Les primeres dades que tenim ens fa pensar que aquests indrets foren ja poblats en la prehistòria; aquestes dades són petites eines de sílex, forns rudimentaris, etc.

També podem deduir que ja en temps dels romans, aquesta vall de Tordera tenia pobladors i encara que no s'hagi pogut confirmar plenament es guarden vestigis de construccions que fan pensar en algun assentament on actualment hi ha l'església i rodalies.

La primera referència escrita la tenim en un document d'un privilegi del 19 d'agost del 862 en un atorgament fet pel reí Carles el Calb al compte Sunyer I de la vila de Vídamènia, que ara s'anomena palau. Per aquest i d'altres documents podem arribar a la conclusió de què ja estava organitzada la parròquia de Santa Maria junt amb la de Sant Esteve en lany 858.

Aquest document ens aporta altres dades prou curioses com el fet de què el territori era poblat per gent d'Hispània que havia fugit de l'encalç sarraí darrera els Pirineus i que un cop reconquerida aquesta part del país retornaven per a repoblar-la. Tota manera l'administració de justícia o jurisdicció fou exercida pels Senyors de Montclús, que tenien enfeudat amb el monestir els dominis sobre Palautordera i tota la vall.

Els senyors de Montclús descendents dels senyors de Sesagudes o de les Agudes, que tenien el castell suposadament en alguna vessant del turó de les Agudes, tenen domini fins l'any 1275 en què Rimbau II de Montclús cedeix els seus béns al seu oncle Ramon de Cabrera, i així, com els senyors de Montclús tenien el seu centre en el castell també anomenat Montclús, conegut actualment com el castell dels Moros, a Santa Margarida, els senyors de Cabrera tenen el centre administratiu al castell d'Hostalric, i la seva seu senyorial al castell de Montsoriu.

La representació del senyor de la vila era el batlle i la seva cúria formada pel notari, en aquest cas pel notari del benefici de Sant Burget, l'agutzil i un jutge que tenien la seva cort en la Sagrera que envoltava l'església parroquial. Palau esdevingué durant segles el centre administratiu de tot el terme de Palau, Sant Esteve i Montseny. Dins la història cal fer esment de la construcció de l'església o primera església a lany 1040, però degut al seu deteriorament i que sembla era molt petita, l'any 1562 s'emprèn la construcció de la nova i actual que fou beneïda al 1588.

Pel que fa a la demografia, en el cens de Floridablanca el 1787 Palautordera tenia 733 habitants, en el 1860 tenia el municipi 1.327 habitants i en el 1900 sols 1.114, cosa que es compren ja que s'explica pel creixement del absentisme rural i pel desplaçament de la gent cap als nous centres industrials; la corba demogràfica tornà a créixer a partir daquest moment i en el 1920 ja té 1.347 habitants, en el 1960, 2.055 habitants i en l'actualitat uns 9.300. Al llarg de la història es pot observar la forta importància de l'agricultura ja que llevat de comptats artesans tothom depenia del camp per a la seva subsistència.

Aquests volen ser uns breus apunts de la nostra història que permetin situar la nostra vila dins de la història de Catalunya, encara que caldria matisar i aprofundir en molts temes que en aquest moment és difícil de fer en el poc espai de què disposem.

Pel que fa al nom de la vila el trobem en diferents documents de l'època amb diferents versions: Vidamènia, Vítamènia, Bitamínia, Vidtaminia o Bitamènia. En un document de lany 1045 es parla d'una sala senyorial a la vila de Palau, cosa que fa refermar la hipòtesi de l'existència d'un palau en algun indret del poble que a ben segur que es tractava de l'indret ocupat per l'església parroquial, i és molt possible que la base cilíndrica de l'actual campanar fós la base d'una torre de l'antic Palau. Tenint en compte que era freqüent d'aixecar les esglésies sobre dependències d'antigues viles romanes i per certs vestigis constructius, podrem pensar que en efecte l'existència d'una construcció regia en aquest indret ja en temps dels romans.

Al voltant de lany 900 apareix un tal Trasovard que va comprar de Sunyer II d'Empúries, hereu de Sunyer I, la vila de Vitamènia o Vidamènia, o sigui l'aparició d'una espècie de corredor de finques. Aquest personatge misteriós fa la venda el 908 del domini de Palautordera al comte Guifré Borrell, fill de Guifré el Pilós, i aquest el cedeix poc després al domini de Sant Cugat del Vallès. La influencia del domini de Sant Cugat sobre Palautordera fou important ja que es mantingué durant set segles.

La primera referència escrita de l'Escut la trobem en un manuscrit d'antiguitats de Don Miguel de Salazar, notes del qual van ser extretes d'un convent de Breda. En aquestes notes es descriu l'escut de següent manera: "Hecha ya relación de la antigüedad, lustre y esplendor de esta villa, pasamos a hacerlo de su escudo que se compone i organiza: En un camo de oro, un edificio o palacio con una torre superpuesta, rematada por una paloma de alas estendidas y un arbol verde a cada lado".

La referència gràfica més antiga de l'escut de Santa Maria de Palautordera és de l'any 1724, en el que es fa ús d'un segell imprès sobre paper i hòstia, que aniria repetint-se durant tot el segle XVIII. En aquest segell, figura com a tema central, un Palau assentat sobre una elevació del terreny, que en la seva part superior presenta un ocell, probablement un colom, que contràriament a la descripció anterior està en actitud de repòs (símbol de pau i de seguretat del lloc). Al costat de l'edifici dos arbres. Del promontori on s'assenta El Palau, serpenteja un camí que es dirigeix a l'edifici, que segons la Sigil.lografia Catalana de Ferran de Segarra, podria interpretar una representació de la Tordera.

A finals del segle XVIII, Palau utilitza un segell per imprimir en relleu, de característiques similars a l'anterior, que perduraria fins l'any 1836. A partir de 1840 es va utilitzar un segell amb tinta negra, de la mateixa temàtica que els precedents, però es van introduir canvis en la postura de l'ocell, que apareix amb les ales esteses sobre l'edifici, i es va suprimir el camí que serpentejava fins el Palau.

Els successius segells, no es van apartar d'aquesta temàtica, si bé es va utilitzar el color atzur com a esmalt del camp a diferència de l'antic de color or. Probablement aquesta variació es va produir cap al 1837 que per un Decreto de las Cortes es prohibia utilitzar emblemes que recordessin al Feudalisme. Així i tot ja que no era un emblema de persona o llinatge, el poble va poder adoptar-lo com a color natural del cel. Una altra variació de l'actual (modificació del 7/5/1987), és el de haver-li afegit en la part inferior de la planúria on s'ubica el palau, el curs d'un riu que simbolitza la Tordera.

La definició dels conceptes heràldics emprats a l'escut són: L'ATZUR: Simbolitza el cel. Aquests escuts empraven un color natural. EL PALAU: Amb torre sobreposada és signe, segons els entesos, de l'edifici o palau que va donar nom al poble. EL COLOM: Simbolitza la pau i seguretat del lloc. ELS ARBRES: Amb el seu color verd indiquen abundància, indústria i riquesa de la terra.

Hem anomenat l'ocell com a un colom, ja que segons la descripció que ens fa Don Miguel de Salazar en el seu manuscrit (notes de S. Pinell), ens decantaria cap a aquesta interpretació, encarar que la seva identificació hagi despertat polèmiques entre els entesos, ja que uns diuen que es un tord, fent al·lusió a la Tordera, i d'altres un colom. En ambdós casos sempre ha estat representat de color blanc (colom), encara que li hagués correspost un color grisós (tord), ja que aquests emblemes representaven els colors naturals.

El fet que l'escut de Palau es de caràcter parlant, fa que sigui el propi municipi el que defineixi la identitat de l'ocell, marcant el punt d'inici de futures descripcions. Al 1989, la Generalitat imposa determinats emblemes heràldics als municipis que no tinguessin o que volguessin modificar-los. Palautordera va rebre un projecte de modificació de l'emblema en forma caironada timbrada amb una corona mural i on en camp d'or apareix un palau de color sable (color negre). L'ocell de color atzur (color blau fent al·lusió a la Tordera) té les ales esteses i mira en sentit contrari, amb els arbres de color sinoble (verd) però sense estar terrassats.

L'emblema de Santa Maria de Palautordera té acreditada una antiguitat històrica de més de 250 anys.

Una torre de guàrdia, origen del Castell
Inicialment, el Castell de Súria era una torre de guàrdia que posteriorment va evolucionar cap a l’edifici actual. En segles posteriors van ser construïdes les torres de la Pobla i de Salipota, amb una funció de vigilància, defensa i control del pas del riu Cardener.

La torre de la Pobla
Situada a tocar del barri Fusteret, és un dels edificis més antics de Súria. Data del segle XI i tenia funcions defensives i de control. La torre té planta circular, amb un diàmetre exterior de 5,35 metres. La seva alçada és d’uns 9 metres, amb una finestra d’accés situada a 5 metres d’alçada. La seva estructura interior consta de dos compartiments, separats per una falsa cúpula de pedra. Recents treballs arqueològics han permès establir que al voltant de la torre es van construir diferents edificacions a partir del segle XII.

La torre de Salipota
Edificada sobre el turó que domina el barri de Salipota, permetia una comunicació visual directa entre el castell del Poble Vell, la torre de la Pobla i la torre de Coaner (Sant Mateu de Bages). Els fonaments de la torre original encara són visibles, però la resta de l’actual estructura data del segle XIX. A mitjans d’aquella centúria, la torre de Salipota va formar part de la línia de telegrafia òptica Barcelona-Solsona, que va tenir un ús exclusivament militar. La torre de Salipota forma part dels elements patrimonials catalans inclosos en el Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional, del departament de Cultura de la Generalitat.

La Vall d'Arbúcies conserva un conjunt de petits edificis religiosos d'aquest estil artístic desenvolupat ara fa prop de 1000 anys, de manera general a gran part de Catalunya. La seva ubicació privilegiada a diferents punts de la vall és una atractiu afegit que ens aboca aquest origen mil·lenari.

Sant Pere Desplà.  Aquesta església es troba situada en un mirador excepcional a cavall del massís del Montseny i de les Guilleries. Apareix documentada per primera vegada l 'any 923 i des de ben antic s'associa al mas Ferrer de Sant Pere.
L’església de Sant Pere Desplà es d'origen preromànic( segles IX-X) i conserva restes de pintures murals d’aquesta època primitiva on es representen una sèrie de figures d’orants i motius vegetals decoratius a les parets laterals de la nau, actualment restaurades. L'església és d'una sola nau amb capçada a llevant amb absis semicircular. Fou reformada en el segle XII segons l'estil romànic pur. Al segle XVII fou reparada canviant la primitiva volta de pedra per una coberta de fusta i teules,fou en aquest moment quan es construí el campanar d'espadanya.
L'any 1983 en unes obres de restauració s'hi van descobrir les pintures murals preromàniques.

Sant Cristòfol de Cerdans.  El lloc de Cerdans es troba documentat des de l'any 878. L'església  romànica dedicada a sant Cristòfol es bastí abans del 1153. En aquest moment  era el centre espiritual de la parròquia de Cerdans amb una desena de masos, dels quals els més importants de del segle XIV foren: Tarrés, El Serrat i el Mataró.

L'església de Sant Cristòfol de Cerdans conserva alguns elements propis de l'arquitectura romànica dels segles XI i XII( planta, arcuacions i absis) als quals s'afegiren un campanar de torre i dues capelles laterals al segle XVI. Adossada a l'exterior, hi ha la construcció de l'antiga rectoria.

Santa Maria de Lliors. L'església parroquial de Lliors és d'origen romànic, i apareix documentada des del segle X. Al segle XIII la parròquia de Lliors estava formada per uns 5 masos, dels quals destaca per la seva proximitat i relació  amb  Santa Maria, el Crous de Lliors. Des del segle XIV l'edifici patí un abandonament constant, que finalitzà amb una important reforma em el segle XVII, obra que finalitzà el 1709, tal i com s'indica en la dovella de la portalada.

L'església actual és d'una sola nau, amb absis carrat, coberta a dues vessants amb cornisa catalana i ràfec. L’entrada a la façana sud és en arc de mig punt adovellat, al damunt restes d´un rellotge de sol. El campanar és en espadanya.

Sant Mateu de Joanet. El lloc de Joanet ja apareix documentat l'any 886. L' església parroquial de Joanet, dedicada a Sant Mateu, té un origen romànic  però fou reformada completament el 1619 i ampliada amb capelles laterals, posteriorment el 1890 es construí el nou campanar i es reformarà l'antiga façana.

El municipi de Cardedeu està situat al centre de la depressió vallesana i constitueix un punt estratègic en les vies de comunicació entre Barcelona i Girona, fet que ha marcat el seu desenvolupament històric. L’arribada d’estiuejants va promoure la reforma d’antigues cases i la construcció de noves residències, primer dins els corrents arquitectònics de finals del segle XIX i posteriorment amb una estètica plenament modernista.

 L’antic Casal Daurella va ser una de les primeres residències d’estiueig construïda al municipi, el 1848, segons consta en una de les llindes dels balcons de la façana principal. Durant el passat segle XX, el casal va patir vàries reformes, incloent la transformació en seu del Museu Arxiu Tomàs Balvey, després que Santiago Daurella de Rull, fill de Josep Daurella, fes donació del recinte a l'Ajuntament de Cardedeu. L'element més destacat del Museu Arxiu és el conjunt de la farmàcia Balvey,

Reforma Can Llibre (1912). Reforma portada a terme pel mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa d'una antiga masia de la qual encara n’és testimoni una llinda descoberta a l’actual façana, amb l’escut de la família i flanquejat pel nom del promotor.

Can Cot. Casa reformada i arreglada al llarg dels anys, però que conserva la seva imatge externa. Com a element més destacat té una finestra gòtica d'arc conopial amb florons a les impostes i als fistons. Sota la finestra hi ha un portal amb carreus de diverses dimensions i llinda plana.

Torre Lligué. Seu actual de l'ajuntament des del 1953. La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt.

Casa Josep Vilaseca i Mogas. Es tracta d'un habitatge entre mitgeres, coberta a dues vessants i amb una torratxa.

Casa Arquer (1908). Casa d'estiueig de Francesca Arquer, entre mitgeres en cantonada, reformada per M.J. Raspall.

Casa Clavell (1908). Casa d’estiueig entre mitgeres, de façana estucada i simètrica segons tres eixos verticals. Va ser reformada per M. J. Raspall per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot.

Fleca Vella (1550). En l'entorn d'una plaça transformada durant la dècada del 1970, es troba la Fleca Vella, un dels edificis més antics de la vila que conserva l'estructura de casa torre amb unes magnífiques finestres conopials historiades del segle XVII.

Casa Amadeu Borràs (1932). La casa va ser construïda per a l'industrial Amadeu Borràs i Font, anys després d'instal·lar la seva fàbrica de punt a Cardedeu, com a casa de temporada. L’edifici és singular dins l’extensa obra de Manuel J. Raspall al Vallès.

Casa Balvey (1915).| La casa Balvey, obra de Raspall, va ser una de les primeres edificacions realitzades en aquesta zona nord del municipi, anomenada el punterró, quan tot just començava a créixer.

Reforma casa Marc Viader i Bas (1917-1922). L’actual casa prové de la reforma i unió en un sol edifici de tres cases entre mitgeres del segle XVIII, feta per Raspall, amb la qual queden unificades a través dels esgrafiats i els arrambadors ceràmics. El promotor va ser Marc Viader, industrial lleter, promotor de la Granja Viader de Cardedeu, fundador de la Granja Viader del carrer Xuclà de Barcelona i creador del Cacaolat. Granja Viader (1925). Conjunt d’edificis construïts a partir de 1925, el principal dels quals va ser destinat a habitatge. La Granja Viader, centrada en la producció de llet, va ser a l’època una explotació moderna i modèlica, obra de l’arquitecte Raspall i propietat de Marc Viader, la casa del qual hem comentat anteriorment.

Cal Peó. Magatzem Farinera i casa Salvador Clavell i Morató (1909 i 1912). Magatzem de la família Clavell, tractants de gra, pinsos i farines. És un exemple d’arquitectura funcional adequada al seu ús, però amb elements propis de l’estil modernista. Al costat del magatzem podem observar la casa Clavell, domicili del seu propietari, construïda després del graner. És un exemple de cases per a vilatans, amb els constants sòcols, les finestres emmarcades per impostes ceràmiques, les reixes i baranes de forja treballada i la decoració dels coronaments, aquí de forma molt tímida. Totes dues obres són de M.J. Raspall.

«Alqueria Cloelia». Casa Mercè Espinach de Granés (1904). Manuel Joaquim Raspall va començar a construir a Cardedeu el 1904, un any després d'acabar la carrera d'arquitectura, i continuà fent-ho fins ben entrada la dècada de 1920.

Vil·la Paquita (Inici segle XX). Al llarg de la carretera de Caldes es pot veure una gran varietat d'estils arquitectònics des de l'eclecticisme, modernisme, noucentisme i edificis més moderns.

Casa Àngela Gual i Canudes. «Torre Montserrat» (1910-1912). La casa, encàrrec d'Àngela Gual i Canudes, és la única obra d'Eduard Maria Balcells i Buïgas a Cardedeu. Dins la tipologia de torre d'estiueig envoltada de jardí, destaca per la decoració de les façanes i, sobretot, la singular tribuna de la façana principal, amb coberta de mosaic i coronada amb una cresteria de ferro forjat de motius florals.

Casa Carme Golferichs i Losada, vídua de Masó (1908). Obra de Raspall, l'actual edifici prové de la reforma d’una casa existent entre mitgeres amb pati lateral, situada a l'eix principal del nucli antic.

Casa Amadeu Ricós i Roig (vers 1920, tanca 1924). Casa d'estiueig, aïllada, feta per Raspall, de la qual destaca, al costat nord-est, una torre de planta quadrada amb coberta a quatre vessants, acabada amb un ampli ràfec.

Cementiri municipal (1918-1921). Un dels conjunts d’arquitectura funerària més interessants i singulars, realitzat per l’arquitecte municipal M. J. Raspall.

Font de les imatges: Turisme del Vallès.

Girona és una ciutat coneguda arreu del món per la seva riquesa patrimonial i arquitectònica. La catedral gòtica és només la part més visible i emblemàtica d'aquest conjunt que des del centre històric, que encara conserva la seva estructura medieval, s'escampa cap a la ciutat moderna, que es va edificar durant el segle XIX i principis del XX. És per això que a Girona també es poden admirar nombroses i notables obres de l'arquitectura modernista i, sobretot, de les que es consideren més representatives del Noucentisme.

L'arquitecte més destacat de la Girona moderna va ser, sens dubte, Rafael Masó i Valentí (1880-1935). Durant els seus estudis d'arquitectura a Barcelona, Masó es va identificar amb el Modernisme arquitectònic i, sobretot, amb l'obra d'Antoni Gaudí. Al mateix temps es va integrar al grup d'artistes i escriptors que poc després crearien l'alternativa al Modernisme, és a dir, el Noucentisme. Després d'obtenir el títol l'any 1906, va començar a exercir la professió a Girona, des d'on treballaria la resta de la seva vida. És per això que la major part de la seva obra és a la ciutat i a les comarques de Girona. Els seus clients van ser també, majoritàriament, industrials, comerciants, entitats bancàries i grans propietaris rurals de la zona. Durant el seu viatge de noces, l'any 1912, va conèixer de primera mà l'arquitectura moderna del centre d'Europa, alguns elements de la qual va integrar a la seva. Masó també va afavorir  la recuperació d'oficis artístics tradicionals per integrar-los en l'arquitectura moderna, tant en l'ornamentació d'edificis com en la decoració dels interiors. Alguns dels edificis més destacats de Masó que es conserven a Girona són el Bloc Batlle (1909-1910), la Farinera Teixidor (1910-1911), la Casa Teixidor ("la Punxa", 1918-1922) i la Casa Gispert Saüch (1921-1923).

Durant les primeres dècades del segle XX, al mateix temps que Masó, altres arquitectes varen aixecar a Girona nombrosos edificis que ara són de gran interès per comprovar les diferents lectures i interpretacions, sovint eclèctiques, de les noves tendències de l'arquitectura en aquella època. Alguns dels noms i edificis més destacables són: Eugeni Campllonch (Casa Franquesa, 1901), Isidre Bosch i Bataller (Casa Furest, 1904; Casa Noguera, 1914), Joan Roca i Pinet (Casa Norat, 1912-1913; Casa Rigau, 1914-1915), Josep Martí i Burch (Bloc Auguet, 1912), i Enric Catà i Catà (Destil·leries Regàs, 1908; Destil·leries Gerunda, 1911-1912).

Autor: Art Noveau European Route

Font de les imatges: Fundació Rafael Masó. Corresponen a: Farmàcia Murtra, Casa Casellas, Novetats Massot i una barberia.

El Museu del Cinema-Col•lecció Tomàs Mallol és una institució oberta al públic com un espai de participació científica, cultural i lúdica dels ciutadans, i al servei de la societat i el seu desenvolupament. La seva missió és afavorir la comprensió i el coneixement de la història de la imatge en moviment i del cinema a través de la conservació, recerca, interpretació i exposició permanent de la Col•lecció Tomàs Mallol i d'altres col•leccions així com també a través de l'organització d'activitats i l'oferiment de serveis que permetin la interacció amb els visitants i usuaris del museu.

Els objectes aplegats s'emmarquen en el període comprès entre mitjan segle XVII i 1970. El gros de la col•lecció pot datar-se entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX. Tomàs Mallol sempre ha tingut en consideració el bon estat de conservació de les peces adquirides, les ha habilitat sistemàticament i les ha mantingut en condicions adequades en un espai especialment construït per a aquesta finalitat.

Mallol va seguir unes línies bàsiques en la formació de la seva col•lecció:

a.         Elements i objectes per a la projecció d'imatges abans del cinema amb els teatres d'ombres xineses i 2.883 peces relatives a la llanterna màgica, l'espectacle visual més popular anterior al cinema.

b.         Aparells que servien per representar imatges dibuixades en moviment

c.         Aparells per captar imatges fixes de la realitat d'abans i de després de l'invent de la fotografia

d.         Aparells fabricats per a la incipient indústria cinematogràfica: càmeres i projectors.

e.         Aparells de cinema amateur.

f.          El cinema infantil. Prop de 2.500 peces, entre aparells de projecció o de visualització d'imatges, pel•lícules, bandes i accessoris, joguines òptiques o d'efectes visuals, pensats perquè puguin ser utilitzats pels nens. En destaca el fons de 1.413 objectes del popular Cine Nic de Barcelona.

Com a conseqüència del punt anterior, hem de dir que la idoneïtat museística i pedagògica de la col•lecció és excepcional, no només pel valor històric, científic i de recerca dels objectes conservats, sinó també pel seu discurs, que ens permet resseguir i comprendre pas a pas la prehistòria i la història dels primers temps del cinema.

En definitiva, podem concloure que, per la quantitat, la qualitat i el discurs coherent de les seves peces, aquesta col•lecció pot comparar-se amb les dels millors museus i col•leccions privades de precinema d'Europa.

El servei educatiu del Museu del Cinema disposa d'un ampli programa d'activitats dirigides als escolars de totes les edats. Les propostes tenen com a objectiu potenciar la vessant didàctica de la visita escolar al museu, treballar la vinculació entre el museu i l'escola, i impulsar l'ús del museu com a recurs educatiu. Tanmateix, el servei educatiu també proposa activitats adreçades al conjunt dels ciutadans que faciliten el coneixement i l'accés al patrimoni cultural del museu.

En aquest viatge al llarg de quatre-cents anys d'imatges us acompanyaran els educadors i educadores del museu que amb un alt nivell de formació i experiència facilitaran a tots els participants, petits i grans, el descobriment de l'origen del cinema per així intentar comprendre una mica millor el moment en el qual vivim, en què la comunicació audiovisual és la gran protagonista.

Font de les imatges: Museu de Girona i Turisme Girona

La Casa Masó va ser la casa natal de  l’arquitecte gironí Rafael Masó (1880-1935), fou un dels arquitectes catalans més destacats de principis del segle XX. Masó va néixer a Girona i fou admirador d'Antoni Gaudí, de caràcter modernitzador, es va integrar en el grup d'artistes i escriptors que crearien l'alternativa al Modernisme: el Noucentisme.

La major part dels seus edificis son a la ciutat de Girona i a la seva àrea d'influència. Les seves obres més destacades son, a Girona, la Farinera Teixidor (1910), la Casa Masó (1911), i el centre cultural Athenea (1912); la Casa Masramon a Olot (1913), la Casa Casas a Sant Feliu de Guíxols (1914), i la ciutat-jardí de s'Agaró (1923). Després de la seva mort alguns edificis es van enderrocar o alterar d’alguna forma.

La casa Masó, és l'única que està oberta al públic de les famoses cases de façanes de colors sobre el riu Onyar, s'ha conservat amb el mobiliari i la decoració de l'època noucentista.

La Casa Masó tal com és avui dia es fruit de la unió de quatre cases adquirides per la família entre mitjans del segle XIX i principis del XX, i el seu aspecte actual és semblant al que va tenir després de l'última intervenció de Rafael Masó, l'any 1919. Des de 2006 la casa és propietat de l'Ajuntament de Girona i està gestionada per la Fundació Rafael Masó. Una recomanable visita diferent de la ciutat. 

Font: http://www.rafaelmaso.org

Millars, entitat de població de Madremanya (Gironès) alberga la Capella romànica de Sant Iscle i Santa Victòria. Data el XI-XIII i està en un bon estat de conservació.

Fou l’antiga capella del veí castell de Millàs. Té planta de creu llatina amb una capçalera semicircular adossada al castell. D’una nau, és capçada a llevant per un absis semicircular amb arcuacions llombardes dividides en tres trams per pilastres i s’enllaça amb el creuer del temple per mitjà d'una paret que s'eleva més amunt de la teulada.

 El campanar, adossat a migdia, és de torre de planta quadrada, d’un ull d’arc de mig punt a cada cara i coronament piramidal de rajola vidriada groga i verda.

 L’entrada es fa pel sud, i està precedida per una porxada amb un gran arc carpanell adovellat. A l'interior, a la part del creuer, els nervis de rajola vermella mostren un motlluratge d'estil gòtic (segle XIV). Fins a l’any 1936, hi hagué un retaule del segle XVI, obra de Pere Mates, una part del qual es troba avui a les estances del castell. Es conserven a l’església una creu gòtica i uns encensers de plata, també del segle XVI.

La primera notícia documental referent a l'església data de l'any 1279, on es fa constar que els delmes del veïnat eren destinats a la construcció d'una capella.

FOTO EXTRETA DE: http://mapio.net/pic/p-75696690/

Sant Lleïr és una ermita de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És del segle XVI, possiblement del 1508 segons indiquen les visites pastorals.

El 1303 Bertran de Montrodon va fer erigir una primera capella en la qual establí un benefici. Aquesta família tingué l'ermita fins a la mort de la darrera comtessa de Llívia, a principis de segle XX, després d'aquest fet la parròquia rescatà els drets i la restaurà.

L’ermita forma un sol cos amb la casa de l’ermità. És un edifici d’una sola nau, de planta gairebé quadrada, amb teulada a dues vessants, que té annexa la casa del paborde, edificada pels volts del 1425. La volta és rebaixada. Exteriorment han estat necessaris set contraforts per aguantar l’empenta de la volta. La façana com la d’una casa de pagès, amb teulada a dos pendents i portal rectangular cobert amb una gran llinda. La portada és quadrada amb un ull de bou per a la il•luminació i amb un escut episcopal amb la data 1588. En l’escut hi ha represejtats en un costat un arbre arrencat i en l’altre un arbre agafat per una mà.

Davant de l’ermita hi ha una creu de ferro muntada sobre un gran bloc de pedra rodona des d’on es beneïa el terme.

En la petita era que hi ha a l’entrada de l’església es troba la làpida sepulcral del canonge Ramon Sans i Rius, mort el 1822, i que havia estat obtentor de la prepositura.

A l’interior de l’església hi ha el sarcòfeg de pedra de Bernat de Mont-rodon, amb l’escut familiar, datat el 1345. Té la tapa a dues vessants, i en el front i als costats hi ha uns bells escuts del llinatge, amb el mont florejat composat amb 6 peces. Està aguantat per dalt per dues mènsules senzilles.

L’altar major ha tingut vàries transformacions. A principis del segle XX, tant aquest altar com els dos laterals eren de fusta i empaperats amb paper imitant marbres virolats, d’estil clàssic. L’any 1934, en la reforma duta a terme pel rector mossèn Manuel Ribas, se li donà el caire de temple romànic i desaparegueren els antics altars. En la visita del 1421 es diu que tenia tres altars, ultra el major, el de Corpus Christi i Santa Caterina. Desaparegueren els ex-vots i quadres, entre els quals eren dignes d’esment, els de Sant Lleïr i Sant Atanasi, un via-crucis francès, etc. Es van posar vidrieres i es suprimiren dos contraforts.

Actualment l’altar major és de pedra. Hi ha un quadre pintat en tela, d’estil tenebrista, amb Sant Lleïr. El bisbe porta mitra i bàcul, i al peu es llegeix “Sant Llisé”. El cor és senzill, amb la seva balustrada.

Els pabordes de Sant Lleïr, que tenien cura de la capella, perduraren fins a mitjan segle XIX, i els Mont-rodon i després els seus descendents, foren els senyors i patrons de la pabordia, fins que, ja en el segle XX, passà a la parròquia de Sant Antoni.

A finals de l’any 2006 es van realitzar obres de remodelació de l’ermita per reforçar-ne els murs i arreglar esquerdes. Es va suprimir el cor, i així s’ha habilitat per a espai per a realitzar-hi actes religiosos i culturals.

Emplaçat en el mateix nucli de Llinars del Vallès, el Castell Nou, declarat com Bé Cultural d'Interès Nacional, és un dels millors palaus renaixentistes conservats del país.

Fou construït per encàrrec de Riambau de Corbera-Sant Clement entre el 1548 i el 1558, després de l'ensorrament del Castell Vell per un terratrèmol.

S’ubica en un petit turó ajardinat que presideix el poble, en un costat de la carretera de Sant Celoni a Cardedeu, pràcticament integrat dins del nucli urbà.

És un edifici de planta quadrada, d'uns 27 m de costat, organitzat entorn d'un pati central. La façana té un portal d'amples dovelles, damunt del qual hi ha un entaulament que conté l'escut dels Corbera sostingut per dos lleons rampants. Un vestíbul d'arc rebaixat mena al pati, al fons del qual hi ha amples estances amb volta de creueria rebaixada. A la dreta del pati hi ha una arqueria amb columnes toscanes de granit. Al pis, presenta un arc central molt ample i rebaixat, flanquejat per dos arcs de mig punt, i, al segon pis, sis arcs lleument apuntats. Aquesta galeria o llotja dóna accés a l'escala principal, que condueix a la sala noble de la casa, un rectangle de 14 x 7 m i de dues plantes d'alçada, amb un magnífic enteixinat de cassetons i un fris pintat de temàtica profana. L'enteixinat, dividit en sis sectors per poderoses jàsseres,consta de 234 cassetons quadrats, i és finament decorat per motllures, dentelles, arquets i cordó. És prolongat, ja a nivell dels murs, per un fris pintat al tremp de caràcter al·legòric, que consta de 32 òvals emmarcats per estípits amb basament grutesc. Els sis òvals del mur de ponent inclouen els escuts de llinatges emparentats amb els Corbera, l'escut dels quals és a sota el fris, voltat de llorer. Els 26 òvals restants representen els dotze mesos de l'any, amb el seu nom escrit en català i el seu signe zodiacal, repetint la iconografia medieval de les labors agrícoles. Set planetes amb els seus signes astrològics. I finalment, les set virtuts -les teologals i les cardinals- acompanyades de textos sagrats en llatí, que hi fan al·lusió. És obra d'un pintor anònim i provincià, que hi va infondre una gràcia manierista de caràcter netament popular.

En queda ben pal·lès l'aspecte defensiu de l'edifici (a partir del petits baluards i les torrelles angulars situades als angles).

Localització: N 41 38 24.96 E 02 24 12.12 – Altitud: 193 m.