Capella de sant Sebastià

La capella de sant Sebastià es troba dins la vila de Maçanet. Data de finals del s. XVI. La capella es va construir després del brot de pesta del 1589-1592, al seu patró, mitjançant aportacions populars. Es creu que originàriament l'edifici era més baix perquè la capella actual correspon a una reforma del s. XVIII.

Castell de Cabrera

Es troba encimbellat damunt d'un gros penyal rocós, situat al nord-est del terme, a 850 metres d'altitud. Del castell en resten escassos vestigis, reduïts a una cisterna i alguns murs de poca alçada molt reduïts. Està datat al s. XI.

Església de sant Briç

Sant Briç de Tapis s'esmenta per primera vegada en un document datat de l'any 954, quan el comte Guifré de Besalú la cedeix al monestir de Sant Pere de Camprodon. L'estructura original del temple no està del tot clara, algunes fonts afirmen que el que avui és la capçalera, originàriament va ser la nau i que l'absis preromànic ha desaparegut.

Església de sant Martí de Maçanet de Cabrenys

L'església de Sant Martí, del segle XII o XIII, pertany al romànic tardà. Està formada per una sola nau rectangular coberta per una volta en arc ogival i per un absis semicircular cobert d'una volta en forma d'ametlla. El portal està format per un timpà voladís llis de quatre arcs i d'una arquivolta, la porta, de fusta, està decorada amb forjats característics de l'època.

Església de sant Miquel de Fontfreda

El temple apareix documentat per primera vegada l'any 1115, quan va ser cedit al priorat de Santa Maria de Lladó. Al segle XVII va perdre la condició de parròquia, convertint-se en sufragània de Sant Cristòfol dels Horts. L'església va restar abandonada durant molts anys i es va enfonsar la coberta. Entre 1973-75, per iniciativa particular, fou restaurada i s'hi restablí el culte.

Església de sant Pere dels Vilars

El temple encara conserva la capçalera preromànica, edificada durant el segle X. L'absis té la planta trapezoïdal i està cobert amb una volta de canó lleugerament ultrapassada perquè els murs no es van calcular adequadament per a la seva càrrega. Per aquest motiu es van haver de reforçar amb estructures de ferro a l'època moderna. Un arc de mig punt adovellat i lleugerament ultrapassat uneix l'absis amb la nau

Menhir de la Pedra Dreta

Des de l'època prehistòrica hi ha un menhir al paratge conegut com el Pas de les Llebres. Aquest menhir té una llegenda, coneguda com la de 'la pedra del diable', segons la qual una noia va fer un tracte amb el diable, perquè construís un pont. El pont no es va poder acabar perquè li faltava una pedra i aquesta pedra, com podeu imaginar, es troba a Maçanet.

Nucli antic

El casc antic de Maçanet està format pel nucli original emmurallat, que va ser l'origen de la vila. Podem destacar la plaça del Castell, les restes de la muralla, la Barra de Roldan, la presó medieval i l'entramat de carrers i carrerons. Dins el nucli original podem destacar l'església de Sant Martí i la Societat La Pau.

Santuari de la Mare de Déu de les Salines

El Santuari a la Mare de Déu de les Salines compta amb una capella, un petit refugi lliure i un restaurant. Situat en un indret privilegiat gaudeix d'unes vistes espectaculars de la comarca.

A Maçanet de Cabrenys hi havia predominat la indústria tèxtil i del ferro, i fàbriques surotaperes.

Antigament hi havia una gran fàbrica de pipes, de la que avui en dia en queda un petit taller. Sectors com l'agricultura de secà, la ramaderia i la indústria forestal han desaparegut.&nbsp,

Actualment, la principal font d'ingressos del municipi és el turisme. En són un exemple la gran oferta de restaurants al llarg del municipi.

A Maçanet de Cabrenys també s'hi envasa l'aigua de la Font de les Creus, del grup Vichy Catalán.

Maçanet

El nom de Maçanet, prové del llatí “matianetum” que vol dir pomareda o lloc de pomers. Però la primera referència apareix amb la colonització carolíngia i la formació de la Marca Hispànica, concretament a l’any 814 en un precepte de l’emperador Lluís I es fa constar que la població de Ceret al Vallespir limita al sud amb villam quae dicitur Macanetum (DC 2-318).

Altres referències són: l’any 881 Maceneto (NH 10-203), el 947 Mazanedo (ACB-28) , el 952 terminos de Machanedo (NH 11-179)0 , el 954 terminos de Massanedo (NH 11-181), el 966 paroquia de Mazanet (CC,384), el 988 terminio de Mazaned (MH 138-940), el 1017 Massaneto (MH 155-1003), i també el 1017 in valle quae dicitur Mazaneto ecclesiam sancti Martini (MH 177-1008).

L’església, dedicada a sant Martí, té un campanar d’espedanya amb dos arcs de quart de cercle, l’edifici pertany al romànic avançat de la comarca (s. XII –XIII).

Més endavant s’hi adossà la rectoria, on vivia el capellà que regentava la parròquia, a hores d’ara hi ve a celebrar la missa un capellà, els serveis pastorals del qual també comparteixen altres pobles de la rodalia.

Adossada a l’església hi ha l’antiga sagristia, que també havia servit d’escola i que ara, amb el nom de Casa de la Vila – Museu, té habilitades unes dependències per a sala d’exposicions i per tal de celebrar-hi reunions.

L’església és d’una sola nau, amb un absis semicircular. La portalada, situada al mur del migdia, té tres arcs, llinda i timpà llisos, damunt d’ella hi ha una fornícula. Els murs romànics varen ser sobrealçats en els segles XVII i XVIII, formant un terrabastall i servint també de fortificació. S’hi afegiren, a la vegada, dues capelles laterals i, posteriorment, el cor.

A l’exterior, sota el rellotge mecànic del comú, hi ha un rellotge de sol gran i amb la part de dins ovalada, té detalls molt suggestius, com la llarga escala exterior d’accés al campanar, la silueta del qual dóna una fisonomia inconfusible al poble. En les parets interiors de l’església hom hi pot veure unes pintures de caire popular, naïf, que representen estranys símbols esotèrics d’ampli contingut simbòlic. No en podem pas donar fe, però tot fa pensar que aquestes pintures provenen dels francmaçons de les comarques gironines, cosa gens estranya si tenim en compte la forta tradició i el desenvolupament de la maçoneria a l’Empordà des que les tropes napoleòniques (1811-1813) van implantar-hi una sèrie de lògies. Lògies maçòniques que, a partir de 1868, s’anaren distribuint per localitats ben diverses, moltes d’elles de marcada activitat suro-manufacturera. L’època considerada de major esplendor, quant a la maçoneria a les comarques gironines, s’estén de 1880 a 1898. Una altra versió, aquesta amb molta més consonància amb el recinte i el seu esperit assenyala el fet i el significat religiós d’aquestes pintures, que es consideren d’estil renaixentista i que enllacen diverses advocacions marianes amb símbols o atributs de la Passió, precedits per la silueta del gall.

&nbsp,La Vajol conserva la Societat de Socors Mutus d’Obrers La Camèlia, posada sota l’advocació de Sant Martí. Va ser creada, a l’estil de les germandats o mútues que proliferaren en aquella època (els seus estatuts daten dels anys 1893/94), a redós, sobretot de la menestralia i dels obrers del suro, i que a La Vajol, endemés agrupava la pagesia i la mineria, de manera que va esdevenir una institució d’assistència mèdica, farmacèutica i social ben arrelada en el món rural.

Cal també destacar el paper que La Camèlia ha estat mantenint en el context sociocultural del municipi, sobretot per mitjà de la seva seu social, un edifici que construïren els mateixos socis, fora de l’horari de feina habitual.

El 31 de juliol de 1982 quedà constituïda la Comissió d’Actes “Lluís Companys”. Els seus principals objectius són aconseguir la unió i l’agermanament dels pobles veïns de les contrades pirinenques de l’Albera.

Anualment, a mitjan octubre, organitza la trobada reivindicativa de La Vajol – Manrella, a la collada on hi ha erigit el monument a Lluís Companys (inaugurat l’any 1981), punt de trobada de nacionalistes catalans dels dos vessants dels Pirineus, els quals, amb una ofrena floral i distints parlaments recorden la figura de Companys i el mig milió d’espanyols, la major part catalans, que per aquests indrets, l’any 1939 emprengueren l’angoixós camí de l’exili.

Les condicions atmosfèriques pròpies de la zona mediterrània, si bé amb la important incidència de la tramuntana, són les que dominen en el clima de la Vajol.

A la primavera, assolellada, el paisatge vegetal es recupera tot donant una gran vistositat i coloració a la natura.

La tardor té una llum nítida i formosa gràcies a l’acció de les ventades de la tramuntana, que escampa la fullaraca i, a la vegada comença a portar-nos el fred.

L’estiu és xafogós, amb un buf d’un aire tebi i net molt agradable de respirar.

A l’hivern, els boscos caducifolis han perdut la fulla i estan com adormits, i de tant en tant la neu els cobreix amb un mantell de color blanc que els fa molt bonics.

Són poc freqüents les calamarsades i les pedregades, però sí que hi ha dies de boires baixes.

Quant a precipitacions o pluges, aquestes són irregulars i, en general, no gaire abundoses. Els estius són secs, i plou, sobretot, a la primavera i a la tardor.

Pel que fa a vents, predominen els forts del nord, sobretot la tramuntana, a resultes de la qual, no és gens d’estranyar que la Vajol gaudeixi de molta lluminositat durant tot l’any.

Font de Fucimanya. Font en bon estat, zona ombrívola

Font de la Forestal. Recomenable visitar, font en bon estat, destaca la temperatura baixade l'aigua durant tot l'any.

Font de les Creus. Font en bon estat. raja tot l'any aigua abundant. Medicomineral.

Font de les Salines. A pocs metres del Santuari de les Salines hi ha una font, on hi brolla aigua abundant. La font ha estat restaurada amb pedra grisa i s'hi ha construït un banc. A prop s'hi han fet unes taules de picnic on l'ombra no hi falta.

Font del Moixer. Font entre ametllers. la font a més altitud de la cormarca.

Escultura en bronze que ret homenatge als exiliats. És l'únic monument dedicat a l'exili a França. Representa un home i la seva filla de 6 anys que ha perdut una cama en els bombardejos de les tropes franquistes a Montsó el mes de novembre de l'any 1937. Es dirigien a Prats de Molló, on arribarien després d'una odissea, juntament amb desenes de milers d'exiliats. El seu dolorós camí va quedar immortalitzat per la foto d'un periodista estranger, i es va convertir en símbol de l'exili i motiu del monument a La Vajol.