L’església de Santa Filomena forma part del conjunt patrimonial d’aquesta població. A l’interior del temple hi ha un mural de ceràmica, obra de l’artista Sergi Mas, que representa la Sagrada Família travessant el riu Valira a través del pont d’Aixovall i que simbolitza el pas d’un lloc perillós en què eren perseguits a un altre de refugi. Aquest pont de pedra, ja esmentat l’any 1176, antigament conduïa al santuari de Canòlich, però va desaparèixer en el aiguats de 1982. Les fonts també són un element destacat d’Aixovall, n’hi ha tres. La primera que es troba a la carretera general és la font de l’Àrtic o de la Tosca, tal com l’anomenen alguns dels seus habitants. El primer nom fa referència a un indret artigat, la vegetació del qual s’ha tallat i cremat per guanyar terra cultivable a la muntanya, i, el segon, el de la Tosca, fa al•lusió a la naturalesa calcària d’on sorgia la font. A causa d’unes obres, aquesta font es va assecar i posteriorment es va refer al costat de la carretera a l’emplaçament actual, ara, però, és alimentada amb aigua de la xarxa pública. A la vora del camí antic de Bixessarri hi ha la font de Joans, en aquest indret, antigament s’hi feia una parada popular el dia de l’aplec de Canòlich, quan la ruta que se seguia per celebrar-lo encara no passava per Bixessarri, sinó que des d’aquest punt creuava el riu i enfilava després fins al Collet Martí. Al costat d’aquesta font hi ha un oratori dedicat a la Verge que apareix en els goigs de la Mare de Déu de Canòlich: “Perqué may ningú n’oblidi que’n vetllau desde assi dalt, Aixovall mostre un facsimil y altre la Font de Joans, abdós ab ses oratoris fan esment d’aquest sant lloch.” La darrera és la font dels Cóms i la trobem un cop passat Canòlich, en un espai que s’ha habilitat com a àrea de pícnic i esbarjo. Donen nom a la font les piques que hi ha al pla dels Estors, les quals els pagesos feien servir per abeurar el bestiar que passava tardors i primaveres a les bordes de Canòlich.

L’església de Sant Pere d’Aixirivall està situada en el nucli de la població. És una església barroca i data del 1603 tal com indica la inscripció que hi ha a la llinda de fusta de la façana principal. Té planta rectangular i des de l’exterior no es distingeix l’absis. La porta de principal està decorada amb sanefes amb dents de ferro i està flanquejada per dues finestres amb reixes de ferro. El campanar és d’espadanya. A l’interior té cor als peus de la nau i cal destacar-hi el retaule barroc elaborat per l’escultor Antoni Tremulles i el pintor Jeroni Hereida, que va ser encomanat el 1619.

A Aixirivall hi trobem dues fonts, la primera, en el nucli del poble és la font d’Aixirivall. És coneguda principalment pels habitants d’aquest poble com la font de la Plaça. És un cóm d’obra protegit per una volta de pedra d’on surten dos brocs de la paret. La font neix allà mateix i hi ha gravades dues dates: 1877 segurament la data de la construcció de la font i 1958 que, segurament va ser quan el Comú va fer obres per millorar-la. Al costat, si passem una porta de fusta, accedim a una petita bassa coberta, anomenada el pou, sembla que l’origen de l’aigua és diferent a la de la font. Era el lloc de pouar aigua per la gent del poble quan encara no hi havia aigua corrent i també, el lloc per rentar la roba. La segona font és la de Carborreu, no està exactament al poble, sinó en el camí de la Rabassa. Paral·lelament a la font, neix el riu amb el mateix nom i, per qüestions de natura el riu i el corrent d’aigua subterrani de la font, van per camins paral·lels. És una font d’aigua abundant.

&nbsp,

Santa Maria i la sagristia

L’església romànica de Sant Miquel es va bastir durant el segle XII, damunt del que havia de ser l’antiga mesquita del barri, obres impulsades per la comtessa d’Urgell, Cecília de Comenge. L’ampli període constructiu –la seva consagració va ser el 1558– va ocasionar que l’obra incorporés diferents estils: el gòtic, el renaixentista i el mudèjar. També ha sofert diverses restauracions al llarg dels segles, a més de servir de &nbsp,caserna militar i de presó. És una obra gòtica de pedra picada d’una nau, tretze capelles i un absis de set panys. L’edifici és cobert de voltes ogivals estrellades amb decoració a les claus. El campanar principal és de planta octogonal, on s’hi troba el rellotge que data del 1908. La sagristia de Santa Maria és un edifici mudèjar renaixentista del segle XVI, que es troba adossada al costat de l’absis del temple. És una obra civil única en aquest estil a la ciutat i rodalies, de planta rectangular i consta de tres plantes.

Castell Formós

L’inici de la construcció del castell Formós data de l’any 897-898 com a fortificació defensiva, però durant el segle XI es va convertir en una residència senyorial. El 1413 va ser saquejat i destruït per les tropes del rei Ferran d’Antequera. Actualment, es conserven cinc torres, fossar i muralla amb represa de la banda nord, amb una planta del recinte més o menys rectangular i al Museu de la Noguera es guarden les guixeries del palau andalusí aixecat al voltant del 1046-47.

Sant Crist i santa Maria d’Almatà

El santuari del patró de la ciutat data dels segles XVII, XVIII i XX, d’estil neoclàssic i modern, és on s’hi trobava la mesquita major de l’antiga medina. La conquesta cristiana va rebatejar el temple amb el nom de Santa Maria d’Almatà i, posteriorment, al segle XIV, es va convertir en l’església conventual de les monges clarisses. La imatge del sant Crist va ser entronitzada i portada a l’altar major el 22 de març de 1622. Encara que l’església ha estat eixamplada i remodelada diversos cops, la imatge actual que presideix el temple és obra de Josep Espelta i Joaquim Ros, del 1947, una reproducció de l’antiga talla, cremada per la Guerra Civil. A la façana oest del santuari s’hi pot veure una part de l’església romànica de Santa Maria d’Almatà: una porta adovellada i una rosassa. A l’església s’hi trobava la petita talla de fusta del segle XIV de la Mare de Déu d’Almatà, que ara es conserva a la seu del Bisbat d’Urgell.

La plaça del Mercadal

El cor de la ciutat de Balaguer, el Mercadal, és la plaça medieval porticada més gran de Catalunya, les porxades, de totes mides i característiques, li donen una fesomia particular. La seva formació es va iniciar al segle XIV, quan els jueus van ser expulsats de la vila i la plaça va esdevenir l’espai buit que separava la jueria del barri cristià i on es va començar a celebrar el mercat per tal que totes les comunitats hi poguessin assistir.

El barri històric, la Jueria i la sèquia del Cup

El barri antic, situat al marge dret del Segre, correspon a l’antiga ciutat andalusina i després feudal, que estava emmurallada. Els seus carrers conserven el traçat sense gaires variacions: hi trobem racons amb molt d’encant com el carrer d’Avall, mig porxat i sota del qual hi passa l’antiga sèquia del Cup, el pintoresc carrer del Pont, porxat i amb vista al riu, la plaça del Pou o la de Sant Salvador, la qual durant molt temps va ser el centre neuràlgic de la ciutat baixa, on s’hi trobava l’església de Sant Salvador edificada sobre l’antiga mesquita del ric senyor musulmà Avimoni, temple que va ser destruït durant la Guerra Civil. L’antiga sinagoga del barri jueu o jueria balaguerina és, probablement, l’actual església de la Mare de Déu del Miracle, patrona de la ciutat. En aquest barri hi trobem edificis històrics importants com la Casa Tarragona, edifici senyorial del segle XVIII, l’església de Sant Josep, antiga església de l’Escola Pia, el Museu de la Noguera o l’Arxiu Comarcal. La sèquia del Cup de l’horta, data d’època andalusina i en el seu curs al llarg de la ciutat tenia diferents pouadors. Una de les parades era al safareig de la Reguereta, actualment amb arquitectura del segle XIX però documentat amb aquest nom des d’època feudal.

Pont de sant Miquel

El pont de Sant Miquel és el més antic de la ciutat, i probablement, ja existia en època andalusina. L’antiga construcció de carreus de pedra, de set ulls que creuaven el Segre, va ser volat durant la Guerra Civil per les tropes republicanes per frenar l’avanç dels nacionals. L’antic portal de Sant Miquel, del segle XIV, de pedra picada i rematat per un fris lobulat tenia la imatge de l’arcangel sant Miquel entremig dels dos escuts amb les armes d’Urgell i de Barcelona. A final del segle XIX, per facilitar el pas de la carretera a França, va ser enderrocat. La imatge del sant es va vendre i actualment se’n pot veure una còpia a la façana del Palau de Maricel, de Sitges, i una rèplica exacta al pont de Balaguer.

Muralles i portals

Actualment, encara s’hi pot veure part de les antigues muralles que encerclaven la ciutat: construccions a base de morter de pedra, calç i gravetes, concretament, es conserven el portal del Gel, el d’Albesa i el del Torrent.

Convent de Sant Domènec

És un temple de gòtic català que data dels segles XIV-XV, que va ser destruït per les guerres successives tot i que ha estat restaurat darrerament. L’església conté detalls del XV i del XVI en els finestrals flamígers, les nervadures i el rosetó. És un temple d’una nau amb capelles laterals i absis de set cares que presenta calats i filigranes a les finestres d’una estètica força delicada. El claustre actual es recolza en arcs i columnes ogivals damunt d’una base de pedra picada i les columnes, senzilles i estilitzades, sostenen arcs apuntats amb un calat trilobulat.

Pla d’Almatà

Al nord-est de la ciutat hi ha el jaciment arqueològic del Pla d’Almatà. La ciutat i el campament van existir del segle VIII al XII, tot i que el campament es va convertir en medina a partir del segle IX, amb un traçat urbà emmurallat. És un jaciment andalusí excepcional, únic a Catalunya pel seu bon estat de conservació. Les cases del Pla d’Almatà són d’una sola planta i amb una distribució igual: un pati gran central amb habitacions al voltant. Les excavacions arqueològiques executades permeten veure una petita part d’aquestes cases de l’antiga ciutat. A més, es conserven 700 m de la muralla del s. VIII amb reparacions posteriors que tancava la ciutat.

Les creus de terme

Repartides per tota la ciutat trobem cinc creus de terme situades en punts estratègics que indiquen les sortides o els límits de l’antiga ciutat i les parròquies: la creu de terme del carrer de la Creu, la de Santa Maria, la de Sant Domènec, la de la carretera de Castelló i la creu trencada.

Les Franqueses

El monestir de Santa Maria de les Franqueses és un edifici romànic dels segles XII i XIII que se situa a uns 4,5 quilòmetres de Balaguer. Actualment trobem, a banda del temple, el mur de tancament que l’envoltava, la base del claustre, altres dependències i el celler. El temple és de creu llatina, coberta amb volta de canó al creuer i apuntada en la resta de la nau. Té tres absis interiors, però només un d’exterior. La rosassa de la cara nord, està formada per cinc anelles més guardapols, dues de decorades amb puntes de diamant i una amb pètals. Es tanca amb una creu grega amb els extrems arrodonits.

Conjunt del castell i església de Guàrdia

Situat a l’extrem d’un serrat, damunt del poble actual, es localitza el castell i l’església de Sant Feliu de Guàrdia. La primera referència documental del castell és de l’any 1012, forma part de la tipologia de castells de frontera i té una funció clarament militar. La construcció, situada en una plataforma allargada de la roca, consta d’una torre, al costat nord, de planta triangular amb dues portes a la façana oest: una, situada al nivell del primer pis, i una altra, construïda posteriorment per a facilitar l’accés a peu pla des del pati. En un segon nivell, s’identifica una finestra oberta a la façana nord. Un altre element arquitectònic important és un mur de tancament situat a la banda est de la plataforma amb cinc obertures que miren a la conca de Tremp. Al mateix serrat, però en direcció nord, es localitza l’església de Sant Feliu de Guàrdia, la tipologia constructiva situa aquest edifici en una cronologia altmedieval, i la seva situació permet relacionar-la clarament amb el castell i l’antic nucli poblacional de Guàrdia. L’edifici, d’una sola nau amb coberta de volta de canó, destaca per la decoració de la façana absidal que consta d’un fris d’arcuacions llombardes.

Curiositats del poble

Encara es conserva el molí d’oli del poble, amb maquinària moderna, que funciona els mesos d’hivern. També és destacable el safareig, situat als afores del poble, al camí que va a l’ermita de Sant Sebastià.

ESGLÉSIA DE SANT SALVADOR

Església acabada de construir el 1917, quan el poble es va desplaçar del turó cap al pla. Hi ha constància en algunes de les pedres de la seva base, que per a la seva construcció es van aprofitar moltes de les pedres de les restes del castell i l’església vella situades sobre el turó.

Decorant i suportant l’ara de l’altar destaquen els capitells de Morulls, que provenen de la vil·la romana de la partida dels Morulls i que potser formaven part d’algun baldaquí que cobria un hipotètic baptisteri.

Sant Antoni i la Mare de Déu de Gerb

A l’antiga església parroquial, la primera referència documental data de 1082 i també coneguda com a església vella de Sant Salvador o església del Poble Vell, se suposa que antigament acollia el retaule de la Verge i Sant Antoni Abat, gòtic de pedra policromada, que actualment s’exposa al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

NECRÒPOLIS DE LA COLOMINA

Va ser descoberta l’any 1965 per Joan Curià quan aplanava uns terrenys agrícoles. S’hi van documentar fins a setze estructures tumulars i l’any 1987 van aparèixer trenta noves estructures, quinze de les quals han estat excavades en els darrers anys. Cada estructura consta d’una urna que conté les restes del difunt incinerat, situada en una petita fossa central sobre la qual es bastia un túmul cobert per un enllosat i coronat per una pedra dreta, l’estela. Les urnes que acollien les cendres del difunt poden situar-se cronològicament entre el 850-650 aC, i pertanyen a la cultura del bronze final.

Inici sèquia de MenÀrguens

Al s. XVII es van iniciar les obres d’infraestructura civil de les monarquies il·lustrades ibèriques per millorar el reg de la plana de Balaguer. A la gran plana al·luvial de Gerb és on hi ha l’inici de la sèquia de Menàrguens on hi ha un molló commemoratiu amb inscripcions gravades a la caseta de pas sobre la sèquia.

Basílica de Santa Maria de Valldeflors

L’antiga col·legiata, avui basílica de Santa Maria de Valldeflors, és ja esmentada en l’acta de consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell al segle IX. Aquest temple romànic fou reedificat al segle XVII i és una església d’una sola nau amb nou capelles. La patrona del temple és la Mare de Déu de Valldeflors i la talla que es pot admirar al retaule major és una obra del segle XIV d’estil gòtico-renaixentista. El nom de Valldeflors li ve donat per una llegenda d’origen remot que explica que la primitiva imatge va ser trobada en florir al vall, on va ser amagada per protegir-la d’una ràtzia sarraïna. El patró de Tremp és Sant Bonifaci de Tars i té la seva capella al lateral dret de la basílica, tocant a l’altar major. El retaule és l’únic que es va salvar de la destrucció produïda durant la Guerra Civil, data del 1642 i és una obra d’estil renaixentista. La talla és d’estil barroc i representa el sant amb l’espasa i la palma del martiri. A la capella de Sant Josep Manyanet destaca el medalló amb la Sagrada Família, obra de Josep Llimona, concebut per a la cripta del temple de la Sagrada Família de Barcelona. Al marc que envolta l’escena es poden veure unes decoracions i unes grafies característiques de l’obra de Gaudí. L’orgue, tot i conservar elements barrocs, fou ampliat a inicis del segle XX gràcies al mecenatge de l’enginyer canadenc Fred S. Pearson.

Les Torres de l’antiga muralla

Fins a les darreries del segle XIX, Tremp va ser una ciutat tancada per muralles, relligades per 6 torres de defensa, de les quals actualment en resten 3: la de Mingo (prop de l’entrada de Capdevila), la de la Sagristia (propera a l’absis de l’església) i la dels Padres (al costat del portal de Soldevila). Al peu de la muralla i per tal de reforçar les mesures de defensa, hi havia un fossat, el vall, del qual pren el nom l’actual passeig que porta fins a la plaça de la Creu. Aquest fossat és ocupat avui per les terrasses de les cases del nucli urbà. La rehabilitada torre dels Padres s’ha integrat al centre de cultura Josep Manyanet, l’antic col·legi Sant Josep, avui seu del Museu de Ciències Naturals del Pallars. El portal de Soldevila enllaçava amb l’antiga carretera de Lleida i Artesa de Segre, que discorria per l’actual rambla del Dr. Pearson, popularment coneguda com el Passeig. Aquest espai i els carrers que l’envolten constitueixen un exemple del nou urbanisme, fruit de l’expansió urbana posterior a l’enderrocament de les muralles, plasmat en l’anomenat Pla Moore (1927), inspirat en el model d’eixample en illes.

Antic hospital dels pobres

Fundat per Jaume Fiella el 1521, actualment allotja els Jutjats de Primera Instància. És un edifici del segle XVI amb reminiscències gòtiques apreciables, fonamentalment a l’antiga capella. Al llarg de la seva història ha rebut diferents usos: hospital per a les persones sense recursos, l’Hospital dels Pobres, escola pública, presó i magatzem municipal. L’edifici es troba enclavat al bell mig del barri antic. És d’origen incert: per bé que algunes teories el remunten a l’època romana, les més versemblants serien les que situen el seu origen a l’època medieval.

Pont de Sant Jaume

Pont d’origen romànic remodelat a començaments del segle XVIII, va ser construït per comunicar la població amb l’antic convent de Sant Jaume, ja que quedaven separats pel barranc de les Gesseres o Adoberies, dit així pel diversos tallers que antigament hi havia instal·lats i que aprofitaven les aigües per adobar pell.

Font de Dalt o de Capdevila (o de Juli)

Els orígens d’aquesta font es remunten a l’any 1173, en la donació perpètua que els comtes de Pallars van fer de les aigües del terme de Talarn a l’església de Tremp i a tota la seva comunitat.

El 1931 es va reubicar la font al lloc on es troba actualment. El cos de la font, bastant similar a l’anterior, la formen tres canons de raig continu, un abeurador situat a la dreta i dues piques amb dos canons que era on s’hi rentaven les verdures. La distribució de l’aigua de la font de Capdevila va esdevenir el primer servei d’abastament a domicili pels portals de Sant Roc, de Soldevila i de Peressall i a raó de 30 pessetes l’any per ploma d’aigua, encara que era limitat (1 m³ diari).

Carrers i places

Els carrers i les cases del nucli antic reflecteixen l’organització econòmica i social de la societat tradicional. En els més estrets i tortuosos, que porten el nom de les activitats que s’hi practicaven (mercadal, del forn...), s’hi poden veure les cases unifamiliars d’aquestes classes menestrals i comerciants. La placeta de l’església es coneixia com a plaça de les Carnisseries perquè al seu voltant s’hi trobaven aquestes dependències. Encara avui, com un senyal d’aquest passat menestral i comerciant, la plaça de Francesc Pujol, popularment coneguda per plaça de la Verdura, és un espai de comercialització dels productes agrícoles locals.

En canvi, altres carrers, com el de Soldevila, reflecteixen una societat senyorial, amb cases nobles presidides per amples portalades. Casa Feliu, al costat mateix de la portalada de la Basílica, és l’exemple més representatiu d’aquesta classe benestant local, amb una interessant galeria vidriada a la part posterior. L’actual seu del Consell Comarcal és la Casa Sullà, patrimoni conservat de l’herència dels senyors Sullà, el darrer llinatge nobiliari trempolí.

Des dels temps més antics, la plaça de la Creu (on hi ha una creu de terme gòtica) ha esdevingut el centre neuràlgic de la població. Acull l’edifici de l’Ajuntament i el de la Basílica, a més d’haver estat el lloc tradicional de pas i parada dels carruatges i vehicles en els trajectes de Lleida als Pirineus.

La plaça del Peiró està situada sobre el turó més elevat de la població i, segons algunes opinions, va ser l’emplaçament originari de Tremp, ja que era l’espai de fora les muralles on hi havia les dependències agrícoles dels trempolins, els corrals i les eres, algunes de les quals avui en dia encara persisteixen.

Església de Santa Maria

N’és l’església parroquial del poble i d’ella en depèn el santuari de Montalegre. Aquí es van conservar les despulles dels comtes d’Urgell, tretes dels sepulcres que hi havia a Bellpuig de les Avellanes fins al 1906 i a l’any 1967 van ser retornades al monestir de les Avellanes. És un edifici d’una sola nau, amb capelles laterals i transsepte, arcs de mig punt i torals, essent tots els espais coberts per voltes de canó. El campanar, de torre, és emplaçat al costat de la capçalera i és format per dos cossos de secció octogonal. La porta primitiva de l’església es troba a ponent i es va inutilitzar al segle XVIII per ficar-hi l’actual altar, obrint-ne l’actual situada al costat sud que és formada per un arc de mig punt adovellat.

Ermita de Sant Miquel

És una ermita romànica, antiga parroquial del poble, que actualment està perfectament restaurada, situada sota del castell de Tartareu. Va ser construïda entre la segona meitat del s. XII i principis del XIII, de planta rectangular, una sola nau i absis semicircular, presenta una capella a cada banda lateral just abans de la capçalera.

L’actual ermita de Sant Miquel és hereva d’un altre temple anterior, les restes del qual es troben vora la seva capçalera, que va estar en funcionament des del segle XI fins que fou construït el nou edifici religiós. Aquesta construcció s’ha identificat amb l’església del castell de Tartareu, la qual apareix documentada per primer cop l’any 1083 (primera època de conquesta feudal). Un cop bastida la nova església amb bona part dels materials procedents del nucli primitiu, l’àrea en què s’emplaçava l’edifici religiós fou ocupada pel cementiri.

Església parroquial

És la parroquial de Tartareu, dedicada a l’Assumpció. Fou construïda durant el segle XVIII (1744). És una església d’una sola nau dividida en quatre trams, marcats per contraforts de pilastres adossats entre els quals hi ha emplaçades les capelles laterals, els arcs són de mig punt i sostenen una coberta de volta de canó. El domini temporal i espiritual del lloc pertanyia al monestir de Bellpuig de les Avellanes.

Castell de Tartareu

D’origen àrab, va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell entre el 1076 i el 1078. Ocupa la part més alta del turó que domina el nucli urbà, controlant el pas del riu Farfanya per un ramal de la hipotètica via romana i medieval que unia Balaguer amb Àger, passant per Os de Balaguer, i també el ramal que anava cap a la Noguera Ribagorçana pel pas del Llop fins a Tragó de Noguera. El castell està perfectament adaptat a les característiques topogràfiques del terreny.

A la plaça Major del poble d’Oix hi ha l’església parroquial de Sant Llorenç, d’època medieval. La primera referència documental és de l’any 937. Al capdamunt del carrer Major hi ha la font-oratori de Sant Agustí, del final del segle xix. A la fornícula hi havia les imatges de la Sagrada Família, però van ser destruïdes durant la Guerra Civil. Un cop acabat el conflicte, s’hi va posar una imatge de Sant Agustí. D’altra banda, Oix ha estat històricament lligat als senyors del Castell d’Oix, que antigament vivien al castell de Bestrecà. El 1462 hi residia Berenguer de Barutell, que hi tenia pres un remença, subjectat amb cadenes. Havent estat assabentats del fet, uns companys del remença el van alliberar i van posar al seu lloc el senyor de Baturell, el qual, a causa d’aquest esdeveniment, es va fer edificar una fortalesa en unes terres que tenia a la plana: l’actual Castell d’Oix. És un edifici del segle xv, construït damunt una antiga fortalesa militar. No gaire lluny del castell hi ha el pont romànic, que es creu que el va fer construir el senyor del castell perquè un dia que havia d’anar a exercir el dret de cuixa no va poder creuar la riera i, enutjat, va fer edificar aquest pas. A més a més, també podem esmentar les ermites romàniques de Santa Maria d’Escales, Sant Miquel d’Hortmoier, Sant Martí de Talaixà, Sant Miquel de Pera i Santa Bàrbara de Pruneres. A prop també hi ha Sant Martí de Toralles.

&nbsp,

Els roures del rei
Els Roures del Rei estan situats a la Vall d’Hortmoier. Són uns roures monumentals, centenaris i catalogats. Tenen unes marques especials, ja que els propietaris tenien l’obligació de lliurar-los gratuïtament a la marina reial per a la construcció de vaixells, a causa dels constants confl ictes bèl·lics. Actualment se’n conserven dos, ja que un de tercer va caure, no fa gaires anys, a causa d’unes ventades. Aquest fet, tanmateix, va ajudar a calcular-ne l’edat, que és d’entre 450 i 500 anys.

De Montagut cal destacar el pont trencat, situat sota el viaducte del Fluvià, a la carretera A-26. Formava part de la via principal de comunicació que unia l’Empordà amb la Cerdanya. L’any 1281 aquest pas era conegut com el pont de Golors i el 1442, com el pont de Montagut. El 1641 un fort aiguat va destruir un arc. Trenta anys després els cònsols de Montagut van demanar ajuda econòmica al consell d’Olot per poder-lo arranjar, però la resposta va ser negativa. D’aquí que popularment s’acabés anomenant pont trencat. En el recorregut també podem parar atenció, en primer lloc, a l’església parroquial de Sant Pere de Montagut, situada al nucli antic. Conserva la planta romànica original del segle xii, tot i les reformes posteriors (les més importants són dels segles xvii i xviii). El 1536 l’artista renaixentista Pere Mates va fer un retaule per a l’altar major que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona. A la primavera de 2006 se’n va col·locar una rèplica amb fotografies. En segon lloc, podem visitar l’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut, les referències del qual remunten a l’any 940. L’església romànica de Sant Eudald de Jou havia estat l’església parroquial del veïnat, amb el mateix nom fins al 1592, quan va ser agregada a la parroquial de Sant Pere de Montagut.