&nbsp,

•Església Parroquial de l’Assumpció de la Mare de Déu.

&nbsp,

Declarada Bé d´Interés Cultural amb la categoria de Monument historic-artístic per part de la Generalitat Valenciana.

Dels egles XVII i XVIII, d'estil renaixentista, signada per Joan Anglès. Impressiona per la seua grandiositat en una població tan senzilla.&nbsp,

Al final del carrer Major s´obri la plaça de l´església en què es troba este monumental edifici. És un dels millors temples que es desenvolupa en l´arquitectura valenciana des de finals del segle XVI fins mitjan del segle XVII en el llenguatge i ordre renaixentista, on també es conbinens solucions constructives de tradició gòtica, com la volta de creueria.

Descripció general: L´església és de tres naus, amb presbiteri i deambulatori, quedant la seua planta inscrita en un rectangle. Posseïx una nau central que es tanca formant absis i dues naus laterals de cinc trams. Darrere un deambulatori cobert amb volta de canó. Es cobreix amb voltes de creueria simples a les naus laterals, i amb tercelets en la central i capelles de la capçalera, i amb lligadures i cadenes en l´absis. Té la torre situada als peus, i dues capelles i sagristies en la capçalera.

La portada principal es disposa com a façana retaule de tres pisos i davall un nínxol que es tanca per un arc apuntat,&nbsp, la porta situada davall la torre queda protegida per un nínxol tancat amb un arc de mig punt. La torre campanar de planta rectangular, s´alça sobre l´angle sud-est del cos principal i presenta un cos superior de campanes, rematat per àtic amb barana apilastrada.

&nbsp,

&nbsp,

•Ermita de Sant Antoni.

Segle XVII. Construcció rectangular, situada a l´eixida de Vistabella en el camí que condueix a Sant Joan de Penyagolosa, pel GR7. Temple auster que s´alça sobre una altiga construcció d´origen medieval, la seva paret est, forme part dels murs del cementeri.

&nbsp,

Declarat Bé d´Interés Cultural amb la categoria de Monument historic-artístic per part de la Generalitat Valenciana.

Situat a 9 km. de Vistabella del Maestrat, es configura com l'element arquitectònic emblemàtic de la zona. Del segle XIV encara que ha sofert diverses modificacions fins el XVIII. Important centre de peregrinacions d'arreu del Maestrat. La més coneguda la dels Pelegrins de les Useres, també de Vistabella, Xodos, Culla, Puertomingalvo i El Castillo, porta d´entrada al Parc Natural de Penyagolosa.&nbsp, Lloc de creences i fe entre els seus devots com es pot comprovar amb els exvots exposats a la sala dels Milacres.

Construcció del segles del XIV al XVIII. És habitual citar el santuari com Cenobi ja que probablement va ser construït sobre el cenobi del segle XIV. Sembla indubtable l'existència d'ermita i hospederia o casa de l'ermità en el període gòtic, desaparegudes per les transformacions que sofreix per l'auge del santuari en la segona meitat del segle XVI.Com element més antic es troba el petit pati interior i les dependències que a ell recauen, inclòs el mur lateral d'accés al temple per l'interior. En aquest han aparegut pintures murals de 1592. Tota aquesta zona duu molt treball de pedra en pilars, arcs, portades, i finestrals, així com rústics sostres de fusta en salons tant en planta baixa com en primera. La sobrietat i absència d'elements de riquesa és comuna en aquests salons i en les dependències adjuntes. Aquesta mateixa sobrietat segueix en els cossos addicionals del segle XVIII que duen arcs de mig punt formant pòrtics lliures originàriament, sobre els quals es van edificar habitacions per a ampliar l’ hospederia. El de la dreta va desaparèixer i hi ha sobre ell un porxo cobert de nova planta

Descripció general: El santuari està format per un conjunt d´edificacions entorn d´una plaça general, i un xicotet pati interior al voltant del qual s´articulen les diferents dependències que són les més antigues. S´accedeix al santuari a través d´una porta d´arc de mig punt que condueix al pati. A la dreta es troba la torre campanar de l´església, rematada amb pinacles i boles. El pati central presenta en tres dels seus costats pòrtic corregut d´arcs, al voltant del pati s´articules les diferents dependències: restaurant, cuina, magatzems i una estada-ximenera.

Una altra part del recinte la forma l´edifici allargat que alberga les habitacions per a pelegrins i en la planta baixa té un pòrtic a manera de corredor exterior. Es completa el conjunt amb dues edificacions exemptes.

L´església, situada al sud, és d´una sola nau i quatre trams coberts amb voltes amb llunetes i amb cúpula sobre petxines l´últim tram corresponent al presbiteri. La portada principal, als peus, està llaurada en pedra i consta la data de 1706 que indica l´any de la seua finalització. L´entrada lateral dona al pati central, posseïx un arc de mig punt recolzat en pilastres amb motlures clàssiques i capitells, en este front es conserven pintures murals que daten de la mateixa construcció del temple. També hi ha restes de pintures al fresc en la planta baixa del campanar.

&nbsp,

&nbsp,

La fàbrica de ceràmica artística Pujol i Bausis, “La Rajoleta”, és sens dubte un punt ineludible per a qualsevol visitant d’Esplugues. S’hi organitzen visites els diumenges, durant el recorregut de les quals es poden veure els forns soterrats i els impressionants forns d’ampolla. La Rajoleta va subministrar de ceràmica gran part de la producció arquitectònica modernista i noucentista catalana, i s’hi van coure peces per a Domènech i Montaner, Antoni Gaudí, Gaietà Buïgas, Puig i Cadafalch, etc. El catàleg de la fàbrica conté dissenys del gran mosaïcista Lluís Bru, el ceramista Joan Baptista Alòs –pare d’Angelina Alòs– i d’altres figures remarcables del modernisme català com Adrià Gual, Domènech i Montaner, etc. A més de rajoles, s’hi fabricaven motllures, sòcols, escopidores d’aigua, florons i cantoneres. La tradició industrial ceramista i de maons, teules i rajoles ha deixat altres mostres d’arquitectura industrial, com la fàbrica La Baronda, ara convertida en un centre d’activitats culturals i empresarials. Malauradament, la major part de les bòbiles, un dels signes més emblemàtics de la industrialització a Esplugues, han desaparegut per les expropiacions i la pressió urbanística. A les diferents barriades de la ciutat trobareu diverses cases i torres senyorials, com ara Can Tinturé -que allotja un agradable jardí i el primer museu monogràfic del país dedicat a la rajola de mostra, la Casa Massip, a Finestrelles, i la Casa Llavinés, al Centre. Can Brillas mereix una menció a part per la seva popularitat. En origen fou una masia, però el 1924 Josep Brillas i Socies va reconvertir-ne el celler en el centre de producció del famós xampany Marguery. L’ajuntament va adquirir-la el 1973 com a casal de cultura, funció que encara compleix. La Torre dels Lleons s’anomena així pels dos lleons de pedra a banda i banda de l’escalinata, i és l’edifici amb els vestigis més antics de la ciutat: s’hi conserven dues làpides romanes rellevants. La trobareu al costat del que va ser la Via Augusta romana i més tard el camí ral medieval. Per les restes d’una paret trobades a l’interior és altament probable que en aquest punt hi hagués hagut una vil·la romana. Damunt les restes, la família Picalquers hi aixecaria el seu castell i, més endavant, el seu hostal. L’estructura actual és del XVI, tot i que ha patit diversos canvis i reformes. En obrir-se la carretera reial el segle XVIII, els Picalquers van obrir el nou hostal a la nova via. Més endavant l’edifici tindria multitud d’usos, fins que l’any 1940 va ser adquirit per fer-hi la Casa de la Vila.

Cal no oblidar que, on avui veiem nusos de comunicació i infrastructures de tota mena, va respirar una vila que va viure de l’agricultura fins ben entrat el segle XX. La pressió urbanística ha fet desaparèixer els camps, però sobreviuen alguns masos esplèndids que ens recorden un passat subordinat al temps i la collita. La majoria els trobareu al turonet de la Sagrera, on es va erigir l’església parroquial i el primer nucli habitat d’Esplugues. En destaquem Can Cortada, avui encara propietat dels descendents de Rafael d’Amat de Cortada, baró de Maldà (Barcelona, 1746-1819). El Baró de Maldà va dedicar-se a escriure durant tota la seva vida el Calaix de sastre, una crònica de seixanta volums sobre els costums i la societat de Barcelona i rodalies a cavall dels segles XVIII i XIX. Aquesta miscel·lània conté multitud de referències sobre Esplugues. Gràcies a ell se sap que l’amo de Can Ramoneda, un mas del carrer Església, era “el pagès més ric d’Esplugues. [...] Durant diverses centúries fou la casa del poble que collia més cereals de tota mena, més vi i de la millor qualitat”. Segurament, una de les masies més antiga d’Esplugues és Can Pi (s. XIV), la segona més rica del poble segons el baró. Al voltant de l’església de Santa Magdalena va formar-se el primer nucli històric del poble. Va ser consagrada com a parròquia del poble l’any 1103, però és segur que devia existir com a ermita molts anys abans. No en queden vestigis de l’època medieval, ja que l’actual edifici és de la segona meitat del XIX. La peça més antiga conservada és una imatge de la Mare de Déu de Gràcia, de l’època en què l’església va patir una reforma en profunditat (segle XVI). El cronista Maldà ens la descriu tal com la veia el 1770: “Té una bonica nau central coberta amb voltes de punta d’ametlla i clau, de planta rectangular [...] el campanar és quadrat amb cinquanta graons per pujar-hi, quatre finestrals i dues bones campanes”. Molts altres masos són al bonic carrer de Monsterrat, sortint de la Sagrera. El butlletí d’informació El Pou del Vernís, editada pel Grup d’Estudis d’Esplugues, s’hi refereix de la següent manera: “si prenem aquest carrer des del Pont d’Esplugues, tot seguint la lògica numeral del carrer, i enfilem amb valor la pujada en direcció a l’església de Santa Magdalena, podem admirar un dels paratges més bells i típics de l’Esplugues tradicional, on encara es troben masies que ens parlen de molta història viscuda i s’ubiquen prop de la plaça de l’Església”. Allà hi trobareu Can Cargol, residència actual de l’escultor Xavier Corberó, i Can Bialet. Una de les masies més emblemàtiques de la ciutat dóna nom al barri de Can Clota. La torre i la bassa amb galeria d’arcs de mig punt en són elements definitoris.

Sens dubte, una de les joies d’Esplugues és el claustre del convent de Santa Maria de Montsió, del s. XIV. Des d’aquell segle fins el 1888 el convent tenia l’emplaçament allà on avui hi ha el carrer Montsió de Barcelona, a prop dels Quatre Gats de Domènech i Montaner. El 1888 les monges dominiques van traslladar-se a la Rambla de Catalunya cantonada Rosselló -avui hi trobareu la parròquia de Sant Ramon de Penyafort-, però finalment van acabar instal·lant-se a Esplugues entre 1947 i 1948, on van fer reconstruir-ne el claustre peça per peça. El trasllat del convent va implicar la modificació de Can Casanoves, que anteriorment havia estat reformada en estil modernista, i la construcció de noves dependències.

Esplugues ha mitigat la pèrdua del seu espai rústic amb el territori verd de la muntanya de Sant Pere Màrtir i dos parcs dintre la ciutat: el Parc de Can Vidalet i el Parc dels Torrents. El primer el formen els jardins, un llac i una part edificada. El nom del segon parc ens recorda que Esplugues ha estat condicionada per aquests cursos estacionals d’aigua descendents de Collserola que han arribat a delimitar barris sencers. El parc està vertebrat pels torrents d’en Farré, de la Clota i d’Esplugues, i constitueix un autèntic pulmó verd des del qual entendre la història, el desenvolupament i el creixement de la ciutat.&nbsp, Hi trobareu Can Fàbregas, altrament anomenada Ca n’Hospital, amb el seu jardí i molí. Ja a tocar de l’Hospitalet de Llobregat, durant el s. XIX es van construir dos aqüeductes per salvar, precisament, el desnivell produït per dos d’aquests torrents, el d’en Farré i el d’en Clota.

Esplugues és una ciutat rica en patrimoni artístic a l’aire lliure. Molts artistes locals tenen escultures i estàtues a carrers, places i parcs de la ciutat. En destaquem Maternitat, Alba i Nu de dona, de l’escultora Eulàlia Fàbregas, i Samurai i el grup escultòric Família –aquest últim emplaçat als jardins de Can Tinturé– de l’escultor de renom internacional Xavier Corberó.

Capella de sant Sebastià

La capella de sant Sebastià es troba dins la vila de Maçanet. Data de finals del s. XVI. La capella es va construir després del brot de pesta del 1589-1592, al seu patró, mitjançant aportacions populars. Es creu que originàriament l'edifici era més baix perquè la capella actual correspon a una reforma del s. XVIII.

Castell de Cabrera

Es troba encimbellat damunt d'un gros penyal rocós, situat al nord-est del terme, a 850 metres d'altitud. Del castell en resten escassos vestigis, reduïts a una cisterna i alguns murs de poca alçada molt reduïts. Està datat al s. XI.

Església de sant Briç

Sant Briç de Tapis s'esmenta per primera vegada en un document datat de l'any 954, quan el comte Guifré de Besalú la cedeix al monestir de Sant Pere de Camprodon. L'estructura original del temple no està del tot clara, algunes fonts afirmen que el que avui és la capçalera, originàriament va ser la nau i que l'absis preromànic ha desaparegut.

Església de sant Martí de Maçanet de Cabrenys

L'església de Sant Martí, del segle XII o XIII, pertany al romànic tardà. Està formada per una sola nau rectangular coberta per una volta en arc ogival i per un absis semicircular cobert d'una volta en forma d'ametlla. El portal està format per un timpà voladís llis de quatre arcs i d'una arquivolta, la porta, de fusta, està decorada amb forjats característics de l'època.

Església de sant Miquel de Fontfreda

El temple apareix documentat per primera vegada l'any 1115, quan va ser cedit al priorat de Santa Maria de Lladó. Al segle XVII va perdre la condició de parròquia, convertint-se en sufragània de Sant Cristòfol dels Horts. L'església va restar abandonada durant molts anys i es va enfonsar la coberta. Entre 1973-75, per iniciativa particular, fou restaurada i s'hi restablí el culte.

Església de sant Pere dels Vilars

El temple encara conserva la capçalera preromànica, edificada durant el segle X. L'absis té la planta trapezoïdal i està cobert amb una volta de canó lleugerament ultrapassada perquè els murs no es van calcular adequadament per a la seva càrrega. Per aquest motiu es van haver de reforçar amb estructures de ferro a l'època moderna. Un arc de mig punt adovellat i lleugerament ultrapassat uneix l'absis amb la nau

Menhir de la Pedra Dreta

Des de l'època prehistòrica hi ha un menhir al paratge conegut com el Pas de les Llebres. Aquest menhir té una llegenda, coneguda com la de 'la pedra del diable', segons la qual una noia va fer un tracte amb el diable, perquè construís un pont. El pont no es va poder acabar perquè li faltava una pedra i aquesta pedra, com podeu imaginar, es troba a Maçanet.

Nucli antic

El casc antic de Maçanet està format pel nucli original emmurallat, que va ser l'origen de la vila. Podem destacar la plaça del Castell, les restes de la muralla, la Barra de Roldan, la presó medieval i l'entramat de carrers i carrerons. Dins el nucli original podem destacar l'església de Sant Martí i la Societat La Pau.

Santuari de la Mare de Déu de les Salines

El Santuari a la Mare de Déu de les Salines compta amb una capella, un petit refugi lliure i un restaurant. Situat en un indret privilegiat gaudeix d'unes vistes espectaculars de la comarca.

Pel que fa als elements de l'arquitectura popular trobem un sistema constructiu en el qual els materials són els que podem trobar en el municipi, per això trobarem pilars de pedra, murs de maçoneria i lloses de pedra, forjats de cabirons de fusta i revoltó de guix amb una coberta de teula ceràmica àram sobre estructura llenyosa(Tisells).

També trobem antics forns i molins, així com algunes pallises, construïdes amb pedra a dues cares, molt prop d'elles podem veure les eres, utilitzades antigament per trillar el blat

També hi podem trobar alguns llavadors en difernts indrets del terme, sempre aprofitant l'aigua de les fonts, els torbem al Bassiet, Juncà, la Costera, la Cormana. En alguns llavadors encara es sol llavar.

Els llavadors del Albis s'han reformat fa poc de temps.

L'altra construcció rural molt comú al nostre terme són les barraques o casetes de pedra en sec, són construccions fetes amb una volta de pedres superposades, estem fent un catàleg d'aquestes construccions.

El patrimoni de Benafigos consta dels següents immobles:

L'esgésia parroquial està dedicada a Sant Joan Baptista, és d'estil gòtic i té la portada d'arc en mig punt, també té campanar, pel que fa a&nbsp, la part interior es conserven unes arcades gòtiques amb les seues columnes del segle XIII. S'ha fet una restauració de la torre del campanar i de la façana adjacent a la plaça.

La casa Abadia és del segleXVI. De l'epoca del Renaixement.Consta de planta baixa i primer pis, amb l'arc de l'entrada de mig punt, formava part del conjunt del castell, les muralles, esglèsia i les dependències del castell.

L'antiga presó del poble és del segle XIV, té la portalada de l'arc de mig punt, té una porta de fusta i un gran forrellat amb una inscripció, possiblement del ferrer que el va construir, és una de les depencències del castell de Benafigos.

L'ermita del Calvari és del segle XVIII, és del Barroc, l'exterior està pintat de blanc, en un racó ens posa la data de construcció, a l'interior s'aprecien unes pintures murals molt danyades, amb simbols al·lusius a la passió.

L'ermita de la mare de Déu de l'Ortissella és de finals del segle XIII, darrerament d'urant el renaixement va haver-hi una ampliació. En la façana de l'església trobem una xicoteta espadanya trobem una inscripció de 1657, l'ermita posseeix dos trams marcats amb dos contraforts exteriors i una sagristia en l'interior, l'hostatgeria és actual.

També s'han trobat alguns arcs en diferents cases del nucli&nbsp, antic de la població com la casa antiga del delme en la plaça major

Dins el quart de Sornàs hi ha els gravats de la Terra de la Mola i d’en Sornàs, els quals van ser elaborats dins una cronologia molt àmplia que va des de la prehistòria fins al s. XVIII. Els motius prehistòrics tenen a veure amb representacions de cavalls. També s’hi poden observar figures humanes (que són més tardanes, i una de les quals sembla una dona que porti una corona), escenes relacionades amb rituals, figures antropomorfes i creus acompanyades de cúpules.

Ja de l’època medieval, tot i que remodelada durant els s. XVII i XVIII, és l’església de Sant Corneli i Sant Cebrià d’Ordino, situada a la plaça del poble. Conserva una talla de fusta policromada de final del s. XI i principi del XII que és la marededéu romànica més petita del Principat (fa 44 cm d’alçada i 18 d’amplada), així com cinc retaules barrocs dels s. XVII i XVIII dedicats als patrons de l’església. Les reixes van ser forjades a les fargues d’Ordino.

A uns centenars de metres del poble d’Ordino, seguint la ruta d’El Camí, hi ha un altre edifici de culte religiós: la capella de Santa Bàrbara (s. XVII), que és d’estil gòtic i dimensions reduïdes. Si disposeu d’una mica de temps, us recomanem que visiteu l’església de Sant Martí de la Cortinada, que és, juntament amb les esglésies de Santa Coloma i de Sant Joan de Caselles, una de les joies del romànic andorrà. De l’edifici original es conserven els peus de l’actual construcció, el campanar i el presbiteri, amb pintures murals del s. XII atribuïdes al Mestre de la Cortinada i que representen una part ínfima de la que antigament recobria les parets interiors de l’església. Durant els s. XVII i XVIII es van realitzar modificacions importants en el temple, com ara un canvi d’orientació de nord a sud, la part que abans funcionava com a absis, a més, actualment és una de les capelles laterals. Altres elements interessants d’aquesta església són el retaule barroc, les reixes de ferro forjat i els mobles de fusta originals del segle XVII.

Obertura: juliol i agost amb visita guiada, www.ordino.ad

La mola i la serradora de Cal Pal són un exemple clar del passat industrial de la vall d’Ordino. Els edificis, que daten dels s. XVI i XVII, van deixar de funcionar cap als anys seixanta i van ser restaurats i inaugurats el 1996. En les visites guiades es pot veure el funcionament de la serradora i de la mola, que convertia el blat en farina.

Per més informació: Tel. (+376) 878 173,www.ordino.ad

Pel que fa a les cases pairals, al carrer dels Portals d’Ordino hi ha la casa Rosell, construïda a principi del s. XVII i amb modificacions dels s. XIX i XX. Té dos annexos interessants, tots dos ubicats al carrer dels Cóms: l’un és una capella del s. XVIII i, l’altre, un colomer del s. XVII. Pel que fa a aquest últim, només el segon pis estava destinat a la cria de coloms i hi ha diferents elements que ho testimonien: quatre obertures per a les entrades i sortides, quatre bigues a sota les finestres per facilitar-ne l’entrada i petites lloses clavades a les parets i covadors per fer els nius. L’altra curiositat és que els murs exteriors presenten dos tipus d’arrebossats, a l’altura del segon pis les parets tenen un acabat molt llis per no deixar pujar els depredadors. També recomanem fer una visita a la mina de Llorts, un exemple clar dels treballs d’obtenció i extracció del s. XIX. Actualment només conserva una galeria oberta d’uns 30 m de llargària.

Sant Julià de Lòria té un conjunt de 18 capelles i esglésies distribuïdes per la parròquia. En destaquen la de Sant Julià i Sant Germà, la de Sant Martí de Nagol, Sant Cerni de Nagol, Santuari de Santa Maria de Canòlich, Sant Miquel de Fontaneda i Sant Mateu de Pui d’Olivesa.

L’església de Sant Julià i Sant Germà és l’església parroquial de la capital laurediana. Va ser refeta vàries vegades i al segle XVII se li engrandeix l’absis i s’hi instal·la el retaule barroc que encara conserva. Del temple antic només en resta el campanar romànic llombard del segle XI i la imatge de la Mare de Déu del Remei, talla de fusta policromada de 71 centímetres. La curiositat d’aquesta talla consisteix en què en obrir-la s’hi van trobar restes òssies humanes i d’altres animals. També s’hi troba la imatge original de la Mare de Déu de Canòlich que fou coronada l’any 1999.

Si ens hi fixem, a Andorra hi queda poca presència de castells. A Sant Julià de Lòria se sap de l’existència del Castell de Bragacolls per un document de l’any 1003, recollit al Cartulari de la Seu d’Urgell. Tot i que no se sap amb exactitud l’emplaçament d’aquest castell es té constància documental que estava situat al cantó nord-est de l’església de Sant Cerni de Nagol. Com també se sap l’existència del Castellot de la Muxella del qual només en queden unes restes.

L’Hotel Pol és el primer hotel que es va construir a Sant Julià de Lòria (1931) i el segon a Andorra. Abans però, havia estat una fonda que en fer-se la carretera van decidir enderrocar l’edifici i construir-ne un de nou. En aquella època hostatjar-se en un hotel confortable era un gran atractiu turístic.

Si disposeu de temps, us recomanem diferents visites com a Fontaneda, poblet de 99 habitants amb cases pairals antigues ben conservades on s’hi poden veure magnífics paisatges sobre les valls i l’església romànica dedicada a Sant Miquel. També Bissisarri, que comptaamb 41 habitants i és situat a la part baixa d’una vall feréstega d’una gran bellesa natural. Hi ha una petita capella de principis del segle xvii amb advocació a Sant Esteve. També en el poble de Nagol i trobem dues esglésies que valen la pena visitar. Sant Cerni de Nagol, temple consagrat el 1055, on hi havia una creu “espinosa” d’època romànica única en tipologia a les Valls que podem veure al Centre d’interpretació del Romànic d’Andorra. En els seus murs es van descobrir uns vestigis de pintura mural, que s’han considerat els primers esbossos del romànic a Andorra. A 1101 metres sobre el nivell del mar, dalt d’un penya-segat hi trobem la església de Sant Martí de Nagol, esmentada per primer cop el 1048. El més sorprenent d’aquesta és que queda encaixada dins la penya. El temple està reconstruït, ja que l’edifici estava enderrocat en gran part. De l’absis original en queda fins a la finestra. En les excavacions s’hi van trobar 18 monedes dels segles XI, XII i XIII i uns 400 fragments de ceràmica medieval.