Les troballes més antigues de l'Aldea corresponen a una necròpolis de la darrera etapa del Neolític, situada al mas de la Palma, mas de Benita, els anys 1957-1966, i que demostren l'existència de tribus instal·lades en aquella terrassa fluvial.

De l'època de les colonitzacions dels grans pobles mediterranis, fenicis i grecs, són les peces arqueològiques trobades a la necròpolis paleoibèrica (s.VII aC) del mas de Mussols, a la finca de La Palma, a uns tres km amunt del Pont Penjat. Allí el 1996, es descobriren urnes amb ossos incinerats, les quals contenien un ric aixovar: armes de ferro, llances, dards, javelines, penjolls, cadenes, sivelles, fíbules, ceràmica fenícia i grega..., les quals es poden contemplar, la major part, al Museu del Montsià.

De l'època romana cal esmentar un mil·liari que es trobava a l'interior de l'ermita de la Mare de Déu de l'Aldea, avui desaparegut. Això fa suposar l'existència d'una ruta romana litoral, paral·lela al suposat trajecte interior de la Via Augusta.

De la invasió visigòtica i la posterior dominació àrab, ha quedat el nom ALDEA, originari de l'àrab al-dái'a, que significa llogaret, granja. A l'Aldea, hi havia un primitiu nucli de població al lloc on es troba l'ermita, que, el 1148 caigué en mans del comte Ramon Berenguer IV. Però ja abans, el 1146, el comte en féu donació a priori a Bernat de Bell-lloc, definint-lo com ipsam almuniam que est in prato Tortuose que vocatus Aldea. El 1161 ja es coneix l'existència d'una església dedicada a Santa Maria.

Al S. XVIII començaren els romiatges a l'ermita per demanar pluja, els quals s'han conservat fins a l'actualitat i gaudeixen d'una gran popularitat.

A part de la torre de l'ermita, símbol del nostre municipi, hi ha a l'Aldea la torre de la Candela, situada al sud del terme municipal, en línia recta amb la de l'ermita, i, al mig, la de Burjassènia; sense oblidar, les runes de la torre de Vinaixarop, situada al nord del municipi, en zona de secà, des d'on es pot fruir d'una meravellosa panoràmica del Delta.

L'Aldea, com a poble ha viscut una evolució molt recent, i sempre lligada a la de Tortosa, a la qual va pertànyer com a pedania fins al 21 d'abril de 1983, data en què aconseguí la seva independència municipal.

Llegir text complet a Wikipedia

La Presó-Museu Camí de la Llibertat és un museu inaugurat el 15 de juliol del 2007, a l'antiga presó de partit judicial situada a la plaça de Sant Eloi de la vila de Sort, a la comarca del Pallars Sobirà.

El museu s'ocupa de rememorar el pas per Sort dels centenars de persones que havien fugit de l'Europa ocupada pels nazis durant els anys de la Segona Guerra Mundial. Es calcula que entre 1939 i 1944 va passar per la capital del Pallars Sobirà uns 3.000 refugiats.Forma part de la xarxa d'espais de memòria del Memorial Democràtic de Catalunya.

Llegir text complet a wikipedia

La presència humana al terme de Sant Carles de la Ràpita es remunta al paleolític, ja que s'ha trobat una pintura rupestre que representa un bou en posició vertical de color negre, a la cova del Tendo. Aquesta pintura és la més antiga de Catalunya, actualment ja desapareguda.

Els ibers van habitar la zona, als quals s'atribueix la creació de la ciutat ibera anomenada Ibera, que es creu que podria ésser Amposta o la Ràpita. Musulmans i romans foren altres dels que també habitaren la zona. Durant la invasió musulmana es construí al terme rapitenc una ràpita, és a dir, una torre defensiva, i d'ací el nom de la població.

Els cristians conqueriren el territori el 1097 a mans del comte Ramon Berenguer III, i des d'aleshores el territori fou canviant d'amo: el monestir benedictí de Sant Cugat del Vallès, l'orde de Sant Joan de Jerusalem, Jaume el Just, les monges Santjoanistes provinents de Santa Maria de Sixena i, finalment, al segle XVIII es varen convertir en territori públic, quan els treballadors van anar a construir el canal de la Dreta de l'Ebre i s'establiren tot creant una nova població fent honor a Carles III.

Anys més tard es va anar fortificant el port i la Ràpita obrí comerç amb Amèrica.

A la segona meitat del segle XVIII el rei Carles III projectà la construcció d'un gran port al delta de l'Ebre, i ordenà que al lloc de pescadors de la Ràpita fos construïda una gran ciutat, que en honor seu s'anomenà Sant Carles de la Ràpita. Es construí el canal de navegació d’Amposta als Alfacs, perquè el monarca ambicionava de poder convertir el port dels Alfacs en un dels més importants de la Mediterrània. Malgrat tot, els diferents projectes posats en marxa per la monarquia borbònica no van acabar de reeixir.

Un altre fet destacat de la història de la Ràpita és el desembarcament de Carles Lluís de Borbó i de Bragança i Ferran de Borbó i de Bragança, pretendents carlins, per organitzar un cop militar contra la reina espanyola Isabel II. Foren detinguts i se'ls féu renunciar als seus drets.

Llegir el text a Wikipèdia

En època islàmica, les seves terres formaven part del districte de Yiynaw Bitra, i les alqueries més representatives de l'actual terme eren Lanzell i Albadellet. En el repartiment que seguí a la conquesta, correspongué al rei Jaume I, el qual cedí l'alqueria Lanzell, a Ramon Saclusa, situada dins terrenys de la parròquia de Petra.

Cap a 1242, l'alqueria Lanzell passà a l'orde del Temple, i es denominà Sant Martí de Lanzell. El 1620 el senyor de Sant Martí, Pau Sureda i Campfullós, obtingué permís per poder establir part de la possessió fideïcomesa de Son Pere Jaume amb l'objectiu de fixar-hi població per treballar a les seves possessions. D'aquesta manera sorgí el nucli de població de Vilafranca que, com que feia part de la baronia dels Sureda de Sant Martí, era un nucli franc de tot tipus de contribucions i serveis respecte al Regne, però no en relació als senyors, que exercien la jurisdicció sobre els habitants i percebien drets dominicals. Així i tot, els pagesos tenien avantatges fiscals, com no haver de contribuir a les talles. El 1633 l'historiador Joan Dameto la denomina Vilafranca de Sant Martí.

El nom de Bonany prové d'una llei de 1916 que marcava l'obligació d'afegir un apel.latiu als pobles d'Espanya que tenien el mateix nom. Atès que el nom complet de Vilafranca de Sant Martí no es mantingué complet, sinó que només en restà la primera part, el reial decret de 27 de juny de 1916 imposà l'afegitó 'de Bonany', tal com avui es coneix.

El primer nucli de població es va iniciar entorn del Rafal àrab Alhamar, de quatre jovades, en el districte de Sineu, que en el Repartiment fou cedit a Pere de Palau. El 1235 el Rafal passà a ser possessió d’Arias Yánez, cavaller portuguès de Sant Joan de Verí (Coïmbra), que donà a la població naixent el nom del titular del seu poble d’origen, començant així a anomenar-se Sant Joan-Sineu. Pel pla d’ordenació de nous pobles del rei Jaume II, adquirí l’estatut de la vila l’any 1300.

De 1322 a 1343 estigué sota la Baronia i senyoria jurisdiccional del noble Arias Ferradis, per un canvi que el rei Sanç li féu amb la de Bunyola. Un nombre considerable de santjoaners participaren a la revolta de la Germania; sofriren danys les possessions de Sa Bastida, Solanda i Horta; dos santjoaners foren penjats i es veren sotmesos a informació 95 sospitosos, dels quals molts foren multats.

A principi del present segle sorgí un moviment de renovació de l’agricultura, impulsat per l’amo Antoni Oliver d’Els Calderers que després de viatges d’informació i coneixement directe per Itàlia, Suïssa, Holanda i França, introduí noves tècniques de conreu, que feren dels santjoaners els capdavanters de l’agricultura illenca; es fundà la Caixa Rural de Sant Joan (1903), que implantà el crèdit agrícola; i el Sindicat Agrícola Catòlic (1919).

Maria de la Salut té restes arqueològiques que es remunten a l’època  pretalaiòtica. S’hi ha trobat també restes dels segles II i I AC que fan pensar que hi va haver una vil.la romana. En el període de l’Islam se sap que el terme de Maria, juntament amb el de Muro, Llubí, i Santa Margalida formava el districte de Muruh, i que per aquella època   la població vivia dispersa en les alqueries i rafals amb una organització tipus clànic.

La societat musulmana no oferí resistència a l’expedició catalana de Jaume I amb la conquesta, la societat islàmica restà desestructurada. L’any 1230 tota la geografia illenca depenia dels catalans. En el repartiment (1232), Maria, com tot el districte de Muruh, fou concedit a Ponç Hug, comte d’Empúries i la divisió administrativa de l’llla (1240) l’integrà dins la parròquia de Santa Margalida.

Al llarg dels segles el terme de Maria va passar en mans de diferents possessions,  depenent sempre de Santa Margalida. No va ser fins l´any 1796 que els diputats electes Miquel Gual i Joan Torelló iniciaren un llarg procès per aconseguir que Maria pogués formar municipi separat de Santa Margalida. Hagueren de passar anys fins que, amb l’arribada dels governs liberals, al principi de segle XIX, s’autoritzaren les segregacions municipals.

El va-i-ve legislatiu existent entre 1813 i 1836, va provocar que Maria fos municipi independent i annexat, un altre cop, al de Santa Margalida, segons els torns del Govern. Arram de les disposicions de la Constitució de Cadis es podien constituir en ajuntament tots els nuclis de població de més de mil habitants. Mariainicià un llarg procès per aconseguir ajuntament propi. No fou fins a 1836 quan assolí, aquest cop de manera definitiva, la constitució en municipi.

Durant e segle XIX, Maria va sofrir un augment molt important d ela població fent així necessari ampliar i construir noves cases. El 1931 es gueren a terme les alineacions i l´enllumenat, l´acondicionament de dos pous públics a la plaç de Baix i diversos projectes urbanístics sinònim del creixement.

Font: Ajuntament de Maria de la Salut

Campanet va ser fundada pel rei Jaume I, d'aquí la corona i les quatre barres del seu escut. Segons el llibre de repartiment del monarca, Campanet fou assignat als homes de Barcelona, juntament amb Ullaró, Sa Pobla i Búger que formaven una sola parròquia. L'església de Sant Miquel, construïda el 1248, just després de la conquesta catalana, era el nucli del municipi.

Fins a l'any 1300 Campanet estava integrada en el Batlia d'Inca, aquell any, arran de la política de fundació de viles de Jaume II de Mallorca, passà a formar part del de Sa Pobla, municipi des de 1315. El 1366, per concessió de Pere el Cerimoniós, Campanet obté la independència, juntament amb Búger i Ullaró. La darrera modificació del terme es produí el 1823, amb la independència de Búger.

Font: Viquipèdia Campanet

El Parc Etnològic de Caimari (inaugurat l'any 2002) és un espai de tres mil metres quadrats on s’hi poden visitar els antics oficis que varen  caracteritzar, fins entrat el segle XX, l’activitat econòmica i cultural de la serra de Tramuntana. En aquest parc s’hi exposen una barraca i un forn de carboner, una sitja bastida sobre el rotlo, un forn de calç, una casa de neu, un tancat de bardissa, un coll de tords i un parany de lloses.

Una de les activitats més característiques i tradicionals que es desenvoluparen als boscos de la Serra va ser la de l’obtenció de carbó Vegetal, provinent de la cocció de llenya d’alzina, que constituïa la principal font energètica d’aleshores. 

La barraca del carboner: El carboner es construïa una barraca que li serviria com a habitatge durant els mesos que de manera permanent faria la cocció de la llenya a la sitja. La seva estructura era molt senzilla, de forma cònica, i feta de parets baixes de pedra i coberta amb troncs i branques sense finestres ni elements arquitectònics.

La Sitja: El carboner aprofitava el “descans” dels diumenges per anar construint el rotllo on hi bastiria la sitja. Amb aquesta es designa el munt de troncs de llenya ben col·locada per coure-la i fer-ne carbó. Es troba situada sobre el rotllo, cercle a manera d’era petita, delimitat per la filada, un perímetre de pedres, i empedrat de tal forma que deixa uns canals per on circula un poc d’aire, suficient per coure el carbó, però sense cremar-lo. Damunt les pedres es posa reble (pedreny petit) i dos dits de call vermell (terra roja, molt seca i argilosa, que fa grums i no es filtra per dins les pedres embossant els forats i tapant el pas de l’aire) per afavorir la cocció. La cocció que el carboner vetllava per les nits, durava uns 8 dies.

Els paranys de lloses: Entre les diverses arts de caça que tradicionalment s’han emprat a la serra de Tramuntana, i de les més característiques és la de les lloses o lleves. La llosa està formada per una pedra grossa, plana i mòbil anomenada llosa o tiba, i tres pedres més, llargueres, baixes i fixes que envolten la primera formant un petit tancat.  La captura de tords i altres ocells de bec fluix mitjançant aquest sistema va esdevenir un ofici tradicional: el de lloser o parador de lloses. La feina d’aquests homes se situava majoritàriament als olivars i garrigues de les possessions de la serra de Tramuntana durant els mesos d’hivern, en concordança amb el cicle migratori d’aquestes aus.

Els colls de tords:  La temporada de la caça de tords a coll o amb filats sol començar per Sant Francesc (5 d’octubre) i acabar a principis de març. El costum d’aquestes aus migratòries de pernoctar als boscos i sortir d’ells, a l’alba, a la recerca d’aliment, amb un vol baix que voreja les branques més altes dels arbres i enfilant les clarianes del bosc és la que permet als caçadors la captura, interceptant-ne el pas. Un coll de tords és el freu o espai estret entre dos arbres per on solen passar els tords a l’albada o a entrada de fosc, i on els caçadors paren els filats per agafar-los.

Les cases de neu i els nevaters: Una de les activitats econòmiques tradicionals que es practicaven a terres de muntanya era la lligada a l’ofici de nevater que, fins a la segona dècada, era corrent a Caimari i als pobles propers. Treballaven a les nombroses cases de neu situades a les muntanyes pròximes de la Serra, i especialment del puig de Massanella, on durant un parell de setmanes recollien i omplien els pous amb la neu que, en arribar l’estiu, serviria per fer gelat a Ciutat i als pobles, però que també era emprada amb finalitats terapèutiques. Les condicions climàtiques a la Serra de Tramuntana, amb altituds superiors als mil metres, feren posible l’explotació de la neu al llarg dels segles.

La calç i els calciners:  La calç era emprada per la construcció, com a conglomerat dels materials, però també per emblanquinar i sanejar les cases. També té propietats medicinals per enfortir els ossos, o com a desinfectant. L’obtenció de la calç per cocció de la pedra calcària era la tècnica emprada més comú  i que es remunta a cultura d’Anatòlia (6000aC) i la civilització mesopotàmica (2500aC). La millor època per a realitzar la cocció era l’estiu, ja que la humitat és el principal enemic d’una bona fornada.

A mitjans del segle passat (s. XX), el carboneig va ser l’activitat amb major repercussió social, econòmica i natural de la Comuna de Bunyola. Al passejar per la zona d’alzinars es veuen de 10 a 12 sitges consecutives associades a un forn de calç, les quals estaven destinades a produir el carbó vegetal. Aquest era el combustible que s’emprava perquè el petroli i els sistemes energètics derivats com l’electricitat, encara no s’havien posat en marxa.

El rotlle de sitja es tracta d’una superfície planera de planta circular empedrat a la seva perifèria. Al centre de la base s’hi posaven els troncs més gruixuts i regulars fins que s’obtenia una forma cònica. Al final s’hi posaven branques primes recobertes de sorra, amb un forat a la part superior que anava de dalt a baix, anomenat ull de sitja. La cocció de la sitja es feia entre 9 i 10 dies, per donar lloc a la selecció de carbó.

El carboner llogava a l’amo o propietari de la possessió una part del bosc –anomenada ranxo- i allà s’hi construïa la barraca on havia de viure el carboner uns mesos. La feina d’un carboner es desenvolupava des de Sant Josep (19 de març) a Sant Mateu (21 de setembre) perquè així podia aprofitar els mesos de major bonança, i evitar les dures condicions de vida de viure el fred en contacte amb la natura. Durant els mesos de feina, el carboner, per produir el carbó vegetal de màxima qualitat, havia de dedicar-se permanentment a la sitja per la combustió controlada perquè aquesta fos de la màxima qualitat.

Dels beneficis obtinguts de la venta del carbó al propietari del ranxo, s’havia de descomptar el camí d’accés a la sitja, la fabricació de la barraca i la feina de recollir la llenya.

Des d’un punt de vista natural, la feina del carboner permetia  mantenir un ecosistema actiu, ja que només es talaven els arbres malformats, vells o parasitats, i els arbres més petits podien desenvolupar-se. A més, el ranxo s’alternaven amb períodes de set anys, que permetia la regeneració forestal. Un altra avantatge del carboneig era que es netejava el bosc evitant que el combustible vegetal s’acumulés.

En els darrers temps de domini musulmà va formar part del districte de Yiynau-Bitra, en el Repartiment, després de la conquesta de Mallorca per Jaume I, Petra. Va quedar integrada dins la part reial, la qual el rei repartí entre els seus cavallers, sent-ne el gran beneficiari Pere de Portugal. Petra fou propietat dels cavallers de les famílies Burgues, Sant Joan, Sant Martí, Desbach i Sureda.

El 1248 segons la butlla d'Innocenci IV existia una església dedicada a Sant Pere. El 1300 es crea una pobla reial segons les ordinacions de Jaume II de Mallorca.

Durant els segles XVI i XVII, Petra era una localitat de les més puixants de Mallorca quant a nombre d'habitants i a producció agrícola, principalment cerealista. És en aquest període que es duen a terme les obres dels dos edificis més rellevants del poble, l'Església de Sant Pere d'estil gòtic i el Convent de Sant Bernadí d'estil renaixentista. A partir del segle XVIII Petra hagué de suportar llargues temporades d'epidèmies i de sequeres que minvaven la població i les collites.

Fins a 1982 va incloure el poble d'Ariany. Petra hi és a altres països, no només existeix a Mallorca. La població de Petra de Mallorca ha augmentat molt aquests derrers anys, ara som 3100 habitants(el 2013).

Font: Viquipèdia Petra