L’existència d’aigua calenta a Escaldes ja era coneguda en l’antiguitat i va afavorir l’aparició d’artesans que l’aprofitaven per rentar la llana i iniciar així una indústria tèxtil. D’aquesta manera també es potencià la creació d’un nucli d’habitatges, el que ara coneixem com “el barri”, a l’entorn de fonts d’aigua calenta.

A la segona meitat de segle XX l’administració pública va decidir aprofitar aquest recurs natural per establir una xarxa de distribució que abastis la zona urbana, construint fonts públiques que s’hi troben per tota la parròquia.

Escaldes-Engordany és l’indret on conflueixen el riu Valira d’Orient, el riu Madriu i el riu Valira del Nord, per tant els ponts són un element central a la nostra parròquia per enllaçar diferents indrets i comunicar els veïns. Com a exemple podem destacar el Pont d’Engordany que enllaça el nucli turístic de la parròquia, Escaldes, amb el nucli antic, Engordany i que antigament era l’únic pas que unia aquestes dues zones. Altres exemples a remarcar són el Pont de la Tosca, el Pont dels Escalls i el Pont de Sassanat.

Text: Comú d'Escaldes-Engordany

Fotografia: Pep Quesada

El Museu del Tabac és un edifici emblemàtic de principi del segle xx, on es trobava l’antiga fàbrica de tabacs Reig de Sant Julià de Lòria que va funcionar del 1909 fins al 1957.

A través d’un sistema multimèdia, el visitant és guiat per un recorregut de la fàbrica en el qual s’expliquen els diferents processos de treball amb el tabac, la manufactura dels productes i la seva comercialització.

&nbsp,

L’adequació de l’antiga fàbrica Reig en Museu, significa la creació d’un espai per a la memòria històrica del país i d’un centre documental i de referència per a tothom que vulgui conèixer tot allò referent al tabac al camp, a l’assecador, a la fàbrica i al comerç amb relació a la història recent i la cultura andorranes.

&nbsp,

El Museu compta amb dos espais reservats per a l’organització d’activitats i exposicions temporals que actuen com a motor de dinamització del Museu.

La història del tabac a Andorra està fortament lligada al creixement i al canvi de model econòmic experimentat pel país durant el segle passat.

Gràcies a la indústria del tabac, Andorra va passar de tenir una economia rural tradicional, basada en la ramaderia, a ser un país modern i ric, amb una activitat econòmica centrada en el sector terciari.

Els inicis del conreu del tabac a Andorra estan lligats a la instauració del monopoli estatal del tabac a Espanya, l’any 1634 i el de França, el 1674. El contraban de tabac esdevé un negoci molt rendible i molts pagesos comencen a conrear-ne. Al llarg de tot el segle XVIII, aquest conreu s’intensifica en generalitzar-se com una nova font d’ingressos habitual per a les dèbils economies domèstiques.

Durant els segles XVIII i XIX, França i Espanya intenten pressionar Andorra per impedir el conreu del tabac al país i imposen sancions al contraban i el controlen a les seves fronteres. Malgrat els seus esforços, durant tot el segle XIX aquesta indústria basada en el contraban continua creixent.

Andorra enceta el segle XX amb una crisi econòmica motivada per la gran industrialització dels països veïns a finals del segle XIX, amb els quals l’economia tradicional d’Andorra no pot competir donat que la ramaderia és el pilar fonamental de l’economia. Per aquesta raó, la ramaderia es va abandonant per altres activitats. En aquesta situació, el tabac esdevé una alternativa econòmica de primer ordre i la possibilitat de conrear-lo lliurement propicia la proliferació de petits tallers que, amb el pas del temps, es transformaran en fàbriques tabaqueres importants.

Amb l’esclat de la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial la demanda de tabac andorrà experimenta un fort augment, propiciant la creació de nous tallers i la creació de les primeres fàbriques modernes.

Després de l’eufòria de la postguerra i amb l’entrada a Europa de les grans marques nord-americanes, el tabac andorrà perd terreny i només les fàbriques més modernitzades, com ara la Reig, poden mantenir-se en el mercat. Ben aviat, però, es recupera el mercat amb la producció de marques estrangeres a través de concessions, principalment de tabac ros, que experimenta un gran èxit a tot el continent.

La necessitat de tabac augmenta tant que, malgrat la mecanització de les tasques agrícoles i el monocultiu d’aquesta planta, es va fer necessari importar tabac estranger per a atendre la demanda.

L’any 1964 es crea la Junta de Tabac per regular les relacions entre pagesos i industrials i el 1974 s’estableix un conveni, segons el qual els fabricants podran importar un percentatge de tabac en relació amb el tabac andorrà comprat. Com que la demanda de tabac ros és molt elevada, els fabricants compren tota la producció andorrana per poder importar tant tabac com necessitin.

La bonança econòmica de la indústria tabaquera durant aquests anys no només permet mantenir les bases agrícoles del país, sinó que actua com a motor de desenvolupament, generant molta riquesa i dinamitzant tots els sectors productius relacionats amb ella.

Els anys 70 i 80 vénen marcats pels grans beneficis de la indústria tabaquera andorrana, però a partir dels 90 es fa patent l’excés de camps de tabac. Nous factors com ara l’augment de les taxes, l’increment de la repressió del contraban i la disminució de les vendes fan que s’obrin nous reptes i incògnites sobre el futur d’aquesta indústria que tant ha significat per a Andorra.

Hi ha dues Andorres. La d’abans de la Guerra Civil espanyola i la de després. El país que sempre havia estat, per la seva situació geogràfica, terra d’acollida va viure entre els anys 1936 i 1939 un procés de recepció d’immigrants refugiats ampli i durador que va donar un impuls fonamental al creixement de la població i que va enriquir i diversificar el microcosmos social andorrà. Les mentalitats tradicionals andorranes van entrar en contacte amb altres maneres d’entendre i organitzar una comunitat. Mentre es produïa aquesta fusió, Espanya travessava la dura postguerra i França estava immersa en una guerra mundial en la que Andorra va jugar un paper destacat en la xarxa d’evasió de soldats aliats i de jueus que fugien del nazisme Tot i la seva neutralitat, Andorra va estar uns anys amb un ull a la frontera del Pas de la Casa, pendent dels moviments de l’exèrcit alemany i amb l’altre a la Farga de Moles seguint les evolucions de les tropes franquistes. La presència de refugiats i dels maquis que, tenint com a base el Principat, feien incursions a les comarques catalanes de l’Alt Urgell i de la Cerdanya va provocar que entre el 1936 i el 1940 s’instal·lessin a Andorra tres destacaments de la gendarmeria francesa per mantenir l’ordre i protegir la població. El 1944 van tornar a fer acte de presència els gendarmes francesos i la Guardia Civil espanyola. Les tensions van arribar al seu punt culminant amb el tancament el setembre d’aquell any de la frontera hispanoandorrana per part del govern espanyol. La situació, però, va tornar a la normalitat. En aquells anys, l’estancament de l’economia espanyola va alentir també el creixement econòmic d’Andorra que es va anar recuperant i mirant cap al futur gràcies a l’arribada de turistes i a la presència d’estrangers desitjosos d’obrir comerços. La modernització del país entrava en una nova i decisiva etapa.

En els anys 40 el General Franco va fer construir als Pirineus tota una línea de búnquers per defensar&nbsp, el territori espanyol de possibles atacs de les tropes alemanyes, les aliades i, fins i tot d’incursions dels maquis. Els estrategs del projecte havien previst també la possibilitat de que les tropes invasores ataquessin l’Estat Espanyol per la frontera andorrana. Aquest projecte, anomenat Línia P (Línia Pirineus o Gutiérrez), volia blindar el territori amb 10.000 búnquers des del Port de la Selva &nbsp,fins a Hendaia. Dels 10.000 assentaments previstos només se’n van construir la meitat. Si ens dirigim cap els Plans de les Pines i el Planell de la Cuca podem visitar aquestes construccions. Mai es van fer servir, doncs un atac aeri o marítim feia inviable la defensa per terra, i van quedar abandonades cap els anys 50 quan la guerra freda i el joc d’aliances van posar Espanya en el bloc occidental. Actualment s’utilitzen com a refugi o aixopluc de pastors i excursionistes i també com a punts d’interès per fer visites.

 Tradicionalment s’han volgut atorgar a Palma uns orígens prehistòrics, els quals l’arqueologia no ha pogut corroborar. El cert és que la ciutat neix oficialment com a fundació romana el 123 aC, a mans del general romà Quint Cecili Metel. El carrer de Sant Roc i el carrer de l’Estudi General foren els antics eixos del cardo i decumanus de la ciutat i a llur intersecció hi hagué el fòrum, punt neuràlgic de la ciutat romana. Per tant, l’àrea d’aquesta primera ciutat correspon a l’actual barri de l’Almudaina, la qual fou fortificada. Es conserva una porta d’aquesta muralla: la del carrer de l’Almudaina. El període comprés entre els segles V i IX és conegut per la historiografia com el dels segles obscurs. Amb tot , d’aquest període es té documentada l’arribada d’una comunitat jueva a Mallorca, la qual romangué a Palma al llarg dels períodes successius de la història de la ciutat. L’any 902 les Illes Balears foren incorporades a l’emirat omeia de Còrdova. En un principi la societat andalusí ocupà la ciutat romana, que ara prendria el nom de Madina Mayurqa. Al segle X es dotà la ciutat d’una xarxa hidràulica a partir de la canalització de l’aigua provinent d’una font (la font de la Vila), a sis quilòmetres dels murs de la ciutat. També es construí un alcàsser dins l’Almudaina. La ciutat sofrí un augment demogràfic important, fet que provocà el creixement de la ciutat més enllà de les murades romanes. Per aquest motiu, a principis del segle XI s’executà un ambiciós projecte que eixamplà considerablement la ciutat i l’encerclà dins una nova murada. Aquesta nova ciutat correspon al que avui denominam Ciutat Antiga. El 1114 es produí la ràtzia pisanocatalana que destruí bona part de la ciutat. Això no obstant, Madina Mayurqa es reféu fins que el 1229 les tropes del rei Jaume I conquistaren Mallorca. La conquesta de l’illa per part del rei d’Aragó significa un abans i un després en la història de Mallorca i, per extensió, de les Illes Balears. És a partir de 1229, amb la creació del Regne de Mallorca, quan s’assenten les bases de la societat mallorquina actual: la religió, la cultura, les institucions, els costums, la llengua... Madina Mayurqa passà a denominar-se la ciutat de Mallorca. El 1249 s’organitzà tota l’illa a partir d’un gran municipi anomenat universitat. Les autoritats executives d’aquest nou govern foren denominats jurats. Ja al segle XIV, els jurats gaudiren d’un consell assessor que amb el temps es convertí en el Gran i General Consell. Durant l’edat mitjana i l’edat moderna la ciutat de Mallorca cresqué lentament dins els seus propis murs. L’assalt al barri jueu de 1391, l’assetjament dels pagesos durant la Revolta Forana de 1450 i les Germanies del 1521, en què pagesos i menestrals es feren amb el poder del Regne, són els fets bel•licosos més destacables, als quals es poden afegir episodis puntuals d’enfrontaments entre les diferents bàndols —el que avui en diríem lluites clàniques—. El 1715 les tropes borbòniques del rei Felip V entraren a la ciutat, els jurats de la qual s’havien declarat a favor de l’arxiduc Carles. Aquest fet provocà l’aprovació del Decret de Nova Planta, en virtut del qual desapareixien les institucions civils que des del 1229 havien configurat el Regne de Mallorca. Es recuperarà el nom antic de Palma, que substituí el de la ciutat de Mallorca. Administrativament la ciutat s’organitzà a partir del model castellà. Es creà l’Ajuntament de Palma, el qual heretà la casa dels Jurats i del Gran i General Consell, amb el seu mobiliari, del qual destaca especialment la galeria pictòrica dels fills Il•lustres de Mallorca. Durant la Guerra del Francès (1804-1814) Mallorca no fou escenari de cap camp de batalla, emperò això no vol dir que en visqués al marge. Palma esdevingué refugi de molts peninsulars. La ciutat s’omplí de gent de tota mena i condició. Malgrat aquest sobtat increment de població, Palma seguí creixent intramurs. Només ravals com Santa Catalina o el Molinar s’estenien tímidament. No és fins el 1900 que Palma aprovà el Pla Calvet d’urbanisme, a partir del qual la ciutat s’eixamplà molt més enllà dels seus murs defensius. El 1902 s’inicià l’esbucament de les murades, amb la qual cosa començà a eixamplar-se la ciutat, procés que només s’interrompria dramàticament durant els malaurats anys de la Guerra Civil. Cap a la dècada dels anys cinquanta del segle passat la indústria turística es desenvolupà amb força i arribà a ser el primer motor de l’economia illenca. Quan a finals dels anys setanta es recupera el sistema democràtic a Espanya, Palma ja és una capital turística immersa en un procés modernitzador i es torna a produir un important creixement urbà que s’ha allargat fins gairebé la primera dècada del segle XXI.

La ciutat permet de realitzar un amplíssim programa de visites de gran contingut educatiu i alhora enriquidor de coneixements i de vivències. Un bon plantejament és descobrir la ciutat des del punt de vista de la seva geografia llegendària, en una o diverses rutes on es combinen les tradicions, les llegendes, els detalls enigmàtics i les anècdotes. Deia Víctor Hugo que «la història té sa veritat i la llegenda en té la seva. La història i la llegenda tenen el mateix objectiu, dibuixar, més enllà de la persona caduca, la persona eterna». Crec que val la pena, doncs, a partir de les llegendes i les tradicions, donar a conèixer un poc més aquesta ciutat ancestral que és la vella ciutat de Mallorca.

Us propòs tres itineraris per aquesta geografia llegendària de Palma.

Pels voltants de la Seu.

Començam per l'Ajuntament on, si pujam a la sala de sessions, hi trobarem "l'Home dels Nassos", un retrat de Jaume I a qui els infants, dia 31 de desembre, havien de cercar tants de nassos com dies té l'any. Ben a prop, al vestíbul de la sala de sessions de l'Ajuntament, davant el quadre de Sant Sebastià, patró de la ciutat, podrem esbrinar com arribaren les seves relíquies a Mallorca, l'any 1523 i com aturaren la pesta d'aquell any, tot un seguit de prodigis que enlairaren el sant soldat a patró de la ciutat. Al corredor del vestíbul de la sala de sessions, descobrirem la nissaga cabrerenca d'Anníbal, el cabdill cartaginès que és el fill il.lustre més antic de la ciutat i del regne de Mallorca. Davallant cap a la sortida de l'Ajuntament, al vestíbul o entrada, hi trobarem en Tòfol i na Francinaina, els gegants de la Sala, ara per partida doble, ja que, a més de la parella dels anys cinquanta, recentment s'hi ha afegit una còpia de la parella de gegants desapareguda a Barcelona durant la Guerra Civil. A l'exterior de l'Ajuntament, contemplant la façana, podrem parlar d'En Figuera, el rellotge de la ciutat, i de les seves particularitats, com que antigament marcava les hores segons l'arc solar, diürn i el nocturn, del seu llenguate particular recordam que, a tres hores de nit, és a dir, quan feia tres hores que s'havia post el sol, tocava el seny del lladre, o el toc de queda. Més arran de terra, podem seure al banc de Sinofós, perquè tot va bé, si no fos per aquest costipat, o si no fos per aquest reuma... Als laterals del frontó barroc del portal de l'esquerra, hem de tenir bona vista per veure el Dragó i el Caragol, símbols, diuen, dels escultors de la façana.

Abandonam Cort i ens dirigim pel carrer del Palau Reial, i aviat arribam a la Seu, on no acabaríem mai, de contar llegendes i anècdotes, i menys si ens dedicam a descobrir detalls! Vora el portal major de la Seu, podem recordar la processó del Corpus i l'expressió que diu Pareix que té cera del Corpus!, que és com qui diu que sembla que té privilegi o exempció per no haver de fer determinada feina, i és que, realment, aquesta cera es venia molt cara, i només podien tenir-ne els privilegiats. També podem rememorar la processó de la Moixeta, que diuen que acabà com si no res, de tan poc èxit que tenia, però, guiats de la mà del polifacètic Pere d'Alcàntara Penya sabrem que era una processó instituïda a partir de la deixa pia de la noble senyora Moix, rica i petita, anomenada na Moixeta, quan ja ningú no se'n recordava d'ella, els majors feien broma de les jovenetes, a qui feien creure que si anaven amb una moixeta a la processó desencantarien en tresor de la Seu. També podrem fer càbales sobre l'expressió Ja tenim la Seu plena d'ous , que possiblement faci referència a la immensa quantitat d'ous que es necessitaren per pintar o per enlluir l'interior del temple.

Davant la Seu, tenim el palau de l'Almudaina, el vell castell reial de Mallorca, a la capella de Santa Aina es conserven les relíquies de santa Praxedis, que són objecte de tractament llegendari, ja que si hem de creure el cronista Binimelis, les va obtenir el rei Jaume III de Mallorca per haver vençut el rei d'Escòcia (sic) fent-se passar el rei mallorquí pel rei de França, oncle seu, durant la guerra dels Cent Anys. Després passam pel mirador de la Seu i, vora la capçalera de la nau lateral, veurem les restes d'un portelló cegat, on diuen que es tancà a finals de segle XVI la Dama Emparedada, Dona Elisabet Safortesa-Tagamanent. Davant el palau del Bisbe, ens podrem deleitar amb l'estrella del bestiari ciutada: el drac de na Còca, senyor de les clavagueres de la ciutat a mitjans segle XVII, fins que fou vençut pel cavaller Bartomeu Coc, un detall escultòric encimbellat al cantó de Can Colubí encara recorda la feta i, si entrau al Museu Diocesà, s'hi conserva el cos embalsamat del sauri (... té una llengo serpentina, quina por que em fa, padrina, diu el poema “La Colcada”).

Pel carrer de Sant Bernat, arribam al de Sant Pere Nolasc, al número 7 del qual s'alça Ca l'Oïdor Berga, on val la pena reflexionar sobre l'expressió Què en som jo de la mort d'en Berga? Efectivament, davant aquesta casa mataren en Jaume Joan de Berga l'any 1619, en plena lluita entre Canamunts i Canavalls, diuen que la repressió fou tan forta que interrogaren tothom, de tal manera que molta gent, que no en sabia res, digué la frase esmentada. 

La Ciutat Alta

Ens disposam a continuar el nostre pelegrinatge per la geografia llegendària de Palma amb un segon itinerari, que ens descobreix historietes de la Ciutat Alta. Des de la plaça de Cort, anam cap a la propera plaça de Santa Eulàlia. En la cantonada amb el carrer de la Cadena, a l’edifici dit can Vila, ben amunt, observarem el rellotge de sol, amb un missatge inquietant, un esquelet que aguanta la vergueta del pas del temps davant una jove ben garrida, al capdavall, una inscripció diu: “Cada hora fér, la darrera mata”. Davant l'església de Santa Eulàlia, recream una de les moltes llegendes del cappare de la nostra nissaga, Ramon Llull, ell mateix ens diu que fins als trenta anys fou trobador de l'amor humà, i que després es convertí a la vida religiosa, i meresqué el qualificatiu de joglar de Déu. Recorda la tradició que, quan Llull es trobava en la primera etapa de la seva vida, perseguí a cavall una dona que volia posseir, ella es volgué refugiar dins l'església, i el jove no s'ho pensà dues vegades i entrà dins el temple a cavall, quan la dona es trobava perduda, mostrà al sacríleg trobador el seu pit gangrenat, Ramon caigué del cavall i partí, esmaperdut, reflexionant sobre la finitud de les belleses materials.

Continuam pel carrer d'en Morei. En la confluència de la plaça de Santa Eulàlia amb aquesta via, a la dreta i ben amunt, destriam la creu de Nunó Sanç, un antic símbol jurisdiccional que recorda el repartiment de la Ciutat l’any 1230, després de la conquesta, la part esquerra correspongué al domini senyorial del rei, mentre que la banda de la dreta fou del comte del Rosselló, Nunó Sanç. Al número 8 tenim la casa anomenada Can Ordines d'Almadrà, al vestíbul de la qual hi ha un portalet gòtic amb un curiós missatge en llatí, que traduïm com: Casa't i calla, que el silenci et proporcionrà joies, relacionat amb el matrimoni del cavaller Vivot amb la donzella Santjoan.

En arribar a la confluència del carrer d'en Morei amb el de la Puresa i el de la Portella, feim una escapada cap a la Portella, on passam per davant Can Espanya-Serra (núm. 8) amb una façana molt enigmàtica, amb 28 cares que miren el vianant. Un poc més avall, tenim Can Formiguera, casal d'un dels capdavanters llegendaris de Mallorca, el Comte Mal, Ramon Burgues-Safortesa (1626-1694), II Comte de Santa Maria de Formiguera, el nom li ve perquè volia ser senyor feudal de forca i costell, tema ben històric, però, a més, el nostre comte assumí bona part de les llegendes del comte Arnau català, així, no us estranyi que la llegenda parli de la torre de comte, feta amb ajuda dels dimonis boiets, per on volia veure una monja de Santa Clara de la qual s'havia enamorat...

Pujam pel carrer d’en Serra, que conté els banys àrabs i voltam a la dreta pel de Sant Alonso. Més endavant, en plena zona que fou Call jueu, arribam al carrer de la Torre de l'Amor. Aquest encisador topònim ens evoca la llegenda de Mossé Faquim, un jueu molt ric, que s'havia enamorat de la dona de Magaluf Natjar. Mossé decidí construir a casa seva una torre alta que permetés veure les estances íntimes de la seva estimada i, fins i tot, contemplar-la personalment. Les protestes de Magaluf, arribaren al rei. El monarca decidí actuar i manà als seus oficials que fessin rebaixar dotze pams la torre de Mossé, ja coneguda aleshores, des de feia anys, amb el nom de torre de l'Amor.

Passam per l’església de Monti-sion, que ocupa el solar de l’antiga sinagoga jueva, i deixam enrere les històries del Call, ara a la recerca del convent de Sant Francesc. A l’interior de l’església podem visitar el sepulcre de Ramon Llull, i recordar la llegenda del seu martiri a Bugia i com fou recollit agonitzant per uns mariners genovesos, que el volgueren dur a la seva pàtria, però, quan pensaven que el vaixell ja hi era, resultà que es trobaven a la badia de Palma, on expirà el Doctor Il•luminat i on el seu cos volgué restar enterrat. També recordarem la lluita que el dia de morts de 1490 s'esdevingué dins aquest temple, en la coneguda banderia Armadans-Espanyols. Si no som afectats de perdre la son amb històries de por, podrem endinsar-nos dins la trama de la calúmnia venjada, que conta la terrible història d'una parella de joves nobles del segle XVII, el donzell deshonrà de paraula la donzella davant uns amics i després, tant va créixer la troca, que el jove hagué de partir a guerres de Flandes i la joveneta emmalaltí. Set anys després, el jove cavaller torna i sent campanades a mort: era la seva antiga enamorada, ell es confessà i la penitència fou vetllar tot sol la morta... la venjança no es féu esperar... serenament i freda la dama perseguí el cavaller dins l'església fins que amb un lliri que portava li tallà la llengua.

Pel carrer de Can Savellà, passam per davant Can Vivot i voltam a la dreta, fins a la plaça d’en Coll. En aquest solar hi havia la Carnisseria d’Amunt, on podem situar la llegenda recreada per Miquel Costa i Llobera al poema “El cap”, que conta com un mercader català assassinà un col•lega seu mallorquí. Perquè el seu crim no fos conegut, només havia de complir la condició de no trepitjar terra mallorquina… però, un dia de noces i de vi, posà peus en una barca i, sobtadament, despertà a Mallorca. A la Carnisseria, agafà el cap d’un xot –creia ell- per menjar. Però, els agutzils que el detingueren descobriren dins el sac la testa de la víctima que el mercader havia assassinat.

A la plaça Major, recordarem el solar de la Casa Negra, seu de la Inquisició, edifici ominós que fou enderrocat el 1823. I acabam la passejada a l’església de Sant Miquel, antiga mesquita musulmana, que acull la imatge de la Mare de Déu de la Salut. Aquesta figura gòtica, segons tradició secular, era la imatge mariana del vaixell del rei Jaume I, que fou llegada pel monarca al temple on se celebrà la primera missa a la fins aleshores Madina Mayurqa, ciutat acabada de conquerir. 

La Ciutat Baixa

Després dels dos primers itineraris, que transcorregueren per la Ciutat Alta, ara tancam el circuit amb el tercer itinerari, que ens descobreix contarelles i detalls de la Ciutat Baixa. Començam aquesta ruta, a la plaça de les Tortugues (plaça de Joan Carles I). A la cruïlla amb el carrer de Jovellanos, hi trobam una petita escultura, el Cap del Moro. Diuen si seria record de les execucions que manava fer el Capità Toni Barceló, corsari del segle XVIII, però, el més probable és que sigui el resultat d’una confusió entre 'cap' del Born entès com a començament o extrem, i 'cap' d'una persona que podria haver estat exposada al públic.

Continuam pel carrer de Jovellanos i voltam a l'esquerra pel carrer dels Paraires, fins que enllaçam amb el de Sant Nicolau, on trobam un carreró que no passa, el C/ del Port Fangós, aquest nom fou objecte d'una metamorfosi toponímica curiosa: del Port Fangós a la calle del Cerdo, ja que el primitiu portet desaparegué i el carrer del Port s'anomenà, equivocadament del Porc i, quan entraren a traduir els noms, posaren 'la calle del Cerdo'.

Al carrer d'Orfila podem trobar el Xerafí de Can Frasquet, una simpàtica imatge que identifica la pastisseria, per cert, diuen que en temps de Carnestoltes, les dones llevaven alguna prenda als homes i l'empenyoraven a Can Frasquet a canvi de dolços i llepolies, si el propietari volia recuperar l’objecte, havia de pagar religiosament l'empenyorament. A la plaça del Mercat, rere Sant Nicolau, hi trobarem la pedra de Santa Catalina Thomàs, on diu la tradició que la santa mallorquina esperava que l'admetessin a qualque convent. Diuen que totes les campanes tocaren prodigiosament quan l'acceptaren al de Santa Magdalena.

No gaire enfora, arribam al casal dit Can Berga, actual Audiència, aquí hi visqué devers l’any 1750 un dels homes més rics de Mallorca, Gabriel de Berga i Safortesa. Era tan ostentós que volgué enrajolar el seu casal amb monedes d'or, el rei li digué que ho podia fer, però com no volia que trepitjassin la seva imatge, hauria de posar les monedes de cantell, el senyor Berga tragué comptes i ho deixà córrer.

Ens dirigim a la Rambla i, a Can Pinós (núm.15), hi trobam l'escut dels Sureda de Sant Martí i la furera amb el lema que usà el cavaller Salvador Sureda Safont en el famós torneig celebrat a Nàpols l'any 1444, contra Francí Valseca: “Dins és lo qui el pren”.

Just devora el casal, desemboca a la Rambla el carrer de l'Ecce Homo, que recorda el miracle de l'aparició d'aquesta figura a una venerable dona que acabava de ser temptada malignament pel Dimoni. A l'església del convent de Santa Magdalena, podríem parlar llargament dels prodigis de santa Catalina Tomàs i de com era sotmesa a autèntiques tortures pel Dimoni, que sempre suportava cristianament i rebia també l'ajuda del Cel. D'aquest convent, també feim memòria de com l'any 1637 fou assaltat per l'escamot del pobill Togores, mentre cercava la seva dona, que s'hi refugià per escapar dels maltractaments del poc gentil cavaller.

Pujam cap a l'església de la Sang, on es conserva la imatge més venerada de Palma, la del Sant Crist de la Sang. Hi ha també una altra imatge de Crist encreuat més poc coneguda, el dels Condemnats a Mort, que era treta quan hi havia una execució, en una ocasió, conta la tradició que parlà a un condemnat penedit i li prometé la Glòria. També a l'església de la Sang hi trobam una altra joia, el betlem gòtic, procedent de l’antic convent franciscà extramurs de Jesús, conta la llegenda que és la deixa producte d'una promesa que féu un capità de vaixell en perill de naufragi.

Pel carrer de la Pietat arribam al de la Concepció, i a l'església d'aquest nom visitam el Sant Crist del Noguer, procedent del convent de Santa Margalida, d'aquesta bella imatge gòtica diu la llegenda que la trobaren tallada miraculosament dins el tronc del noguer. Passam per la font del Sepulcre, que recorda l'antiga església dels cavallers del Sant Sepulcre de Jerusalem i, després, travessam l'avinguda de Jaume III i avançam cap al Born, abans, devora la font de les Tortugues, contemplam la làpida que recorda els cavallers que tornejaven -o bornejaven- al passeig denominat precisament el Born. Davant Can Solleric, recordam l'anècdota que parla del seguici funerari que passà pel pati del casal aprofitant els dos portals que té, i de com arran d'això, la senyora s'enfadà molt i tancà el pas.

Continuam pel Born fins que voltam a la dreta pel carrer de Sant Feliu, dit popularment de ses Carasses, ja que a l'altura del número 10 s'alça el casal anomenat Can Pavesi, ben guarnit amb les cares disforjes que donen sobrenom al carrer, la més gran ens treu la llengua descaradament, amb l'epigrama Eundo (per al qui passa!) al capdamunt. Pel carrer de Montenegro arribam a la cruïlla del carrer de l'Estanc, vora el qual apareix el carrer de la Mà del Moro, topònim que recorda un fet verídic, l'assassinat d'un capellà pel seu esclau musulmà l’any 1731, i com la mà del convicte, una vegada executat, fou penjada a la façana de la casa.

Pel carrer de Montenegro, seguit del de Sant Joan, arribam a la meravella arquitectònica de la Llotja, amb l'Àngel defenedor de la Mercaderia acompanyat d’altres imatges, com les enigmàtiques gàrgoles, una de les quals sembla que emet un crit llastimós: Oh, com és fred! Ens dirigim cap a l'Hort del Rei, pels voltants del qual podrem contemplar la torre de l'Àngel de l'Almudaina, amb la imatge que li dóna nom, antic patró de la ciutat, diuen que l'escultor Antoni de Camprodon hagué de dur l’escultura a Sineu, on es trobava el rei Jaume II, perquè aquest li donàs el vist-i-plau. Davall l'àngel, a finals de segle XIV hi hagué el laboratori de l'alquimista Jaume de Lustrac, que tenia l'honorable feina de cercar dos elements ben esotèrics: la pedra filosofal i l'elixir de la joventut, com que a més de no trobar l’or tan preuat feia que el tresor reial malgastàs el sou que li pagaven, el rei Martí el féu acomiadar.

Per cert que al palau de l'Almudaina, durant a visita que féu a Mallorca el rei Alfons XII, l'any 1877, li presentaren les autoritats de l'illa, i quan tocà el torn al batle de Bunyola, que també era propietari rural, ja que tenia la finca dita els Cocons, després del títol de batle cridà ben fort "y señor de los Cocones", diuen que el rei li contesta: "Que Dios se los conserve muchos años, señor alcalde". A l'angle nord-oest del palau de l'Almudaina, vora la Costa de la Seu hi ha la temible torre dels Caps, on penjaven les testes dels executats "per terror e exemple públic"... bé, realment és una torre moderna, aixecada l’any 1909, successora de la genuïna.

A la costa del Conquistador, bo serà recordar la feina de la mula del tramvia, que ajudava a pujar la costa i, desjunyida quan eren a dalt, tornava tota sola a cercar menjar a Ca s'Andritxol, tot això abans de 1916, quan s'electrificaren els tramvies. A l'actual costa del Conquistador s’aixecava el convent de Sant Domingo, al seu claustre s'exposaven les gramalletes o santbenets dels condemnats per la Inquisició.

El Círculo Mallorquín, actual Parlament Balear, conserva moltes anècdotes de les classes benestants del segle XIX i de bona part del XX, algunes són referides a l'Arxiduc i altres a Joan March Ordines, diuen d'aquest darrer que, com no el volgueren com a soci, l'hagueren de tenir com a veïnat. Acabam la passejada al Born, per allò de “volta el món i torna al Born”. Si intentam conversar amb les esfinxs, les populars lleones, segurament ens contaran com foren censurades, ja que els retallaren els pits, i també ens recordaran aquella frase dedicada a un jovençà que pretengué excedir-se amb una joveneta, i aquesta li enfloca: "Ves a paupar ses lleones des Born!". Com deia Josep Pla, podem afirmar que els carrers i racons del centre històric de Palma no són simplement per passar-hi, són per estar-hi… i deixar-se endur pel seu missatge encisador.

Geografia Llegenària de Palma, Gaspar Valero i Martí

La població de Sant Martí de Provençals.

Vila de Provincialis ve esmentada en un document de l’any 1004 i del 1052 és un altre que cita un temple dedicat a Sant Martí, primer sufragani del de Sant Andreu de Palomar i, desprès de Santa Maria del Mar. Del radi de trenta passes d’immunitat a redós de les esglésies, sorgida a les assemblees de Pau i Treva del segle XI derivaria el mot “sacraria”, La Sagrera.

Terreny insalubre i amb aiguamolls en el seu extrem marí, però de terra fèrtil i força aigua, a més a més regada pel Rec Comtal, medieval però d’antecedents romans, s’anaren desenvolupant un seguit de masies autònomes, escampades pel territori i pel Decret de Nova Planta de 1716 el que era l’antiga parròquia de Sant Martí de Provençals es convertia en el Municipi homònim. L’ajuntament s’ubicà en una masia a tocar l’església, ambdues edificacions encara existents al que avui és la part alta de La Verneda. Per l’abundor d’aigua del rec Comtal, a finals del primer terç del segle XIX s’instal·len algunes adoberies paral·leles al Rec i a la carretera de Ribes, que en la industrialització de meitat se segle varen anar ajuntant-se a bòviles, fàbriques tèxtils, de catifes, molineries a vapor, un seguit d’establiments de fabricació de lleixius i sabons o ja químiques al Segle XX, però sobretot la important fàbrica d’automòbils La Hispano Suïssa, desprès convertida en PEGASO, o ENASA, oberta el 1911 i ara parc i pulmó sagrerenc. El mateix procés d’industrialització transformà tota la vida de Sant Martí de Provençals i en el mateix terme municipal altres dos nuclis s’urbanitzaren ràpidament: el Poble Nou i el Clot, fins al punt que pel 1882 la vella parròquia de Sant Martí es traslladà al Clot i tot seguit es construí un nou edifici, proper a la nova parròquia, per a seu municipal.

Tot però s’estroncà quan el 20 d’abril de 1897, quan l’antic terme de Sant Martí, amb d’altres, fou annexionat a la Ciutat de Barcelona. A partir de 1845 començà la primera urbanització de La Sagrera, fins aleshores els habitatges dels treballadors s’arrengleraven al llarg del carrer Provençals, ara Berenguer de Palou. La propietat era majorment dels amos de les masies importants, com La Torre del Fang, que data del segle XV, Can Ros, la Torre Sellers, etc. Però les masies les regentava un masover car els propietaris eren absentistes. Josep Enric Coll i Massades, heretà unes terres del seu oncle Pacià Massades i foren l’origen del primer urbanisme sagrerenc, a redós de la plaça que avui es diu Massades i pels carrers Coll, Monlau, Cortit i Mossèn Juliana. El barri s’escampà pel que actualment son carrers de Portugal, Martí i Molins, etc, quedant barrat entre dos línies de ferrocarril en construir-se aquest abans del darrer terç del segle XIX. La ubicació d’una estació ferroviària de mercaderies els anys vint del segle XXè va contribuir no només a un augment de la població, sinó d’un seguit d’establiments auxiliars. Fins el 1932 es seguí utilitzant com a església la de Sant Martí Vell, però l’accés, travessant el ferrocarril i pel mig de fangars era incòmode, de manera que el 1932 es beneí la nova parròquia dedicada a Crist Rei.

La Sagrera té un bon teixit associatiu amb entitat con el CF Sagrerenc, que arrenca de 1915 o modernes com la Fundació Nau Ivanow, equipament cultural de qualitat i avantguarda. Si pel 1979 l’antiga fàbrica d’automòbils PEGASO va marxar del barri, a partir del 2000 va iniciar-se un ampli procés de transformació en construir-se actualment la nova estació ferroviària d’alta velocitat, noves línies de metro i desenvolupar-se en antics terrenys fabrils i ferroviaris l’anomenat Pla Sant Andreu-La Sagrera, amb nous edificis i nous usos que transformaran, completament, la vida local.

Un poble és fruit de la seva història. L’explicació de molts fets actuals i trets característics rau en fets passats, n’és un clar exemple el paisatge. Aquest apartat no pretén recollir tota la història detallada de Banyalbufar, sinó una sèrie d’esdeveniments clau. Per les persones més interessades es recomana l’abundant bibliografia específica existent. La prehistòria. Les primeres dades disponibles que actualment coneixem referents a l'ocupació dels humans a Banyalbufar, daten de la cultura pretalaiòtica (3000 ‐ 1400 aC). Es tracta d'unes restes d'enterraments humans, situats a al lloc anomenat Corral Fals, a la possessió de Son Bunyola. Tres jaciments són d'una època posterior, la talaiòtica: dos d'ells situats també dins la possessió de Son Bunyola i un altre a Son Valentí. Destaca l'existència de les restes d'un talaiot, de planta circular, en mal estat de conservació. La època romana. En quant a l'època romana a Banyalbufar, poca cosa podem afirmar ateses les poques restes trobades. Només s'han trobat algunes restes de ceràmica sigillata i, possiblement, l'assentament romà al municipi fou molt dèbil atès que la construcció del mateix, amb el sistema de marjades, hom l'atribueix a l'època musulmana. L'origen de la Vila. Efectivament és amb la conquista musulmana de Mallorca i amb el desenvolupament d'aquesta nova cultura (902 ‐ 1229) quan realment el poble neix, tal i com el concebim a l'actualitat. Sembla que prest s'hi instal∙là al que seria ben aviat Banyalbufar, una comunitat andalusina. L'assentament pertanyia al districte de Bunyula, el qual agrupava els pobles de Banyalbufar, Esporles i Bunyola. Foren els andalusins els qui "construiren" l'actual paisatge banyalbufarí. Feren néixer el poble, des del batiar‐lo amb el seu topònim (Bany al bahar ‐construït vora la mar‐), fins disenyar i executar marjardes, safareigs i tota una xarxa hidràulica que els investigadors anomenen Ma'jil. La Conquesta i el repartiment de terres. El major canvi, tan social com econòmic, va ser a partir de la Conquesta de Mallorca mitjançant l'atac de l'exèrcit català de Jaume I, l'any 1229. Després de la conquesta de Mayurqa als musulmans, l'illa es va repartir entre els nous conqueridors. Pel que fa a Banyalbufar el poble es repartí aprofitant les dues grans zones o valls que feren de separació territorial entre els dos grans senyors feudals. Vall I (la vila pròpiament dita): sota domini del cavaller Ramon Sa Clusa. Vall II (les actuals possessions de Son Bunyola, Son Valentí, Son Balagueret, Son Coll i el nucli des Port des Canonge), sots domini de Gilabert de Cruïlles i del bisbe de Mallorca. Aquests primers senyors feudals de Banyalbufar s'encuidaren d'explotar territorialment el municipi amb la única finalitat de cobrar rèdits com a pagament de l'aportació feta en la conquista de l'illa. El primer que fomentaren, doncs, fou la repoblació del municipi amb nous vinguts de Catalunya, principalment, atès les terres havien estat abandonades pels musulmans. Segles XV, XVI i XVII. Devers l'any 1450 existia una forta tensió entre Ciutat i la Part Forana, per desavinences econòmiques principalment. Aquesta situació va motivar la revolta forana, i es saquejaren diverses possessions banyalbufarines en mans de ciutadans (Planícia i sa Teulera). Els conflictes socials però, no acabaren aquí. Va sorgir la "Germania" mitjançant la qual els anomenats "agermenats" (vilans i menestrals) demanaven que s'eliminàs el deute públic, l'abolició d'impostos indirectes i en definitiva una reforma general de l'administració. La "guerra" entre "agermenats" i "mascarats" (mercaders i senyors de Ciutat) provocà destrosses. Aquests darrers foren saquejats i assassinats, tal i com ho documenten els escrits de l'any 1522. L'ambient de por i inseguretat, va fer que fins i tot el senyor de la Baronia que, en aquell temps era Jaume Joan de Lloscos viatjàs cap a Menorca per tal de refugiar‐se. La mateixa Baronia fou assaltada poc després i els agermenats hi robaren vi (malvasia?) que s'endugueren cap a Ciutat. També consta que els agermanats es tancaren dins d'una torre de defensa (segurament la de Sa Baronia) per tal de defensar‐se des mascarats. Finalment el moviment agermanat fracassà i alguns banyalbufarins foren castigats. L'any 1579 es començà a construir la Torre del Verger i el 1584, s'encarregà a Gaspar Homs que pintàs el que llavors havia de ser retaule major de l'església (Nostra Senyora). Pel que fa al règim administratiu, Banyalbufar i Esporles formaven una mateixa Universitat. La Seu administrativa es trobava situada a Banyalbufar, mentre que la seu eclesiàstica, la parròquia, es trobava a Esporles. Aquest dualitat eclesiàstica‐administrativa provocà molts conflictes entre ambdós pobles, perquè Esporles ‐amb més població‐ reclamava a les autoritats del Regne ser la seu administrativa o, en tot, cas separar‐se de Banyalbufar. Segles XVIII. A la segona meitat del segle XVIII Esporles sol∙licità al Reial Consell de Madrid la separació definitiva amb Banyalbufar, però que no arribà definitivament fins a l'any 1836. L'economia de Banyalbufar es basava en l'agricultura i l'activitat pesquera. Fou famós el conreu de la vinya al municipi, especialment per l'elaboració del vi de malvasia, reconeguda i exportada arreu d'Europa. El Segle XIX. L'any 1839 la plaga del pugó arrasà les vinyes banyalbufarines, tan apreciades per ser la matèria prima en l'elaboració de la malvasia, beguda de reis que s'exportava a la Península. L'any 1850 una gran sequera féu molt de mal també als cultius en general, per acabar de rematar després amb l'arribada de l'oïdium. La carretera que uniria Esporles amb Banyalbufar es construïa gràcies al general Cotoner (Ferran Cotoner i Chacón) i a l'ajuda de la Diputació Provincial. Mitjançant la restauració borbònica (1875) a Banyalbufar controlaven la política municipal els senyor de Planícia i de Son Bunyola, juntament amb el General Cotoner de La Baronia. Fins en aquell moment la connexió era a través del camí de Correu. Al 1882 es construeixen els rentadors públics a Sa Canaleta. L'any 1885 s'instal∙la al poble una comunitat de monges agustines que es dedicà a l'ensenyament i a assistir els malalts a la vila. La plaga de la fil∙loxera (1891) féu que la vinya fos substituïda pel conreu de la tomàtiga, especialment la de ramallet, que es comercialitzava a Ciutat i s'exportava a Barcelona. El Segle XX. L'any 1913 s'erigí en parròquia l'església de Banyalbufar, que fins aleshores havia estat vicaria d'Esporles i, al mateix any, es duu a terme la inauguració de la fàbrica d'electricitat. Durant la Dictadura de Primo de Rivera es va anomenar batle a l'amo Antoni Albertí de cas Cosí. Amb la Segona República, es continuaren fent obres públiques, com ara una xarxa de clavegueram o un petit escorxador situat a Sa Canal Nova. Un inspector d'ensenyança intentà tancar l'escola de monges agustines, però el poble el féu fora ben aviat. Durant la Guerra Civil, els càrrecs municipals foren ocupats per la Falange. Partiren des de Banyalbufar 16 banyalbufarins a lluitar a la Guerra. Dos d'ells moriren en el combat. Després de "l'any de sa neu" (1956) i la calabruixada de 1959, la decadència del cultiu de la tomàtiga de ramellet féu emigrar molts banyalbufarins cap a Ciutat. La democràcia i principis del segle XXI. L'època democràtica (1977) és encetada pel nou batle elegit Jaume Tomàs Font. Durant aquests primers anys de democràcia destacà la figura política del banyalbufarí Jeroni Albertí Picornell, actual Fill Il∙lustre del poble. L'any 1995 Banyalbufar la política banyalbufarina entra en una nova etapa mitjançant la victòria a les eleccions municipals d'un nou partit, Independents per Banyalbufar, amb els batles Antoni Mora Vich i Manuel Romero. Actualment, el Consistori es troba presidit per Unió Mallorquina amb el batle Mateu Ferrà, amb l'existència d'un pacte de govern entre la formació Agrupació Port des Canonge i el Partit Popular. Resta a l'oposició Independents per Banyalbufar.

Fonts

&nbsp,AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.
ALBERTÍ, BENET, (1997), Banyalbufar a l’ombra de la falange, Edicions Documenta Balear, Col•lecció La Guerra Civil a Mallorca poble a poble, Palma. DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma.
ROSSELLÓ, RAMÓN I ALBERTÍ, JAUME, (1995), Història de Banyalbufar segles XIII-XVI, Lleonard Muntaner Editor, Llibres de la Nostra Terra 14, Palma.