Al subsòl de l’Ajuntament, sobre la que va ser l’església de Santa Eulàlia, es van trobar les primeres evidències arqueològiques sobre el passat romà de la Seu d’Urgell. S’hi van trobar cinc dipòsits, destruïts abans del segle XI amb la construcció de l’església de Santa Eulàlia.
La catedral de la Seu d’Urgell és una joia del romànic català. És l’única catedral romànica de Catalunya. La catedral actual és la quarta del bisbat d’Urgell. La primera era visigòtica i ja va ser datada el 527. Diverses teories l’emplacen a Castellciutat, on hi havia una ciutat romana, Orgia o Urgellium, i d’altres la situen justament sota de l’actual, ja que excavacions arqueològiques sota l’Ajuntament van constatar que per la Seu d’Urgell passava una via romana i hi havia un assentament humà, un primer nucli urbà. La mateixa teoria apunta que Castellciutat més que un nucli era un bastió de defensa romà, ja que està situat en un punt estratègic. Aquesta primera catedral va ser destruïda per tropes musulmanes d’Abd-Al-Malik que tornaven de Narbona.
La segona catedral data del 793, sota l’impuls de Carlemany, tot i que no es va acabar fins al segle IX. En aquesta època es van establir a Castellciutat els comtes d’Urgell fins al trasllat de la capital del comtat al segle XII, primer a Agramunt i després a Balaguer. En l’Acta de Consagració de la catedral d’Urgell, de principis
del segle IX, es transcriuen d’un a un quasi tots el pobles del bisbat. Ha estat anomenada la primera carta geogràfica dels Pirineus i, a més, ens dóna una idea de la reconstitució del territori després de la invasió musulmana.
La muralla de la Seu d’Urgell va començar a construir-se al segle XII, es va reconstruir al segle XV i va perdurar fins al segle XIX. Actualment, tot i tenir quatre portals, només en queda un, el portal Vell d’Andorra, que es va desplaçar al cap del carrer Capdevila amb l’expansió de la ciutat. Al segle XV, el recinte incloïa
unes tres-centes cases i tenia una població de 205 focs, és a dir, unes mil persones. El portal Vell d’Andorra és l’única de les quatre portalades de l’antiga ciutat emmurallada que encara es conserva. Era el portal nord i era l’únic que en cas d’invasió o atac donava pas a la gent, això sí, sempre amb un salconduit.
Aquesta muralla tancava la ciutat fins a l’expansió del segle XIII.
El segle XIII, els canonges que fins llavors havien viscut dins els murs de la catedral van passar a viure a l’actual carrer dels Canonges, que és un dels carrers més neuràlgics, juntament amb el carrer Major, del nucli antic medieval de la Seu d’Urgell. En tots dos
carrers cada dimarts i dissabte hi ha el mercat comarcal. És un mercat de llarga tradició on gent de tota la comarca i d’Andorra va a comprar menjar i roba, atreta per la qualitat dels productes que s’hi ofereixen i pel preu.
Al mercat, la plaça Espanya és anomenada plaça de les pageses, ja que les pageses de la zona hi van a vendre productes de temporada: fruita, verdura, timó, bolets, cargols... És una bona manera de saber si hem d’anar a caçar bolets o no, sempre tenint en compte que l’experiència d’aquestes dones fa que, allà
on nosaltres no en trobem cap ni un, elles n’emplenin els cistells.
El carrer del Canonges és un compendi arquitectònic d’una diversitat extraordinària. En un marc medieval, hi trobem edificacions de totes les èpoques: arcs romànics i gòtics, cases de pedra i cases de tàpia, balcons de fusta i balcons de forja, caps de biga medievals esculpits com a ca l’Armenter, cares de pedra i sants a les fornícules. Un d’aquests sants, sant Emigdi, és un advocat segur contra els terratrèmols i protegeix la ciutat d’aquests. La seva imatge presideix el carrer per on la tradició assegura que entraven els terratrèmols. També hi trobem la de sant Roc, protector de la terrible epidèmia de la pesta. Aquest va travessar tot el món en només sis anys, de les estepes mongoles fins a Escandinàvia va arribar un dia d’estiu a la Seu d’Urgell, el 12 de juny de 1348, probablement procedent de Puigcerdà. A la plaça dedicada al sant el 15 d’agost es menja coca i es veu vi, i es canten els gojos a la Mare de Déu. Al número 44, hi trobem la dedicatòria a Ramon Moncada, burgès que va aixecar aquesta casa durant el segle XIV i va voler immortalitzar la seva obra. Al número 19, hi podem trobar la magnífica casa gòtica de Ca l’Armenter. Aquesta casa pertanyia a la família aragonesa dels Luna. Era una segona residència del Papa Luna que va ser present a la Seu d’Urgell durant el segle xiv. Al número 13, hi trobem Cal Roger, antic hostal de peregrins de la ruta que provenia de Font Romeu cap a Santiago. En aquest hostal s’albergava i es donava menjar gratuïtament als peregrins. Més tard aquesta casa també va ser la vivenda de Joan Brudieu, mestre organista de la catedral. Al teulat, s’hi poden observar caps de biga gòtics del segle XIV. També hi trobem la casa del Botxí, que és on durant segles vivia la persona que exercia aquesta professió. Al nord de la Seu d’Urgell, a l’antic camí que anava d’Andorra a la Seu d’Urgell, hi ha una esplanada que es diu el pla de les Forques. Té aquest nom perquè era en aquest lloc on es penjaven els reus. Les mesures de la bladeria es troben al carrer Major, sota els porxos. S’hi poden veure diferents mides i els ganxos on es penjaven els cabassos que s’omplien de blat o d’altres cereals. Tot i que a la base d’aquestes trobem una inscripció amb l’any, se sap que aquestes
dades no són certes i que les mesures són dels anys 1679 i 1840. L’enorme seminari, d’estil neoromànic, va ser construït el 1860 pel bisbe Caixal.
L’ermita de Sant Antoni és a dalt del tossal de Miralles. És un bon mirador de les terres d’Urgellet. L’església va ser finançada per un fill de cal Rajoler d’Alàs que va fer fortuna a Amèrica. Diuen les veus que al viatge de tornada va fer tan mala mar que es va encomanar a sant Antoni i li va prometre que si en sortia viu li construiria una ermita. L’arquitecte va ser Joan Bergós, deixeble de Gaudí i és l’únic edifici modernista que hi ha per les contrades.
El parc Olímpic del Segre es va construir amb motiu de les olimpíades de Barcelona del 1992. L’enginyer va ser Ramon Ganyet i va suposar un salt qualitatiu i , quantitatiu de la disciplina d’aigües braves a Catalunya i a l’Estat espanyol. Disposa d’un sistema de remuntadors amb els quals els piragüistes i els ràftings poden
pujar sense necessitat de sortir de l’embarcació.
PATRIMONI LLUNY DE L'ORIGEN
Moltes joies del patrimoni de la Seu d’Urgell no es troben, com passa sovint, al seu lloc d’origen. Les pintures murals de Santa Caterina, obra del segle XIII i a cavall entre el romànic i el gòtic, es troben dispersades entre el Museu Nacional d’Art de Catalunya (Disputa i arrest de santa Caterina), l’Abegg Stiftung de Suïssa (Martiri) i el Museu Episcopal de Vic (Sant Sopar). Aquestes pintures representaven una vegada més la lluita del bisbat d’Urgell contra els càtars. El programa decoratiu reflecteix de manera simbòlica els conflictes entre el bisbat i els vescomtes de Castellbò i els comtes de Foix. Santa Caterina era considerada com a exemple de saviesa.
A la petita església de Sant Miquel, que fins al 1364 estava dedicada a sant Pere, hi havia també dues peces d’importància. Una d’aquestes eren les pintures al fresc de l’absis, datades del segle XII. L’altra obra és el Retaule de sant Miquel i sant Pere, que hauria estat finalitzat cap al 1433 per Jaume Cirera i Bernat Despuig. Totes dues peces es troben actualment al MNAC, com també una pintura sobre fusta procedent d’alguna de les esglésies del bisbat que s’anomena Frontal d’altar de la Seu d’Urgell o dels Apòstols.
