El poble de Castellfollit de la Roca és d’origen medieval. El nucli antic està format per carrers estrets i cases construïdes principalment amb pedra volcànica. En un costat de la cinglera hi ha l’església de Sant Salvador, del segle xiii. Destruïda durant la Guerra Civil, actualment està restaurada i fa la funció de museu i sala d’actes. Molt a prop hi ha la plaça-mirador Josep Pla, en els terrenys on hi havia hagut l’antic cementiri, que ofereix una bona panoràmica de la vall dels dos rius que conflueixen en el poble. D’altra banda, a la carretera d’Olot a Girona hi ha la Torre del Rellotge, formada per un rellotge, una imatge de Sant Roc en una fornícula i una font dedicada al sant, a la part inferior. Es tractava d’una promesa electoral i es va començar a construir el 13 de juny de 1924, tot i que en la fornícula del sant hi ha la data de 1885, que fa referència a l’epidèmia de còlera que patí la població aquell any. A més, si travessem el Barri de Fluvià, que pertany al municipi de Montagut i Oix, hi ha diverses passarel·les i la Rossolada, un camí envoltat d’horts separats per parets de pedra seca, que ens dirigeix a l’antiga entrada del barri vell del poble de Castellfollit.

El municipi de Sant Joan les Fonts té un important llegat medieval. Primer de tot citarem el monestir benedictí de Sant Joan les Fonts, consagrat el 1117. Durant l’època medieval, i sota el domini de l’abadia de Sant Víctor de Marsella, n’ocupava les estances una comunitat de monjos. Al segle xv depenia del Monestir de Sant Pere de Besalú i des de finals del segle xv fins al xix es trobava sota el domini del monestir de Sant Pere de Camprodon. L’església del conjunt, l’únic que se’n conserva, va ser declarada monument nacional l’any 1981. Des del 2006 a l’interior es pot observar una rèplica de la majestat, una talla de fusta policromada del segle xii, l’original de la qual és al Museu d’Art de Girona. També trobem el Castell de Juvinyà, format per dues fases constructives: la torre del segle xii i la resta de casa del segle xiv. És un dels millors exemples conservats d’arquitectura civil d’època medieval a la Garrotxa. També conegut com a casa forta Estada de Juvinyà, va ser la residència de la família de cavallers que dóna nom a l’edifici. Segons les restes arqueològiques, sabem que al segle xiii en el lloc de la casa forta hi havia un molí fariner que es va cremar en un incendi. L’últim descendent de la família de cavallers va ser Gueraua de Juvinyà. A partir del segle xv, el castell va passar a mans de diferents famílies de pagesos, que van mantenir el nom originari, fins que l’edifici fou adquirit per l’ajuntament de Sant Joan les Fonts l’any 1982. El castell, declarat monument nacional l’any 1972, està totalment restaurat i acull el primer centre d’interpretació del territori de la comarca de la Garrotxa, un espai on es pot adquirir informació general sobre el fenomen volcànic, l’aprofitament hidràulic i l’època medieval. Al segon pis del castell hi ha una sala d’exposicions temporals on durant tot l’any s’ofereix una programació d’exposicions d’interès comarcal. A més, hi ha el pont medieval, la primera referència del qual és del segle xiii, tot i que el que es conserva és una reconstrucció del xv.

D’altra banda, en el municipi també podem visitar el conjunt format pel castell i l’església de Mont-Ros, actualment en ruïnes. També hi ha la torre de Canadell, una fortificació bastida durant les guerres carlines dins el terme del mas Canadell i situada a l’extrem de la serra de Vivers, i el pont de Cossei, un pont d’origen romànic situat sobre el riu Turonell, un afluent del Fluvià, i a prop de l’església de Santa Eulàlia de Begudà. Aquesta església romànica del segle xii està situada a l’interior del nucli de Begudà, enmig d’un conjunt de cases pairals.

El municipi és ric en edificis religiosos, la majoria d’estil romànic. L’església de Sant Llorenç, bastida a tocar del primitiu camí ral que unia Campdevànol i Gombrèn, és dels segles xi-xii. D’aquesta construcció només perviu el campanar de dos pisos i una part dels murs. L’aspecte que ofereix actualment l’edifici és fruit de les obres de restauració recents. De la Vella, edificació del segle xii, únicament són visibles la part baixa de les parets, cosa que s’explica per l’explosió provocada que va partir en acabar la Guerra Civil. Es conta que el pintor Picasso, camí de Gòsol, va veure les pintures murals de l’església, avui inexistents, i li van servir d’inspiració per pintar Les senyoretes del carrer d’Avinyó. D’època romànica també és l’església de Sant Quintí de Puigrodon, del segle xii, situada a la part sud-occidental del terme municipal, destaca per tenir l’absis orientat vers el nord. Però l’edifici que té una major significació per als veïns és l’església de Sant Pere d’Auïra. El motiu és que, després d’un llarg període d’abandonament, va ser restaurada mercès a la decidida participació dels campdevanolencs. A més, el caminant pot apropar-se a d’altres construccions religioses erigides el segle xvii: l’església de Sant Martí d’Armàncies, l’ermita de Sant Grau i l’església de Sant Cristòfol, a tocar del cementiri de la població. Dos ponts criden l’atenció: el de la Cabreta, sobre el riu Freser, que formava part del camí ral que portava de Ripoll a la Cerdanya i que fa de partió dels municipis de Ribes de Freser i Campdevànol, i l’anomenat pont Vell, que destaca pel pendent que serveix per salvar el desnivell que hi ha entre la carretera N-152 i el nucli urbà. El moviment modernista és present a la població en l’edifici de l’hospital municipal. Quant a patrimoni arquitectònic industrial destaquem la fàbrica del Martinet, les colònies industrials Molinou, Pernau i Herand, i el canal que creua el poble de nord a sud.

L’edifici més important és, pel significat històric i arquitectònic, el monestir de Santa Maria. Del cenobi benedictí, al qual des del 1835 no hi ha comunitat de monjos, perviuen tres edificis: l’església, el claustre i l’edifici del noviciat (que és l’actual ajuntament). De l’interior de l’església cal destacar la portada romànica, la qual, construïda al segle xii, és un dels monuments romànics més destacats del món. L’obra proposa una autèntica plasmació iconogràfica de la Bíblia, tallada en pedra, on es combinen representacions d’escenes històriques i al·legòriques inspirades en els llibres sagrats. També és destacable la presència a l’església de tombes de comtes: a més de la del fundador de Catalunya, Guifré el Pelós, hi ha el monument funerari de Ramon Berenguer III, projectat per Francesc Rogent i Pedrosa i amb un relleu de l’escultor Josep Llimona. Del mateix Rogent hi ha un cenotafi en honor del comte Ramon Berenguer IV. També hi tenen la tomba Bernat I de Besalú o Bernat Tallaferro, germà de l’abat Oliba, i Radulf, fill de Guifré.

Altres elements artístics que cal veure són la rèplica de l’estendard dissenyat per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, d’aquest mateix arquitecte, la placa de la Unió Catalanista (1898) que hi ha a l’atri de la basílica, el mosaic de Santa Maria, confeccionat als tallers del Vaticà segons una pintura d’Enric Serra, la capella dedicada a Sant Eudald, patró de Ripoll, amb pintures murals d’Eduard Llorens Masdéu i projectada per Francesc Rogent, i la porta d’accés a la sagristia, construïda segons l’arquitecte modernista Joan Rubió, deixeble d’Antoni Gaudí. El claustre, de dos pisos, es troba disposat entorn d’un pati de forma trapezoïdal. Es va començar a construir a finals del segle xii i no es va acabar fins a principis del segle xvi. Va ser refet durant la restauració realitzada a finals del segle xix. L’estàtua del 27 de maig que hi ha a la plaça de l’ajuntament es va erigir segons un projecte de l’arquitecte Ildefons Bonells, en record dels ripollesos que van defensar la vila de les escomeses carlines el 1839.

A més del monestir, al municipi hi ha altres construccions religioses. L’església de Sant Pere, erigida a la plaça de l’abat Oliba, presenta testimonis romànics i gòtics. Destaca, a la part posterior, un fragment de la muralla que envoltava la vila i sobre la qual s’aixeca el campanar. De la façana principal destaca un rellotge de sol del 1929, on es pot llegir un vers del poeta Horaci: “Volat irreparabile tempus”. A més de marcar les hores, també assenyala els signes de l’horòscop. L’ermita de Sant Bartomeu, d’època preromànica, va ser ampliada al segle xii. Durant molts segles va servir de llatzeret i, en temps d’epidèmies, els transeünts procedents de llocs sospitosos hi eren enviats en període d’observació abans d’admetre’ls a la vila. L’ermita de Sant Antoni de Morers, erigida el 1740, avui es troba en estat ruïnós. L’ermita de Santa Maria del Catllar, derruïda, va ser consagrada el 1040 per l’abat Oliba sobre les ruïnes d’un antic castell. La Mare de Déu del Catllar era invocada per la ceguesa, la coixesa, les trencadures, els endimoniats, els herniats i fins i tot els parts.

La vila també presenta edificis de l’època modernista que mereixen ser visitats. De l’arquitecte Joan Rubió, hi ha la casa Bonada i la capella de Sant Miquel de la Roqueta. També se li atribueix la casa Siqués, coneguda popularment com la casa del Barco a causa de la semblança de la façana principal amb un vaixell. A la plaça Gran hi ha la casa Alòs o del marquès de Dou, que és obra de l’arquitecte Josep M. Pericas. A la torre del xamfrà de la casa hi ha escenificacions d’un ós tant als esgrafiats com al parallamps. L’establiment d’una fàbrica i botiga de fideus a la planta baixa va fer que la casa fos coneguda com a cal Fideuer. A la mateixa plaça cal veure la casa Soldevila o casa del Raïm. D’autoria desconeguda, criden l’atenció el treball de fosa de les baranes dels balcons i els brots de raïm que coronen la façana. A la carretera de Ribes trobem la casa Buixó, també del mateix període.

L’oferta arquitectònica es completa amb edificis i elements de diverses èpoques. La casa Solanell té l’origen en el segle xvii. Si entreu al casal de Taurinyà, hi veureu un arc de mig punt rebaixat sobre pilastres amb figures esculpides, una de les quals representa una misteriosa sirena. Al carreró que enfila cap al pont del Raval, damunt una porta tapiada hi ha representat un toro. La casa Muntades és un edifici d’estil neoclàssic construït l’any 1868. El fortí de l’Estrella és un edifici originàriament militar que tenia la finalitat de defensar Ripoll dels atacs de l’exèrcit carlí. Cal destacar les espitlleres que hi ha en tres de les façanes, a través de les quals els defensors refusaren els atacs. De la muralla que tancava Ripoll, se’n poden veure fragments al riu Freser i a la façana posterior de l’església de Sant Pere.

L’element arquitectònic més important és el Monestir. Guifré el Pelós el va fundar al segle IX, tot i que l’actual construcció data del segle XII. A l’interior hi ha dos retaules gòtics dedicats a Sant Agustí i a Santa Maria la Blanca i el sepulcre de Beat Miró, de factura gòtica. Les tres peces són un exemple de la producció del taller d’escultura que va acollir la vila al segle xiv. El claustre gòtic i la capella barroca dels Dolors completen el conjunt. El Palau de l’Abadia, construït al segle XII i ampliat al segle XV per l’abat Arnau de Villalba, formava part de la residència del abats.

En el municipi també hi ha la capella de Sant Miquel (segle XII), que formava part del recinte monàstic, concretament de les dependències de la infermeria. Del mateix període és l’església de Sant Pol. El seu aspecte actual és fruit de les obres de restauració endegades els anys cinquanta del segle passat a fi d’eliminar els elements que no eren romànics. L’aspecte actual de l’ermita de sant Antoni és del 1852, si bé data del segle xvii. L’ermita de la Mare de Déu del Prat, l’església de Santa Magdalena de Perella (segle XII) i l’església de Santa Llúcia de Puigmal (també del segle XII) completen el patrimoni arquitectònic religiós. Quant a infraestructures, cal esmentar el pont Vell. Tot i que l’actual data del 1976, encara manté els estreps de la primitiva construcció del segle XII. De la muralla, actualment en són visibles algunes restes al passeig del comte Guifré, al carrer torre Saltant i a la plaça de l’arquitecte Duran i Reynals. El nucli antic de la població, conegut com la Vila Vella, va ser creat al segle XIII. El traçat urbanístic, diferent respecte d’altres viles medievals, es basa en un entramat de carrers paral·lels i perpendiculars que respon a l'esquema utilitzat pels campaments romans. En aquest context, els espais més vistosos són el carrer Major, eix viari bàsic per accedir a la Vila Vella, i la plaça Major, centre d’intercanvi comercial, envoltada d’edificis barrocs i de testimonis gòtics. Altres espais per destacar són la plaça de l’abadessa Emma, amb una font dedicada al músic Jaume Nunó, la plaça d’Anselm Clavé, i el passeig del comte Guifré. A la casa Maragall, situada al carrer dels Tints, hi feia estada els estius el literat Joan Maragall. L’era d’en Serralta, situada a prop del torrent d’Arçamala i del carrer de l’abat Villalba, és un espai tancat les parets del qual formaven part de la muralla i d’una de les torres defensives.

En el nucli antic de la ciutat podem visitar l’església parroquial de Sant Esteve i el museu que hi ha l’interior, l’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, i el claustre renaixentista de l’antic convent del Carme. La ciutat, a més, ofereix una ruta modernista, on es poden contemplar les façanes de la casa Pujador, la casa Gassiot, la Solà-Morales, la Gaietà-Vila i la casa Masramon, obra de l’arquitecte Rafel Masó.

L’església parroquial de Sant Pere va ser edificada sobre un petit pujol, des d’on dominava tot el poble, amb un alt i esvelt cloquer. És un edifici d’estil neoclàssic català del 1722, construït sobre una antiga església romànica, de la qual es va trobar un fragment del timpà. La pica baptismal és del segle xvi. Consta que el rector i el batlle Berenguer Des Parerol van signar amb el pintor del gòtic català Lluís Borrassà un document que el comprometia a pintar un retaule a dita església. Sembla que aquesta joia pictòrica va perdurar fins al segle xviii. L’església de Sant Andreu de Ruïtlles (actualment de propietat privada), la trobem citada l’any 1017 sota el nom de “Sancti Andreo de Rovilias” com a possessió del cenobi benedictí de Banyoles. De l’antiga construcció romànica sols es conserva l’absis i una part del mur lateral nord. L’ermita de Santa Maria del Freixe, esglesiola preromànica del segle xi i antiga parròquia dedicada a la Mare de Déu, està situada al vèrtex sud de la serralada de Finestres, ja fronterera amb el municipi de Sant Aniol de Finestres. La capella de Santa Maria de la Romaria és un edifici ubicat al barri més antic del nucli de Mieres, la Cellera. Se’n té constància ja l’any 878, amb la grafia de “Romentzila”. La imatge de la verge és una còpia de l’antiga del segle xv, desapareguda durant la Guerra Civil. També podem donar un tomb pel jaciment ibèric de la Palomera, situat a la serra de Finestres. S’hi accedeix per un camí forestal que surt de la vila de Mieres. La descoberta arqueològica del poblat és relativament recent, atès que va ser realitzada per l’arqueòleg gironí Francesc Riuró el setembre de 1965. S’hi han trobat ceràmiques ibèriques fetes a mà o amb torn, nombroses restes de ceràmica emporitana, fragments d’àmfores grecoitàliques i d’origen iber i, fins i tot, un fragment d’origen púnic. A finals de l’any 2007 es restaura una possible estructura visible del jaciment, “l’atalaia ibèrica”, anomenada també “la casa espatllada” pels veïns de la zona. Presideix el lloc l’escultura “la Dama de la Garrotxa”, obra de l’artista Picolivas, en homenatge a l’eminent arqueòleg gironí, Miquel Oliva i Prat, el qual va promoure l’excavació del jaciment fins que un accident va acabar amb la seva vida.

Començarem l’àmbit del patrimoni parlant del castell de la baronia de Santa Pau. El castell corona un puig que, a manera de contrafort de la serra de Finestres, domina la vall de Santa Pau. La fortalesa ja es documenta a mitjan segle xiii. De planta quadrangular, és fruit d’un llarg procés constructiu que s’estén des de mitjan segle xiii fins ben bé al segle xviii. Al sector nord-est hi ha l’anomenada torre de l’homenatge. A la base de la torre es conserva l’antiga capella baronial, dedicada a Sant Antoni i Sant Honorat. A finals del segle xix es va cedir a una comunitat de monges dominiques. A partir de la restauració de la Vila Vella pels volts del 1980, tot i que era possible pensar en la rehabilitació de l’edifici, aquesta no es va produir. A prop del castell trobem l’església parroquial de Santa Maria, del segle xvi, un exemple de gòtic auster. Els seus orígens, els hauríem d’anar a buscar en un altre temple: Santa Maria dels Arcs, que va ser la seu parroquial de la vall fins a mitjan segle xv. Un altre edifici notable és la rectoria del poble, una rellevant mansió gòtica situada a la Vila Vella, on és recomanable fer un tomb pel recinte emmurallat. Val la pena arribar fins al Portal de Mar i albirar a la llunyania la badia de Roses. La plaça Major, també coneguda com a firal del Bous, la caracteritzen les fileres de porxos, on contrasten la diversitat d’estils de les voltes i dels finestrals, un veritable reliquiari de l’evolució de l’estil gòtic a la comarca. Fora del poble de Santa Pau, hi ha altres punts d’interès per visitar: a part de l’església de Santa Maria dels Arcs, també podem arribar-nos a l’església de Sant Martí, Sant Vicenç del Sallent (que parteix d’un senzill temple romànic del segle xii), Sant Miquel de la Cot, l’església de Sant Pere i Santa Agnès (de l’any 1976, ubicada a la urbanització de Can Blanc), l’església de Sant Julià del Mont (d’època medieval), Santa Llúcia de Trenteres, Santa Margarida de la Cot (ubicada al centre del con del volcà amb el mateix nom) i l’ermita de Sant Abdó i Sant Senén.

Vic disposa d’un patrimoni urbanístic i arquitectònic molt extens. Els principals conjunts arquitectònics són el Temple Romà i el castell dels Montcada, la Catedral, el Mercadal, la Casa de la Ciutat i l’Hospital de la Santa Creu. Tret d’aquest últim, tots són al casc antic de la ciutat, envoltat ara per les rambles que segueixen l’antic traçat de les muralles que el protegien, les quals, però, encara són visibles en alguns punts. A banda de la multitud d’esglésies i convents que farceixen la ciutat i de moltes altres construccions, part important del patrimoni són també el barri de les Adoberies i els ponts que s’arquegen per damunt del riu Mèder, els de més renom són el pont romànic de Queralt i el pont gòtic del Remei. Per altra banda, l’oferta museística de la ciutat també mostra bona part del patrimoni vigatà. Cal visitar el Museu Episcopal de Vic, un dels més importants en art medieval, el Museu d’art de la Pell i els Museus Claretià – i Balmes, dedicats respectivament a sant Antoni M. Claret i el filòsof vigatà Jaume Balmes.

La joia arquitectònica d’aquesta població és, sens dubte, l’església. Però hi ha altres edificis d’interès patrimonial, com ara el casal de Sala-d’Heures (no visitable, situat a la banda est del poble), construït als anys trenta i d’estil neoromànic. La construcció original disposava de la capella de Sant Joan d’Heures, d’estil romànic i documentada des del s. XIII –que encara es conserva–, i d’una torre que va sobreviure a les inclemències dels anys fins que el 1937 s’esfondrà a causa de la construcció d’un refugi subterrani, bona part de les seves pedres es van destinar a reformar la capella. De Santa Eugènia de Berga també cal destacar l’antic Ajuntament i l’edifici que acull la rectoria i una farmàcia i que és un dels més antics de la població, disposa d’una arcada d’accés a l’interior feta a base de brancals de pedra que data del s. XVIII. L’actual ajuntament va ser construït l’any 1994 al solar que havia ocupat anteriorment el convent de les germanes dominiques del pare Coll (actiu de l’any 1886 al 1960). També és rellevant l’Hostalet del Bulló, una masia construïda l’any 1565 que, a més de funcionar com a hostal, va esdevenir la primera botiga de queviures del poble, antigament era coneguda com a mas Castanyer de la Creu, ja que és a prop de la creu del camí ral que va de Taradell a Vic i de la via romana que va de Besalú a Barcelona. Aquest va ser un lloc de reunió de l’Ajuntament de les Masies de Taradell entre els anys 1820 i 1831. Així mateix, al carrer Canigó hi podreu trobar una casa que també havia fet d’hostal: can Tuneu. Però si aquest edifici crida l’atenció és perquè a la llinda de la porta hi ha esculpides les figures d’un sol, una lluna, un dimoni i una creu sobre un triangle, i això només vol dir que algunes de les persones que hi havien residit havien tingut alguna cosa a veure amb les pràctiques espiritistes. Contràriament, can Comella, habitatge que fa xamfrà amb el carrer del Call, té una creu de fusta que formava part del recorregut dels viacrucis que antigament es feien el diumenge de Rams i el Divendres Sant, aquesta casa té una llinda a la porta d’entrada que és de l’any 1690. Finalment, cal citar les masies de Plantalamor, el Gener, el Genís, Fontanelles i el mas Mitjà.