Camipèdia Patrimoni arquitectònic i museus Sant Antoni de Vilamajor

Ermita de Sant Lleïr

Font: Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor i Viquipèdia Autor/a: Ajuntament de Sant Antoni de Vilamajor i Viquipèdia
Ermita de Sant Lleïr

Sant Lleïr és una ermita de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És del segle XVI, possiblement del 1508 segons indiquen les visites pastorals.

El 1303 Bertran de Montrodon va fer erigir una primera capella en la qual establí un benefici. Aquesta família tingué l'ermita fins a la mort de la darrera comtessa de Llívia, a principis de segle XX, després d'aquest fet la parròquia rescatà els drets i la restaurà.

L’ermita forma un sol cos amb la casa de l’ermità. És un edifici d’una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l’empenta de la volta. La façana com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb un escut episcopal amb la data 1588. En l’escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l’altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l’entrada de l’església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l’interior de l’església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l’escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles.

L’altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d’estil clàssic. L’any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d’esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Francesc Casas i Amigó

Font: RACÓ - Enciclopèdia Catalana Autor/a: RACÓ - Enciclopèdia Catalana Aportat per: PAS
Francesc Casas i Amigó

Francesc Casas i Amigó (1859-1887) és un poeta paradigmàtic del moviment cultural de la Renaixença. Nascut a Barcelona, de jove va traslladar-se a la masia coneguda com Can Suari, de la parròquia de Sant Julià d'Alfou, municipi de Sant Antoni de Vilamajor. De fet, la seva vinculació a la masia i al Vallès i el paper cabdal en la seva poesia de les tradicions que allà va conèixer, li van merèixer l’apel·latiu «el poeta del Vallès».

A l’edat de dotze o tretze anys va començar a mostrar interès per la literatura, amb les primeres lectures en castellà de grans autors del Romanticisme. Inicià els estudis de jurisprudència a la Universitat de Barcelona i, paral·lelament, començà a freqüentar les celebracions dels Jocs Florals i a familiaritzar-se amb el grup d’intel·lectuals que els rodejaven.

Per diferents qüestions, el 1878 se li diagnosticà una malaltia de caràcter nerviós i els metges li van prescriure una estada al camp. Va ser aleshores quan Francesc Casas i Amigó va traslladar-se a can Suari d’Alfou (Sant Antoni de Vilamajor), casa pairal de la família per branca materna.

A partir de 1882 inicià una lenta recuperació que li obriria les portes a una nova etapa d’èxits que ell mateix anomenaria «la segona primavera». Aviat obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona. Publicà La nit de Nadal (1886) i Poesies (1888).

Quan tot just el nom de Francesc Casas i Amigó començava a insinuar-se com el futur i més prometedor deixeble de l’herència poètica verdagueriana, el juliol de 1887 el poeta va emmalaltir de nou, i només 17 dies més tard, el 2 d’agost de 1887, moria a Barcelona, sense que s’hagi pogut esclarir la causa exacta de la seva mort.

 

[...]

¡No és morta Catalunya! mon esperit respira

l’alè de sos herbatges, rouredes y pinars;

sos cántichs y llegendes ressonan en ma lira,

y crema dins mon ésser encara una guspira

de ses antigues llars.

 

Masia dels meus avis, quan era un noyet tendre

tot escoltant rondalles de jays y de pastors,

per animar mos cántichs d’ací dins la vaig pendre,

que no s’apague donques y fes que puga encendre

ab ella’ls altres cors.

[...]

 

 

 

 

Foto: Fototeca.cat