Edifici d'una sola nau capçada a llevant per un absis poligonal i amb dues capelles laterals per banda. Tots els arcs es recolzen als murs laterals de la nau mitjançant mènsules decorades amb àngels i personatges amb cartel·les. Les claus de volta també estan decorades. L'absis està cobert amb una volta de creueria i a la clau hi figura la imatge de Sant Sadurní. Les mènsules que sostenen els arcs presenten imatges dels evangelistes a les dues capelles més pròximes a l'altar. Als peus del temple hi ha el cor. Sota el cor, i oberta al mur de tramuntana, hi ha una petita capella utilitzada anteriorment com a baptisteri. La façana presenta un portal gòtic d'arc apuntat format per una successió d'arquivoltes en gradació, sostingudes per fines columnetes i decorades amb capitells figurats. L'arquivolta exterior està profusament decorada amb motius florals i vegetals. El timpà és apetxinat i presenta una imatge de sant Sadurní. La llinda del portal presenta l'escut de Barcelona, en clara referència al carreratge. A l'extrem sud-oest del temple destaca el campanar, de planta quadrada i rematat per una espadanya. El coronament és emmerletat. A l'altre extrem de l'edifici hi ha un campanar de torre amb rellotge. Tant la nau com l'absis estan reforçats amb contraforts de suport coronats amb gàrgoles.

Pel que fa als elements artístics destacables del temple destaca el retaule de l'altar major, de l'any 1620 i obra d'Antoni Comas, la pintura dels sants Donat i Fausta, del 1771 i situada a l'altar de Nostra Senyora de Gràcia, que està inclòs dins del retaule de la primera capella lateral del mur de migdia del temple. Una altra de les peces destacables és la pica baptismal del segle XVI profusament decorada i un carreu de pedra gravat, procedent del castell. La imatge de sant Sadurní de la portalada és obra de l'artista vigatà Jordi Pallàs.

L'església la va fundar l'abadessa Emma de sant Joan de les Abadesses l'any 932. Sembla ser que del primitiu edifici romànic només se'n conserva un pany de parament integrat al mur de tramuntana interior del temple. El temple ha patit diverses i continues renovacions i  reconstruccions, fins a tenir l’aparença actual. Durant la guerra de Successió, el temple serví com a caserna de les tropes de Felip V.

Jaciment inèdit situat a la paret dreta de la tanca de l'església de Sant Sadurní de la Roca i de la rectoria, a la part posterior, on s'observaven fragments de tègula i de picadís de cronologia romana. Les restes, reaprofitades per a la construcció i reformes del temple, podrien haver estat relacionades amb un lloc d'habitació, tot i que actualment no hi ha estructures visibles. Tot i això, actualment no s'observa cap dada relacionada amb el picadís romà, donat que no s'observa cap tanca de protecció del temple.

El jaciment fou localitzat per Josep Estrada l'any 1968. Segons sembla, sota el temple actual, existeixen els fonaments de la primitiva església del segle X. L'any 1983, en motiu d'unes obres efectuades al subsòl de l'església, van aparèixer restes d'esquelets humans i monedes. (Font: Diputació de Barcelona)

La Pesta negra del segle XVII afectà també La Roca. Entre el novembre del 1651 i els inicis del 1653 van morir 92 habitants de La Roca, que varen ser enterrats en llocs aïllats prop del lloc de fallida. En aquella època hi havia 165 habitants, entre fidels i soldats espanyols i francesos, el que va suposar una minva del 60% de la població.

És per això que els roquerols varen acudir a Sant Sebastià (protector contra la pesta i el patró (no reconegut oficialment) dels homosexuals), a fer vot de celebrar cada any una festa en honor seu si els salvava. Avui en dia doncs, aquesta festa es segueix celebrant amb una missa anual.

El Castell de La Roca es troba dalt d’un turó, elevat sobre el municipi de La Roca, des del que no se’n perd en cap moment la visió.

És un edifici de planta irregular constituït per diversos cossos que s'adapten a la topografia del turó. La fortificació està formada per una torre mestra de planta rectangular que presenta un fort talús. A l'extrem oposat presenta una bestorre de planta triangular de caràcter defensiu i una altra de semicircular. Totes aquestes estructures són originàries o presenten refeccions del segle XV. En canvi, la torre mestra i les parets perimetrals pertanyen a fases constructives posteriors. Únicament la torre circular de llevant pot considerar-se del segle XIII o més tardana, encara que històricament ha estat considerada romànica per alguns autors. Les parets del pis baix mostren espitlleres i el coronament amb merlets. La resta del conjunt (sala major, zona residencial) respon també a les característiques de les construccions senyorials de la darrera època gòtica: finestrals geminats amb capitells treballats i fines columnes.

La primera menció que apareix del castell de la Roca del Vallès data vers el 1024 en una documentació on el propietari n'era Arnau Mir per encàrrec del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, però més tard aquest el donà a Guillem de Muntanyola o de Vacarisses. Quan aquest va morir, fou succeït pels seus fills Renard Guillem de Sarroca i Bernat Guillem. Posteriorment fou propietat de Ramon de Cabrera, i el 1287 consta com a senyor Pere Marquès.
Vers el 1374 passà al seu descendent Pere Arnau Marquès, que el 1405 el vengué a Ramon de Torrelles, senyor de Rubí. Els descendents de la família, a partir de l'any 1463, el van reformar i consolidar i l'hi van donar un aspecte més de palau que de castell medieval (cal mencionar que el castell va ser destruït a la meitat del segle XVII i no va ser fins l'any 1952 que va ser reconstruït). El castell tornà a canviar de propietari a principi del segle XVIII, entrant a formar part del patrimoni dels Sentmenat, amb Fra Miquel de Torrelles i Sentmenat, el qual el va cedir a la comunitat de Santa Maria del Mar. Més endavant, durant la desamortització de Mendizàbal, passaria a ser, després d'altres famílies, de la família Alomar i finalment, l'any 1949, el compraria Antoni Rivière i Manén, actual propietari.

(Font: Diputació de Barcelona)

Per trobar quins van ser els primers pobladors de les Valls d’Andorra ens hem de remuntar cap a l’any 10000 aC (l’epipaleolític) i ens hem de situar a la balma de la Margineda, a la parròquia d’Andorra la Vella. Les primeres societats estaven dedicades a la caça i a la recol·lecció, però van esdevenir productores durant el neolític amb l’exercici de l’agricultura i la domesticació d’animals, és justament en aquest període que es va produir una estabilització de la població al roc d’Enclar de Santa Coloma (Andorra la Vella). La primera denominació coneguda per designar els habitants d’aquestes terres és la referent al poble preromà dels andosins i va ser emprada per l’historiador grec Polibi cap a l’any 120 aC, segons ell, aquests van ser sotmesos per Anníbal durant la seva travessia pels Pirineus l’any 218 aC en l’expedició que va dur a terme contra Roma.
Entre els segles IX i X les Valls d’Andorra van pertànyer al comtat d’Urgell, propietat que queda reflectida en l’Acta de Consagració de la catedral de Santa Maria&nbsp, d’Urgell (839), el primer document conegut del Principat i que fa possible citar en aquest moment la delimitació de les sis parròquies andorranes originàries. L’antic castre del roc d’Enclar va esdevenir l’instrument principal de govern comtal a la vall fins que els comtes d’Urgell van cedir les valls andorranes a l’Església d’Urgell a canvi d’altres possessions a la Cerdanya (988). No obstant això, els andorrans no van reconèixer aquesta nova sobirania fins al 1176, data en què es va signar un acord entre els homes d’Andorra i el bisbe Bernat Sanç. Però la pugna per les valls andorranes no havia de quedar aquí. Al segle XIII hi va haver un període de lluites aferrissades entre el comte de Foix i l’Església d’Urgell per fer minvar els drets que hi tenien els bisbes. Es va aconseguir posar fi al conflicte amb els Pariatges (1278-88), dues sentències arbitrals signades entre el bisbe d’Urgell, Pere d’Urg, i el comte de Foix, Roger Bernat III, les quals estableixen la cosobirania del bisbe d’Urgell i el comte de Foix sobre Andorra. És el naixement del Principat d’Andorra.
L’any 1589, Enric IV de Navarra i comte de Foix va esdevenir rei de França i va unir a la corona francesa els drets de consenyoria sobre Andorra. Però, amb l’arribada de la Revolució, els republicans francesos van trencar la relació amb aquest territori a causa de l’origen feudal dels lligams que l’unien a França. No obstant això, la tradició feudal i els drets de cosenyoria de França sobre Andorra van ser restablerts per Napoleó el 1806, motiu pel qual amb la República el president de França en va esdevenir, tal com és actualment, copríncep. El 1866 l’aprovació de la Nova Reforma va aportar canvis polítics i administratius importants, com ara el sufragi censitari (l’atribució del dret de vot als caps de casa) i l’augment de poder del Consell General. El sufragi universal, però, trigaria més de mig segle a arribar al&nbsp, Principat: el masculí es va establir el 1933 (després d’uns anys d’anul·lació, 1941-1947) i el femení, el 1970. Va ser poc després de la implantació del sufragi&nbsp, universal masculí que el Principat va esdevenir regne: el 7 de juliol de 1934, el Consell General va proclamar el lituà Borís Skosyrev Boris I rei d’Andorra després que aquest proposés al síndic una reforma de les estructures econòmiques del país. Però la investidura tan sols va durar dues setmanes: el bisbe d’Urgell no va&nbsp, permetre aquesta situació i el 21 de juliol un destacament de la Guàrdia Civil va conduir el rei cap a la frontera i, d’allà, cap als jutjats de Barcelona. Va ser&nbsp, empresonat a Madrid abans de ser expulsat a Portugal.
Per la seva situació geogràfica, Andorra sempre ha estat una terra d’acollida, però aquesta peculiaritat es va accentuar durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) i&nbsp, l’ampli procés de recepció d’immigrants. Durant el temps de guerra, postguerra i Segona Guerra Mundial, Andorra es va convertir en un escenari on actuaven&nbsp, diferents xarxes d’evasió que feien passar refugiats entre França i Espanya, uns fugien de la Guerra Civil Espanyola i de la dictadura franquista, d’altres, del&nbsp, nazisme. Es calcula que només durant el període de 1936-1939 hi haurien pogut passar més de 70.000 persones. El Principat acollia els refugiats de manera
provisional i el Consell General procurava els mitjans per reconduir-los a l’altre país. Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany (que hi va arribar entre 1942 i 1944), i l’altre a la Farga de Moles (Alt Urgell), seguint les evolucions de les tropes franquistes.
Entre 1936 i 1940, tres destacaments de la gendarmeria francesa es van instal·lar en terres andorranes per controlar la presència de refugiats i maquis establerts prop de la frontera i que feien incursions a les comarques de l’Alt Urgell i la Cerdanya. El 1944 els gendarmes es van tornar a instal·lar a Andorra, juntament
amb la Guàrdia Civil espanyola, i es va produir una situació de tensió que va tenir el punt culminant amb el tancament de la frontera hispanoandorrana per part del Govern espanyol.

Normalitzada de nou la situació, l’estancament de l’economia espanyola va fer possible la dinamització del creixement econòmic andorrà, amb el factor determinant de ser terra fronterera, es va produir l’arribada de turistes i d’estrangers que van obrir-hi nous comerços i s’hi va desenvolupar el trànsit de&nbsp, mercaderies i divises. El diferencial fiscal i legal amb els estats veïns va propiciar el trànsit irregular de tota mena de mercaderies: tabac, mules, alcohol, mitges de niló, penicil·lina, llana,&nbsp, recanvis d’automòbil... El desplegament de lleis internes i l’actuació de la Unió Europea, però, van fer minvar aquesta activitat. Durant molts anys també van viure una situació beneficiosa les entitats bancàries andorranes, les quals van gaudir d’opacitat tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. No obstant això, Andorra va desplegar les mesures legislatives necessàries per complir els requeriments europeus i canviar aquesta pràctica. El conreu i el comerç del&nbsp, tabac van molt lligats al creixement i l’economia andorranes. La producció tabaquera va esdevenir un negoci molt rendible des del moment que Espanya i França en
van crear el monopoli (segle xvii), i explotacions agrícoles principalment d’Andorra la Vella, Sant Julià de Lòria i Santa Coloma van començar a incorporar aquest tipus de cultiu procedent d’Amèrica i a fer-ne la comercialització. Aquesta pràctica va continuar intensifi cant-se al segle xix malgrat les pressions de tots dos estats i de l’intent de controlar les fronteres. És aleshores que a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria van aparèixer petits obradors artesanals que portaven el nom de les cases pairals o dels seus propietaris, les dones que hi treballaven eren les cigarreres.
L’any 1899 es va fundar la Tabaquera Andorrana, la primera fàbrica de tabac de què es té constància. Amb les dues guerres mundials i l’espanyola, va augmentar la demanda del tabac andorrà i cap a la meitat del segle xx van néixer empreses del tot mecanitzades que van començar a produir marques estrangeres per poder
fer front a la competència de marques nord-americanes entrades a Europa. El 1964 es va crear la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 es va establir un conveni d’importació per als fabricants. Durant els anys setanta i vuitanta la indústria tabaquera andorrana va assolir grans benefi cis,
situació que es va anar invertint posteriorment per factors com ara l’augment de taxes, l’excés de camps de tabac, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes. El 1981, amb la creació del Consell Executiu, el Govern d’Andorra, es va iniciar un darrer període de reformes al país que va culminar el 14 de març de 1993 amb la signatura de la primera Constitució escrita d’Andorra, per la qual el Principat va esdevenir un estat de dret, democràtic i social. Aquest mateix any es va integrar a l’ONU, fet que signifi ca el reconeixement internacional del país, i, el 1994, al Consell d’Europa.

El poble de Vilanova de la Sal té aspecte medieval i conserva encara un dels portals d’accés i les sotinyes que caracteritzen el seu aspecte medieval. El lloc del Podio Privazano, antic nucli de Privà a 3 km més al nord-est de l’actual població, va ser conquerit per Ermengol IV d’Urgell, entre el 1076 i el 1078, i aleshores formava part del terme de Santa Linya. El comte va cedir el puig de Privà a Bernat Guillem i la seva muller perquè hi edifiquessin un castell, i el fill d’aquests el va cedir a l’Església de Solsona, que hi va establir una castlania. Al peu del tossal de Sant Malet i al lloc on ja hi havia unes fonts i algun mas, el comte Ermengol VI va fundar el poble actual, entre el 1154 i el 1166, anomenat en la carta de població Villam Novellam de Privadano.
Al segle XIX, Vilanova de la Sal es va annexionar al municipi de les Avellanes.

El 1070 Arnau Mir de Tost va donar a Ponç Onofre la pobla de la Torre d’Agulló perquè l’eixamplés, la millorés i hi fes un mur, mentre que va deixar els emprius als qui hi habitessin, que pagarien delmes i primícies al mateix Onofre. El 1267 les Cases d’Agulló, com aleshores s’anomenava el lloc, van ser lliurades per Ramon de Llimiana a Sant Pere d’Àger.

Sobre el poble hi ha vestigis del castell de Corçà, que va ser enderrocat al segle XV i usat després com a fossar parroquial. La tasca de repoblar i artigar les fondalades de Corçà va ser encomanada per Arnau Mir de Tost al seu cavaller Ponç Onofre, quan el lloc fou vinculat civilment i eclesiàstica a Sant Pere d’Àger.

La història de la vila d’Àger es perd en el temps ja que la seva importància geoestratègica la va convertir en un enclavament fronterer on es van succeir batalles i conquestes. La vall d’Àger va ser habitada almenys des de l’època neolítica, és probable que la vida urbana es formés a partir d’un poblat ibèric, i a més, alguns vestigis, com la necròpolis trobada al costat de l’actual cementiri, donen fe d’un passat visigòtic. La toponímia, les restes arqueològiques, el sarcòfag romà del s. iii i el camí romà testimonien una intensa romanització, que va ser seguida per la dominació islàmica durant els segles viii, ix i x, període en què Ayera era base militar musulmana a la línia fronterera Àger-Artesa. El 1034, Arnau Mir de Tost, juntament amb Ermengol ii d’Urgell va conquerir la vall i es va convertir en senyor de tota la frontera cristiana esdevenint el tronc de la nova nissaga del vescomtat d’Àger i més tard del comtat d’Urgell. A començament del segle xv, amb la caiguda del comtat d’Urgell, es clou el capítol més brillant de la història d’Àger que restarà com a senyoriu, juntament amb la resta de la vall, sota l’arquebisbat de Tarragona fins a la desamortització de Mendizábal.