L’església parroquial d’Escaldes-Engordany és la de Sant Pere Màrtir. Es va construir a partir de l’any 1956 sobre l’antiga església parroquial i, atesa la importància del sector tèxtil a la parròquia, es va dedicar als paraires. L’any 1981 se’n va fer la inauguració. A la façana, s’hi poden veure unes serigrafies de Les Benaventurances i unes ceràmiques de Sergi Mas, l’interior, d’altra banda, conserva un retaule barroc dedicat a la Immaculada procedent de Sant Romà dels Vilars.

Aquesta altra església és d’època preromànica (s. X) i està catalogada com una de les més antigues del Principat, de construcció rudimentària i estil auster, en destaca un petit campanar d’una sola cobertura de mig punt bombarda fet de pedra tosca i diferent a la resta de la construcció que podrem observar seguint l’itinerari d’El Camí.

Molt a prop d’El Camí, i si disposeu d’una mica de temps, és interessant anar a visitar Sant Miquel d’Engolasters, una de les esglésies romàniques més conegudes d’Andorra. És un edifici del s. XII de petites dimensions i d’estil romànic llombard amb un pòrtic del s. XX. L’element més característic és el campanar quadrat de la torre de 17 m d’altura, amb tres pisos de finestrals germinats. Sobre l’arc de l’últim pis de finestres presenta, a dues de les façanes, uns caps quadrats esculpits. A l’interior, hi trobem la reproducció de les pintures murals romàniques del Mestre de Santa Coloma, datades del s. XII, que es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

D’altra banda, també hi ha l’església de Sant Jaume d’Engordany. L’edifici actual va ser consagrat l’any 1992, l’original es va ensorrar totalment l’any 1959 i ara només en resta la part inferior de l’absis. Aquesta construcció ja s’esmentava en un document de la primera meitat del s. XI en el qual es comptava entre les possessions del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles (l’Alt Urgell).

D’Engordany també són rellevants les antigues cases pairals, però el pont dels Escalls és segurament l’element patrimonial més emblemàtic. Aquest pont, d’origen medieval i del s. XIII, permetia el pas del camí ral per sobre de la Valira d’Ordino (poc abans de la seva confluència amb la Valira d’Encamp) tot comunicant Andorra la Vella amb Engordany. Consta d’un sol arc de mig punt construït amb dovelles de pedra tosca que recolza sobre la roca de les dues ribes, la resta de la construcció està feta amb pedres de diferents procedències amb unions de morter de calç. Un altre pont destacat a la parròquia és el de la Tosca, construït l’any 1820 i de tradició romànica, hi passareu seguint l’itinerari d’El Camí. Aquest pont, que permetia el pas de l’antic camí ral per sobre el tram final del riu Madriu, és suportat per una volta en arc de mig punt recolzada directament a la roca de les dues ribes. El punt més alt de l’arc queda uns 10 m per sobre del riu.

També són destacables les dues creus de pedra de tradició gòtica que es troben dins del terme d’Escaldes. Com a mostra d’arquitectura moderna trobem l’edifici de vidre del centre termolúdic de Caldea, dissenyat per l’arquitecte francès Jean-Michel Ruols i construït entre final dels anys vuitanta i principi dels noranta. També lligat a l’aigua, l’arquitectura del Centre d’Interpretació de l’Aigua i del Madriu (CIAM), aixecat sobre la carretera, sobresurt del paisatge urbà d’Escaldes per les seves formes, els seus materials i un predomini del vidre que li atorguen un tarannà contemporani i el converteixen en el continent idoni per a la temàtica del centre. Com a curiositat, trobem que un dels plafons de vidre de l’edifici té serigrafiada la partitura de la cançó Pont sobre aigües turbulentes, de Simon &amp, Garfunkel. D’altra banda, són dos exemples molt il·lustratius de l’adaptació de l’arquitectura d’alta muntanya als nous corrents estilístics la presa de captació d’aigües i la caseta del guarda (destinada a oferir refugi al guarda de la presa) de Ràmio, a la vall del Madriu. Aquestes construccions, efectuades durant la primera meitat dels anys quaranta en relació amb les obres per a la captació d’aigües per part de l’empresa FHASA, suposen una adaptació de l’arquitectura de granit a l’alta muntanya.

Al centre de la població hi ha l’església de Sant Miquel de Prats. Malgrat que la primera notícia documentada data de 1312, l’edifici actual representa una de les poques mostres arquitectòniques del gòtic a Andorra i és el resultat de les reformes que es van fer cap a final del s. XIII sobre una antiga església romànica. Consta d’una nau rectangular amb un absis semicircular i, a causa de la inclinació del terreny, gran part dels murs laterals (amb un gruix d’un metre d’amplada) i de l’absis queda soterrada. En la construcció hi ha arcs de mig punt (els de l’absis) i apuntats, i un campanar en forma d’espadanya corona el conjunt. Antigament, tal com mostra una fotografia de 1932, hi havia un retaule gòtic dedicat al seu patró pintat per Miquel Ramells, el Mestre de Canillo. La predel•la del retaule, però, s’ha restaurat i forma part de la col•lecció de Crèdit Andorrà. Actualment, un altre retaule de factura moderna substitueix l’original. Un altre element molt destacat d’aquesta població és la creu dels Set Braços, la qual es troba al camí que va de Canillo a Prats. Va ser construïda el segle XVI i és d’estil gòtic, com les altres del Principat. Inicialment posseïa set braços, segons es diu, un per cada una de les set cases que en aquella època hi havia a Prats. Ara, però, n’hi falta un. L’original es pot visitar al vestíbul de la Casa Comuna de Canillo. D’altra banda, no podem oblidar els gravats rupestres del roc de les Bruixes, amb motius realitzats, la majoria, per comunitats agrícoles i ramaderes entre el neolític i l’edat de ferro, alguns, però, també podrien pertànyer a les darreres etapes del paleolític o de l’epipaleolític. Es creu que els gravats van ser fets amb el tall d’una destral i dibuixen formes com ara triangles i sagetes i d’altres que recorden signes d’alfabets prellatins. Aquest roc assenyala un lloc sagrat on, possiblement, es feien ritus i cerimònies.

Ens podem fer una idea de com era l’arquitectura més pairal andorrana observant les bordes i les cases de fusta i pedra que hi ha repartides pel barri vell de Soldeu. A l’extrem est d’aquest nucli de població, hi trobareu l’església de Sant Bartomeu, que data dels segles XVII i XVIII i és d’estil barroc. Des de l’exterior es pot observar el campanar d’espadanya senzilla construït sobre una planta rectangular i un porxo cobert amb aiguavés. A l’interior de la nau, el cor és fet de fusta i, a sobre, hi ha una finestra en forma d’òcul. També hi trobareu un petit retaule dedicat al patró de l’església. La capella pertanyia a la família Calbó, però la van cedir al poble el 1915. Situant-nos ara al Tarter, el seu edifici més emblemàtic és l’església de Sant Pere, del segle XVI i d’estil barroc. Està ubicada en l’espai antigament conegut com a Pradarrodó, prop del camí ral que anava de Canillo a Soldeu. És de planta rectangular i la construcció està adaptada al desnivell del terreny. Se sap que data de l’any 1527 perquè se’n conserva el permís d’edificació que va fer Joan Despés, bisbe d’Urgell, i es creu que va ser enllestida abans del 1545 pel fet que té gravada aquesta data.

L’església parroquial és la de Santa Eulàlia d’Encamp, construïda a final del s. XI i principi del XII. El campanar, que amb 23 m d’altura és el més alt del Principat, es va afegir posteriorment, el s. XII. Conté tres pisos de finestres, les dels dos primers són germinades, mentre que les de l’últim es van haver de modificar entre els s. XVI i XVII per poder encabir-hi les campanes. Aquesta església ha estat reformada diverses vegades: la primera va ser el s. XVII, quan es va engrandir pel vessant nord i s’hi van afegir les capelles del Roser i de Sant Antoni, i, l’última, el 1924, any en què es va modificar la capçalera de la nau per engrandir-la i crear-hi un centre parroquial.

A l’exterior del temple, un porxo del s. XIV protegeix la portalada romànica, també hi trobem comunidor del s. XVII, un petit edifici en forma de porxo i obert a quatre vents utilitzat pel sacerdot per comunir el temps. A l’interior, d’altra banda, hi ha tres retaules barrocs, reixes de ferro forjat i una roda de campanes.

Una altra església destacada de la parròquia és la de Sant Marc i Santa Maria d’Encamp, edificada la segona meitat del s. XI sobre antigues construccions, tal com prova un mur del sector nord-est que podria ser del s. IX, amb l’arribada del s. XVIII, a més, es va dur a terme una reforma sobre les parets romàniques. També cal citar la de Sant Miquel de la Mosquera, reformada durant el s. XIX, la qual conserva (a la volta i les parets) unes pintures romàniques que representen la transfiguració de Crist i un retaule de final del s. XVI dedicat als sants titulars de la capella i patrons de la Mosquera: Sant Miquel i Sant Joan Baptista.

És en el nucli antic de la Mosquera, també, que es produeix un joc de contrastos entre les seves cases de pedra i fusta i edificis com ara el de la casa comuna, fet amb vidre, creat pels arquitectes Vergara i Garcia Borés. Com a altres edificis emblemàtics, trobem l’edifici emissor de l’antiga Ràdio Andorra i l’antic hotel Rosaleda. Un itinerari interessant que es pot seguir relacionat amb el patrimoni encampadà és el de l’Orri del Cubil, el qual engloba un seguit de construccions que posen en relleu la importància que va tenir l’explotació ramadera al Principat durant els s. XVII i XVIII. Alguns dels espais són la cabanya del pastor, que es feia servir de cuina, dormitori i fins i tot de punt d’elaboració del formatge, la pleta, un recinte envoltat de parets de pedra seca per contenir el bestiar, la munyidora, el corralet, i l’orri, que era on es conservava el formatge. S’hi pot accedir des del Funicamp.

El conjunt històric de les Bons és un dels més representatius d’Andorra i és per això que aquesta població és regida per un Pla de Protecció de l’Arquitectura des de 1997. Formen part d’aquest conjunt l’església de Sant Romà (s. XII), la torre de defensa anomenada popularment torre dels Moros (s. XIII) i un dipòsit d’aigua amb circuit d’irrigació excavat a la roca, també hi ha els vestigis d’una casa forta que esdevé un testimoni de l’arquitectura civil del s. XVII i dos colomers d’època moderna. L’església, amb un absis semicircular d’estil romànic llombard, ha estat sotmesa a diverses modificacions (fruit d’una de les quals és el porxo del s. XVI) i ha estat restaurada modernament. A l’interior, s’hi conserva un altar de pedra i reproduccions de pintures romàniques (les originals són al Museu d’Art de Catalunya) del Mestre de Santa Coloma (s. XII) que representen la visió apocalíptica de Sant Joan, tema molt recorrent en l’època. També hi ha pintures de tradició gòtica amb diverses iconografies que daten del s. XVI.

Per a més informació: Oficina de Turisme d’Encamp, (+376) 731 000 i www.encamp.ad

L’església de Sant Miquel dels Angles és el tresor del poble. És d’estil neoromànic a l’exterior i neogòtic a l’interior. Es anomenada la catedral del Capcir. Va ser reconstruïda entre el 1863 i el 1866, sobre el mateix emplaçament de l’antiga església de Sant Salvador. Sant Salvador va ser patró de l’església fins a la reconstrucció d’aquesta el 1866. L’edifici actual va ser construït en tres fases. La primera entre 1.863 i 1.864 en la que es reedifica el presbiteri conservant l’aparença romànica. S’utilitzen les pedres de l’antiga església, el conserven les arcades romanes i la fris de dents d’engranatge. A la segona fase, de 1.864 a 1.865, es canvia una part de la nau on es construeixen el transcepte i dues capelles. A l’última etapa, que correspon als anys 1.865 i 1.866 s’acaba l’edifici tal com diu la dada de sobre la porta d’entrada. El campanar s’acabà el 1.875 i la resta quedà inacabada. Al seu interior hi ha un retaule de la Nativitat del segle XVII, inscrit als monuments històrics des del 2000.

Al costat de l'església parroquial de Santa Maria, d'origen romànic que data del segle IX, hi havia hagut el castell de Formiguera , que els francesos van destruir al segle XVII i on el 1324 morí el rei Sanç de Mallorca. Com tot el Capcir, poc després del 878 passà del comtat de Rasès al de Cerdanya. El 873 assistiren a la consagració de l'església de Santa Maria els comtes Guifre I de Barcelona, Miró de Conflent i de Rosselló, Oliba II i Acfred I de Carcassona, tots els quals tenien drets al seu territori. Per aquest motiu, a Santa Maria, s'hi establí una petita comunitat monàstica en forma de pabordia, amb jurisdicció sobre tot el Capcir. L’edifici té parts que daten de diferents èpoques però són especialment importants les reformes del segle XVIII, quan es construeix el campanar d'espadanya de dos pisos i les dues capelles laterals. La façana del mur va ser classificat com a monument històric el 1.913. Una peça important de l’església de Formiguera és una talla de fusta policromada de Crist, que formaria part d’un davallament de la creu, actualment desaparegut. Segons la Catalunya Romànica ha estat considerada una de les joies de l’escultura catalana del segle XII. L’antic lloc (Villa nova 1087) a la dreta de l’Aude ha desaparegut i tan sols resta la seva església i actual santuari de la Mare de Déu de Vilanova. És un petit edifici d’una nau dels segle XVIII amb campanar d’espadanya que conserva un bonic retaule barroc de boix policromat del segle XVII , amb representacions de la vida de la Mare de Déu del Roser i una imatge de Maria. És una de les moltes verges trobades que la tradició explica, van ser trobades pel bou que grata el terra i lloc de gran devoción al Capcir. Va ser classificat com a monument històric l’any 2000. A l’estiu s’hi fan concerts organitzats per l’associació intercomunal de salvaguarda de la capella, amb seu a Formiguera.

LES ERMITES DEL TERME L’ermita de Santa Anna és la més antiga del poble, i està benprop: just a la vora del camí que duu a l’Avellà. L’ermita de laMare de Déu del Pilar es troba a uns 7 km del poble, on tradicionalment es donava caritat cada 3 de maig (Festa de la Santa Creu). Els masovers de la zona la van manar a fer l’any 1625. És troba envoltada de construccions de pedra seca, enmig d’un gran prat amb dos pous, i al davant s’aixequen set oms majestuosos: tot plegat fa el paratge mereixedor d’una visita. I a 2,5 km del poble trobem l’ermita de Sant Vicent

LES CASES SENYORIALS El conjunt històric del nucli urbà de Catí es va declarar Bé d’Interès Cultural (BIC) el 2004. Hi destaquen les cases senyorials blasonades, la majoria construïdes gràcies al comerç de la llana. La Casa de la Vila data del segle XV. La façana principal dóna al carrer Major, i s’hi barregen dos estils: de llotja i de casa senyorial. La part inferior de l’edifici està formada per un conjunt d’arc ogivals sorgits únicament de dues columnes centrals que formen l’espai típic d’una llotja. Però la sala dedicada als consells és la més reconeguda i la que dóna caràcter a l’edifici, amb els dos finestrons gòtics que fan gairebé 2 m. El sòl encara conserva els dibuixos originals de l’empedrat. Separada d’aquesta pel carreró del Vent trobem la Casa de Sant Joan o de Miralles, construïda cap a l’any 1455 per ordre del comerciant i notari Ramon Sant Joan. Aquests només són dos exemples, podem trobar més sorpreses arquitectòniques a la Casa del Delme del segle XIV, la del cèlebre mercader Joan Spigol, la de Geroni Martí (XVII), la dels Montserrat (XVIII) i l’antiga Casa de l’Hospital.

1 de maig de 1727. Eixa és la data en què, segons els documents, va començar a funcionar la Reial Fàbrica de Pisa i Porcellana que manà construir a l’Alcora el IXè Comte d’Aranda, D.Buenaventura Pedro de Alcántara Abarca de Bolea y Ximénez de Urrea. Aquesta data és una de les més transcendents en la història del nostre poble (a l’alçada, segurament, de la data d’atorgament de la Carta Pobla el 31 de desembre de 1305) perquè sense dubte aquell fet canvià el rumb de l’Alcora per sempre, fins els nostres dies. Pensem que, en un poble de base agrícola (com quasi tots en eixe temps), amb una notable presència de canterers (més de 20 tallers aleshores) que venien els seus productes als pobles de les rodalies, de cop i volta s’inicien les obres d’un gran edifici on prompte comencen a arribar forasters ben vestits i fins i tot estrangers que parlen estranyes llengües! L’impacte degué ser extraordinari i es mantingué durant molt de temps, perquè a les Ordenances de 1749 encara es diu que “se prohiben los sobrenombres impuestos, y aun quando hubiesse Estrangeros, deberán llamarse por sus nombres y apellidos, y no Francés, Holandés, Genovés, Alemán, &ª” (article 19). Aquesta seria pràctica habitual perquè a una de les teules recuperades a l’església de la Sang en la reforma de la coberta (any 2004), es va trobar una inscripció que deia “Estas texas las ha echo Joseph Montañés en el texar del gavacho”, en referència a Juan Deusoles (llegiu el cognom amb pronúncia i accent francès), i els seus fills Agustín i Antonio, tots teulers, sogre i cunyats de Josep Montañés respectivament. La teuleria dels Deusoles (d’on prové l’actual cognom Usoles) estigué en actiu la segona meitat del segle XVIII. Però tornem a la Reial Fàbrica, de la què es coneix molt i s’ha escrit molt. O per ser exactes, caldria dir que s’ha escrit molt de la ceràmica que es va fabricar en ella. No tant de la gent que hi va treballar ni del lloc on es va treballar, dels espais. Precisament aquest darrer aspecte és l’objectiu del present escrit: l’evolució arquitectònica de la Reial Fàbrica i, sobre tot, la valoració de les restes constructives que encara hi queden en l’actualitat. Evolució de l’edifici En 2006 Ximo Todolí va publicar un estudi sobre les successives fases d’ampliació de la fàbrica dins la seua obra “Análisis crítico de la Historia sucinta de la Fábrica de Loza fina en Alcora desde su fundación, año 1727, hasta últimos del año 1805. Por Dn Josef Delgado, Intendente de la misma” (editada pel Museu Nacional de Ceràmica de València). En aquesta publicació ordena les informacions incloses en la documentació de l’època i les contrasta amb el plànol de principis del segle XIX, signat pel propi Delgado, conservat en l’Arxiu Històric Provincial de Saragossa. És un treball de referència per conèixer la història de l’edifici, el seu creixement fins assolir les seues dimensions majors, cap a 1805, quan ocupava l’espai on actualment es troben la Tilesa, la BIC i els popularment coneguts com pisos de les Tovalles. Les recreacions virtuals que Ximo Todolí aporta al seu estudi són una guia magnífica per poder-nos fer una idea del creixement de la Reial Fàbrica al llarg dels seus primers 80 anys d’història (figures 1 i 2). En relació amb el que figura al plànol de Josef Delgado, durant el segle XIX els canvis degueren ser mínims. La Reial Fàbrica ja no creix i no sembla tenir massa reformes internes. No era temps d’ampliacions (de fet, les instal•lacions ja ocupaven més de 10.000 m2) sinó d’adaptacions en la producció, com la introducció de procediments decoratius industrials (la decoració estampada, en la què l’Alcora, també, fou pionera a Espanya) o la generalització de la vaixella blanca, d’escàs cost productiu i amplis mercats potencials. Podem dir que de 1805 a 1940 la fàbrica es va mantenir més o menys igual. Per fer-nos una idea aproximada de l’aspecte de la Reial Fàbrica en aquest temps, disposem d’alguns documents gràfics, fotografies datades aproximadament entre 1920 i 1942 que ens il•lustren sobre les últimes dècades de la Reial Fàbrica en actiu. Per tant, les dimensions que la Reial Fàbrica assolí a principis del segle XIX foren les que mantingué fins poc desprès de la Guerra de 1936-39, quan fou parcialment enderrocada, sobre tot per vendre la fusta dels cabirons de les naus. Al solar, ara trossejat, s’instal•laren terrissers i fabricants de pisa i taulell que aprofitaren la magnífica infrastructura existent (naus, forns, séquies, basses, patis per l’assecat, magatzems...). I poc desprès, les empreses que encara tenen els rètols a la façana de l’Avinguda de Castelló, Tilesa i BIC. Queda al marge d’aquest article la fàbrica de les Tovalles, fundada per Severino Ramos Nebot, en actiu entre les dècades de 1940 i 1960, i instal•lada dins el solar de la Reial Fàbrica, a l’espai que avui ocupa el bloc d’habitatges conegut amb el nom d’aquella fàbrica tèxtil (figura 3). En resum, entre 1944 i 1980, grosso modo, les instal•lacions de la Fàbrica Gran (com ja era coneguda aleshores l’antiga manufactura del Comte d’Aranda) foren utilitzades per a diverses iniciatives productives relacionades amb la ceràmica (terrissa, pisa, taulell), totes elles guiades per una màxima: aprofitar tot allò que es puga (com els forns) i no eliminar més que el que fos estrictament necessari. Les activitats humanes sempre s’han mogut per les premisses d’economia, rendibilitat i estalvi: escollir l’opció menys onerosa, treure el màxim profit a les inversions i no gastar més del que siga raonablement necessari. L’ús de la Reial Fàbrica a partir de la dècada de 1940 també seguí aquests paràmetres, com és fàcil deduir, en una època de penúries i dificultats. La Reial Fàbrica en l’actualitat Així, la pregunta està servida: què queda avui de la Reial Fàbrica del Comte d’Aranda? Doncs, més del que sembla i, probablement, més del que els més optimistes puguem imaginar. Per a respondre a la pregunta, analitzarem el plànol de principis del segle XIX, les imatges de principis del segle XX, i l’estat actual dels immobles que ara ocupen la parcel•la. La façana principal. El plànol de Josef Delgado aporta, a més de la distribució interna de l’edifici en la seua planta baixa, l’alçat de la façana principal (figures 1 i 4). A la meitat esquerra podem veure naus baixes, amb finestres a dues alçades, a més del que al plànol es descriu com a “Puerta principal”. Destaca, a prop d’ella, una espadanya per a la campana que cridava a treballar als operaris i marcava el ritme de les jornades laborals. A la meitat dreta, dos cossos més elevats (amb teulada a quatre aigües) i un altre cos intermedi una mica més baix que aquestes dues “torres”. I dues portes més, una quasi al mig (“Puerta de carros”) i l’altra a l’extrem dret de la façana (“Puerta de la Habitación antigua”, en referència a les dependències per a l’allotjament dels propietaris). També en aquesta zona, a mitja alçada, una successió de 9 balcons, a més de moltes finestres. Comparant aquest plànol i alçat amb les imatges de principis del segle XX (figures 5 i 7) veiem que les coincidències són moltes, però s’aprecien algunes diferències significatives. Començant per l’espadanya, que al plànol apareix a la part interna de les naus (es veu per darrere de la teulada) i a la fotografia es veu a la mateixa línia de façana. Potser per un error del dibuixant o per una modificació posterior de la ubicació de la campana, circumstància que sembla poc creïble. Per altra banda, a la imatge de la figura 5 veiem que des de l’espadanya cap a la dreta (cap al fons) hi ha un tram més alt que el que hi ha en primer terme, però més baix que les “torres” de darrere. Aquest tram no està indicat a l’alçat del plànol de c.1805 on si hi és, en canvi, el fumeral contigu a l’espadanya. Un altre error del dibuixant o una reforma posterior?. Un altre element a tenir en compte: tant al plànol com a la fotografia que estem analitzant, es poden veure els 9 balcons, però a la imatge estan més espaiats que al plànol: en aquest darrer estan baix de les dues “torres” i l’espai intermedi entre elles, mentre que a la fotografia arriben fins gairebé l’espadanya. En definitiva, una sèrie d’imprecisions (hi ha més) que entenem que es poden deure a una certa “idealització” de l’alçat de la façana, on es retoca puntualment la realitat buscant donar sensació de monumentalitat i racionalisme a la façana principal de la Reial Fàbrica. Confirma aquesta hipòtesi el fet de representar tota la façana a la mateixa cota, quan és ben evident que el carrer està i estava en costera (vegeu figura 5). Ara confrontem aquests elements en les imatges actuals (figures 6 i 8). La façana va des del límit entre Vives i Tilesa (la sèquia que les separa, més antiga que la Reial Fàbrica, és una referència extraordinària) fins el cantó del carrer la Fàbrica, passats els pisos de les Tovalles. El que queda avui es concentra a la meitat Est de la façana, des de la sèquia fins la “Puerta de carros”: • veient la fotografia aèria que adjuntem (figura 3) es pot veure en primer terme (3A) unes naus amb teulada a dues aigües fent angle recte (la façana de Tilesa i el primer tram paral•lel a la sèquia), a continuació, cap a la dreta de la imatge, un tram on es perd la continuïtat de la façana i només hi ha una tàpia (on ara està la parada de l’autobús i una porta gran): ací estarien originalment la “Puerta principal” i la Porteria, sobre la qual estava l’espadanya segons el plànol de 1805 (3B). En algun moment recent es degué enderrocar aquest tram de façana per facilitar l’entrada de vehicles voluminosos a la fàbrica de taulells. • Desprès veiem un edifici més alt (3C) del qual sobresurt, en segon terme un volum encara més elevat (3D), a la imatge de principis del segle XX el primer edifici es correspondria amb el tram de façana d’alçada mitja, entre les naus baixes del principi i la “torre” més elevada del fons. Encara avui es conserven dos balcons, que nosaltres identifiquem com els dos més propers a l’espadanya i la porta principal en la fotografia antiga (3E i figura 9). • Tres últims detalls ens confirmen la pertinença d’aquesta part de l’immoble a l’antiga Reial Fàbrica: per una banda el remat de cornisa (figura 10) que es pot veure tot just per baix del ràfec de la teulada al cantó entre la sèquia i la façana principal, en segon lloc la tipologia de la reixa de la 4ª finestra de la façana que dóna a la sèquia, pròpia del segles XVIII ó XIX, i per últim, la grossària dels murs exteriors, que es pot apreciar a simple vista, a les portes i finestres de Tilesa. A tot açò, caldria afegir que a l’interior d’aquestes naus es conserven arcades i pilars de grans dimensions, i sostres de bigues de cabirons amb voltes entre ells, tot propi de construccions antigues i no de fàbriques taulelleres del segle XX. És a dir, re-aprofitar de les estructures existents i minimitzar de les inversions per posar en marxa la producció. Les estructures del darrere, vora la sèquia. La sèquia que separa Vives i Tilesa descriu, a la part de darrere, una ampla revolta que segons el plànol de c.1805 estava ocupat per dependències de les “quadres” o departaments de pipa i porcellana, la “Noria” i les “Balsas nuebas” (veure figura 1). D’aquest lloc no hi ha fotografies antigues, per la qual cosa només podem comparar les restes actuals amb el plànol antic. Vist des de l’exterior (figura 12) ací s’aprecia una façana antiga, amb evidents reformes modernes i amb una sèrie d’interessants elements que ara per ara no podem identificar, però que de ben segur estan relacionats amb els usos descrits a l’esmentat plànol de Josef Delgado. Veiem: • A la dreta de la imatge (en detall a la figura 13), un cos baix amb 3 finestres rematades en arc fet amb rajola plana massissa (en realitat, 4, perquè encara es conserva l’inici d’un quart arc) i altres elements moderns, com un mur de rajola industrial i una torreta per a un transformador elèctric. El que ens interessa és el cos inferior, amb les finestres descrites, perquè coincideix amb la sènia i les basses de decantació. És per això que aquest tram és més baix que el de l’esquerra: eren dependències descobertes (així s’indica al plànol de Delgado). La pedra cantonera que es conserva a un extrem, tot just coincidint amb la canonada del gas, ho confirma. Amb la sènia, l’aigua es pujava des de la sèquia fins les basses de decantació, molt grans (més de 350 m2), situades en sentit longitudinal entre dues naus de dues altures amb coberta de teula. Desconeixem com i on estaria instal•lada realment la sènia, però és evident que, atés al gran desnivell d’aquesta part de la fàbrica, les basses estarien situades al subsòl, per baix del nivell actual de les naus abandonades de la Tilesa. • En l’extrem d’aquesta façana (figura 14), un altre tram molt interessant, de dues altures, amb grans finestres a la part superior i uns elements molt curiosos a baix: 3 finestrals molt alts i estrets, amb 4 forats a la part inferior, situats als extrems i entre els finestrals, i 4 cabirons reeixits en la vertical dels 4 forats inferiors. Aquests finestrals estan a la mateixa alçada que les finestres de la zona de la sènia, és a dir, pertanyen a la planta baixa de la Reial Fàbrica. No sabem la seua funcionalitat, però sembla lògic pensar que estan relacionats amb la sèquia i amb l’ús de l’aigua dins la fàbrica. Des dels forats inferiors fins la base de la sèquia hi ha més d’1’5 metres de desnivell, per la qual cosa cal suposar que en aquestes naus (i en els descoberts de la sènia i les basses) es va aportar molt de material per anivellar el sòl de l’interior de la Fàbrica. • Rematant la façana, una cantonera de carreus de pedra calcària donen estabilitat a l’edifici i indiquen el començament de la façana posterior. Resseguint-la, arribem a un altre dels edificis d’interès que encara es conserven, probablement el de major interès, que analitzarem a continuació. La joia de la Reial Fàbrica: els forns. Seguint amunt pel camí que separa la antiga fàbrica i la Sanchis, quan arribem al carrer privat dels pisos de les Tovalles ens trobem un altre edifici amb coberta a dues aigües (figura 15) i altres construccions amb parets de maçoneria i coberta de teula, on segons el plànol de Delgado hi estaven les “taonas y Rublones de Barnices” (molins i moles per als vernissos) i els “Ornos de loza y pipa”. En efecte, Ximo Todolí, que ha estudiat i publicat bona part de la documentació de la Reial Fàbrica, diu que entre 1764 i 1775 es construeixen “4 hornos de gran tamaño para cocer vajillas” (pàg.47 de l’obra abans esmentada), i més tard, “un Molino con 18 muelas para triturar los Barnices, Cubiertas, Arena y Pedernal, y tres tahonas con 4 Muelas y dos Rublones para el mismo fin” (id., pàg.49). En aquesta zona les reformes també han estat importants (s’aprecien a la figura 15), i dels molins i taones pot quedar més bé poc, però en canvi el que es conserva és espectacular: l’estructura completa de dos dels quatre forns moruns i probablement la part inferior d’un tercer forn. Del quart, citat en la documentació i reflectit al plànol, no en sabem res, però no podem descartar que es conserve parcialment per baix de la superfície de l’antiga fàbrica BIC, prou elevada respecte al vial (ara tancat amb porta metàl•lica) que hi ha entre aquesta fàbrica i la Tilesa i que es correspon amb el carrer dels forns, on s’obrien a banda i banda molts dels forns que es van anar construint al llarg del segle XVIII (figura 16). La cambra d’un dels forns va ser utilitzada els darrers anys de funcionament de la BIC com a vestidor dels treballadors. La paret rodona està xapada amb taulell blanc, però el capel•lo, la cúpula de maons de refractari, es manté a vistes, majestuós, amb la lluna circular d’eixida de fums rematant-lo. Les dimensions d’aquesta cambra (més de 4 m de diàmetre y més de 3 m de alçada màxima) són extraordinàries, sobre tot tenint en compte que fou construïda fa uns 250 anys. Però, per fer-nos una idea de l’excepcionalitat no sols d’aquests forns, sinó del conjunt de la Reial Fàbrica, transcrivim a continuació un fragment d’una taxació de la fàbrica, encarregada en 1942 a l’arquitecte Ricardo Macarrón pel Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (Zona de Levante) del Ministerio de Educación Nacional, i conservat a l’Arxiu Històric Nacional de Madrid: “Al costado opuesto del conjunto están los hornos formados en dos series: la primera la constituyen tres de grandes dimensiones, dos de ellos en ruina y a su inmediación se observa el hundimiento de las naves en una regular extensión y el tercero muy necesitado de arreglo, la segunda serie la forman cuatro hornos de dimensiones más reducidas, unos 35 m3 cada uno, y se encuentran en buen estado de conservación”. Els primers forns als què es refereix el document són els què al plànol de Josef Delgado estan al centre de la fàbrica, destacats sobre fons negre, en terreny actual de la Tilesa. Els altres quatre (“de dimensiones más reducidas” ) són els que hi ha en front d’aquests (figura 3-F), al fons del carrer dels forns (“todos los hornos se hallan dispuestos a ambos lados de una calle que en el fondo tiene una leñera”, diu en la seua tassació l’arquitecte Macarrón), en terrenys que ara pertanyen a BIC, en una zona que conserva els elements patrimonials més destacats de la Reial Fàbrica. Restes de la “Habitación bieja”? Continuem ara pel carrer privat dels pisos de les Tovalles i tornem a la façana principal, a l’avinguda de Castelló. En el cantó trobem un mur alt (figura 17) que queda com a únic testimoni del passat, entre el carrer privat i les oficines de la BIC, completament noves. Si ubiquem aquest mur en el plànol de Josef Delgado ens coincideix amb les dependències de la “Habitación bieja”, antic allotjament dels propietaris segons Ximo Todolí. Fins i tot l’empremta de les escales que hi ha a l’alçada del segon pis, i una porta tapiada a peu de carrer, coincideixen amb elements similars inclosos en aquell plànol. Aquest tros de la Fàbrica Gran, però, es desvinculà prompte de la resta del solar (cap a 1942-1944) amb la construcció de la Fábrica de les tovalles de la família Ramos perdent-se, a més dels espais descoberts del “Tejar y Ladrillar” i “Eras de tierra” del plànol del segle XIX, part de la “Habitación bieja” que ocupava el cos en forma de torre que apareix a l’alçat de la façana de Josef Delgado i a la fotografia de principis del segle XX. Les altres restes És d’imaginar que, a més del que es pot veure, es conserven més restes de la Reial Fàbrica al subsòl del solar. Pensem que moltes de les eines i construccions necessàries en una fàbrica com aquesta estaven soterrades o per baix del nivell del sòl: la sènia, molins, séquies, basses de decantació, cambres de combustió (dau) dels forns, el famós pou (el brocal del qual es troba actualment al pati de la Beneficència de Castelló)... Tots aquests elements romanen encara al subsòl, perquè les fàbriques que s’hi han instal•lat desprès han necessitat de grans espais horitzontals (eliminant per tant murs i divisions internes) però sense a penes intervenir del terra cap avall. Ans al contrari, la runa procedent de l’enderroc de sostres i murs ha servit per reomplir les naus i pujar el nivell del pis, protegint indirectament totes les estructures infrajacents abans mencionades. Fins i tot, el material amb què es va reomplir el terreny per anivellar-lo en les successives ampliacions que la Reial Fàbrica va experimentar al llarg del segle XVIII pot ser interessant perquè, entre altres coses, ens falta conéixer encara la ubicació dels testars (abocadors de material de rebuig) de les primeres dècades de funcionament de la Fàbrica. Amb l’avantatge de comptar amb un document excepcional, el plànol de Josef Delgado, referència impagable a l’hora de plantejar qualsevol investigació arqueològica en el solar de la manufactura del Comte d’Aranda. Conclusió A la vista del que hem comentat en aquest article, el primer que hem de tenir clar és que la Reial Fàbrica no és un patrimoni desaparegut de l’Alcora. La Reial Fàbrica existeix, està on sempre ha estat, només cal proposar-se el seu redescobriment. Hi ha restes visibles i identificats als 4 cantons del solar: part de la façana principal i naus adjacents, sèquia i estructures relacionades amb la sènia i les basses de decantació, forns en bon estat de conservació, i restes d’un mur de la “Habitación bieja”. Hi ha també sospites raonables de l’existència de més restes en el subsòl del solar. Cal, per tant, una planificació d’actuacions a llarg termini, ambiciosa, intel•ligent i consensuada, que definisca el full de ruta de la recuperació d’aquest magnífic espai per posar-lo al servei dels alcorins. El seu potencial cultural, educatiu, turístic, lúdic, social, econòmic, etc, és molt gran i no ens podem permetre el luxe de desaprofitar-lo. 2027, el tercer centenari de la fundació de la Reial Fàbrica, podria ser un bon horitzó..