El municipi de Cardedeu està situat al centre de la depressió vallesana i constitueix un punt estratègic en les vies de comunicació entre Barcelona i Girona, fet que ha marcat el seu desenvolupament històric. L’arribada d’estiuejants va promoure la reforma d’antigues cases i la construcció de noves residències, primer dins els corrents arquitectònics de finals del segle XIX i posteriorment amb una estètica plenament modernista.

 L’antic Casal Daurella va ser una de les primeres residències d’estiueig construïda al municipi, el 1848, segons consta en una de les llindes dels balcons de la façana principal. Durant el passat segle XX, el casal va patir vàries reformes, incloent la transformació en seu del Museu Arxiu Tomàs Balvey, després que Santiago Daurella de Rull, fill de Josep Daurella, fes donació del recinte a l'Ajuntament de Cardedeu. L'element més destacat del Museu Arxiu és el conjunt de la farmàcia Balvey,

Reforma Can Llibre (1912). Reforma portada a terme pel mestre d’obres Josep Masdeu i Puigdemasa d'una antiga masia de la qual encara n’és testimoni una llinda descoberta a l’actual façana, amb l’escut de la família i flanquejat pel nom del promotor.

Can Cot. Casa reformada i arreglada al llarg dels anys, però que conserva la seva imatge externa. Com a element més destacat té una finestra gòtica d'arc conopial amb florons a les impostes i als fistons. Sota la finestra hi ha un portal amb carreus de diverses dimensions i llinda plana.

Torre Lligué. Seu actual de l'ajuntament des del 1953. La torre original era residència de la família Lligé, polític i estiuejant a Cardedeu. Va ser construïda el 1890, segons projecte de l'arquitecte Adrià Casademunt.

Casa Josep Vilaseca i Mogas. Es tracta d'un habitatge entre mitgeres, coberta a dues vessants i amb una torratxa.

Casa Arquer (1908). Casa d'estiueig de Francesca Arquer, entre mitgeres en cantonada, reformada per M.J. Raspall.

Casa Clavell (1908). Casa d’estiueig entre mitgeres, de façana estucada i simètrica segons tres eixos verticals. Va ser reformada per M. J. Raspall per encàrrec d’Antoni Clavell i Bot.

Fleca Vella (1550). En l'entorn d'una plaça transformada durant la dècada del 1970, es troba la Fleca Vella, un dels edificis més antics de la vila que conserva l'estructura de casa torre amb unes magnífiques finestres conopials historiades del segle XVII.

Casa Amadeu Borràs (1932). La casa va ser construïda per a l'industrial Amadeu Borràs i Font, anys després d'instal·lar la seva fàbrica de punt a Cardedeu, com a casa de temporada. L’edifici és singular dins l’extensa obra de Manuel J. Raspall al Vallès.

Casa Balvey (1915).| La casa Balvey, obra de Raspall, va ser una de les primeres edificacions realitzades en aquesta zona nord del municipi, anomenada el punterró, quan tot just començava a créixer.

Reforma casa Marc Viader i Bas (1917-1922). L’actual casa prové de la reforma i unió en un sol edifici de tres cases entre mitgeres del segle XVIII, feta per Raspall, amb la qual queden unificades a través dels esgrafiats i els arrambadors ceràmics. El promotor va ser Marc Viader, industrial lleter, promotor de la Granja Viader de Cardedeu, fundador de la Granja Viader del carrer Xuclà de Barcelona i creador del Cacaolat. Granja Viader (1925). Conjunt d’edificis construïts a partir de 1925, el principal dels quals va ser destinat a habitatge. La Granja Viader, centrada en la producció de llet, va ser a l’època una explotació moderna i modèlica, obra de l’arquitecte Raspall i propietat de Marc Viader, la casa del qual hem comentat anteriorment.

Cal Peó. Magatzem Farinera i casa Salvador Clavell i Morató (1909 i 1912). Magatzem de la família Clavell, tractants de gra, pinsos i farines. És un exemple d’arquitectura funcional adequada al seu ús, però amb elements propis de l’estil modernista. Al costat del magatzem podem observar la casa Clavell, domicili del seu propietari, construïda després del graner. És un exemple de cases per a vilatans, amb els constants sòcols, les finestres emmarcades per impostes ceràmiques, les reixes i baranes de forja treballada i la decoració dels coronaments, aquí de forma molt tímida. Totes dues obres són de M.J. Raspall.

«Alqueria Cloelia». Casa Mercè Espinach de Granés (1904). Manuel Joaquim Raspall va començar a construir a Cardedeu el 1904, un any després d'acabar la carrera d'arquitectura, i continuà fent-ho fins ben entrada la dècada de 1920.

Vil·la Paquita (Inici segle XX). Al llarg de la carretera de Caldes es pot veure una gran varietat d'estils arquitectònics des de l'eclecticisme, modernisme, noucentisme i edificis més moderns.

Casa Àngela Gual i Canudes. «Torre Montserrat» (1910-1912). La casa, encàrrec d'Àngela Gual i Canudes, és la única obra d'Eduard Maria Balcells i Buïgas a Cardedeu. Dins la tipologia de torre d'estiueig envoltada de jardí, destaca per la decoració de les façanes i, sobretot, la singular tribuna de la façana principal, amb coberta de mosaic i coronada amb una cresteria de ferro forjat de motius florals.

Casa Carme Golferichs i Losada, vídua de Masó (1908). Obra de Raspall, l'actual edifici prové de la reforma d’una casa existent entre mitgeres amb pati lateral, situada a l'eix principal del nucli antic.

Casa Amadeu Ricós i Roig (vers 1920, tanca 1924). Casa d'estiueig, aïllada, feta per Raspall, de la qual destaca, al costat nord-est, una torre de planta quadrada amb coberta a quatre vessants, acabada amb un ampli ràfec.

Cementiri municipal (1918-1921). Un dels conjunts d’arquitectura funerària més interessants i singulars, realitzat per l’arquitecte municipal M. J. Raspall.

Font de les imatges: Turisme del Vallès.

Cardedeu, com a poble del Vallès Oriental, sempre ha sigut una terra de pas pel que traginaven per Catalunya, el que ha afavorit l’aportació de productes i tècniques culinàries.

A Cardedeu trobem sempre productes frescos, com la llet i formatge. La mongeta del ganxet, producte estrella del Vallès, farina, hortalisses: ingredients de primera per elaborar bones receptes com aquestes, per tastar el gust dels productes de la terra.

Empedrat de mongetes del ganxet

L’empedrat és una amanida senzilla i refrescant molt típica a comarca del Vallès Oriental. És un plat fàcil de fer i molt nutritiu que consta d’aquests ingredients: (per a quatre persones).

• 300g de mongetes del ganxet.
• 400g de tonyina amb oli o bacallà remullat.
• 4 tomàquets d’amanida.
• 1 pebrot verd o vermell.
• 4 ous durs.
• 2-3 cebes tendres.
• Olives negres.
• Oli, sal i pebre.
• Vinagre de modena.

Elaboració:

1. Primer es posen a bullir les mongetes del ganxet, que hauran estat en remull en aigua tota la nit. Es deixen bullir durant 2 hores amb una fulla de llorer, uns alls i una ceba.
2. Tot seguit es bullen els ous fins que quedin durs. A continuació es pelen i es tallen a trossets.
3. Es tallen a daus el pebrot i la ceba.
4. Més tard, es ratlla el tomàquet i l’amanim amb sal, oli, pebre i unes gotes de vinagre de modena.
5. En acabat, es prepara el plat posant les mongetes al fons, amb la tonyina o el bacallà, les verdures picades, els ous durs i les olives al damunt, i ho amanim amb el tomàquet.
6. Finalment, s’afegeix una mica de julivert picat per sobre, i a taula!

Borrego de Cardedeu

Els borregos són una especialitat dolça arrelada a aquesta localitat. Tot i que se n’han fet a molts llocs, la fabricació de borregos d’anís amb grans de matafaluga és una especialitat exclusiva de les fleques i pastisseries de Cardedeu.

 Sembla que la denominació borregos prové de “borrec”, que hauria sorgit de la comparació de la consistència del borrego amb la tossuderia del mascle de l’ovella. Tot i que es considera una especialitat flequera d’origen medieval, la primera referència documental és del s. XIX i es troba en una llista d’anar a comprar del 1830, escrita a mà, on es cita una lliura de borregos, entre altres productes a adquirir. Els flequers i pastissers més antics coneguts dedicats a aquesta especialitat van ser els de la pastisseria Domingo Vila, que declaren haver fabricat borregos des del 1770.

La recepta

En la recepta dels borregos hi intervenen: farina, sucre, mantega, llevat, oli, sal, ous i matafaluga (o aiguardent). Un cop treballada la pasta, es fan unes barres primes i llargues i es col·loquen en una llauna untada d'oli, es tapen amb un drap i es deixen reposar en un lloc calent fins que hagin duplicat la grandària. Aleshores se'ls passa un pinzellet xopat d'aigua i oli, i es fiquen al forn fins que queden daurats. Quan són freds es tallen a trossos d'uns dos centímetres de gruix i es tornen a ficar al forn fins que siguin rossos i durs. En ser durs, se solen menjar sucats amb llet o vi dolç per postres, per berenar o per esmorzar.

Una ració adient seria l'equivalent a dos talls. Dins d'una alimentació equilibrada i variada, es pot consumir de tant en tant com a part de l'esmorzar o el berenar.

En podeu trobar tot l’any a les fleques i pastisseries de Cardedeu i a algunes del Vallès.

Font de les imatges: Gastroteca.cat

Pel topònim confús que dóna nom a la vila s'han barrejat diverses possibilitats, però sembla que la més acceptada és la de Francesc de B. Moll que proposa que l'origen de Cardedeu prové de Car (quer) de Deu, que significaria "penyal de font".

Orígens medievals

Cardedeu és una vila d'origen medieval, ja que la primera referència escrita que es coneix data de l'any 941, quan apareix el nom de Carotitulo, mentre que la parròquia de Santa Maria està documentada des del 1012 com a pertanyent al terme de jurisdicció reial del castell de Vilamajor. En aquella època el poblament deuria ser de caràcter disseminat, amb diverses viles rurals i masos.

L'any 1264 trobant-se de pas el rei Jaume I el Conqueridor a Cardedeu va concedir el privilegi de resoldre les causes criminals i els plets civils, davant del batlle de Vilamajor. Més endavant, el 12 de maig de 1272 a Girona, el rei signava la carta de poblament de la vila de Cardedol, concedint que es pogués construir una muralla, celebrar mercat els dimecres i una fira per la Santa Creu de setembre, alhora que s'eximia la població de pagar alguns impostos. També va manar que hi passés el camí reial que menava de Barcelona a França. D'aquesta manera Cardedeu adquiria definitivament caràcter urbà.

L'any 1328 la batllia de Vilamajor va ser cedida per Alfons III a Berenguer de Sentmenat per premiar els seus serveis a la corona. Després de diversos anys de malestar, les quatre parròquies tornaren a mans reials, però el 1381 el futur Joan I venia la batllia a perpetuïtat a Bernat IV de Cabrera per tal de saldar deutes de la corona. Tres anys després, un pacte entre els prohoms de la batllia i consellers de la ciutat de Barcelona aconseguia que les parròquies de Vilamajor fossin nomenades "carrer i braç de la Ciutat de Barcelona", obtenint els drets i deures de dita ciutat i retornant al patrimoni reial.

Època moderna

La segregació de Cardedeu es féu efectiva l'any 1599, quan Felip II concedí la separació de Cardedeu de Vilamajor.

Entre els diversos fets calamitosos registrats històricament durant aquesta època destaquen el terratrèmol a Catalunya del 25 de maig de 1448, que tingué l'epicentre entre Cardedeu i Llinars del Vallès i provocà més d'un centenar de víctimes, així com l'esfondrament de part del campanar i de diverses cases, el saqueig i incendi de la vila per part de les tropes castellanes l'any 1640 en plena Guerra dels Segadors, i les inundacions de 1776 i 1777.

Malgrat aquestes desgràcies la vila de Cardedeu, situada en un punt estratègic per les vies de comunicació entre Barcelona, Girona i França, anirà creixent lentament i prosperant fins a assolir l'any 1787 una població de 1085 habitants.

Segle XIX

El segle XIX fou una mescla de progrés i destacats fets violents. Així doncs, durant la Guerra del Francès es cremen diversos masos com ara Can Bas i Can Font de la Perera entre d'altres, i al 16 de desembre de 1808 es lliura al torrent del Fou, entre Cardedeu i Llinars del Vallès, la batalla de Llinars entre espanyols i francesos, que acaba amb el triomf dels segons, capitanejats pel general Laurent Gouvion Saint-Cyr. Les tropes napoleòniques entren a Cardedeu i sense trobar resistència arriben a Barcelona, on trenquen el bloqueig de Barcelona i alliberen les guarnicions franceses. D'aquesta batalla el francès Jean Charles Langlois en farà un gravat anomenat La bataille de Cardedeu que es pot contemplar actualment al Museu del Louvre a París.

Gràcies a l'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) el municipi experimentarà un lleu creixement i anirà esdevenint una vila moderna. Aquest progrés tan sols serà interromput pels lamentables fets ocorreguts el 1873, quan en diverses ocasions les tropes carlines entren a la vila i cremen l'arxiu municipal, així com l'ajuntament, l'església i l'estació. Fou en aquesta última ocasió quan una quarantena de liberals es refugiaren al campanar de l'església i després de rendir-se sota la promesa que se'ls hi respectaria la vida foren afusellats sense contemplacions.

Vila d'estiueig

Un cop passades les guerres carlines fou quan a Cardedeu començà a tenir especial importància el fenomen de l'estiueig, amb les primeres vil·les construïdes l'any 1880. Els arquitectes més destacats que hi intervingueren foren: Eduard Balcells, Ramon Puig i Giralt, Josep Maria Ros i Vila, i el més conegut de tots, Manuel Raspall, que deixaren un valuós patrimoni arquitectònic encara ara conservat.

El 18 d'agost de 1907 es van celebrar els Jocs Florals de Cardedeu amb la lectura del discurs d'inauguració per part de Josep Carner. Un altre escriptor català de renom que visità la població en diverses ocasions va ser Santiago Rusiñol, qui en alguna ocasió es desplaçà des de Llinars per gaudir de representacions de cardedeuencs aficionats al teatre al Gran Casino del Vallès.

Imatges: Dolmen Pla dels Pins Roseters, Gravat del Louvre, Cardedeu a principis del segleXX. Font de les imatges: Ajuntament de Cardedeu

Descripció

Situada en el casc antic, darrera l'església de Sant Maria. Està encaixada entre dues cases i reculada de la línia del carrer uns quatre metres. Això configura un petit jardí amb una font. És una planta d'una nau, orientada a ponent, amb una interessant finestra a la testera. Té el portal d'arc de punt fet amb dovelles petites, però sembla ser que abans hi havia un portal de llinda plana, del que en queden detalls. El paviment actual amaga tres paviments fins a una profunditat de vuitanta centímetres. La coberta és a dues vessants. En l'edifici es diferencien dues etapes constructives, fins i tot en el gruix dels murs. Campanar d'espadanya.
Notícies històriques

La família Montells era la propietària del terreny que ocupa la capella, i Balvey opina que fou a prec d'aquesta que Ramon Berenguer IV i Petronella, sa muller, la van fer construir, cap a la meitat del segle XII, en un dels seus desplaçaments a Vilamajor. Les darreres prospeccions arqueològiques, sense posar en dubte això, sostenen que en aquest indret ja existia un temple més primitiu, que en un primer moment seria una planta quadrada d'influència copta, que es pot datar entre els segles IV-V. Des del segle XII existia una confraria que tenia Seu a la capella; la primera donació de terres per els beneficiats de la confraria és de 1138. La missió de la confraria era pregar a Deu per l'ànima de les persones que els hi fessin donatius amb béns, diners o espècies. Fins a les darreries del segle XVIII totes les vicissituds de la capella van estar lligades a l'evolució de la confraria. A principis del segle XIX s'hi feien els consells municipals. Ha sofert molts abandons i moltes reconstruccions al llarg dels segles. Per obra de la desamortització va passar a mans del poble el 1868. El 1871 va ser conservada i restaurada i es tornà a utilitzar. Cap a començaments de segle es desmantellà i va servir de presó. Es mantingué així fins que a l'any 1950 va ser novament restaurada per uns estiuejants. Va tornar al culte el 16-9-1954. Des del 1971 hi assaja una entitat coral però El 1992, la capella va ser aïllada de construccions antigues que estaven adossades al murs laterals i es va convertir en el centre d'una nova plaça. Actualment la capella és un espai dedicat a exposicions d'art contemporani i altres de temàtica local.

Descripció

Planta d'una sola nau amb vuit capelles laterals, la nau està sostinguda per uns grans contraforts que en l'interior separant les capelles. L'edifici, llevat del campanar i de la portada, és de paredat. La façana està arrebossada. La portada, situada a la façana oest és una porta quadrada, flanquejada per dues pilastres que a la part inferior presenten unes bases i a la superior presenten unes cariàtides en forma de cos de dona, la joventut i la vellesa, que sostenen un arquitrau, amb el fris decorat amb figures d'àngels i l'escut de la vila i la cornisa amb dents de serra. Aquest primer cos està rematat amb un frontó partit per dos columnes-florons coronats amb boles. Aquest cos està sostingut per dos estípits coronats per uns caps. Al mig hi ha un requadre en relleu que representa l'assumpció de la Mare de Déu. Aquest segon cos està coronat per un frontó partit, més petit que el del primer cos, amb una cara en relleu damunt la qual hi ha un floró amb bola. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill. Al coronament de la teulada, a dues vessants, hi ha un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes. Està datada "Año 1780", tot i que a la parròquia no es conserva cap document que dati la seva construcció.. Sobre la portada hi ha un ull de bou senzill, i en el coronament de la teulada, que és a dues vessants, un altre ull de bou més petit, que dóna llum a les voltes. L'absis és quadrat per l'exterior, l'absis-presbiteri és circular, i està decorat amb pintures modernes. El campanar, de granit, és de finals del segle XVI. Té dos cossos. El superior, per les campanes, amb cinc buits d'arc apuntat, amb feixos de columnes, i gàrgoles als quatre angles. Les campanes, que són quatre, són de l'any 1947; menys anomenada Teresa de l'any 1742 (feta a Olot). Al campanar hi ha un rellotge des del 1880. La sagristia fou construïda l'any 1630. La volta és de mig canó. La pila baptismal és del segle XVI. L'orfebreria existent és del segle XIX o moderna. La que hi havia abans va ser robada el 21 de febrer de 1815.

Notícies històriques

El primitiu temple de Santa Maria, romànic, es troba ja citat en documents de l'any 1022. L'església actual es creu que es va començar a edificar els anys 1581-1582. Hi ha testimonis documentals de diverses reformes i ampliacions els anys 1604, 1609, 1625, 1657, 1727, 1734, 1737. P. Comes esmenta que l'església fou acabada l'any 1698. Després de la guerra dels carlins, es va restaurar, puix havia estat cremada. El mateix va ocórrer després de la guerra del 1936-1939. Del primitiu temple romànic, tant sols en resten dos arcs de pedra i un finestral tapiat. Martí i Cardoner creuen que també ho són els baixos del campanar. Totes les capelles són modernes, han estat reconstruïdes després de l'última guerra. Es conservava un absis romànic que desaparegué amb la reconstrucció de l'any 1886. A l'interior de l'església hi ha pedres gravades amb dates dels segles XVI i XVII. La portalada té una inscripció que diu "Any 1780".

El Mas de Sant Hilari o Cal Ros, és d'origen antic i probablement fruit de la continuïtat d'una zona d'assentament romà. La masia, documentada des del s.XIII, consta d'una façana de construcció posterior orientada a llevant en lloc d'estar-ho a migdia, com és tradicional, amb la portalada d'entrada adovellada amb arc escarser. De les altres façanes, de parets de pedra sense arrebossar, destaquen diverses finestres de pedra de petites dimensions que correspondrien als primers temps del mas. L'espai més destacat i ben conservat és la cuina, amb llar de foc i menjador.

El Museu Arxiu Tomàs Balvey és un edifici construït el 1848 i consta de planta baixa i dos pisos. L’origen del Museu es troba en les col·leccions d’etnologia i d’història local recollides pel farmacèutic Tomàs Balvey i Bas (1865-1954), que al 1943 va arribar a un acord amb l’Ajuntament per cedir les seves col·leccions al municipi i construir un museu.

El 1972 la família Daurella va fer donació al poble de la seva casa d’estiueig per instal·lar-hi el Museu, el Casal de Cultura i la Biblioteca. El Casal Daurella i Museu Arxiu Tomàs Balvey es va inaugurar el 1975.

El Museu Arxiu Tomàs Balvey conserva un variat fons històric, etnogràfic i artístic relatiu a la història de la vila de Cardedeu. De l’arxiu cal destacar el fons bibliogràfic amb el conjunt de pergamins datats des del segle X al XIV, tots referents a la història del municipi i de la seva gent. La numismàtica també hi és present amb un ampli fons de més de tres mil monedes, des de l’època romana fins ara. Del fons arqueològic destaca les restes de materials procedents de la vila romana del Pla de les Parets de Cardedeu.

El fons del museu es caracteritza principalment per col·leccions d’objectes decoratius i de la vida quotidiana, sobretot dels segles XVIII i XIX, com ceràmica catalana, indumentària, ventalls, objectes d’ús personal i armes de foc. També hi ha elements de mobiliari i una col·lecció de llums i palmatòries.

Però l’element més singular i destacat del Museu és el conjunt de la farmàcia Balvey, format pel mobiliari original datat del 1812 i per més de 200 pots de farmàcia que conserven en el seu interior els productes originals. Acompanyen el conjunt altres flascons i ampolles de vidre i l’utillatge com balances, morters i equips farmacèutics.

El Museu Arxiu també té un jardí que explica a través de sis zones els ambients de vegetació mediterrània propis de la comarca, fent especial atenció a les espècies remeieres.

&nbsp,

El Museu és també Punt d'Informació Municipal.

&nbsp,

c. Doctor Daurella, núm. 1
Cardedeu · 08440
a/e: [email protected]
Telèfon: 93 871 30 70
Fax: 93 871 14 77
Persona de contacte: Patronat Municipal del Museu Arxiu Tomàs Balvey i Casal Dr. Daurella de Cardedeu