Carnaval (mes de febrer).
Fira del Fajol.
Fira de l’embotit (mes de març).
Fira del Primer de Maig (mes de maig).
Sardana de Corpus i ballada dels gegants (mes de juny).
Festes del Tura (mes de setembre).
Fira de Sant Lluc i Fira del Dibuix (mes d’octubre).
Mercat de Nadal i Mostra de Pessebres (mes de desembre).

En el nucli antic de la ciutat podem visitar l’església parroquial de Sant Esteve i el museu que hi ha l’interior, l’església de la Mare de Déu del Tura, patrona de la ciutat, i el claustre renaixentista de l’antic convent del Carme. La ciutat, a més, ofereix una ruta modernista, on es poden contemplar les façanes de la casa Pujador, la casa Gassiot, la Solà-Morales, la Gaietà-Vila i la casa Masramon, obra de l’arquitecte Rafel Masó.

l'Ateneu neix amb la voluntat de ser un exemple d'autoorganització ciutadana, un espai de cultura, acció social i foment de l'esperit crític així com una porta oberta a totes aquelles associacions que vulguin fer-ne ús o participar-hi.
Es va inaugurar l'1 de maig del 2009.

En aquest any de vida de l'Ateneu 217 s'hi ha portat a terme un gran nombre d'activitats: tallers de cuina, converses d'anglès, sessions de pel·lícules i de documentals, festes temàtiques, xerrades, assemblees de diferents col·lectius, creació d'una cooperativa de productors i una de consumidors, suport a entitats, etc.

L'Ateneu 217 és un espai transversal i obert a tot tipus de persones, col·lectius i associacions que afavoreixen la dinamització del teixit associatiu d'Olot.

&nbsp,

Es té coneixement de l’existència del ball l’any 1490, es balla el dissabte de Pasqua. Pels voltants del 1850 es va deixar de ballar. L’any 2007 l’Esbart Olot va recuperar aquesta tradició que s'ha mantingut fins els nostres dies.

La música és la original amb uns arranjaments per cobla a càrrec de Josep Navarro. La coreografia, de la qual no se’n tenia documentació, va ser creada per l’assessor artístic Jordi Rubio, de Rubí, i els membres de l’Esbart Olot.

És una dansa de pastors els quals combina un passeig seguit d’una figura. Aquesta combinació coreogràfica es repeteix durant el ball, que acaba quan els dansaires aixequen dos companys utilitzant els bastons. Els balladors enlairats criden “Xai Be”, “Xai Be”, “Xai Be”, mentre el públic correspon amb els mateixos crits. La dansa acaba amb una corranda de sortida dels balladors de la plaça.

&nbsp,

Des d’Olot, seguint la via verda Olot- Girona (antiga traça del carrilet que feia el mateix trajecte) arribareu al Parc de Pedra Tosca, sorprenent per la seva singularitat, perquè tot i l’abundant obra de pedra seca que hi ha a Catalunya, La Garrotxa es l’únic indret del país on s’ha treballat amb pedra volcànica. En un territori profundament modificat per l’activitat volcànica fins fa tant sols uns 11.500 anys, sobre el qual es va anar dipositant una fina capa de terra d’una fertilitat especial derivada del seu origen eruptiu i s’hi va anar instal·lant la vegetació fins formar-se un bosc de roure pènol que es va eliminar quan, com a conseqüència del procés de desamortització de Mendizábal, ja al segle XIX, les terres varen passar als habitants del territori, que varen arrencar tot un seguit d’artigues a fi de disposar de terres per obtenir aliments (es coneix com artiga la peça de conreu procedent de la tala d’una superfície de bosc i que deu la seva fertilitat als nutrients acumulats procedents del bosc. Quan s’hi aporten nutrients externs perd la condició d’artiga, i es converteix en un hort o camp de conreus convencional). Però aquells homes i dones, a més de tallar el bosc varen tenir necessitat de separar la terra de les pedres, molt abundants, que es varen anar amuntegant als límits de les artigues i tot i la seva nul·la utilitat pels cultius, es varen convertir en un element útil per dividir horts i camins i per construir petites barraques per guardar eines, i fer de refugi prou necessari en una zona sense altres possibilitats de protegir-se de les inclemències del temps. Una bona part d’aquella obra de pedra seca, generada només per la necessitat d’obtenir aliments, ha arribat als nostres dies com l’únic testimoni d’un període de la nostra història.

&nbsp,

Aquestes terres i l’obra de pedra seca es va abandonar a la seva sort a mitjans del segle XX, quan es va disposar d’altres mitjans per guanyar-se la vida i es va convertir en un espai en procés de degradació fins l’any 1982, quan la seva inclusió al Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa li va donar una necessària protecció. Mentrestant, una part de l’obra de pedra seca va restar protegida d’agressions destructores precisament per la dificultat d’accés i per la seva pròpia duresa.

&nbsp,

Entre els anys 2003 i 2005, el desenvolupament d’un projecte Life que va promoure l’Ajuntament de Les Preses i va finançar la Unió Europea va permetre fer un seguit d’actuacions i recuperar unes 26 Has. d’aquest llegat de pedra seca, que ha arribat als nostres dies gràcies a les constants accions de manteniment i millora dutes a terme des de la seva recuperació per l’Ajuntament de Les Preses.

&nbsp,

A la mateixa via verda hi ha un punt d’informació i servei de bar que es obert cada dia durant els mesos de juliol, agost i setembre, i els caps de setmana la resta de l’any, però que en tot cas mai limita la visita a l Parc de Pedra, d’accés lliure, també des de la mateixa via verda pocs metres mes enllà del punt d’informació.

&nbsp,

L’entrada al parc es fa a través d’una obra arquitectònica de la qual son autors els arquitectes olotins Aranda-Pigem-Vilata, que ha rebut diversos premis, i que a través del pas per un espai buit vol representar la transició de l’època actual a la de quan es va bastir tot l’entramat de parets, camins i barraques. Un seguit de camins senyalitzats ens conduiran a través de les artigues, si volem fins el mateix riu Fluvià i finalment al mateix punt de sortida.

&nbsp,

El Parc de Pedra Tosca es un lloc de pau i silenci, pràcticament conservat tal com ens el varen deixar els avantpassats, amb cultius antics, plantes aromàtiques i flora i fauna típica d’espais de climatologia extrema que malgrat la duresa de les pedres acull al visitant, i no en va s’ha convertit en un punt de referència per veïns i visitants que aprecien l’harmonia generada pel conjunt de factors que configuren aquest espai únic.

&nbsp,

La recuperació d’aquest entorn també ha propiciat un seguit d’activitats paralel.les i perfectament relacionades amb els usos del territori que consisteixen en la celebració de cursos, jornades tècniques i tallers al punt d’informació, entre els més rellevants dels quals es pot esmenar la construcció amb pedra seca, l’elaboració de ratafia artesana, la destil·lació d’essències d’espígol, diversos tallers basats en l’ús de les plantes i jornades sobre el cultiu i poda de fruiters.

&nbsp,

El paisatge d’Olot, resultant d’un conjunt d’elements naturals i humans, és tal vegada un dels paisatges&nbsp, més valorats a nivell de tot el nostre país. Sota l’ombra de “paisatge olotí” s’acullen tota una sèrie de valls i planes que constitueixen una unitat de paisatge força singular.

&nbsp,

D’aquesta manera, Olot no és només el nom d’una ciutat, és clarament una “marca” de paisatge. Un paisatge humanitzat amb una gran biodiversitat a causa dels ecosistemes existents però amb un predomini d’ambients més medioeuropeus que mediterranis.

&nbsp,

La vegetació actual que caracteritza el paisatge de les planes olotines ve donada per una profunda alteració antròpica que ha transformat històricament,&nbsp, antigues zones forestals i lacustres en un extens mosaic de camps de conreus, algunes prades i petites zones adevesades, actuals parcel·les residuals de les antigues rouredes i boscos de ribera.

&nbsp,

A les zones humides, ja siguin els petits aiguamolls de la Moixina o els espais fluvials, la vegetació es molt diversa però també ho és la fauna que s'hi pot trobar. El cranc de riu autòcton i la nàiade encara són presents als llocs on l’aigua encara es neta, i la lludriga torna a ser present al voltant del Fluvià.

&nbsp,

Sobre les elevacions pròximes, llocs on els pendents massa pronunciats o la presència de basalts, no han permès l’aprofitament agrícola, s’estén una important massa forestal constituïda per boscos&nbsp, bàsicament&nbsp, caducifolis amb presència de rouredes submediterrànies de roure martinenc, fagedes, boscos mixtes i alguns alzinars. El falcó mostatxut, i alguna parella d’àguila&nbsp, calçada, espècies amenaçades,&nbsp, es poden veure volant pel cels de la zona. La poca presència d’aquests rapinyaires indiquen la forta alteració arreu, dels ecosistemes aptes per el seu desenvolupament.&nbsp,

&nbsp,

La roureda humida

L’espècie forestal més rellevant es el roure pènol del qual resten alguns petits rodals inconnexos, mostres del que deurien ser les extenses rouredes humides localitzades al fons de les valls i planes quaternàries, reomplertes successivament per materials volcànics i sedimentacions lacustres.

&nbsp,

La profunditat i humitat d’aquests sòls i la presència de precipitacions, sobretot estivals, han afavorit la presència d’aquest tipus de roureda representativa d’ambients medioeuropeus d’influència oceànica. Aquests sòls tenen gran part d’ells, un rerefons d’origen volcànic. Els col·lapses fluvials generats per l’escolament de les colades van propiciar l’acumulació de sediments rics en matèria orgànica que han anat reomplint aiguamolls i petits llacs preexistents, i que un&nbsp, cop drenats de forma natural o antròpica s’han convertit en extenses i riques planes conreables.

&nbsp,

Les restes d’aquestes masses forestals es poden trobar a&nbsp, La Moixina , al Parc Nou i als prats de Cuní. Altres espècies arbòries i arbustives poden acompanyar al roure pènol com ara freixes, cirerers, oms, grèvols i avellaners entre les més importants. En alguns&nbsp, rodals protegits de l’excessiva freqüentació i activitats humanes apareix l’isopir (Isopyrum thalictroides), ranunculàcia&nbsp, molt rara al conjunt del nostre territori.

&nbsp,

Moltes plantes nemorals i altres taxons que acompanyen al roure pènol i també al faig, les trobarem distribuïdes tant pels boscos humits dels Pirineus, com a gran part del continent europeu, dins ambients entre montans i subboreals. La presència d’aquest tipus de flora vascular a la regió olotina es clarament indicativa de la reproducció d’un conjunt d’ambients medioeuropeus dins un àrea totalment mediterrània. La fauna d’interès, ja sigui per la seva escassetat o vulnerabilitat es present en aquestes rouredes i també en d’altres boscos mixtes caducifolis. El mussol banyut és un rapinyaire nocturn que li agraden els boscos oberts i que es pot escoltar més fàcilment a la tardor. Dins els invertebrats d’interès, apareixen formant part de l’ecosistema, escarabats de mides apreciables que s’alimenten bàsicament de la fusta d’arbres caiguts, són l’escarabat banyut i l’escanyapolls.

&nbsp,

La fageda

El faig, de característiques més montanes que el roure pènol, ocupa llocs on els sòls tenen més drenatge, així trobem molt a prop de la ciutat d’Olot una extensa fageda situada sobre colades de lava. És el cas de la Fageda d’en Jordà, situada&nbsp, però, dins el terme del municipi de Santa Pau. L’existència&nbsp, d’aquest bosc és tal vegada una relíquia del passat i que s’ha anat mantenint amb més o menys extensió i maduresa, en funció del poc interès per convertir en conreus una zona basàltica amb sòls prims, encara que molt rics. La vegetació al seu interior, a part de multitud de molses i líquens, no és molt diversa, ja que ve determinada per la lluminositat estacional. A la primavera floreixen plantes amb bulbs i rizomes com ara diverses&nbsp, anemones, l’el·lèbor,&nbsp, primaveres i violes. Als llocs més oberts apareixen espècies acidòfiles pròpies de les fagedes àcides amb falgueres i festuques i un estrat arbustiu on apareix la gòdua, l’avellaner i l’arç blanc amb&nbsp, arbres com trèmols i roures.

Un tipus de fauna d’interès present aquí és el rat-penat, de la família dels nòctuls, espècies arborícoles amenaçades i, el picot negre, amant de boscos amb arbres vells. L’astor, hàbil caçador típicament forestal, es pot trobar amb certa facilitat&nbsp, a l’interior d’aquests i d’altres&nbsp, boscos caducifolis.

&nbsp,

Ambients palustres

Restes dels antics ambients palustres força extensos fins els segles XVII i XVIII es localitzen a la zona dels aiguamoixos de la Moixina, on drenen a través de diverses fonts i surgències, les aigües que s’infiltren entre els materials volcànics superiors fins que entren en contacte amb les argiles eocèniques inferiors. Trobem una gran biodiversitat dins aquest ambient, plantes com la cardàmine amargant, lliris, espadanyes, càrex, ficaries, ranuncles diversos, també créixens,&nbsp, joncars i&nbsp, llentia d’aigua.

El rec de Ravell recull tota l’aigua de la zona,&nbsp, única aportació superficial per la riba esquerra del Fluvià.

L’abundància i varietat de libèl·lules es fa evident tot passejant per aquests ambients humits. El gripau d’esperons, amant d’aquests llocs, aprofita per fer la posta sobre les fulles de les plantes aquàtiques.

&nbsp,

El bosc de ribera

Al curs del Fluvià, riu que travessa la ciutat d’Olot i molt encaixat entre colades i materials eocènics, apareixen als llocs menys alterats restes d’un bosc de ribera i&nbsp, també d’ambients ruderals molt nitrogenats en funció de l’ocupació i transformació de les seves ribes. Al tram urbà, tot i la presència evident de vegetació de ribera com ara salzes, pollancres i algun vern, té més aspecte d’àrea enjardinada. Tot i no presentar l’aspecte més naturalitzat que ofereixen altres sectors del riu,&nbsp, és de gran interès&nbsp, seguir el tram urbà del Fluvià per raons diverses, unes de caire històric, altres geològiques i també naturalístiques. El tram que presenta un gran interès es localitza abans que el riu entri a la ciutat, entre les fonts de Sant Roc i Codella. El recorregut ascendent permet identificar durant el mes de gener, la floració dels lliris de neu i al mes de juny, els marcòlics, ambdues, plantes perennes liliàcies, de flors de gran bellesa i que també podrem trobar riu avall cap a font de Les Tries. Més amunt, encara en el terme d’Olot, hi ha un extens meandre abandonat del Fluvià i altres llocs propers, on encara es pot veure un bosc de ribera amb verns, salzes, pollancres barrejat amb vegetació al·lòctona amb una gran biodiversitat. El blauet, expert pescador, l’astor, rapinyaire diürna&nbsp, que vola amb increïble habilitat entre els arbres, el picot garser petit, es poden veure amb certa facilitat, tot i ser ocells escassos al nostre territori.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,