El xuixo és una pasta dolça típicament gironina, de forma cilíndrica de pasta fina, farcida de crema, fregida i ensucrada per fora. El xuixo té el distintiu de "Producte de la terra", del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya.

La pasta allargada, farcida de crema, fregida i ensucrada, va ser inventada a l’obrador d’una confiteria al número 15 del carrer de la Cort Reial de Girona. Segons la família Puig, va ser un invent a quatre mans entre Emili Puig i un confiter francès a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, el 1918. El confiter va ensenyar a aquest pastisser l'elaboració d'un pastís que anomenava "chou à la crème", que va servir d'inspiració per a fer el gironí xuixo.

A la nova especialitat dolça li van posar xuixo perquè s’assemblava a la petita llança de mig metre acabada en punxa –i semblant a una perpalina- que usaven els serenos per imposar la seva autoritat, anomenada chuzo o xuixo.

El xuixo és present a molts llocs fora del Gironès i rodalia, gràcies a la seua gran acceptació. En la segona meitat del segle XX era un dels principals productes venuts a les xurreries. S'ha traduït al castellà com a chucho, suso o susú. El xuixo banyat en xocolata va ser comercialitzat per una certa marca coneguda de llaminadures.

LA LLEGENDA

A la Rambla i el carrer d'Argenteria trobem un personatge molt simpàtic que forma part de les llegendes de Girona, el Tarlà, personatge a qui es deu l'origen del xuixo, pasta de crema típica de la ciutat. Aquest acròbata, que va entretenir els ciutadans en una època de quarantena durant una epidèmia, es va enamorar de la filla d'un pastisser. Durant una visita a la seva enamorada, quan el pare d'ella va arribar, es va amagar dins un sac de farina fins que va esternudar fent "xui-xui". Per a no enfurismar el pastisser, li va prometre casar-se amb la seva filla i donar-li la recepta d'un dolç: el xuixo, anomenat així en record de l'esternut delator. Ara es pot veure el ninot del Tarlà cada any per les festes de Primavera o per Fires, quan es penja al mateix lloc on anys enrere va entretenir amb les seves acrobàcies els gironins.

Girona és una ciutat coneguda arreu del món per la seva riquesa patrimonial i arquitectònica. La catedral gòtica és només la part més visible i emblemàtica d'aquest conjunt que des del centre històric, que encara conserva la seva estructura medieval, s'escampa cap a la ciutat moderna, que es va edificar durant el segle XIX i principis del XX. És per això que a Girona també es poden admirar nombroses i notables obres de l'arquitectura modernista i, sobretot, de les que es consideren més representatives del Noucentisme.

L'arquitecte més destacat de la Girona moderna va ser, sens dubte, Rafael Masó i Valentí (1880-1935). Durant els seus estudis d'arquitectura a Barcelona, Masó es va identificar amb el Modernisme arquitectònic i, sobretot, amb l'obra d'Antoni Gaudí. Al mateix temps es va integrar al grup d'artistes i escriptors que poc després crearien l'alternativa al Modernisme, és a dir, el Noucentisme. Després d'obtenir el títol l'any 1906, va començar a exercir la professió a Girona, des d'on treballaria la resta de la seva vida. És per això que la major part de la seva obra és a la ciutat i a les comarques de Girona. Els seus clients van ser també, majoritàriament, industrials, comerciants, entitats bancàries i grans propietaris rurals de la zona. Durant el seu viatge de noces, l'any 1912, va conèixer de primera mà l'arquitectura moderna del centre d'Europa, alguns elements de la qual va integrar a la seva. Masó també va afavorir  la recuperació d'oficis artístics tradicionals per integrar-los en l'arquitectura moderna, tant en l'ornamentació d'edificis com en la decoració dels interiors. Alguns dels edificis més destacats de Masó que es conserven a Girona són el Bloc Batlle (1909-1910), la Farinera Teixidor (1910-1911), la Casa Teixidor ("la Punxa", 1918-1922) i la Casa Gispert Saüch (1921-1923).

Durant les primeres dècades del segle XX, al mateix temps que Masó, altres arquitectes varen aixecar a Girona nombrosos edificis que ara són de gran interès per comprovar les diferents lectures i interpretacions, sovint eclèctiques, de les noves tendències de l'arquitectura en aquella època. Alguns dels noms i edificis més destacables són: Eugeni Campllonch (Casa Franquesa, 1901), Isidre Bosch i Bataller (Casa Furest, 1904; Casa Noguera, 1914), Joan Roca i Pinet (Casa Norat, 1912-1913; Casa Rigau, 1914-1915), Josep Martí i Burch (Bloc Auguet, 1912), i Enric Catà i Catà (Destil·leries Regàs, 1908; Destil·leries Gerunda, 1911-1912).

Autor: Art Noveau European Route

Font de les imatges: Fundació Rafael Masó. Corresponen a: Farmàcia Murtra, Casa Casellas, Novetats Massot i una barberia.

El 29 d'octubre se celebra la festa major de Girona. A la basílica de Sant Feliu de Girona (dita també basílica de Sant Fèlix) es fa un ofici solemne, presidit pel bisbe i amb l’assistència de les autoritats civils. Als assistents se'ls dóna el Cotó de Sant Narcís, una bosseta amb cotó beneït, que guareix el mal d'orella, i es permet besar les poques relíquies que queden del sant.

Antigament, la Confraria de Sant Narcís repartia pomes entre els fidels, que s'havien posat abans, durant el temps de la missa, sobre el sepulcre del sant durant la missa. Es deia que tenien la virtut de fer baixar el nivell de l’aigua del riu quan hi havia riuada.

El 1285, les tropes franceses assetjaven Girona i van aconseguir entrar en la ciutat. A Sant Fèlix, van profanar el sepulcre de Sant Narcís, trencant-lo: de dintre van començar a sortir mosques que van picar els francesos, deixant de banda els gironins. Els soldats francesos, espantats, van marxar: les mosques havien mort 4.000 cavalls i 20.000 soldats, encomanant-los algun mal en picar-los. Aquest fet, deia la llegenda, es va repetir en altres setges de la ciutat, sempre protagonitzats per francesos: el 1653 i en 1808.

Les Fires de Sant Narcís se celebren coincidint amb la festivitat del patró de la ciutat, Sant Narcís, el 29 d'octubre. Són unes festes de caràcter popular, familiar i cultural. Un model que barreja la tradició i les tendències més modernes.

Les activitats es desenvolupen majoritàriament al centre de la ciutat, però cada vegada més es busca la participació dels diferents barris a la Festa Major. Se celebren més de 200 actes, entre els quals s'inclouen els populars concerts del passeig de la Copa, passant per activitats infantils i de cultura popular com el correfoc, la diada castellera o les trobades geganteres, concerts, teatre, cinema, esports, exposicions i mercats. Els actes conclouen sempre amb el castell de focs a les ribes del Ter.

El Museu del Cinema-Col•lecció Tomàs Mallol és una institució oberta al públic com un espai de participació científica, cultural i lúdica dels ciutadans, i al servei de la societat i el seu desenvolupament. La seva missió és afavorir la comprensió i el coneixement de la història de la imatge en moviment i del cinema a través de la conservació, recerca, interpretació i exposició permanent de la Col•lecció Tomàs Mallol i d'altres col•leccions així com també a través de l'organització d'activitats i l'oferiment de serveis que permetin la interacció amb els visitants i usuaris del museu.

Els objectes aplegats s'emmarquen en el període comprès entre mitjan segle XVII i 1970. El gros de la col•lecció pot datar-se entre la segona meitat del segle XVIII i el primer terç del segle XX. Tomàs Mallol sempre ha tingut en consideració el bon estat de conservació de les peces adquirides, les ha habilitat sistemàticament i les ha mantingut en condicions adequades en un espai especialment construït per a aquesta finalitat.

Mallol va seguir unes línies bàsiques en la formació de la seva col•lecció:

a.         Elements i objectes per a la projecció d'imatges abans del cinema amb els teatres d'ombres xineses i 2.883 peces relatives a la llanterna màgica, l'espectacle visual més popular anterior al cinema.

b.         Aparells que servien per representar imatges dibuixades en moviment

c.         Aparells per captar imatges fixes de la realitat d'abans i de després de l'invent de la fotografia

d.         Aparells fabricats per a la incipient indústria cinematogràfica: càmeres i projectors.

e.         Aparells de cinema amateur.

f.          El cinema infantil. Prop de 2.500 peces, entre aparells de projecció o de visualització d'imatges, pel•lícules, bandes i accessoris, joguines òptiques o d'efectes visuals, pensats perquè puguin ser utilitzats pels nens. En destaca el fons de 1.413 objectes del popular Cine Nic de Barcelona.

Com a conseqüència del punt anterior, hem de dir que la idoneïtat museística i pedagògica de la col•lecció és excepcional, no només pel valor històric, científic i de recerca dels objectes conservats, sinó també pel seu discurs, que ens permet resseguir i comprendre pas a pas la prehistòria i la història dels primers temps del cinema.

En definitiva, podem concloure que, per la quantitat, la qualitat i el discurs coherent de les seves peces, aquesta col•lecció pot comparar-se amb les dels millors museus i col•leccions privades de precinema d'Europa.

El servei educatiu del Museu del Cinema disposa d'un ampli programa d'activitats dirigides als escolars de totes les edats. Les propostes tenen com a objectiu potenciar la vessant didàctica de la visita escolar al museu, treballar la vinculació entre el museu i l'escola, i impulsar l'ús del museu com a recurs educatiu. Tanmateix, el servei educatiu també proposa activitats adreçades al conjunt dels ciutadans que faciliten el coneixement i l'accés al patrimoni cultural del museu.

En aquest viatge al llarg de quatre-cents anys d'imatges us acompanyaran els educadors i educadores del museu que amb un alt nivell de formació i experiència facilitaran a tots els participants, petits i grans, el descobriment de l'origen del cinema per així intentar comprendre una mica millor el moment en el qual vivim, en què la comunicació audiovisual és la gran protagonista.

Font de les imatges: Museu de Girona i Turisme Girona

La Casa Masó va ser la casa natal de  l’arquitecte gironí Rafael Masó (1880-1935), fou un dels arquitectes catalans més destacats de principis del segle XX. Masó va néixer a Girona i fou admirador d'Antoni Gaudí, de caràcter modernitzador, es va integrar en el grup d'artistes i escriptors que crearien l'alternativa al Modernisme: el Noucentisme.

La major part dels seus edificis son a la ciutat de Girona i a la seva àrea d'influència. Les seves obres més destacades son, a Girona, la Farinera Teixidor (1910), la Casa Masó (1911), i el centre cultural Athenea (1912); la Casa Masramon a Olot (1913), la Casa Casas a Sant Feliu de Guíxols (1914), i la ciutat-jardí de s'Agaró (1923). Després de la seva mort alguns edificis es van enderrocar o alterar d’alguna forma.

La casa Masó, és l'única que està oberta al públic de les famoses cases de façanes de colors sobre el riu Onyar, s'ha conservat amb el mobiliari i la decoració de l'època noucentista.

La Casa Masó tal com és avui dia es fruit de la unió de quatre cases adquirides per la família entre mitjans del segle XIX i principis del XX, i el seu aspecte actual és semblant al que va tenir després de l'última intervenció de Rafael Masó, l'any 1919. Des de 2006 la casa és propietat de l'Ajuntament de Girona i està gestionada per la Fundació Rafael Masó. Una recomanable visita diferent de la ciutat. 

Font: http://www.rafaelmaso.org