Part important del patrimoni de la vila és l’església de Sant Genís de Taradell, obra de Josep i Jacint Moretó, que és d’estil barroc-neoclàssic i llueix una ampla façana enriquida amb esgrafiats. Va ser bastida entre els anys 1755 i 1763, però conserva el campanar romànic del temple consagrat l’any 1076, que era una reforma de l’església més primitiva (documentada l’any 950). Aquest campanar va ser renovat a mitjan s. XX (entre d’altres reformes, s’hi va afegir un pis superior) i ara presenta un estil neo-romànic. Dins el patrimoni religiós també hi ha les capelles romàniques de Sant Joan del Prat i de Sant Quirze de Subiradells. Per una banda, la capella de Sant Joan del Prat, veïna del mas del Colomer, va ser en part transformada durant la segona meitat del s. XVIII, conserva un retaule barroc (1785) fet pel taller dels Ral de Vic. Per una altra banda, la capella romànica de Sant Quirze de Subiradells, a frec de la urbanització Miranda de la Plana i històricament dedicada a sant Quirze i a santa Julita, ja existia l’any 989 però es va reedificar el 1095 i restaurar el 1973. Tanmateix, a la part llevantina del nucli antic de la vila hi trobareu una tercera capella, aquesta d’estil renaixentista amb trets goticitzants, la capella de Santa Llúcia. Va ser construïda a mitjan s. XVI i durant un temps va acollir les assemblees del gremi de paraires i teixidors. Els edificis que iniciaren la població de Taradell estaven vinculats a la Sagrera, un espai que unia el temple amb graners i habitatges que aprofitaven la protecció que l’església oferia als vilatans en situacions de perill com ara guerres o bandositats. La Sagrera engloba l’entorn de l’església, fora d’ella, la resta del poble, com la plaça del terme, la capella de Santa Llúcia i la torre de Don Carles, eren propietat del senyor del terme. En relació amb aquesta darrera edificació, cal aclarir que a mitjan s. XV s’alçà una torre o fortalesa a la plaça del terme que va ser destruïda durant els episodis bèl·lics dels Remences, entre els anys 1545 i 1550 el senyor de Taradell, Carles de Cruïlles i de Vilademany, manà construir-hi una nova fortalesa, però tan sols s’aixecà la coneguda torre de Don Carles o torre de la Presó, noms relatius a qui manà fer-la i a la finalitat que va tenir durant un temps, de planta quadrada. De fet, la voluntat inicial era la d’emmurallar tot el poble, però aquest projecte es va acabar desestimant. I és part fonamental del patrimoni de la vila el castell de Taradell, a 803 m d’altitud, una fortalesa situada en un esperó del rocam de la serralada llevantina que es va alçar vora l’any 893 (és d’aquest any la documentació més antiga que en parla). Actualment en queden les restes dels murs i la planta de la cambra que estava destinada a la capella. També són part important del patrimoni de Taradell les cases adovellades del casc antic i les masies que hi ha escampades pel sector de la Plana, travessat pel riu Gurri, i per l’antic camí ral que unia Vic i Barcelona. Les més antigues daten de finals del s. X, però gairebé totes han estat reconstruïdes entre els s. XVII i XVIII: el Coniller, Llagostera, la Madriguera, el Molist, Vilacís... També cal esmentar les tombes prehistòriques de l’Esquís, de Gasala o les trobades a la zona de Goitallops i en particular a l’antiga fàbrica de Can Costa (del començament del s. XX), que fa poc va ser recuperada i transformada en un centre cívic i cultural.

El patrimoni religiós de la vila d’Arbúcies està presidit per l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita –documentada per primer cop l’any 923 en l’acte de la seva consagració–, d’aquí prové un retaule gòtic del s. XV dedicat als seus patrons i que actualment és al Museu Nacional d’Art de Catalunya. També és molt remarcable l’església romànica de Sant Pere Desplà, que conté restes de pintures preromàniques del s. X. Finalment en el camp espiritual del terme també cal esmentar les esglésies d’origen romànic de Cerdans, Lliors i Joanet. Però si hi ha un monument arquitectònic que ha esdevingut tot un símbol és el castell de Montsoriu (situat entre els termes d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu), el qual data de les darreries del s. X i està considerat com una de les millors mostres de l’arquitectura militar medieval catalana. D’altres construccions de caire defensiu de la zona són la torre Montfort –situada entre els termes de Riells i Viabrea i Arbúcies– i la torre de les Bruixes –a l’extrem nord del castell de Montsoriu–. Al collet que separa aquesta torre del castell hi ha restes molt malmeses del que va ser un petit poblat medieval. Però també hi ha constància que el cim del Montsoriu va ser ocupat durant els s. VI-I a.C. per un poblat ibèric. Aquesta societat també va estar establerta en d’altres zones del terme, i així ho demostra el jaciment ibèric de Can Pons, l’únic mas ibèric –ocupat segurament entre els anys 150 i 80 aC –trobat amb estructura d’habitatge sencera. Totes les seves restes van ser traslladades al Museu Etnològic del Montseny, La Gabella. Però el jaciment més antic trobat a Arbúcies correspon a uns campaments ramaders del primer mil·lenni aC i és conegut amb el nom de Feixa llarga, d’aquí s’hi han extret ceràmiques de l’època compresa entre el bronze final i la primera edat de ferro.Per una altra banda, també són part important del patrimoni de la vila habitatges particulars com l’edifici modernista de Vicenç Bosc, la granja Royal o alguns dels masos més significatius del terme: el Serrat (documentat ja en el s. XIV, tot i que l’estructura principal és del s. XVIII), el Congost (s. XIV), Fogueres de Montsoriu (documentat al s. XI) i el Regàs (del s. XIII però amb estructura principal dels s. XVIII-XX), a tocar del qual hi ha l’edifici d’un antic molí, ara convertit en habitatge. I ara toca fer girar la sínia per esmentar el molí de les Pipes, una construcció molt vinculada a les primeres indústries montsenyenques que estava destinada a la fabricació de la carcassa de pipes de fumar. Va començar a funcionar l’any 1882 gràcies a l’abundància de soques de bruc en aquestes zones del massís. L’antic molí ara l’ocupa un restaurant.

A l’entrada de Breda de la banda sud hi ha l’ermita de Santa Anna, dalt del turó que duu el mateix nom. L’actual edifici data del 1789, però l’existència de l’ermita és coneguda des de l’any 1624. Al centre urbà hi podreu trobar dos edificis religiosos més, els quals, però, han mudat d’aspecte amb el pas dels anys. L’església de Santa Maria és l’edifici més antic de la vila, tot i que es desconeix la data de la seva fundació. L’església primitiva de Santa Maria va ser enderrocada al s. XII per construirne a sobre una de nova, de la qual avui es conserva l’absis romànic i el creuer. Actualment, en aquest edifici hi ha les oficines de l’Ajuntament i el Museu Aragay. El monestir benedictí de Sant Salvador, l’altre edifici religiós important, va ser fundat l’any 1308.Pel que fa al seu conjunt, una part s’ha convertit en cases particulars, però se’n conserven alguns corredors. A més, també s’han preservat els quatre elements següents: una església d’estil gòtic del s. XIV que juntament amb el campanar (del s. XI) d’una antiga església romànica formen el conjunt conegut com a la Catedral de la Selva, l’ala nord d’un claustre de finals del s. XIII o principis del s. XIV, i el pati interior del monestir o pati de l’Abadia, del s. XV. Can Trunes també és una part del patrimoni de Breda molt important, ja que hi podria haver restes d’edificació del s. IX i podria ser, per tant, la casa més antiga del poble. Actualment és la Fonda Montseny. Al costat hi ha can Sisó, considerada la segona casa més antiga. Conserva bona part de la morfologia i l’estructura original, datada del 1543, tal com marca la llinda de l’entrada. A l’interior hi ha un antic forn de ceràmica. Pel que fa als monuments, a les escales que van cap a la porta principal de l’església parroquial hi ha un bust dedicat al mossèn i poeta Pere Ribot, realitzat en bronze i pedra de Vinaica per obra de Francesc Mas, i al carrer del Prat hi trobareu un monòlit dedicat a Artur Osona.

Sant Martí de Riells és l'actual església parroquial de Riells i Viabrea. Està situada al nucli de Riells del Montseny (a 510 m sobre el nivell del mar), a la part muntanyosa del terme -entre el turó del Morou (1.307 m), el pla de Fogueres (622 m) i el puig del castell de Montsoriu (649 m). Té un campanar d'espadanya que abans ocupava una posició central, però que en la darrera restauració (feta a mitjan s. XX) ha estat desplaçat a una posició lateral. Dues capelles a cada banda de la nau completen aquest edifici d'origen romànic. L’altre centre espiritual és la parròquia de Sant Llop de Viabrea, que és al turó de Sant Llop (a 246 m d'altitud), entre la riera de Sant Llop i la de Riells. Es tracta d’una construcció d’origen romànic que té com a element principal una nau rectangular dels s. X-XI amb un absis, s’hi han fet dues restauracions importants, una al s. XVII i una altra l'any 1982. Una altra part important del patrimoni d’aquestes terres és el pou de glaç de n'Hosta –de cinc metres de diàmetre i més de sis de fondària–, situat darrere el molí de n'Hosta (dins del veïnat de Viabrea), no se’n coneix la datació, però és un dels pous més ben conservats de tot el massís i el que està situat més cap a la plana. A pocs metres del pou, hi ha les restes d'una bassa que s'omplia amb l’aigua de la riera de Riells i que, un cop glaçada, se serrava a trossos i es dipositava al pou, entre els blocs de glaç es posava palla i branques. També són part important del patrimoni d’aquestes terres les masies monumentals disseminades per la muntanya, cal destacar Can Perarnau –pels pilars arrodonits del seu porxo–, Can Goita i Can Joia, a més del molí de Can Marlet.

L’església de sant Vicenç de Gualba va ser consagrada el 1099 i ha conservat l’absis i la façana de l’església romànica que hi havia anteriorment, i també ha preservat uns fragments d’un retaule gòtic. L’edifici va ser restaurat entre els anys 1959 i 1961. A l’altra banda de la riera i a tocar del cementiri hi ha l’ermita de sant Cristòfol, la qual apareix documentada l’any 1328. L’any 1587 es va reconstruir amb motiu del 400è aniversari (1587-1987), i se’n van restaurar tant la teulada com els interiors. Cada 10 de juliol s’hi feia l’aplec de sant Cristòfol, però aquesta tradició ara s’ha perdut. A més d’aquests centres espirituals, són rellevants les torres modernistes de can Pahissa i can Monteys, i els masos antics de can Figueres i el Masferrer.

&nbsp,

L’església de Sant Joan de Campins apareix documentada l’any 1231, però té elements romànics del segle XII, i conserva una pica baptismal romànica que podria ser, com a molt, d’inicis del segle XIII. De l’estructura original conserva la base del campanar i l’antiga porta d’entrada. L’any 1895 va capgirar-se el sentit de l’església, s’obrí una nova façana on abans hi havia el presbiteri i el portal primitiu romànic va ser tapiat. Un altre centre espiritual que els visitants podreu visitar és l’ermita de Sant Guillem (és al sud del poble, al llom d’una serreta), de la qual es té notícia des que es donà llicència, l’any 1488, per captar per poder-la construir o reparar. Prop d’aquesta ermita hi ha la creu de la Missió (nom oficial) o de sant Guillem (nom popular), un monument realitzat als anys vint per seguidors de Gaudí. D’altra banda, a poca distància de la gran bassa que basteix d’aigua el poble hi ha la Rajoleria, una construcció de finals del segle XVIII que serví per remodelar la pairalia de can Pons, que fou habitada per una de les nissagues més antigues de Campins, els Pons, documentats en un pergamí de l’any 1208. Aquesta casa va convertir-se en una torre d’estiueig al segle XX quan Ramon Cortada la va comprar als antics propietaris. I al nord-est del poble i a peu d’un GR, hi ha el mas de can Cullell, al costat del qual Frederic Soler Hubert, conegut popularment com a Serafí Pitarra, hi erigí l’any 1886 un habitatge annex, can Pitarra.

El carilló

Des del mes de desembre de 2007, el campanar de l’església de Sant Joan llueix un carilló amb dotze campanes que toca per les festivitats i cada dia, just després de les dotze campanades de migdia, fa una melodia que recorda a l’Àngelus.

A Sant Esteve de Palautordera hi ha dos castells, el de Montclús i el de Fluvià, si bé aquest darrer no era pròpiament un castell sinó un gran casal.

L’origen del castell de Montclús pot remuntar-se com a mínim al segle XI. El castell té dos recintes: el jussà, del qual es conserven restes de la muralla defensiva, del fossat i de la capella original de Santa Margarida, i el sobirà, del qual destaquen els murs imponents de l’edifici principal i una poderosa torre cilíndrica. La distribució interior d’aquest segon recinte s’organitza al voltant d’un pati central, on hi destaca la torre mestra. Aquesta fortalesa va ser una de les més importants del Montseny, ja que gràcies a la seva posició estratègica, dominava l’entrada de la vall de la Tordera.

Les primeres notícies del castell de Fluvià daten de l’any 1154. La construcció conté l’església romànica de Sant Cebrià, conservada íntegrament dins del modern edifici del castell. Està conjuntament dedicada a sant Cebrià, un sant oriental, i a santa Justina. Durant unes obres de restauració les imatges romàniques dels sants patrons van ser trobades tapiades en els murs interiors de l’església. Actualment són al Museu Episcopal de Vic.

Però el principal centre espiritual de la vila és l’església de Sant Esteve, una de les esglésies documentalment més antigues del Vallès, la qual conserva restes de l’antiga església, del s. XII. En aquest poble també hi trobareu el poblat ibèric de Montclús, que data dels s. II-III a.C. i que va ser abandonat al s. I a.C..

També són interessants els masos de ca l’Auleda (amb finestra coronella gòtica) i can Bonamic (1553), i, prop de la Tordera, alguns antics molins totalment fora d'ús.

Bona part del patrimoni arquitectònic destacat d’aquesta localitat actualment és seu de serveis públics, fet que podreu constatar durant la vostra visita. Allunyada del nucli actual, podreu veure l’antiga parròquia de Sant Martí del Pertegàs (del s. XI i ampliada al XIV) juntament amb la Rectoria Vella (del s. XV), mostra del gòtic civil que acull el Centre de Documentació del Parc del Montnegre i el Corredor i una sala d’exposicions. En ple nucli urbà, trobareu l’antiga capella de Sant Ponç (dels s. XII-XIII), que formava part de l’hospital de leprosos, així com també algunes torres i trossos de l’antiga forca que ara serveixen de paret per a construccions més recents –queda un fragment de muralla a la façana del bar Mai Tanquis i una torre a la plaça dels Estudis–, i les cases benestants del carrer Major i la plaça de la Vila (com el palauet Can Ramis, del s. XVIII). A més, els edificis de la Tèrmica i l’Escorxador, anteriorment dedicats a l’activitat econòmica, són, respectivament, la seu de l’Arxiu Històric i la Biblioteca de Sant Celoni. Aquestes construccions, a més de l’Ajuntament, les va dissenyar l’arquitecte postmodernista Josep Domènech Mansana, el qual va ser nomenat arquitecte municipal l’any 1918. Presideix el centre de la vila la nova església de Sant Martí, que es va començar a construir el 1634 per suplir la petita i llunyana església vella. Acabada l’any 1703, és d’estil barroc, i cal destacar-ne, sobretot, els esgrafiats de la façana (del 1762), únics a Catalunya. També és digne d’ésser esmentat el pont Trencat, que fou l’entrada principal de Sant Celoni durant molt de temps. Tradicionalment, s’ha atribuït l’origen d’aquest pont als romans, ja que és una de les millors maneres de travessar la Tordera pel camí ral successor de la Via Augusta, però les excavacions que s’han fet no poden confirmar-ho ni desmentir-ho. Una de les arcades de la construcció va ser destruïda el 1811 durant la guerra del Francès per impedir el retorn de les tropes napoleòniques, però la reconstrucció arribà amb més d’una centúria de retard. També és interessant la visita dels molins i forns de pega de la Vall d’Olzinelles .

Capella de Sant Miquel Riunoguès
Sant Miquel de Riunoguès és una església preromànica, excepcionalment ben conservada i molt característica entre les construccions religioses dels segles IX i X. Es compon d’una única nau acabada amb absis rectangular. El sostre està cobert de grans blocs de color gris, una característica única tant en el Vallespir com en el Rosselló. Alberga importants obres: "El banc de Justícia", en particular, i un retaule molt curiós de Sant Miquel del 1739. L'església és esmentada tres vegades al segle X, és un edifici catalogat com a monument històric des el 14 de febrer 1989.

Església St. Étienne

Dedicada a Sant Esteve, l’església de Morellàs està datada per primer cop el 1147, en un text que fa referència al seu cementiri. És un edifici d’origen romà que fou reconstruït quasi completament al segle XVII. L’església alberga un important mobiliari: retaules del Crist i de Sant Francesc (segle XVII), de la Trinitat (segle XVIII), un púlpit (segle XVIII), una còmoda (segle XVIII), una «cadireta» (segle XVIII) així com estàtues del Criste del segle XVII i de dos Verges amb el Nen dels segles XIII y XVIII. Posseeix també una pintura de Sant Miquel del segle XVII totalment reformada.

Dolmen de Siureda
Aquest dolmen, de càmera quadrada, envoltat per les restes d’un túmul, data de l'Edat de Bronze. Els homes que el van aixecar van triar un lloc particularment assolellat i des d’on es té una bella vista sobre la plana del Rosselló. És testimoni d’un assentament humà en l'època del Calcolític (fi de l'era megalítica dels Pirineus en el tercer mil·lenni, AC).

El dolmen es troba a 3 km de Morellàs en una cresta. Siureda significa, en català, un bosc de sureres (plantacions forestals de sureres). L'actualització de les excavacions data dolmen duta a terme per la prehistòria del grup i Aspres Vallespir entre 1986 i 1988.

Torre del Bell Ull
La Torre del Bell Ull es troba a 308 metres d’altitud. Avui en dia està en ruïnes i només en queda la base de forma circular. Es tractava d’una torre de vigilància de l’Edat mitjana, que oferia una vista de 360º, incorporada al sistema defensiu de la plana de Rosselló.

Museu del Suro (o la història del suro)

Fundat per antics treballadors del suro del poble, aquest museu, únic a França, mostra el que era, encara no fa cinquanta anys, l'activitat principal del poble. Situat en els seus inicis en una casa antiga del centre, va ser traslladat a les actuals instal·lacions, una antiga bodega del segle XIX, que alberguen, a més a més, l'oficina de turisme i una sala d'exposicions.
El museu explica la recorregut que fa el suro fins arribar a el “tap” o els altres usos del suro. S’hi pot trobar una col·lecció única a Europa de les eines i màquines que els antics treballadors solien utilitzar per obtenir l’escorça de les alzines sureres i produir taps de suro. Hi ha també el tap de suro més gran del món.

Frescos romànics de Sant Martí de Fenollar
Situat a prop de la Via Domicià antiga, just abans de creuar els Pirineus, Sant Martí de Fenollar és una petita església d’arquitectura preromànica, esmentada per primera vegada en un text de 844, com a possessió de l'abadia d'Arles. Originalment estava coberta de fusta, que va ser reemplaçada, més tard, per una volta de pedra i decorada per importants frescos, a la primera meitat del segle XII.

Aquestes pintures de les parets expliquen la història de l'Encarnació (Anunciació, Nativitat, Anunciació als pastors, Adoració dels Mags) i, per sobre, la visió de la Majestas Domini, inspirat en l'Apocalipsi, Crist envoltat dels Tetramorfa rep l'homenatge dels vint-i-quatre ancians.
Es consideren els frescos romànics més importants del Rosselló, propers, en l'estil de les produccions de la Aquitània i Llenguadoc-sud, i diferent de l’estil italico-bizantí, il·lustrat per pintors de Taüll (Ribagorça).
Per la seva paleta de colors limitada i el seu poder d'expressió és una obra singular, que va impressionar molt als artistes moderns i, sobretot Picasso i Braque durant la seva visita el 1910. Edifici catalogat des 1 agost 1967.

Les Fonts

S’ha trobat el nom d’una quarentena de fonts escampades per tota la vall, però algunes estan perdudes.
Destaquen pel seu cabal i la situació la font de Sant Nicolau, al costat del camí que puja al santuari de Rocacorba, arranjada pel Centre Excursionista de Banyoles i lloc de parada obligada per a mirar la vall, l'ermita i els grans castanyers que l'acompanyem, i les fonts Nova, de la Coma i de can Sagnari, a la part alta de la vall.

La Gorga del Diable

En les corbes que descriu el riu Ser al seu pas entre els termes de Sant Martí de Campmajor i Briolf, després d'haver rebut les aigües del Ritort i d'algunes rieres, el seu corrent es torna cada vegada més assossegat fins que quasi es para en els embassaments o gorgues que es van succeint al llarg de la vall.
Una d'elles l'anomenen "la gorga del Diable". Allà el riu assoleix una amplada de vint metres. A la dreta, seguint la direcció de les aigües, la riba forma una petita platja vorejant la muntanya, però al marge esquerre s'aixeca un immens penya-segat composat de tremendes masses d’argila.
Cap a la seva meitat, en el punt on assoleix la seva major amplada, una grossa muralla la creua perpendicularment de l'una i a l'altra vora, partint-la en dues parts. Aquest mur no surt a la superfície, sinó que queda submergit a tres braces per sota el nivell de les tranquil·les aigües. El constitueixen blocs d’argila de formes regulars, i semblen els carreus d'un baluard ciclopi.

Església de Sant Miquel de Campmajor
Temple d'origen romànic modificat posteriorment de tres naus i tres absis decorats amb arcuacions llombardes i lesenes.

Església de Sant Vicenç de Falgons
Temple romànic modificat i ampliat el segle XVIII.

Església de Sant Martí - Santa Quitèria de Campmajor
Temple romànic documentat des del segle IX.

Església de Sant Feliu de Ventajol
Temple romànic del segle X.

Església de Sant Esteve de Brió
Temple romànic amb modificacions posteriors.

Capella de Sant Nazarí
Temple amb un absis romànic del segle XI

Santuari de Santa Maria del Collell

El Santuari pertany al terme municipal de Sant Ferriol però es troba al límit entre aquest municipi i Sant Miquel de Campmajor.

Els Molins

A l'època medieval i modern es van aprofitar al màxim els rius i rierols per construir-hi molins fariners i drapers. Actualment hi ha encara tres molins fariners força ben conservats d'origen indocumentat, i les restes de dos més.

Els Castells

El castell més destacat és el de Falgons, situat al peu de la carretera i abans d'arribar a l'església. La seva planta és quasi quadrada, amb sengles torres de reforç que surten dels angles i pati central. Damunt la porta de l'entrada, hi l'escut dels Cartellà. I en una de les torres, la primera que es troba venint de Sant Miquel, consta la inscripció "Se reedifica 1634".
Dominant la confluència del riu Ser amb la riera de Sant Miquel es troba el castell de Roca, que té l'aspecte d'un mas una mica fortificat. Consta de tres construccions adossades l'una amb latra. La més vella pot ser la torre situada a l'esquerra de la façana principal.
Al costat de l'església de Sant Esteve de Briolf hi ha la torre de Briolf o Brió, notable edifici romànic. Té una planta quadrada, amb una amplada interior de 4,1 m i un gruix dels murs d'un metre. L'alçada actual és d'uns 8 metres repartits entre la planta baixa i un primer pis. La part superior de l'edifici inicial i la cobertura primerenca s'han perdut.