L’església de Sant Pere es va construir el 1985. Tot i així abans ja s’hi feia missa i es posava, si feia falta, una taula damunt la neu.

L’oficina de turisme es va construir en els anys 70-80, una època de gran creixement i que va deixar vàries oficines de turisme de fusta i punxegudes a diferents nuclis andorrans com Sant Julià de Lòria, la Massana i el Pas de la Casa

El Centre Esportiu i Sociocultural del Pas de la Casa és un exemple de l’arquitectura contemporània a Andorra. De gran sobrietat i estructura futurista és una instal·lació peculiar, no només pel seu volum i ubicació a més de 2000 metres d’alçada, sinó també per la gran quantitat de serveis que s’ofereixen. Hi podem trobar des d’una piscina a una biblioteca i a més, serveix de punt de reunió pels habitants del poble, sobretot en els dies curts i gelats d’hivern.

Autora - Cèlia Morales

Tardor 2011

En el nucli antic de la Mosquera es poden veure les cases de pedra i fusta que contrasten per exemple amb l’edifici de vidre de la casa Comuna, creada pels arquitectes Vergara i Garcia Borés.

L’església de Santa Eulàlia d’Encamp és la església parroquial. Va ser construïda a finals del segle xi, principis del xii. El campanar va ser afegit durant el segle xii i amb els seus 23 metres d’alçada és un dels més alts del principat. Aquest té tres pisos de finestres. Les dels dos primers pisos són germinades i, en canvi, les de l’últim van ser modificades per poder-hi posar les campanes en els segles xvi i xvii. Reformada en vàries ocasions, la primera va ser en el segle xvii, quan es va engrandir per la vessant nord i s’hi van afegir les capelles del Roser i de Sant Antoni. L’última reforma va ser el 1924 que es va modificar la capçalera de la nau per engrandir-la i crear-hi un centre parroquial. A l’interior també hi trobem tres retaules barrocs, reixes de ferro forjat i una roda de campanes. A més A l’exterior un porxo del segle xiv protegeix la portalada romànica. També hi trobem un comunidor del segle xvii, un petit edifici cobert a quatre aigües amb una finestra a cada paret, que era utilitzat per conjurar els atemptats.

La església de Sant Miquel de la Mosquera va ser reformada durant el segle xix. Al seu interior s’hi conserva un retaule de finals del segle xvi dedicat als sants titulars de la capella i patrons de la Mosquera. Aquests són Sant Miquel i Sant Joan Baptista. També s’hi poden veure unes pintures romàniques que representen la transfiguració de Crist que decoren la volta i les parets.

&nbsp,Autora - Cèlia Morales

Tardor 2011

El Pas de la Casa és un poble que encara no té 100 anys d’història. A finals del segle xix, només hi havia una sola casa, la barraca del pastor Valentí. El pastor hi era durant l’època d’estiu en què els pagesos portaven a pasturar els ramats. A l’hivern quedava totalment abandonat. En els anys 30, amb la construcció de la carretera, els obrers s’hi van instal·lar en barraques de fusta, la barraca del pastor Valentí continuava sent l’única de pedra. No va ser fins els anys 40 que s’hi van construir més cabanes de pedra. Normalment eren cabanes de dues plantes, a la planta baixa hi havia els animals i a la primera planta hi vivien les persones. L’actual carrer Major va ser el primer lloc on la gent es va anar instal·lant i en els anys 60 es funda el Pas de la Casa. Els terrenys sobre els que està edificat el Pas de la Casa pertanyen al Comú d’Encamp i, els contractants paguen el cens emfitèutic per un període de 100 anys des de que s’hi van establir. Els subministraments al Pas de la Casa han anat a poc a poc, encara no hi ha cementiri i, els habitants fundadors del poble encara recorden com donaven llum a unes poques cases a partir d’una turbina i una dinamo.

Com tota frontera andorrana, el Pas de la Casa ha estat lloc de contrabandistes i refugiats. Durant la Guerra Civil Espanyola refugiats catalans i espanyols travessaven la frontera per anar cap a França. Durant els períodes de les guerres mundials, el fet de creuar el rierol que surt de l’estany de les Abelletes, l’Arieja, cap a terres andorranes era símbol de felicitat i llibertat. El 1942 els soldats nazis arriben al Pas de la Casa i, tot i no entrar en terreny andorrà degut a la neutralitat del Principat, van posar un filat de punxes al voltant del riu per dificultar el pas cap a terres no ocupades. Aquest filat encara hi és, enterrat però hi és. De fet, el Pas de la Casa va ser una de les fronteres andorranes més vigilades pels alemanys a causa del gran nombre de refugiats que hi passaven.

La principal ruta de contraban era cap a l’Hospitalet. Com que s’efectuava durant tot l’any, els contrabandistes del Pas de la Casa havien d’utilitzar, mentre la neu durava, els esquís i les pells de foca. Degut a la proximitat entre el Pas de la Casa i l’estat francès, un dels altres intercanvis que hi ha hagut, és el de la mà d’obra en ambdós sentits. Aquest va augmentar amb la construcció de carreteres, tant en territori andorrà com francès.

La història del Pas de la Casa està íntimament lligada a la història de les pistes d’esquí. El primer telesquí andorrà va ser el del Coll Blanc, al Pas de la Casa, el 1957. Aquest fet va implicar la obertura de la primera estació d’esquí andorrana. El finançament va costar al voltant d’un milió de pessetes d’aleshores i va ser una construcció gens fàcil. Abans però, el 1952, Francesc Viladomat i Jaume Brugat van muntar una telecorda (similar al telebaby), que va ser un mal negoci i el van haver de desmuntar. Va ser la passió per l’esquí que va empènyer a aquests dos pioners andorrans a seguir amb la idea de construir un telesquí. El volien fer funcionar amb un motor de camió, però no ho van aconseguir. Al final van fer-lo funcionar amb un camió (tot sencer), un GMC amb motor Heuchel, que Francesc Viladomat utilitzava als hiverns pel telesquí i als estius per pujar materials i sorra per construir l’hotel Pic Blanc.

L’any 1967 el general Charles de Gaulle va fer una visita al Pas de la Casa com a copríncep d’Andorra.

L’Estany de la Font negra era un estany sense truites fins que un camió que transportava truites des de Noruega es va quedar bloquejat al Pas de la Casa a causa d’una tempesta de neu. El camioner va ser acollit per un pescador del poble i com a agraïment, el camioner li va regalar una caixa de truites petites que va llençar al llac.

Autora - Cèlia Morales

Tardor 2011

Les Homilies d’Organyà estan considerades el text literari més antic en llengua catalana. Descobertes l’any 1905 per l’historiador Joaquim Miret i Sans a la rectoria d’Organyà, les Homilies contenen un conjunt de sis sermons escrits sobre pergamí i relligats en un quadernet de vuit fulls. Van ser redactades l’any 1204 amb la finalitat de ser predicades pels canonges de la col·legiata de Santa Maria als fidels d’Organyà durant el temps de quaresma.

Autor - isidre Domenjó

Tardor - 2011

El contraban ha estat a Andorra una activitat molt arrelada al país. El diferencial fiscal i legal que hi havia amb els estats veïns ha propiciat el trànsit irregular de tota mena de mercaderies, en funció de les lleis del mercat, de l'oferta i de la demanda. Mules, tabac, alcohol, mitges de nylon, penicil·lina, llana, recanvis d'automòbil... L'impacte econòmic del contraban ha estat molt important, però la pressió de la Unió Europea i el desplegament de lleis internes que el dificulten han aconseguit ofegar un recurs tradicional.

&nbsp,

Les entitats bancàries andorranes han gaudit durant molts anys d'una còmoda opacitat, tot i els mecanismes implantats per evitar el blanqueig de diners. Un cop més, la pressió internacional -l'OCDE, en aquest cas- ha fet que Andorra hagi desplegat les mesures legislatives necessàries perquè l'hagin retirat de la llista grisa de paradisos fiscals.

HISTÒRICS

La remota presència humana a Bescaran és testimoniada pels tres sepulcres megalítics de l'edat de bronze , que encara avui es conserven.

Bescaran, amb més de 1.000 anys d'història, ja és esmentat el s. IXè a l'Acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell. La seva història va lligada a l'antic monestir de Sant Martí, quan ja abandonat, fou unit l'any 914 al cenobi de Sant Serni de Tavèrnoles.&nbsp, Consta que l'any 1012 hi havia en el mateix lloc un castell, propietat del vescompte de Castellbó, que fou enderrocat -a excepció de la torre romànica de sis pisos, encara existent- en començar el segle XIII.

El poble fou permutat l'any 988 pel compte Borrell II a favor del bisbe d'Urgell i de la canònica de Santa Maria de la Seu. Tot i així, els habitants de Bescaran eren “homes lliures”, fet que es relaciona amb l'existència del colomer medieval. Tot i així, des de finals del segle XI els bescaranencs pagaven, a canvi de protecció i defensa, un cens anual al bisbe. De fet, Bescaran pertangué al senyoriu i jurisdicció de la catedral d'Urgell fins la desamortització del segle XIX.

L'any 1838 s'innaugurà l'actual església parroquial i l'accés al poble no es normalitzà fins l'any 1949 amb la construcció de la carretera que puja d'Estamariu, així com del pont que dóna accés a Bescaran al costat del vell molí, en activitat fins l'any 1972.

Des de l'any 1970 forma part del municipi de Valls de Valira, tot i que el riu Bescaran no és tributari de la Valira sinó del Segre, al qual desemboca pel seu marge dret.&nbsp,

Autor - Ignasi Doñate

L’església de Sant Joan de Caselles, edifici romànic de final del s. XI, és potser una de les més emblemàtiques del Principat. Té les característiques del romànic andorrà: nau rectangular amb coberta de fusta, absis semicircular i campanar d’estil llombard, aquest últim, però, està separat de l’església per un porxo. A l’interior, s’hi conserva una Majestat romànica d’estuc sobre una pintura mural (s. XII) que representa l’escena de la crucifixió i en la qual es pot apreciar el sol i la lluna, aquesta és una de les dues Majestats que hi ha al món fetes en estuc. Al temple també hi ha un retaule del s. XVI amb influències alemanyes i italianes i, a l’exterior, les restes de les tombes d’un cementiri medieval.

Per concertar visites: tel. (+376) 851 434

Les altres esglésies que cal esmentar de Canillo són la de Sant Serni i la de Santa Creu. L'església parroquial de Sant Serni està ubicada al nucli antic de Canillo, l’estructura actual és barroca (s. XVII-XVIII) però es conserven vestigis de l’església romànica original (s. XII): uns murs exteriors i un baptisteri de granit. Conté, a més, pintures i imatges d’un valor notable: la talla gòtica d’un santcrist (s. XIV) i el retaule barroc de l’altar major, dedicat a sant Serni (s. XVII).

D’altra banda, l’església de Santa Creu, que està situada al mig del poble de Canillo, a la ribera del riu Valira, data de 1781. Cal destacar-ne el campanar d’espadanya, un retaule que representa el calvari i el fet que aquest temple és l’origen de la processó de Santa Creu.

La creu de Carlemany és una de les cinc creus gòtiques que es conserven al Principat i una de les dues que es troben a la parròquia de Canillo, l’altra és la creu de Set Braços (a Prats). Històricament estava ubicada al camí ral que anava de Prats a Meritxell però ara és a l’església de Canillo, es creu que podria ser un tribut als ferrers.

Un altre element patrimonial destacat de la parròquia de Canillo és el grup de gravats rupestres del roc de les Bruixes (a Prats), actualment en podem veure una reproducció davant del Palau de Gel de Canillo.

La capital manté el seu caràcter tradicional gràcies a vells molins i a cases tradicionals de muntanya. És el cas del molí fariner del Peano (una mostra de les antigues fonts de riquesa del país), que actualment és un restaurant, i de les edificacions que trobem al nucli antic: ca l’Armany i cal Fluix, béns comunals d’interès cultural, i cal Ferrer Nou, casa amb portal doble original als baixos. Aquestes cases estan restaurades actualment.

PATRIMONI El santuari de Nostra Senyora de Meritxell està dedicat a la patrona d’Andorra. L’edifici original era d’estil romànic i es té constància que a sobre d’aquest se’n va alçar un altre amb data de 1658. No obstant, la nit del 8 al 9 de setembre de 1972 un incendi va destruir completament la capella i el santuari, i també va fer desaparèixer la talla romànica de Meritxell (del s. XII), considerada una de les més antigues del Pirineu. Arran d’aquest fet, el Consell General va encarregar a l’arquitecte Ricard Bofill el projecte del nou santuari, que es va inaugurar l’any 1976. L’arquitecte defineix l’obra com una “recreació de l’art romànic en el 1980”.

Una part essencial del patrimoni de la parròquia és al centre històric d’Andorra la Vella, amb els barris del Pui, el Puial, el Barri Antic i el Cap del Carrer. Tota aquesta zona oferia fins ben entrat el s. XX l’aspecte tradicional d’un poble pirinenc, amb cases situades al llarg del camí ral i al voltant de la plaça major, des d’on surt tot un entramat de carrers estrets, empedrats i irregulars. Un cop passada la Segona Guerra Mundial, però, es va començar a modernitzar.

Són remarcables les antigues cases pairals Solana, Rossel, Molines i Guillemó, l’última de les quals va servir d’allotjament per a Jacint Verdaguer l’any 1883. Una de les construccions més emblemàtiques del barri del Pui és la Casa de la Vall, un edifici fortificat del s. XVI construït amb pedra del país i emplaçat sobre un penya-segat. De grans dimensions i de forma rectangular, és una mostra d’arquitectura mixta amb decoracions murals de temàtica religiosa i atributs defensius de tradició medieval, i és que, tal com proven alguns elements constructius, es va construir en una època que el país vivia immers en la inseguretat: disposa d’una torre triangular a la part posterior, d’una torreta en un dels angles, de matacans i d’espitlleres a la façana. Abans que l’any 1702 es convertís en la seu del Consell General, va pertànyer a la família Busquets, fet que commemora l’escut de la porta d’entrada i que duu inscrita la data de 1580, segurament l’any de la construcció. L’edifici també va ser utilitzat com a seu del tribunal, arxiu de la notaria i presó. Cap a l’any 1962 s’hi va realitzar una sèrie de reformes i actualment ofereix aquesta distribució: a la part central hi ha la sala dels Passos Perduts, amb pintures murals sobre la Passió que abans eren a la capella de la casa, la qual ara és el despatx del síndic general, al primer pis hi ha la sala de reunions del Consell General, amb l’armari de les Set Claus, una per a cada parròquia, i al segon pis hi ha el cap de casa, on hi havia el dormitori dels consellers. La Casa de la Vall s’ha convertit en el Parlament més petit d’Europa i té, en un edifici modern contigu, la seu del Govern d’Andorra.

Per a més informació i reserves: Oficina de Turisme, tel. (+376) 873 103 i [email protected]

Una altra construcció destacada és l’església parroquial de Sant Esteve, la qual, tot i que ha estat restaurada i ampliada, conserva encara el campanar i l’absis romànics del s. XII, aquest últim és el més gran i el més ric quant a decoració esculpida de tot Andorra. Una part de les pintures murals de la nau i el presbiteri, del s. XIII i atribuïdes al Mestre d’Andorra, actualment es poden veure al Museu Nacional d'Art de Catalunya. L’església també conserva retaules barrocs. En un mateix recorregut pel centre històric podreu veure la Creu Grossa, una creu de terme d’estil gòtic que fa d’indicador de per on passava l’antic camí ral, i, una mica més allunyada, hi ha la capella de Sant Andreu, una construcció senzilla d’origen romànic. Dins de la parròquia, també cal esmentar el pont de la Margineda, que creua la Valira tot seguint el camí ral i que és el pont medieval més gran d’Andorra, i els temples de Santa Coloma i Sant Vicenç d’Enclar.

L’església de Santa Coloma conté, d’una banda, una nau i un absis preromànics i, d’una altra banda, el següents elements d’època romànica: un campanar circular, una talla de la Mare de Déu del Remei i unes pintures murals al fresc. Les pintures van ser arrencades durant els anys trenta, però l’any 2007 van retornar al Principat. Al temple, també s’hi pot trobar un retaule de l’any 1721 dedicat a la santa titular. Pel que fa a l’església de Sant Vicenç d’Enclar, de començament del s. VIII, és una de les primeres esglésies construïdes al país. Aquesta construcció preromànica es va inserir en l’arquitectura militar del roc d’Enclar, de la qual es conserven restes de la fortificació i del poblat medieval que hi havia assentat.&nbsp,

També són interessants de veure les escultures contemporànies, d’autors tant autòctons com estrangers, que hi ha dins la parròquia. En són una mostra La Noblesse du Temps, de Salvador Dalí (La Rotonda), Robot en suspensió, de Van Hoeydonck (Prada Casadet), i La Maternitat, de Subirà (Prada Casadet).

La presa i la caseta del guarda de Ràmio tenen a veure amb les obres per a la captació d’aigües per part de l’empresa FHASA a la vall del Madriu. Es van efectuar durant la primera meitat dels anys quaranta,&nbsp, i van comportar l’edificació d’una sèrie de construccions que suposen una adaptació de l’arquitectura de granit a l’alta muntanya. Hi trobem la presa de captació i la caseta destinada a oferir refugi al guarda de la presa. Són dos exemples molt il·lustratius de l’adaptació de l’arquitectura d’alta muntanya als nous corrents estilístics.