La Cooperativa Malvasia de Banyalbufar és un projecte social que nasqué l’any 2000 i es constituí el 2001 per a la recuperació de la capa de la Malvasia. Aquest projecte continua l’iniciat per l’Ajuntament de Banyalbufar, qui a la dècada de finals dels anys vuitanta combatia la salut de la cepa infectada des dels anys trenta i autòctona des del segle XVI. Es coneixen dues teories sobre la procedència d’aquesta vinya: una són les rels gregues i l’altre les mesopotàmiques. La qüestió és que aquest rem és la varietat més antiga de vi blanc que es coneix i ha estat durant segles la base econòmica dels banyalbufarins. El projecte de la Cooperativa de pagesos de Malvasia és el Cornet. L’equip està format per Pau Bujosa, Pau Vich, Joan Salvà, Javier de la Iglesia, Antoni Mora i dins l’equip tècnic, l’enginyer agrònom Miquel Capllonch i l’enòloga Araceli Servera. La producció és actualment d’unes 10.000 botelles anuals que es distribueixen arreu de Mallorca, a més la Cooperativa compta amb un punt de venda al carrer major del poble de Banyalbufar. En quant a la fórmula de funcionament l’equip treballa en les vinyes dels socis, explota finques llogades a través de contractes cooperativitzats, qualque veïnat interessat deixa que la Cooperativa dirigeixi i sembri vinya a la seva terra venent finalment el rem a la pròpia Cooperativa, i actualment es treballa en un nou projecte per sembrar amb altres cooperatives de l’Illa i des de un cultiu 100% ecològic. Respecte al gènere, es produeixen tres tipus de Cornet: el jove o d’anyada, el fermentat en dipòsits de fusta, i el dolç, també fermentat dins roure. Destacar que és un vi 100% banyalbufarí, entenent que la geografia de la zona destaca per la seva divisió en 54 margades la qual cosa marca el treball amb motocultor.

LA MALVASIA La Malvasia, una de les varietats més antigues de raïm blanc, s’ha cultivat en quasi totes les illes de la Mediterrània des de temps immemorials. Antigament es denominava Malvasia a una tipologia de vi d’alt contingut alcohòlic i de d’envelliment oxidatiu, estigués elaborat amb la varietat que fora. Els esforços realitzats a partir de 1993 des d’aquesta casa, conjuntament amb altres productors de Banyalbufar, ens ha portat a assolir dos objectius. En primer lloc, caracteritzar la planta i establir que és la auténtica Malvasia i, en segon lloc, sanejar i certificar que la planta es lliure de virus, essent així la primera Malvasia del món en obtenir aquest “passaport sanitari”. La Malvasia és una varietat molt aromàtica, d’alt contingut polifenòlic, bona acidesa i rica en sucres, aquestes dues darreres característiques són molt difícil d’aconseguir en un mateix raïm. ELS CELLERS El nostre projecte s’inicia en la finca de Son Vives, essent una de les primeres terres que s’aventurà en la recuperació de la Malvasia de Banyalbufar, a finals dels anys vuitanta del segle passat. En les seves cases es conserva un celler antic, que conté 32 bótes de roure francès i centre-europeu per a l’envelliment dels nostres vins. Les noves instal•lacions es troben situades a la sortida del poble, en direcció al municipi d’Estellencs, i poden contenir fins a 25.000 litres de vi. Es posaren en funcionament el mes de setembre de 2007 amb motiu de l’elaboració de la verema d’aquell mateix any. En aquest lloc únic, situat entre la mar i la muntanya, hem acondicionat un espai de degustació i tast on també oferim una detallada selecció de productes de Mallorca. Tant l’elaboració del vi com el treball de la vinya es realitzen de forma artesana, malgrat que per preservar totes les qualitats de la verema no es renuncia als equipaments i a les tècniques més avançades: criomaceració, fermentació a temperatura controlada, aplicació de fred, maquinària i dipòsits d’acer inoxidable. LES VINYES Les vinyes són el resultat de més de deu anys d’esforç en la recuperació de marjades i plantacions de vinyes. L’explotació consta de vuit parcel•les, amb una superfície tota de 1,75 hectàrees on s’hi troben plantades 5.000 peus de Malvasia Les diferències en l’orientació, l’exposició al sol i el sòl (les marjades que foren construïdes amb terra afegida) suposen diferents moments de maduració i verema, a més de requerir que cada parcel•la rebi un tractament diferenciat. ELS NOSTRES VINS JUXTA MARE Varietats: Blanc Malvasia 100% Nota de tast: Color palla. Aroma a fruita fresca, notes a mel amb presència de cítrics i herbes de tocador. En boca és fruitós, varietal i de bona acidesa. FUSIÓ DE BLANCS Varietats: Blanc fermentat en bóta, Malvasia, Chardonnay i Prensal Blanc Nota de tast: Color palla daurada. Aromes a fruita madura, notes tropicals i cítriques potents i espiciades. En boca és saborós i gras, d’amargor fi. JUXTA MARE Dolç Varietats: Malvasia 100% de raïm sobremadurat. Nota de tast: Color palla brillant. Aroma potent de fruita madura amb notes tropicals, de cítrics i de lactis. En boca és saborós i fruitós, equilibrat i amb bona acidesa. N NEGRE 12 Mesos Varietats: Vi amb un any de criança en bóta de les varietats: Cabernet Sauvignon, Merlot, Syrah i Manto Negro. Nota de tast: Color cirera brillant. Aroma a fruita confitada, cuiro molt curtit, cera, mineral, balsàmic. En boca es manifesta saborós, fresc amb amargor fi i tanins madurs. ROELLA Varietats: Manto Negro 40% Syrah 40% Cabernet Sauvignon 15% i Merlot 5% Nota de tast: Color a gerdó. Aroma d’intensitat mitjana a fruita madura i floral. En boca és fresc i fruitós, bona acidesa, equilibrat, certa persistència.

Actualment no hi ha cap pub, però periòdicament s'obri el "Xacalà", un local que hi ha a a l'Hostal Baronia i que era un local de festa fa molts anys.

La línea regular de transport de viatgers per terra comunica el nucli de Banyalbufar amb els municipis de Palma, Esporles i Estellencs, fent aturada a la UIB amb la Línia 200 del TIB. Actualment Transunion Mallorca SL, és l’empresa concrecionària de la línea. A la figura que es mostra a continuació es pot observar l’horari d’aquesta línia d’autobús que cobreix la ruta del municipi de Banyalbufar. En total, de dilluns a divendres, hi ha 8 freqüències que surten de Banyalbufar i 7 freqüències que hi arriben. Els caps de setmana i festius hi ha un total de 6 freqüències que surten i arriben de Banyalbufar.

AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.

ALBERTÍ, BENET, (1997), Banyalbufar a l’ombra de la falange, Edicions Documenta Balear, Col•lecció La Guerra Civil a Mallorca poble a poble, Palma.

&nbsp,ALBERTI, ROSSELLÓ I VIBOT, (2002), Son Valentí, Son Balaguer, Ses Mosqueres, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 3, Palma. DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma. DD.AA., (2009), Banyalbufar: geografia i medi ambient, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 6, Palma.

LLOFRIU, PERE, (2003), Banyalbufar: plantes i arbres monumentals, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 4, Palma.

ORDINAS MARCÉ, GABRIEL I REYNÉS TRIAS, ANTONI, (2002), Guia de la Mancomunitat de Tramuntana: Banyalbufar, Esporles, Estellencs, Puigpunyent, Mancomunitat de Tramuntana, Palma, 2002.

ROSSELLÓ, RAMÓN I ALBERTÍ, JAUME, (1995), Història de Banyalbufar segles XIII-XVI, Lleonard Muntaner Editor, Llibres de la Nostra Terra 14, Palma.

SEGURA I SALADO, JOSEP, (1998), Vigilància marítima a Banyalbufar, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 1, Palma.

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Sa Mola de Planícia: el vessant nord-oest, El Gall editor, Grup Excursionista de Mallorca, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Son Bunyola, un mar de noms, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 2, Palma.

Dins el poble:

l’Església parroquial de la Nativitat de Maria: es troba situada a&nbsp, la plaça de Banyalbufar, perpendicular a l’Ajuntament i data de la segona meitat del segle XIII. L’actual orgue que trobam al seu interior prové de l’antic convent de Santo Domingo de Ciutat 1847. L’instrument s’atribueix al dominicà Vicenç Pizà del segle XVII i mostra decoració pictòrica floral i conserva les tecles originals. El retaule major és d’estil classicista i obra del fuster Mateu Colom 1787. El retaule de St Pere és el més important de tots, el que fou substituït pel de Mateu Colom i és obra de Gaspar Oms (1584). És un retaule pictòric. Dins l’església també cal visitar la figura de Santa Maria de Banyalbufar.

Les cases de Sa Baronia:&nbsp, edifici paral•lel a l’església però creuant el carrer principal cap a la mar, , exemplar d’arquitectura civil del segle XVI al carrer Baronia i de l’estirp mallorquina dels Torrella. Actualment és un Hotel i val la pena visitar-lo.

Cas Cosí: al mateix carrer que l'anterior però al número tres trobam un exemple important d’arquitectura civil que data de 1661.

Cas Batle Negre: es troba a l’altre costat de la plaça de la Vila, pel carrer Jeroni Albertí.

Vestigis de torre de defensa: al carrer de l’Esperit Sant 13, i Son Borguny, al carrer Borguny 1, també del segle XVI trobam aquests vestigis que destaquen per la conservació de&nbsp, en la seva estructura. La de Son Borguny es pot veure des de l’exterior. Continuant cap amunt pel carrer Font de la Vila, al nº 2

Son Vives i Son Albertí: són&nbsp, del segle XVII i destaquen per ser petites finques dins del nucli urbà.

Es Penyal: del mateix estil, es troba al nord oest de la vila, pujant pel carrer del darrera de l’església amb el mateix nom que les cases.

Ca Ses Monges: es troba al costat de la mar,&nbsp, al carrer Font 6 és un edifici del segle XIX on s’instal•laren les monges agustines qui desenvoluparen un gran paper dins l’ensenyança i l’ higienisme.

A les afores:

Camí Vell de Correu (Esporles- Banyalbufar): pujant per la Costa de Sant Pere, carrer de l’església de Sant Pere d’Esporles torbem l’iniciï del camí del Correu que fou restaurat el 1999 per l’Escola de Margers contractats pel Consell de Mallorca. Seguint el camí passem pel Pont de la Turbina fins més amunt de la cruïlla de la Granja des d'on hem de creuar la carretera pel punt denominat Garrover Cremat. Ara ja ens endinsem dins del bosc d’alzinars. Prest ens trobem amb un portellet, el que separa els termes d’Esporles i Banyalbufar. Passem per les cases de Ses Mosqueres, Son Valentí, que és una finca del segle XVI amb cases i torre, per continuar i arribem a la bassa des Coll des Pi. Continuem ara baixant per un camí pedregós fins a la Font de la Vila vora el torrent den Roig i que obri camí a l’aigua per diferents síquies. Arribem a Banyalbufar pel camí que surt de la plaça de la Vila o de l’Ajuntament.

El camí de la volta del General i el camí baix de Son Bunyola: des de la carretara C-710, Pollença-Andratx, per la zona de la mar, zona de costa cap a Deià. Son Bunyola amb restes d’un talaiot i d’una necròpolis prehistòrica, també es conserven dues alqueries musulmanes del segle XIII, la de la Torre Roja (avui a les actuals cases de Son Coll) i l’alqueria de la Torre. L’any 1920 un incendi devastà la possessió i l’any 1931 Josep Puig i Canals comprà la propietat, reformà i engrandí les cases, edificà la torre rodona i arreglà les marjades. La torre quadrada del segle XVI encara es conserva. També es conserva la capella d’estil neogòtic i la tafona. Son Balagueret: de la que destaca la portalada de les cases d’arc redó i la torre d’origen tardomedieval. La façana sud es troba el matacà, element constructiu per poder atacar i respondre e l’enemic. Pel Camí de Baix ens apropem al penyal erecte que s’aixeca paral•lel a la mar, la Punta de l’Àguila. A baix, la platja des Carregador i el Carregador de ses Garroves, emprat pel comerç marítim de productes agrícoles. Més endavant la platja de Son Bunyola amb els escars de barques o “alcoves”. El Port des Canonge esdevé del fet que el canonge de la Seu, Miguel López, era propietari de part d’aquesta contrada allà al segle XV i formava part e la possessió de Son Coll. A mitjans del segle XX s’urbanitzà la zona.

La Mola de Planícia (de l’Ajuntament al Pas de sa Mola a l’Ajuntament) Partint de la plaça de Banyalbufar, la de l’Ajuntament cap el camí de Correu i de la Font de la Vila, passem per Ca es Batle Negre i per Son Borguny, poc després ens trobem amb les restes de la que fou la factoria de guix de Son Sanutges amb les cases del segle XVI. Un poc més endavant S’Arboçar, una possessió del segle XVIII amb tafona i coberta de fusta a dos aiguavessos. Continuant pel Camí de Planícia ens trobem amb el forn de calç des camí des Carro i amb l’aljub des Porxo. Avançant per l’alzinar els Aljubets, una mostra del sistema hidràulic tradicional amb dos dipòsits d’aigua ben diferenciats. Uns deu minuts entre alzines ens trobem al Puig de la Mola que ens dur a Planícia pel camí d’Estellencs. Les cases de Planícia ocupen una situació privilegiada en mig de la vessant de la Tramuntana. Al segle XIV era una alqueria i al segle XVII tenia tafona, molí de sang, un alambí per elaborar aiguardent i un celler de vi, encara que l’olivar fou l’activitat econòmica de primer ordre. L’edificació és complexa i compta amb estances pels collidors d’olives. Tornant cap a Banyalbufar pel camí des Carro ens tornem a trobar al camí de s’Arboçar des don voltam a l’esquerra per agafar el camí de Sa Font des Garbell, un dipòsit d’aigua d 1900. Tornant al camí principal i endinsant-nos pel pinar arribem a les cases de Es Rafal de Planícia, unes cases molt antigues amb torre de defensa.

Zona de costa cap a Estellencs: Sa Torre des Verger o de Ses Ànimes (Sa Torreta), s. XV. Situada entre al carretera de Banyalbufar a Estellencs configura un indret panoràmic emblemàtic de la Tramuntana. La torre de guaita apareix damunt el penya-segat i data de 1579. La torre prenia els focs, senyals de fum i foc, que feia la torre de la Pòpia (Sa Dragonera) i a la vegada donava els seus senyals a la torre de Trinitat (Valldemossa), Pedrissa (Deià), Pedrapicada (Port de Sóller). Davant notícies de naus hostils es feia sonar el corn.

Marjades:&nbsp, per ventura l’element patrimonial més valuós i significatiu de Banyalbufar, si hi ha alguna cosa que el defineix, són les marjades (que malauradament es perden...). Gran quantitat de rotlles, sitges, barraques de carboner, forns de calç, etc.

Fonts:

DD.AA., (1998), Banyalbufar i la seva història, Ajuntament de Banyalbufar, Palma.

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

VIVOT, TOMÀS, (1999), Son Bunyola, un mar de noms,

VALERO, GASPAR I ALBERTÍ, JAUME, (2000), Banyalbufar, guia de passeig, Institut d’Estudis Baleàrics, Palma.

Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 2, Palma.

Platja de Cala Banyalbufar: Platja de còdols de 100 metres de longitud aproximadament i 15 metres d’amplada. Cala Banyalbufar està a 17 quilòmetres de Valldemossa, situada entre Punta sa Galera i sa Pedra de s’Ase. Està molt a prop del nucli residencial de Banyalbufar. Aquest entrant de mar bellíssim de Serra de Tramuntana, en forma de ve, finalitza en una cala tranquil∙la, de la que cal destacar la seva longitud en proporció amb la seva estretor. Macs i graves formen el talús que acollirà els visitants. La lluminositat que desprenen les porcions dels seus penyasegats verticals sense cobrir per pins amollits, doblegats per l’acció eòlica, augmenta per la claror de la seva aigua transparent, que convida al busseig. L’accés per carretera és senzill seguint la senyalització viària i l’existència d’un aparcament públic gratuït. Les característiques descrites hi expliquen una afluència mitjana de banyistes locals i turistes. Platja de Son Bunyola: Platja de grava de 90 metres de longitud i 20 metres d’amplada mitjana. Està a 12 quilòmetres d’Esporles, situat entre sa Cova i Port des Canonge. Rep el seu nom del torrent homònim que desemboca en aquest tram costaner salvatge. Les diferents tonalitats de còdols i grava contrasten amb l’argila vermellosa, amb empremtes de dinosaures, dels penya‐segats en què està encaixada aquesta cala, gairebé verge, de Serra de Tramuntana, només conquerida pels escars dels pescadors. Una pineda frondosa, que punteja el litoral, corona aquestes roques de altura mitjana. Les dimensions reduïdes d’aquesta platja bonica varien segons la força del cabal de Torrent de Son Bunyola i, en menor mesura, de l’ímpetu dels corrents marins. L’accés per carretera és senzill seguint la senyalització viària fins a Port des Canonge. Aquí s’haurà d’aparcar el vehicle particular i es caminarà tres hectòmetres fins arribar a aquest lloc pintoresc, usat antany per al contraban. També existeix un sender en direcció a Banyalbufar. Les característiques descrites hi expliquen una afluència baixa de banyistes, només locals. Port de sa Pedra de s’Ase: Platja d'arena de 10 metres de longitud i uns 40 metres d’amplada. Es Port de sa Pedra de s’Ase està a tres quilòmetres de Banyalbufar, localitzat entre s’Escull d’en Romaní i Cova des Carbó, així com sota la mirada de Talaia des Verger o Torre de ses Ànimes. El port i l’atalaia estan units per un camí, usat actualment pels excursionistes. Aquest accident geogràfic és un sortint arrodonit amb un penyal davant denominat sa Pedra de s’Ase. Aquest escull rep aquest nom perquè vist des del mar té dues protuberàncies simètriques que s’assemblen a les orelles d’un ase. Continuant amb l’explicació dels topònims, la inclusió de la paraula “ànimes” en la denominació de Torre de ses Ànimes fa referència a la construcció d’es Rafal de Planícia, als voltants, on, segons les llegendes i alguna notícia històrica, es produïen aparicions espectrals. Aquests llocs encantats eren batejats tradicionalment com ses Ànimes. Des de aquest bastió de senyals, que es va edificar l’any 1545, i probablement, sigui la construcció d’aquest tipus més antiga de Mallorca, es comunicava amb les seves torres homòlogues alçades entre Sóller i Illa de sa Dragonera. L’antiguitat dels terrenys de Banyalbufar se situen en els 300 milions d’anys. Una prova d’aquesta longevitat són les restes fòssils de l’era Secundària (Triàsic) trobades per les rodalies de sa Pedra de s’Ase, fauna d’artròpodes, himenòpters i peixos. També s’hi van trobar empremtes d’uns rèptils més arcaics que els dinosaures, espècie coneguda com Chiroterium. Port des Canonge: Platja de grava d’uns 70 metres de longitud i 20 metres d’amplada mitjana. Es Port des Canonge està a 12 quilòmetres d’Esporles. La bellesa del port de Banyalbufar continua intacta, encara que per les rodalies hi hagi la urbanització des Port des Canonge i Son Coll. Aquest litoral idíl∙lic de Serra de Tramuntana sense cap abric és una cala de còdols i grava gruixuda recoberta d’alga posidònia. Les barquetes dels pescadors ocupen la part posterior d’aquesta platja estreta, deixant poc espai per ajeure‐s’hi. L’accés per carretera és senzill seguint la senyalització viària. Els sis quilòmetres finals discorreran per una carretera sinuosa (corbes de 180 graus). Als seus voltants es podrà estacionar el vehicle particular gratuïtament. També es pot accedir a peu a través del camí la Volta des General, que uneix Banyalbufar amb Port des Canonge. Existeix un altre recorregut cap a Port de Valldemossa. Les característiques descrites hi expliquen una afluència mitjana de banyistes locals i turistes. Punta de sa Galera o Sa Galera: Platja de grava de 50 metres de longitud i una amplada mitjana de 15 metres. Sa Punta de sa Galera o sa Galera està a un quilòmetre de Banyalbufar, situat entre ses Escaletes i Punta Grossa, així com sota la mirada de Coll de sa Bastida i Puig de ses Planes (339 metres d’altitud). Aquest conjunt forma part d’Àrea Natural d’Especial Interès de Serra de Tramuntana. El tram de litoral comprès entre la punta d’es Cavall Bernat i el Port de Banyalbufar es caracteritza per uns penya‐segats que superen els tres hectòmetres d’altura i per un litoral abrupte, prominent, amb nombrosos esculls, talús de còdols. Els terrenys costaners de Banyalbufar tenen escrit en els seus sediments els esdeveniments de les eres Primària (identificable per les làmines grisenques, semblants a la pissarra, corresponents a l’etapa del Paleozoic) i Secundària (identificable pels estrats vermellosos pertanyents al període Triàsic). Aquest fet explica que aquesta part de la superfície de Mallorca sigui de les més antigues d’Illes Balears, uns 300 milions d’anys. Algunes de les seves deformacions es van produir a finals del Paleozoic, moment en què es va constituir el bloc unitari de la Pangea. D’aquesta massa de terra varen sorgir els continents actuals un cop que es va trencar. Les condicions marines i subaquàtiques de Punta de sa Galera són aptes per a l’ancoratge d’una embarcació, ja que protegeix de l’embat dels vents de la zona. Els navegants d’aquesta regió cerquen preferentment sa Galera, ja que és el lloc on es pot calar amb major facilitat. La instal∙lació portuària més propera és Port de Sóller. DD.AA., (2009), Banyalbufar: geografia i medi ambient, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 6, Palma. AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.

En termes geològics, el municipi es troba ubicat dins de la unitat geològica més destacable de Mallorca, la Serra de Tramuntana. Es crea durant l’orogènia Alpina, l’orogènia que dóna lloc a les Illes Balears. Durant l’orogènia Alpina es produeix el xoc entre les plaques l´Africana i l´Euroasiàtica. Aquests col∙lisió va donar lloc a diferents plegs, falles i encavalcaments (falla inversa), de les quals la serra Tramuntana n’és un d’uns 90 km de longitud i fins a 15 km d’amplària. A la serra es poden trobar les grans altures de les Illes Balears. Els cims del Puig Major, l’Ofre, Massanella o Alfàbia, que superen els 1000 m, donen un aspecte muntanyós i d’inaccessibilitat característic. I és entre aquestes muntanyes, encavalcaments (falles inverses) de l’orogènia alpina, on es van originar valls longitudinals que s’han convertit en els pocs assentaments humans que s’han pogut desenvolupar. Parlant de la serra com a conjunt, els pendents són importants, i es fan més verticals a la costa nord, que connecta amb el litoral, on els penya‐segats poden assolir els 400m d’alçada, mentre que els pendents sud són més suaus. La gran majoria de la Serra presenta uns pendents elevats, de més del 35%, mentre que les àrees amb pendents més suaus es concentren bàsicament a la meitat sud‐oest de la serralada, i són pendents mínimes a les zones més internes de les valls (Sóller, àrea de Bunyola, Andratx). Sigui com sigui, l’home s’ha hagut d’adaptar a la presència de pendents significatius, adoptant la pedra en sec, amb les marjades com a protagonistes i element característic del paisatge de la Serra. L’orografia de Banyalbufar té un relleu prou accidentat, amb una elevació màxima situada a Sa Mola de Planícia (933m), i una mitjana de 282m d’alçada que engloba prop de la meitat de la superfície municipal. La mitjana del 49% de pendent determina, juntament amb les pluges, una forta acció erosiva per escorrentia. Altres accidents orogràfics destacables són Es Puntals (882m), Es Moletó (650m), Es Puig de Sa Barca (585m), Es Puig de Vela (500m), Es Puig de s’Argenter (498m), Ses Planes (339m), Es Brandetjats (320m) i Es Castellot (273m). Hi ha nombrosos torrents, de curt recorregut, a causa de la proximitat dels cims de la serra de Tramuntana. Els més importants són el torrent de Son Coll, el de Son Bunyola, el torrent de Son Bauçà, el de Son Roig, de Can Fura i el de Can Cerdà. Hi ha també nombroses fonts com la Font de sa Menta, des Poll, es Aljubets, des Garbell, des Biscaïns i la Font de la Vila. Banyalbufar disposa de 7 Km de costa, escarpada i poc accessible, amb diverses entrades com el Port des Canonge, es Port de Banyalbufar i s’Algar. De la costa sobresurten les puntes de Punta Roja, es Carregador de Ses Garroves, Punta de s’Aguila, es Cavall, sa Galera, Punta de na Fernanda i sa Pedra de s’Ase. Des de el punt de vista litològic i estratigràfic, la zona presenta materials del Mesozoic (gresos i calcàries del Triàsic) en contacte mecànic amb materials del Cenozoic (calcarenites i margues del Miocè inferior), així com importants dipòsits mes recents, discordants sobre els anteriors (conglomerats, bretxes, blocs i calcarenites del Pleistocè i Holocè). Geomorfològicament, una part de la zona es la conca dels petits torrents esmentats abans, que aboquen al Port del Canonge i a la platja de Son Bunyola, donant lloc amb les seves abocadures a un tipus de "cales" pròpies del vessant marítim de la Serra que van alternat amb una costa mes escarpada que constitueix la morfologia mes característica. La zona del Port d'es Canonge es un del pocs afloraments del Buntsandstein de Mallorca i esta en contacte per falla amb una sèrie turbidítica del Miocè inferior. Presenta aspectes molt interessants estratigràfics i tectònics, així com una morfologia típica dels vessants marítimes de la serra de Tramuntana. Paisatge Seguint la divisió emprada per la vegetació el paisatge de Banyalbufar es pot separar en tres zones ben diferenciades: litoral, vall i muntanya amb les seves diferències a cada un dels estatges altitudinals i en funció de la incidència antròpica. En la vall el paisatge esta conformat per la agricultura que amb les marjades anava guanyant terreny a la muntanya. Oliverar, es el paisatge dominant, combinant en les zones planes llaurades on es conrea. Es aquí on trobem el paisatge urbà de Banyalbufar, carrers i carrerons estrets forats de pedra, pujades i baixades pronunciades, i mil recons que conviden a perdre’s tranquil∙lament. Les muntanyes envolten el nucli de Banyalbufar per tots els costats, combinant la majestuositat dels penya‐segats amb boscos de pins i alzines. La serralada del Teix la cara més alta, abrupta i misteriosa, des de on es poden observar la resta de grans alçades de la Serra de Tramuntana. De la plana de la vall, de cop un gran desnivell, uns penya‐segats emprats com a balcons per observar la immensitat de la mediterrània. El litoral es rocós, abrupte, amb penya‐segats i pinars que arriben a la mar, i allà l’home s’ha fet els seus refugis, amagats darrera la roca per protegir‐se de la mar al Port de Canonge o Es Racó de s’Algar. Tècniques econòmiques intenten avaluar el valor del paisatge, del medi. Un no pot donar una xifra, però està clar que el paisatge de Banyalbufar és un dels principals atractius turístics del municipi, i per tant un dels principals motors econòmics. Riscs ambientals Les esllavissades són moviments de capes superficials del terreny que, relacionats amb factors geomorfològics, deriven en riscs. Aquests moviments de terres es deuen a la força de la gravetat i a la inestabilitat de vessants. Banyalbufar, com bona part de la Serra de Tramuntana, és una zona molt susceptible de sofrir aquest tipus de fenòmens degut a la seva litologia, la fort pendent del terreny i l’elevada pluviometria, especialment en les zones més elevades i els penya‐segats de la costa. L’erosió conforma un risc geològic important com a modelador de paisatge i que té el seu origen en determinats factors ambientals: Aigua, vent, gravetat,etc. i la seva intensitat depèn de factors com la topografia, cobertura vegetal i les tècniques agrícoles. L’erosió és un dels factors de risc més estesos a la Serra de Tramuntana. Més del 50% del municipi, amb diferents intensitats, està subjecte al risc de erosió. Gran part de les escarpades terres de Banyalbufar han pogut esser cultivades gràcies a la utilització de marjades que consisteixen en un sistema de terrasses construïdes mitjançant un sistema de murs de pedra en sec. Les marjades constitueixen un dels elements paisatgístics més destacats de la Serra de Tramuntana, ocupant una superfície considerable aproximadament de 193 km2, lo que suposa uns 19.000 km lineals de murs. (Font: Projecte TERRISC, recuperació de paisatges de terrasses i prevenció de riscos naturals). La necessitat de guanyar espai per la agricultura davant una topografia tan poc favorable no explica per ella mateixa la proliferació d’aquestes construccions. Un dels objectius principals de les marjades era també el de protegir les faldes de les muntanyes front a l’erosió. Per a la seva construcció es va tenir també en compte factors naturals com la pendent, la litologia i la xarxa de drenatge del territori per intentar evitar la pèrdua de territori. En els darrers anys els marges del municipi de Banyalbufar han sofert un procés de deterioració continu i important, degut a la pèrdua de la seva principal finalitat com a conseqüència de l’abandonament de les activitats agrícoles, d’aquí a que la seva conservació resulti imprescindible per mantenir la estabilitat de les vessants. Els incendis forestals, suposen un desequilibri mediambiental , potenciant els possibles efectes negatius del riscos erosió, esllavissament, etc. A més de les nefastes conseqüències ambientals el risc d’incendis forestals amenaça un dels principals recursos de Banyalbufar, el paisatge. El factor humà és un altre dels aspectes interessants a analitzar, establint‐se una estreta relació entre els incendis i les activitats humanes, ja sigui en la utilització negligent o intencionada del foc en activitats ramaderes i agrícoles en zones rurals, o per altres aspectes, com la presència de carreteres en zones forestals. La combustibilitat de la vegetació entesa com la capacitat del sistema forestal per a mantindre i estendre el foc, és un factor interessant a l’hora de valorar les àrees de risc. A cada tipus de vegetació li correspon una inflamabilitat i una combustibilitat determinada, que varien en funció del tipus i la quantitat de biomassa i la seva distribució espacial o estratificació. Des dels anys setanta fins el 2006 , Banyalbufar ha patit 27 incendis forestals al que han cremat 187,94 Ha. Pràcticament tots els municipis de la Serra de Tramuntana presenten a la major part del seu territori un risc catalogat com a “Extremadament Alt”. Segons el Decret 40/2005, de 22 d’abril, pel qual s’aprova el Pla especial per fer front al risc d’inundacions, aquest és el risc natural que més s’ha produït en les Illes Balears i també el que més danys a vides humanes i béns ha originat. Gran part de la xarxa de drenatge de la Serra de Tramuntana, especialment aquells torrents més pròxims a les àrees poblades, ha estat modificada substancialment per l’acció antròpica amb la finalitat d’aprofitar la zona de depòsits al∙luvials per l’agricultura. Això suposa un risc d’inundació, compensat antigament per la qualitat de les terres que s’aprofitaven. Els torrent de Son Coll, que desemboca al Port des Canonge, o els torrents de Son Roig i Can Fura que deixen enmig el nucli urbà de Banyalbufar, són clars exemples de assentaments pròxims als torrents. Segons el Pla Especial de Riscs d’Inundacions (INUNBAL), aprovat en 2005, no se considera necessària la realització de plans locals d’actuació sobre inundacions, degut a que no existeixen zones inundables com a conseqüència del gran encaixament dels torrents. No obstant, si que existeix risc de fortes precipitacions. Banyalbufar se situa en una zona de precipitacions màximes per a tota la illa. La sismicitat a les Illes Balears està considera com baixa o moderada, i en el cas de Mallorca se atribueix a les falles neògenes amb orientació NE‐SW. El desplaçament mitjà calculat per aquestes estructures és de 0,1mm a l’any, per tant es pot parlar d’una zona amb baixa activitat sísmica. El Pla Especial d’Emergències Sísmiques de les Illes Balears (GEOBAL), publicat l’any 2005, defineix 11 zones sismotectòniques a les illes i el seu entorn pròxim. La zona que ocupa el municipi de Banyalbufar correspon a la Serra de Tramuntana i la seva plataforma marina, on s’han registrar seismes de petita magnitud al llarg de la història. Es considera que el municipi de Banyalbufar te una elevada possibilitat d’igualar o superar la intensitat VI de l’escala MSK (danys a les construccions), per un període de retorn de 500 anys. Per aquest motiu, es recomana tenir un Pla d’Emergències Sísmiques. S’entén per vulnerabilitat d’un aqüífer, a l’avaluació del risc de contaminació, que un determinat aqüífer sigui contaminat per una certa activitat humana o dipòsit de residus sòlids o líquids en superfície. Aquesta vulnerabilitat depèn en gran mesura de la permeabilitat i la profunditat del substrat, és a dir, quant més permeable i més superficial sigui el sòl major serà la seva vulnerabilitat. La Serra de Tramuntana és una zona on la naturalesa calcària de les roques i les formacions càrstiques fan que la vulnerabilitat dels aqüífers sigui molt alta. En línies general, la major part dels sols del municipi de Banyalbufar presenten una gran vulnerabilitat, donada la naturalesa calcària del substrat geològic, en el que predominen les calcàries, dolomies i bretxes carbonatades. DD.AA., (2009), Banyalbufar: geografia i medi ambient, Associació Cultural Bany-Al-Bahar, Col•lecció Conèixer Banyalbufar 6, Palma. AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.

A Banyalbufar s’hi troba la població de teixos més gran de Mallorca El teix (Taxus baccata) a Mallorca és, igual que el boix, una espècie relicte, distribuïda actualment sols per les muntanyes més altes de la Serra de Tramuntana. Totes les parts d’aquesta espècie són verinoses, excepte la part carnosa del fruit. Fauna Alzinar: la fauna dels alzinars és pobra en espècies. En són característics el pinsà (Fringilla coelebs), el reietó (Regulus ignicapillus), el tudó (Columba palumbus) i el ferrerico blau (Parus caeruleus) entre les aus, el mart (Martes martes) entre els mamífers, el banyarriquer (Cerambyx cerdo), el corc dels aglans (Balaninus elephas) i la papallona (Lymantria dispar) entre els invertebrats. Pinar: una au característica és el trencapinyons (Loxia curvirostra). Entre els invertebrats es poden citar el gran escarabat (Polyphylla fullo), la processionària (Thaumetopoea pityocampa) o el perforador (Dendroides pini). Garrigues: en aquestes zones podem trobar mamífers com el conill (Oryctolagus cuniculus), l’eriçó (Erinaceus algirus) i la geneta (Genetta genetta). Entre els aucells es pot citar la perdiu (Alectoris rufa), la tórtora (Streptopelia turtur), el busqueret (Sylvia sp.) i diverses espècies de fringílids. També cal citar les aus migrants que viuen dels fruits tardorals de la garriga (llentiscle, olivó, etc.) principalment el tord (Turdus sp.) i l’estornell (Sturnus vulgaris). Entre els reptils citem la serp de garriga (Macroprotodon cucullatus), entre els amfibis podem trobar el calàpet (Bufo viridis) i entre els invertebrats la cigala (Tettigia orni) i la cantàrida (Chalcophora mariana). Boscos de ribera: l’element faunístic més característic d’aquest biòtop és el rossinyol (Luscinia megarhynchos). A les coves hi habita una fauna generalment escassa, però especialment adaptada i rica en endemismes a causa del seu aïllament. Les coves també serveixen de refugi a distintes espècies de ratapinyades (Quiròpters). La zona sud del municipi, sa Mola de Planícia, i la Serra des Sec , juntament en la zones de praderies de posidònia són els indrets de més interès per la flora i fauna del municipi. Per el contrari, els nuclis de població són on tots els índex avanç esmentats són més negatius. Cal destacar que els diferents índex d’interès posen de manifest el importància de tot el territori del terme municipal. Es a dir, el interès i bon estat de la malla de territori que envolta els punts de màxim interès. La Gavina de Bec Vermell o gavina rotga, en perill d’extinció.

L’aigua, és un dels recursos naturals més importants i preuats per l’home i alhora un bé escàs. L’escassetat es veu agreujada pel fet de suportar grans densitats de població a l’estiu, mentre el clima mediterrani es caracteritza per una baixa pluviometria. La principal característica diferenciadora de la hidrologia balear respecte a les conques peninsulars és que, a les Illes, l’aigua subterrània és quasi l’únic recurs hídric natural disponible. Avui dia les dificultats per assegurar un aprofitament sostenible d’aquest recurs són motiu de discussió, donades les característiques limitants del territori i la seva densitat de població. Els problemes de contaminació, sobreexplotació, intrusió marina, etc .són realitats que demanen que la població es sensibilitzi en quant a l’estalvi i el bon ús de l’aigua, i que l’administració reguli el seu bon ús. Banyalbufar s’abasteix d’aigua a través de la Font de la Vila. L’aigua provinent del depòsit de Ses Mosqueres rep un tractament de cloració en es depòsit de Ses Roquetes abans de passar a la xarxa de distribució d’aigua potable del nucli de Banyalbufar. Anualment l’ajuntament de Banyalbufar realitza anualment analítiques de l’aigua en diferents punts de la xarxa en base a la qualificació del Reial Decret 140/2003 i criteris d’aptitud de l’Autoritat Sanitària. Les analítiques realitzades en el 2007 i 2008 complien els requisits d’aptitud requerits. Mentre que al nucli de Banyalbufar actualment tots els habitatges estan connectats a la xarxa d’aigua potable, els camions cisterna són alternativa per l’abastiment d’aigua a algunes zones des Port de Canonge que no tenen connexió d’aigua corrent, i per les cases disseminades. El municipi de Banyalbufar segueix una lleu tendència a l’increment de la generació de residus, donat que en els darreres tres anys s’ha incrementat la recollida de residus sòlids urbans en el municipi en unes 26,4 tn. L’Ajuntament te contractada la recollida no selectiva de residus amb l’empresa GESBA, del grup ACCIONA, mitjançant una concessió que es va iniciar l’any 2004. Els residus tenen com a destí la planta de tractament de Son Reus, on són incinerats per a la seva posterior valorització energètica. La recollida es fa a través de contenidors de recollida situats a tres punts del nucli urbà de Banyalbufar i del nucli des Port des Canonge. En el municipi es realitza la recollida selectiva de paper, vidre i envasos. Els contenidors de recollida selectiva es troben situats al Punt Verd, l’inici de la Ctra. al Port des Canonge, l’entrada al nucli de Banyalbufar per Esporles i a l’entrada al nucli de Banyalbufar per Estellencs. El personal de l’Ajuntament s’encarrega de la recollida als comerços del municipi que du fins al Punt Verd. A diferència de l’increment any rere any de la recollida de RSU, la recollida selectiva ha sofert al llarg dels darrers anys diferents tendències. La recollida selectiva de vidre va disminuir fins l’any 2004 per tornar augmentar i pegar un bot molt important al 2007 situant‐se en el 2º municipi de Mallorca en recollida selectiva de vidre. La recollida selectiva d’envasos a sofert un augment lent però constant des del 2002, i la recollida selectiva de paper ha anat també augmentant i disminuint al llarg dels darrers anys. El municipi es situava el 2006 entre els municipis capdavanters en la recollida selectiva de paper, vidre i envasos per habitant de fet. AJUNTAMENT DE BANYALBUFAR, (2009), Diagnòstic de l’Agenda 21 de Banyalbufar, Ajuntament de Banyalbufar i GRAM.cat, Banyalbufar.