Montagut i Oix forma part de l’Espai d’Interès Natural de l’Alta Garrotxa, territori de notable extensió que, a causa de la seva diversitat i singularitat, és, sens dubte, l’espai natural més important del Prepirineu oriental. L’any 2000 es va formar el Consorci de l’Alta Garrotxa, un organisme públic supramunicipal
que promou la gestió integral d’aquest espai.

El relleu de la zona és de tipus calcari i presenta una marcada abruptesa, amb un predomini de les valls profundes, voltades de cingleres i parets de roca. Aquest relleu tortuós és el que dóna nom a l’espai: les garrotxes són les “terres aspres i de mala petja”.

El paisatge de l’Alta Garrotxa és veritablement espectacular, no ja només per la magnifi cència del relleu, sinó també per la seva coberta forestal, dominada pels alzinars i les rouredes. A Montagut i Oix es poden trobar roures centenaris a la vall d’Hortmoier, castanyedes a Riu i Can Barrufa, de la vall d’Aguja, i una teixeda al mas Misaclós, del veïnat de Carrera. A l’Alta Garrotxa, cal citar el Ferran, una cresta muntanyosa, símbol dels oixencs juntament amb el Mont Petit i el Mont Major.

L’Alta Garrotxa té, a més, una important riquesa pel que fa al patrimoni cultural, cosa que posa de manifest la importància que tingueren en el passat els assentaments humans i les activitats tradicionals, agrícoles i ramaderes de la zona. L’espai ha patit, des de mitjan segle xx, un procés de despoblament
i abandonament del territori, a causa de les difi cultats de supervivència a la muntanya, de la desvalorització del carbó com a recurs energètic i de l’atracció de les indústries localitzades a la vall del Fluvià.

Sant Aniol fugia de la Gàl·lia, on era perseguit. Va travessar els Pirineus i es va refugiar en una cova (a sobre de la qual actualment hi ha l’ermita de Sant Aniol). El sant es va dedicar a l’oració i a la penitència, però un dia va ser descobert per uns bous que pasturaven. Va entendre que era un senyal diví que li deia que havia de tornar al seu país. Un cop allà, el van capturar, torturar i executar per ordre de l’emperador Septimí Sever. Era l’any 208.

També cal fer esment de la llegenda del Drac Niol, inventada arran de la construcció del Drac.

La cançó del drac Niol
I qui ho hauria previngut,
si ho hagués sabut,
que el draguet hauria crescut
i que arribi a Montagut!
Aquí el tenim! És el nostre
drac Niol!
I tot el poble de Montagut
pot estar orgullós,
ja que un monstre temut
és la labor d’un fet valuós.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler fl anquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

Oix es dedicava a l'activitat agrícola i a l'activitat forestal, principalment en l'elaboració de carbó vegetal.

A mitjan segle XX però, l'aparició del gas butà va substituïr la producció de carbó vegetal i en conseqüència la vida forestal, així doncs, la principal activitat econòmica del poble va decaure, i hi hagué un abandonament progressiu de les masies més allunyades.

Actualment l'activitat predominant és el turisme, i també molts habitants es desplacen a treballar fora del municipi.

De Montagut cal destacar el pont trencat, situat sota el viaducte del Fluvià, a la carretera A-26. Formava part de la via principal de comunicació que unia l’Empordà amb la Cerdanya. L’any 1281 aquest pas era conegut com el pont de Golors i el 1442, com el pont de Montagut. El 1641 un fort aiguat va destruir un arc. Trenta anys després els cònsols de Montagut van demanar ajuda econòmica al consell d’Olot per poder-lo arranjar, però la resposta va ser negativa. D’aquí que popularment s’acabés anomenant pont trencat. En el recorregut també podem parar atenció, en primer lloc, a l’església parroquial de Sant Pere de Montagut, situada al nucli antic. Conserva la planta romànica original del segle xii, tot i les reformes posteriors (les més importants són dels segles xvii i xviii). El 1536 l’artista renaixentista Pere Mates va fer un retaule per a l’altar major que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona. A la primavera de 2006 se’n va col·locar una rèplica amb fotografies. En segon lloc, podem visitar l’església de la Mare de Déu del Cós, situada dins les restes de l’antic castell de Montagut, les referències del qual remunten a l’any 940. L’església romànica de Sant Eudald de Jou havia estat l’església parroquial del veïnat, amb el mateix nom fins al 1592, quan va ser agregada a la parroquial de Sant Pere de Montagut.