La història de Garcia és molt particular i marcada per diversos factors. Farcida de cultures i civilitzacions diferents degut a la seva privilegiada situació geogràfica, banyada per un gran riu i a tocar d’una serralada, fou habitada per íbers, romans, sarraïns i cristians a partir de l’edat mitjana, passant per diverses etapes i dominis. Respecte l’origen del seu nom de fet, hi ha teories que defensen arrels preromanes i altres que el relacionen més amb un origen àrab.

Alguns dels conflictes més recents que van afectar la població van ser la guerra del francès i la Guerra Civil, que va marcar fortament el destí de la vila. Garcia estava molt aprop del front de la Batalla de l’Ebre, una de les més sagnants de la guerra, i va ser fortament bombardejada i destruïda parcialment la seva la part alta. Aquesta batalla es va iniciar el 25 de juliol 1938 amb l'avançament de les tropes republicanes creuant el riu Ebre cap a posicions franquistes i va originar una guerra de desgast de més de 100 dies.

L’Ajuntament de Garcia ens ofereix una ruta per descobrir el seu patrimoni històric passant per diversos punts que ens traslladen a èpoques passades i ens mostren secrets i elements distintius de la vila. A continuació en resumim alguns:

 

Cooperativa de Garcia

Al 1922 neix el precedent de la cooperativa protagonitzat per agricultors del poble amb l’objectiu d’aconseguir productes sanitaris i de consum a millor preu sota el nom de Sindicato Agrícola de Garcia.

El 1931 es constitueix la cooperativa com a tal amb 25 socis fundadors motivats pels abusos dels comerciants de raïm i s’hi va començar a elaborar dos productes ben típics de la comarca i molt preuats: l’oli i el vi, que avui ens continuen deleitant el paladar. Posteriorment es van anar fent reformes i ampliacions que van permetre una producció més digna, eficient i de més qualitat. A la part posterior hi ha una gran plaça amb 4 portes per abocar la verema i una altra porta per traslladar les olives al molí d’oli.

Durant molts anys fou un dels principals centres de referència econòmica del poble i s’hi organitzaven diferents actes. Des del 2015 disposa d’una agrobotiga amb els millors productes locals.

 

Perxes

Moltes poblacions que no disposaven de muralles defensives, utilitzaven aquestes construccions per aïllar el nucli de cases de possibles intrusions. Són trams de carrer coberts a través de bigues i arcades de pedra que poden ser independents o annexes a un edifici i representen un dels trets identificatius de la història de Garcia.

De fet tot i no haver tingut muralles, Garcia tenia 3 portes d’entrada a la vila a través d’aquests perxes. Molts han desaparagut però actualment encara podem trobar el Perxe del carrer del Porxo, que comunica el Carrer Major amb la plaça Catalunya i conté 12 porxos, i el Perxe de cal Rei, del S.XIV, entre el carrer de l’Església i el carrer Major, on a la paret que comunica amb cal Rei hi podem observar un gall forjat del 1603.

 

Cases del nucli antic (part alta)

Tot i que la part alta i antiga del poble va quedar molt afectada per la Guerra Civil, encara hi queden cases i vestigis que et recomanem visitar per copsar de més aprop l'impacte de la guerra sobre la població. Un dels exemples més clars és l’Església Vella. En pots consultar més informació a l’article dedicat als llocs d’interès de Garcia.

Alguns dels altres edificis que s'hi poden trobar són Cal Guarda, situat a la plaça més gran del nucli antic. S’hi accedia a través de diversos porxos que protegien la vila i al ser una casa gran per l’època tenia diferents usos:  Presó i escorxador als baixos i separats per una simple paret, essent força més gran el segon, l’escola de nens (d’uns 52 m2) i uns quants mobles amb un armari a l’habitació del costat a mode d’Ajuntament al pis superior. Aquesta casa es va usar també com a residència d’en Joan Miró Faneca, la persona que feia de “guarda” del poble i dels seus camins. Dins la casa encara hi podem trobar el pany i forrellat de l’antiga porta de la presó i els ganxos del vell escorxador on s’hi penjaven els animals.

Cal Rei és una altra edificació amb rellevància històrica que podem trobar al nucli antic, prop de l’Església Vella, i on a la porta una anella amb base metàl·lica i un escut amb una àliga de dos caps, probablement del Casal d' Àustria. A un dels seus costats s’hi obre el Perxe de cal Rei que comunica amb la casa del costat. Com a curiositat, a la cantonada de la casa s’hi pot veure un escut amb relleu i les lletres f” i “p” amb una mitja lluna intercalada, i a sobre la data 1685 amb una inscripció ja molt erosionada, on hi constava “Garcia” i “Apissa”. Descobriu-hi tots els misteris que s'hi amaguen!

 

Pont del ferrocarril

Si parlem de la història de Garcia més recent, hem de fer referència a aquest pont construït als voltants del 1892, destruït el 1938 per les aviacions alemanyes i italianes durant la Batalla de l’Ebre i reconstruït cap el 1942 després de la guerra. Al web de l'Ajuntament s'hi pot apreciar una fotografia del pont feta pels aviadors italians durant el bombardeig de Garcia el 28 de juliol de 1938, un dels primers bombardejos que es van fer sobre el territori, ja que només feia dos dies de l'inici de la Batalla de l'Ebre.

La gelosia del pont està construïda a l'estil town, el mateix sistema que es va usar pel primer viaducte tortosí del 1867. Es tracta d’un pont de la línia Reus – Casp – Saragossa que permet salvar el riu Ebre i va ser el pont més septentrional de tot l’Ebre català.

 

Altres punts de referència que es poden visitar són Ca Perot al final del carrer Major, una de les cases pairals més importants de Garcia i amb una galeria subterrània que antigament comunicava les cases per sota i Dellà, una partida rural que suposa el 21’6% del total del terme i on s’hi troben diferents  sènies i masos que eren habitats pels “mitgers”, els treballadors d’aquelles terres sense ser-ne propietaris.  Són les típiques masies rurals amb murs de càrrega de 50 cm de gruix i estan situades en finques de conreu amb façana a l’Ebre, però a una distància prudent del seu llit.

 

Per completar la informació de l'article pots consultar els enllaços que tens a continuació. Per conèixer més sobre Garcia i els seus principals llocs d'interès, consulta el nostre article d'informació general i si vols descobrir la seva cultura popular, et recomanem l'article dedicat a les seves festes i fires.  

Si t'ha agradat el que has llegit, et pots fer amic del Camí per rebre informació de les nostres rutes i novetats o soci-padrí per ajudar a mantenir viu el projecte. Consulta'n els avantatges!

I si vols aportar continguts al web com els teus propis articles de la Camipèdia sobre qualsevol temàtica del teu municipi, fotografies de caminades o activitats si ets del Grup de Caminants, registrat' com a usuari.

 

 

 

L’Època Romana i Medieval a la Roca del Vallès

 

 

 

Text recollit de la pàgina web de l’ajuntament de la Roca del Vallès -- http://www.laroca.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=941%3Ahistoria-de-la-roca-del-valles&catid=38%3Aa-viure&Itemid=110&lang=ca

Poblats Ibèrics a la Roca del Vallès

 

La situació estratègica de la Roca del Vallès, entre la plana –amb el riu Mogent i el Camí Ral-  i la muntanya – serralada Litoral, han fet que sigui un municipi de gran importància en la història i defensa de Catalunya.

La presència humana al municipi data de temps immemorials, i així ho testimonien les nombroses restes arqueològiques que s’han conservat, com els testimonis de la cultura dels sepulcres de fossa –Can Rafael del Forn- del 2500 aC. Correspon als primers agricultors del pla, i es caracteritza per les tombes excavades a terra cobertes per una gran pedra.

Durant el Neolític l’home s’instal·la als turons i a les valls del terme. Les col·lectivitats de caçadors-recol.lectors varen ocupar aquestes terres per la riquesa en aigua (rius Mogent i Congost) i en vida animal i vegetal. La caça i la recol·lecció esdevenen la base  per la subsistència. La domesticació de la recol·lecció va donar lloc a l’agricultura, així com de la caça es passà a la ramaderia, constituint-se així els primers pastors i pagesos del Neolític. Aquestes comunitats sedentàries destinaven unes zones com a necròpolis (cementiri) i llocs de culte, dins el seu territori. Les construccions megalítiques eren els seus temples funeraris, on enterraven els difunts i on els vius s’identificaven com a comunitat. 

Els jaciments arqueològics de l’època prehistòrica al terme de la Roca constitueixen un dels conjunts megalítics més importants de Catalunya. D’aquesta manera es configura la Ruta Prehistòrica, itinerari de més de 6000 anys que recorre la concentració megalítica més important situada més al sud de Catalunya. Es tracta també del conjunt megalític més nombrós i ric en varietat del Principat. Els elements que integren la Ruta Prehistòrica són: els dòlmans de Can Gol, Can Planes, la Roca Foradada,  la Pedra de les Creus, dolmen de Céllecs o Cabana del Moro i Pedra de l’Escorpí. 

Destaquen les pintures de la Pedra de les Orenetes, daten entre el 2200 i el 1800 aC., està formada per un bloc de granit d’uns 8 m de llargada, 3 m d’amplada i 3 m d’alçada. Una de les cavitats de la part basal, zona principal de les pintures, és un abric de mitjana dimensió. Es poden apreciar 32 figures de traços corbats, punts, formes femenines, serpentiformes, cruciformes, barres, digitalitzacions, figures antropomòrfiques, representacions humanes i restes de pigment.

A mitjans del segon mil·lenni abans de Crist, l’aparició d’armes i d’altres estris en bronze, aliatge compost sobretot per coure i estany, anuncien el principi de l’Edat de Bronze. Posteriorment, cap al 700 aC, la trobada de mètodes per elevar la temperatura de fusió dels forns permetrà que el ferro substitueixi el bronze, donant inici a la coneguda Edat de Ferro.

A la zona de llevant de la Península, es desenvolupa, a partir del segle VI aC, la civilització ibèrica. Els ibers, que vivien en poblats, van desenvolupar una personalitat  pròpia, amb la seva llengua, escriptura i moneda. S’instal·laven als turons de la Serralada Litoral, buscant llocs de difícil accés i construint muralles i torres de vigilància per a la seva defensa. 

 

Trobem així el poblat iber de Céllecs, un dels jaciments més importants del Vallès. També destaquen el Turó de Castellans, el Turó Gros –o de Can Santpere-, el Turó de l’Arbocera i el de Can Joan Capella.

El ibers van abandonar les construccions megalítiques dels seus avantpassats per passar a incinerar els seus morts, dipositant les cendres en urnes ora dels poblats. Exploten l’agricultura i la ramaderia com a principals activitats econòmiques, i disposen els seus habitatges un al costat de l’altre, formant carrers. Una o dues línies de muralles, amb les corresponents torres, fan de defensa dels poblats.

Als segles II i I aC, amb l’arribada dels colonitzadors romans, es produeix un canvi radical en la seva forma de viure, ja que abandonen els poblats construïts als turons i passen a instal·lar-se a la plana.

 

Text recollit de la pàgina web de l’ajuntament de la Roca del Vallès -- http://www.laroca.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=941%3Ahistoria-de-la-roca-del-valles&catid=38%3Aa-viure&Itemid=110&lang=ca

EL POBLAT IBÈRIC DE MONTMIRÀ.

 

A l’agost de 1990 equip d’estudiants i llicenciats en Arqueologia, van  realitzar la primera campanya d’excavació arqueològica al terme municipal de l’Alcorà, concretament al poblat ibèric de Montmirà.

El jaciment de Montmirà està situat en una zona de transició entre els dos elements definitoris de l’orografia provincial: la plana litoral i l’interior muntanyós. Ocupa un dels últims contraforts del massís del Penyagolosa, que amb una altitud màxima de 1.813 m és el segon punt més elevat del País Valencia. Aquest imponent massís és drenat principalment per tres corrents d’aigua: el riu Montlleó pel nord, el riu Villahermosa pel sud i l’oest, i el riu Llucena per l’est.

En  un monticle del marge del riu Llucena, aigua avall de l’embassament de l’Alcora, es troba el jaciment de Montmirà, amb una cota màxima de 352 m sobre el nivell del mar, del qual dista actualment 23 km en línia recta.

 Aquesta muntanya presenta unes excel·lents condicions per a l’ocupació humana al llarg de la història. Es tracta d’un tossal de cim altiplanat, en forma de quilla de vaixell invertida, completament envoltat per vessants escarpats i vora un curs d’aigua de relativa importància en l’antiguitat, com demostren els nombrosos jaciments localitzats a les seues ribes. El jaciment ocupa tota la superfície del cim del monticle, amb unes dimensions axials màximes de 250 i 40 m aproximadament. L’existència de restes arqueològiques a Montmirà és coneguda des de poc després de la Guerra de 1936-39.

Els més de 210 m2 excavats han permés documentar part del sistema defensiu de l’assentament (la muralla) i diversos recintes que formen part de la trama urbanística del poblat (habitacions i habitatges).

S’ha trobat  l’existència d’activitat tèxtil i metal·lúrgica i s’ha recuperat abundant material arqueològic de l’estudi del qual es pot concloure que Montmirà va estar ocupat entre els segles VII i II abans de Crist.

Els dos elements importants que  s’han recuperat són dues ofrenes rituals. La primera és un enterrament infantil trobat el 1990 al costat de la muralla, pertanyent a un nounat d’entre 2 i 4 setmanes de vida, que interpretem com un sacrifici fundacional relacionat amb l’inici de l’ocupació del poblat o amb una ampliació o reforma, tal com es documenta en uns altres jaciments similars. La segona ofrena va ser localitzada el 1998 i va consistir en un gran atuell de ceràmica globular, col·locat al fons d’una habitació, davall terra, de l’interior del qual es va recuperar un gran fragment de ferro de forma imprecisable i un os d’ovicaprí lleugerament manipulat.

Sant Feliu ha estat protagonista d'un llarg procés històric. En el territori que actualment ocupa el terme municipal es va trobar utillatge de l'homo erectus, del paleolític, és a dir, de fa 250.000 anys-concretament a ca n'Albereda. Posteriorment el terme va ser successivament poblat pels primers pagesos -durant el neolític-, pels íbers -coves de l'Or, Penya del Moro,..- i pels romans -plaça de la Vila, Mas Lluhí, etc.-

 

L'any 2002 es va celebrar el mil·lenari del primer document que esmenta el lloc de Sant Feliu de l'any 1002. En aquell moment hi devia haver poc més que una capella -construïda sobre una vil·la romana anomenada Ticiano- al voltant de la qual durant l'època medieval, va néixer i es va desenvolupar Sant Feliu. Durant l'època moderna aquest nucli va anar creixent, sobretot a partir de la construcció de cases en el camí ral -actual carrer de Falguera-, traçat molt transitat que comunicava Barcelona amb l'interior de Catalunya i de l'expansió urbana arran de la construcció de la carretera.

 

Però les grans modificacions es van produir durant els segles XIX i XX amb la industrialització, l'arribada del ferrocarril i l'expansió urbanística que van transformar la vila en ciutat. En aquell llarg procés els habitants deSant Feliu de Llobregat van passar de recol·lectors a pagesos i de pagesos a obrers. També van ser successivament vassalls, súbdits i finalment, ciutadans. Sovint aquests canvis no van ser fàcils i van comportar revoltes, guerres i altres moviments socials.

 

Tot plegat forma part d'una memòria, d'un passat comú, que és el nostre patrimoni col·lectiu i que alhora és una eina per projectar un futur millor per a la ciutat.

Pel topònim confús que dóna nom a la vila s'han barrejat diverses possibilitats, però sembla que la més acceptada és la de Francesc de B. Moll que proposa que l'origen de Cardedeu prové de Car (quer) de Deu, que significaria "penyal de font".

Orígens medievals

Cardedeu és una vila d'origen medieval, ja que la primera referència escrita que es coneix data de l'any 941, quan apareix el nom de Carotitulo, mentre que la parròquia de Santa Maria està documentada des del 1012 com a pertanyent al terme de jurisdicció reial del castell de Vilamajor. En aquella època el poblament deuria ser de caràcter disseminat, amb diverses viles rurals i masos.

L'any 1264 trobant-se de pas el rei Jaume I el Conqueridor a Cardedeu va concedir el privilegi de resoldre les causes criminals i els plets civils, davant del batlle de Vilamajor. Més endavant, el 12 de maig de 1272 a Girona, el rei signava la carta de poblament de la vila de Cardedol, concedint que es pogués construir una muralla, celebrar mercat els dimecres i una fira per la Santa Creu de setembre, alhora que s'eximia la població de pagar alguns impostos. També va manar que hi passés el camí reial que menava de Barcelona a França. D'aquesta manera Cardedeu adquiria definitivament caràcter urbà.

L'any 1328 la batllia de Vilamajor va ser cedida per Alfons III a Berenguer de Sentmenat per premiar els seus serveis a la corona. Després de diversos anys de malestar, les quatre parròquies tornaren a mans reials, però el 1381 el futur Joan I venia la batllia a perpetuïtat a Bernat IV de Cabrera per tal de saldar deutes de la corona. Tres anys després, un pacte entre els prohoms de la batllia i consellers de la ciutat de Barcelona aconseguia que les parròquies de Vilamajor fossin nomenades "carrer i braç de la Ciutat de Barcelona", obtenint els drets i deures de dita ciutat i retornant al patrimoni reial.

Època moderna

La segregació de Cardedeu es féu efectiva l'any 1599, quan Felip II concedí la separació de Cardedeu de Vilamajor.

Entre els diversos fets calamitosos registrats històricament durant aquesta època destaquen el terratrèmol a Catalunya del 25 de maig de 1448, que tingué l'epicentre entre Cardedeu i Llinars del Vallès i provocà més d'un centenar de víctimes, així com l'esfondrament de part del campanar i de diverses cases, el saqueig i incendi de la vila per part de les tropes castellanes l'any 1640 en plena Guerra dels Segadors, i les inundacions de 1776 i 1777.

Malgrat aquestes desgràcies la vila de Cardedeu, situada en un punt estratègic per les vies de comunicació entre Barcelona, Girona i França, anirà creixent lentament i prosperant fins a assolir l'any 1787 una població de 1085 habitants.

Segle XIX

El segle XIX fou una mescla de progrés i destacats fets violents. Així doncs, durant la Guerra del Francès es cremen diversos masos com ara Can Bas i Can Font de la Perera entre d'altres, i al 16 de desembre de 1808 es lliura al torrent del Fou, entre Cardedeu i Llinars del Vallès, la batalla de Llinars entre espanyols i francesos, que acaba amb el triomf dels segons, capitanejats pel general Laurent Gouvion Saint-Cyr. Les tropes napoleòniques entren a Cardedeu i sense trobar resistència arriben a Barcelona, on trenquen el bloqueig de Barcelona i alliberen les guarnicions franceses. D'aquesta batalla el francès Jean Charles Langlois en farà un gravat anomenat La bataille de Cardedeu que es pot contemplar actualment al Museu del Louvre a París.

Gràcies a l'arribada del tren (1860) i el pas de la carretera de Caldes a Sant Celoni (1864) el municipi experimentarà un lleu creixement i anirà esdevenint una vila moderna. Aquest progrés tan sols serà interromput pels lamentables fets ocorreguts el 1873, quan en diverses ocasions les tropes carlines entren a la vila i cremen l'arxiu municipal, així com l'ajuntament, l'església i l'estació. Fou en aquesta última ocasió quan una quarantena de liberals es refugiaren al campanar de l'església i després de rendir-se sota la promesa que se'ls hi respectaria la vida foren afusellats sense contemplacions.

Vila d'estiueig

Un cop passades les guerres carlines fou quan a Cardedeu començà a tenir especial importància el fenomen de l'estiueig, amb les primeres vil·les construïdes l'any 1880. Els arquitectes més destacats que hi intervingueren foren: Eduard Balcells, Ramon Puig i Giralt, Josep Maria Ros i Vila, i el més conegut de tots, Manuel Raspall, que deixaren un valuós patrimoni arquitectònic encara ara conservat.

El 18 d'agost de 1907 es van celebrar els Jocs Florals de Cardedeu amb la lectura del discurs d'inauguració per part de Josep Carner. Un altre escriptor català de renom que visità la població en diverses ocasions va ser Santiago Rusiñol, qui en alguna ocasió es desplaçà des de Llinars per gaudir de representacions de cardedeuencs aficionats al teatre al Gran Casino del Vallès.

Imatges: Dolmen Pla dels Pins Roseters, Gravat del Louvre, Cardedeu a principis del segleXX. Font de les imatges: Ajuntament de Cardedeu

 

Vilamajor fou una universitat sota domini comtal i reial i comprenia els territoris dels actuals municipis de Sant Pere de Vilamajor, Sant Antoni de Vilamajor i Cardedeu, al Vallès Oriental. Té l'origen en una vila fiscal romana situada on ara és el nucli històric de la Força de Vilamajor . També fou una batllia reial dins de la Sotsvegueria del Vallès. Es conegué amb els noms llatins de Vilamagore i Vilamaiore.

A la comarca del Vallès, Vilamajor era una vila romana que no era propietat de cap persona sinó de l'Estat. Era una vila fiscal, que dominava sis viles més: la Villa Brucarias, la Villa Cannes, la Villa Rasa, la Villa Goma, la Villa Riffa i Alcozi. La Villa Maiore era, a més, la seu de la parròquia, des de sempre dedicada a Sant Pere. No es conserven ni l'església primitiva ni la que la succeí , amb l'excepció de la làpida d'un prevere, anomenat Orila, mort als 80 anys el 872 dC.

 

Vilamajor era en el seu origen una vila fiscal, propietat de l'Estat. A l'edat mitjana, no depenia de cap baró o senyor, com els pobles veïns, sinó que depenia dels comtes de Barcelona, que hi construïren un castell. Del castell de Vilamajor també en depenien dues parròquies més: la de "Caritulo" (Cardedeu) i la de "Santa Susanna". Al segle XI, el castell s'amplià amb la construcció d'un palau comtal on hi residiren algunes temporades els comtes i hi nasqué el rei Alfons el Cast.

Recórrer a la font d’origen per seguir llegint.

El Llac Petit està situat en el torrent del Can Borgunyà, dintre del bosc, més a uns 3km de l’Hospital de Terrassa el Tòrax. Es va començar la seva construcció en 1900 i abans de 5 anys ja el van acabar. En un principi va fer-se per els amplis conreus de la seva propietat. Però no es va tardar en trobar-se cadàvers dintre d’aquest

 

Lo cert es que no se sap el numero exacte de morts, però un dels primers va ser en el any 1.925 concretament el 26 de Juliol, on Antolí Ballbé de 27 anys es va ofegar allà

A mitjans dels anys 80 va ser trobat un cadàver amb una escopeta. En l’any 1.994 es va buscar el cos desaparegut de un joier asesinat, que segons la Policía deuria estar per aquella zona

El 12 d’Abril del 2006, un excursionista va avisar a la Policía per avisar que havia vist un cadàver flotant en el llac. Als pocs minuts cotxes de bombers i policia van aparèixer

Síntesis i alguns fets de la història de Vallibona.

Jordi Fonollosa, 2017.

 

Prehistòria.

A Vallibona tenim constància de presència humana des de temps prehistòrics gràcies a la troballa d’eines tallades de pedra i restes lítiques de sílex en el seu terme. El sílex no és una pedra local, el portaven del Matarranya. També s’han trobat inscripcions sobre pedra de l’edat del ferro.

La confluència entre els dos barrancs, amb subministre d’aigua constant, les fonts i la protecció de les roques dels vents freds del nord i els abrics, era un lloc idoni per a viure i instal·lar una aldea. En tot el terme hi ha coves, abrics o balmes i zones de protecció des d'on es pot vigilar. Els Arbres silvestres i plantes aromàtiques per a poder recol·lectar va ser propici per que grups de població visquessin en el seu territori des del Neolític.

Història Antiga.

No tenim informació del períodes dels Ibers però el territori on es troba Vallibona pertanyia en aquesta època a la zona denominada Llercavònia.

En l’època del bronze els habitants dels actuals Ports de Morella eren els Edetans.

Els Beribraces eren tribus que poblaven els Ports i el 219 abans de J.C. passen a ser dominats per els cartaginesos.

Del 466 al 484, la zona dels Ports pertany a la prefectura Tarraconense (Imperi Romà).

S.III aC - S.III dC. "En Morella, dice, hay una tradición itineraria, y, paralela á la actual carretera que pasa cerca de Vallibona, trazábase la calzada romana...”(1)

És probable que en el terme de Vallibona hi hagués algun assentament humà a part de ser lloc de pas del litoral capa l’interior. Es conserva una pedra amb la inscripció ITEPA, grafia d’època romana.

Edat Mitjana.

La invasió musulmana de Morella es produeix l’any 714 i Vallibona és fundada com a nucli urbà amb muralles i fortalesa en aquest període. Es diu que l’anomenen Val de Ibarra.

Es creu que antigament també era anomenada Vallis Ibana i que per aquí van passar els francs en la seva expedició a Tortosa sobre el 804-806.

Cavanilles diu que La torre del Molí la Torre va ser una de les poques construccions que van sobreviure d’aquella època. La memòria oral explica que el molí la Torre va ser l’inici de Vallibona. També es van trobar tombes en aquest indret que la gent gran diu que eren de musulmans.

El territori pertany a la taifa de Tortosa al segle XI, fins que el 1060 va caure en poder de la taifa de Saragossa, sent terra de frontera entre l’Islam i el Comptat de Barcelona.

En 1148, el rei d’Aragó i compte de Barcelona Ramón Berenguer IV conquesta Tortosa.

La zona dels Ports està controlada pel castell de Morella i el castell de Beni Hassan a la Tinença que pertanyia a la waliat de Turtusia (Tortosa).

 

És més que probable que durant els primers anys de conquesta convisquessin musulmans i cristians a Vallibona fins que l’arribada més tard de colons cristians els va anar desplaçant. Hi ha hipòtesis contraries que diuen que no es probable, ja que no s’han conservat noms de topònims musulmans en el terme de Vallibona, a excepció de la serra d’Avinsilona, (albercan (1157); alberc de Ben Sitona (s. XIV), entre Morella i Vallibona. Actualment Serra de Santa Àgueda. De l'arab /Ibn Sidúna/. (2)

 

“L'any 1117 el rei el senyor Alfons I d'Aragó va reconquistar Morella per primera vegada per als cristians. Volta la ciutat a poder dels musulmans, el comte Ramon Berenguer IV va intentar apoderar-se d'ella l'any 1157, després de la conquista dAlcanyís, però no ho va aconseguir. (3)

 

Castell de Cabres va ser conquerida l’any 1210 uns 23 anys abans que Vallibona (1233). La frontera teòrica entre el regne cristià i el musulmà passava entremig dels dos pobles però és probable que la frontera real fos difusa havent-hi relacions comercials i humanes en aquesta època de reconquesta. Vallibona doncs va estar en la frontera entre els Cristians i els Musulmans durant aquest període. Sembla que al ser zona de frontera era lloc molt perillós, i va quedar Vallibona despoblada. El conflicte bèl·lic és considerat com a Croada.

 

La primera referència escrita de Vallibona la trobem a la carta de població d’Alcanyís (Valibonam) any 1157, quan es descriu els límits dels seus dominis. (4)

 

L’era cristiana comença l’octubre de 1231 amb l’ocupació del castell de Morella per part de Blasco d'Alagón, lloc tinent del rei Jaume I, quedant la zona dominada pels cristians. Vallibona queda dins del regne de València, ja que Jaume I va tractar sempre el nou territori conquerit com un nou regne i és repoblada immediatament per aragonesos i majoritàriament per catalans, només cal observar els cognoms. Li va ser atorgada Carta pobla el novembre de 1233 per part de Blasco d'Alagón a Vidal de Sogues Benet de Bearn i altres a furs de Saragossa.

 

El febrer de 1232 Blasco d'Alagón ordena la delimitació del terme general del castell de Morella i son uns sarraïns els encarregats de fer la delimitació.

 

El 1248 es produeix una Revolta dels Sarraïns a la zona del Maestrat abans de la seva fugida precipitada, posteriorment el territori és ocupat per Catalans i Aragonesos.

 

El rei Jaume I funda el Monestir de Santa Maria de Benifassà amb els objectius, per una banda de consolidar la conquesta militar d’un territori amb un centre per preservar el coneixement i per altra banda era la forma de compensar econòmicament a l’església per l’ajut econòmic dispensat per l’empresa de la conquesta atorgant-li els delmes de les poblacions pròximes. “26 agost de 1272, Montpeller, Jaume I dóna al monestir de Benifassà els delmes del blat de Vallibona i Herbés”. (5)

Cal aclarir que Vallibona no va pertànyer mai a la Tinença, només pagava els delmes a Benifassà per tal de compensar un deute del rei a aquests, però va ser temporal. Vallibona ha pertangut sempre a la jurisdicció del Castell de Morella.

 

La pesta negra com a la resta d’Europa va arribar a Vallibona capa l’any 1348. D’aquest episodi tan dur ha quedat la tradició de la Rogativa a Pena-roja cada 7 anys, patrimoni Etnològic de Vallibona.

No va ser l’única pesta que va patir la població, ja que es va anar repetint en altres períodes com 1389, 1425, 1647-1652. La devoció de Vallibona a Sant Roc ve d’aquesta última pesta de 1652 buscant la protecció del Sant.

 

Durant l'Interregne a la mort del rei Martí l'Humà en 1410, entre els anys 1411 a 1412, es produeix una Guerra civil entre Morella i les aldees del seu terme general. Morella recolza a Ferran d'Antequera i les aldees a Jaume Comte d'Urgell, les aldees són derrotades. El conflicte armat dura menys d'un any.

 

Vallibona era autosuficient en pràcticament tot, es feia fins i tot vidre, era potent pel que fa a la indústria tèxtil artesana venen els productes primer a València i Barcelona i exportant uns anys després els productes a Itàlia al segle XV a través dels Dattini comerciants de Prato, el Pelaire controlava el procés, tenien filadores, teixidors, molí bataner i la llana de les ovelles.

També tenim constància documental que Vallibona a principis del segle XV produïa vi que feia arribar a Traiguera i d’allà es portava a nuclis importants com Barcelona i Saragossa.

 

Època Moderna

Vallibona va estar sotmesa a la pressió fiscal i al control de Morella fins al 1691 que va aconseguir la independència, aconseguint prosperar econòmicament i creixent tant la seva població com el propi casc urbà amb el barri de Capdevila, es va poder comprar per exemple l’orgue de l’església i més endavant es va construir la capella de la comunió.

Una altra conseqüència de la independència, és que el rei es dirigeix directament a la vila sense passar per Morella. Per exemple, el 19 de juliol de 1693 reben una carta de sa Excel·lència Carles II, on sa Majestat suplica a aquesta vila de Vallibona que contribueixi amb un donatiu en defensa de l’armada francesa. El Consell General determina fer un donatiu de quaranta lliures.

 

A causa de l'orografia del terreny Vallibona ha estat aïllada també dels conflictes bèl·lics sent lloc de refugi de persones d’altres indrets com Tortosa, Rossell, Morella com a la Guerra dels Segadors on l’escriptor i noble Francisco de la Torre i Sebil important poeta a l'època, es va exiliar a Vallibona degut a la guerra dels Segadors, on la seva dona Anna Maria Guerau hi tenia patrimoni o en la Guerra de Successió on persones de Rossell van anar a refugiar-se a Vallibona, ja que Rossell va ser incendiat. És en aquesta guerra on el Regne de València perd els seus furs en perdre els partidaris dels Àustries en la decisiva batalla d’Almansa el 1707.

També tenim constància que en la guerra del francès persones van anar a buscar refugi a Vallibona.

 

Si abans hem dit que Vallibona es va salvar de molts conflictes gràcies a a la seva situació en el terreny no passa el mateix en les guerres Carlistes ni tampoc en la guerra Civil, ja que aquests conflictes van generar grups armats que practicaven la guerra de guerrilles en un territori que els hi va ser propici.

 

1800-2000 Època Contemporània

La guerra del Francès l’any 1808 va afectar poc a Vallibona només al passar les tropes pel seu terme amb l’objectiu d’ocupar el castell de Morella.

El 24 de juny de 1810, D. Juan Odonoju, comandant 4.000 homes, va batre als invasors francesos que es trobaven a Vallibona havent de retirar-se precipitadament, renunciant a Morella, davant l'aproximació de noves tropes enemigues.

El juny del 1810 les forces antifranceses ocuparen la vila de Vallibona amb l'intent de bloquejar Morella; el general O'Donoju intentà, infructuosament, de recuperar-la i s'hagué de retirar.

Trobem dibuixos d’aquella època en l’església en les parets del lloc on hi ha la manxa de l'orgue de Vallibona.

 

“Participación de sus gentes Vallibona 1822 en el periodo liberal 1820-1823 en la toma de Morella bajo dominio liberal. 400 homes de Vallibona amb pals aixecats van a Morella.....”(6)

 

“Evacuada de el 9 de maig de 1844, s'incendia la mina i fàbrica de ferro denominada La Federación, situada en el terme de Vallibona per part d'una facció, degut a haver tingut que tancar-la com a conseqüència del bando del 27 d'abril del mateix any. El Sr. Buenaventura Comella reclama una indemnització per valor de 39.621 a l'Estat, sent finalment denegada el 1859.”(7)

 

Aquest territori agrest i aïllat va ser propici perquè es formessin les primeres partides Carlistes per part de Cabrera al mas del Bosc i que en la guerra civil els maquis busquessin refugi en aquestes terres on tenien els masos com a punt de suport i on la Pastora, Florencio Pla Messeguer també va trobar refugi anant a les guerrilles i com deia: “preferia morir d’un tret abans de ser torturat per la Guardia Civil.”

 

La despoblació es va accelerar com a conseqüència de la post Guerra Civil del 36 al manar les autoritats el 1947 que la gent evacuessin els masos de nit, amb els animals inclosos, per tal de no donar suport als Maquis. (8). El General Pizarro va ser l’encarregat d’executar l’estratègia.

 

Les dècades dels anys 60-70 van ser anys de forta emigració, la població de Vallibona es va anar envellint, ja que els joves anaven a fora a buscar el seu futur. L’estat de conservació dels carrers i de les cases era molt precari però també la conservació de les tradicions com la romeria a Sant Domingo que es va perdre, les festes d’octubre o la Rogativa a Penarroja de 1970 que per poc no es fa. Però simultàniament es produeix un altre fenomen, el de l’adquisició de cases per part de famílies, moltes amb arrels Vallibonenques i altres que no per estiuejar al poble, i es comencen a restaurar cases del poble a partir de l’any 1974.

Els camins de Vallibona.

 

S.III aC - S.III dC. "En Morella, dice, hay una tradición itineraria, y, paralela á la actual carretera que pasa cerca de Vallibona, trazábase la calzada romana..”. (9)

 

Es construeix l'any 1560 un camí carreter per transportar la fusta de carrasca i de pi, que anava de Vinaròs a la zona de Rossell, on es bifurcava en dos ramals cap a la Tinença i els Ports, convertint la platja de Vinaròs en el principal carregador del nord del Regne de València. (10)

 

1607. Comença l'intent de construir una carretera entre Saragossa i Vinaròs a iniciativa aragonesa, per tal de dinamitzar l'economia del nord del regne. (11)

 

Pel camí del Ròssec baixaven la fusta que tallaven al barranc de Vallibona, enganxats per un extrem estirant-los i arrossegant-los amb animals de càrrega. (12)

La producció de fusta al terme de Vallibona per a la construcció naval al Segle XVIII, que portaven del barranc de Vallibona arrossegant probablement capa Xert i el port de Vinaròs.

 

El progrés sempre ha anat vinculat a les infrastructures. Vallibona no va tenir sort en aquest aspecte, malgrat les iniciatives de la gent que necessitaven i reivindicaven connectar-se de forma eficaç amb els mercats i altres nuclis importants com Morella, Vinaròs, La Sènia, Saragossa, etc, aquests infraestructures sempre van arribar tard.

En el treball ACENTUACION DE LOS CONTRASTES DURANTE EL SIGLO XIX EN EL NORTE DEL PAIS VALENCIÀ de Teresa Hernández Soriano, sobre les diferències en el desenvolupament econòmic entre les comarques del interior de Castelló i les de la perifèria, ell relleu, els fluxos d’informació, el desenvolupament desigual de l'agricultura, el sistema urbà i com no les infraestructures viàries, són els factors determinants que influeixen en aquest desenvolupament.

 

El terme de Vallibona fins a principis del segle XX només està connectat per multitud de sendes i camins, tots de ferradura, sent el medi de transport les mules i els cavalls. El transport no es podia fer amb carro, les càrregues havien d'anar damunt del matxo en sàrria o mitjançant arrossegament.

 

L’any 1929 s’acaba la carretera CV-111 que connecta Vallibona amb la nacional que va de Morella a Saragossa. L’any 1968 es construeix la pista forestal per accedir a Castell de Cabres i no es fins a l’any 1979 que s’obre la pista per donar sortida a Vallibona per Rossell, després de molt anys de reclamar-ho, ja que als hiverns en moltes ocasions la vila quedava incomunicada per culpa de les nevades. Posteriorment l’any 90 s’eixampla i desprès s’asfalta i ofereix una connexió directa amb el Baix Maestrat i sud de Catalunya.

 

A partir dels anys 60-70 del segle XX molts masos tenen accés per pista. Són pistes, algunes d’elles que es construeixen a iniciativa dels propietaris dels masos per poder accedir amb automòbil.

 

Referències:

1. Web el Portell de Morella. Segons el mapa fet per Huguet.

2. Notes sobre toponímia medieval de la comarca dels Ports.

3. http://usuaris.tinet.cat/aamela/filla1.html

4. AMYC llibre 20 pàg. 183.

5. AMYC llibre 12, pàg. 12. Arxiu Històric Nacional. Madrid. Clergat. Pergamins. Monestir de Benifassà. Carpeta 425, nº 5. Original.

6. Síntesis de la historia de Morella, pàg. 112.

7. Jurisprudencia administrativa: colección completa de las Volumen. Pàgina 721.

8. La Pastora del monte al mito, pàg. 288.

9. Web el Portell de Morella. Segons el mapa fet per Huguet.

10. Revista FONOLL nº 7. LA VILA DE VINARÒS (1610). Pàg. 25.

11. Revista FONOLL nº 7. LA VILA DE VINARÒS (1610). Pàg. 25.

12. I JORNADA ONOMASTICA SANT MATEU 2006, pàg. 231.