&nbsp,

Forat de Sant Ou

És una profunda gruta, situada al nord de la muntanya de Sant Pere de Mongrony a prop del refugi forestal, des d'on hi trobareu la senyalització adient per arribar-hi.

Diu la llegenda que el Comte Arnau utilitzava aquesta gruta com a passadís per a arribar fins al claustre del Monestir de Sant Joan de les Abadesses.

Gorg dels Banyuts

Gorg situat a la riera de Garfull, sota el camí de Montgrony. Conta la llegenda que el comte Arnau en surt quan es fa fosc amb el seu cavall envoltat de foc. Per aquest motiu ha estat sempre un lloc temut pels pastors i habitants de la zona.

Aquesta llegenda ens diu que n'Otger, després d’una derrota enfront dels serraïns, malferit, es refugià prop de&nbsp, Mongrony, vivia sota una pell de cabra i el seu gos ganguil el guarí llepant-li les ferides mentre s’alimentava de la llet d’una ovella i fruits del bosc. Quan se sentí recuperat fent sonar el seu corn de caça convocà el 9 Barons de la fama (o Cavallers de la terra) i reunits en una taula rodona davant de Nostra Sra. de Mongrony i damunt l’espasa d’Otger, la Vilardella,(actualment exposada al Museu Militar de París) van jurar lluitar per a reconquerir aquestes terres al califat. El nostre heroi de llegenda morí, igualment que el real després de la victòria d’Empúries, i els altres 9 capitans tornaren també victoriosos aconseguint, així, les seves baronies.

-On us han donat posada, -comte l'Arnau ?
On us han donat posada, -valga'm Déu, val ?
-A l'infern me l'han donada, -muller lleial,
A l'infern me l'han donada, -viudeta igual.
-Per què allí us l'han donada, -comte l'Arnau ?
per què allí us l'han donada, -valga'm Déu, val ?
-Per pagar males soldades, -muller lleial,
Per pagar males soldades, -viudeta igual.

&nbsp,

Dissabte al vespre, el municipi de Sant Pau de Segúries s’omplia de pagesos i ramaders que venien de tota la vall. Un cop havien acabat el dia a les seves terres, agafaven un sac ple d’allò que cultivaven o criaven i s’acostaven al poble. Era el dia que aprofitaven per fer mercat. Canviaven el que ells portaven per allò que necessitaven.

Les dones que venien al poble, també aprofitaven per anar a la perruqueria, doncs amb el dia a dia tan enfeinat que sempre portaven els era una mica complicat. Així que totes les perruqueries del pobles estaven fins a altes hores de la matinada obertes i plenes.

Al matí mentre esperaven l’autocar que els portés de nou a casa seva s’ajuntaven tots a la cooperativa de Sant Pau de Segúries i feien un got de vi que sempre anava acompanyat d’una arengada, per omplir una mica la panxa i agafar forces per tornar a la rutina.

Cada primavera i cada tardor molta gent del municipi de Sant Pau de Segúries i de les rodalies s’acostaven a la Font de la Puda. Una font d’una olor forta i molt característica: com d’ou cloc. Allà omplien un got d’aigua i se’l bevien, doncs deien que era una aigua depurativa. Molta gent amb problemes a la pell o amb problemes urinaris omplia garrafes d’aigua i se les emportava a casa seva ja que segons ells aquestes aigües sulfuroses feien millorar el funcionament de l’organisme.

I no és estrany, a dia d’avui, trobar gent amb ampolles de plàstic vora la font. Doncs si més no, l'aigua que en surt és més pura i bona que moltes d’altres que hi ha a les ciutats.

&nbsp,

Hi havia una vegada un mariner que vivia a prop de la costa amb la seva família. Un dia de mal temps, va venir una onada gegant que es va emportar casa seva, amb dona i fills inclosos. Es va quedar sol, sense res ni ningú. Així que va decidir agafar l’única cosa que li havia quedat, una pala de rem i marxà terres amunt. Quan va arribar a l’alçada del poble de Besalú aturà un bon home que per allí passejava i li preguntar si sabia què era allò que portava a les mans, i el bon home li digué: “això és una pala de rem, senyor”. I tot seguit seguí caminant muntanyes amunt fins que va trobar un altre persona. En aquesta li tornà a preguntar el mateix a que a l’anterior però aquest li respongué: “això és una pala de forner, senyor”. I aquesta resposta li agradà molt més que totes les anteriors, ja que no li recordaven tot allò que havia perdut i que tant estimava. Així que va decidir quedar-se a viure allà mateix, al poble de Sant Pau de Segúries.

Processó dels Dolors

Un esdeveniment religiós tradicional és la Processó que té lloc en la festa de la Mare de Déu dels Dolors, el divendres abans de la festivitat dels Rams. Aquesta processó data de principis del segle XVIII i s’ha celebrat pràcticament sense interrupció, fins als nostres dies. En la mateixa, té principal relleu l’escenificació, dins la nau de l’església on comença, d’un fragment de la Passió escrita per fra Antoni de Sant Jeroni l’any 1773.

En aquesta processó, s’hi representen molts passos d’imatges i vivents, que rememoren escenes adients a la festa religiosa. Cada any és molt concorreguda, tant pels actuals com pels antics habitants del poble de Mieres.

Manípul de Manaies i botxins de Mieres

Aquest manípul format per uns 32 membres ha tingut i té un paper rellevant en la processó dels Dolors, des dels sues inicis. Tots ells són principalment gent del poble. La seva actuació ha estat requerida moltes vegades en processons i concentracions de manaies en molts llocs de Catalunya, sempre amb molta dignitat.

GEGANTS:&nbsp,

Gegant&nbsp, ROC&nbsp,&nbsp,és un&nbsp,baró de l'Edat Mitjana, (segle XV) que&nbsp,simbolitza l'esperit lluitador dels homes del nostre poble. Pes 37 kg, alçada 3'80 m. Batejat l'any 1997. Constructor: Ventura-Hosta de Navata

Geganta BÀRBARA,&nbsp,és&nbsp,una donzella que simbolitza la serenitat i&nbsp,constància de les nostre dones. Pes 33 kg, alçada 3'62 m. Batejada l'any 1997. Constructor: Ventura-Hosta

GEGANTONS portats pels mes menuts de la colla:

PINET:&nbsp, un&nbsp, pallasso molt entremaliat.&nbsp,&nbsp, Pes 9'5 kg. alçada&nbsp,&nbsp,2 m.

IVÒ: un&nbsp,&nbsp,bandoler molt ferotge&nbsp,&nbsp,&nbsp, Pes&nbsp, 7 kg. alçada 1'80 m

CROSCAT: un monstre temible. Pes 7 kg. alçada 1'80 m&nbsp,

&nbsp,

CAPGROSSOS

&nbsp,PEROT:&nbsp, És el retrat d'un picapedrer ara jubilat. Durant molts anys l'ofici de picapedrer donava feina a més de la meitat de la població activa de Castellfollit. El portador del capgrós és el mateix personatge retratat, que acompanya a la Colla gegantera en totes les sortides.

GASPAR:&nbsp, És també un retrat d'un habitant del nostre poble, que va exercir de barber, un altre ofici emblemàtic. El porta un membre jove de la nostra colla en totes les sortides.

ROQUEROL: És un ocell que pregona el civisme per tot arreu on va, i que porta la gorra d'agutzil, amb l'escut de Castellfollit.

També desplacem a vegades 4 capgrossos petits ( 2 ossets, un gat i un dimoni) que porten la mainada més petita.

MUSICS: Compten amb un grup de gralles i timbals que acompanyen als gegants i la faràndula a tots els actes on participen, formats per gent del poble, on predomina la mainada, que es el veritable motor de la colla.&nbsp,

LA COLLA, &nbsp,Fundada el Setembre del 1999 La Colla Gegantera de Castellfollit compta actualment amb una setantena de membres. Funciona pel sistema d’assemblea, amb una junta on cadascun s’ocupa d’una àrea determinada.&nbsp, Desde llavors ha recorregut mes de 12.000 km&nbsp, amb prop de 100 viatges per 18 comarques de la geografia catalana.

Les trobades geganteres funcionen pel sistema d’intercanvi, i per aquest motiu durant l’any es realitzen diferents sortides&nbsp, per poder comptar amb una assistència ben lluïda per la trobada.

Castellfollit organitza trobada gegantera des de l’any 2001. Any rere any&nbsp, s’ha anat consolidant com una festa molt participativa, on s’aboca tot el poble, per acollir cordialment als visitants.&nbsp, Tots els carrers s’omplen de gegants, músics i mainada arribada d’arreu de la comarca de la Garrotxa.

&nbsp,L’ultima tingué lloc el passat 28 de Setembre, la Colla Gegantera de Castellfollit de la Roca va celebrar la 8a Trobada de Gegants.&nbsp, Va comptar amb la participació d’un total de 17 colles geganteres, que van desplaçar&nbsp, més de 500 persones,&nbsp, amb un total de 40 gegants i gegantons,&nbsp, amenitzats per les colles de grallers, que van omplir els carrers de música i gresca. Varen acompanyar els amfitrions els veïns de Montagut, Tortellà, Sales de Llierca, i l’Aoapix d’Olot, i, arribats de vuit&nbsp, comarques diferents de la nostra geografia: Roses, Llançà i Espolla, Sant Feliu de Guíxols, Calonge, Sant&nbsp, Antoni de Vilamajor, Vilanova del Vallès, Barcelona - Sagrada Familia, Sant Boi de Llobregat,&nbsp, Centelles, Vic,&nbsp, Ripollet i Pineda de Mar.

Aquesta&nbsp, trobada fou molt concorreguda&nbsp, amb un èxit d’assistència on tots els visitants han marxat amb un grat record de la comarca i del poble de Castellfollit, que ja comença a ser un referent en l’àmbit de les trobades populars de gegants, arreu de Catalunya.

L'any 1993 la família Sala celebrà els 150 anys de la primera llicència fiscal concedida per a la fabricació d'embotits. Els Sala han cregut oportú que, per commemorar aquest 150è aniversari, fóra escaient deixar muntat un petit museu a Castellfollit de la Roca com a llegat del que ha estat la història i evolució de la conserva càrnica. Alhora, volen que sigui un element més de la comarca muntanyenca de la Garrotxa per oferir hospitalitat i benvinguda als visitants, així com deixar constància de la voluntat de supervivència i continuïtat de l’empresa familiar. Fins ara existien museus del vi, de les eines del camp, del suro, del tèxtil, de l'adobament de pells, etc., en canvi, d'una cosa tant quotidiana i a l’hora de la nostra alimentació com la carn i la seva conservació, no n'existeix cap.

Al museu hi ha tota classe d'eines utilitzades durant aquest 150 anys per a l'elaboració de la carn, velles màquines, antigues fotografies de les generacions de treballadors de l'empresa, així com uns diorames representant l'antic procés.
Pensem que la visita és obligada per a que vulgui seguir la història d'aquest país.

Dins del Museu també hi ha una petita botiga on podreu degustar els famosos embotits de la garrotxa, així com comprar tot tipus de records relacionats amb el mon de l'embotit i de la comarca volcànica de la Garrotxa.

La visita al Museu, la podem resumir així:

Iniciem el recorregut amb quatre vitrines on s'exposen estris prehistòrics i dibuixos on hi podreu veure els primers homes caçadors. Seguidament hi ha una exposició d'embotidores de fusta procedents tant de la pròpia empresa com de les diferents cases pairals de la comarca. Daten del 1800 i totes són diferents. Gràcies als diorames realitzats pel Mestre Traité podem veure les diferents fases de la matança i l'elaboració dels embotits. Normalment es contractava el matancer que s'ocupava de la matança i la mocadera de la formulació i de l'elaboració de l'embotit. A continuació trobem un recull de fotografies de la família Sala i treballadors de l'empresa, realitzades el 1908. El clitxe és de vidre i el conservem en els nostres arxius. També trobem les pasteres de fusta on es barrejava la carn ja picada amb la sal, el pebre i altres espècies que s’hi volguessin incorporar. I finalment veurem les vitrines amb els diferents estris amb els que es realitzava la matança, diferents embuts per omplir/embotir manualment els budells, i material d'oficina utilitzat per l'empresa durant aques segle i mig.

Recordeu, l’entrada és gratuïta i cada dia hi ha degustacions d’alguns dels embotits.

La majoria de les llegendes de Viladrau sorgeixen al voltant de personatges de vegades ben humans i de vegades tan enigmàtics com són les dones d’aigua, que aquí a Viladrau reben el nom de paitides.

&nbsp,

La Creu del marrec

Els més avis encara expliquen la història d’uns carboners que tenien al seu càrrec un pobre noi, un xic beneitó, que els traginava la vianda del poble al bosc. Un d’ells, disfressat amb un llençol, sovint l’espantava pel camí, per riure després quan el noi els explicava la història del fantasma que el seguia. Els feia tanta gracia la por del noi que fins i tot li deixaven, per disparar, una escopeta descarregada. Un dia, però, un botiguer del poble, en veure-li l’escopeta, li va dir:

On vas amb l’escopeta descarregada? Així sí que faràs poca cosa. Té, fica-hi aquests dos cartutxos per fer una mica de feina.

Els carboners van quedar bocabadats quan, en arribar, el noi els explicava:

Avui sí que han sonat. Han sonat els cartutxos i els crits del fantasma. Ara jau allà, esterrecat. Ja no m’ha de fer més por.

Fins fa poc temps, al camí que mena a can Bosch, al Cau de les Guilles, s’hi podia trobar una creu de fusta que ho recordava.

&nbsp,

El gorg Negre

Al gorg Negre de Viladrau, pronunciat i fosc sot que es forma entre Sant Segimon i la muntanya de la Sala, al torrent dels Rentadors, s’hi va acostar un home, dels&nbsp, valents,&nbsp, per tal de mesurar aquell profund esvoranc. Amarrant una bona pedra a la més llarga corda que havia pogut trobar, la va anar deixant anar a poc a poc, fins que es va acabar.

Mentre dubtava què fer, va sentir una grossa i rovellada veu que sortia del gorg: “No ni ha més!”.

Diuen que, ara, encara corre.

&nbsp,

La suposada bruixa

Viladrau era cau de bruixes, algunes no ho eren, d’altres vés a saber.

Hi havia a Viladrau una vella molt pobre i molt bona dona que, per més que no se li sabés cap malifeta, van donar-la per bruixa i tothom va acabar per creure-s’ho. Però la velleta, que devia saber-la molt llarga, aprofitava la seva suposada bruixeria amb aquesta manya:

Passava per davant d’un hort i, extasiant-se, començava a exclamar:

Ai, filla, quin bé de Déu de mongetes...! Quina collita de trumfes, noia...!

I per temor que maleís la vianda que assenyalava, tothom corria a donar-li’n.

En fi, que d’això vivia, del que per por li donaven i que potser per compassió no li haurien donat.

&nbsp,

L’Avi Ismé

És una de les llegendes més inversemblants i més curtes que s’han sentit dir mai:

I gegants? No teniu esment de si n’hi havia hagut al Montseny?

Prou.&nbsp, En un altre temps n’hi havia un que li deien l’Avi Ismé, i sortia totes les nits a la vall de Viladrau. De vegades se’l veia encamellat damunt la serra, cama-aquí cama-allà, com si anés a cavall. Altres vegades l’havien vist eixarrancat, un peu en una carena i un peu en una altra, passant-li la riera Major per sota les cames. El meu avi deia que més d’un cop havia vist l’Avi Ismé gambejant per la serra i saltant d’una carena a l’altra.

I no havíeu sentit contar res més?

No me’n recordo d’haver sentit res més del que acabo de contar.

&nbsp,

Les dones d’aigua de la font de l’Or

La nit de Sant Joan varen sortir, cap al torrent de Sant Segimon, tres hereus de Viladrau, un de can Bosch, un de can Gat i l’altre de la Sala. Deien els més vells que en aquell indret, i durant la nit de Sant Joan, sortien les dones d’aigua a cantar belles cançons com ningú les havia sentit mai.

Al punt de les dotze, estant-se allà ben amagats, varen sortir dels fons d’una balma les paitides, que anaven estenen roba pels marges del torrent. Tot d’una, els tres hereus varen sortir a corre-cuita i agafaren una peça de roba. De sobte desaparegueren les paitides i la resta de la roba. El tovalló pres es va anar allargant a mida que els nois l’estiraven per quedar-se’l. En esquinçar-se, cada un es va quedar un tros que en aquell moment es va convertir en un munt de peces d’or.

Els hi entrà l’ambició i decidiren, cadascú pel seu cantó, tornar l’any següent. Aquesta vegada, però, del tros de roba agafat, en sortiren moltes pedres cantelludes. La font de l’Or i la tartera que hi ha a la vora encara fan referència a aquesta història.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Centre Cultural Europeu de la Natura&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008