Font:
pas
Autor/a:
Pas
Aportat per:
Manon Casalengo, Noemí St. Louis i Adèle Haydn
El camp de refugiats d'Argelers fou obert el 3 de febrer de 1939 al nord de la platja d'Argelers (Rosselló), destinat a les tropes de la Segona República Espanyola que arribaven al territori de l'estat francès durant l'evacuació de Catalunya els darrers mesos de la guerra civil espanyola.
El camp va concentrar, en unes condicions molt dures –fred, fam, polls, sarna, prostitució–, els republicans espanyols que fugien d'una guerra perduda. 80.000 persones van arribar-hi en menys de 7 dies. El camp va ser construït per a 15 dies i va durar 2 anys. S'hi van construir 300 barraques i s'estima que hi van passar unes 465.000 persones.
El gener de 1939 la ciutat de Barcelona va caure en mans franquistes i la victòria militar de la Guerra Civil queia definitivament de la banda dels militars feixistes colpistes. Mig milió de Republicans espanyols, per salvar la vida, van prendre el camí de l'exili cap a França. Aquest èxode s'anomenà La Retirada. El camp d'Argelers va ser el primer dels camps de concentració construïts al Rosselló. No s'havia previst res per a l'acolliment dels exiliats i al principi, només la sorra i la roba que portaven els abrigava. Poc després es van obrir altres camps com els del Voló, Sant Cebrià, El Barcarès, Bram i del Vernet. Això permeté disminuir la pressió demogràfica del Camp d'Argelers traslladant part dels refugiats a Barcarès.
Era una superfície sorrenca voltada de filat on foren construïts uns escassos barracons. S'hi van arribar a amuntegar fins a 65.000 refugiats en unes dures condicions a causa de la manca d'infraestructures del camp. De fet els refugiats reberen el tracte de presoners de guerra. El camp era vigilat per senegalesos (a partir del desembre del 1939, del 24è. regiment de tiradors senegalesos, de guarnició a Perpinyà) i espahís a cavall que es caracteritzaven per la seva duresa. Al camp d'Argelers les nenes i les noies joves portaven una espècie de xiulet fet amb canyes lligat al coll que feien servir en cas d'intentar ser violades pels seus guardians.
Edifici modernista de 1912, obra de l'arquitecte Albert Joan i Torner. Cedit al municipi pel Sr. Joan Sanpera i Torras. Actualment és la seu principal de l’Ajuntament de les Franqueses del Vallès.
L'edifici actual és una construcció medieval fortificada amb dues torres del segle XV, rectangulars, amb teulada i espitlleres. No obstant això, conserva restes anteriors com la portalada, que és romànica.
A Marata. Construïda, suposadament, per Bertran de Seva al segle XIV, va ser reformada al segle XX. Hi ha diverses finestres gòtiques. La finestra principal, del 1561, és renaixentista. Al davant de la torre, hi ha una capella dedicada a Sant Abdó i Sant Senén.
Parc del Montnegre i el Corredor - Punt d'informació Parc Natural Montnegre i el Corredor
Punt d'Informació Turística
El dolmen de Pedra Gentil
Construcció megalítica formada per 7 lloses clavades verticalment al damunt de les quals es troba la pedra de coberta. Actualment, desconeixem quin era l'aspecte original del dolmen de Pedra Gentil. Gràcies a la documentació escrita, sabem que l'any 1855 va ser restaurat pel senyor Josep Pradell, propietari de la finca on es troba ubicat.
Església de Sant Andreu de Vallgorguina
L'església és d'una nau amb l'absis quadrat. La coberta de volta de llunetes i cornisa seguida, està sostinguda per grans matxons exteriors que alhora la divideixen amb quatre trams. La façana de perfil sinuós motllurat, està arrebossada i emblanquinada. A la porta principal, s'hi accedeix per una escalinata de dos trams, és d'arc rebaixat, a sobre aquest arc hi ha una fornícula amb la imatge de sant Andreu, al capdamunt hi ha un gran òcul i en el coronament un petit ull de bou. El campanar situat a la banda de migdia, és de dos cossos, el primer és de planta quadrada, té dues finestres i un rellotge, sobre el qual arrenca el segon cos, que passa a ser octavat, aquest té quatre buits per a les campanes. Sobre aquest segon cos hi ha un acabament amb balustres. A l'interior a més de l'altar del sant Patró, hi ha sis capelles laterals amb les imatges d'època moderna.
Descripció de la masia: Masia de carener paral·lel i coberta a dues vessants de teula àrab, adossada pel costat de ponent a una torre de planta quadrada d'època medieval. La casa consta de planta baixa i pis, s'hi accedeix per una porta adovellada d'arc de mig punt, sobre la porta hi ha una espitllera i la finestra gòtica que correspon a la sala, que és d'arc conopial amb l'interior lobulat. Les altres obertures són senzilles de forma rectangular emmarcades amb bandes pintades grogues. Cal assenyalar que la façana està arrebossada i pintada, que conserva un rellotge de sol de bona factura i restes d'una pedra clau encastada a la finestra de la planta baixa amb la data "1562" i una roseta sexifolia. L'estructura interna de la casa respon a la tipologia habitual de les masies del segle XVI. A la part posterior de l'edifici hi ha un gran cos annexa amb grans arcades de mig punt que serveix de magatzem. Segle: XVI.
Masia de carener paral·lel formada per tres grans edificis al voltant de dos patis, tancada per un barri amb dues portes d'accés. La façana conserva la decoració esgrafiada de motius geomètrics que emmarca les obertures rectangulars de tota la casa. L'entrada al patí principal es fa per la banda est a través d'una porta d'arc de mig punt estriada, a la pedra clau hi diu "1843". La casa dels senyors és un edifici de planta, pis i golfes amb teulada de dues vessants de teula àrab, a la planta baixa hi havia el menjador, una gran cuina, la saleta i l'escala d'accés a les habitacions principals. Perpendicularment a aquest edifici en surt un altre constituït per planta baixa i pis, on hi havia hagut una capella dedicada a Mare de Deu del Roser, una galeria arcada al primer pis i una gran habitació amb decoracions de tipus barroc. Completen aquest primer pati la masoveria, unes quadres i unes cors on hi diu "1847". Al pati petit s'hi arriba bé des del patí gran o bé des de l'exterior pel costat de ponent a través d'una porta de llinda plana on hi diu " JOSEP PRADELL de la SERRA 1847 ", en aquest recinte només hi ha quadres, cors i galliners. Les estances principals de la casa estan decorades amb temes diversos, en el menjador les pintures són dedicades als descobridors d'Amèrica (Colon, Pizarro, Magallanes, etc....) amb la data de "1850", en els dormitoris hi ha escenes de can Pradell i visions de ciutats del món ( Sant Petersburg, El Caire, Betlem, etc.), hi ha d'altres habitacions que només tenen decoracions vegetals o angelets.
Església de Santa Eulàlia de Tapioles
El conjunt arquitectònic de Santa Eulàlia de Tapioles està format per l'església, el cementiri i una casa. L'església actual és el resultat de les diverses reformes que ha sofert l'edifici al llarg dels segles. La part més antiga que es conserva és l'absis que probablement data del segle XII. La nau és de planta rectangular amb coberta de volta reforçada per quatre arcs torals de totxo. Presenta diferents moments constructius: el més antic correspondria al terç de la volta d'arc apuntat, el segon a la resta de la volta d'arc de mig punt, i l'últim als arc torals i la cripta. El campanar, de planta quadrada, està adossat al mur de ponent de l'església. Segurament juntament amb el cementiri va ser bastit en la darrera reforma de l'edifici, a mitjans del segle XIX. Actualment la casa que estava adossada al mur de migdia de l'església està en runes. Es tractava d'un edifici senzill amb teulada a dos vents i obertures fetes de totxo. Només es conserva part de les quadres. Es tenen notícies de que en l'any 1860 s'anomenava l'edifici com "la casa de l'ermita de Santa Eulàlia".
El Centre d’Interpretació Andorra Romànica ens ofereix l’oportunitat de descobrir l’estil que domina a les Valls i aprofundir-hi. Tracta totes les manifestacions artístiques des del naixement del romànic i seguint les diferents onades d’influències artístiques. Exposa peces andorranes rellevants i ofereix audiovisuals i visites guiades per aprendre les característiques principals d’aquest estil.
Per a més informació i reserves: (+ 376) 839 760, www.patrimonicultural.ad i [email protected]
La Farga Rossell, dins la Ruta del Ferro, és un antic taller preindustrial dedicat a l’obtenció del ferro en brut que representa un dels centres d’interpretació més emblemàtics d’Andorra. Construïda entre el 1842 i el 1846 i en funcionament fins al 1876, va ser una de les últimes fargues actives del Principat. Avui en dia, permet explicar el procés de transformació del mineral del ferro en lingots i la seva comercialització. Se’n pot visitar el taller, on es pot veure el funcionament d’un martinet i de la trompa accionats per força hidràulica.
Per a més informació: www.fargarossell.ad
Els amants del novè art, a més, poden visitar a la Massana el Museu del Còmic i el seu seguit d’exposicions periòdiques sobre autors consagrats a escala mundial, com és el cas d’Antonio Bernal, Alfonso Font, Philippe Xavier i Ana Miralles.
Per a més informació: (+ 376) 835 693 i www.arca.ad
Un dels espais que val la pena veure és la Casa de la Vall, la qual es pot visitar amb una reserva prèvia i mitjançant una visita guiada. Permet conèixer la història de l’edifici, que al mateix temps va íntimament lligada a la història del país.
Per a més informació: apartat de Patrimoni, per a visites: www.museus.ad i [email protected]
El Museu Obert de Geologia Roques al Carrer és una iniciativa que mostra la geodiversitat mundial i el patrimoni geològic a Andorra a través de l’observació d’elements de l’entorn quotidià. La passejada pels carrers d’Andorra la Vella ens explica mitjançant una sèrie de plafons el món de la geologia. El museu està dividit en tres parts: el jardí de roques, l’itinerari geològic i l’itinerari per l’arquitectura del granit. Amb aquest darrer podreu conèixer l’art dels picapedrers tant en construccions tradicionals com en modernes, alhora que aprendreu que el granit ha estat un dels tipus de roca més utilitzats en arquitectura, pel fet que es pot trobar en gran quantitat a Andorra la Vella. I és que la part antiga de la vila està assentada damunt d’un dels contraforts de la serralada granítica de Carroi, que la domina.
Per a més informació: www.roquesalcarrer.ad i http://turisme.andorralavella.ad
Font:
Autores - Cèlia Morales/Pilar Andreu Rovira
Aportat per:
PAS
El Centre d’Art d’Escaldes-Engordany (CAEE) és un dels punts més emblemàtics de la parròquia. Aquest edifici va ser construït entre el 1933 i 1934 ideat per un monjo de Montserrat com a escola. Anys després, seria el garatge de l’hotel Valira per acabar acollint el primer cinema d’Andorra. El CAEE esdevé un dels béns culturals més apreciats de la parròquia, però no només pel seu valor històric, sinó també pel seu estil arquitectònic en tant que és un dels primers exemples construïts segons les premisses de l’anomenada arquitectura de granit. L’espai ara conserva i exposa dues col·leccions permanents: l’una dedicada a l’obra escultòrica de Josep Viladomat i, l’altra, a maquetes d’art romànic d’Andorra. També disposa d’una sala d’exposicions temporals i programació cultural per a tots els públics.
Per a més informació: tel. (+376) 802 255, www.e-e.ad i [email protected]
El Centre d’Interpretació de l’Aigua i del Madriu (CIAM) és un espai cultural dissenyat per experimentar, gaudir i aprendre sobre l’aigua i la vall del Madriu, dos dels recursos naturals més importants de la parròquia d’Escaldes-Engordany i Andorra. El CIAM presenta l’aigua i la vall del Madriu d’una manera lúdica i interactiva mitjançant un conjunt de suports sensitius i informatius, com una multiprojecció, i manipulatius, taules interactives i experiències tan sorprenents com ara caminar sobre l’aigua del riu del Valira d’Orient, banyar-se sota una cascada sense mullar-se i jugar en una plaça de vapor d’aigua. La visita al CIAM ens apropa als usos tradicionals de l’aigua, especialment l’aigua termal que brolla en les fonts d’Escaldes-Engordany, ens descobreix els secrets de la vall del Madriu, i ens explica els valors patrimoninals, naturals i culturals d’aquesta vall declarada patrimoni de la humanitat per la Unesco l’any 2004, en la categoria de paisatge cultural.
Per a més informació: tel. (+376) 890 879, www.e-e.ad i [email protected]
Us trobeu en un petit poble a la falda del Pirineu. Som 260 habitants que us volem fer conèixer el nostre paisatge, la nostra història i la de la revolució minera, que va tenir lloc al nostre municipi i que va marcar el nostre passat com a motor d'un moviment industrial essencial per al creixement de Catalunya.
La història d'Ogassa es perd en l'edat mitjana. Eren terres i cases que pertanyien a l'Església-L'abat Oliva, l'Abadessa Emma- i, a grans senyors-els d'Oriol, Guifré el Pelós.... Hi ha també el mite del comte Arnau, que expia les seves penes per les nostres muntanyes. Així era Ogassa fins que un pagès o un ferrer - hi ha dues versions de la història- van trobar unes pedres negres que tenien poder calòric i que es començaven a conèixer a tot arreu com a font d'energia: el carbó. Les grans companyies mineres comencen l'explotació de les mines l'any 1838 i, s'allarga fins que el 1967 es va tancar l'última mina, la Dolça ,i amb ella el ferrocarril que havia arribat a la comarca el 1880. Un tren que va donar molta empenta a la indústria catalana.
El carbó d'aquesta conca minera existeix gràcies a processos biològics, químics, físics i orogènics, que van fer possible la formació d'un mar interior a Catalunya, fa millions d'anys. La descomposició de la vegetació tropical existent, la pressió produïda per l'assentament dels materials i, el pas del temps, van crear el carbó i fins i tot una mica de petroli. Els jaciments d'Ogassa són de carbó del tipus hulla, de gran poder calòric i molta qualitat. Es troba al mig de grans falles i encavalcaments, cosa que fa molt difícil i perillosa la seva extracció.
L'ús principal del carbó de la conca minera d'Ogassa era per a la indústria manufacturera catalana, en plena expansió al començament del s. XX amb la revolució industrial com a marc del creixement del país. La forma d'extreure el carbó va ser a Pic i Pala, en galeries amb piles, capells i, enfustades, per intentar extreure les pedres de les entranyes de la muntanya. Recordem els oficis perduts de les mines: picadors, manobres, manyans, fusters, paletes, vagoners, freners (ofici difícil i arriscat) i les rentadores de carbó. Eines com punteroles, malls, pistolets, llums de carburo i, eines manuals que avui hem perdut quasi de la memoria.
El principal problema de les mines era el transport del carbó. Per solucionar els grans desnivells de les muntanyes, els enginyers van crear els plans inclinats, que consitien en dues vies paral·leles, per on baixaven les vagonetes plenes i pel seu pes, feien pujar les buides . Hi havia diferents plans que s'intuexen prop de la plaça Dolça . Del ferrocarril que havia d'arribar al port de Barcelona per a poder comercialitzar el carbó, s'en va començar a parlar l'any 1838, i el 1880, es va fer realitat l'ultim tram fins a Granollers. Diferents indústries van sortir de les mines: una acereria, un forn de vidre, fàbriques de cal, de ciment refractari, de pans de carbó....
Arribem a la fàbrica de pans de carbó, conseqüència directa, juntament amb les cimenteres, de la presencia de carbó a la zona. Aquest edifici eixemple de l'arquitectura industrial de principis del s XX, serà el futur centre d'interpretació de la industria minera. Havia estat un lloc on es feien conglomerats de pols de carbó amb brea i a molta temperatura, s'hi feien uns pans de carbó de 40x20cm, que anaven als forns de vaixells o de fargues. Temps després als anys 40, sembla que va acollir l'edifici de la turbina. Queden restes de totes dues activitats. Cal reconeixer que abans en sabien de fer edificis, ara podem gaudir de les arcades de pedra tallada tan treballades, del que era simplement una fàbrica.
Enfilem cap a l'estació de cable aeri de ca l'Armengol. Aquest edifici es va inaugurar el 1940 com a nova solució per al gran problema del transport del carbó. Venia del tall obert de Can Camps, aquí es repartia cap a la fàbrica i als tallers, on es rentava o es preparava per a la comercialització. Als tallers hi havia també l'economat, on es venien productes de fora, tan necessaris com ara l'arros, l'oli, vi... Pujant pel torrent, arribem a la font gran, on es va crear la primera turbina que donava llum a les cases mineres i a la indústria. Ogassa va ser el segon poble d'Espanya en tenir llum elèctrica, l'any 1900, aproximadament.
L'últim tram de la visita és el barri del prat de Pinter, amb l'església parroquial de Sta. Bàrbara, feta pels miners en honor a la seva patrona. En aquest indret hi havia l'ajuntament antic, les dues escoles, per a nens i per a nenes. Començant a baixar trobarem la casa dels enginyers “la torre” i les oficines. Podem veure runes del plan inclinat 5 al costat de la torre i, anirem a la plaça dolça que era on paraven les vagonetes. Poden continuar fins a St. Joan de les Abadesses tirant per la ruta de les vagonetes, passem pels tunels fets a mà, per on anaven les càrregues de carbó fins a l'estació de Toralles, camí de Barcelona.
Resta a dir que durant aquells anys la vida social era molt viva i complicada. Hi havia tres sales de ball, una cooperativa on s'intercanviaven productes de pagès, on es feien timbes i s'hi jugaven cases, fins i tot dones. Els miners tenien molts fills i, quan tenien 4 o 5 anys anaven a guardar les vaques dels pagesos a canvi de menjar. Als 14 anys baixaven de la muntanya a la mina. Cap als anys 50-60, l'educació va agafar importància, amb les monges dominiques i els capellans. Les mines van tancar, i va canviar la vida d'aquest poble miner de les faldes de Serra Cavallera al Pirineu Català.
Us estem molt agraïts per la vostra visita i ens agradaria que també visitéssiu altres espais que considerem molt especial:
Ermites romàniques del s X-XII,
St .Martí de Surroca i St Martí d'Ogassa
Itineraris a peu a Serra Cavallera, el Taga, St. Amand, Vidabona, Collada del Vent, Coll de Pal, refugis Montserrat i del Roser. Vistes espectaculars.
Itineraris a peu i en BTT, St. Joan de les Abadesses, Ripoll i a Olot per la collada de Sentigosa. Via verda.
Itineraris en cotxe de Ribes de Freser a Camprodon.
Aquí, a Ogassa us rebrem com a casa.
A tocar de l’església de Santa Eulàlia hi ha el Museu d’Art Sacre, que exposa els objectes litúrgics procedents de les esglésies de la parròquia, molts d’aquests trobats en l’última restauració feta al temple de Santa Eulàlia. Està dividit en tres sales: orfebreria, tèxtil i paper, i guarda un canelobre romànic de ferro forjat, un encenser de bronze del s. XIV, una Vera Creu de 1571, pergamins i altres objectes relacionats amb el culte a Andorra.
Per a més informació: (+376) 833 551 i www.encamp.ad
El Museu Etnogràfic Casa Cristo ens permet conèixer la manera de viure d’una família andorrana a principi del s. XX. La casa va ser construïda el s. XIX i l’any 1995 el Comú la va adquirir i la va adequar com a museu. Consta de tres plantes i un cap de casa. A la planta baixa hi ha l’entrada amb les eines de camp, el llenyer i un celler, mentre que el segon i el tercer pis és on els habitants feien vida (amb la cuina, el menjador i les habitacions). A l’última planta s’hi emmagatzemava i assecava la collita i també s’hi guardaven diferents utensilis.
Per a més informació i visites guiades: (+376) 833 551, [email protected] i www.encamp.ad
El Museu de l’Electricitat (MW) permet fer un viatge en el temps des del moment que es va descobrir aquest agent físic i ofereix, a més, una introducció sobre què és l’energia i la seva importància en l’evolució d’Andorra. Així, a tall d’exemple, s’hi pot trobar l’explicació de com s’aprofitaven les aigües al Principat fins que es va construir la primera empresa hidroelèctrica i els canvis en la infraestructura a principi del s. XX.
Per a més informació: tel. (+376) 739 111, www.museumw.ad i [email protected]
El Museu Nacional de l’Automòbil conté des de vehicles que van sorgir a l’inici de l’automoció, com ara una Pinette de 1885 propulsada a vapor, fins als que es conduïen en l’època dels setanta. També hi ha una col·lecció de motocicletes, algunes de molt antigues i curioses, i s’hi exposen diferents objectes relacionats amb el món de l’automòbil.
Font:
Museu de Ceràmica de l'Alcora
Autor/a:
Museu de Ceràmica de l'Alcora
Església Parroquial de l'Assumpció Ubicació: plaça de l'Església. Descripció: el seu origen es remunta 1336, quan Jaume II concedeix manes per a la sustentació i construcció de l'església parroquial de l'Alcora. De llavors conserva alguns elements gòtics, emmascarats per les successives ampliacions de finals del segle XVI (renaixentista) i segle XVIII (barroca). L'última ampliació va concloure en 1901. Del seu aspecte actual destaquen la portada lateral i les claus policromes renaixentistes, i els esgrafiats barrocs de la volta, en blava i blanc. A destacar: recentment s'ha instal•lat un òrgan de tubs que aprofita l'excel•lent sonoritat de la nau central. Al llarg de l'any se celebren nombrosos concerts i cicles de música molt recomanables per als melòmans i aficionats en general.
La Foia de l'Alcalatén. Ubicació: a 5 km de l'Alcora en adreça Llucena Descripció: Petit nucli situat en la bifurcació de les carreteres de Llucena i Costur, i per tant porta d'entrada als espectaculars paisatges del massís de Penyagolosa. En les seves proximitats es troben el pantà de l'Alcora i el Vaig moldre del Conde, i també importants jaciments arqueològics com Montmirà.
El Tossal de la *Ferrissa o el castell i despoblat de l'Alcalatén. A destacar: l'ermita de San Miquel conserva un interessant paviment ceràmic amb la representació del Hortus Conclussus, del segle XVIII, procedent de la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana del Comte d'Aranda.
Portals medievals Ubicació: Plaça la Sang / carrer del Carme. Descripció: l'origen medieval de l'Alcora és visible en alguns racons del seu casc urbà, especialment als dos portals del primitiu recinte emmurallat del segle XIV que es conserven en l'actualitat. El Portal de Marco (antic Portal de la Sang) s'obre a la plaça de la Sang, i va anar l'accés al primer barri extramurs de l'Alcora, entre els carrers Teixidors, Aigua i Sant Vicent. Sobre el mateix es troba l' Oratori dels Dolors o Capella de Marco. El Portal de Verdera es va denominar segles enrere “Portalico”, per la seva reduïda amplària respecte a la resta de portals. Donava accés directe a l'horta situada als peus de les muralles de l'Alcora. Almenys des del segle XVIII es va construir sobre aquest portal, que avui es troba enmig d'un llarg passatge escalonat.
Termes romanes de Santa (S. I-III d. de C.) Ubicació: partida de Santa Accés: carretera CV-190 (l'Alcora-Sant Joan de Moró), ajunto rotonda Descripció: el terme municipal de l'Alcora és ric en jaciments arqueològics d'època romana. El més destacat és Santa, situat al costat del camí dels Bandejats, que unia la Via Augusta amb les terres altes de l'interior. Recentment s'han localitzat i restaurat unes termes romanes en les quals es poden observar els diferents recintes que componien aquest tipus d'instal•lacions: caldarium per als banys de vapor calent, tepidarium o sala temperada, el frigidarium o zona de banys freds, el forn, l'aljub i molts altres elements.
Torre del Repès. Ubicació: Plaça del Pati. Descripció: com a vestigi més destacat de les muralles de l'Alcora (a més dels portals de Verdera i Marco), la coneguda com a Torre del Repès s'alça poderosa i robusta en ple casc urbà de l'Alcora. A l'origen, defensava l'entrada principal a la població. Mimetitzada entre els edificis que s'han anat annexant, en la seva façana s'aprecien els òculs d'il•luminació, cantonera de cadirat i rematada de merlets i merlons. El seu actual nom prové de l'ús que va tenir durant l'època medieval: controlar el pes de les mercaderies que obstaculitzen o sortien del recinte fortificat. A destacar: la Torre del Repès va ser presó des de finals del segle XIX a mitjan segle XX. D'aquesta època conserva nombrosos grafitis amb dibuixos i missatges escrits. Pendent d'una restauració que li retorni el seu aspecte original.
Tres indrets del terme de Benassal: el rivet, el castell de Corbó i l'escola del Canto
Font:
pas
El Rivet.Un paratge natural que constitueix una bona mostra de ,roure valencià, amb dos exemplars considerats arbres monumentals. També hi trobem algunes carrasques i una microreserva amb plantes endèmiques com la Succisa pratensis i la Listera ovata. Hi ha un itinerari marcat i un centre d’interpretació.
 ,Castell de Corbó. S’ubica en un penyal a 1060 m d’altitud, a lnord-oest de la població, just a la dreta del km 10 de la carretera de Vilafranca. Fou declarat Bé d’Interès Cultural el 2002. Es té constància de l’existència del castell des del segle XII , se sap que esva aixecar sobre un assentament de l’edat del bronze, i va ser ocupat posteriorment per ibers i romans. Al peus del castell va existir un poblat musulmà. Es tracta d’un castell de tipus roquer, amb un sol recinte emmurallat de torres barbacanes bessones de planta quadrada i torre major amb aljub. S’hi pot accedir des del sud a través d’una pendent molt pronunciada, però l’entrada més adient es troba al nord. Segons la llegenda popular, el castell es comunica per sota terra amb la cova situada als peus de la muntanya, on brolla una font.
 ,
 ,Escola del Canto. És l’antiga escola de la partida, construïda en la Segona República espanyola, fruit del projecte educatiu del bienni reformista. La mestra o el mestre vivia tota la setmana al costat de l’aula, i li arribaven xiquets i xiquetes dels voltants. S’hi pot arribar seguint un sender local senyalitzat. Rambla amunt trobarem elBatanet, ,estructura d’una , antiga fàbrica d’adobar. Dalt encara hi hauna mostra de pintura rupestre llevantina, el Racó de Nando.
