La transhumància és un fenomen molt lligat a les terres andorranes, ens podem fer una idea del volum que podia arribar a tenir gràcies a un passaport atorgat l’any 1718 i segons el qual s’autoritzava l’entrada a Catalunya de 16.503 caps de bestiar de llana que eren propietat dels sets ramaders més rics d’Andorra, entre els quals constaven els amos de cal Joan Antoni Torres d’Encamp.

Per a més informació: Nova aproximació a la història d’Andorra, Jordi Guillamet Anton

L’origen del poble es troba a uns 300 metres al nord de l’actual, a la carretera que connecta l’Alet amb Llívia. El poble, fins llavors dispersat, va anar unint-se i, estava situat al sud dels Angles. Es va citar per primera vegada el 908. Al 966, Sunifred II de Cerdanya-Besalú va donar el domini a l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà. És al 1181 que el senyor i abat de Cuixà, va rebre l’autorització d’Alfons I, rei d’Aragó, d’edificar fortificacions sobre el terreny, en part per fortificar la frontera del seu reialme. La primera menció del castell no és fins el 1.268. Deu anys després es signa el tractat de Corbeil, que va fixar la frontera entre els dos estats a la línia de Corbières. La plana del Capcir, va formar part dels Països Catalans dins el tractat dels Pirineus el 1.659 i, va ser atacat sovint pels comtes occitans. El castell dels Angles va jugar un paper defensiu fins la fi del segle XIII i durant el segle XIV, quan el rei de Mallorca, que era el rei fins llavors, va haver d’afrontar els atacs dels reis d’Aragó. El 1.289, Pere II va invaïr la Cerdanya i el Capcir i, també el seu successor Pere IV. Amb la tornada dels reis d’Aragó al seu reialme, després de l’extinció del de Mallorca, la defensa es va organitzar per lluitar contra mercenaris que venien de la Guerra dels Cent Anys. Entre 1.463 i 1.493, va haver-hi un nou atac francès i es va ocupar el Capcir i altres terres. Amb el Tractat dels Pirineus, el Rosselló, el Vallespir, la Cerdanya i el Capcir van formar part de França i la frontera es va moure uns quants quilòmetres cap al sud. El castell ja no tenia raó de ser. De la ciutadella medieval, només en resta la torre d’entrada. El 1.991, el municipi dels Angles va adquirir els terrenys de les ruïnes del castell per poder fer recerca i conservar les restes. Les excavacions van trobar una fossa de defensa situada al peu de la muralla i, els fonaments de dos habitacions a l’interior. Es van poder concretar dues fases d’ocupació, una primera als segles XI-XII i una segona de finals del segle XIII i principis del XIV. Sembla que l’església formava part de la fortificació. Malauradament, les terres han estat remogudes i, els vestigis que es podien trobar abans del 1.864, data del desplaçament del cementiri que era fins ara situat al costat de l’església, van desaparèixer aquest mateix any. Avui en dia, la silueta de la torre d’entrada s’enardeix orgullosa, testimoni d’un passat que ja no tornarà. La primera menció d’un lloc culte als Angles es remunta a l’any 908. El document confirma l’església de Sant Miquel dels Angles, en aquells moments Sant Salvador, com a propietat de l’abadia de Sant Jaume de Jocou en Razès. Al 965, el comte Sunifred II de Cerdanya-Besalú deixa en el seu testament el poble dels Angles a l’abadia benedictina de Sant Miquel de Cuixà. És a partir d’aquesta època que el poble venera l’arcàngel Miquel qui esdevé el patró del territori comunal. Les famílies del poble van participar activament en la construcció de la nova església de Sant Miquel dels Angles. Van participar en la construcció, aportant material dels voltants i fent la fusteria.

Formiguera ja era habitada des de l’època romana. L’església de Formiguera es menciona per primera vegada en la història el 873. En el mateix text és on apareix Guifré el Pelòs, que des de la data mencionada va ser comte d’Urgell i Cerdanya. Va ser un poble reial, ja que en ell estiuejava el rei de Mallorca Sanç I on hi va morir el 1324. Durant el segle XVIII va ser el poble més important del Capcir i contava amb 604 habitants.

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS El terme municipal de l'Alcora conté nombrosos testimonis del pas de les civilitzacions pretèrites per les nostres terres, però és a partir de la Cultura Ibèrica quan l'Alcora presenta una relativa abundància de jaciments, destacant d'entre ells els poblats de Montmirà i el Tossal dels Foies. La dominació romana va deixar també la seva petjada en el nostre terme municipal, en les partides de Montmirà, Mas d’en Plana, El Saltador, la Perereta i, sobretot, Santa, on existeixen vestigis d'un gran assentament rural d'època imperial, al costat del Camí dels Bandejats, que unia la zona prelitoral amb les terres altes de l'interior, i l'origen del qual pre-romà sembla més que provat. Durant 2004 la construcció de la nova carretera de Sant Joan de Moró a l'Alcora, deixà a vistes en Santa la planta sencera d’unes Termes romanes, que en l’actualitat son visitables. En la partida de Santa també han estat trobades diverses làpides sepulcrals amb epígraf llatí, fins a un total de 8, algunes d'elles ja citades pel príncep Pío de Savoia al segle XVIII. Els vestigis de la presència musulmana en el terme municipal de l'Alcora són relativament abundants, destacant per la seva singularitat i importància el castell de l'Alcalatén, que dóna nom a la comarca. Igualment musulmà és l'origen del topònim i del nucli de població de l'Alcora, en el centre històric de la qual es conserven alguns elements urbanístics i arquitectònics d'innegable arrel islàmica. El 24 de juliol de 1233 la fortalesa i territoris de l'Alcalatén són presos per les hosts de Ximén d'Urrea. En els anys següents s'erigeix als peus del castell una ermita d'estil de transició romànic-gòtic, típic de la reconquesta, sota advocació del Salvador. El 31 de desembre de 1305 s'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella, D. Juan Ximénez d'Urrea, cinquè descendent directe de Ximén d'Urrea, dóna a poblar la “pobla de l'Alcora de Alcalatén”, segons fur i costum d'Aragó, a 11 cavallers i membres de la noblesa amb la condició de portar 110 pobladors més, i reservant part de les terres per als moros que volguessin romandre en la vila. A partir de la concessió de la Carta de Població, l'Alcora va creixent en grandària i població en detriment de la Vila del Castell de l'Alcalatén. El 31 de desembre de 1336 Juan Ximénez d'Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església de l'Alcora. D'aquesta època conserva l'església parroquial alguns elements gòtics, emmascarats per les successives remodelacions i ampliacions que ha estat objecte. Data d'especial significació històrica per a la comarca de l'Alcalatén és 1418. Segons Concòrdia signada pels municipis de Llucena i l'Alcora, s'acorda entre tots dos el repartiment de les terres del poblat de l'Alcalatén, situat als peus del castell homònim, que havia entrat en una profunda crisi poblacional durant el segle XIV. El document es conserva en l'arxiu històric de Llucena. Entre les restes arquitectòniques d’ aquests segles cal destacar dos arcs apuntats localitzats a la plaça del Pati, al costat del traçat de la muralla medieval de l'Alcora, de la qual queden vestigis en nombrosos punts del casc antic de la ciutat. També mereix esment l'antic Ajuntament, avui rehabilitat com a Casa de la Música, que guarda en el seu soterrani quatre arcs gòtics apuntats, un arc rebaixat renaixentista i un petit llenç de tapial. El segle XVI està marcat per la figura del venerable cura Bertrán, nascut a Atzeneta del Maestrat en 1530, nomenat cura rector de l'Alcora en 1575, mort a la nostra ciutat en 1601 i impulsor de la primera ampliació de l'antic temple parroquial gòtic, donant-li el caràcter renaixentista que predomina en l'actualitat. Deixant al marge, pel seu particular significat en la història de l'Alcora, el naixement, desenvolupament, declivi i tancament de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, que serà tractada en capítol aparti, el segle XVIII comporta l'origen de dues tradicions fortament arrelades a l'Alcora, exponent màxim de la religiositat tradicional i, en l'actualitat, dels cicles festius de primavera (Setmana Santa-Pasqua) i estiu (Festes del Crist). En 1701 està documentada la primera processó del Crist, arran de la troballa miraculosa de la seva talla en una casa de la “Costanera de l’Advocat”. D'altra banda, en 1756 es concreta l'origen del romiatge de el “*Rotllo” que des de llavors se celebra el dilluns de Pasqua. El segle XIX s'inicia a l'Alcora amb un alçament popular, el 25 de setembre de 1801, conegut com “Revolta dels Caragols” per ser convocades les reunions dels subversius a toc de cargol de mar. La causa de la revolta va ser la negativa de la pagesia a pagar el delme de garrofes al Duc de Híjar, no reconeixent com a senyor de la vila més que al rei. El seu capitost va ser Francisco Les Guerres Carlistes tindran a l'Alcora episodis destacats, com l'esdevingut el 21 de març de 1838 en Sant Cristóbal entre les tropes del general isabelí Borso di Carminati i del rebel carlista Cabrera, el Tigre del Maestrazgo, que va mantenir la posició explicant tan sol amb una peça d'artilleria. En 1874 i 1875, durant la Tercera Guerra Carlista, la muntanya de Sant Cristóbal també serà escenari de notables fets d'armes. L'Alcora és fonamentalment agrícola fins a 1960, i gairebé exclusivament industrial a partir d'aquesta data. Per això els principals fets de la primera meitat del segle giren entorn del sector primari: creació de la Comunitat de Regants de l'Horta Major i el Sindicat de Regs (1905), construcció d'un nou pou per a regs en el Assut del riu (1907), fundació de la Caixa Rural i el Sindicat Agrícola de San José (1925), canalització de l'aigua de la font d’Aixart a la població (1927), inauguració del pantà de l'Alcora (1954), amb capacitat per 2'2 hm3... El desenvolupament industrial, centrat en les tantes vegades esmentat “monocultiu del taulell”, té el seu origen històric a la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda, fundada en 1727. Però serà en el primer terç del segle XX quan comenci el desenvolupament del taulell amb caràcter purament industrial. En 1930, l'Alcora comptava amb 9 fàbriques de taulells. La Gran Crisi de 1931 actuarà de forma implacable sobre el sector ceràmic: en 1936 només quedaven 3 de les 9 fàbriques inventariades pocs anys enrere. Després de la Guerra Civil es reprèn lentament l'activitat fabril, i només a partir dels anys 60 es produirà la veritable eclosió industrial i al seu torn demogràfica, passant l'Alcora de 5.274 habitants en 1960 a 7.036 en 1970, i sobrepassant-se per primera vegada la barrera dels 10.000 habitants en 2003. III mil•lenni: restes arqueològiques en les terrasses del barranc del Salt del Cavall II Mil•lenni a. de C. S'estableixen assentaments en llocs com la pedrera del Xufero i el “*Racó del *Corb”. Pertanyents a la cultura del Bronze. Segle VII a.C Es creen poblats ibèrics en llocs com el Tossal de la Foia, Montmirà, La Illeta i uns altres. Segle I d. de C. Els romans s'estableixen en poblats com a “Santa”, “La Perereta” o el “El Saltador” Segle IX-XII. Presència de restes musulmanes en llocs com “El Carapito”(taller de fabricació ceràmica). Segle X. Construcció del Castell de l'Alcalatén i el poblat de l'Alcalatén. 24 juliol de 1233. Presa de la fortalesa i territoris de l'Alcalatén per les hosts de Ximén D’Urrea. Segle XIV. Construcció de l'ermita de San Salvador 31 desembre de 1305- S'atorga Carta de poblament a l'Alcora. Per ella D. Juan Ximénez d’Urrea, dóna ha poblar la “Pobla de l'Alcora de *Alcalatén” S.XIV: Construcció de la muralla de l'Alcora. Portals de Marco i *Verdera. Torre del Repès. 1306. Jaume II, concedeix el dret a celebrar mercat setmanal els dimecres 31 de desembre de 1336. Juan *Ximénez d’Urrea concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'Església de l'Alcora 1418. Signatura de la Concòrdia entre els municipis de l'Alcora i Llucena per al repartiment del terme de l'Alcalatén. Abandó del Poblat del Castillo. 1546. Primer terrisser documentat en la localitat. El terrisser Baltasar Llidó 1575.el Venerable guareix Bertrán és nomenat rector de l'Alcora. 1578. Primeres notícies del terrisseria de la família Redolat, documentat fins a 1940. 1588. Ampliació de l'església Parroquial. Construcció de la portada renaixentista 1598. Ermita de Sant Vicent 1600. 7 terrisseries documentades (*Runa, Redolat, Bonet, Sancho, Asensi, Porcar i Mascarós) 1621. Construcció de l'església de la Sang. 1629. Construcció de l'ermita de San Miguel (La *Foia) 4 de juny 1632. Construcció del convent i església de Sant Francisco. 1701. Primera Processó del Crist documentada 1712-1735: l'Alcora explica almenys amb 17 terrisseries. 1 de maig 1727. Fundació de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda 1740. Construcció de la capella de Marc 1740-1760. Es documenten 30 famílies terrisseres 1756. Es concreta la festa de el “*Rotllo” el dilluns de Pasqua 1756. Construcció del portal de Piquera 17 de juliol de 1774. Construcció de l'ermita del Calvari, sobre una anterior de 1698 25 de setembre de 1801. “*Revolta *dels *caragols” (La pagesia de la localitat es nega a pagar el delme de garrofes al duc de Híjar). 1786. Sorgeixen 4 “fabriquetes” de pisa en competència amb la Real Fàbrica 21 de març de 1838. Batalla en Sant Cristóbal dins de la Primera Guerra Carlista. 1845: L'Alcora compta amb 7 fàbriques de pisa i 12 tallers de terrisseria 1855-1856. Reconstrucció de l'ermita de Sant Cristóbal 1873. Construcció de l'ermita de Sant Joaquín i Santa Ana (Araia). 1874-1875. Fortí carlista de Sant Cristóbal 1901. Ampliació de l'església parroquial. Construcció de l'actual façana principal. 1905. Creació del Sindicat de regs. 1925. Fundació de la Caixa Rural San José de l'Alcora 1927. Canalització de la Font d’Aixart. Arribada de l'aigua potable a l'Alcora 1930. L'Alcora compta amb 9 fàbriques de taulells 1942. Reconstrucció dels ponts de “La Font *Nova” i “*Bassó” 1944. Fundació de la fàbrica de pisa Ramos i Cia., hereva de la Real Fàbrica 1954. Construcció del Pantà de l'Alcora 1975. 55 de taulell i 2 d’esmalts 1976. Inauguració de “La Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora” 1983. Inauguració del nou Ajuntament 1994. Inauguració del Museu de Ceràmica 2002. Tancament de l'última terrisseria en actiu: germans Nomdedéu 2005. Inauguració de l'Escola Superior de Ceràmica

El soterrament de Joan de Brusca. A l’ermita dels Sants Joans, que&nbsp,&nbsp,fou la primera església del poble, es pot veure el sepulcre de pedrarobust i bast del fundador de la vila. Però la inscripció que s’hillegeix és molt posterior a l’època de la fundació de la vila, i la veupopular no recorda haver vist mai aquest sepulcre amb ossos. Es conta que el noble no va voler ser soterrat en un sepulcre de pedra, per no compartir la mateixa honra de Jesucrist.

&nbsp,

&nbsp,

Entre les primeres restes que trobem al terme municipal d’Albocàsser cal destacar el conjunt d’abrics pintats, testimonis de&nbsp,l’epipaleolític i del neolític que deixen constància de la vida i la cultura a través del que ara anomenem art rupestre llevantí, iniciat&nbsp,&nbsp,fa més de 8000 anys. De la mateixa època tenim restes d’assentaments i nombrosos estris de pedra. També són nombrosos els turons i les planures sobre els quals s’alçaven fortificacions i poblats en l’edat del bronze. Durant l’època ibèricahi havia assentaments disseminats pel terme, i de l’època romana es conserven restes aïllades d’una vila i d’una necròpolis. La cultura islàmica també hi va deixar empremtes, especialment en la toponímia.

La conquesta cristiana va tenir lloc cap al 1233 i la carta de població es va atorgar el 25 de gener* de 1239 al noble català Joan&nbsp,de Brusca.&nbsp, Els primers pobladors van ser 30 famílies que, pels&nbsp,cognoms, semblen vingudes de la zona nord-occidental del Principat. De mans senyorials va passar a mans reials i tot seguit eclesiàstiques. De manera que a començament del segle &nbsp,XIV depenia de l’Orde de Santa Maria de Montesa i formava part de l’Encomana de les Coves. La població va augmentar ràpidament i prompte va superar la de la capital.

En la història posterior, Albocàsser es caracteritza per haver pres part decidida en algun dels bàndols de les guerres que mai no han estalviat aquest terme. En la guerra de la Unió va ser el darrer poble en caure (1349) i un dels qui més va patir la repressió. El mestre de Montesa, aliat del rei Pere el del Punyalet, va entrar a degolla en la vila, matà vint-i-nou unionistes i va imposar multes terribles. Potser per aquesta experiència poc més de mig segle després la vila es va unir al rei en contra dels agermanats, per notornar a desafiar el poder reial. En la guerra de Successió Albocàsser va formar part activa del bàndol austriacista o maulet*, un altre cop els perdedors. En les carlinades els bocassins, com la major part del Maestrat, es van unir en massa als tradicionalistes mentre que una minoria local i els delegats del govern de Madrid professaven marcadament el liberalisme. Durant la Guerra Civil espanyola el front va estar aturat ací durant 18 mesos. A la muntanya de Muntogordo va tindre lloc una batalla on van morir vora de 4000 persones, la majoria regulars magribins de l’exèrcit franquista. Acabada la guerra, la resistència del maquis es va mantindre viva en aquestes contrades durant molt de temps.Eclesiàsticament, Albocàsser ha format part de la diòcesi de Tortosa des&nbsp, que es va fundar fins fa mig segle, quan va ser incorporada a la diòcesi de Sogorb-Castelló.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

El Museu Arqueològic de l’Alt Maestrat, creat el 1987, exposa&nbsp,&nbsp,una mostra significativa del passat de la zona mitjançant les troballes arqueològiques. Les restes més antigues que s’hi exhibeixen corresponen al període postpaelolític o epipaleolític (8000-5500 aC). Altres peces són del neolític, de l’edat del coure i del bronze, de l’edat de ferro i de l’època islàmica (segles IX al XIII).

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS

&nbsp,

Les valls de Tírig i la Valltorta estan poblades des del mesolític i l’eneolític (8000-2000 aC) per clans de caçadors que amb el temps van esdevindre sedentaris, les pintures rupestres d’aquests períodes en deixen constància. El Tírig actual arranca de la carta de poblament atorgada el 1245 a Joan Brusca, que va ser confirmadapel mestre de l’Orde de Montesa el 1375, de manera que el poble va quedar sota la jurisdicció de Montesa durant tota l’edat mitjana.

En l’època baixmedieval i moderna Tírig és un poblet que practica una economia de subsistència sense grans diferenciacions socials, la qual cosa explica l’absència de cases senyorials. Al segle&nbsp,XIX la&nbsp, població va augmentar moltíssim, però a partir d’aquesta data va començar el declivi a causa de l’emigració, fonamentalment cap a Catalunya. Actualment, la nova immigració està fent que el nombre d’habitants s’estabilitze

FETS HISTÒRICS RELLEVANTS

&nbsp,