Situat al cim i vessants del turó que hi ha al costat de tramuntana de l'aiguabarreig de la riera de Saldes o d'Eina amb el riu Llobregat, el castell de Guardiola, va ser edificat a partir d’una torre de guaita -documentada ja al s.X- que es va anar ampliant fins a convertir-se en un castell, amb un primer recinte fortificat que devia incloure unes quantes cases segurament aparegudes a principis del segle XII. Prop del cim, el recinte sobirà defensat per dues torres circulars. La de migjorn és la més ben conservada. Al cim hi ha la construcció principal, de planta trapezoidal, bastida amb carreus escalabornats.

A l’edat mitjana per la seva situació estratègica fou cobejat tant pel monestir de Sant Llorenç prop Bagà com per la Baronia de Pinós, els comtes-Reis de Catalunya i Aragó i la vila de Berga. Es creu que el cardenal Richelieu, en una retirada dels francesos, va ordenar la destrucció del castell de Guardiola l'any 1642. Altres fonts apunten que el castell fou destruït al s. XVI per ordres del virrei Marquès de Taifa.

Les ganes de tornar a descobrir el castell van sorgir el 2008 d'un grup de guardiolencs. Aquell any es van fer les primeres neteges i es va començar a desbrossar la zona, però no va ser fins al 2010 que es va iniciar un camp de treball per a joves d'entre 14 i 17 anys amb un doble objectiu: Treure a la llum un patrimoni gairebé oblidat i convertir-se en una activitat formativa per a nois i noies apassionats per l'arqueologia, a través de l’Associació Torre de Guaita i en col·laboració amb l’Ajuntament de Guardiola, el Consell Comarcal i entitats de la comarca.

El 2021, Torre de Guaita va descobrir una destral de pedra del neolític, en el marc d’unes jornades d’excavació, i durant el 2022 han consolidat la torre nord de la muralla que encercla el recinte sobirà.

Anècdotes del castell:

El 1581, fra Baladret i fra Llobet, monjos del monestir de Sant Llorenç, van revoltar-se contra el castell de Guardiola perquè als de Bagà no els deixaven fer llenya a les terres del castell. Els dos monjos, juntament amb uns quants homes de Bagà, van presentar-se al castell i van clavar cartells de propaganda a les portes de les cases. També al molí i a l'hostal. Finalment, es van dirigir on hi havia les forques (en una feixa sobre el camí). Van tallar-les amb les destrals i les van tirar al riu.

Durant el judici, molts testimonis havien vist els fets, però no podien dir què posava als cartells que els homes de Bagà havien penjat perquè no sabien llegir.

També se sap que durant aquest temps hi havia dos traginers de Bagà tancats a la presó del castell per haver fet llenya en terres del castell.

Sota el castell, salvant el Llobregat, hi ha el Pont Vell de Guardiola, que té dues arcades de mig punt, la central més ampla que la lateral, secundària, i dues petites obertures d’arc de mig punt. El pont fou bastit en època romànica, però es va refer al segle XVIII. Un altre pont, el de Saldes, d’una sola arcada de mig punt rebaixada, salva el riu prop del castell de Guardiola. Construït al segle XIII, fou reformat al segle XVIII.

Tram del Camí: El camí al Berguedà, a la Cerdanya i al Capcir

Rutes temàtiques properes: La Via del Nicolau

El Museu del Càntir d'Argentona, fundat el 1975, es troba en un edifici ubicat en la plaça de l'església d'Argentona.

Els orígens d'aquest museu es relacionen amb la Festa del Càntir, que se celebra el 4 d'agost des del 1951 i en aquest dia es reuneix i conmemora un aplec per recordar a Sant Domènec, patró de les aigües, ja que va protegir Argentona d'una greu pesta al segle XVII.  

Aquest museu té una gran col·lecció de més de 4.000 atuells d'aigua, la gran majoria son càntirs de terrissa tradicionals, que mostren un gran recorregut de quasi tres mil anys d'història. 

A més de la col·lecció permanent, el museu té una planta dedicada a exposicions temàtiques sobre el món del càntir i una sala d'exposicions temporals d'artistes actuals.

Aquest museu es perfecte per conèixer i veure representada en art la bellesa d’aquest poble tan significatiu com Argentona

Sant Martí de Sorbet, va ser originàriament una església romànica erigida al lloc de Cavall Sobirà, que juntament amb Cavall Jussà formaren els dos primitius nuclis habitats que van donar pas al poble de Viladecavalls. La construcció del nou temple entre 1785 i 1797 provocà la desaparició de l’antiga capella romànica d’una sola nau, que ocupava l’espai de l’actual cor i caixa del campanar. En l'actualitat es conserven, a la façana de ponent, la porta i una finestra d’arc de mig punt adovellada que es troben tapiades. A partir d’aquesta estructura, es va formular l’església barroca, amb absis poligonal a la capçalera.

A l’altar major hi trobem el retaule de Sant Martí. La volta de la nau central arrenca d’una cornisa motllurada, sobre la qual hi ha els òculs que il•luminen la nau, amb vitralls amb motius evangelistes. Les naus laterals queden determinades per pilars amb capitell motllurat, sobre els quals es recolzen els arcs de mig punt. En aquestes naus s’hi situen les capelles, amb la corresponent fornícula amb la imatge del sant. A l’ala esquerra del temple hi ha la Capella del Santíssim, afegida durant el període pre-modernista. D’aquesta en destaquen especialment els vitralls. 

 L'any 1887 es va edificar el campanar, en estil neoromànic. Està adossat a l'església com una prolongació de la façana principal i del mur de l'est. És de planta quadrada i els seus murs es troben arrebossats i pintats de blanc com la resta de parament que conforma l'església. No va ser fins el 1922 quan es van col·locar les campanes i l’esfera del rellotge.

La façana principal té una decoració similar al campanar. A la part baixa s'obre la porta d'entrada, precedida per una petita escalinata. La porta és de tipologia rectangular amb un emmarcament de pedres ben treballades i motllures al llarg de la línia de d'intradós, tant en els brancals com a la llinda. A la part superior, i a partir d'un arc rebaixat; les pedres que conformen la llinda presenten un tractament ondulat i arrodonit als extrems. A la clau de l'arc hi ha una imatge de Sant Martí oferint la meitat de la seva capa a un pobre.

La reixa d'accés a la zona del baptisteri està ubicada entrant al temple, a mà dreta. És feta de ferro forjat i està formada per dues fulles de tipologia rectangular amb l'acabament superior semicircular rodó.

L'església té tres naus i la capella del Sagrament, obra de Lluís Muncunill, que forma un cos apart i que va ser consagrada l'any 1901.

Sant Martí de Sorbet,  església del municipi de Viladecavalls (Vallès Occidental) està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

Termes romanes de Santa

Les termes romanes estan ubicades en la partida de Santa, a la qual es pot accedir per la carretera CV-190 (l'Alcora-Sant Joan de Moró), junt rotonda.

El terme municipal de l'Alcora és ric en jaciments arqueològics d'època romana. El més destacat és Santa, ubicat junt al camí dels Bandejats, que unia la Via Augusta amb les terres altes de l'interior.

Recentment s'han localitzat i restaurat unes termes romanes en les quals es poden observar els distints recintes que componien aquest tipus d'instal·lacions: caldarium per als banys de vapor calent, tepidarium o sala templada, el frigidarium o zona de banys freds, el forn, l'aljub i molts altres elements.

Les Termes romanes de Santa formen part d'un assentament dels segles I a IV de nostra era que ocupa una suau elevació amb una superfície aproximada de 15.000 m2.

Els espais que es poden apreciar són: frigidarium, hipocausto, caldarium, alveus, praefurnium, prognigeum, aljub, latrines, habiación, estades serveis i manteniment.

Les termes van gaudir d'una gran popularitat al món romà, arribant a configurar-se com un dels elements més característics de la seva cultura. La seva tipologia varia àmpliament, des de les grans termes monumentals de les ciutats fins a les més modestes de l'àmbit rural, com les de Santa. Però sempre repeteixen un circuit mínim en el qual els usuaris podien prendre banys o vapors a diferents temperatures:

Frigidarium: sala freda. amb piscines o banyeres on es prenien banys a temperatura ambienti.

caldarium: sala calefactada. És l'habitació amb temperatura més elevada. Constava de petites piscines o banyeres portàtils per a la presa de banys calents.

Tepidarium: sala temperada immediata entre el caldarium i el frigidarium, on el banyista s'adaptava al canvi de temperatura entre ambdues estades.

Podien existir altres dependències, que ja no estan presents en tots els edificis

El Museu Arqueològic del Vendrell, és un d’aquells racons on val la pena perdre-s'hi iuna estona,  no sols pel que fa al  contingut  també  perquè està situat a la planta baixa de Cal Guimerà,  i ens  mostra els elements més importants dels principals períodes de la prehistòria, el món ibèric i l’època romana al Baix Penedès.

S’hi troba un recull de les restes de  jaciments més importants de la comarca  o veure  la vida quotidiana dels primers habitants de la comarca.  Jaciments com els de Can Canyís, la Cova de Vallmajor o Tomoví en són uns exemples.

El Museu Arqueològic del Vendrell conserva gran part del passat arqueològic de la comarca del Baix Penedès i mostra les característiques més importants dels principals períodes de la prehistòria, el món ibèric i l’època romana.

Gran part del fons material prové de donacions d’aficionats a l’arqueologia  des dels anys cinquanta fins als setanta del segle passat, l’any 1966 l’ajuntament va cedir l’espai  a la Casa del Portal del Pardo. Posteriorment, es va traslladar a la planta baixa de Cal Guimerà, on es va inaugurar l’any 1993.  

Patrimoni arqueològic

Els principals jaciments que es troben representats en el fons són:

• Mas d’en Gual (el Vendrell)
• La Creu de Coma-ruga  (el Vendrell)
• La Necròpolis de Can Canyís (Banyeres del Penedès)
• Cova de la Vallmajor (Albinyana)
• Tomoví (Albinyana)
• Cova del Garrofet (Querol, Alt Camp)
• Cova de la Vallmajor (Albinyana, Baix Penedès)
• Can Cerdanyès, també conegut com la Devesa o el Cortell (el Vendrell, Baix Penedès)

Són una gran diversitat d’assentaments que ens configuren una unitat comercial i d’habitatge que arrenca des de la prehistòria. Podem trobar elements extrets de les  àrees d’especialitat en activitats productives sitges , emmagatzematge de  cereals, forns, activitat metal·lúrgica, ceràmica de una terracota púnica on trobem una mascara  que s'insereix en el model de les anomenades màscares grotesques, d’origen púnic que ens lliga amb elements culturals de Eivissa, Cadis, Mozia, colònies de Sardenya i, sobretot, Cartago, d’uns 200 a.c

Tenim també ceràmica romana (campaniana, sigil·lada africana, sud-gàl·lica…) i una  gran quantitat de material d’ornament: penjolls, braçalets, cadenetes, una joia zoomòrfica i sivelles de cinturó, tot de bronze, i de moltes armes de ferro com espases, soliferreums, ganivets, etc. El més espectacular, però, és l’aixovar d’un suposat “guerrer” amb espasa de ferro, soliferreum, ganivets, una sivella de cinturó, un suposat casc i dues gamberes de bronze, que són de les més ben conservades i senceres que s’han trobat al litoral català, a més de 15 escarabeus  i escaraboides.  

També cal destacar tres tipus d’urnes cineràries, on es conservaven les restes calcinades dels cadàvers, una amb la tapadora corresponent, i diverses “fusaioles”, que són petites peces arrodonides de teler. Per acabar, cal esmentar la troballa de vuit disquets de plata sobredaurada, de paret molt fina, que probablement formaven part d’un altra peça o eren una mena de fíbules més evolucionades. Font: Ajuntament del Vendrell, Museu d’Arqueologia.

Els horaris del Museu son els següents:

Preu de l'entrada en combinació amb la Casa Museu Àngel Guimerà i la Casa nadiua de Pau Casals 
Normal: 2 € 
Reduïda: 1 €

El Vendrell és capital de la comarca del Baix Penedès. Una ciutat de pas oberta al mar un punt de trobada  a 28 km de Tarragona i a 64 km de Barcelona.

Es possible que el nomprovingui  del  diminutiu Venerellus, del llatí Venere (Venus). Inicialment existia un Portus Venerisa a l'actual Barri Marítim de Sant Salvador, amb un nucli a l'interior anomenat Venerelluso, la petita Venus.

L'origen històric de la capital del Baix Penedès l'hem de cercar en la conquesta d'aquesta part de la comarca durant el segle XI la cessió de diversos dels seus pobles al monestir de Sant Cugat per a la seva repoblació. El lloc apareix per primera vegada el 1037 en una concòrdia signada per l'abat, on s'esmenta el rec que hi ha davant Venrel.

La proximitat del camí ral (la traça de la Via Augusta que seguia direcció Tarragona) va afavorir el seu desenvolupament com a nucli de població.

Durant la segona meitat del segle XII l'abat de Sant Cugat atorga una carta de poblament a Bernat de Papiol, el qual es comprometia a reconèixer i defensar el domini que el monestir de Sant Cugat tenia sobre el lloc del Vendrell. La relació entre la vila i la rodalia (castell de Sant Vicenç de Calders, Santa Oliva, Albinyana, Bonastre i l'Albornar) seguiria activa a favor de la implantació de conreus i pasturatges.

El rei Joan II d’Aragó (que feu diverses estades a la vila) va convocar, l'any 1469 les corts que es van celebrar a Montsó el 1470, demanant-los subsidis per poder continuar la guerra.

En acabar la Guerra de Successió, el Vendrell va quedar temporalment annexionat a la corona com a pagament d'un deute.

Durant el segle XIX el municipi va créixer de manera constant, amb l'excepció d'una petita parada el 1890 per culpa d'una plaga de fil·loxera que va arrasar els camps. En començar la Primera Guerra Carlina, la població va ser fortificada per a garantir la seguretat dels seus ciutadans.

El 1939 incorporà Sant Vicenç de Calders junt amb el seu barri marítim de Coma-ruga.

Església parroquial de Sant Salvador 

La primitiva església de Sant Salvador, edificada al segle XV, va ser completament reconstruïda entre 1732 i 1739 dins l'estil barroc propi de l'època. És un temple de tres naus amb capelles laterals, transsepte i cimbori sobre el creuer. Hi destaca la magnífica portalada barroca, amb una fornícula on hi ha la imatge del Salvador, obra del picapedrer Pere Cañelles, del 1786, i el campanar de base quadrada i cos octogonal, obra de Joan Antoni Rovira, del 1769. És coronat per un penell conegut com "l'Àngel de Tobies", obra de l'argenter vilanoví Josep Romeu, del 1784. De l'interior de l'església en destaca l'altar major, obra de Josep M. Jujol, i l'orgue del segle XVIII.

Torre del Cintoi

Torre amb funcions defensives o de vigilància possiblement d'origen romànic. Segons alguns autors podria ser l'origen del nucli del Vendrell, decumentat des del 1032.

La torre, que només es conserva en part, té planta circular i un diàmetre interior de 3 metres. A uns 4 metres d'alçada hi ha un relleig que fa pensar que la porta deuria estar a aquesta altura. El parament del mur és fet a base de pedres mitjanes, poc treballades però ben aliniades i unides amb morter de calç.

Portal i casa del Pardo 

En època medieval el Vendrell era una vila emmurallada. La muralla tenia cinc portals, dels quals només se'n ha conservat el que s'obria al camí de Sant Vicenç de Calders, conegut com portal del Pardo. Està ubicat en un casal senyorial documentada des de 1518, tot i que duu la data de 1623. A la clau de volta hi ha l'escut de la poderosa família dels Nin. Va ser Lluís Nin qui va encarregar la reforma renaixentista de la casa, l'any 1527. La sala que hi ha damunt el portal es denominava "la cambra dels patrons" ja que s'hi hostatjaven els capitans dels vaixells que feien escala al municipi. L'edifici és un magnífic casal renaixentista, amb una galeria a base d'arcs carpanells lobulats i diversos finestrals amb entaulament, bellament esculpits. Una part de la façana està embellida amb esgrafiats del segle XVIII, força deteriorats. Actualment estatja la Fundació Apel·les Fenosa.

Molí de Vent (Mas del Bombo)

El molí està adossat a la masia coneguda com Mas del Bombo. És una torre cilíndrica atalussada construïda damunt d'un cos quadrangular cobert amb volta de creueria sostinguda per quatre arcs de mig punt.

Museu Arqueològic del Vendrell

El Museu Arqueològic del Vendrell conserva gran part del passat arqueològic de la comarca del Baix Penedès i mostra les característiques més importants dels principals períodes de la prehistòria, el món ibèric i l'època romana.

Gran part del fons material que hi ha al Museu prové de donacions d'aficionats a l'arqueologia que, des dels anys cinquanta fins als setanta, van anar recollint en diferents indrets de la comarca. D'aquesta manera, van anar engrandint el fons que conservaven en un magatzem particular, fins que, a causa de la quantitat de material, ja no n'hi cabia més. Aleshores van demanar a l'Ajuntament del Vendrell que els cedís un local com a museu, i l'any 1966 ja van poder inaugurar el primer Museu Arqueològic del Vendrell, a la Casa del Portal del Pardo. Posteriorment, es va traslladar a la planta baixa de Cal Guimerà, on es va inaugurar l'any 1993.

Actualment, el Museu resta tancat amb motiu de les obres de reforma de la Casa Museu Àngel Guimerà. L'Ajuntament està estudiant un nou emplaçament per a aquest equipament cultural.

Museu Deu

El Museu Deu és un dels testimonis més importants del col·leccionisme català del segle XX. El seu fundador, l'antic notari de la vila, el Sr. Antoni Deu Font (1918-2001), va reunir una nombrosa i heterogènia col·lecció d'obres d'art que va donar al municipi l'any 1987.

El Museu Deu fou inaugurat l'any 1995, i s'ubica en una antiga casa senyorívola que fou completament remodelada en el seu interior per tal d'acollir a les sales d'exposició les col·leccions de pintura, dibuixos i aquarel·les; escultura; vidre de Nancy i vidre bufat català; ceràmica contemporània, rajoles d'arts i oficis i pots de farmàcia; morters gòtics; mobiliari d'època; art religiós format per peces d'orfebreria, talles religioses, catifes, bacines, casulles, reliquiaris, rosaris...; tot un ventall de representacions artístiques que es mostren d'una manera original i atractiva en les tres sales d'exposició permanent. La sala soterrani està destinada a la realització d'exposicions temporals de les obres de la reserva del Museu Deu.

L'espai més atractiu del Museu Deu és l'anomenat "Sala de les catifes", on el públic camina per damunt d'un terra de vidre mentre pot contemplar la col·lecció de catifes orientals i la de bacines que hi ha sota els seus peus. A les parets d'aquest espai es mostra la important col·lecció de talles religioses, en les quals podem apreciar el hieratisme del romànic, la lleugera expressivitat gòtica o la intensitat de les faccions i els sentiments barrocs tot realitzant un extens recorregut per la iconografia cristiana. Cal fer referència també a la col·lecció d'orfebreria religiosa formada per diferents objectes d'ús litúrgic: píxides, navetes, calzes..., elements d'argent d'elegant manufactura entre els quals destaquen les creus processionals.

La Sala d'Exposicions Temporals del Museu Deu, inaugurada l'any 1997, acull exposicions tant del fons d'art del Museu Deu com exposicions alienes.

Casa Museu Àngel Guimerà

Àngel Guimerà (1845-1924), fill de pare vendrellenc i de mare canària, va viure a la casa pairal dels Guimerà al Vendrell durant el segle XIX. En aquesta casa, va iniciar la seva activitat poètica, primer en castellà i, més tard, en català, per triomfar després en el món teatral com a dramaturg. Una de les seves principals obres fou 

Casa nadiua de Pau Casals

La casa on va néixer Pau Casals és al carrer de Santa Anna, número 4, al centre del Vendrell. L'edifici conserva l'ambient d'una casa de finals del segle XIX d'una família molt humil. És un edifici alt, estret i amb balcons, de dues plantes. El museu es va inaugurar el 29 de desembre de 1998. A la planta baixa es pot seguir tota la infantesa del músic relacionada amb la vila a través de fotografies i de dos instruments musicals molt significatius que marcaren l'inici de la carrera del Mestre: la Carbasseta i la gralla. Una escala arran de la porta estreta de l'entrada condueix als dos pisos que la família Casals ocupava.

Fundació Pau Casals.

Vil·la Casals[modifica]El 1910, Pau Casals es va fer construir la Vil·la Casals al passeig marítim de Sant Salvador, el Vendrell. La casa, concebuda inicialment com una casa d'estiueig, va ser reformada per l'arquitecte Antoni Puig i Gairalt entre 1931 i 1936, amb la sala de la música, el jardí i el mirador. Pau Casals hi va viure fins al 1939, quan es va veure obligat a marxar a l'exili i mai més hi va tornar.El 1972, Pau Casals i la seva esposa Marta Montañez van crear la Fundació Pau Casals amb l'objectiu de preservar el patrimoni que Pau Casals tenia a la casa de Sant Salvador. El 1974, un any després de la seva mort, es van obrir al públic la Sala del Sentiment, la Sala de Concerts i la del Vigatà i el 1976 es va inaugurar la casa com a museu. El 1996 la Fundació Pau Casals va decidir tancar el museu per sotmetre'l a una profunda rehabilitació. El pas dels anys, les condicions climàtiques adverses i les noves necessitats que platejava la societat actual feien necessària una intervenció tant des del punt de vista estructural com del museogràfic. Es va tornar a obrir el 2 de juny de 2001 amb el nom definitiu, Vil·la Casals-Museu Pau Casals.

Per amés informació consulteu:

 El portal de Pobles de Catalunya, que aporta una grnat quantita d'informacio d'aquests i d'altres indrets a visitar. http://www.poblesdecatalunya.cat/municipi.php?m=431634  

L'encicopèdia lliure Wikipedia: https://ca.wikipedia.org/wiki/El_Vendrell 

L’Ecomuseu de la Farina.

L’ecomuseu-Farinera neix amb l’objectiu de  conservar i enriquir el patrimoni de la Farinera i el seu entorn, promoure’n l’ús social i convertir-lo en una eina dinamitzadora de la vida social, econòmica i de promoció cultural de la vila de Castelló d’Empúries i de la comarca de l’Alt Empordà.

Té com a objectiu l’estudi del territori i les relacions entre aquest i les societats que hi han habitat, essent un element dinamitzador del municipi i el seu entorn.

És un patrimoni singular que conserva un patrimoni industrial, format per la maquinària de la fàbrica de farines de finals del s. XIX, i també patrimoni natural; el Rec del Molí un canal d’aigua d’origen medieval.

L’edifici, juntament amb el canal, fou adquirit el 1995 per l’Ajuntament de la comtal vila de Castelló d’Empúries per tal de convertir-lo en un ecomuseu.

Des de 1997 és un dels museus del Sistema del Museu de la Ciència i la Tècnica de Catalunya, una agrupació de museus que arreu del territori explica la industrialització a Catalunya com a un dels esdeveniments històrics més importants del nostre país.

A la Farinera, s’hi conserva i es difon el patrimoni industrial fariner de la vila, testimoni d’una activitat que s’hi desenvolupa des de l’època medieval.

La visita a l’Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries suposa un recorregut per la Farinera, un exemple de fàbrica de farina pel sistema austrohongarès, aparegut a Budapest l’any 1837 i estès ràpidament per Europa, ja que suposava grans avantatges respecte a la mòlta tradicional.

A Castelló d’Empúries, l’antic molí fariner va ser transformat en farinera a finals del s. XIX, una farinera que va obrir les portes com a museu el 1998.

El Rec del Molí

Des de la resclosa de Vilanova de la Muga fins a la Farinera el Rec del Molí recorre uns 5 km. Al llarg d’aquest recorregut el rec voreja horts, camps, closes en una paisatge canviant i sorprenent que esdevé excepcional quan el rec voreja Castelló d’Empúries i usa l’antic fossar del muralla medieval per conduir l’aigua fins la bassa de la Farinera.

Usos del Rec

Al llarg del seu recorregut, el rec acompleix amb els usos tradicionals i altres de nous, que les necessitats de l’home li han anat aplicant.

L’aigua del rec del Molí, en la major part del seu tram, és emprada per a regar els camps i els horts que voregen el mateix rec. Això es fa a través de les boixes, petites construccions dotades de comportes.

En arribar a la Farinera, el salt d’aigua existent permet que la turbina Francis de 1905, instal·lada per la casa Planas i Flaquer de Girona, generi l’energia mecànica suficient per fer funcionar tota la fàbrica.

Aquesta turbina, a més, proporcionà l’energia del primer enllumenat públic de la nostra vila. L’Ecomuseu-Farinera en vol recuperat aquest ús.

En sortir de la Farinera, l’aigua és bombejada i conduïda a una planta potabilitzadora que la fa apte per al consum humà.

El Rentador Públic, atractiu patrimonial de la vila, s’omple també amb l’aigua del Rec del Molí.

En altres temps, les aigües del rec del Molí també nodrien un abeurador i l’escorxador municipal, però aquests usos s’han perdut. 

Finalment, les aigües del rec són conduïdes als estanys de Vilahut, inclosos en la Reserva Integral  del Parc dels Aiguamolls de l’Empordà.

Itineraris pel Rec

Pels valors paisatgístics i educatius del Rec del Molí està previst desenvolupar un itinerari que permeti conèixer de primera mà com l’home a fet ús dels recursos que li ha donat la Natura, sense malmetre’ls, i el paisatge resultant d’aquesta explotació.

Actualment, es pot vorejar el Rec en el seu tram des de la Farinera fins al Pont de la Mercè, lloc on el rec esdevé un element paisatgístic excepcional ja que utilitza com a canal l’antic fossar de la muralla medieval.

L’any 2007 es va celebrar el desè aniversari de constitució de l’ens autònom Ecomuseu-Farinera de Castelló d’Empúries. Al llarg d’aquests deu anys, poc a poc, el projecte de s’ha anat fent realitat. Les diverses fases de rehabilitació arquitectònica han anat recuperant per a l’ús públic les antigues instal·lacions industrials. I la vella fàbrica ha renascut com a museu industrial. Aquelles instal·lacions que semblaven condemnades a l’oblit avui ens fan reviure la història recent de la nostra vila i del nostre país, ja que l’Ecomuseu-Farinera és el museu que dins el Sistema territorial del NACTEC dóna a conèixer la evolució de la indústria farinera a Catalunya. 

Les traces més evidents d’aquesta evolució es fan paleses en la lectura externa de l’edifici: façanes rehabilitades, sales d’exposició guanyades als antics espais de treball i d’habitacle dotades d’interpretació museogràfica, nous espais de serveis (recepció, sala polivalent, taller, botiga, etc.). 

VISITES GUIADES

L’Ecomuseu-Farinera ofereix la possibilitat de fer una visita guiada d’una hora de durada aproximadament, que permet la descoberta de l’espai de la fàbrica i el coneixement de les varietats de blat, dels sistemes utilitzats per l’home per a moldre’l, les fases del procés industrial i la font d’energia que fa funcionar la maquinària.

• . Per a més informació consulteu: www.castelloempuriabrava.com/

Castelló d'Empúries és una vila i municipi de la comarca de l'Alt Empordà, a les Comarques Gironines. Adquirí la condició de capital del Comtat d'Empúries després del trasllat des de la veïna Sant Martí d'Empúries, més exposada als atacs des del mar, esdevenint així l'autèntica capital medieval de l'Empordà durant els segles de més esplendor polític d'aquest comtat. Aquest, fou un dels més insurgents amb el poder reial i un dels darrers a unir-se a la Corona d'Aragó, fet que donà lloc a curiosos episodis, com foren la desviació del cabal del riu Ter per part dels comtes d'Empúries o la inacabada construcció del vistós castell del Montgrí per part dels reis catalans dalt del massís del mateix nom. Castelló fou una vila important. Deu ser per això que la gent dels altres pobles de la comarca deien: «Castelló vila major, tot són jutges i notaris». El seu ric passat medieval afavoreix que, cada any, a mitjans de setembre se celebri el Festival Terra de Trobadors, durant el qual hi ha actuacions de música trobadoresca, combats de cavallers, un popular mercat medieval, actuacions musicals i teatrals, conferències de temes medievals i exposicions.

 El nucli antic de Castelló d'Empúries forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El nucli històric de la vila de Castelló d'Empúries està situat al bell mig de l'actual nucli urbà de la població, delimitat pel traçat dels carrers del Portal de la Mercè, de la Muralla, del Mur, Cabra, Monturiol i el curs del rec del Molí. El nucli s'articulà al voltant de l'església de Santa Maria i, en origen, estava emmurallat. Bona prova d'això són els vestigis de fortificació conservats a la banda de llevant del conjunt, seguint la llera del rec.

El centre històric de la vila presenta un entramat de carrers estrets, de recorregut irregular i disposats seguint el pendent del terreny. Molts d'ells presenten paviments de llambordes refets i d'altres completament restituïts, bastits amb petits còdols. Els noms dels carrers i les places i la seva distribució dins del nucli ens deixa veure l'agrupament gremial dels inicis de la vila. Alguns exemples d'això són la plaça de la Llana, de les Cols, del vi o els carrers de les Peixateries Velles, de les Gallines o dels Jueus. Dues de les places més destacades, la de Joan Alsina i la dels Homes, conserven restes dels antics porxos que les bastien, els quals es localitzaven també en diversos carrers del nucli.

Al marge dels edificis destacats, molts d'ells d'origen medieval, les cases que conformen l'entramat corresponen a construccions dels segles XVI-XVII, amb diverses reformes efectuades entre els segles XVIII-XIX. Són grans casals de planta rectangular amb les cobertes de diverses vessants, distribuïts en planta baixa i dos pisos. Majoritàriament, les finestres són rectangulars i estan emmarcades amb carreus de pedra. Hi ha portals de les mateixes característiques i d'altres de mig punt adovellats. A l'interior, les cases tenen sostres coberts amb voltes catalanes i grans sales centrals a la planta noble. Aquests edificis estan bastits en pedra, tot i que actualment molts presenten els paraments arrebossats i pintats, alguns d'ells fruit de reformes d'època moderna.

Alguns monuments.

Com antiga capital del comtat d'Empúries, encara conserva avui en dia importants elements medievals. Entre els edificis d'interès històric cal destacar: la Basílica de Santa Maria, el palau dels comtes o convent de Sant Domènec, la Llotja o casa comunal, la presó medieval i els carrers i cases medievals.

La Basílica de Santa Maria, també coneguda com la Catedral de l'Empordà o Catedral de Castelló d'Empúries, és una gran edifici gòtic que va ser construït entre els segles XIII i XV. Tot i que parts del temple estan basades en un edifici romànic previ, com per exemple la torre del campanar. De la basílica cal destacar el pòrtic gòtic, decorat amb escultures dels apòstols i la Mare de Déu amb el Nen i els tres Reis Mags en el timpà.

El retaule d'alabastre, d'estil flamíger renaixentista, es considera una obra única a Catalunya. Vicenç Borràs va començar la construcció del retaule el 1485, i hi ha esculpides escenes de la vida de Jesús.

El palau dels comtes, fundat l'any 1317, es va situar extramurs, de manera similar als altres que hi havia llavors a Castelló. Quan va morir, el comte Pere II va llegar el palau als frares dominics (1402), però fins a finals del segle XVII no es va fer el trasllat al palau ni es va començar a edificar la nova casa. Aquestes obres es van iniciar l'any 1698, però es van suspendre per la Guerra de Successió. No es van reprendre fins al segle XVIII.

També destaca la presó medieval (segle XIV), un dels pocs edificis penitenciaris de l'antic règim que han sobreviscut fins als nostres dies. Al nord, té el portal adovellat i dues finestres reixades a la façana. A l'interior, les petites cel·les es distribueixen a l'entorn d'un pati central. A l'interior de les cel·les s'han conservat uns quants grafits fets pels presoners en diferents èpoques.

A la cúria, a migdia, hi destaca la façana que dóna a la plaça de Jaume I (antiga plaça del Gra), amb finestrals gòtics que han estat restaurats; a l'interior notables mènsules de talla

A l'Ecomuseu-Farinera es revelen els secrets de fer farina. Al llarg dels tres pisos de la fàbrica s'hi van trobant diferents màquines, de gran bellesa, del complicat procés productiu. Datades de finals del segle XIX i de la primera meitat del XX, demostren un gran giny en el procés. Juntament amb la calidesa de les estructures de fusta de melis, flandès i pi gallec, l’impacta visual i estètic del conjunt, la netedat de la fàbrica i l'autenticitat d'allò que es veu fan que la Farinera no deixi indiferent ningú. És un museu integrat a la Sistema Territorial del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. El panorama museístic local es completa amb el Museu Parroquial i el Museu d'Història medieval. Pel que fa a centres de conservació i difusió del patrimoni documental i bibliogràfic, hi trobem la Biblioteca Ramon Bordes i Estragués i l'Arxiu municipal de Castelló d'Empúries, aquest últim ubicat a l'antic convent de Sant Domènec, actual seu de l'ajuntament.

Les closes o camps tancats, uns prats naturals limitats per canals de drenatge i tancats amb barreres de vegetació formen un paisatge molt característic a l'antic estany de Castelló d'Empúries drenat pel rec Madral.

Al cementiri hi ha la tomba de l'escriptor figuerenc Carles Fages de Climent (1902-1968), al panteó familiar.

El Museu Etnològic del Montseny, la Gabella, és un centre d'exposició, conservació, difusió i investigació del patrimoni cultural del Massís del Montseny, que es troba instal.lat en un edifici del s.XVII (1800m2) totalment restaurat i adaptat, situat al centre d'Arbúcies.

Les sales d'exposició permanent, mostren els testimonis materials de les comunitats que han poblat el massís al llarg de la seva històrica.

En el mateix edifici també hi trobarem l'Oficina de Turisme de la vila i la del Parc Natural del Montseny i una mostra d'oficis artesanals i d'una incipient industrialització basada en la torneria de fusta, el tèxtil i la carrosseria d'autocars,  que a l'actualitat  està plenament consolidada i liderant el sector.

El Museu Etnològic del Montseny (MEMGA) està situat en l'edifici anomenat La Gabella. El nom prové de la denominació donada a un antic impost que es cobrava sobre certs articles de primera necessitat i, per extensió, sembla que s’utilitzava per designar els magatzems on es guardaven aquests productes.

Documentada la seva existència des del segle XVII, es tracta d’una casa pairal de planta quadrada i teulat de quatre vessants. L’edifici consta de planta baixa, dos pisos i entresolat. La planta baixa estava formada per una nau central i dues crugies amb volta de canó. La crugia dreta fou segregada el segle passat formant una nova edificació, tot i que en l’actualitat s’ha tornat a incorporar a l’edifici.

La funció de la Gabella varià amb el pas del temps, de magatzem de productes bàsics, es convertí durant el segle XVIII en Hostal de la Vila per a passavolants i captaires. A finals del segle XIX esdevingué casa pairal de la família Pagès fins que fou abandonada en començar la Guerra Civil. Finalment, l'any 1970 l'Ajuntament d’Arbúcies comprà l'edifici.

En un primer moment s’utilitzà com a magatzem però, ja a partir de l’any 1979, se li començà a donar un ús cultural. Així, aquell any es formà el grup Recerques amb la finalitat de recuperar el patrimoni i la història local. Prenent com a referència la creació d’un Centre Cultural, els seus membres foren pioners tan en la recollida de material etnològic com en la recopilació de documentació fotogràfica i oral de l’àrea del Montseny.

Tot aquest material constitueix la base de les col·leccions del MEMGA. El grup Recerques sobrevisqué fins l’any 1983, quan es creà la Fundació Pública Museu Municipal d’Arbúcies. Finalment, el mes de maig de 1985 s’inaugurà la primera fase del Museu i just dos anys més tard la segona, constituint la base de l'actual MEMGA.

Des de llavors, el Museu Etnològic del Montseny és un centre de conservació, difusió, investigació i exposició del patrimoni cultural del massís del Montseny, implicat en la dinamització cultural, social i econòmica del seu territori.

La visita de les seves instal·lacions ens permet observar els mecanismes de l'evolució cultural, en permanent procés de formació, en l'àrea del Montseny, a més de contribuir a una visió diversa de la realitat cultural de la nostra espècie. La visita de les diferents instal·lacions del museu, s'ha de complementar amb la del territori.

Visita virtual

El Museu Etnològic del Montseny consta de 15 sales, distribuïdes en tres plantes, en les quals es poden veure:

Els primers pobladors

El Museu Etnològic del Montseny mostra l’evolució de les formes de vida al Montseny al llarg de la història. A través dels objectes que les diferents comunitats ens han deixat, permet al visitant fer un viatge en el temps per conèixer la vida en la prehistòria, el món iber i romà i mostra com s’ha produït la transformació del paisatge montsenyenc: el paisatge actual és fruit en gran mesura d’un llarg procés d’interacció entre les persones i el medi. 

A l’edat mitjana el Montseny viu un procés de transformacions econòmiques i socials que acaben definint un nou model d’organització: el feudalisme, que en el que en el cas del Montseny, tindrà en el castell de Montsoriu i els vescomtes de Cabrera un dels exemples paradigmàtics. La sala dedicada a Montsoriu, permet conèixer el millor castell gòtic de Catalunya, a partir d’una selecció dels objectes recuperats durant les intervencions arqueològiques i a la recreació del castell del segle XIV en una gran maqueta de la fortalesa.

L’audiovisual El castell de Montsoriu ens permet conèixer la història d’aquest gran monument.

La societat medieval

La primera planta del museu està dedicada a mostrar i explicar el funcionament del que anomenem la societat tradicional autoabastament. 

Aquest model de societat, amb arrels en l’època medieval, s’estructurava al voltant del mas, a partir del qual s’explotava el territori i s’organitzava la societat. Aquesta era una societat basada en l’autonomia econòmica on l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal en foren els fonaments. 

Durant el segle XIX aquests eren encara els eixos econòmics del Montseny, però a mitjans segle XX s’inicià un procés d’abandonament dels masos que culmina els anys 1980 i suposà la desaparició de la majoria de les activitats que havien definit econòmicament el món tradicional.

La industrialització

A finals del segle XIX i principis de segle XX el Montseny experimenta el darrer gran canvi en les formes de vida motivat pel procés d’industrialització del país. Aquest procés va suposar grans transformacions en tots els àmbits de la societat montsenyenca a nivell econòmic i social però també en aspectes culturals com el lleure. 

La darrera planta del Museu està dedicada a explicar aquests canvis, a conèixer les primeres indústries i veure la seva vinculació amb el medi, exemplificat en el cas arbucienc.

En aquest model d’industrialització, que té un marcat caràcter autòcton i unes arrels artesanals, hi destaquen sobretot les carrosseries d’autocar, la torneria de fusta i el sector tèxtil. 

Aquestes primeres activitats industrials tenien una forta vinculació amb el medi, ja sigui per la utilització de la fusta com a matèria primera o pel paper fonamental que hi jugà l’aigua com a font d’energia.

Des del 2014, l’Ajuntament i les entitats locals dedicades a la difusió del patrimoni cultural de Sant Feliu organitzen la Setmana del Patrimoni.

Aquest esdeveniment, que té lloc a principis de la tardor, vol donar a conèixer la riquesa del patrimoni històric entre els santfeliuencs i les santfeliuenques, així com a visitants de fora de la ciutat. Cada any la setmana està dedicada a un aspecte concret de la història i la cultura locals, però encabint activitats de tota mena per a públics d’edats i interessos diversos.

Podeu veure les programacions de les edicions anteriors, així com accedir a recursos en línia sobre el patrimoni local a la pàgina http://santfeliuabans.cat/