Lluís Maria Xirinacs va venir a ofrenar la seva vida el 6 d'agost de 2007, dia en que feia 75 anys i segons tenia planificat des de feia anys, en aquest bell indret d'Ogassa (Ripollès) on, segons deia, es va coure la nostra llengua i nació, en un acte del més alt nivell espiritual i en el moment de més plenitud de la seva vida:

Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra. (Dietari final)

Aquest punt és el centre del 8 del Camí de Vidabona, on l’itinerari dibuixa una X sobre la terra.
Cap a llevant hi podem veure el Puig de l’Àliga, animal rei d’aquests indrets i que míticament simbolitza la visió més elevada, el guiatge espiritual del cel a la terra pels que opten per deixar-s’hi inspirar.

Qui va ser en Lluís Maria Xirinacs?

D’ell s’ha dit que era la veu del poble, el Gandhi català, un testimoni, un profeta, un místic, un filòsof, un revolucionari català d’esperit universal... Va realitzar diverses vagues de fam a mort. Va estar plantat 12 hores diàries durant 2 anys davant la presó Model per demanar l’amnistia dels presos polítics. Va ser escollit senador independent. Nominat 3 vegades al premi Nobel de la Pau.

L’1 de gener de 2000 es va plantar a la plaça de S. Jaume de Barcelona per convocar l’arbre d’assemblees territorials dels Països Catalans com a instrument d’exercici de la sobirania popular, lligada a l’acció noviolenta com a força del poble.

El seu gran llegat com a filòsof és el seu model (o mapa) global de la realitat Globàlium, que es divulga tant a la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs (www.xirinacs.cat) com a l’alberg i centre de formació “el Negre” d’Ogassa.
 

La meva ànima, aquesta ànima obrada pel meu cos, clivellada d’ànimes infinites, concretament avui, se m’ha fet universal. * * * Cal saber viure i cal saber morir, amb elegància. Diu un adagi del desert: “Quan t’acostis a un pou, beu i fes-te a un costat per tal que pugui beure qui et ve al darrera

” * * *

Ara, encara en aquest món, jo vull ser vostre, però encara sóc molt meu. Quan mori esdevinc tot ben vostre si sou de Déu. Preneu i mengeu-me tots. Mossegueu-me homes i guineus i esparvers i formigues i fongs i pluja i vent i terra. Mastegueu-me que aquest és el meu cos lliurat per vosaltres.

* * *

Univers, etdemano que em facis pur com un raig de llum, per ser digne d’ésser acollit en el teu cor.

* * *

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement, per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot. Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final? Jo en tenia necessitat.

Fragments del Dietari Final
d’en Lluís M. Xirinacs

 

En el seu sentit mític dins del Camí iniciàtic de Vidabona, el Pla de cal Pegot (Ogassa) té doble significat, en creuar-s’hi el Camí de Vidabona en dues etapes:

I- Com a final de la 1a ETAPA: l’ASCÈTICA. Aquest punt representa (prenent el testimoniatge d’en Xirinacs) el subjecte lliure que, al llarg del recorregut de la 1a etapa, ha identificat les seves dependències a les coses d’aquest món i se n’ha alliberat a fi de poder volar lliure i donar el seu màxim fruit.

“Si a un ocell lligat a 12 fils se n’hi tallen 11, però n’hi queda un de sol, l’ocell no vola.”  

 Des d’aquest alliberament, l’Amic pot avançar cap a la la consciència universal (la mística), fent cap al Puig de Sant Amanç –mite de l’Amic desitjós de fondre’s en l’Amat (Ramon Llull) -representat pel Taga (la mare universal, Tiamat segons Xirinacs).

II- Com a final de la 3a ETAPA (venint del Taga i St. Martí d’Ogassa): aquest punt simbolitza l’entrega a la crida rebuda al servei a la societat a partir de la pròpia vocació, donació que regala la plenitud (la Vidabona).
“Deixeu-les fer les obres, deixeu que us facin! Que rodi lliure l’obra que feu de l’obra que us fa!” (Perejaume)

 

En el Camí de Vidabona, camí iniciàtic que simbolitza l'avanç cap a la plenitud, la muntanya Taga (2.039 m) es troba en la 2a etapa i simbolitza la mística, que es conclou al cim del Taga, segons Xirinacs, mite de la Mare de l’Univers, les aigües primordials, Tiamat, l’Amat (Ramon Llull).

Pujar “la Taga”, per tant, simbolitza pujar la muntanya de l’Amor Universal creador: passa a passa, anar-se’n amarant, fins la fusió total en arribar al cim: l’Amic es fon en l’Amat.

La geografia d’aquests indrets, en complicitat amb els mites de Xirinacs i Llull, disposa que Amanç (Puig de Sant Amanç, mite del místic, l'Amic -de Ramon Llull) vulgui dir etimològicament “l’enamorat per sempre”, que jou (Coll de Jou) vulgui dir “unió” (“ioga”), i que aquí s’hi trobi el refugi de Sant Jordi: mite de la mort de l’ego superb, pas necessari per endinsar-se en la unió mística. La muntanya Taga, a més de tenir forma de pit, sovint és rondada per voltors que, entre d’altres, són símbol de la maternitat.

14.7.2007.&nbsp, Amanç.- 7&nbsp, GUARDONS

¿Recordes alguna cosa amb què t’hagi guardonat per l’amor meu que acceptes tenir? Respongué: Sí, perquè entre els treballs i els plaers que em dones no en faig diferència. Afegeixo: L’Amat em sobrepassa de tant que certes coses seves m’enamoren, però certes altres, m’horroritzen. (Amor i Temor de Déu). No l’estimo, Ell estima en mi. No cerco guardons, vénen quan volen. És tan inabastable el seu amor que si, per exemple, l’horror de la tortura no hi cap, la felicitat no és vera felicitat. -- - Amanç.- 36 TOTA PAGA ÉS POC Demanaren a l’Amic si canviaria per un altre el seu Amat. Va respondre i digué: “I ¿quin altre és millor o més noble que sobirà bé, eternal, infinit en grandesa, poder, saviesa, amor, perfecció?&nbsp, (Noümen) Quan el sol&nbsp, de l’Amat desperta l’Amic dels seus somnis mítics, cessen les paraules, els cants dels ocells, i l’Amic neix en l’Amat a l’alba. El sol l’ha devorat i ja és flama viva.

Fragments del llibre Dietari Final
d’en Lluís M. Xirinacs,
en base al Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull.

Diu la llegenda que el Comte Arnau encarregà als treballadors construir els trams d’escales per accedir a la capella de la Verge i al Santuari de Montgrony, prometent-los “una mesura curulla de blat per cada esglaó”. La paga va resultar ser una mesura rasa (no curulla). A causa de l’incompliment de la promesa, el Comte va ser damnat eternament. Condemnat a cavalcar durant tota l'eternitat com a ànima en pena sobre un cavall negre al que li surten flames per la boca i els ulls, el Comte l'Arnau va sempre acompanyat per una colla de gossos diabòlics que li fan de seguici.

És un mite dels més populars, comentats, i emblemàtics del Ripollès, i també un dels més genuïns i originals de Catalunya.

Dona ple sentit també als mites de partida del Camí de Vidabona (camí iniciàtic que simbolitza l'avanç cap a la plenitud), que parteix de Sant Joan de les Abadesses. La 1a etapa simbolitza l’ascètica: les pràctiques per deixar els lligams d’aquest món, l’alliberament del subjecte personal i nacional. Partint del brogit del món, des de Sant Joan de les Abadesses (Sant Joan, l’obridor de camins) ens trobem el mite del Comte Arnau, que simbolitza les cadenes de la deshonestedat com a conseqüència de l'engany i l'avarícia, les cadenes que generen les dependències o aferraments mundans.

&nbsp,

&nbsp,

Míticament, el Pla de cal Pegot (Ogassa), indret on va ofrenar la seva vida en Lluís Maria Xirinacs el 6 d'agost de 2007, dia en que feia 75 anys i segons tenia planificat des de feia anys, té doble significat, en creuar-s’hi el Camí de Vidabona en dues etapes:

I- Com a final de la 1a ETAPA: l’ASCÈTICA. Aquest punt representa (prenent el testimoniatge d’en Xirinacs) el subjecte lliure que, al llarg del recorregut de la 1a etapa, ha identificat les seves dependències a les coses d’aquest món i se n’ha alliberat.

“Si a un ocell lligat a 12 fils se n’hi tallen 11, però n’hi queda un de sol, l’ocell no vola.” &nbsp,

&nbsp,Des d’aquest alliberament, l’Amic pot avançar cap a la mística, fent cap al Puig de Sant Amanç –mite de l’Amic desitjós de fondre’s en l’Amat (Ramon Llull) -representat per la Mare Taga (Xirinacs).

II- Com a final de la 3a ETAPA (venint del Taga i St. Martí d’Ogassa): aquest punt simbolitza l’entrega a la crida rebuda al servei a la societat a partir de la pròpia vocació, donació que regala la plenitud (la Vidabona).
“Deixeu-les fer les obres, deixeu que us facin! Que rodi lliure l’obra que feu de l’obra que us fa!” (Perejaume)

Cap a llevant hi podem veure el Puig de l’Àliga, animal rei d’aquests indrets i que míticament simbolitza la visió més elevada, el guiatge espiritual del cel a la terra pels que opten per deixar-s’hi inspirar.

Xirinacs va venir a ofrenar la seva vida en aquest bell indret on, segons deia, es va coure la nostra llengua i nació, en un acte del més alt nivell espiritual i en el moment de més plenitud de la seva vida:

Ofereixo el do més preuat, que és la meva vida, per l’alliberament del meu poble, per l’alliberament de tots els pobles oprimits de la terra, per la natura presonera nostra. (Dietari final)

Aquest punt és el centre del 8 del Camí de Vidabona, on l’itinerari dibuixa una X sobre la terra.

Qui va ser en Lluís Maria Xirinacs?

D’ell s’ha dit que era la veu del poble, el Gandhi català, un testimoni, un profeta, un místic, un filòsof, un revolucionari català d’esperit universal... Va realitzar diverses vagues de fam a mort. Va estar plantat 12 hores diàries durant 2 anys davant la presó Model per demanar l’amnistia dels presos polítics. Va ser escollit senador independent. Nominat 3 vegades al premi Nobel de la Pau.

L’1 de gener de 2000 es va plantar a la plaça de S. Jaume de Barcelona per convocar l’arbre d’assemblees territorials dels Països Catalans com a instrument d’exercici de la sobirania popular, lligada a l’acció noviolenta com a força del poble.

El seu gran llegat com a filòsof és el seu model (o mapa) global de la realitat Globàlium, que es divulga tant a la Fundació Randa-Lluís M. Xirinacs (www.xirinacs.cat) com a l’alberg i centre de formació “el Negre” d’Ogassa.

&nbsp,

La meva ànima, aquesta ànima obrada pel meu cos, clivellada d’ànimes infinites, concretament avui, se m’ha fet universal. * * * Cal saber viure i cal saber morir, amb elegància. Diu un adagi del desert: “Quan t’acostis a un pou, beu i fes-te a un costat per tal que pugui beure qui et ve al darrera

” * * *

Ara, encara en aquest món, jo vull ser vostre, però encara sóc molt meu. Quan mori esdevinc tot ben vostre si sou de Déu. Preneu i mengeu-me tots. Mossegueu-me homes i guineus i esparvers i formigues i fongs i pluja i vent i terra. Mastegueu-me que aquest és el meu cos lliurat per vosaltres.

* * *

Univers, et demano que em facis pur com un raig de llum, per ser digne d’ésser acollit en el teu cor.

* * *

Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement, per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat inequívoca de jugar-m’ho tot. Ara és l’hora de la vostra lluita. Us caldrà a vosaltres la vostra certificació final? Jo en tenia necessitat.

Fragments del Dietari Final
d’en Lluís M. Xirinacs

El Camí de Vidabona (Sant Joan de les Abadesses – Ogassa – Ripoll) és singular pel seu caràcter iniciàtic, ja que simbolitza el camí cap a la plenitud en base a mites de Lluís M. Xirinacs i Ramon Llull al llarg de 4 etapes vinculades a elements geogràfics:

1) l'ascètica: partint de Sant Joan de les Abadesses (Sant Joan, l'obridor de camins) i del mite del&nbsp,Comte Arnau (les cadenes de les dependències mundanes), pugem fins les mines d'Ogassa (les profunditats interiors) i fins el Pla de cal Pegot, lloc on va ofrenar la vida en Xirinacs, símbol del subjecte lliure.

2) la mística: Serra de St. Amand,&nbsp, mite de l’Amic (Ramon Llull) i el Taga, mite de la mare creadora de l’Univers segons Xirinacs, l’Amat (de Llull),

3) la crida: Sant Martí d’Ogassa, la resposta a les demandes, la vocació

4) l’acció compromesa amb el món: Sta. Maria de Vidabona, mite de la plenitud &nbsp,individual i nacional, la Terra promesa catalana, arribant a Ripoll (el retorn al món) on trobem el sepulcre de Guifré el Pelós (mite de la fundació de la nació catalana: des de l'entrega, cada dia fundem nació).

El Camí de Vidabona es pot enllaçar amb el Camí de Núria i Montgrony, que es pot fer des de Ripoll o venint del Camí de Vidabona, enllaçant amb Sant Julià de Saltor des de l’antic santuari de Santa Maria de Vidabona. Puja al Santuari de Núria, mite ancesral de la fertilitat (els fruits a la vida) passant per Bruguera, Ribes de Freser i Queralbs, i es pot continuar en dues etapes més fins al&nbsp,Santuari de Montgrony, mite ancestral de l’alletament (l’aliment pels fruits vitals).

D’aquesta manera, qui vulgui fer aquest camí complet en sentit iniciàtic, en 7 etapes pot enllaçar el Camí de Vidabona (la descoberta i entrega a la pròpia vocació per assolir la plenitud individual i nacional), amb el Camí de Núria (la fertilitat pels fruits vocacionals) i acabar al Santuari de Montgrony (l’alletament o nodriment dels fruits vitals).

Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró.

Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se.

La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general.

La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo, per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo.

Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular.

Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”

La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.

En el Camí iniciàtic de Vidabona (Ogassa), aquest mite forma part de la 3a etapa: la crida, la descoberta i entrega a la pròpia vocació.

El Puig i la Serra de Sant Amanç (o Amand) es troba a la banda Sud del Taga (Serra de Conivella). Té una altitud de 1.851 m. Per les seves vistes és considerat "el balcó del Ripollès". Al cim hi ha una creu de ferro i un altar per a les celebracions religioses. Segons la llegenda, Sant Amanç habitava en el castell de la muntanya cap al s. IV. Rebel cabdill dels Begaudes. Aquest nom correspon a camperols revoltats contra els grans terratinents i el poder romà dominador. La revolta s’inicià a la fi del segle II a les Gàl·lies i durà fins al segle V. Cap al segle IV penetrà a les terres que serien catalanes i el cabdill n’era Sant Amanç.

La llegenda vincula el castell de Pena i la muntanya de Sant Amanç al personatge del Comte Arnau, qui donava sal al seu cavall a les salines dels masos del Jofré i del Boix de Vidabona per fer-lo més veloç. A les nits de tempesta, al Collet del Vent encara s’hi passeja el seu espectre. També es menciona un convent de monges al Pla de Pena, expulsades del monestir de Sant Joan, visitat sovint pel comte.

Diu la cançó popular: “Les monges de Sant Aimanç, dotze monges, tretze infants”.

És sorprenent la carta que Xirinacs, en el seu Dietari final, adreça al Comte Arnau convidant-lo a redimir-se del seu perllongat purgatori, ajudant a la nova revolució catalana consistent en generar comunitats humanes organitzades i fundades en el consens i la concòrdia, que durà a la fi de la lluita de classes i a l’alliberament nacional:

"Deixa ja la teva Pena vagarosa i ajuda’ns a fer créixer aquest nou i vell plançó ple d’Esperit per totes les terres catalanes i per tot el món: la nova revolució."

Sant Amanç etimològicament vol dir “l’enamorat per sempre”. Interpretant el Dietari final de Lluís M. Xirinacs, en el Camí de Vidabona representa el místic, l’Amic (de Ramon Llull) qui, després de l’alliberament de les pròpies dependències a les coses del món, esdevé subjecte lliure (1a etapa del Camí de Vidabona).&nbsp, Foll d’amor, en èxtasi contemplativa de l’Amat (Ramon Llull), l’Absolut, la Mare o Amor creador de l’Univers, segons Xirinacs representada pel Taga, es consumeix en desig de fondre-s’hi. L’Amic (Sant Amanç) i l’Amat (la mare Taga) estan units pel Coll de Jou (que vol dir unió, “ioga”). Per completar la unió mística cal transcendir el subjecte, fet aquest representat pel mite de Sant Miquel Arcàngel i l’equivalent mite terrenal de Sant Jordi (que vencen el&nbsp, el dimoni / l’aranya: la supèrbia de l’ego). Aquest és el sentit mític de fer nit o estada al refugi de Sant Jordi de Coll de Jou.

El primer document de l’existència de l’església de Vidabona és de l’any 890, i fixa el lliurament de primícies i delmes (dècimes parts) de la comunitat de Vidabona a la comunitat de Sant Pere de Ripoll (com el monestir, fundada per Guifré I, el Pelós l’any 879). Ja aleshores, hi havia domini jeràrquic entre comunitats. La seva comunitat popular cristiana (parròquia) rural era integrada pels masos de Vidabona, l’Adroguer, el Boix de Vidabona, la Solaneta i Camp Roig. L'edifici romànic, del segle XII, s'esfondrà l’any 1969 per les esquerdes al sostre causades per un llamp. Té adosada una edificació que feia de rectoria o habitatge de l’ermità, a la qual s’accedia també pel cor, bastit el segle XVIII. El Santuari està emplaçat en l’interior del vèrtex de l’angle recte format per la Serra Cavallera (O-E), que la protegeix de tramuntanes, i per la Serra de Vidabona (N-S), que la protegeix de ponentades. Està en la bisectriu que arrenca del vèrtex, el Taga, i resta així arrecerada del mestral, el vent dominant del nord-oest. Fou sufragània de St. Martí d’Ogassa, i de Saltor des del 1592. Tingué un quant temps d'independència al s. XVII, quan s'accentuà el seu caràcter de santuari marià, però aviat retornà a la seva subjecció a Saltor. L'antiga imatge de fusta d’àlber policromada (Tallers de Vic, vers 1190-1220), ara al Museu Episcopal de Vic, era advocada contra la pesta, les tempestes i per alliberar els captius, raó per la qual l'església conservava cadenes d'antics presoners com a ex-vots. Una mica més avall del Santuari, hi resten les parets de l’antic mas de Vidabona. En el Camí de Vidabona (Sant Joan de les Abadesses – Ogassa – Ripoll), camí iniciàtic cap a la plenitud del poble, Vidabona simbolitza la plenitud en base a mites de Lluís M. Xirinacs (Dietari final) i Ramon Llull (Llibre d'Amic e Amat) al llarg de 4 etapes vinculades a elements geogràfics: 1) l'ascètica: Pla de cal Pegot, lloc on va ofrenar la vida en Xirinacs, símbol de l’alliberament de les dependències, 2) la mística: Serra de St. Amand, mite de l’Amic (Ramon Llull) i el Taga, mite de la mare creadora de l’Univers segons Xirinacs, l’Amat (de Llull), 3) la crida: Sant Martí d’Ogassa, la resposta a les demandes, la vocació i 4) l’acció compromesa amb el món: Sta. Maria de Vidabona, mite de la plenitud individual i nacional, la Terra promesa catalana. El Camí de Núria i Montgrony es pot fer des de Ripoll o enllaçant des del Camí de Vidabona a Sant Julià de Saltor des de l’antic santuari de Santa Maria de Vidabona. El Camí puja al Santuari de Núria, mite ancesral de la fertilitat (els fruits a la vida) passant per Bruguera, Ribes de Freser i Queralbs, i es pot continuar en dues etapes més fins a Montgrony, mite ancestral de l’alletament (l’aliment pels fruits vitals). D’aquesta manera, qui vulgui fer aquest camí complet en sentit iniciàtic, en 7 etapes pot enllaçar el Camí de Vidabona (la cerca i entrega a la pròpia vocació per assolir la plenitud individual i nacional), amb el Camí de Núria (la fertilitat pels fruits vocacionals) i acabar al Santuari de Montgrony (l’alletament o nodriment dels fruits vitals).

L’església romànica va ser consagrada el 8 de febrer de l'any 1024 per l'abat Oliba, desprès que el senyor del Castell de Pena, Joan Oriol, manés refer el temple ja existent (consagrat a finals del segle X pel bisbe de Vic, Arnulf). El 1073, el clergue Bernat Joan, descendent dels Oriol, va donar el temple al monestir de Sant Joan de les Abadesses. El 1708 s'hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova. El temple és format per una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a l'est per un absis semicircular. A la nau se li van afegir capelles laterals, així com una sagristia adossada en el mur sud. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu del Puig de França, una preciosa talla gòtica de fusta d’alabastre del segle XIV del Taller de Sant Joan de les Abadesses que actualment pot contemplar-se en el Museu Episcopal de Vic (igual com la talla de Sant Martí). A l’església n’hi ha una reproducció exacta de l’any 1981. És advocada per alleugerir els dolors, per tenir un feliç part, per asserenar les tempestes i protegir de la pesta, la guerra i la fam. Diu la tradició que, en portar-la de França, en arribar aquí l’expedició no va poder avançar més. El seu aplec se celebra el segon diumenge de juliol, amb Sardanes, ofici, ball de tarda i costellada popular. Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró. Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general. La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo, per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo. Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular. Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.