Una de les masies documentades i més antigues de Vallgorguina és “Can Plana”, abans anomenada “Can Plana del Turó” que potser per la seva situació geogràfica o bé, com ja es va fer palès en un escrit de La Vall, núm. 55 del mes d’abril de 1986, de Ricard Pascual i Jaume Mora, tal com segueix:

“És una de les masies més velles de Vallgorguina. Està situada al Sud de la població, a dalt d’un turó i s’hi arriba per un camí, que hi mena de dret, que surt del final de la Carretera Vella, en el seu extrem Est. En alguns mapes actuals figura com “CAN PLANA DE DALT”, però el seu nom veritable és “CAN PLANA DEL TURÓ”. Fins fa poc més d’un segle, els membres de la família que la posseí signaven amb aquest cognom, com pot trobar-se en incomptables ocasions, com per exemple, en els documents signats per Marià (escrivia Mariano) del Turó, que fou batlle de Vallgorguina. L’edifici és de tres cossos, amb el carener perpendicular a la façana. Té la porta en arc adovellat i finestres quadrangulars amb l’empit, als brancals i el dintell de pedra. A la dovella de clau de la porta apareix gravada la data de 1.611, la qual a jutjar per l’estil arquitectònic, senzill i sever, podria molt ben ser de la construcció de la casa. Una placa ovalada de fusta enganxada a la porta presenta la inscripció ANY 1.870, és la data d’una reconstrucció deguda a un incendi. L’any 1.923 o 24 els seus estadants es muden a la casa situada a la sortida del poble, en direcció a Coll Sacreu. Aquesta casa era coneguda per Can Fèlix. La família Plana la comprà i l’amplià fins a donar-li l’aspecte actual i naturalment s’anomena des d’aleshores Can Plana. En ella es conserva una gran quantitat de documents escrits d’ençà l’any 1.132, dels quals molts són pergamins en llatí i català antic. Majorment són capítols matrimonials i testaments que s’han conservat a través dels temps, de generació en generació, fent possible extreure dels mateixos, dades de gran importància a l’hora d’estudiar la història del nostre poble, com podrien ser els noms de la gent d’aquell temps o costums i tradicions d’aleshores. De Can Plana, doncs, se’n té constància escrita des de més de vuit-cents anys i sempre ha sigut de la mateixa família.”

L’església parroquial de la Massana és la de Sant Iscle i Santa Victòria i està situada al nucli antic de la vila. Possiblement s’assenta sobre la primitiva església romànica que ja trobem esmentada en un document de l’any 1085, però va ser reformada durant el segle XVII i l’any 1960 i conserva poca cosa de la construcció original. És de planta rectangular i té un campanar de torre de base quadrada. A l’interior, hi ha diversos retaules barrocs, com ara el de la Mare de Déu del Carme, el de sant Isidre, el de sant Antoni de Pàdua i el de la Mare de Déu del Roser (tots, restaurats el 2003). D’altra banda, la imatge de la Mare de Déu dels Àngels presideix el retaule major. L’any 2007 s’hi va instal·lar un orgue i des d’aleshores s’hi fan concerts programats.

Si disposeu de temps us recomanem visitar el poble de Pal, que és un dels conjunts històrics rurals més ben conservats del Principat i un dels pocs nuclis de població d’Andorra que conserven una estructura purament pirinenca. El seu exponent més rellevant és l’església de Sant Climent de Pal (de final del segle XI i principi del XII). La planta de la nau és rectangular i conserva una part important dels murs romànics. Els campanar és d’estil llombard i té tres pisos de finestres germinades, de les quals cal destacar les del pis de dalt de tot, que pel fet de ser dobles són úniques a Andorra. L’absis romànic ha desaparegut i al seu lloc n’hi ha un de quadrat dels segles XVII i XVIII, època en què es va fer el retaule barroc dedicat a sant Climent (1709), situat en aquest lloc. A l’interior del temple, també hi trobem una talla romànica de fusta policromada de la Mare de Déu del Remei i una pica baptismal de granit del segle XII, dues creus processionals policromades i una reixa esvelta de ferro forjat.

Per a més informació, horaris i reserves: (+376) 835 693 i www.lamassana.ad

Una altra església que podem trobar en aquesta parròquia és la de Sant Romà d’Erts, una petita edificació senzilla i quadrada que a l’interior conté un retaule barroc del segle XVIII. També hi queden algunes restes de pintures murals, encara sense datar, que evoquen el martiri de sant Romà i, a sobre, una imatge de la Immaculada flanquejada per l’escena de l’Anunciació de la Verge.

Un altre element rellevant del patrimoni massanenc és el pont de Sant Antoni de la Grella, un dels més típics de les Valls d’Andorra. Va ser construït sobre el riu Valira del Nord al camí ral que va de la Massana a Andorra la Vella. Per la tècnica constructiva que s’hi va emprar, tradicionalment se l’ha considerat d’estil romànic. Té forma d’esquena d’ase i les seves dimensions són 21,20 m de llargària i 5,55 m d’altura màxima.

Per la seva peculiaritat, destaquem també l’escultura Tempesta en una tassa de te (1991), una obra de Dennis Oppenheim feta amb tub de ferro i situada dalt del coll de la Botella.

La balma de la Margineda i les troballes corresponents a l’epipaleolític són uns dels elements patrimonials més rellevants de les terres d’aquest llogaret. També cal tenir en compte el pont de la Margineda, que és de tradició romànica. El primer document que es conserva que hi fa referència és el que fixa els límits de les parròquies de Sant Julià de Lòria i Andorra la Vella i data de 1487. La construcció està situada en el camí ral d’Andorra la Vella a Sant Julià i permet travessar d’una riba a l’altra el riu Valira, antigament, era pas obligat per a tothom que accedia a terres andorranes. Amb un sol arc de nou metres i mig d’amplada, és el pont medieval més gran dels que es conserven al Principat i és per això que ha esdevingut tot un símbol. L’any 2007 se’n va fer una restauració i amb aquesta es va descobrir una canal de pedra que serveix per evacuar les aigües del mateix pont.

D’altra banda, pertany també a l’època medieval el jaciment de la Roureda de la Margineda (s. XI-XIV), al peu del camí de la Solana que anava de Sant Julià de Lòria a Andorra la Vella tot passant pel roc d’Enclar. Hi ha les restes del que probablement era el castell de Sant Vicenç, el qual va construir l’any 1190 Arnau de Castellbò i que va ser enderrocat després de la signatura del segon pariatge. Fins a l’any 1288 va funcionar com a recinte militar però posteriorment es va convertir en un conjunt d’edificacions de caràcter rural: la muralla va perdre els seus propòsits defensius, s’hi van adossar habitatges i les torres es van enderrocar. La zona va ser abandonada durant el segon quart del s. XIV, amb l’arribada del s. XIX, es van aplanar els terrenys amb la finalitat d’aprofitar-los agrícolament i part dels murs de la fortificació es van reutilitzar com a feixes.

De la cultura àrab gairebé no queden vestigis, síquis i depòsits d’aigua que més envant situarem, encara que sí en trobem de la talaiòtica. Molts d’aquests indrets es torben dins antigues possessions privades i no es poden visitar però es divisen les seves restes des de el Puig de sa Moneda. Fou l’arqueóleg nordamericà William Waldren qui els trobà durant la dècada dels anys cinquanta del segle passat i avui es segueixen les tasques arqueològiques sota la direcció dels Sr. D. Guillem Rosselló Bordoy. El període talaiótic es situa entre els anys 1400 i 123 aC i el talaiot és una construcció ciclòpia de tipologia variada i dedicada a usos diversos. Als voltants de l'any 1000 aC apareixen els poblats, grans conjunts que poden englobar diversos talaiots i moltes estances. Datats entorn a l'any 800 aC trobem els primers objectes de ferro i ceràmica púnica, la qual cosa indica una relació amb les cultures mediterrànies avançades més properes. Restes arqueològiques. Agafant la carretera que duu cap a Banyalbufar, a la dreta, girant cap a un recinte urbanístic, pugem al Puig de sa Moneda. Aquest puig està obert al públic i és on es troba un dels miradors fet per l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria, una torre d’estil neoàreb que no es conserva en molt bones condicions. Des de aquí, donant l’esquena a la mar, a l’esquerra es divisa es poblat talayòtic de Son Oleza i Son Ferrandell: quatre talayots, un d’ells conserva la seva estructura gràcies a la força del dintell de l’entrada. Agafant el camí cap al Port de Valldemossa, a la carretera de Valldemossa a Banyalbufar i girant a la dreta, Son Mas. Les cases de la possessió, a la dreta, amb la seva torre de defensa del 1500, es conserven en molt bon estat i són un marevallos exemple arquitectònic. Abans d’arribar a les cases es troben les restes del santuari talayòtic dins un camp d’oliveres des d’on es pot gaudir de les vistes de la taula de sacrificis, actualment en restauració. Son Matge, en canvi, està situat a la carretera que va de Palma a Valldemossa, on actualment hi ha un penyal que forma una cova, just començant sa pujada a l’esquerra, devora el torrent. A aquest indret es localitzaba el lloc d’enterrament, s’hi han trobat restes antropomòrfics i objectes de culte com collars, anells, agafadors de cabells, espases, recipients amb restes de menjar i escultures, la famosa Dama de Son Matge, una petita estàtua femenina de pedra que a l’actualitat es troba al Muesu de Mallorca, Ciutat.&nbsp, &nbsp,&nbsp,&nbsp,

&nbsp,

El casc urbà de Valldemossa es divideix en la part antiga i la moderna, l’antiga està formada per la Cartoixa i Alt Son Lliure on es troba l’Església d’arrels romàniques de Sant Bartomeu, abans Santa Maria de Valldemossa. Però comencem pel que és considera la part més important del poble: La Cartoixa. Fou Martí l’Humà qui cedí les terres de Valldemossa als monjos cartoixos. Així doncs, entorn a a l’any 1399 els cartoixos s’instal·laren a Valldemossa i construïren de la pedra del Penyal de l’Obra, del camí de Sa Comuna, el seu monestir. A l’actualitat es conserven pocs vestigis de la primera etapa de construcció: l’emparedat, un dintell de pedra del carreró que baixa des de l’església de la Cartoixa a l’entrada del palau del rei Sanxo, l’estructura d’entrada a l’apotecaria dels monjos, situat a l’actual plaça Rubén Dario i on hi tenie el seu hort de plantes medicinals i part del mur de la façana del Carrer Jovellanos, davant del número 11. La segona etapa constructiva es donà durant el segle XVIII. Es començà a construir l’església, encara en construcció, destacant el campanari recobert de rajoles blaves. L’any 1835 amb la desamortització de Mendizábal els cartoixos foren trets del poble i les cel·les són des de llavors ençà deu, unes de domini privat i altres de l’Ajuntament, són les que alberguen el Museu Municipal, la biblioteca Cervantina o dependències. La cel·la és una estructura espacial de dos pisos amb jardí i vistes meravellosas. Cal remarcar que davall les cel·les s’ha trobat un passadís que recorre subterràniament tota la cartoixa.

Els actuals jardins de La Cartoixa on trobem el bust escultòric en bronze de l’ Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i el del pintor Santiago Russinyol, autor de Mallorca. L’Illa de la Calma, fou durant el segle XIX la finca dels Bonsoms els quals gaudiren de la propietat dels jardins i de sis cel·les. Dins els jardins veiem una casa, actualment l’ Ajuntament, que era l’antiga casa del chofer del Sr. Isidre Bonsoms i Sicart. Darrera els Jardins de Sa Cartoixa es situa Son Mossenya, antigament anomenat Son Tomàs, finca privada aferrada a la part nord de La Cartoixa i on hi han passat temporades personalitats il·lustres com Santiago Russinyol, Antoni Maura o Jorge Luis Borges. Ens trobem al camí de Sa Comuna. Seguint el camí, més envant, a la dreta, es Molí des Vent de Son Tomàs, que fou del padrí de Sa Beateta Catalina Tomàs, l'única santa valldemossina que visqué durant el segle XVI, a continuació passem l’aqueducte de Son Mossenya del segle XIV que duia aigua als cartoixos des de la Font de na Llambies. Aquest camí montanyós és el que ens duu a Esporles i per on es toba l’antic pou de neu de Valldemossa, la qual es conservava entre fulles de càrritx, el cementiri dels Apestats que durant el segle XVII foren tres a Valldemossa (els altres dos són a Sa Beurada de Son Gual i a Son Calafat), i el penyal de l’Obra darrera del qual es situa un altre molí de vent amb una petita capelleta dedicada a la Beateta.

&nbsp,

Tornant al centre del poble, a la ja mencionada plaça Rubén Dario trobem l’entrada al palau del Rei Sanxo de principis del segle XIV i on encara es conserva a la porta un meravellós relleu de Sant Bru. El palau és actualment de domini privat i ja no conserva vestigis de la seva construcció original. A més i mirant la façana del palau cap a l’esquerra veiem una torre de defensa, construccions molt comunes durant el segle XVI en front de la defensa pels continus atacs dels àrabs. A Son Marroig i a Son Gual, finques latifundistes, també es conserven torres de defensa. Cal remarcar que a l’actual Miranda, mirador de la Cartoixa era l’antiga entrada de Palma al monestir i lloc on esperaven les dones i la gent a la que no sa li permetia l’entrada. També és coneguda com la porta de l’Infern. Des de la Miranda es pot gaudir de les vistes del poble: baixant el cap, les antigues terres de cultiu dels monjos amb cinc basses d’aigua, a la dreta, la vinya de moscatell, pujant la vista cap a la dreta, les muntanyes de na Fàtima i Sa Bombarda, que formen l’escut del poble.

Una altre plaça cèntrica, al costat de La Cartoixa, és la de Ramon Llull on hi havia a l’època dels cartoixos un aquedute que duia aigua de sa Font de na Mas i on s’unia amb la de na Llambies al mateix monestir. Encara ara es distribueix l’aigua de les fonts naturals al poble, si un es fixa bé, hi ha unes escales de pedra volades a la plaça que donen a un dipòsit, cada veïnat té una clau amb la que tapa o&nbsp, obri el forat de distribució que li correspón i segons un horaris establerts, aquesta aigua serveix per regar la terra. A més, pujant pel carrer Chopin, tot recta i a l’esquerra pel carrer Rei Sanxo, localitzem la creu de pedra del segle XV de la qual cal destacar la seva iconografia, i en front el bebedor o la font de les rentadores amb aigua de na Mas. Al mateix carrer Chopin es situaba l’antiga tafona d’oli, de la qual no es conserven restes. Passejant pel carrer Vell, al nº1 trobem la casa de Cas Sabater Coix, casa típica del segle XVI amb escut religiós al dintell de la porta. Al carrer de la Rosa nº 35 trobem la posada dels senyors de Can Ferrandell, nobles del poble, del 1611. Pujant pel mateix carrer, un altre punt de distribució d’aigua (en front del nº 16) que comparteixen els veïnats valldemossins. Al costat, cases de Son Roqueta, antigament Son Mas, amb escut de 1590 i dos caps en relleu als costats de la façana, aquestes cases són les de l’antiga possessió que incloïa sa Font de na Mas. Aquesta font és encara la més dotada de Valldemossa i es troba molt a prop de s’Escola Nova i de l’ antiga possessió de Son Gual, propietat del que fou capità (o batlle) del poble de la família Gual Desmur. Cal tenir en compte que cada possessió tenia la seva representació al poble, es a dir la posada que s’utilitzava com a punt de distribució i venta dels productes de la finca. Es per això que els noms de les possessions o finques es repeteix al casc urbà.

Els vestigis àrabs es troben situats a la bifurcació entre el carrer Uetam i el de la Rosa, a una endinsada, l’investigador Nicolau Canyellas Serrano ha trobat restes de l’antiga bassa que distribuïa l’aigua dins del poble. Cal tenir en compte que l’èpca àreb fou gaire bé anulada de l’història de les illes amb la Conquesta dels cristians. Davall d’aquest aljub s’han trobat síquis de la font de na Mas.

Més avall, la plaça de la Constitució on es troba l’edifici de l’antic Ajuntament, avui biblioteca, i seguint la costa, l’església de Sant Bartomeu. Ens endinsam a l’antic casc urbà d’Alt Son Lliure pel que s’entrava des del camí de Ses Roques Llises pel que s’entrava des de Palma.&nbsp, A més, al carrer de sa Rectoria és on nasqué la Beateta: l’escultura de Santa Catalina nina fou feta per l’escultor Horacio de Eguía, i al número 3, la Caseta de la Beata que convertida en capelleta conté un reliquiari de la seva carn ja que és on va nèixer. Al final d’aquest carrer es conserva una façana amb pintures vermelles (òxid de ferro), quatre escenes pageses datades al segle XVII. Girant a l’esquerra ens trobem amb la plaça de Na Búger on es troba la font amb el mateix nom, i baixant pel carrer de la Constitució ens endinsem al que fou el nucli urbà de Valldemossa, les antigues cases d’Alt Son Lliure, a prop del fossaret de l’església de Sant Bartomeu. Les cases formen petits llogarets o grups distribuïts per carrerons, cal remarcar que les plantes i flors que es pengen actualment a les façanes és una costum contemporània.

Deixant Alt Son Lliure pel Camí de ses Roques Llises, hi ha una font amb aigua d’una vena de na Mas. Aquesta font està dedicada a la Beateta perquè fou un dels llocs on Sant Antoni se li aparegué. A més, les cases d’Alt Son Lliure, foren les de la família de Catalina Homar, amiga de l’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria. Les teules pintades són també part del patrimoni cultural de Valldemossa des del segle XVII. &nbsp,Motius geomètrics, antropològics i religiosos de òxid de ferro al carrer de la Plaça número 3, a la Plaça Gallard (on durant el segle XVI estava ple de moreres perquè els cucs fessin seda).

L’església romànica va ser consagrada el 8 de febrer de l'any 1024 per l'abat Oliba, desprès que el senyor del Castell de Pena, Joan Oriol, manés refer el temple ja existent (consagrat a finals del segle X pel bisbe de Vic, Arnulf). El 1073, el clergue Bernat Joan, descendent dels Oriol, va donar el temple al monestir de Sant Joan de les Abadesses. El 1708 s'hi va afegir un petit oratori dedicat a la Mare de Déu de la Bonanova. El temple és format per una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a l'est per un absis semicircular. A la nau se li van afegir capelles laterals, així com una sagristia adossada en el mur sud. S'hi venera la imatge de la Mare de Déu del Puig de França, una preciosa talla gòtica de fusta d’alabastre del segle XIV del Taller de Sant Joan de les Abadesses que actualment pot contemplar-se en el Museu Episcopal de Vic (igual com la talla de Sant Martí). A l’església n’hi ha una reproducció exacta de l’any 1981. És advocada per alleugerir els dolors, per tenir un feliç part, per asserenar les tempestes i protegir de la pesta, la guerra i la fam. Diu la tradició que, en portar-la de França, en arribar aquí l’expedició no va poder avançar més. El seu aplec se celebra el segon diumenge de juliol, amb Sardanes, ofici, ball de tarda i costellada popular. Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró. Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general. La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo, per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo. Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular. Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.

L'església parroquial de Sant Martí de Surroca (un dels veïnats que conformen Ogassa) es troba situada a la capçalera de la riera de Malatosta i sota una cinglera de la Serra Cavallera que li ha donat el nom (Su-roca o Sots-roca). El lloc de Sant Martí de Surroca és documentat des de l'any 913. L'església ja existia l'any 1090, i devia ésser un edifici força vell, perquè el 1104 fou reedificat i consagrat novament pel bisbe Arnau de Malla, a petició dels priors de les comunitats masculina i femenina que els monjos marsellesos havien establert a Sant Joan de les Abadesses. L'any 1410 son documentades importants obres de consolidació. La planta de l'església és d'una sola nau rectangular, coberta amb una volta de canó seguit, reforçada per un arc toral i capçada a llevant per un absis de planta semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. Exteriorment, l'absis ha estat ornamentat amb un fris d'arquacions llombardes. La porta és d'una arcada amb grans dovelles i remarcada per un guardapols. El campanar és de planta regular, de dos pisos, amb dos ulls a cadascuna de les quatre cares. Actualment té adjunt el terreny del cementiri municipal. L’església de Sant Martí de Surroca està reproduïda en el parc Catalunya en Miniatura (Torrelles de Llobregat). Sant Martí, que dóna nom a dues de les esglésies d’Ogassa, va viure al segle IV i va ser bisbe de la ciutat francesa de Tours. Sembla que havia nascut a l'actual Hongria, fill d'un oficial de l'exèrcit romà. Va ingressar a l'exèrcit fins que es va convertir al cristianisme. Va fundar l’any 360 el que es pot considerar primer monestir d'Occident, el de Ligugé. Més tard en fundà d’altres. Va fer nombrosos viatges de predicació per la Gàl·lia central i occidental, sobretot en zones rurals, que el van fer molt popular. Per això, l'any 371 va ser elegit bisbe de Tours per aclamació popular. Es va fer cèlebre per la seva santedat i els seus miracles. Morí a Candes l'any 397, on havia anat per a conciliar-ne els clergues que tenien un conflicte. La seva festivitat se celebra l’11 de novembre a l’església veïna de Sant Martí de Surroca, dia del seu enterrament a Tours,. Martí fou el primer sant nomenat sense haver estat màrtir. Ha estat considerat el patró de l’orde de cavalleria. El costum de clavar una ferradura a la porta del temple la vuitada de la festa de Sant Martí, havia estat molt estès i prové de l'antiga creença que el sant protegia el bestiar i els seus propietaris de tot tipus de mals, com també als forjadors i manyans. Quan els exèrcits francesos van ajudar als catalans en la Reconquesta contra els sarraïns, els soldats francs (grans devots de Sant Martí, patró de França) erigien una capella en agraïment a sant Martí dalt de cada turó reconquerit. Aquesta devoció es va estendre per Catalunya i per això encara avui més d’una trentena de viles el tenen per patró. Llegenda de l’Estiuet i de l’Arc de Sant Martí: Un dia gèlid de novembre del 337, anant a lluitar a Amiens, es va trobar amb un captaire tremolant de fred i mig mort de gana a la porta de la ciutat d’Amiens. Martí va donar-li la meitat dels queviures que duia i una part de la seva capa, que va tallar amb la seva espasa. La llegenda explica que el cel es va obrir, el Sol va brillar esplendorós i es va formar un gran Arc de Sant Martí que va fondre la neu i enretirar el fred. Per aquest motiu hom coneix l’interludi de bonança que cada any té lloc a mitjans de novembre amb el nom d’Estiuet de Sant Martí. A la nit següent, Crist se li apareix vestit amb la mitja capa i dient als àngels: "Aquí hi ha Martí, el soldat romà que no està batejat: ell m'ha vestit". En desvetllar-se, Martí va trobar que la capa estava sencera i va decidir de batejar-se La capa miraculosa es va conservar com a relíquia i va formar part del tresor dels reis merovingis dels francs, que la portaven a les seves campanyes militars com a amulet. El prevere encarregat de la custòdia de la relíquia (una "cappella" o capa curta) era el "cappellanus“, terme que va donar origen a "capella“ com a lloc d'oració (per l'oratori on es conservava) i a "capellà", primer com a sacerdot militar i després, com a sacerdot i religiós en general. La llegenda de Sant Martí i les oques: Martí no volia ser bisbe, ja que, humil, no volia tenir cap mena d'honor. Havia sentit que els ciutadans de Tours volien fer-lo bisbe i venien a cercar-lo, per evitar-ho, es va amagar, però les oques que hi havia van començar a palpar i van descobrir-lo. Sant Martí és un testimoniatge d’escolta i d’entrega humil a la seva vocació al servei dels altres. Fou un home solidari i molt estimat per la gent del poble. Per aquesta raó, a diferència d’avui, fou un bisbe nomenat per aclamació popular. Diuen els goig de Sant Martí: “Patró nostre Sant Martí, model en nostre camí.”La llegenda de la capa, míticament, suggereix que quan hom es lliura als altres, l’univers sencer s’hi fa còmplice: surt el sol, el cel s’obre i es vesteix de gala amb l’Arc de Sant Martí. La llegenda de les oques, en el seu sentit mític, evoca la humilitat de servir els altres sense rebre honors, així com la impossibilitat d’amagar-se del destí (vocació) al que cadascú és cridat, amb la llibertat de respondre afirmativament o no a aquesta crida.

Ogassa té un valuós patrimoni arquitectònic constituït per les seves 4 esglésies romàniques de Sant Martí d’Ogassa (s. X), Sant Martí de Surroca (s. XI), Sant Julià de Saltor (s. X) i Santa Maria de Vidabona (s. XII), i la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners, d’estil neogòtic (any 1882), o s’hi celebren actualment les misses durant l’any.

Dintre de les joies del romànic andorrà, la de més antiguitat és l’església de Santa Coloma. Consta d’una part preromànica del s. X formada per dues zones de planta rectangular: la nau (coberta amb encavallades de fusta) i l’absis. El s. XII s’hi va afegir un campanar llombard de planta circular (n’hi ha pocs al Principat que tinguin aquestes característiques), el qual conserva decoració pictòrica i un cap esculpit. També a l’exterior, ja en època moderna, s’hi va annexionar un porxo. A l’interior, s’hi venera una imatge romànica de fusta policromada de la Mare de Déu del Remei, de final del s. XII o principi del XIII, i s’hi pot trobar, a més, un retaule barroc de principi del s. XVIII (també de fusta policromada) dedicat a la santa titular. El temple estava decorat amb unes pintures murals al fresc del s. XII, obra del Mestre de Sant Coloma. Durant els anys trenta, però, el bisbe d’Urgell en va vendre uns fragments a Cassel van Doorn, un baró alemany d'origen jueu. Aquests van ser requisats pels nazis i més tard, transcorreguda la Segona Guerra Mundial, van passar a formar part del Museu Estatal Prussià de Cultura de Berlín. No obstant, van retornar a Andorra l’any 2007. A l’Arxiu Mas de Barcelona hi ha fotografies datades entre els anys 1917 i 1939 i que mostren aquestes pintures en el seu lloc original abans de la seva aventura germànica. Les pintures representen la patrona de l’església i escenes de l’Apocalipsi, i la part que encara es pot veure in situ és un Agnus Dei flanquejat per dos àngels i la decoració geomètrica de l’arc ultrapassat.

Obertura: juliol i agost amb visita guiada gratuïta

Per a més informació: Oficina de Turisme d’Andorra la Vella, tel. (+376) 873 103 i [email protected]

Un dels elements patrimonials més destacats de Santa Coloma és el jaciment del bronze antic, romà i medieval del roc d’Enclar. Sobre les restes abandonades de la civilització romana, un vinyar, s’han documentat les estructures d’un castre que s’hauria construït durant la segona meitat del s. IV, se sap que la construcció disposava de dues torres (tot i que és possible que en fossin tres) i que tenia un aspecte més defensiu que no pas ofensiu.

En relació a aquesta època, s’han trobat a la zona restes d’utillatge domèstic, entre les quals hi ha àmfores, bronze, ceràmica, monedes i vidre. El poblat fortificat del roc d’Enclar va acabar adoptant la fesomia d’un castell que es creu que ja existia en època visigoda, tot i que no apareix en cap document fins l’any 952, aquesta fortalesa va ser reformada i ampliada entre els s. IX i XIII.

També cal esmentar el jaciment de la Roureda de la Margineda, on s’han trobat les restes del que probablement va ser la fase final del castell de Sant Vicenç, entre 1190 i 1288, i que s’obriran al públic durant l’estiu del 2012. Dins de tot aquest complex patrimonial, també hi ha l’església de Sant Vicenç d’Enclar, la qual va ser edificada entre final del s. VII i principi del VIII. No obstant, apareix documentada per primer cop l’any 839, en l’acta de consagració de la catedral d’Urgell. Conserva una part preromànica formada per un absis quadrat amb volta de canó i arc de ferradura. El campanar, circular (com el de Santa Coloma) i de quatre pisos, amb quatre finestres germinades de diferents mides en cada un, va ser afegit posteriorment. Al voltant d’aquesta església, s’han excavat dues cases de la segona meitat del s. VIII i s’han trobat restes d’una necròpoli i sitges, fet que reforça la idea que els seus habitants vivien principalment del conreu de cereals, de la ramaderia i de la caça.

També cal destacar la Casa dels Russos (1916), d’estil modernista (tot i que també s’hi poden apreciar traces noucentistes) i situada molt a prop de l’encreuament del camí que va de Santa Coloma a la Margineda i del riu d’Enclar. El periodista americà Fiske Warren va adquirir uns terrenys a Santa Coloma durant la segona dècada del s. XX i el Sr. Nicolas Poppof, un rus refugiat a l’Europa Occidental que era soci seu, s’hi va traslladar. És potser la primera obra feta a Andorra per un arquitecte prestigiós, Cèsar Martinell.

L’església de Sant Cristòfol d’Anyós va ser construïda en un espadat sobre la ribera de la Massana i des d’aquí en domina tota la vall. Aquest edifici, dels més petits d’Andorra (la nau fa poc més de 5 m de llargària), conserva l’estructura romànica original malgrat les modificacions que s’hi han fet posteriorment. Contenia decoració mural romànica, tal com prova una fotografia de l’arxiu Mas, però cap als anys trenta, tot just quan acabava de ser descoberta, va ser espoliada de l’església i avui en dia encara està desapareguda. No obstant això, trobem pintures murals a la zona de l’absis, una representació del Sant Sopar d’època francogòtica, i al mur de ponent, pintures del segle XVI en què hi ha representat el patró, el qual també apareix en un retaule del segle XVI.

L’església de Sant Joan de Sispony va ser construïda al segle XVII, concretament l’any 1641 si es tenen en compte les inscripcions conservades sobre la porta del temple. L’edifici barroc actual reemplaça una església romànica que era coneguda com a Sant Joan Vell. La planta és rectangular i té una petita construcció adossada que fa de sagristia. A l’interior hi ha un cor de fusta situat als peus de la nau i una capçalera tancada amb una reixa de ferro, també un altar de cuir treballat amb repujats i policromat i dues talles: una de gòtica de sant Joan i una altra de barroca de la Mare de Déu. S’hi poden contemplar, a més, unes pintures murals del segle XIX de Josep Oromí.

La Casa Rull de Sispony (segle XVII) va ser una de les cases més riques de la parròquia de la Massana. Partint de la idea de l’Itinerari de l’Hàbitat Rural (en què les cases ens ensenyen la relació de les persones amb el territori, la societat i la cultura que les envolta), s’ha convertit la casa en museu. Recull el testimoni de la manera de viure a Andorra a final del segle XIX i principi del XX, quan la societat bàsicament encara era agrícola i ramadera i vivia en un entorn dur, un clima extrem i amb un alt grau de precarietat en les comunicacions. Sota el seu sostre hi han viscut hereus i pubilles, cabalers i cabaleres, mossos i criades, i la casa ha estat testimoni de les necessitats canviants de la societat i, per tant, també de la família que l’habitava, la família Perich. Actualment disposa d’aquests espais (els quals s’han adaptat a les edats de la vida d’una persona): una planta baixa, dos pisos i un cap de casa, on podem veure l’assecador i l’emmagatzematge d’aliments. Tot i haver estat una casa rica no hi ha grans luxes, cosa que mostra la necessitat de la practicitat en un ambient dur i hostil com era el territori de muntanya fa un temps.

Per a més informació i reserves: (+376) 839 760, www.patrimonicultural.ad i [email protected]