Les ermites d’Albocàsser.L’ermita dels Sants Joans, erigida al XIII, és d’estil senzill amb típica planta de reconquesta. Consta d’una sola nau dividida en cinc trams per quatre arcs torals apuntats, sostre de fusta, teulada a dues vessants, carreus als angles i dues portes de mig punt, la principal amb dovelles i ornaments en pedra.

&nbsp,

&nbsp,L’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança (principi del XV) fou&nbsp,iniciada per Bernat Fort. Es tracta d’una obra de maçoneria d’estil gòtic, d’una sola nau de tres trams i coberta exterior a una vessant. A l’interior dos arcs torals apuntats i un absis adossat. Volta amb nervadures rematades al centre per un clau i il·luminat per una finestra atrompetada. Porta apuntada i amb carreus. L’ermita depertany a la segona meitat del XV. De maçoneria,&nbsp,&nbsp, Sant Pere Màrtir té una sola nau de planta rectangular i sostre de fusta pla. La porta treballada amb carreus de mig punt adovellada. La coberta és a dues vessants, rematada per una espadanya de rajola que conté una campaneta. Té adossat un pòrtic de doble arcada fet de carreus. L&nbsp, ermita de Sant Miquel és d’una sola nau, amb&nbsp,&nbsp,maçoneria, un contrafort a dreta i esquerra i carreus als angles. La façana principal presenta una porta de mig punt adovellada, a dalt un finestronet i rematant el conjunt, una espadanya amb una campaneta. A l’oest, té adossat un porxo amb dos arcs. L’any 1492 el mestre de Montesa Lluís Despuig va donar permís per a construir-la. L’ermitori albergueria de Sant Pau*, declarat&nbsp,&nbsp,&nbsp,Monument Artístic Nacional,&nbsp, es va erigir entre els segles XV i XVIII. Elconjunt&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,consta d’ermita, saló, cuina i xemeneia, dependènciesbaixes, escala i vestíbul d’accés, tot açò al voltant d’un pati posticat. L’ermita consta de dos portades d’accés de mig punt amb dovelles de pedra. D’una sola nau, dividida en tres trams amb presbiteri i voltes de creueria.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

L’església parroquial.Al centre del poble s’alça l’església dedicada&nbsp,a la Verge de l’Assumpció. Bastida al XVII, va substituir l’antic temple gòtic que estava all mateix lloc. Està formada per tres naus sense creuer amb capelles laterals i volta de canó amb llunetes, sustentada amb pilars i pilastres d’ordre corinti romà i arcs de mig punt realçats. La tipologia al·ludeix a un barroc sever sense quasi decoració. La façana és rectangular, llisa, treballada en carreu i rematada per un rebanc amb un fris i ampit recte d’un sol cos amb nínxol que resguarda la figura de la Mare de Déu. Trobem el campanar adossat a l’esquerra, de planta quadrada, amb escala “a la castellana”.

&nbsp,

&nbsp,

Si travessem l’arc de la Mola accedim al nucli urbà més antic de la&nbsp,&nbsp,&nbsp,població: la placeta on trobem l’edifici del segle XIII que va ser la&nbsp,residència del primer poblador català de Benassal, Berenguer de Carratalà. Té dues plantes amb pòrtic de tres arcs de mig punt enpedra sobre suports poligonals. El segon pis és la seu del Museu&nbsp,Arqueològic.&nbsp, Al costat hi ha l’antic hospital, ara seu de l’oficina de&nbsp, turisme i de l’Aula Museu Carles Salvador. Al costat de l’arc de la&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Mola trobem un altre edifici d’estil gòtic (&nbsp,XIV): el forn de Dalt,&nbsp,actualment en procés de restauració. El mur d’aquest edifici formava part de la muralla medieval, de la qual es conserven&nbsp,tres&nbsp, torres&nbsp,de les set que van haver-hi: la torre de la Presó i la torre del&nbsp,&nbsp, Planet (ambdues de planta quadrangular) i la torre Redona. La part més vella del poble són&nbsp,&nbsp,els carrerons: una sèrie de carrers estrets i&nbsp,&nbsp,estructura irregular on es poden veure algunes de les cases mésantigues. Entre les cases senyorials hi ha la de la família Sánchez de Cotanda, la de la família Matutano i la casa de Grau i Gras (antic convent).

&nbsp,

&nbsp,Pel que fa al patrimoni religiós cal destacar l’església de l’Assumpció, reconstruïda després de la Guerra Civil espanyola. A l’exterior podem admirar la portalada barroca (1677), el campanar de 33 m d’altura i un mural que representa el poble pintat per l’artista aragonès José Gozalbo. Dins, a la capella del Sagrari, trobem un retaule realitzat pel mateix autor. El Museu Parroquialconserva objectes de culte de gran valor artístic –calzes, creus, peanyes, imatges, tapissos, casulles i capes brodades. Arreu delterme trobem cinc ermites: la de Sant Cristòfol (al cim del Moncatil, 1111 m) i la de Sant Roc, dedicades als patrons del poble, més menudes, la del Loreto, de 1926, al costat del Calvari, i la de la Magdalena, finalment, l’ermita de Sant Llibori és molt nova.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Tírig és un poble de cases senzilles que va créixer a partir de tres carrers: el Major, el d’Enmig i el del Forn. A l’extrem nord-est s’afegeixen dos ravals, el de Santa Bàrbara i el de Vinaròs, i al sudest es formen els carrerons. A banda, dins del poble destaca l’ església parroquial de la Mare de Déu del Pilar de finals del segle XVII, que presenta un curiós rellotge amb els signes del zodíac al campanar. Als afores del poble hi ha l'lermita de Santa Bàrbara que rep tots&nbsp,&nbsp,els anys la petició devota de protecció de les collites la primera setmana de desembre. També prop del poble trobem el&nbsp,pou de la&nbsp,Vila,&nbsp,construït per tropes franceses a principis del segle XIX, i el pou de la Cadena.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

PALAU DE SANTJOANS

Situada en el centre de la població, en la Plaça Vella, destaca com a edifici civil nobiliari, el palau de la Casa dels Sanjoans. Va pertànyer a la família de Sant Joan, de qui procedix el nom d'esta casa palatina.

Esta casa té el seu origen en el s.XV, encara que la seua estructura actual és del s.XVII. Es tracta d'un palau d'estil aragonés, que es troba molt be conservat externament. Consta de dos altures i la seua façana és de pedra, despuntant un ràfol de fusta. Té una torre quadrada amb coberta a quatre aigües en el vèrtex de la qual apareix la Creu de Malta.

En l'interior conserva els escuts heràldics en policromia. En un saló figura un altre escut corresponent a les armes de Sanjoans, personatge natal d'esta població molt recordat per la seua lluita contra els invasors francesos. I en una altra sala, ja en un pis superior i segurament la més destacable, se'ns presenta tot el paviment i les parets replets de ceràmica zoo-mórfica. Destaquen també les escales interiors, que són de fusta treballada.

Actualment acull el museu Dinomania amb l'exposició "ANA, un jaçiment viu" que explica en què consisteix el treball d'un paleontòleg, usant com a fil argumental els descobriments fets al jaciment ANA.

&nbsp,

CASA CONSISTORIAL (AJUNTAMENT)

&nbsp,

Este edifici de l'Ajuntament, conegut popularment com ‘Casa de la Vila', es troba en la seua estructura igual com era en el seu origen. Es tracta d'un edifici construït entre els segles XV i XVI, localitzat en la Plaça Vella de Cinctorres.

El seu conjunt arquitectònic mostra un clar exemple de l'arquitectura del gòtic civil, on es pot contemplar també la presó i un retaule del segle XV, dedicat a Sant Pere i actualment restaurat.

Fa alguns anys, quan es realitzaven treballs de restauració en este edifici de l'Ajuntament, van aparéixer formant part de la sostrada unes importants taules del segle XV, que es van utilitzar com a taulers per a aguantar la teulada.

Entre les distintes peces trobades, cal destacar el panell amb la figura de Sant Pere, que ha sigut identificat com un possible retrat del Papa Lluna. Este retaule, actualment, es troba en la sala de plens de l'Ajuntament.

Una&nbsp, de les sortides a la crisi econòmica ocasionada per la malaltia dels tarongers va ser l’emigració, si tenim en compte que els sollerics que van anar enllà no pertanyien al mateix estrat social ni econòmic. La majoria eren homes d’entre 20 i 30 anys i els llocs escollits eren diversos, encara que sempre vora la mar. Hispanoamèrica va ser destí propi de la gent més acomodada, mentre que la gent amb menys recursos sovint va optar per França. En el segon terç del segle XIX s’inicià l’emigració dels sollerics cap a Puerto Rico i França, ja que en ambdós països prèviament s’havien establert lligams de caràcter comercial. L’emigració s’incrementa a la dècada dels 50 i 60 a causa de la crisi dels sector tèxtil cotoner i de la taronja. Les dates del retorn definitiu es situen entre el 1930 i el 1960. El principal motiu per retornar era la malaltia d’un familiar, però també l’enyorança jugava un paper important.

Fets històrics rellevants
Amb la conquesta cristiana, Deià va ser adjudicada al Comte de Roselló i integrada com part de Valldemossa. Aquest fet es recull en els documents del repartiment que feren el Rei en Jaume I i els nobles que prengueren part en l'empresa, i és reproduït en les "Notes per a la Història de Deià”. Deià es va separar de Valldemossa l’any 1583 degut als enfrontaments entre el Batle de Valldemossa i l’Abat del Monestir de San Bernat de la Real a Palma, cap del císter a Mallorca, es va iniciar el 8 d'agost de 1526 quan els de Valldemosa (Batle i Jurats) varen comunicar al Gobernador de l'Illa que els habitants de Deià havien construït una església en un turó proper i que el Bisbe els hi havia enviat un sacerdot. Afegeixen també que, moguts per aquestes concessions en el plà espiritual, a més Deià sol•licità la separació administrativa i judicial de Valldemosa. Els valldemossins volien que es denegués. Així s'inicia un llarg pleit (57 anys). La duració d'aquest procés s'explica en part per motius econòmics: les grans propietats del Municipi de Valldemossa corresponien a ciutadans de la Capital. Per aquest motiu Valldemosa no podria subsistir ni recaptar suficients imposts. Avui, una placa a l'exterior de l’església reconeix als que varen aconseguir que avui Deià sigui un poble.
Cal contar que al paratge de Sa Foradada, península de la Serra, es produí una coneguda batalla: el 1582, cent cinquanta corsaris nord-africans foren derrotats per només cinquanta cristians sota les ordres de Mateu Sanglada. A conseqüència d'aquesta i altres nombroses incursions, es decidí construir un sistema de torres de defensa, com la Torre de Sa Pedrissa (Son Marroig), per protegir les costes i que es troba baixant cap a sa Cala de Deià i agafant es camí des Pi de sa Pedrissa.

La vila té el seu orígen en el Monestir de Sant Pere i en el mercat concedit per Ramon Berenguer III l'any 1118. Dins del Monestir, l'església parroquial de Santa Maria va ser substituïda per l'actual edifici gòtic el s.XIV.

&nbsp,

Camprodon esdevingué vila reial i cap de la vegueria de Camprodon fins l'any 1252, i va estar sota la jurisdicció de l'abat, però del 1286 fins el 1301, va pertànyer al vescomte de Castellnou.

&nbsp,

Lluís XI de França saquejà i incendià Camprodon el 1470 durant la guerra contra Joan II. També fou saquejada durant la guerra dels Segadors (1654-1658). I altre cop fou presa pels francesos (el duc de Noailles) l'any 1689 en les guerres de Carles II contra Lluís XIV. Al ser reconquerida pel duc de Vilafermosa, aquest va fer volar el castell que havien malmès els francesos. També durant la Guerra Gran, el 1794, el general francés Dagobert, la prengué i la incendià. També, Camprodon va patir molt, a la primera i a la tercera guerra Carlina, durant el s. XIX.

&nbsp,

Ja en el segle XX, Camprodon va iniciar una notable recuperació econòmica i social, derivant en una major estabilitat, malgrat recesos com la Guerra Civil, i també gràcies, en part, a l'onada de immigració, la vila ha cercat la indústria i l'agricultura com a font de riquesa.

&nbsp,

La primera colònia estiuenca de Camprodon es va centrar al passeig de la Font Nova, al final del qual avui en dia hi podem trobar un bust del Dr.Robert, alcalde de Barcelona i pioner de la colònia estiuejant de l’època. Més tard, el passeig de Maristany es va convertir en el nou centre d’estiueig. Per un breu període de temps, una de les mansions que s’hi van construir va esdevenir la seu del Govern de la República i residència del seu president, el Dr. Negrín.

&nbsp,

El Monestir de Sant Pere

Casa de la Vila

És la casa consistorial, es caracteritza per la seva excepcional façana, una bona mostra del gòtic civil català. Per la seva singularitat va ser reproduïda en el "Poble Espanyol" de Barcelona.

 ,

Rocabruna

A Rocabruna, trobem Sant Feliu de Rocabruna, església d'una sola nau rectangular s. X. Sant Llorenç de Rocabruna, capella de l'antic Castell de Rocabruna, actualment en runes. Castell de Rocabruna, situat dalt d'un turó , malgrat el seu estat ruïnós encara es poden apreciar bona part dels murs que dividien les dependències

El Pont Nou

La seva construcció es remonta al segle XII, a la porta de la seva entrada existeixes dues dates gravades a la pedra, que fan referència als segles XVI i XVII. Es troba al centre urbà i era de pas obligat de camí a la Cerdanya.

L'Església de Santa Maria

És l'església parroquial. Té una nau de grans dimensions acabada amb un absis angular i flanquejat per altars laterals. Posteriorment i adosada a la seva part posterior, s'hi va construir la capella dels Dolors, on es troba la preciosa Pietat de l'escultor Amadeu (1745-1821).

En una de les capelles laterals es conserva una magnífica urna - bust reliquiari de plata amb les restes de Sant Patllari. Davant seu es podt admirar una exposició permanent d'orfebreria religiosa de les parròquies de la Vall de Camprodon (del segle XV al XX).

El Romànic al terme de Camprodon

Monestir de St. Pere, Pont Nou de Camprodon, Sta. Maria de Bolós, St. Bartomeu del Sitjar, Castell de Creixenturri, Torre Cavallera, St. Miquel de Cavallera, St. Cristòfor de Beget, St. Valentí de Salarça, Castell de Rocabruna, St. Llorenç de Rocabruna, St. Feliu de Rocabruna, St. Andreu de Bestraçà, Castell de Bestraçà, St. Julià de Bestraçà.

Fonts
Als afores de Camprodon hi ha un bon nombre de fonts. La Mare de la Font és la més propera al nucli urbà. Gravats en una pedra hi ha uns versos que mossèn Cinto Verdaguer va dedicar a Camprodon.

¿Per qué t’amagues
Camprodon fresquívol
violeta del bosch en ta
ribera?
¿En ton sojorn d’eterna
primavera
No vols que senten tes
suaus olors?
[...] Poncelles, ja us veuràn
quan siua fl ors.
Canigó. Estrofa del cant IV.