Es tracta d’una glorieta moderna situada en el cim d’una carena, un punt estratègic com a mirador. Es troba al costat del bosc de Quaranta Pins (catalogat en el Catàleg d'arbres i arbredes monumentals en terme municipal de la Roca del Vallès). Per sí mateixa no té gran interès, però se sap que a la vessant oest d’aquest turonet hi ha un jaciment romà. L’any 1938 encara s’hi conservaven 3 metres de paviment romà i restes de murs, tot i que actualment no s'aprecia res.

El Castell de La Roca es troba dalt d’un turó, elevat sobre el municipi de La Roca, des del que no se’n perd en cap moment la visió.

És un edifici de planta irregular constituït per diversos cossos que s'adapten a la topografia del turó. La fortificació està formada per una torre mestra de planta rectangular que presenta un fort talús. A l'extrem oposat presenta una bestorre de planta triangular de caràcter defensiu i una altra de semicircular. Totes aquestes estructures són originàries o presenten refeccions del segle XV. En canvi, la torre mestra i les parets perimetrals pertanyen a fases constructives posteriors. Únicament la torre circular de llevant pot considerar-se del segle XIII o més tardana, encara que històricament ha estat considerada romànica per alguns autors. Les parets del pis baix mostren espitlleres i el coronament amb merlets. La resta del conjunt (sala major, zona residencial) respon també a les característiques de les construccions senyorials de la darrera època gòtica: finestrals geminats amb capitells treballats i fines columnes.

La primera menció que apareix del castell de la Roca del Vallès data vers el 1024 en una documentació on el propietari n'era Arnau Mir per encàrrec del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, però més tard aquest el donà a Guillem de Muntanyola o de Vacarisses. Quan aquest va morir, fou succeït pels seus fills Renard Guillem de Sarroca i Bernat Guillem. Posteriorment fou propietat de Ramon de Cabrera, i el 1287 consta com a senyor Pere Marquès.
Vers el 1374 passà al seu descendent Pere Arnau Marquès, que el 1405 el vengué a Ramon de Torrelles, senyor de Rubí. Els descendents de la família, a partir de l'any 1463, el van reformar i consolidar i l'hi van donar un aspecte més de palau que de castell medieval (cal mencionar que el castell va ser destruït a la meitat del segle XVII i no va ser fins l'any 1952 que va ser reconstruït). El castell tornà a canviar de propietari a principi del segle XVIII, entrant a formar part del patrimoni dels Sentmenat, amb Fra Miquel de Torrelles i Sentmenat, el qual el va cedir a la comunitat de Santa Maria del Mar. Més endavant, durant la desamortització de Mendizàbal, passaria a ser, després d'altres famílies, de la família Alomar i finalment, l'any 1949, el compraria Antoni Rivière i Manén, actual propietari.

(Font: Diputació de Barcelona)

Arenys de Mar és un municipi jove. Té tan sols 400 anys d'història, que comparats amb altres municipis propers, fa que sigui un poble jove. Però, això no vol dir que no estigui ple de llocs interessants per visitar, com:

Edifici Xifré i jardins
Edifici neoclàssic construït com a hospital per a pobres per l’americano Josep Xifré i Casas entre 1844 i 1846. A l’interior es conserva el seu mausoleu. L’edifici és avui d’ús municipal.

Centre Cultural Calisay
Situat en un antic molí fariner, l’edifici va ser ampliat a principis del segle XX, en estil neogòtic, per produir el licor d’herbes Calisay. Actualment és el Centre Cultural municipal.

Museu Marès de la Punta
Antic hospital de Sant Jaume (s. XVII), el museu conserva una de les col·leccions de puntes de boixet i a l’agulla més importants d’Europa, donació de l’escultor i col·leccionista Frederic Marès.

Museu Mollfulleda de Mineralogia
Edifici del segle XVIII en el que el 1779 es va fundar l’Escola Nàutica d’Arenys de Mar. El museu acull una important col·lecció de minerals catalans i d’arreu del món, donació de Joaquim Mollfulleda.

Cementiri municipal
Construït entre 1865 i 1867, acull mausoleus realitzats per destacats escultors catalans com Venanci Vallmitjana, Josep Llimona o Frederic Marès. El poeta Salvador Espriu, enterrat aquí, el convertí en el mític cementiri de Sinera.

Mercat municipal
Construït entre 1925 i 1929 per l’arquitecte Ignasi Mas, l’edifici té una façana de maó vist, amb grans finestrals i coronada per vuit pinacles de pedra treballada.

Església de Sta. Maria
Construïda entre finals del segle XVI i començaments del XVIII, conserva a l’interior un espectacular retaule, obra de Pau Costa (1706-1711), màxim exponent del barroc català. Visites guiades al retaule, disponibles de dimarts a dissabte, de 10 a 12 h. (A partir de 3 persones. A concertar a l'Oficina de Turisme).

Ajuntament
Hostal i forn de pa des del segle XVII, a partir de l’any 1773 es va convertir en la seu de l’ajuntament. A l’Oficina d’Atenció al Ciutadà es poden veure rajoles de mostra antigues.

Torres de defensa
Construïdes amb pedra al llarg del segle XVI per defensar el poble de les incursions pirates, actualment només se’n conserven tres.

Edifici del Mont Calvari
Edifici d’estil castellà construït al voltant d’una antiga ermita (s. XVI), dedicada al Crist del Calvari. S’aixeca entre el turó del Mal Temps, un bell mirador sobre la mar, i el port.

El Port
Construït a principis del segle XX, és el símbol d’unió d’Arenys amb el mar. A més de la seva àmplia oferta lúdica, esportiva i gastronòmica, cal destacar la subhasta de peix.

Al subsòl de l’Ajuntament, sobre la que va ser l’església de Santa Eulàlia, es van trobar les primeres evidències arqueològiques sobre el passat romà de la Seu d’Urgell. S’hi van trobar cinc dipòsits, destruïts abans del segle XI amb la construcció de l’església de Santa Eulàlia.

La catedral de la Seu d’Urgell és una joia del romànic català. És l’única catedral romànica de Catalunya. La catedral actual és la quarta del bisbat d’Urgell. La primera era visigòtica i ja va ser datada el 527. Diverses teories l’emplacen a Castellciutat, on hi havia una ciutat romana, Orgia o Urgellium, i d’altres la situen justament sota de l’actual, ja que excavacions arqueològiques sota l’Ajuntament van constatar que per la Seu d’Urgell passava una via romana i hi havia un assentament humà, un primer nucli urbà. La mateixa teoria apunta que Castellciutat més que un nucli era un bastió de defensa romà, ja que està situat en un punt estratègic. Aquesta primera catedral va ser destruïda per tropes musulmanes d’Abd-Al-Malik que tornaven de Narbona.

La segona catedral data del 793, sota l’impuls de Carlemany, tot i que no es va acabar fins al segle IX. En aquesta època es van establir a Castellciutat els comtes d’Urgell fins al trasllat de la capital del comtat al segle XII, primer a Agramunt i després a Balaguer. En l’Acta de Consagració de la catedral d’Urgell, de principis
del segle IX, es transcriuen d’un a un quasi tots el pobles del bisbat. Ha estat anomenada la primera carta geogràfica dels Pirineus i, a més, ens dóna una idea de la reconstitució del territori després de la invasió musulmana.

La muralla de la Seu d’Urgell va començar a construir-se al segle XII, es va reconstruir al segle XV i va perdurar fins al segle XIX. Actualment, tot i tenir quatre portals, només en queda un, el portal Vell d’Andorra, que es va desplaçar al cap del carrer Capdevila amb l’expansió de la ciutat. Al segle XV, el recinte incloïa
unes tres-centes cases i tenia una població de 205 focs, és a dir, unes mil persones. El portal Vell d’Andorra és l’única de les quatre portalades de l’antiga ciutat emmurallada que encara es conserva. Era el portal nord i era l’únic que en cas d’invasió o atac donava pas a la gent, això sí, sempre amb un salconduit.
Aquesta muralla tancava la ciutat fins a l’expansió del segle XIII.

El segle XIII, els canonges que fins llavors havien viscut dins els murs de la catedral van passar a viure a l’actual carrer dels Canonges, que és un dels carrers més neuràlgics, juntament amb el carrer Major, del nucli antic medieval de la Seu d’Urgell. En tots dos
carrers cada dimarts i dissabte hi ha el mercat comarcal. És un mercat de llarga tradició on gent de tota la comarca i d’Andorra va a comprar menjar i roba, atreta per la qualitat dels productes que s’hi ofereixen i pel preu.

Al mercat, la plaça Espanya és anomenada plaça de les pageses, ja que les pageses de la zona hi van a vendre productes de temporada: fruita, verdura, timó, bolets, cargols... És una bona manera de saber si hem d’anar a caçar bolets o no, sempre tenint en compte que l’experiència d’aquestes dones fa que, allà
on nosaltres no en trobem cap ni un, elles n’emplenin els cistells.

El carrer del Canonges és un compendi arquitectònic d’una diversitat extraordinària. En un marc medieval, hi trobem edificacions de totes les èpoques: arcs romànics i gòtics, cases de pedra i cases de tàpia, balcons de fusta i balcons de forja, caps de biga medievals esculpits com a ca l’Armenter, cares de pedra i sants a les fornícules. Un d’aquests sants, sant Emigdi, és un advocat segur contra els terratrèmols i protegeix la ciutat d’aquests. La seva imatge presideix el carrer per on la tradició assegura que entraven els terratrèmols. També hi trobem la de sant Roc, protector de la terrible epidèmia de la pesta. Aquest va travessar tot el món en només sis anys, de les estepes mongoles fins a Escandinàvia va arribar un dia d’estiu a la Seu d’Urgell, el 12 de juny de 1348, probablement procedent de Puigcerdà. A la plaça dedicada al sant el 15 d’agost es menja coca i es veu vi, i es canten els gojos a la Mare de Déu. Al número 44, hi trobem la dedicatòria a Ramon Moncada, burgès que va aixecar aquesta casa durant el segle XIV i va voler immortalitzar la seva obra. Al número 19, hi podem trobar la magnífica casa gòtica de Ca l’Armenter. Aquesta casa pertanyia a la família aragonesa dels Luna. Era una segona residència del Papa Luna que va ser present a la Seu d’Urgell durant el segle xiv. Al número 13, hi trobem Cal Roger, antic hostal de peregrins de la ruta que provenia de Font Romeu cap a Santiago. En aquest hostal s’albergava i es donava menjar gratuïtament als peregrins. Més tard aquesta casa també va ser la vivenda de Joan Brudieu, mestre organista de la catedral. Al teulat, s’hi poden observar caps de biga gòtics del segle XIV. També hi trobem la casa del Botxí, que és on durant segles vivia la persona que exercia aquesta professió. Al nord de la Seu d’Urgell, a l’antic camí que anava d’Andorra a la Seu d’Urgell, hi ha una esplanada que es diu el pla de les Forques. Té aquest nom perquè era en aquest lloc on es penjaven els reus. Les mesures de la bladeria es troben al carrer Major, sota els porxos. S’hi poden veure diferents mides i els ganxos on es penjaven els cabassos que s’omplien de blat o d’altres cereals. Tot i que a la base d’aquestes trobem una inscripció amb l’any, se sap que aquestes
dades no són certes i que les mesures són dels anys 1679 i 1840. L’enorme seminari, d’estil neoromànic, va ser construït el 1860 pel bisbe Caixal.

L’ermita de Sant Antoni és a dalt del tossal de Miralles. És un bon mirador de les terres d’Urgellet. L’església va ser finançada per un fill de cal Rajoler d’Alàs que va fer fortuna a Amèrica. Diuen les veus que al viatge de tornada va fer tan mala mar que es va encomanar a sant Antoni i li va prometre que si en sortia viu li construiria una ermita. L’arquitecte va ser Joan Bergós, deixeble de Gaudí i és l’únic edifici modernista que hi ha per les contrades.

El parc Olímpic del Segre es va construir amb motiu de les olimpíades de Barcelona del 1992. L’enginyer va ser Ramon Ganyet i va suposar un salt qualitatiu i&nbsp, quantitatiu de la disciplina d’aigües braves a Catalunya i a l’Estat espanyol. Disposa d’un sistema de remuntadors amb els quals els piragüistes i els ràftings poden
pujar sense necessitat de sortir de l’embarcació.

PATRIMONI LLUNY DE L'ORIGEN
Moltes joies del patrimoni de la Seu d’Urgell no es troben, com passa sovint, al seu lloc d’origen. Les pintures murals de Santa Caterina, obra del segle XIII i a cavall entre el romànic i el gòtic, es troben dispersades entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Disputa i arrest de santa Caterina), l’Abegg Stiftung de Suïssa (Martiri) i el Museu Episcopal de Vic (Sant Sopar). Aquestes pintures representaven una vegada més la lluita del bisbat d’Urgell contra els càtars. El programa decoratiu reflecteix de manera simbòlica els conflictes entre el bisbat i els vescomtes de Castellbò i els comtes de Foix. Santa Caterina era considerada com a exemple de saviesa.

A la petita església de Sant Miquel, que fins al 1364 estava dedicada a sant Pere, hi havia també dues peces d’importància. Una d’aquestes eren les pintures al fresc de l’absis, datades del segle XII. L’altra obra és el Retaule de sant Miquel i sant Pere, que hauria estat finalitzat cap al 1433 per Jaume Cirera i Bernat Despuig. Totes dues peces es troben actualment al MNAC, com també una pintura sobre fusta procedent d’alguna de les esglésies del bisbat que s’anomena Frontal d’altar de la Seu d’Urgell o dels Apòstols.

A uns 5 quilòmetres sortint de Tartareu en direcció a Vilamajor i per l’anomenat camí Vell hi trobem el poble de les Avellanes, on hi podem destacar:
Dins del patrimoni, l’església de l’Assumpció del segle XIII on hi trobem una talla gòtica de la Mare de Déu del Remei conservada a l’altar i un capitell de tipologia romànica, la capella de Sant Roc construïda amb pedra amb l’ajut dels veïns del poble. Al seu interior es conserva el sant Crist de l’Hort que consta que fou trobat per un veí del poble l’any 1730 i també cal destacar el carrer Central entre altres.
Del teixit social de les Avellanes en destaca la Confraria de Sant Macari que va ser fundada el 1665 amb la finalitat d’ajudar les famílies sòcies a realitzar els enterraments. Actualment, només fa el servei quan un dels socis mor, acompanyant el fèretre fins al moment de la seva sepultura. El Patronat Cultural de Sant Roc, fundat el 1988, es dedica fonamentalment a realitzar activitats de caràcter cultural, i l’1 de maig de cada any realitza un homenatge a tot el veïnat nascut i empadronat al poble que durant el curs d’aquell any fa 75 anys. L’Associació de Joves de les Avellanes es va formar el 2007 i en formen part tots els joves d’entre 14 i 35 anys del poble o que tenen una relació amb aquest, el seu objectiu és oferir activitats diferents a la gent del poble.

Església de Sant Josep
Construïda al s. XI (ja esmentada el 1048) i posteriorment restaurada, actualment està dedicada a sant Josep però fins al s. XX havia estat dedicada a sant Macari.

Torre de guaita
Torre romànica datada dels s. X-XI, havia format part d’una petita fortalesa andalusina que el comte Arnau Mir de Tost va conquerir el 1042, juntament amb tota la vall d’Àger.
cultura

A prop de Fondepou
Ermita de St. Jaume de Cas
Ermita romànica dels s.XI-XII. El camí que passava per Cas forma part de la ruta del Montsec que els pelegrins agafaven cap a Compostel·la.

Torres de Cas
Són unes torres de guaita cristianes dels segles XI i XII.

Via Romana
Datada del s. II, era una via de pas entre Ilerda (actual Lleida) i els assentaments romans de la zona.

Ermita de la Mare de Déu de la Pertusa
Ermita romànica datada del s. xi-xii, situada entre el collet de la Pertusa i la Noguera Ribagorçana, dins les restes d’una fortalesa de defensa avançada del castell de Sant Llorenç, que barrava el pas a la vall. Se sap que antigament a sota hi havia un poblet. Documentada el 1162 amb el nom de Petrapertusa, està formada per una sola nau amb absis i coberta exterior de lloses, ubicada en forma canònica. La porta d’accés és a la banda nord, ja que a la sud hi ha el penya-segat. A la façana oest hi ha una altra porta, ara cegada, que potser comunicava amb alguna construcció contigua. Va ser la capella del castell de Sant Llorenç, ubicat al Montsec d’Ares i del qual es conserva una torre. La seva funció era de vigilància per barrar el pas a la vall d’Àger i controlar el congost de Mont-rebei. Posteriorment, va esdevenir església depenent de Corçà i actualment té la categoria d’ermita i s’hi celebra un aplec a començaments d’estiu. Es conserva força bé i més avall hi ha restes d’una esglesiola anterior.
Església de la Mare de Déu del Roser
És l’església parroquial de Corçà, edifici bastit a la segona meitat del segle xviii.
Olivera de Corçà
Passada l’ermita de la Pertusa, en un trencall a mà dreta i abans d’arribar a Corçà, hi ha una olivera catalogada com a arbre singular, digne de visitar.

El visitant trobarà en el territori diversos testimonis de l’art romànic. En el poble hi ha l’església parroquial de Sant Cristòfol, el primer esment de la qual és de fi nals del segle x. L’edifici actual, del segle xii, és de grans proporcions. El campanar, amb una alçada de 22 metres, és de base quadrada i està format per quatre pisos. L’església va ser declarada monument nacional l’any 1931. S’ha conservat sense gaires canvis des del Barroc. Gràcies a la protecció dels habitants, es va salvar de la destrucció durant la Guerra Civil. A l’interior hi ha una pica baptismal romànica, un retaule gòtic d’alabastre, una imatge gòtica de la Mare de Déu de la Salut i diversos retaules barrocs.

L’església de Santa Cecília, del segle XVII, és l’església parroquial. Tot i que va ser dedicada des d’un principi a la santa, fins al 1997 a l’altar major hi havia la imatge de sant Vicenç. També hi havia, a la paret de l’esquerra la imatge de santa Cecília i, a la de la dreta, una altra del Sagrat Cor. Des del 1997, després d’una remodelació, tots tres comparteixen la paret central de l’altar. Sant Vicenç i Santa Cecília també comparteixen el patronatge del terme. Hi podem trobar, a més, dues marededéus, la del Roser i la dels Dolors, i un Santcrist. El campanar, de planta quadrada i de dos pisos amb finestres, té dues campanes. Des del 1994 funcionen amb un rellotge elèctric.

L’església de Sant Vicenç és una església romànica del segle X, principis del XI. De planta basilical, es creu que hauria estat aixecada el 1040. Era un edifici singular pel fet que el seu tipus de planta estava destinada a catedrals i monestirs. Originàriament tenia tres naus. La nau central, que és semicircular, és decorada exteriorment amb un fris d’arcuacions llombardes. La volta de canó original, un cop va ser enfonsada, es va substituir per una coberta de fusta que el 1950 es va ensorrar. Bona part de l’ornamentació interior és al Museu d’Art de Catalunya, on podem trobar el baldaquí i un retaule del segle XIV pintat per Arnau Pintor, l’anomenat mestre d’Estamariu. El que sí que hi podem observar són les pintures romàniques de l’absis, les úniques de tota la comarca de l’Alt Urgell que es troben en el seu emplaçament original. Les pintures es van descobrir el 1993 i després de ser restaurades van tornar a veure la llum el 2007, ja que els frescos originals es van tapar amb una fina capa de calç cap a mitjan segle XIV. A la conca absidal, podem veure un Crist majestàtic del qual només resta la part inferior i el tetramorf, els símbols dels evangelistes al seu entorn. A sota hi ha un fris amb animals i caps de màrtirs que representa el mar de vidre.

Estamariu va ser un nucli fortificat. De les antigues muralles, en resta la porta d’entrada al poble. La porta de fusta ha desaparegut, però l’arc de dovelles queda de testimoni. Els més grans del poble encara en recorden una altra, ara ja desapareguda, al costat oest. També hi és present la paret, on es pot observar bé al costat de l’església parroquial. Cal Paufenés és l’única casa que es conserva falcada amb l’antiga muralla. Les mateixes cases del nucli urbà feien de muralla per tancar el poble, les actuals: cal Bastida, cal Sovey, cal Travé, ca l’Escuder i cal Parramon. Això feia que el poble només tingués un carrer, el carrer Major.

Hi ha restes de cinc colomars. El que es conserva en millor estat és al camp anomenat de Cal Ramonet. Les creus del terme, fetes de ferro, són la de l’Andorrà, la Blanca, la del Pont, la dels Noguers, la de la Boïga, la Llossana i la Creu Central, que estava situada al mig del cementiri. El 3 de maig era tradicional que tot el poble hi anés a fer una benedicció.

De la capella de Santa Cecília, situada dalt de la muntanya, només en queden les bases de les parets. El dia de la missa era típic que la gent del poble pugés un tall de coca i una presa de xocolata per fer més curt el camí. El capellà, però, hi anava amb somera. Les restes del monestir de Pinsent, les podem veure en una balma pròxima a la Quera Vella. Se’n pot encara identificar l’edifici de l’església i una petita sala rectangular. També travessen el riu de Bescaran dos ponts romànics, un dels quals és molt a prop del molí. Aquest molí era un dels més importants de la zona. Els capellans del seminari hi pujaven a moldre les olives. Les pujaven amb carro de bous fins a l’obac i des d’allà al molí amb una somera de càrrega. Hi havia la mina de plom a Tros Pelat, la Corba de les mines de coure i dos forns de calç, un a l’Espinal i l’altre a la Plana del Rabanat. Els forns de calç es construïen on hi hagués aquest material i mates per poder-lo coure. Una vegada era cuit i separat de la pedra, el posaven en basses perquè quedés d’una peça. De carboneres, n’hi havia al roc del Miquelet.

Els cortals, edificacions allunyades del nucli urbà, tenien tres recintes. Un a peu pla, on hi havia el bestiar, i a sobre el paller, on es guardava la palla o l’herba. Al costat hi havia la barraca. La quadra permetia al pastor tancar el bestiar i així poder anar al poble.

Les Arreposadores són dues roques al camí antic de la Seu d’Urgell a Estamariu. Deuen el nom al fet que la gent hi parava a descansar per agafar forces per poder fer l’última pujada al poble.

El safareig del poble era a la plaça de la font, es va utilitzar fins als anys setanta. Va ser un lloc molt popular i utilitzat per les dones del poble. L’aigua venia de la font Vella, que encara es conserva a l’entrada del poble, on també hi ha un cóm.