Eduard Fornells Marco és un dels andorrans més universals. Nascut a Barcelona al segle xix, es va iniciar com a gravador i cisellador en metalls i va iniciar a París una producció de flascons de perfums que va ser molt innovadora. També va crear les boles de billar For (les primeres sintètiques) homologades per la major part de federacions internacionals. En aquest mateix segle trobem Guillem d’Areny-Plandolit, home vinculat a la indústria del ferro i un dels propietaris més importants de les fargues andorranes. Va exercir de síndic general de les Valls d’Andorra l’any 1866.

Un altre andorrà que va tenir un paper clau dins la política de la seva època, encarnant el sector més progressista, va ser Bonaventura Armengol, conegut com el mestre de l’Orelleta. Era mestre de professió i va ser el primer bibliotecari de la Biblioteca Nacional d’Andorra. Continuant en el mateix àmbit, Juli Minoves i Triquell és un polític, diplomàtic i escriptor andorrà. L’any 2007 va crear l’Orde de Carlemany, l’única condecoració civil que atorga el Govern andorrà.

Per una forta implicació amb el catalanisme, es van establir a Andorra exiliats polítics com ara Josep Fontbernat i Verdaguer, músic, polític i escriptor. De la seva participació als fets de Prats de Molló (1926), més endavant en publicaria un llibre: La batalla de Prats de Molló. D’altra banda, Rossend Marsol, conegut com a Sícoris, va arribar a Andorra l’any 1953 i es va convertir en un dels pioners del periodisme al Principat.

Esteve Albert i Corp, també és un altre dels exiliats en terres andorranes. Membre actiu de la resistència catalanista, va continuar desenvolupant les seves facetes com a poeta, autor teatral, historiador i promotor cultural. Manel Anglada i Ferran destaca per les seves investigacions i divulgacions en l’àmbit de la toponímia, la llengua i l’arqueologia andorranes (1998). Anglada va fundar el Centre de la Cultura Catalana a Andorra i en va cedir gran part dels documents a l’Arxiu Nacional d’Andorra. L’editorial Andorra va ser fundada a fi nals del anys seixanta pel dinamitzador cultural Bartomeu Rebés. Després d’una primera etapa en què es van publicar un bon nombre d’escriptors catalans exiliats, a partir de l’any 1978 l’editorial es va especialitzar en obres sobre Andorra i els Pirineus.

De l’àmbit de les lletres cal mencionar també Claude Benet, autor del llibre Guies, fugitius i espies, on explica el funcionament de les xarxes d’evasió a Andorra en el període de la Segona Guerra Mundial i segueix la traça d’alguns fugitius. Joan Peruga Guerrero, escriptor novel·lista i un dels representants d’Andorra a la
Fira del Llibre de Frankfurt (2007), va escriure com a col·laborador per al Diari d’Andorra i també va ser membre del comitè director de l’Institut d’Estudis Andorrans. I Teresa Colom, poetessa contemporània natural de la Seu d’Urgell que, d’ençà de l’any 2001, ha publicat títols com ara Com mesos de juny, Elegies del final conegut i on tot és vidre. També dins del món de les arts, destaquem Sergi Mas, escultor, pintor i autor d’una sèrie de gravats de la Casa de la Vall i de llibres com ara El Moble a Andorra i Les Valls desitjades, interessat en els objectes d’art popular, recull peces de fusta fetes per pastors, terrissa andorrana, eines i altres&nbsp, objectes artesanals.

Les difi cultats dels petits estats per poder participar als Jocs Olímpics i guanyar-hi alguna medalla van empènyer a la creació dels Jocs dels Petits Estats d’Europa. Els requisits de participació són ser un país d’Europa amb una població inferior a un milió de persones, haver tingut un comitè olímpic autònom i haver format part del Comitè Olímpic Internacional. Els països que hi competeixen són vuit: Andorra, Islàndia, Liechtenstein, Luxemburg, Malta, Mònaco, San Marino i Xipre. Els primers Jocs es van celebrar a San Marino el 1985 i Andorra els va organitzar els anys 1991 i 2005. El Principat hi acostuma a fer una bona actuació, ja que disposa d’atletes que destaquen en disciplines com ara l’esquí, el tir, la boxa, el judo, l’atletisme, la natació i, també, en altres esports menys coneguts com el piragüisme en aigües braves, disciplina de la representant andorrana a Pequín l’any 2008, Montserrat Garcia.

Per trobar quins van ser els primers pobladors de les Valls d’Andorra ens hem de remuntar cap a l’any 10000 aC (l’epipaleolític) i ens hem de situar a la balma de la Margineda, a la parròquia d’Andorra la Vella. Les primeres societats estaven dedicades a la caça i a la recol·lecció, però van esdevenir productores durant el neolític amb l’exercici de l’agricultura i la domesticació d’animals, és justament en aquest període que es va produir una estabilització de la població al roc d’Enclar de Santa Coloma (Andorra la Vella). La primera denominació coneguda per designar els habitants d’aquestes terres és la referent al poble preromà dels andosins i va ser emprada per l’historiador grec Polibi cap a l’any 120 aC, segons ell, aquests van ser sotmesos per Anníbal durant la seva travessia pels Pirineus l’any 218 aC en l’expedició que va dur a terme contra Roma.
Entre els segles IX i X les Valls d’Andorra van pertànyer al comtat d’Urgell, propietat que queda reflectida en l’Acta de Consagració de la catedral de Santa Maria&nbsp, d’Urgell (839), el primer document conegut del Principat i que fa possible citar en aquest moment la delimitació de les sis parròquies andorranes originàries. L’antic castre del roc d’Enclar va esdevenir l’instrument principal de govern comtal a la vall fins que els comtes d’Urgell van cedir les valls andorranes a l’Església d’Urgell a canvi d’altres possessions a la Cerdanya (988). No obstant això, els andorrans no van reconèixer aquesta nova sobirania fins al 1176, data en què es va signar un acord entre els homes d’Andorra i el bisbe Bernat Sanç. Però la pugna per les valls andorranes no havia de quedar aquí. Al segle XIII hi va haver un període de lluites aferrissades entre el comte de Foix i l’Església d’Urgell per fer minvar els drets que hi tenien els bisbes. Es va aconseguir posar fi al conflicte amb els Pariatges (1278-88), dues sentències arbitrals signades entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, i el comte de Foix, Roger Bernat III, les quals estableixen la cosobirania del bisbe d’Urgell i el comte de Foix sobre Andorra. És el naixement del Principat d’Andorra.
L’any 1589, Enric IV de Navarra i comte de Foix va esdevenir rei de França i va unir a la corona francesa els drets de consenyoria sobre Andorra. Però, amb l’arribada de la Revolució, els republicans francesos van trencar la relació amb aquest territori a causa de l’origen feudal dels lligams que l’unien a França. No obstant això, la tradició feudal i els drets de cosenyoria de França sobre Andorra van ser restablerts per Napoleó el 1806, motiu pel qual amb la República el president de França en va esdevenir, tal com és actualment, copríncep. El 1866 l’aprovació de la Nova Reforma va aportar canvis polítics i administratius importants, com ara el sufragi censitari (l’atribució del dret de vot als caps de casa) i l’augment de poder del Consell General. El sufragi universal, però, trigaria més de mig segle a arribar al&nbsp, Principat: el masculí es va establir el 1933 (després d’uns anys d’anul·lació, 1941-1947) i el femení, el 1970. Va ser poc després de la implantació del sufragi&nbsp, universal masculí que el Principat va esdevenir regne: el 7 de juliol de 1934, el Consell General va proclamar el lituà Borís Skosyrev Boris I rei d’Andorra després que aquest proposés al síndic una reforma de les estructures econòmiques del país. Però la investidura tan sols va durar dues setmanes: el bisbe d’Urgell no va&nbsp, permetre aquesta situació i el 21 de juliol un destacament de la Guàrdia Civil va conduir el rei cap a la frontera i, d’allà, cap als jutjats de Barcelona. Va ser&nbsp, empresonat a Madrid abans de ser expulsat a Portugal.
Per la seva situació geogràfica, Andorra sempre ha estat una terra d’acollida, però aquesta peculiaritat es va accentuar durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i&nbsp, l’ampli procés de recepció d’immigrants. Durant el temps de guerra, postguerra i Segona Guerra Mundial, Andorra es va convertir en un escenari on actuaven&nbsp, diferents xarxes d’evasió que feien passar refugiats entre França i Espanya, uns fugien de la Guerra Civil Espanyola i de la dictadura franquista, d’altres, del&nbsp, nazisme. Es calcula que només durant el període de 1936-1939 hi haurien pogut passar més de 70.000 persones. El Principat acollia els refugiats de manera
provisional i el Consell General procurava els mitjans per reconduir-los a l’altre país. Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany (que hi va arribar entre 1942 i 1944), i l’altre a la Farga de Moles (Alt Urgell), seguint les evolucions de les tropes franquistes.
Entre 1936 i 1940, tres destacaments de la gendarmeria francesa es van instal·lar en terres andorranes per controlar la presència de refugiats i maquis establerts prop de la frontera i que feien incursions a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El 1944 els gendarmes es van tornar a instal·lar a Andorra, juntament
amb la Guàrdia Civil espanyola, i es va produir una situació de tensió que va tenir el punt culminant amb el tancament de la frontera hispanoandorrana per part del Govern espanyol.

Normalitzada de nou la situació, l’estancament de l’economia espanyola va fer possible la dinamització del creixement econòmic andorrà, amb el factor determinant de ser terra fronterera, es va produir l’arribada de turistes i d’estrangers que van obrir-hi nous comerços i s’hi va desenvolupar el trànsit de&nbsp, mercaderies i divises. El diferencial fiscal i legal amb els estats veïns va propiciar el trànsit irregular de tota mena de mercaderies: tabac, mules, alcohol, mitges de niló, penicil·lina, llana,&nbsp, recanvis d’automòbil... El desplegament de lleis internes i l’actuació de la Unió Europea, però, van fer minvar aquesta activitat. Durant molts anys també van viure una situació beneficiosa les entitats bancàries andorranes, les quals van gaudir d’opacitat tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. No obstant això, Andorra va desplegar les mesures legislatives necessàries per complir els requeriments europeus i canviar aquesta pràctica. El conreu i el comerç del&nbsp, tabac van molt lligats al creixement i l’economia andorranes. La producció tabaquera va esdevenir un negoci molt rendible des del moment que Espanya i França en
van crear el monopoli (segle xvii), i explotacions agrícoles principalment d’Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Santa Coloma van començar a incorporar aquest tipus de cultiu procedent d’Amèrica i a fer-ne la comercialització. Aquesta pràctica va continuar intensifi cant-se al segle xix malgrat les pressions de tots dos estats i de l’intent de controlar les fronteres. És aleshores que a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria van aparèixer petits obradors artesanals que portaven el nom de les cases pairals o dels seus propietaris, les dones que hi treballaven eren les cigarreres.
L’any 1899 es va fundar la Tabaquera Andorrana, la primera fàbrica de tabac de què es té constància. Amb les dues guerres mundials i l’espanyola, va augmentar la demanda del tabac andorrà i cap a la meitat del segle xx van néixer empreses del tot mecanitzades que van començar a produir marques estrangeres per poder
fer front a la competència de marques nord-americanes entrades a Europa. El 1964 es va crear la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 es va establir un conveni d’importació per als fabricants. Durant els anys setanta i vuitanta la indústria tabaquera andorrana va assolir grans benefi cis,
situació que es va anar invertint posteriorment per factors com ara l’augment de taxes, l’excés de camps de tabac, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes. El 1981, amb la creació del Consell Executiu, el Govern d’Andorra, es va iniciar un darrer període de reformes al país que va culminar el 14 de març de 1993 amb la signatura de la primera Constitució escrita d’Andorra, per la qual el Principat va esdevenir un estat de dret, democràtic i social. Aquest mateix any es va integrar a l’ONU, fet que signifi ca el reconeixement internacional del país, i, el 1994, al Consell d’Europa.

El contraban ha estat a Andorra una activitat molt arrelada al país. El diferencial fiscal i legal que hi havia amb els estats veïns ha propiciat el trànsit irregular de tota mena de mercaderies, en funció de les lleis del mercat, de l'oferta i de la demanda. Mules, tabac, alcohol, mitges de nylon, penicil·lina, llana, recanvis d'automòbil... L'impacte econòmic del contraban ha estat molt important, però la pressió de la Unió Europea i el desplegament de lleis internes que el dificulten han aconseguit ofegar un recurs tradicional.

&nbsp,

Les entitats bancàries andorranes han gaudit durant molts anys d'una còmoda opacitat, tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. Un cop més, la pressió internacional -l'OCDE, en aquest cas- ha fet que Andorra hagi desplegat les mesures legislatives necessàries perquè l'hagin retirat de la llista grisa de paradisos fiscals.

"El teatre és una eina de comunicació i agermanament extraordinària. I no només a través del diàleg que s'estableix entre els actors a l'escenari, o entre l'obra i el públic, que es retroalimenten. També és una comunió entre dues terres germanes: La Seu d'Urgell i Andorra. Els talents, l'art i les ganes dels que es dediquen, de forma professional o no, a aquesta disciplina en totes dues zones es donen la ma, directa o indirectament, a través de la frontera. Somhiteatre, La Companyia és Grata, Carbassó, Assaig9, Andandarà, Grup Estable de Joves i Adults de l'Aula de Teatre, A Tota teta, Estripagecs, són clars exemples de l'interés que desperta el teatre en les terres del Pirineu Català. I són un clar exemple de la força i la bona salut del teatre. Per molts anys, salut i teatre, molt de teatre!"

El Festival bianual de pallasses d’Andorra va ser creat el 2001 pel Comú d’Andorra la Vella amb la col·laboració de Tortell Poltrona i Pepa Plana. La idea ve donada per la manca de còmiques en general i de pallasses en particular en el món de l’espectacle i, en la dificultat que tenen per entrar en programacions i circuits comercials. És festival i fòrum alhora i, una important plataforma d’intercanvi. Venen pallasses de tot el món i s’hi fan espectacles, nits de cabaret, tallers i taules rodones, és un acte de reivindicació al riure, el sentit de l’humor, la màgia de viure i al paper femení en tot això.

La història del tabac a Andorra està fortament lligada al creixement i al canvi de model econòmic experimentat pel país durant el segle passat.

Gràcies a la indústria del tabac, Andorra va passar de tenir una economia rural tradicional, basada en la ramaderia, a ser un país modern i ric, amb una activitat econòmica centrada en el sector terciari.

Els inicis del conreu del tabac a Andorra estan lligats a la instauració del monopoli estatal del tabac a Espanya, l’any 1634 i el de França, el 1674. El contraban de tabac esdevé un negoci molt rendible i molts pagesos comencen a conrear-ne. Al llarg de tot el segle XVIII, aquest conreu s’intensifica en generalitzar-se com una nova font d’ingressos habitual per a les dèbils economies domèstiques.

Durant els segles XVIII i XIX, França i Espanya intenten pressionar Andorra per impedir el conreu del tabac al país i imposen sancions al contraban i el controlen a les seves fronteres. Malgrat els seus esforços, durant tot el segle XIX aquesta indústria basada en el contraban continua creixent.

Andorra enceta el segle XX amb una crisi econòmica motivada per la gran industrialització dels països veïns a finals del segle XIX, amb els quals l’economia tradicional d’Andorra no pot competir donat que la ramaderia és el pilar fonamental de l’economia. Per aquesta raó, la ramaderia es va abandonant per altres activitats. En aquesta situació, el tabac esdevé una alternativa econòmica de primer ordre i la possibilitat de conrear-lo lliurement propicia la proliferació de petits tallers que, amb el pas del temps, es transformaran en fàbriques tabaqueres importants.

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial la demanda de tabac andorrà experimenta un fort augment, propiciant la creació de nous tallers i la creació de les primeres fàbriques modernes.

Després de l’eufòria de la postguerra i amb l’entrada a Europa de les grans marques nord-americanes, el tabac andorrà perd terreny i només les fàbriques més modernitzades, com ara la Reig, poden mantenir-se en el mercat. Ben aviat, però, es recupera el mercat amb la producció de marques estrangeres a través de concessions, principalment de tabac ros, que experimenta un gran èxit a tot el continent.

La necessitat de tabac augmenta tant que, malgrat la mecanització de les tasques agrícoles i el monocultiu d’aquesta planta, es va fer necessari importar tabac estranger per a atendre la demanda.

L’any 1964 es crea la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 s’estableix un conveni, segons el qual els fabricants podran importar un percentatge de tabac en relació amb el tabac andorrà comprat. Com que la demanda de tabac ros és molt elevada, els fabricants compren tota la producció andorrana per poder importar tant tabac com necessitin.

La bonança econòmica de la indústria tabaquera durant aquests anys no només permet mantenir les bases agrícoles del país, sinó que actua com a motor de desenvolupament, generant molta riquesa i dinamitzant tots els sectors productius relacionats amb ella.

Els anys 70 i 80 vénen marcats pels grans beneficis de la indústria tabaquera andorrana, però a partir dels 90 es fa patent l’excés de camps de tabac. Nous factors com ara l’augment de les taxes, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes fan que s’obrin nous reptes i incògnites sobre el futur d’aquesta indústria que tant ha significat per a Andorra.

Hi ha dues Andorres. La d’abans de la Guerra Civil espanyola i la de després. El país que sempre havia estat, per la seva situació geogràfica, terra d’acollida va viure entre els anys 1936 i 1939 un procés de recepció d’immigrants refugiats ampli i durador que va donar un impuls fonamental al creixement de la població i que va enriquir i diversificar el microcosmos social andorrà. Les mentalitats tradicionals andorranes van entrar en contacte amb altres maneres d’entendre i organitzar una comunitat. Mentre es produïa aquesta fusió, Espanya travessava la dura postguerra i França estava immersa en una guerra mundial en la que Andorra va jugar un paper destacat en la xarxa d’evasió de soldats aliats i de jueus que fugien del nazisme Tot i la seva neutralitat, Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany i amb l’altre a la Farga de Moles seguint les evolucions de les tropes franquistes. La presència de refugiats i dels maquis que, tenint com a base el Principat, feien incursions a les comarques catalanes de l’Alt Urgell i de la Cerdanya va provocar que entre el 1936 i el 1940 s’instal·lessin a Andorra tres destacaments de la gendarmeria francesa per mantenir l’ordre i protegir la població. El 1944 van tornar a fer acte de presència els gendarmes francesos i la Guardia Civil espanyola. Les tensions van arribar al seu punt culminant amb el tancament el setembre d’aquell any de la frontera hispanoandorrana per part del govern espanyol. La situació, però, va tornar a la normalitat. En aquells anys, l’estancament de l’economia espanyola va alentir també el creixement econòmic d’Andorra que es va anar recuperant i mirant cap al futur gràcies a l’arribada de turistes i a la presència d’estrangers desitjosos d’obrir comerços. La modernització del país entrava en una nova i decisiva etapa.

L’home des de fa mil·lenis ha anat modificant el paisatge vegetal generant nous equilibris ecosistèmics, creant un entorn amb un mosaïc de cultius, prats de dall, boscos i pastures. Les parets de pedra seca, les cabanes i els orris que anirem descobrint, en són el testimoni i formen uns paisatges culturals.

&nbsp,

Si avui els boscos cobreixen una bona part del territori no sempre ha sigut així.&nbsp, Des de la prehistòria, segons les necessitats de cada època - agricultura i ramaderia,&nbsp, construcció, combustible per la llar, carbó per les fargues o negoci per les asserradores - l’explotació forestal deixava a vegades les muntanyes ben pelades a excepció de les zones de bosc de defens que ara són boscos madurs envellits però de gran biodiversitat.

&nbsp,

Les flors no es distribueixen a l’atzar sinò que ocupen els espais que responen a les seves apetències ecològiques. Les condicions ecològiques en medi muntanyenc i en particular les temperatures i les precipitacions variant amb l’altitud, trobem uns estatges de vegetació ben diferenciats.

En el recorregut del Camí dominarà lavegetació medioeuropea (euro-siberiana) o de caire altàntic a l’estatge montà amb els boscos caducifolis relictes de l’obaga d’Andorra amb anemones (Anemone nemorosa), geranis (Geranium sylvaticum), violetes (Viola sylvestris), les avetoses del coll d’Ordino amb una flora adaptada a l'ombra ja que són boscos molt atapaïts, com la singular Paris quadrifolia, els boscos de pi roig que són els més corrents on trobarem el corniol (Aquilegia vulgaris) o el tintorell (Daphne mezereum) espècie tòxica que presenta unes branques florides abans de la foliació, el marcolic vermell (Lilium martagon) o els boscos de ribera amb espècies característiques com el vern (Alnus glutinosa), el freix (Fraxinus excelsior) o els salzes (Salix alba, S. eleagnos) &nbsp,o boscos mixtes al voltant d'Ordino o al fons de vall del Madriu amb alguna tila (Tila platyphyllos).

Als estatges subalpí i alpí domina una vegetació boreoalpina de clima fred (provenint de la tundra) amb el pi negre (Pinus uncinata) i l’abarset (Rhododendron ferrugineum), però el beç (Betula pendula) i la moixera de guilla (Sorbus aucuparia) il·luminen la foscor d’aquests boscos a la tardor. Per sobre del límit superior forestal, els prats alpins es coloreixen del blau dels miosotis (Myosotis alpestris), de les campanules (Campanula scheuchzeri) o de les veròniques (Veronica bellidioïdes, V. fruticulosa) i a la fosa de la neu el ranuncle pirinenc (Ranunculus pyrenaicus) creix en catifes blanques.

A les zones baixes descobrirem una vegetació submediterrània en particular a les solanes de l’estatge montà (Andorra i Escaldes) o cap al sud del país (Sant Julià) amb bosocs caducifolis secs d'alzina carrasca (Quercus ilex subsp. ballota) o fins i tot en alguns enclavats fitogeogràfics (Ordino) on creix el magnífic Erodium foetidum subsp.glandulosum.

&nbsp,

La flora del país consta d’unes 1500 espècies florístiques, 5% de les quals són endèmiques dels Pirineus. Els colors vius són característics de la flora muntanyenca (acció de les UV afavorint la pigmentació) així com les formes particulars per l’adaptació a condicions ecològiques específiques, plantes en coixinets com algunes silenes (Silene acaulis) o flora repent com alguns salzes, veritables "arbres nans" (Salix reticulata, S. retusa, S. herbacea), plantes grasses com els matafocs (Sempervirum montanum) ja presents des de la formació dels Alps (espècies tercio-alpines).

Les plantes insectívores com l’herba de la gota o dròsera (Drosera rotundifolia) s'han especialitzat per la supervivència en zones humides oligòtrofes (pobres en elements nutritius) amb llur fulles peloses que sintetitzen un mussílag pegós on queden atrapats insectes i microorganismes. Aquestes zones presenten una flora i una fauna especialitzada amb moltes orquídies com l’orquís maculat (Dactylhoriza maculata), la Gymnadenia conopsea, l'Orchis majalis o les elegants cotoneres (Eriophorum angustifolium, E. latifolium, E. vaginatum) i l'eswèrtia (Swertia perennis).

&nbsp,

Si les tarteres i les roques semblen inertes, ens sorprendran aquelles flors al mig d’un penyasegat com les androsaces (Androsace vandellii) o les saxífragues (Saxigrafa paniculata, S. media, S. moschata,...) i entre els pedruscalls el violeta de la linària alpina (Linaria alpina) o el blanc del ranuncle de pedrusca (Ranunculus parnassifolius) o del cerasti pirinenc (Cerastium pirenaicum), el groc del crepis nan (Crepis pygmaea), del doronic (Doronicum grandiflorum) o del seneci pirinenc (Senecio pyrenaicus).

&nbsp,

Les gençanes són les reines de la muntanya tan a les parts altes amb un blau dominant (Gentiana acaulis, G. alpina, G. nivalis) com als prats de dall amb un groc viu (G. lutea) planta coneguda per les seves virtuts digestives (amargant) que floreixen després de les espècies emblemàtiques primaverenques com la grandalla (Narcissus poeticus), el narcís de muntanya (Narcissus pseudonarcissus) o la paradísia (Paradisea liliastrum). El lliri pirinenc (Iris latifolia) i el marcolic groc (Lilium pyrenaicum) són d'altres espècies emblemàtiques dels prats subalpins.

&nbsp,

No oblidem que si collim les flors salvatges, al arribar al cotxe estaran totes pansides. Respectem-les !

Una bona foto ens donarà més satisfacció recordant-nos una travessa en paisatges de mil colors i olors.

Text: Sergi Riba

Fotografia: Sergi Riba