El 5 de setembre de 1883, Mossèn Jacint Verdaguer va travessar la ribera d’Incles per fer el pic de la Coma de Varilles. Es va despedir d’Andorra a Fontargent.

&nbsp,

A les set del matí partírem de Soldeu amb lo senyor

vicari, Francisco Albós, de Bescaran. Baixàrem fins a

trobar la riera d'Incles, que des del Valira va en línia

recta al port de Fontargent. És verament hermosa. Com

la vall és ampleta, la cinta d'argent de les aigües té un

verd i ample prat a cada banda, de cap a cap de la

ribera. L'atravessàrem a biaix, anant a enfilarnos

a l'altra banda pel bosc d'Entor. Guanyàrem

la serra i anàrem seguint-la fins al Puig

de la Cometa, que és de gairebé tanta altura

com Casamanya i de molta més vista.

&nbsp,

Des de Meritxell a Canillo, el Camí comparteix ruta amb Mn. Jacint Verdaguer.

&nbsp,

Mitja hora més amunt (d’Encamp) està Meritxell, poble de vull o dotze cases, la de més amunt és l’ermitatge famós de la reina d’Andorra. Lo camí passa per damunt, (a) unes cinquanta passes, lo Valira, per davall, a alguna distància. Lo temple és ric, mes tot hi és modern, res parla del temps passat, sinó la Verge. Volten al capella verdosos prats, que es continuen vora avall i amunt de la ribera en casi totes (les) Valls. Un quart d’hora més amunt se troba Prats, sufragània de Canillo. Son altar major, dedicat a Sant Miquel, és gòtic, i, segons me diuen, germà del de Sant Joan, capella de l’altra banda de Canillo.

L’església de Sant Joan de Caselles, edifici romànic de final del s. XI, és potser una de les més emblemàtiques del Principat. Té les característiques del romànic andorrà: nau rectangular amb coberta de fusta, absis semicircular i campanar d’estil llombard, aquest últim, però, està separat de l’església per un porxo. A l’interior, s’hi conserva una Majestat romànica d’estuc sobre una pintura mural (s. XII) que representa l’escena de la crucifixió i en la qual es pot apreciar el sol i la lluna, aquesta és una de les dues Majestats que hi ha al món fetes en estuc. Al temple també hi ha un retaule del s. XVI amb influències alemanyes i italianes i, a l’exterior, les restes de les tombes d’un cementiri medieval.

Per concertar visites: tel. (+376) 851 434

Les altres esglésies que cal esmentar de Canillo són la de Sant Serni i la de Santa Creu. L'església parroquial de Sant Serni està ubicada al nucli antic de Canillo, l’estructura actual és barroca (s. XVII-XVIII) però es conserven vestigis de l’església romànica original (s. XII): uns murs exteriors i un baptisteri de granit. Conté, a més, pintures i imatges d’un valor notable: la talla gòtica d’un santcrist (s. XIV) i el retaule barroc de l’altar major, dedicat a sant Serni (s. XVII).

D’altra banda, l’església de Santa Creu, que està situada al mig del poble de Canillo, a la ribera del riu Valira, data de 1781. Cal destacar-ne el campanar d’espadanya, un retaule que representa el calvari i el fet que aquest temple és l’origen de la processó de Santa Creu.

La creu de Carlemany és una de les cinc creus gòtiques que es conserven al Principat i una de les dues que es troben a la parròquia de Canillo, l’altra és la creu de Set Braços (a Prats). Històricament estava ubicada al camí ral que anava de Prats a Meritxell però ara és a l’església de Canillo, es creu que podria ser un tribut als ferrers.

Un altre element patrimonial destacat de la parròquia de Canillo és el grup de gravats rupestres del roc de les Bruixes (a Prats), actualment en podem veure una reproducció davant del Palau de Gel de Canillo.

La capital manté el seu caràcter tradicional gràcies a vells molins i a cases tradicionals de muntanya. És el cas del molí fariner del Peano (una mostra de les antigues fonts de riquesa del país), que actualment és un restaurant, i de les edificacions que trobem al nucli antic: ca l’Armany i cal Fluix, béns comunals d’interès cultural, i cal Ferrer Nou, casa amb portal doble original als baixos. Aquestes cases estan restaurades actualment.

En Miquel Farré, padrí de l'actual gerent de l'Hotel Parador Canaro, en Josep Mª Farré, va ser uns dels primers carters que va tenir Andorra, feia la ruta de Soldeu a Portè. El trajecte es feia amb esquís a l'hivern i a peu a l'estiu. Els esquís de fusta encara estan exposats a l'hotel. La seva padrina, la Mª Dolors Areny,&nbsp, portava el telègraf a Cal Canaro que juntament amb el de la Posta i el de Cal Huguet a Sant Julià de Lòria eren els únics d'Andorra. També el seu pare en Josep Farré, fundador de la pista de Ski Canaro, va muntar el primer canó de neu artificial que va haver-hi als Pirineus i Andorra. Cal Canaro sempre ha estat un lloc vinculat amb l'esquí i a les seves innovacions.