què es van enfrontar catòlics contra calvinistes (hugonots), les idees d’aquest darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Serni de Canillo. Durant el s. xix aquest territori va tornar a estar esquitxat per un conflicte entre dos bàndols. Aleshores la societat andorrana estava dividida entre els partidaris de França i els partidaris de la Mitra, més oberts al progrés els uns i més reticents als canvis els altres. Les tensions entre els dos bàndols va desembocar en un conflicte armat que va tenir com a excusa les eleccions celebrades a Canillo l’any 1885, els partidaris de França van resultar-ne els vencedors.

Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

Va ser a fins a final d’aquest s. xix, quan van deixar de ser explotats, que els meners de la coma de Ransol, situats a uns 2.800 m d’altitud i dins la parròquia de Canillo, van desenvolupar un paper clau per a l’economia d’aquest país, ja que proveïen de ferro les antigues fargues andorranes. Una d’aquestes fargues estava ubicada a l’Aldosa de Canillo i era propietat de Miquel Adellach.&nbsp,

L’espanyol Francisco de Zamora va ser un dels primers viatgers que va escriure impressions sobre Andorra, concretament va ser l’any 1788, data en què va pujar al pic de Casamanya i als estanys de Juclar. Un testimoni posterior però igualment rellevant va ser el de mossèn Jacint Verdaguer, qui el 5 de setembre de 1883 va travessar la ribera d’Incles per fer el pic de la coma de Varilles i es va acomiadar d’Andorra a Fontargent.

El Museu de la Moto ens mostra l’evolució d’aquest vehicle de dues rodes, marcada tant pels avenços tecnològics com pel disseny de l’època. Hi ha exposades les motos més representatives des de principi del s. XX fins a l’actualitat. Per més informació: www.m2r.ad

Canillo sempre ha estat una parròquia molt lligada a la cultura agrícola i ramadera. Cada casa pairal tenia els seus trets distintius sobre l’activitat que desenvolupava, eren les anomenades marques. Aquestes, actualment en desús, tenien la funció d’identificar la propietat tant del bestiar com de la fusta. El bestiar era marcat a les banyes o als cascos i a les orelles. Per saber-ne més: Història d’una tradició, les marques de la Parròquia de Canillo, Comú de la Parròquia de Canillo Des de la població de Canillo fins a la de Meritxell, El Camí comparteix traçat amb la ruta de Mn. Jacint Verdaguer, qui va escriure: “Mitja hora més amunt (d’Encamp) està Meritxell, poble de vull o dotze cases, la de més amunt és l’ermitatge famós de la reina d’Andorra. Lo camí passa per damunt, (a) unes cinquanta passes, lo Valira, per davall, a alguna distància. Lo temple és ric, mes tot hi és modern, res parla del temps passat, sinó la Verge. Volten al capella verdosos prats, que es continuen vora avall i amunt de la ribera en casi totes (les) Valls. Un quart d’hora més amunt se troba Prats, sufragània de Canillo. Son altar major, dedicat a Sant Miquel, és gòtic, i, segons me diuen, germà del de Sant Joan, capella de l’altra banda de Canillo.”

Vianda i Encants de Sant Antoni: 17 de gener (o el diumenge més proper)

Crema del mai: 31 de gener

Carnaval: segons el calendari

Festa Major: tercer dissabte de juliol

Concurs de gossos d’atura: últim diumenge de juliol

Fira del bestiar i de l’artesania de Canillo: octubre

Una de les festes més primerenques en el calendari canillenc és la de Sant Antoni, en la qual es celebren els encants i es reparteix vianda, que és una sopa de muntanya. La segueix, el 31 de gener, la crema del mai, que és per celebrar que es deixa enrere la part més dura de l’hivern: els dies s’allarguen i les temperatures es van suavitzant. Tradicionalment es cremava un avet amb palla i la gent del poble cantava i ballava al seu voltant fins que les flames el consumien. Actualment encara es crema l’arbre, un dels utilitzats com a decoració de la via pública de Nadal, i grups de teatre animen la festa per als més petits.

Una altra festivitat molt arrelada és la de Carnaval, i el de Canillo, de tots els que es fan arreu del país, és un dels més destacats per la gran participació que té. La disfressa típica és la d’arlequí, la qual està feta amb pedaços de roba i coscolles (cascavells) i apareix després de la penjada del rei Carnestoltes. Durant quatre dies, fins al dia del judici i la crema del Carnestoltes, els seus carrers són plens de comparses i disfresses, es reparteix coca i xocolata desfeta per a tothom i es fa una botifarrada popular.

Ja en ple estiu, arriba la Festa Major de Canillo, celebració que comença el tercer dissabte de juliol i s’allarga fins al dilluns següent. I, abans d’acabar el mes, l’últim diumenge de juliol, es fa el concurs de gossos d’atura als Planells de Mereig, que organitzen el Comú de Canillo i l’Associació del Concurs de Gossos d’Atura de Canillo i la prova és puntuable per al campionat dels Països Catalans.

La parròquia de Canillo viu bàsicament del turisme, però la ramaderia i l’agricultura també són fonts de riquesa importants. D’altra banda, els accessos a les pistes d’esquí de Soldeu, el Tarter i Canillo, ara incloses dins Grandvalira, el domini esquiable més gran dels Pirineus i la principal oferta d’activitats de neu del país, proveeixen una bona dinamització econòmica reforçada amb un important sistema hoteler.

A l’estiu, Grandvalira ofereix activitats com ara el golf (a Soldeu) en les cotes més altes de tot Europa, a 2.057 m d’altitud. D’altra banda, al centre de Canillo i al peu d’aquesta estació d’esquí hi ha el Palau de Gel, que funciona tot l’any amb diferents activitats que es poden fer sobre pista de gel, disposa també d’una piscina climatitzada, entre altres espais.

Per a més informació: www.grandvalira.com i http://www.palaudegel.ad/

Les valls de Canillo tenen un entorn preservat i paratges de gran bellesa. Entre aquestes hi ha la vall d’Incles, espai natural d’origen glacial amb gran riquesa de flora i fauna, i la vall del Ransol, on habita la marmota, animal reintroduït fa uns anys i que s’ha adaptat perfectament al terreny i el clima canillenc, a la vall de Montaup, d’altra banda, veureu el majestuós pic de Casamanya (2.740 m). Un altre dels elements naturals per excel•lència d’aquest país són els estanys, i a la parròquia de Canillo, a més d’haver-n’hi una gran varietat, hi ha el més gran del Principat: es tracta de l’estany de Juclar, situat a la Vall d’Incles, a 2.442 m d’altitud. Com a curiositat, en aquest estany, com en altres de la geografia andorrana, s’hi pot practicar submarinisme i a l’hivern es pot gaudir de l’experiència de bussejar sota el gel. Hi ha diverses empreses que s’hi dediquen. Una altra activitat que es pot fer a la zona és la de seguir el recorregut de vies ferrades. Al roc del Quer, a Canillo, n’hi ha quatre, una d’aquestes, la del canal de la Mora, és dificultat mitjana i les altres tres, la del canal del Grau, la dels Racons i la del roc del Quer, són de dificultat alta. Hi ha, a més, dues zones d’escalada: les cascades del Torrent d’Urina (roca natural) i la zona del Mur d’Escalada (mur artificial top-rope). PROP D’AQUÍ El Camí de Gall és un itinerari senyalitzat amb galls de color vermell que ens dóna a conèixer la vall on s’assenta la parròquia de Canillo. El recorregut va de l’hípica de Soldeu al poble de Canillo tot intercalant trossos de senda i de camins rurals, travessant alguns barrancs, ponts i un pont penjant. Hi ha un tros del camí, tot just abans d’arribar al Tarter, que conserva l’empedrat original.

Conten que l’emperador Carlemany va entrar a Andorra pel coll de Fontargent tot perseguint els alarbs i que va fer clavar una argolla al pic Negre de Junclar per lligar el seu cavall. Hi ha qui diu, però, que el motiu de la col•locació de l’anella va ser un altre: delimitar Andorra i el Sabartés (avui en dia, la regió de l’Arieja).Una darrera versió, encara, revela que el pic de Fontargent va ser el primer que va sobresortir després del diluvi universal i que Noè es va valdre de l’argolla que hi havia per amarrar-hi la seva arca. Aquest famós anell de ferro que tret de Carlemany i el mateix Anníbal (que també hi va estacar el seu cavall) ningú més ha vist es converteix la nit de Sant Joan en un tresor de gran valor. Són molts els que es van decidir a anar-lo a cercar. Tornant als temps bíblics, es diu que la vall d’Incles va esdevenir el port de salvació per a tota la tripulació que Noè duia a la seva arca. Tant perquè el patriarca va poder amarrar l’embarcació en el ganxut pic d’Ascobes, que sobresortia del mar que l’envoltava, com perquè els prats de la vall van servir d’aliment per al seu bestiar un cop les aigües van haver baixat. Va ser aleshores, segons es diu, que es va construir una de les primeres bordes que hi ha a la vall, i va ser obra Noè.

Una darrera llegenda ens duu a un estany andorrà, l’estany de Fondargent. Conten que quan la lluna treu cap per entre els pins en una nit estelada, la fada que l’habita surt de l’aigua i es passeja amb majestat per la rodalia. En clarejar el dia, fa uns passos sobre les aigües manses, amb suavitat i harmonia, i s’esmuny misteriosament quan el sol arriba al rocam que envolta l’estany.