Dels primer homes que poblaren la terra, aquells que només tenien eines de pedra i vivien de la caça i de la recol·lecció de fruits espontanis, per ara, no en tenim cap testimoni a la vall de Vallgorguina ni als turons que l’envolten. La primera presència humana la detectem quan la civilització havia assolit ja el coneixement, mal que fos rudimentari de la metal·lúrgia, l’agricultura i la ramaderia. El jaciment del Rosar, la Pedra gravada del Pla de Forcs i especialment el dolmen de La Pedra Gentil donen testimoni fefaent que entre els anys 2000 i 1000 abans de Crist les parts altes de la vall, poc o molt, eren habitades. Segles després, cap a l’any 600, també abans de Crist, trobem un nucli de poblament al Puig Castell, és allò que se’n diu un poblat Ibèric, una gent que treballen la terra però, com l’excavació ha revelat, també explotaven el coure dels filons que es troben per les nostres muntanyes. Hi romangueren, tal vegada amb intermitències, fins el segle I abans de l’era. Dels set o vuit cents anys durant els quals a Catalunya es desenvolupa la cultura romana, la qual entre altres coses originà la nostra llengua, no en trobem ni el més petit vestigi, ni tampoc de l’ocupació àrab, si bé aquesta durà relativament pocs anys. Cal esperar que el país sigui reconquerit per trobar la primera notícia escrita sobre Vallgorguina i aleshores ens assabentem que l’any 878 pertanyia a la Catedral de Barcelona. A partir d’aquí la història del nostre poble és la història dels senyors que el dominaren. Pràcticament no coneixem altre cosa que els seus noms. Des de l’any 986, sabem que era propietat del Monestir de Sant Cugat del Vallès, situació que es perllongà almenys fins al 1023. Vint o vint-i-cinc anys després, la vall cau sota el poder de l’ordre dels Hospitalers, que feia poc que eren amos de Sant Celoni i tenien una de les cases més importants de Catalunya. Quasi immediatament, Vallgorguina junt amb altres terres és infeudada (en llenguatge actual: donada en arrendament) als barons de Montclús els quals la mantingueren sota el seu poder fins l’any 1277 en que vengueren els seus drets als vescomtes de Cabrera. Es pot dir que sempre més fins a l’actualitat Vallgorguina ha restat vinculada a aquesta casa. Per acabar-ho d’arrodonir, els Cabrera l’any 1403 compraren la propietat als Hospitalers i des d’aleshores foren amos de ple dret. Des de molts anys abans, la família dels Cabrera tenien una estreta relació amb els Blanes, als quals els venia de nou d’haver estat senyors de la vila del mateix nom. Cap a l’any 1600, gràcies a una herència per línia femenina, els Blanes esdevenen comptes de Centelles i durant el segle següent trobem que actuen com a senyors de Vallgorguina, probablement conseqüència d’una infeudació que no tenim gaire documentada. No hem pogut esbrinar quan de temps els comptes de Centelles feren de senyors del nostre poble, però sembla que el seu domini fou força llarg. Amb tot, els veritables propietaris sempre foren els Cabrera, o més ben dit els seus hereus perquè la família s’havia extingit. Ja al segle XVII, les heretats i el títol dels Carera pertanyen a un Montcada compte d’Aitona, després foren d’un noble castellà que es deia Fernàndez d’Heredia, que era compte de Fuentes, i per fi, al segle passat, tot plegat va anar a raure sota el poder del duc de Solferino. Ara bé, cal aclarir que el poble tal com el veiem avui, es força modern. Fins a finals del segle XVIII o començament del XIX, no va començar a formar-se el nou nucli al llarg de la carretera. La data més reculada pertany a una casa del carrer de Mataró nº 19, que va ser enderrocada per substituir-la per un habitatge modern, era coneguda com a can Rafalet i hi havia inscrit l’any 1767. A la carretera Vella, al nº 80 existeix cal Ferreret on hi ha l’any 1772 i en aquesta mateixa Carretera, al nº 38 es troba cal Torrat, on s’hi veu l’any 1792. També a l’actual carrer Montseny hi ha la casa que havia estat coneguda amb el nom de Cal Xic on hi ha l’any 1786. Abans, Vallgorguina es composava d’unes quantes cases de pagès disperses a certa altura, mai al fons de la vall que era plena d’estanys i gorgs i per tant intransitable. L’assecament natural o tal vegada ajudat per alguna obra de drenatge permeté la construcció de la carretera i el lloc on és ara el poble es convertí en un punt de parada. El fet que el segle passat hi haguessin tres hostals i dos ferrers demostren que homes i bèsties hi circulaven en gran nombre. Més ençà, l’explotació del bosc, la vinya i una mica d’agricultura donaren vida al nostre poble fins als temps actuals en que aquestes activitats han perdut pes per deixar pas a la complexa vida moderna.

La parròquia de la Massana havia estat la més poblada d’Andorra, l’any 1176 tenia 87 focs, però actualment ocupa el quart lloc. La transhumància és un fenomen molt lligat a les terres andorranes, ens podem fer una idea del volum que podia arribar a tenir gràcies a un passaport atorgat l’any 1718 i segons el qual s’autoritzava l’entrada a Catalunya de 16.503 caps de bestiar de llana que eren propietat dels sets ramaders més rics d’Andorra, entre els quals constava alguna família de la Massana.

Per a més informació: Jordi GUILLAMET ANTON. "Nova aproximació a la història d’Andorra".

Entre els anys 1689 i 1697, els països de França i Espanya van estar enfrontats en un conflicte que també es va traslladar als Pirineus i que va fer perillar la neutralitat d’Andorra. A Sant Julià de Lòria, el 1691 les tropes espanyoles van ocupar la casa del Pui d’Olivesa per mirar de guanyar terreny als soldats del duc de Noailles. Font: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton La indústria tabaquera laurediana té el seu precedent en el petit taller d’elaboració de tabac que va obrir Rafael Reig Sans l’any 1880 i que es va convertir en la fàbrica Reig l’any 1909, la primera del sector tabaquer a Andorra. L’edifici que ocupava va ser clausurat l’any 1957 per traslladar la producció a un altre de nou, però es va recuperar l’any 2003 amb la inauguració del Museu del Tabac d’Andorra. Dins l’àmbit de les comunicacions, el telègraf va arribar a Sant Julià de Lòria l’any 1896, els primers establiments que en van tenir van ser la Posta i Cal Huguet. Pel que fa a l’hoteleria, l’Hotel Pol és el primer que es va construir a Sant Julià de Lòria (1931) i, el segon, a tot Andorra. Abans, però, havia estat una fonda, l’edifici es va enderrocar i després es va construir de nou quan es va fer la carretera. En aquella època hostatjar-se en un hotel confortable era un gran atractiu turístic.

El conflicte per la successió de Ferran VII en la dinastia espanyola va ocasionar les revoltes carlines i aquestes van afectar també el territori andorrà, ja que, a més de convertir-se en un lloc de pas pels combatents, el seu comerç i la seva situació política se’n van ressentir. Segons el síndic Picart, l’any 1836 hi havia 84 refugiats carlins a Andorra, la majoria dels quals eren clergues, i es van organitzar incursions per cercar-los. França, però, va defensar la neutralitat del territori. L’església Filomena d’Aixovall esdevé un testimoni d’aquesta època, ja que va ser construïda per refugiats carlins durant la Primera Guerra Carlina o dels Set Anys (1833-1840). Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

La primera zona habitada de què es té constància a les Valls d’Andorra és la balma de la Margineda, prop de la Valira. Va estar ocupada durant prop de dos mil anys (cap al 10.000 aC) per caçadors que a l’estiu comptaven entres les seves preses cabres salvatges i isards, a més de les truites que pescaven al riu. Les excavacions que s’hi van realitzar entre els anys 1979 i 1995 ho proven amb la troballa d’objectes pertanyents a l’epipaleolític: diferents eines de pedra per caçar i d’altres per treballar les pells de les cabres i pescar al riu (arpons azilians). Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

El municipi d’Ogassa està constituït per 5 veïnats: Surroca de Baix (alt. 950 m) i el Prat del Pinter, Sant Martí de Surroca, Sant Martí d’Ogassa, Santa Maria de Vidabona i Sant Julià de Saltor. Actualment Ogassa té uns 250 habitants. Història i activitat econòmica. Als segles XIX i XX, la principal activitat econòmica va ser la mineria. Des de finals del segle XVIII ja s’extreia carbó de les primeres mines. Les mines foren determinants perquè el ferrocarril arribés al Ripollès l'any 1880, a fi de traslladar ràpidament el mineral cap a Barcelona per la creixent indústria catalana, principalment tèxtil. Bona prova de la prosperitat econòmica del moment en són els 1.578 habitants que tenia el municipi d'Ogassa l'any 1900. Tot i disminuir gradualment el nombre de tones extretes de carbó, les mines van restar actives fins l'any 1967. Actualment, es pot visitar l’entrada de la Mina Dolça (a tocar de la plaça Dolça de Surroca de Baix). Ogassa fou dels primers municipis catalans en tenir llum elèctrica l'any 1888. Va tenir dues importants indústries cimenteres: la fàbrica de ciment Benet (1886-1997) i la fàbrica Balaguer (1896-1926). Actualment, la principal activitat econòmica d’Ogassa són els serveis i el turisme. Alguns dels masos mantenen l’ancestral l’activitat ramadera (principalment vaques i xais, i en menor nombre, cabres i porcs). Bona part de l’any es poden veure pasturar per feixes i prats dels cims, fet que ha determinat l’aspecte i la biodiversitat de les serres Cavallera i Conivella.

El jaciment del roc d’Enclar, situat en un punt elevat des del qual es pot abastar visualment la part central de la vall d’Andorra, testimonia l’ocupació d’aquestes terres durant el neolític. Entre les troballes que s’hi han fet destaca un conjunt de ceràmiques relacionades amb altres jaciments de la solana de la vall central, és el cas dels fragments de vasos polípodes de tipus pirinenc (recipients amb tres o més peus) corresponents a l’edat del bronze (cap a l’any 1500 aC) i trobats al Cedre de Santa Coloma.

Amb l’arribada de la romanització, les comunitats que hi estaven establertes van passar a dedicar-se al conreu i l’explotació de la vinya, i va ser entre els anys 260 i 409 que aquesta zona es va fortificar i va entrar a formar part d’una primera línia de castells i torres que es van alçar als passos de muntanya dels Pirineus com a barrera per fer front a la inseguretat originada pels conflictes militars que tenien lloc a la Gàl·lia.

Més endavant, el castell del roc d’Enclar va esdevenir l’instrument principal de govern dels comtes d’Urgell a la vall fins a la darreria del s. X. El lituà Borís Skosyrev, que durant dues setmanes va ostentar el títol de Boris I rei d’Andorra, va arribar al Principat l’any 1934 i es va instal·lar a Santa Coloma, on va començar a difondre les idees de reforma que concebia per al país.

Andorra la Vella és la capital dels Pirineus i el centre neuràlgic del país. Tot seguit repassem alguns dels moments clau de la llarga història de la vila i de la seva parròquia.

L’origen del poblament, tant de la parròquia com de les Valls d’Andorra, se situa en el període de l’epipaleolític. Durant prop de dos mil anys (cap al 10000 aC) hi va haver un assentament humà format per caçadors a la balma de la Margineda, prop del riu Valira. Ho demostren una sèrie d’eines relacionades amb la caça que es van trobar en unes excavacions realitzades a final del s. XX. D’altra banda, el jaciment del roc d’Enclar situat a Santa Coloma testimonia l’ocupació d’aquestes terres durant el neolític. Entre les troballes que s’hi han fet destaca un conjunt de ceràmiques relacionades amb altres jaciments de la solana de la vall central, és el cas dels fragments de vasos polípodes de tipus pirinenc (recipients amb tres o més peus) corresponents a l’edat del bronze (cap a l’any 1500 aC) i trobats al Cetre de Santa Coloma.

Amb l’arribada de la romanització, les comunitats que estaven establertes al roc d’Enclar van passar a dedicar-se al conreu i l’explotació de la vinya. Aquesta zona, que va esdevenir un dels principals nuclis habitats d’Andorra, es va fortificar el s. IV dC i el castell que s’hi va alçar es va convertir en l’instrument principal de govern dels comtes d’Urgell a la vall fins a la darreria del s. X.

La primera referència documental que tenim d’Andorra la Vella és de l’any 843, quan Carles el Calb va donar al comte Sunifred les Valls d’Andorra. Després d’uns anys sota el domini dels comtes d’Urgell, l’any 1133 els drets sobre les Valls van passar a mans del bisbe d’Urgell. D’altra banda, durant el s. XIII es van produir un seguit d’enfrontament entre l’Església d’Urgell i els comtes de Foix, que volien restar-los poder, i per restablir la pau es va fer necessària la signatura dels Pariatges (1278-1288), els quals van nomenar el bisbe d’Urgell i el comte de Foix cosobirans d’Andorra. En aquest moment va néixer el Principat d’Andorra i, des d’aleshores, la vila d’Andorra la Vella hi ha jugat un paper essencial, i és que la seva situació central l’ha fet capital i centre neuràlgic de les polítiques dutes a terme al país. N’és una prova el fet que el Consell de la Terra (1419), la primera forma parlamentària amb representants de totes les parròquies andorranes, adoptés com a seu la Casa de la Vall (casa forta del s. XVI) d’Andorra la Vella l’any 1702. L’actual Consell General, el Parlament andorrà, s’allotja al mateix lloc i és qui ha pres el relleu d’aquest ens representatiu.

L’any 1589, Enric, rei de Navarra, comte de Foix, vescomte de Bearn i senyor d’Andorra, es va convertir en rei de França i va unir a la corona francesa els drets de cosenyoria dels comtes de Foix. En aquesta època, entre els anys 1562 i 1598, el regne de França vivia una guerra que enfrontava catòlics contra calvinistes (hugonots) i que també va tenir conseqüències per al Principat: les idees del darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Esteve d’Andorra la Vella.

Un fenomen molt lligat a les terres andorranes és la transhumància. Ens podem fer una idea del volum que podia arribar a tenir gràcies a un passaport atorgat l’any 1718 i segons el qual s’autoritzava l’entrada a Catalunya de 16.503 caps de bestiar de llana que eren propietat dels sets ramaders més rics d’Andorra, entre els quals constaven els amos de cal Molines, cal Mateu i cal Guillemó, d’Andorra la Vella. A partir de mitjan s. XVIII, però, van començar a predominar els pagesos de nivell mitjà dedicats a la remunta i a la venda de bestiar gros en detriment dels grans ramaders. Aquest fet es va notar més a les parròquies d’Andorra la Vella i Ordino i ho prova la disminució que es va produir amb relació al pagament del tribut de la quèstia en concepte d’avaries.

Per a més informació: "Nova aproximació a la història d’Andorra", Jordi Guillamet Anton

Les primeres impressions publicades de viatgers que van visitar les Valls daten de final del s. XVIII. Concretament, qui va inaugurar aquesta tradició va ser Don Francisco de Zamora, un jutge de la Reial Audiència de Barcelona que l’any 1788 va escriure "Diari de viatge" durant una estada al país. De Zamora, d’acord amb el ministre Godoy, tenia una xarxa d’espies i confidents distribuïts al llarg de la frontera entre els territoris governats per França i Espanya i justificava els seus viatges amb la voluntat d’aplegar en un llibre tot un seguit de dades d’interès històric i geogràfic. Les observacions i els comentaris que fa de la capital andorrana, fruit dels tres dies que hi va passar, formen una part central del diari i esdevenen un testimoni important de la vida dels seus habitants a la fi de l’antic règim.

Cap a mitjan s. XIX es va fer evident la necessitat de construir una carretera que unís la Seu d’Urgell amb França, ja que, entre altres motius, les condicions orogràfiques del país dificultaven el comerç i, també, eren molts els joves que s’havien de desplaçar a fora per treballar. El Consell General en va aprovar la construcció l’any 1865 però aquesta va trigar a materialitzar-se pel fet que les obres depenien dels governs espanyol i francès. Així, no va ser fins a l’any 1916 que la carretera va arribar fins a Andorra la Vella, el traçat es va anar completant entre 1931 i 1933 amb el tram d’Andorra la Vella al Pas de la Casa i amb el d’Andorra la Vella a Ordino passant per la Massana. L’any 1934 les obres es van donar per acabades.

Un altre avenç d’aquesta època és l’arribada del telègraf a Andorra la Vella, l’any 1894. L’any 1906 el servei de telèfon organitzat per la Mitra ja era present a gairebé totes les parròquies.

Per a més informació: "Nova aproximació a la història d’Andorra", Jordi Guillamet Anton

I arribem a alguns dels fets més rellevants de la història recent. L’any 1935 la parròquia es va dividir en dos quarts independents: Andorra la Vella-Santa Coloma i Escaldes-Engordany. Aquest darrer, però, va experimentar un fort creixement econòmic gràcies als usos de l’aigua termal i al desenvolupament del turisme comercial i és per això que va acabar constituint una parròquia nova, la setena, l’any 1978. Poc després, l’any 1981, es va crear el Consell Executiu, el Govern d’Andorra, i el procés de reforma va culminar el 14 de març de 1993 amb l’elaboració de la Constitució andorrana. Aquest fet va significar el reconeixement oficial d’Andorra la Vella com a capital de l’Estat, alhora que hi localitzava els tres poders de la democràcia parlamentària: l’executiu, el legislatiu i el judicial.

Per acabar, un apunt: Andorra la Vella va optar a convertir-se en la seu dels Jocs Olímpic d’Hivern de l’any 2010, els quals representaven la XXI edició de l‘era olímpica moderna, però finalment Vancouver (Canadà) va ser el guanyador de la candidatura.

La parròquia d’Escaldes-Engordany és la segona en població després de la d’Andorra la Vella i és la setena, per tradició, de les que integren el Principat, ja que va ser la darrera a formar-se: després de molt temps de reivindicacions, el 14 de juny de 1978 es va crear la parròquia d’Escaldes-Engordany a partir del quart homònim d’Andorra la Vella (existent entre els anys 1935 i 1978). Aquest territori té dos nuclis urbans, en origen separats i ben diferenciats, i el més antic és el d’Engordany, habitat des del s. II o I aC i citat per primera vegada en el document de la dotació a Santa Maria del monestir de Ripoll (any 888).

Les fonts d’aigua termal d’Escaldes, molt valorades ja pels romans, van contribuir al desenvolupament de l’activitat tèxtil, ja que els artesans que treballaven la llana, els paraires, aprofitaven aquestes aigües per rentar-la i tenyir-la. El centre d’aquesta població va ser el punt de partença d’una indústria tèxtil que s’aniria desenvolupant amb força i que va arribar a un punt culminant a principi del s. XVII amb la creació d’una confraria de paraires i teixidors, la qual es va mantenir activa fins a la segona meitat del s. XIX. El gremi feia una classificació dels treballadors entre caps de casa, amos, menestrals, fadrins, aprenents i mossos, i marcava quins eren els seus deures (com per exemple assistir als actes de culte) i els seus drets (com ara el de rebre assistència econòmica les famílies dels confrares en cas de malaltia o defunció del cap de casa). Aquesta activitat industrial també va contribuir a la creació d’un nucli d’habitatges entorn de les fonts d’aigua calenta i que avui es coneix com “el barri”.

El s. XVIII, d’altra banda, va engegar una altra activitat industrial amb la construcció d’una farga a la vall del Madriu, a uns 2.000 m d’altitud. La iniciativa, dels germans Raguer de Campdevànol, es va dur a terme l’any 1732. El dret d’explotació de la farga anava acompanyat al d’explotació dels afloraments de mineral de l’Estall i dels boscos situats a la capçalera de la vall. Però la pobresa en els afloraments va fer que l’aprovisionament vingués des d’una mina de Carol (França) que pertanyia a la família Sans de Barcelona. El contracte estava estipulat fins que el bosc fitat s’acabés, aleshores la farga havia de passar de mans dels germans Raguer a mans del Comú. El primer arrendament comunal es va fer l’any 1794. No obstant, la debilitat de la producció del ferro per la competència exterior, d’una banda, i l’aiguat que l’any 1837 va destruir la farga, d’una altra banda, van marcar el final d’aquesta activitat industrial, ja que l’edifici ja no es va tornar a reconstruir.

Un punt amb un pes històric marcat dins aquesta parròquia, i que sembla que exhala una aurèola pacificadora, és el pont dels Escalls, situat a l’antic camí d’Andorra la Vella a Engordany i Escaldes. És aquí on el bisbe d’Urgell i el comte de Foix van signar la seva reconciliació amb els Pariatges (1278-1288), el document que va convertir Andorra en un coprincipat. D’altra banda, l’any 1881, es va posar fi en aquesta mateixa zona a la revolta originada l’any 1880 i a les discòrdies existents entre els diferents partits andorrans amb la signatura del Tractat del Pont dels Escalls.

Les primeres impressions publicades de viatgers que van visitar les Valls daten de final del s. XVIII. El viatger americà Lewis Gaston Leary, que va ser a Escaldes l’any 1911, va difondre les seves vivències en el llibre Andorra, the hidden republic (Andorra, la república oculta), a la portada del qual va escriure: “Un llibre sorprenent sobre un petit país sorprenent a dalt de les muntanyes entre França i Espanya.” D’altra banda, Artur Osona, president del Centre d’Excursionisme de Catalunya i estiuejant a Escaldes, va ser el primer de publicar una guia excursionista en català sobre Andorra, va ser l’any 1896. A principi del s. XX es va disparar la presència d’excursionistes catalans a l’alta muntanya, els que arribaven al Principat s’allotjaven, principalment, als primers hotels que hi va haver a Escaldes. Amb l’increment del turisme, a partir dels anys trenta es va accentuar també la construcció hotelera.

Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

El 1748 l’ordinenc Antoni Fiter i Rossell va escriure el Manual Digest, també conegut popularment com la Bíblia andorrana: una compilació de la història, el govern i els usos i costums d’Andorra. Inclou transcripcions d’arxius històrics i una compilació de dites i normes morals. El manuscrit original es conserva a la casa pairal Fiter-Riba i hi ha dues còpies més, una de guardada a l’armari de les set claus de la Casa de la Vall d’Andorra la Vella i, una altra, al bisbat de la Seu d’Urgell. Un apunt d’aquest manual: "Escullir per totas empresas y empenyos los homens més integros, discrets y experimentats" La nit del 25 d’agost de 1883, mossèn Jacint Verdaguer va creuar el port de Creussans per anar a terres ordinenques, i va escriure: “Lo 30 d’agost, ab lo s. Rector y, l vicari d’Ordino, mossèn Areny d, Josep Rosell, secretari del síndich, pujàrem a Casamanya, seguint la riera d’Ensegú, y, des de coll d’Ordino, seguint cap al N. Lo fil de la serra. Des del cim, que és ens arbres, mes aglebat, me fiu càrrech de la doble vall formada per lo doble Valira, mare que ha format y alimenta aqueix hermós país, enclavat en un racó de Pirineu.”