El Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà és el millor jaciment de l'Europa occidental per conèixer el pas de l'home de Neandertal a l'home modern. El seu interès ja va ser avalat per les primeres excavacions arqueològiques, iniciades l'any 1943 pel doctor Josep Maria Corominas. En l'actualitat es porten a terme des de la Universitat de Girona i el Museu d'Arqueologia de Catalunya-Girona. El 1996 el Consell Comarcal del Pla de l'Estany va iniciar les obres de l'actual Parc.

Les coves del Reclau, nucli del Parc de les Coves Prehistòriques de Serinyà, van ser ocupades per diferents poblacions des dels inicis del paleolític mitjà fins a l'edat dels metalls.

Aquestes coves es van formar per l'alternança de dos processos. Un en què l'acció de l'aigua de torrents que formaven cascades va dipositar el carbonat de calç que formà el travertí, i l'altre en què les aigües dissolien part del travertí format anteriorment. Durant el paleolític mitjà van ser habitades primerament pels preneandertals (Homo heidelbergensis), al voltant de fa uns 200.000 anys, i posteriorment pels seus successors, els neandertals, com a mínim entre fa 90.000 i 39.000 anys. Tant uns com altres eren caçadors-recol·lectors nòmades que es desplaçaven constantment per buscar aliments.

Tant els neandertals del paleolític mitjà com els humans moderns del paleolític superior van habitar aquestes coves en moments de clima més fred que l'actual, que corresponen als últims episodis glacials. El paisatge era estepari, dominat per les gramínies i on els arbres eren poc abundants. A partir del neolític, amb un clima comparable a l'actual, les coves del Reclau es tornen a fer servir, encara que de manera esporàdica. Els humans, que practiquen l'agricultura i la ramaderia i viuen en poblats a l'aire lliure, les utilitzen com a lloc de magatzem dels cereals, per tancar els ramats o com a refugi puntual (7.000-4.700 anys).

Durant el neolític final, el calcolític i bona part de l'edat del bronze (4.700-3.100 anys), les coves es fan servir com a lloc sepulcral, on els enterraments humans s'acompanyen amb diversos objectes funeraris.

&nbsp,

DE L'1 DE SETEMBRE AL 19 DE DESEMBRE

&nbsp,

VISITES GUIADES&nbsp,

Dissabtes

Visites guiades a les 11.15h, 12.15h, 13.15h, 16.00h.

Diumenges

Visites guiades a les 10.15h, 11.15h, 12.15h, 13.15h.

&nbsp,

TALLERS PREHISTÒRICS

Pont de la Puríssima: els dies 4, 5, 6 i 7 de desembre d'11.15h a 16.45h i el dia 8 de 10.15h a 14.45h

Taller de tir amb arc i propulsor, taller de pintura rupestre, taller de demostració de talla lítica.

L’església, dedicada a sant Martí, té un campanar d’espedanya amb dos arcs de quart de cercle, l’edifici pertany al romànic avançat de la comarca (s. XII –XIII).

Més endavant s’hi adossà la rectoria, on vivia el capellà que regentava la parròquia, a hores d’ara hi ve a celebrar la missa un capellà, els serveis pastorals del qual també comparteixen altres pobles de la rodalia.

Adossada a l’església hi ha l’antiga sagristia, que també havia servit d’escola i que ara, amb el nom de Casa de la Vila – Museu, té habilitades unes dependències per a sala d’exposicions i per tal de celebrar-hi reunions.

L’església és d’una sola nau, amb un absis semicircular. La portalada, situada al mur del migdia, té tres arcs, llinda i timpà llisos, damunt d’ella hi ha una fornícula. Els murs romànics varen ser sobrealçats en els segles XVII i XVIII, formant un terrabastall i servint també de fortificació. S’hi afegiren, a la vegada, dues capelles laterals i, posteriorment, el cor.

A l’exterior, sota el rellotge mecànic del comú, hi ha un rellotge de sol gran i amb la part de dins ovalada, té detalls molt suggestius, com la llarga escala exterior d’accés al campanar, la silueta del qual dóna una fisonomia inconfusible al poble. En les parets interiors de l’església hom hi pot veure unes pintures de caire popular, naïf, que representen estranys símbols esotèrics d’ampli contingut simbòlic. No en podem pas donar fe, però tot fa pensar que aquestes pintures provenen dels francmaçons de les comarques gironines, cosa gens estranya si tenim en compte la forta tradició i el desenvolupament de la maçoneria a l’Empordà des que les tropes napoleòniques (1811-1813) van implantar-hi una sèrie de lògies. Lògies maçòniques que, a partir de 1868, s’anaren distribuint per localitats ben diverses, moltes d’elles de marcada activitat suro-manufacturera. L’època considerada de major esplendor, quant a la maçoneria a les comarques gironines, s’estén de 1880 a 1898. Una altra versió, aquesta amb molta més consonància amb el recinte i el seu esperit assenyala el fet i el significat religiós d’aquestes pintures, que es consideren d’estil renaixentista i que enllacen diverses advocacions marianes amb símbols o atributs de la Passió, precedits per la silueta del gall.

&nbsp,

A l’entrada de la Vajol, a l’era de can Canta, hi ha un monument inaugurat l’any 1991, construït en homenatge als miners que varen treballar a l’explotació del talc a la zona.

&nbsp,

Es tracta d’una composició de ferro forjat, per a la qual s’empraren materials de la mateixa mina. Representa un miner amb una vagoneta.

I és que de les seves muntanyes, des de temps antics, es treu talc o esteatita, també popularment anomenat guix de sastre o sabonet.

&nbsp,

A la Vajol, tinguérem Talcs Canta S.A, una explotació minera quasi centenària, mina que ha estat catalogada com la darrera mina de talc de Catalunya. És coneguda també amb el nom de la mina d’en Negrín, puix que en el seu interior, a les acaballes de la Guerra Civil espanyola, fou on aquest personatge hi va fer construir una fortalesa destinada a guardar-los juntament amb l’or procedent del Banc d’Espanya, el famós tresor d’en Negrín.

&nbsp,

En aquests indrets s’explotaven fins i tot pedreres de granit o ull de serp, ara també abandonades.

&nbsp,

A la Vajol, ben a prop de la paraula “Benvinguts” que hom troba escrita en una monumental pedra de granit, col·locada just a l’entrada de la població, donant alhora entrada a un aparcament de vehicles i al fons d’aquest el “Monument a l’exiliat” una emotiva escultura ubicada en una esplanada natural en mig d’una zona boscosa que li dóna un caire de sorpresa i misteri.

&nbsp,

Tot seguit a l’era de can Canta, hi trobem un lloc convertit en una mena de temple nostàlgic i espiritual, amb un barreig de retrats pintats del president Lluís Companys i la seva muller, plaques recordadores en homenatge dels republicans de la guerra 1936-1939 que des d’aquests indrets emprengueren el darrer camí cap a l’exili.

&nbsp,

Primera evocació de la ruta de l’exili, que continua en el local de La Camèlia, on en forma gràfica i parlada es reflecteix l’atrafegada història d’aquest poble, a les acaballes de la Guerra Civil.

&nbsp,

La ruta de l’exili inclou també una visita a la mina Canta, lloc on, per preservar-los dels bombardeigs, es guardaren els tresors de la república. A l’entrada del camí que hi condueix hom pot presenciar la panoràmica d’uns prats en mig dels quals es troba la masia de can Barris, darrera estada del Govern de la República, abans d’iniciar el darrer tram de sortida.

&nbsp,

La següent parada és el coll de Lli, divisor amb el poble veí de Les Illes, ja dins l’Estat francès.

&nbsp,

Després de Les Illes i de retorn a la Vajol, hom ho pot fer per el coll de la Manrella, on hi ha l’altre monument de granit, de forma piramidal i amb una llarga escala d’accés dedicat al president màrtir Companys.

&nbsp,

Prop del poble hi ha diverses restes arqueològiques megalítiques – dòlmens i menhirs - i una necròpoli hallstàttica (camp d’urnes) a can Bech de Baix, al peu de la carretera d’Agullana a la Vajol.

Apareix, en l’edat mitjana, com una dependència dels senyors del castell de Mont-Roig, situat en el terme municipal de Darnius, junt amb les Illes, Bosquerós, Sant Llorenç de la Muga i altres llocs, si bé alguns d’ells no passaren a dependre del castell de Mont-Roig fins al segle XVI.

Se sap també, que durant l’edat mitjana la Vajol pagava els delmes al bisbe de Girona. segons consta en document de l’època.

El sol fet que a la Vajol no hi hagués cap castell, sinó que fos una mera dependència del castell de Mont-Roig, explica la raó per la qual fou un lloc sense una història civil pròpia.

En canvi, la vida religiosa de la Vajol ens forneix més dades d’interès, per raó que, a la Vajol hi hagué, segurament des de temps antiquíssims, constituïda una parròquia, amb la seva església dedicada a Sant Martí.

En suma, es pot ben dir que las petita història del poble, s’ha desenvolupat a l’ombra de la seva església parroquial, que és, a la vegada, un dels punts de referència indefugibles de la seva vida social.

El territori de la Vajol és drenat per la Guilla, un rierol afluent del Llobregat d’Empordà que neix sota el coll de Lli, i per altres torrenteres i barrancs. La Vajol compta amb deus, rierols, basses i fonts d’aigua cristal·lina que baixa dels punts alts i que brolla dins del bosc i en les clarianes.

També es pot ben dir que cada masia de la Vajol té una font a ben a prop seu. Les més conegudes són aquestes:

La font de l’Avellaner, a la finca de can Barris.

La font del Cucut, camí del coll de Lli.

La font del Perdigó, a prop de les mines.

La font d’Avall, o font de Sant Martí. Amb l’aigua d’aquesta font s’omple el safareig del comú i es reguen els horts de sota.

La font d’Amunt, en el carrer d’anar a can Llansó.

La font del Noc, de cal Guixeter.

La font de Sant Silvestre, en el mirador de l’Empordà.

La font de can Quera, ben a prop del mas d’aquest mateix nom.

La font de can Comaulis. La font Pajarito, al pla dels Estanys.

La font de can Martí, a tocar el mas del mateix nom.

D’urbanes, tenim la font de l’Amor, a l’era de can Canta, i la de la plaça Major, al bell mig del poble.

Totes aquestes fonts evidencien la riquesa, quant a disponibilitat d’aigua potable d’aquests paratges. I de segur que n’hi podria haver moltes més, ja que en aquesta zona és fàcil trobar dolls d’aigua que poden originar una deu o una font.

L'ermita de Sant Patllari, a 647m d'altitud, està documentada des del s.XIV.

Entre les anècdotes destacades, es recorda que el seu campanar va ser sovint fet malbé pels llamps, i que dos ermitans van morir abatuts per les descàrregues elèctriques i un altre fruit d'un atac de llops.

&nbsp,

L'aplec de Sant Patllari es celebrava tradicionalment el 28 d'agost i era conegut perquè s'hi encantaven tota mena d'animals (oques, conills, ànecs, etc) i també perquè tota mena d'insectes anaven a retre homenatge al Sant. Avui sabem que aquest fet es deu als moviments en forma de grans eixams principalment de les formiques alades a finals d'estiu.

Pujarnol, Aquest nom d'arrel visigòtica designa un poblet de cases esparses que mai no ha tingut gaires habitants:

14 focs (equivalent a cases) el 1359, 10 l'any 1553 i 22 el 1717. A principi de segle sembla que hi hauria unes 23 cases, de les quals actualment en resten 11 habitades.

Tradicionalment la gent de Pujarnol s'havia dedicat al bosc, a treballar la terra o a la cria de bestiar (ovelles, vaques o cabres).

&nbsp,

Al centre del poble trobem la robusta església de Sant Cebrià, amb el seu petit cementiri, on la memòria oral recorda que hi foren enterrats quatre soldats francesos, que van ser morts per un pastor a qui havien pres les ovelles, durant la guerra del Francès.

&nbsp,

Just al costat de l'església s'alça la torre de Pujarnol, una edificació molt antiga, els senyors de la qual tingueren rellevància al llarg dels segles, en la batalla de las Navas de Tolosa (1212) i en els diferents episodis remences (sXV)

Escultura en bronze que ret homenatge als exiliats. És l'únic monument dedicat a l'exili a França. Representa un home i la seva filla de 6 anys que ha perdut una cama en els bombardejos de les tropes franquistes a Montsó el mes de novembre de l'any 1937. Es dirigien a Prats de Molló, on arribarien després d'una odissea, juntament amb desenes de milers d'exiliats. El seu dolorós camí va quedar immortalitzat per la foto d'un periodista estranger, i es va convertir en símbol de l'exili i motiu del monument a La Vajol.

Caminar pels antics camins de contrabandistes a la zona de les Salines, a l'Alt Empordà, es poden trobar encara llegendes i mites com la de El Setè Camió.

Escoltant la memòria oral, pots entrar en el túnel del temps per saber-ne més d'aquest camió, que diuen, portava lingots d'or de la República cap a l'exili, i que va desaparèixer misteriosament enmig de les muntanyes de la Vajol i Les Illes.

Aquest mite de l'or perdut però, arrenca d'un fet rigorosament històric, doncs aquestes terres frontereres van ser testimoni de primera mà dels darrers dies de la Catalunya republicana.

A mitjans del 1937, en plena guerra civil, els habitants del municipi de La Vajol, a l’Alt Empordà, vivien de la migrada economia rural i de l’explotació de la seva mina de talc. La guerra els quedava lluny, aleshores. Els avions bombarders sempre passaven de llarg a la recerca de zones més poblades per buidar la seva càrrega mortífera. Faltaven encara divuit mesos perquè tot l’Empordà esdevingués una marea humana d’exiliats que fugirien cap a França.

Mentrestant, a La Vajol, el talc era el recurs natural de màxim rendiment. Les seves muntanyes estaven plenes de fil·losilicat de magnesi hidratat, també anomenat popularment guix de sastre o sabonet, material suau al tacte, d’un color verdós semitransparent que s’esmicola fàcilment amb l’ungla. Aquest material convertit en pols, s’utilitzava principalment per a productes de cosmètica i farmàcia. L’extracció de talc s’havia extès per tota la zona des de principis del segle XX, arribant als pobles veïns, com Darnius i Maçanet de Cabrenys.

Però va ser la mina de la família Canta de la Vajol, l’escollida per transformar la seva activitat minera en un altre ús. Ser el dipòsit més important de Catalunya per a guardar el tresor de la República.

Va ser el mateix Juan Negrín, primer ministre del govern d’Azaña, qui va decidir l’emplaçament&nbsp, del lloc com a contenidor de tot el material incautat per les Juntes Nacionals de Protecció del Patrimoni Artístic i el lingots d’or i argent del Banc d’Espanya que serien evacuats cap a la frontera.

La intencionalitat del dipòsit era més estratègic que funcional. La guerra encara no estava perduda però s’havien&nbsp, de preveure totes les possibilitats. Tenir la caixa de cabdals a prop de la frontera, en aquell punt del conflicte bèl·lic ja era una prioritat del govern d’en Negrín.&nbsp,&nbsp,

És així com rastrejant la zona fronterera catalana, troba les mines de l’Alt Empordà, i d’entre elles tria la mina Canta de la Vajol, enclotada i situada damunt la ratlla de la frontera. Sobre el paper era la més idònia perquè reunia totes les característiques que buscava Negrín.

Com a responsable màxim del projecte anomena al seu propi fill, Joan Negrín Junior, que s’instal·la a l’hostal de la Vajol i comença a fer els primers preparatius sobre el terreny.

Amb aquest plantejament, a finals del 1937 el govern de la República confisca la mina de la Vajol als seus propietaris, els germans Giralt Canta.

Negrín trasllada obrers de Cartagena a La Vajol perquè construeixin sobre la mina un edifici de tres plantes camuflat amb xarxes que s’agafaven en uns ganxos de la paret fins les branques dels arbres, quedant totalment tapat i dissimulat per la vegetació. També tenia generador de corrent propi i dos muntacàrregues que baixaven fins a les galeries. Allí, dins l’ànima de la muntanya, s’hi construeix una gran cambra cuirassada que s’endinsa sota terra protegida per grans bigues de ciment. Era un amagatall impossible de destruir, impossible de descobrir.

La mina estava sota la responsabilitat directe del Ministre d’Economia i Hisenda Méndez Aspe,&nbsp, vigilant absolut d’aquell indret i del que s'hi guardaria.

Durant un any i mig camions del Banc d’Espanya i de la salvaguarda del Patrimoni Artístic procedents del Museu del Prado, van viatjar ininterrompudament a La Vajol per omplir la cambra cuirassada de lingots d’or i argent, joies de col·leccions particulars i objectes religiosos de gran valor, a més de la pinacoteca més important, com eren els quadres del Prado, evacuats de Madrid. Tot plegat conformava el que és coneixia com el Tresor de la República.

Aquell&nbsp, dipòsit secret, va capgirar la vida dels vajolencs. Primer va&nbsp, deixar-los sense feina a l’expropiar la mina de talc, la seva font de recursos principal per guanyar-se la vida, i després van ser testimonis de primera fila de tota aquella operació logística quasi secreta. Camions a mitja nit descarregant durant mesos i mesos, omplint el cor de la mina transformant el talc en or.

A finals del 1938 veient ja per on es decantava el conflicte bèl·lic i després de la davallada de la batalla de l’Ebre, la mina de la Vajol va augmentar encara més el seu protagonisme. La seva situació geogràfica tan propera a la frontera amb França, la feia idònia per evacuar fàcilment el seu contingut a l’estranger.

Pel gener del 1939, amb l’exèrcit de Franco a les portes de Barcelona, l’activitat a la mina va esdevenir febril. La consigna era clara: tot i tothom a prop de la frontera.

Azaña i Negrin s’instal·laren a Can Barris de la Vajol, el ministre d’Hisenda, Mendez Aspe, vivia en el mateix edifici de la mina, el general Rojo de l’exercit republicà a Can Parellada i els Presidents Companys i Aguirre a Can Parxers d’Agullana. Fins i tot els quadres del Museu del Prado, evacuats des del principi de la guerra a causa dels bombardejos sobre Madrid, i de camí cap a Ginebra on quedarien custodiats en la seu de la Societat de Nacions fins a la fi de la guerra, feien parada al castell de Sant Ferran de Figueres, al castell de Peralada i en la mateixa mina. Tot el poder polític militar, patrimonial i econòmic es va concentrar al seu voltant. Per uns dies, La Vajol va esdevenir la capital del govern republicà.

Amb tot, la guerra estava perduda per la República però encara es podia salvar el seu tresor valorat en cinc-cents milions de pessetes d’aquella època i que podia servir per sufragar les despeses d’un exili que ja es veia inevitable.

El 4 de febrer de 1939 s’ordena evacuar tot el contingut de la mina de la Vajol. Les ordres són directes i precises del mateix Negrín: …aquesta mateixa nit la mina ha de quedar buida. Tots els lingots d’or i plata, així com els objectes de valor, es carregaran en camions per passar la frontera. A França es distribuirà i classificarà la mercaderia per a portar-la al vaixell Vita, que espera ancorat en aigües franceses a punt per sortir rumb a Mèxic…els quadres del Prado també s’evacuaran i juntament amb els que arribin dels dipòsits de Peralada i Figueres, es traslladaran al Castell d’Aubry, a Ceret. Tots els camions sortiran de nit,&nbsp, amb els fars apagats per evitar els bombardejos. L’evacuació és de prioritat màxima… els franquistes arribaran aviat a Figueres i no podem abandonar el Patrimoni de la República.

Negrín ja havia pactat amb les autoritats franceses el pas dels camions pel Pertús, amb “franquícia”, o sigui: sense revisar el contingut.

Però aquells camions havien de travessar aquella onada d’exiliats que fugien pel mateix pas. La nit del 4 al 5 de febrer del 1939 ningú dorm a la Vajol. És vigília d’un llarg exili. El President Azaña veu passar tots els camions per la finestra de la seva cambra de Can Barris. Ho explica així en les seves memòries:…en esa larga noche sin dormir, mi última noche en España, veo salir los camions que vacian la mina de Negrín…cada camión que veo pasar desde mi ventana és uno mas que salva nuestro Patrimonio, uno menos por evacuar…

Els habitants de la Vajol, també s’adonaren d’aquell canvi de ritme. …durant tota aquella nit no deixaren de passar camions que venien de la mina…un darrera l’altre anaven passant per davant de casa…allò no era normal, alguna cosa es preparava…explica en Cisquet.

L’endemà. a l’alba, els tres presidents, Azaña primer, Companys i Aguirre després, passen a França des de La Vajol pel Coll de Lli. A la mateixa hora només set camions resten encara a Catalunya. La resta, seixanta i quatre, ja són a França amb la mercaderia. D’aquests set camions, sis avancen molt lentament enmig de la gentada que tapona el pas del Pertús. i el setè que venia de Peralada, veient la marxa lenta i els bombardejos permanents sobre la carretera de Figueres a França, es desvia per Biure, Darnius i La Vajol buscant els camins secundaris per arribar al Pertús.

Finalment, els sis camions que avançaven per la carretera principal, poden arribar a destí, mentre que el setè, conduït per l'oficial Alexandre Blasi, i responsable del darrer contingent d'evacuació,&nbsp, queda endarrerit per les bombes caigudes molt a prop del Coll de Panissars

Amb els vidres esmicolats el convoi del darrer camió gira cua cap a la Vajol. El camió carregat amb or, plata, tapissos&nbsp, i quadres del Prado, s’amaga a la mina ja abandonada, i espera.

&nbsp,

La foscor de la nit pot jugar a favor. Però els dos següents dies, el 6 i el 7 de febrer, l’aviació feixista no va donar cap moment de respir a la zona. El dia 8 cau Figueres i Lister en retirada dinamita el pont d’Agullana, l’únic pas que quedava per carretera per aquell darrer camió, que&nbsp, amb tot el seu carregament ha quedat atrapat en un cul de sac sense sortida.&nbsp,

El Tinent Blasi coneixia el territori pam a pam, i sabia&nbsp, que la única via de sortida més propera per creuar la frontera des de la mina era&nbsp, el pas de muntanya del Coll de Lli.

Ordena als seus homes descarregar tot el contingut del seu camió i portar-ho a pes de braços per la muntanya fins al primer control duaner francès de les Illes, salvant així el darrer contingent del Patrimoni de la República.

D'aquest fet històric, carregat d’èpica,&nbsp, se n’ha derivat una llegenda coneguda arreu del territori com&nbsp, la del Setè Camió.

&nbsp,

Amb tot, els vajolencs expliquen un altre final per aquell tresor, perquè coincidint en l’espai temporal i geogràfic, també van haver-hi&nbsp, més persones que fugiren&nbsp, pel mateix camí de muntanya. Alguns per salvar la vida, i altres carregats d’or i joies, afavorits pel descontrol d’un govern ja inexistent, provocant el mite de l’or&nbsp, escampat pel territori.

&nbsp,

←&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, I així trobem testimonis que parlen del tresor perdut de la República, com la Ramona Vilanova, filla dels masovers de can Quera de la Vajol. El seu marit treballava a la mina … Alguns ja saben el que han fet, i altres s’han quedat sense res…&nbsp, sentencia.

En Miquel Giralt, fill de Can Canta i hereu de la mina, també explica un altre final: …de matinada i amb els fars apagats per no ser vistos pels avions bombarders van marxar direcció el Pertús... però només van passar sis.

El setè camió es va trobar un caos de tropa republicana que fugia i tropa franquista que ja pujava i els dos que portaven el camió van dir, aquí no passarem, i van recular cap a la Vajol altre cop.

I aquí, veient que el camió no passaria, ho descarreguen tot i ho tornen a carregar en els matxos d’abast d’en Manel Nou, veí d’aquest poble, que he conegut perfectament i que durant molts anys tenia aquests matxos.&nbsp,

Així doncs, tot el contingut d’aquell setè camió va ser transportat per la muntanya, i va ser d’aquesta manera com es va perdre gran part de la seva càrrega perquè molta cosa no va arribar…

Estirant el fil de la memòria oral, trobem més&nbsp, històries d’altres camions carregats d’or, perduts o robats, on diuen&nbsp, que el setè camió d’el Tinent Blasi, no va ser el darrer en creuar la frontera.

…els nacionals ja havien arribat a Agullana i algun camió passava a França pel coll del Portell…i no sempre arribava amb la seva càrrega complerta…que vols…en aquells moments no es podia portar un control de tot…comenta en Serge Laguerre del poble francès de Les Illes, on alguns dels seus habitants van trobar lingots d’or enterrats pels voltants.

…en la menjadora de les vaques van trobar set lingots d’or durant la retirada… comenta en Martin Quintana de Les Illes.

i així, per transmissió oral, han arribat tots aquests episodis refosos en un de sol,&nbsp, en forma de llegenda, la del setè camió.

Quan preguntes als habitants de la zona&nbsp, la seva versió, tothom coneix la història del setè camió però ningú vol explicar-te el seu veritable final.

La imaginació ha volgut veure tresors, joies i lingots d’or amagats en molts indrets de la Vajol.

Encara a vegades apareixen antics exiliats, vells soldats o testimonis d’aquells fets, buscant quelcom que algú degué soterrar abans de passar la frontera per por que els gendarmes, en fer l’escorcoll, s’ho quedessin.

…d’or encara en queda,&nbsp, i el trobarem… diuen amb convicció persones que d’una manera o altra estan vinculats a la història de la mina d’en Negrín.

I és així com del secret mai explicat d’aquella mina, neix la llegenda de l’or passat, de l’or perdut, que amb el pas dels anys es converteix en mite, el mite del setè camió.&nbsp, El darrer que transportava el Tresor de la República, un tresor que alguns, encara avui segueixen buscant.&nbsp,&nbsp,&nbsp,

&nbsp,

Assumpta Montellà

29 d’octubre 2010