Durant la dominació musulmana el territori disposava d'un gran llegat hidràulic. La major part de les modernes possessions del terme foren alqueries que, després de la conquesta de 1229 passaren a mans catalanes. D'aquesta manera, al municipi hi tenim exemples prou significatius com Albussani (actualment Son Cortei), Biniorrac (Son Nadal de Superna), Arratxa (es Ratxo), Tabúger (Son Roca), Benijafar (Son Balaguer del Racó) etc.

Pel que fa a l'empremta física, podem quasi assegurar que les xarxes hidràuliques majors (síquies, molins i safarejos), tenen un origen àrab. El sistema de Superna captava l'aigua a partir de rescloses i fonts de mina per moure els molins i irrigar les planes fèrtils de l'alqueria Biniarxac (avui Son Vic). Fora d'aquests tramats majors queden importants mostres dels primitius qanats musulmans, com són la font d'Hortalutx, la font de sa Coma, font des Molí Paperer, el pou de Conques, la font des Ratxo, etc que irrigaven un territori basat en petites hortes i en terrasses de cultiu. En el Repartiment de Mallorca (1232) es va concedir a Berenguer de Palou la porció de terres que corresponia al terme actual de Puigpunyent. El 1236 ja existia la parròquia de Santa Maria de Puigpunyent, tot i que l'església no fou acabada fins al segle XIV.

Demogràficament, durant la primera meitat del segle XIV es produí una forta minva poblacional, la qual passà fins a uns 145 habitants. Un dels motius d'aquesta reducció fou l'arribada de la pesta negra en 1348. A finals del segle XIV, Puigpunyent estava entre les viles menys poblades de Mallorca. Pel setembre de 1396 neix el poble de Galilea arran de la cessió de 100 quarterades per part dels propietaris de les alqueries Son Cortei i Son Martí per tal de crear petits establiments al lloc conegut actualment com sa Moleta. S'hi establiren pobladors oriünds d'Andratx, Calvià i del mateix Puigpunyent. L'inici del segle XV ve marcat pel terrible esdeveniment del desbordament de sa Riera el 1403, el qual provoca la mort de cinc mil persones i l'enderrocament d'edificis i de part de la murada de Ciutat. La demografia de principis del XIX marca un fort creixement.

Posteriorment es va produir la segregació del terme municipal d'Estellencs. L'aristocràcia terratinent representada, entre altres, pels senyors de Son Nét i de Son Fortesa va controlar la política municipal almenys fins a la dècada de 1920. Durant la Segona República Espanyola es dugueren a terme les dues grans parcel·lacions que han consolidat la fisonomia actual del municipi: la de Son Nét i la de Conques. Durant aquesta etapa, hi destacà la dotació del municipi d'electricitat, l'obertura de carrers i l'impuls de l'escolaritat. L'abril de 1936, es constituí la Falange local que amb l'inici de la Guerra Civil espanyola, dugué a terme una forta repressió. Amb la restauració de la democràcia, l'Agrupació Independent de Puigpunyent fou la candidatura més votada fins al 1999.

Font: Viquipèdia Puigpunyent

Després de la conquesta de Mallorca per les tropes musulmanes d'Issam al-Khawlaní als bizantins es va produir l'any 290 de l'Hègira (902/903 de l'era cristiana), i els rum durant vuit anys i cinc mesos foren assetjats al Castell d'Alaró.

La vila té l'origen en l'alqueria musulmana d'Oloron, entorn del seu castell. Durant la conquesta de Mallorca, els seus habitants musulmans van resistir al Castell d'Alaró, sent, amb Pollença un dels últims llocs en caure, el 1231. Durant la Croada contra la Corona d'Aragó, Pere el Gran va ocupar Mallorca el 25 de novembre de 1285, mentre Jaume II de Mallorca està a Perpinyà, sent el castell d'Alaró l'únic que s'hi resisteix. Finalment fou assaltat el 30 de desembre morint la seva guarnició, formada entre altres, per Ramon Ballester, Guillem Capello (Cabrit) i Guillem Bassa. Durant l'ocupació catalana del Regne de Mallorca, resistiren al Castell d'Alaró.

Cabrit i Bassa, que després de ser capturats, foren condemnats pel Rei Alfons a morir rostits damunt brases, tal com indicava el cognom d'un dels defensors del Castell, que durant la resistència no havia reconegut com a rei l'invasor Alfons del Regne de Mallorca.

El ferrocarril d'Alaró, creat per la Sociedad del Ferrocarril de Alaró unia aquest poble amb l'estació de Consell-Alaró de la línia Palma-Inca, amb la qual coordinava els horaris. El trajecte recorria 3,4 km i superava un desnivell de 50 m. sobre una via de 914 mm. La línia va estar activa entre el març de 1881 i 1941.

Alaró va ser el primer municipi de Mallorca a comptar amb una xarxa urbana de distribució d'electricitat. La inauguració de la xarxa elèctrica al poble va tenir lloc el 15 d'agost de 1901, coincidint amb les primeres festes patronals del municipi en el segle XX. Segons expliquen les cròniques, el poble es va vestir de gala i va haver una gran afluència de visitants vinguts de tota l'illa.

El 8 de maig de 2000, el Consell Insular de Mallorca, ha declarat bé d'interès cultural, amb categoria de monument, la torre de l'antiga fàbrica d'electricitat d'Alaró, i fou ser restaurada per l'ajuntament en 2001 en el marc de la celebració dels cent anys d'electricitat a l'Alaró i a Mallorca.

A Binissalem, és fàcil trobar restes de l´època talaiòtica, romana i islàmica. De la primera època, trobam restes de l' era de Can Cabrit, Can Macià i el Claper dels Moros; i de la tercera queda la zona de Robines, antic centre de poder local.

El nom del poble, Binissalem, que, segons els lingüístes, pot derivar bé de Banu Ssálam (fills de la pau) , o bé de Banu Ssálim (fills de Ssálim) .

També, són testimonis d´aquesta època els seus pous i canals (reflexats a la toponímia local).

D´una època més avançada parlam de finals del segle XVIII i principis del XIX, hi ha a Binissalem, edificis que han consolidat el poble com a conjunt històric-artístic (1983) .

Són el reflexe d'una època de prosperitat econòmica que va permetre la construcció d´edificis molt importants (Can Marc, Can Beltran, Can Garover, Ca n´Antic, Can Novell, Can Corneta, Can Tiró de ses bolles- façana d´estil manierista-, Can Ferrer, Can Gelabert-que té sales decorades amb frescos d´estil pompeià, Can Sabater, Can n' Enric Sureda ,...); tots aquests edificis conviuen amb altres més moderns que rompen, en certa manera, l´estil arquitectònic del poble, encara que siguin reflexe d´una altra època de prosperitat econòmica . 

Sense cap dubte, l´edifici que destaca sobre tota la resta per la seva alçada i bellesa, és la Església de Ntra Sra de Robines, construïda amb pedra del poble.

Pel que fa a la literatura, Binissalem té dos escriptors molt reconeguts: Llorenç Villalonga i Llorenç Moyà que van reflexar a les seves obres, la vida i la gent de Binissalem.

Finalment, s´ha de destacar un tret lingüístic característic del poble de Binissalem (que comparteix amb altres pobles com Lloseta i Alaró) la e oberta en lloc de la e neutra tònica i que dona als seus habitants una manera de xerrar molt particular.

Les terres d’Ariany foren poblades des dels temps pre-talaiòtics, segons els indicis dels jaciments trobats a la contrada. Ja en temps del rei En Jaume I, l’alqueria s’anomenava Arian i segles després (XVI) passa a mans de la família Cotoner. El poble sorgí a partir de les cases de s’Auberg, on els pagesos pagaven censals. Durant la Guerra de Successió, el suport donat pels Cotoner a Felip V fou recompensat amb el títol del Marquesat d’Ariany. Fou un llogaret de Petra fins que aconseguí la independència municipal l’any 1982. Abans, però, ja havien intentat separar-se en dues ocasions, els anys 1925 i 1949.

La intensa ocupació humana que s'ha donat al terme municipal de Consell al llarg de la història explica que hi siguin comptats els jaciments arqueològics. Els vestigis que han arribat fins a l'actualitat són més aviat escassos i estan força deteriorats com a conseqüencia de les tasques agrícoles, de les obres, tant públiques com privades, o de l'erosió. A la Carta Arqueològica feta per la Conselleria d'Educació i Cultura hi ha catalogats cinc jaciments, dos situats a la possessió de Masnou i els restants a Son Braó, Son Pontiró i es Velar. Llevat de les troballes i les construccions conservades a Masnou, la resta de jaciments esmentats es redueixen a la presencia de ceramica en superfície.

El terreny on està situat el jaciment de Can Cabanyes està format per una sèrie de camps de conreus que es troben a tocar l'ermita de Sant Bartomeu de Cabanyes.

Els primers indicis del jaciment foren el material ceràmic trobat per J. Estrada a la zona. Segons l'autor apareixien de manera esporàdica i en superfície fragments de tègula, ceràmica grollera de cuina reduïda i algun fragment de dòlia, encara que no es va documentar cap estructura. Cal esmentar que posteriorment, més a migdia, ver els 1992 es realitzar una prospecció on es varen documentar restes ceràmics ibèriques i estructures de paret seca. D'aquesta manera hom planteja la possibilitat de que aquest jaciment romà suposi una perduració d'aquell ibèric, documentat al sud de l'ermita de Sant Bartomeu o, en canvi, que es tracti d'un establiment de nova planta d'època romana. En qualsevol dels casos aquestes hipòtesis es poden justificar mitjançant l'evidència de material constructiu, emmagatzematge i d'us comú diari (tègula, dòlia, ceràmica grollera de cuina), encara que la falta d'una excavació sistemàtica i de material més rellevant, no fan possible ser més precís en l'acotació cronològica.

Gran masia d'època moderna formada per un edifici principal amb quatre ampliacions posteriors adossades i un pati tancat. A la façana principal s’hi poden observar un campanar d’espadanya i un rellotge de sol policromat en molt mal estat. Es tracta d’una gran construcció, que mostra la riquesa de la família que hi habitava, com es pot suposar dels elements constructius: assecadors o espitlleres com de les altres construccions que s’hi poden trobar: un trull enrunat, una bassa i una piscina d'edificació recent.

L'edifici sembla ser del segle XVII-XVIII, però la tercera planta sembla que va ser ampliada a final del segle XIX o principi del segle XX.

Prop d'aquest indret hi podem trobar dues fonts: la font de Can Planes i la font de la Mansa, una font natural que es troba ubicada dins de la ruta prehistòrica de La Roca, a prop de Can Ronces. La font, d'aigua no tractada, té el nom de la zona on es troba, que ve donat per la seva tranquil·litat i calma.

Es tracta d'un petit monument megalític de característiques similars al de Céllecs. Es tractaria doncs d'una galeria catalana petita. Conserva part de l'estructura de la cambra sepulcral formada per cinc lloses i el bloc de coberta. Mesura 1,50 m per 1,06 m. No s'hi observen restes del corredor ni de l'estructura del túmul que hauria cobert el monument. La cambra apareix lleugerament inclinada vers un lateral.

S'esmenta per primera vegada a l'Anuari de l'Institut d'estudis Catalans dels anys 1913-14, la referència d'un dolmen "cerca de La Roca". Més tard, Bosch Gimpera, a la "Prehistòria Catalana" el cita com a dubtós i l'anomena de "Cansolà". Amb aquestes referències el Sr Josep Estrada el va buscar i identificar amb el nom de can Planes. (Font: Diputació de Barcelona)

Can Sol fou construït l'any 1920 per l'arquitecte Lluís Planas i Calvet, autor de diverses obres modernistes a la comarca i representant del corrent més ornamental i exuberant pel que fa a la decoració. Tot i això, l’edifici té un caire més noucentista.

Can Sol va ser encàrrec del Sr. Pinyol, però no la va poder acabar per falta de diners. Entre el 1920 i 1923 la va comprar la senyora Agustina, dona de Joan Sol, i va fer construir tot el recinte. Durant la guerra civil, part de l’edifici (on hi ha el jutjat de pau) fou ocupat pel Comitè, l'Ajuntament i un grup de guàrdies d'assalt. Després de la guerra, dues mestres de la Roca hi visqueren i, més tard, la família Gavarró ocupà l'edifici on hi ha actualment la Policia Municipal. Un cop mort el senyor Sol, el seu hereu vengué la propietat a Jaume Vallhonesta. Posteriorment, Francesc Mestres i Andreu, ex alcalde de la Roca, la comprà i convertí en Casa de la Vila.