Els castells de Sesagudes i de Miravalls són els antecedents del castell de Montclús, perquè aquest es va convertir en seu jurisdiccional quan els senyors de Sesagudes, els senyors del Montseny, s’hi van instal·lar després d’abandonar les altres dues residències a mitjans. XIII. Durant aquesta primera etapa, la baronia del Montseny va ser sota el domini dels senyors de Montclús i sota el poder feudatari de l’orde dels Hospitalers, assentat a Sant Celoni. Després de donacions
familiars, la baronia del Montseny va passar a formar part del vescomtat de Cabrera, que tenia seu al castell de Montsoriu, i Hostalric com a centre administratiu. La
decadència del castell podria haver estat causada pel terratrèmol que l’any 1448 en va enderrocar part de l’estructura i va arrasar les terres de la seva propietat.

L’any 1083 el poble de Gualba va ser donat a Sant Cugat, i així consta a les butlles de confirmació de domini del monestir dels anys 1098 i 1120. Així ho reconegué també el vescomte de Cabrera, amo del castell de Montsoriu, l’any 1382, malgrat que eren molts els que consideraven que la demarcació s’incloïa als termes del seu castell. En part, però, el monestir de Sant Cugat va infeudar alguna jurisdicció a la família noble cognomenada Gualba, que residí al palau del Montnegre entre els anys 1300 i 1600 i disposà d’una senyoria dispersa que abraçava terres de la Batllòria, Gualba i el Montnegre. A principis del s. XIV, els Guaba hi volgueren fer una torre o fortificació, però el vescomte de Cabrera els ho prohibí. – Dinsel terme municipal de Gualba, just al punt que limita amb Riells, hi ha una zona anomenada les Carnisseries, el nom li ve de la guerra del Francès, època en què hi hagué una gran matança.

&nbsp,

Un apunt. El nucli tradicional de Gualba es va anar articulant entorn del carrer de dalt, el qual comunicava amb el carrer de baix, el camí ral. Amb els anys, a la zona de baix&nbsp, també s’hi va anar establint població i aquest fet ha propiciat que moltes vegades s’hagi fet una distinció entre Gualba de dalt i Gualba de baix, com si es tractés de dos pobles diferents. Però de Gualba només n’hi ha i n’hi ha hagut una.

&nbsp,

Anècdota. Durant la Guerra Civil en Tarradellas, president del Comitè d’Indústria de Guerra, es va instal·lar a la torre de can Pahissa amb la finalitat de construir la indústria de Guerra núm. 13 a Gualba. Aquesta indústria, però, no es va arribar a fer mai.

El 14 de març de 1874 va tenir lloc la Batalla del Toix. Des del mes de desembre de 1873, el militar carlí Francesc Savalls tenia Olot assetjada, esperant la rendició dels liberals. Era la tercera carlinada. Davant un impetuós atac dels carlins, els liberals van abandonar el 4 de març els principals punts de defensa i es van refugiar en diferents zones de la comarca. Les forces carlines havien ocupat posicions a Castellfollit per barrar el pas del congost als republicans. Ramon Nouvilas va voler fl anquejar-les i va prendre, de Besalú estant, la ruta de Tortellà que travessa el Llierca i fa via cap a Montagut, per tal de seguir cap a Sant Joan les Fonts i arribar a Olot, sense que el veiessin. Després de dos dies d’espera a Castellfollit, els carlins van veure les tropes de Nouvilas pels volts de Montagut i Savalls va enviar Galceran de Sadernes a perseguirlos. Els van envoltar per la vall de Carrera i els vigilaven des del Toix, Montpetit, Montmajor, Sant Valentí de la Cau, Canadell, el Cós i els Vilars. El general Nouvilas va perdre la posició a la serra del Toix i ell i les seves tropes van ser derrotats.

La vila d’Estamariu apareix documentada en l’Acta de Consagració de la Catedral de Santa Maria d’Urgell el 893. El 918 és documentada la via que va a Estamariu i també hi ha documentació del segle x sobre l’enfrontament d’aquesta vila amb el terme del castell de Carcolze. El 1017 al testament de la vescomtessa Sança consta que dóna l’alou d’Estamariu al seu espòs, el vescomte Guillem. El 1141 al testament de Pere, vescomte de l’Alt Urgell i primer vescomte de Castellbò. Estamariu és citat entre les pertinences del vescomtat de Castellbò, al qual restà vinculat definitivament. La posició estratègica del terme d’Estamariu, que controla el pas de l’Urgellet cap a la Cerdanya i és envoltat de possessions episcopals,el va convertir en una de les places més fortes del vescomtat, tal com n’és testimoni l’església de Sant Vicenç. Encara no s’ha pogut ubicar el lloc exacte on hi havia el castell.

El poble quedava envoltat per quatre creus: la creu Blanca, la creu de l’Andorrà, la creu dels Noguers i la creu de la Boïga. L’única que encara es conserva és la creu Blanca.

Sant Vicenç havia estat l’església parroquial fins a mitjan segle XVIII, quan va ser substituïda per la de Santa Cecília, situada al mig del poble. Tot i així, l’església, que era on hi havia i encara hi ha el cementiri, va ser un lloc de culte on se celebraven els oficis dels difunts fins a l’esfondrament de la coberta de fusta, el 1950. Tenia tres naus, però la gent del poble recorda que la nau del migdia i el seu absis ja no s’utilitzaven.

La majoria de cases d’Estamariu tenien ramat per a la carn i la llana, motiu pel qual un dels oficis més importants era el de pastor. La vida del pastor era molt difícil, ja que no podia abandonar el ramat perquè corria el risc de ser atacat per llops o óssos. Això feia que en algunes èpoques de l’any els pastors dormissin amb el ramat. Per aquest motiu, tenien unes barraques ja construïdes que duien entre dos com si fossin una llitera.

Prop del poble trobem la cova del Baser Llarg, en la qual s’amagaven els republicans durant la Guerra Civil. També s’hi amagaven els joves del poble que no volien anar a la guerra. Durant el dia s’hi amagaven i a la nit, feien més d’una hora i mitja de camí per veure les seves famílies. A la vegada també hi trobem els nius de metralladores que formaven part de la Línia P. Als anys quaranta, el general Franco va fer construir als Pirineus tota una línia de búnquers per defensar el territori espanyol de possibles atacs de les tropes alemanyes, aliades i, fins i tot d’incursions dels maquis. Els estrategs del projecte havien previst també la possibilitat que les tropes invasores ataquessin l’Estat espanyol per la frontera andorrana. Amb aquest projecte, anomenat Línia P (Línia Pirineus o Gutiérrez), es volia blindar el territori amb 10.000 búnquers des del Port de la Selva fins a Hendaia. Dels 10.000 assentaments previstos només se’n va construir la meitat. Un cop acabada la Guerra Civil, els carrabiners es van hostatjar en una barraca al Cortal Rot, i deien als pastors que els pugessin la llet.

La carretera que actualment va a la Rabassa va ser feta fins al lloc conegut com la Pardina per la gent del poble. La resta fins a la frontera va ser construïda per l’exèrcit espanyol. Mentre es construïa la carretera, els soldats feien maniobres a les basses de Pardadalt, on el capità es va fer construir una petita edificació de totxos. L’Estat espanyol volia que la carretera per anar a Bescaran passés per Estamariu, però al final es va construir per davant del poble, per l’altre costat de la muntanya. L’Estat va aprofitar l’ocasió per fer-hi, més tard, un viver de pins conegut com el vivero. Actualment forma part del bosc.

Com a dada d’interès sobre la davallada de població de l’Alt Pirineu, a la fi del segle XVI es van registrar a Estamariu 30 focs. El 1860 es va arribar al màxim nombre d’habitants: 486. A partir d’aquí la població va començar a minvar.

Trobem documentat per primer cop el nom d’aquesta població i parròquia l’any 839 en l’acta de consagració de la catedral de la Seu d’Urgell. Des d’aleshores, han quedat registrats tota mena de fets que d’una manera o una altra han incidit en la vida dels seus habitants. En citem alguns dels més rellevants.&nbsp, &nbsp,

Entre 1562 i 1598, el regne de França va viure una guerra en què es van enfrontar catòlics contra calvinistes (hugonots), les idees d’aquest darrer bàndol van tenir molta influència en alguns punts del Llenguadoc i les seves tropes van entrar a Andorra i en van saquejar algunes esglésies, com és el cas de la de Sant Serni de Canillo. Durant el s. xix aquest territori va tornar a estar esquitxat per un conflicte entre dos bàndols. Aleshores la societat andorrana estava dividida entre els partidaris de França i els partidaris de la Mitra, més oberts al progrés els uns i més reticents als canvis els altres. Les tensions entre els dos bàndols va desembocar en un conflicte armat que va tenir com a excusa les eleccions celebrades a Canillo l’any 1885, els partidaris de França van resultar-ne els vencedors.

Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

Va ser a fins a final d’aquest s. xix, quan van deixar de ser explotats, que els meners de la coma de Ransol, situats a uns 2.800 m d’altitud i dins la parròquia de Canillo, van desenvolupar un paper clau per a l’economia d’aquest país, ja que proveïen de ferro les antigues fargues andorranes. Una d’aquestes fargues estava ubicada a l’Aldosa de Canillo i era propietat de Miquel Adellach.&nbsp,

L’espanyol Francisco de Zamora va ser un dels primers viatgers que va escriure impressions sobre Andorra, concretament va ser l’any 1788, data en què va pujar al pic de Casamanya i als estanys de Juclar. Un testimoni posterior però igualment rellevant va ser el de mossèn Jacint Verdaguer, qui el 5 de setembre de 1883 va travessar la ribera d’Incles per fer el pic de la coma de Varilles i es va acomiadar d’Andorra a Fontargent.

Durant la Segona Guerra Mundial, la vall d’Incles va ser un punt important de les xarxes d’evasió de refugiats que, majoritàriament, entraven a la península Ibèrica procedents de la resta d’Europa. A Soldeu els acollien, els oferien refugi i escalfor i els feien una calderada perquè es poguessin refer. Es diu que molts paracaigudistes anglesos s’escapaven dels alemanys travessant aquesta vall per refugiar-se a Andorra. Com a apunt curiós, el primer cotxe que hi va haver a Soldeu va arribar-hi l’any 1912.

Tot i formar part del territori andorrà des del 1304, el Pas de la Casa és una vila que encara no té cent anys d’història, ja que es va fundar als anys seixanta. A final del segle xix només hi havia una casa, la barraca del pastor Valentí, que era feta de pedra. El pastor hi era durant l’època d’estiu, quan els pagesos hi portaven a pasturar els ramats, i a l’hivern l’indret quedava totalment abandonat. Als anys trenta, amb la construcció de la carretera d’Andorra la Vella al Pas de la Casa, els obrers s’hi van instal·lar en barraques de fusta, i no va ser fins als anys quaranta que s’hi van construir més cabanes de pedra. Normalment eren de dues plantes: a la planta baixa hi havia els animals i a la primera planta hi vivien les persones. L’actual carrer Major va ser el primer lloc on la gent es va anar instal·lant. Els terrenys sobre els quals està edificat el Pas de la Casa pertanyen al Comú d’Encamp i els que s’hi van establir paguen el cens emfitèutic per un període de cent anys. Des d’aleshores la població s’ha anat proveint de subministraments a poc a poc, no hi ha cap cementiri al poble i els habitants fundadors encara recorden com feien llum a unes poques cases a partir d’una turbina i una dinamo.

Passats uns mesos de les eleccions de la Nova Reforma del 1866, el Consell General va aprovar una concessió de balnearis i casinos per la qual, en contrapartida, l’empresa concessionària es comprometia a construir carreteres, que havien de dur molts beneficis al territori andorrà. No obstant això, per dificultats tècniques i poca rendibilitat, la societat que les havia d’emprendre va variar el projecte inicial amb la proposta de construir només un casino als terrenys de la Solana. Aquest canvi d’esdeveniments va generar l’anomenada crisi de les cases de joc del 1868, que va dividir la classe política i la població entre partidaris i detractors del joc, els uns qualificats de més progressistes i els altres, de més conservadors.&nbsp,

Durant la Guerra Civil Espanyola, refugiats catalans i espanyols van travessar la frontera per anar cap a França. Un recorregut que també es va seguir a la inversa durant la Primera i la Segona Guerra Mundial, quan el sol fet de creuar el rierol que surt de l’estany de les Abelletes, l’Arieja, cap a terres andorranes era símbol de felicitat i llibertat. L’any 1942 els soldats nazis van arribar fins al Pas de la Casa. Amb referència a això, popularment es diu que aquesta va ser una de les fronteres que els alemanys van tenir més controlades atès el gran nombre de refugiats que hi passaven, i que els soldats van col·locar un filat de punxes al voltant del riu per dificultar el pas cap a terres no ocupades, un filat que expliquen que encara hi és, tot i que enterrat. També es diu que durant aquesta època el tràfic irregular de mercaderies tenia un pes importanti que la principal ruta era la que anava cap a l’Hospitalet, conten que, com que s’efectuava durant tot l’any, els que sortien del Pas de la Casa havien d’utilitzar, mentre hi havia neu, esquís i pells de foca.

Els intercanvis comercials es van veure perjudicatsen períodes com el comprès entre el setembre del 1953 i el juliol del 1954, durant el qual la frontera va experimentar restriccions importants com a conseqüència de les relacions difícils que es vivien amb les autoritats franceses i que s’havien agreujat, d’una banda, amb els problemes comercials relacionats amb les taxes i, de l’altra, amb la neutralitat que va mantenir Ràdio Andorra (fundada per francesos) durant el conflicte bèl·lic que va enfrontar França i Alemanya.&nbsp,

Més endavant, però, les bones relacions es van restablir, tal com prova la visita que el general Charles de Gaulle va fer al Pas de la Casa com a copríncep d’Andorra l’any 1967.

Tal com s’ha anat veient, la història del Pas de la Casa està íntimament lligada a la història de les pistes d’esquí. Concretament, a les de l’estació Pas de la Casa-Grau Roig, que l’any 2007 va celebrar el cinquantè aniversari. Segons el saber popular, l’any 1952 Francesc Viladomat i Jaume Brugat van muntar una telecorda (similar al teleesquí infantil) que no va funcionar però que va ser el precedent del primer teleesquí que hi va haver a Andorra i que va construir Viladomat el 1957, anava del Pas de la Casa a coll Blanc i de seguida va implicar l’obertura de la primera estació d’esquí andorrana. Va costar prop d’un milió de pessetes d’aleshores i no va resultar ser una construcció gens fàcil, com tampoc el seu funcionament: després de desestimar un motor de camió, van aconseguir fer-lo anar amb un camió que Viladomat utilitzava als hiverns per al teleesquí i als estius per pujar materials i sorra per construir l’hotel Pic Blanc.

A causa de la proximitat entre el Pas de la Casa i l’Estat francès, un dels altres intercanvis que hi ha hagut entre tots dos sentits és el de la mà d’obra, un fet que va augmentar amb la construcció de carreteres, tant en territori andorrà com en francès. Des de temps antics el port d’Envalira, de 7 km de llargada, ha estat una via de comunicació molt freqüentada. Hi passa la carretera general que travessa Andorra des de la Seu d’Urgell i durant força temps va representar l’única opció de pas per entrar i sortir del Principat. L’any 2002, però, es va construir l’alternativa al port amb l’obertura del túnel d’Envalira al trànsit de turismes. Aquest túnel uneix el Pas de la Casa i grau Roig passant per sota el port.

La cova de l’Aragó és al Rosselló, en el terme municipal de Talteüll, 19 quilòmetres al nord-oest de Perpinyà. La cova és al sud del massís de les Corberes, en una abrupta cornisa a 100 metres sobre el llit del riu Verdoble. Es tracta d’una gran cavitat, de 35 metres de llargària i 10 metres d’amplària màxima. La fauna és excepcionalment abundant i ben conservada en tots els diversos sòls d’hàbitat de la Cova de l’Aragó. Els carnívors són representats pel llop, la guineu, l’os, el gat salvatge, el linx, la pantera i el lleó. Els herbívors que hi trobem són el ren, la daina, el bisó de les estepes, l’ur, el bou mesquer , el tar –mena de cabra salvatge–, l’isard, el cavall de Mosbach, el rinoceront del prat, el conill, la llebre xiuladora i el castor… A part dels nombrosos mamífers, s’hi han trobat restes d’ocells i de rosegadors. Finalment, respecte de l’hàbitat, aquests caçadors col·locaven en el sòl un empedrat que els devia servir d’eficaç aïllament contra la humitat i que impedia alhora que s’enfonsessin a la sorra. En alguns casos, portaven grans blocs de l’exterior i els col·locaven sobre els sols de l’hàbitat. Un d’aquests blocs que va servir d’enclusa, justament amb percussors i ossos trencats, assenyala l’existència d’un emplaçament on devien trencar els ossos per extreure’n la medul·la. Els homes que vivien en aquesta cova eren uns temibles caçadors que podien matar bisons o rinoceronts però que de tant en tant consumien restes humans'. Ho sabem per les troballes d’eines i de restes que s’hi han fet. 'Aragó 119' és el nom que s'ha donat al fòssil humà més conegut de la cova perquè és el 119è resta humà que s’ha trobat en el jaciment de Talteüll. El 1971 també s’hi va descobrir el crani de l'Home de Talteüll, un homo erectus de 450.000 anys, que és una de les restes d’homínids més importants a Europa.

Salses és esmentat ja en l'antiguitat. El topònim sembla derivar de les aigües salades, riques de magnesi, que brollen de les diverses fonts del terme. El nom de Salses reapareix el 943 amb ocasió de la donació al monestir de la Grassa d'un alou, el 951 una butlla del papa Agapit II confirmà tots aquests béns a la Grassa, a més del dret de pesca. Des de mitjan segle XI apareix una família senyorial que duu el nom de Salses i que formava part de la cort del comte Ramon de Cerdanya. Al s. XI, l'abadia de la Grassa adquirí noves possessions dins el terme de Salses, però, Alfons I de Catalunya-Aragó, havent heretat el comtat de Rosselló i per tant el castell de Salses, va comprar a l'abadia de la Grassa la major part de les seves propietats (1192) i es va preocupar de fundar una població a l'indret de l'antiga vila de Salses i d'atreure-hi nou poblament amb la concessió d'uns privilegis i franqueses (no se n'han conservat els documents). El rei Pere I, fill i successor d'Alfons, va augmentar les franqueses de Salses amb una carta de privilegis (1213) que abolia el dret d'eixorquia, l'impost sobre la venda del vi i d'altres productes, com els grans i la sal. Aleshores la població era administrada per un consell de prohoms, que tenia com a caps tres rectors, sota l'autoritat d'un batlle, representant del rei. Els salsairots tenien a perpetuïtat el dret de péixer els ramats a les pastures reials de les garrigues de Salses, dret que va ser objecte de diverses reglamentacions al llarg del segle XIII. Salses va ser sempre vila reial fins a la fi de l'antic règim. Les restes del castell vell de Salses es poden veure a l'angle nord-est de l'actual fortalesa, en un petit turó a 200 metres de distància. Documentat per primera vegada el 1074, la seva posició estratègica guardava el Pas de Salses. Els fonaments agafats directament a la roca permeten endevinar-ne la planta. El fortí era més o menys quadrat (de 30 a 40 m. de costat) amb torres quadrades. Al centre del recinte es veu una cisterna circular excavada a la roca. Es considera que és un dels castells del Rosselló que té els seus orígens en època romana, malgrat que va ser utilitzat durant tota l'edat mitjana. Aquesta fortificació, que ja havia resistit un setge el 1438, fou arrasada el 1496, després d'un nou setge francès. L'actual Castell de Salses, avui museu d'història de Salses, es troba situat al nord de la vila rossellonesa del mateix nom, al peu de les Corberes. Domina el camí que comunica Catalunya amb Occitània. Construït entre 1497 i 1503, el Fort de Salses és un dels més importants d’Europa. El seu constructor s’inspirà alhora de la tradició dels castells de Castella i de la modernitat de l’artilleria. La tradició s’expressa en el pla quadrangular de 110m x 84m de costat, repartit en tres espais concèntrics. El primer, és un vast pati comú, el segon és un reducte i el tercer és la torre mestra. La modernitat arquitectònica es tradueix per l’enfonsament en el sòl i l’ús dels baluards capaços de contestar a la tecnologia de l’artilleria en 1500. La construcció del nou castell fou ordenada per Ferran el Catòlic per tal de reforçar la frontera de Catalunya amb França. La nova construcció representà la destrucció de la vila medieval i de l'antiga església de Sant Esteve de Salses. Les obres s'acabaren el 1505, però durant el regnat de Carles V, que esdevingué un dels punts claus en els constants enfrontaments militars amb França, fou dotat de noves i importants defenses. Durant la guerra dels Trenta Anys, el 1639 la guarnició castellana es rendí a l'exèrcit de Lluís XIII. L'any següent el lloctinent de Catalunya, comte de Santa Coloma, aconseguí la rendició de la guarnició francesa que comandava el governador Espenan. Els francesos assetjaren novament el castell i el 1642 aconseguiren, amb la capitulació de les forces castellanes, de retenir definitivament sota llur control aquesta fortalesa. Amb el tractat dels Pirineus, que n'allunyà la frontera francoespanyola 50 km, perdé gran part de la seva importància militar. Tanmateix, el mariscal Vauban, que inicialment el volia destruir per la seva posició al peu de la muntanya, el conservà i millorà. Serví de presó, en particular de dues còmplices de la famosa marquesa de Brinvilliers. Posteriorment, esdevingué polvorí i, durant la guerra civil espanyola de 1936-39, fou utilitzat com a refugi.