Des de principi del segle XX es pot dir que hi ha documents gràfics sobre el fet teatral a Sant Esteve. Ara que ja som al nou mil·lenni, i després de breus aturades al llarg d’aquests anys, l’activitat teatral ha estat una de les manifestacions culturals que ha aplegat més persones del poble. Avui dia hi ha membres de l’actual grup de teatre que són ja la cinquena generació d’aquells que van començar. El teatre ha aplegat diverses generacions de joves que, aprofitant els locals disponibles, han anat representant obres a l’església, a la sala de ball, al Patronat, a la plaça, al polisportiu...&nbsp,

Com tothom sap, els pastorets han estat l’espectacle que ha format, si més no inicialment, a la majoria d’actors i actrius tant amateurs com professionals de Catalunya. A Sant Esteve també ha estat així. El grup L’Horitzó, nom que té l’actual grup fundat l’any 1971, intenta mantenir aquesta manifestació tan arrelada al nostre país aconseguint que molts nens i nenes del nostre poble agafin afecció al teatre. Dins d’aquest àmbit s’han representat els pastorets de L’adveniment de l’infant Jesús (de Folch i Torres), L’estel de Natzaret, (de R. Pàmies), El conte de Nadal, El ferrer Magí, Història d’àngels i dimonis... Altres obres representades pel grup L’Horitzó Teatre al llarg dels anys són: Els justos, Assaig general, El malalt imaginari, Terra baixa, La casa de Bernarda Alba, L’hostalera, El pobre viudo, etc.

Actualment l’activitat del grup es concentra en dues actuacions a l’any: una representació interpretada pels joves del grup i una altra que és la dels pastorets, que aplega aproximadament una norantena de persones (entre actors, figurants, tramoistes, tècnics...) de totes les edats.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Marta Coll&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Els gegants de Sant Esteve de Palautordera tenen una història recent. Fa aproximadament quaranta anys en Joan Baixas i la Teresa Calafell, components de Putxinel·lis Claca, van dissenyar els primers gegants. Els van fer a partir d’un pal llarg, el qual aguantava un cap fet de pasta de paper i un cos fet amb unes peces d’espuma i roba. A diferència dels altres gegants, no tenien els quatre peus per poder-los deixar descansar. El pal llarg es posava dins d’una cassoleta de cuir que penjava de dues corretges lligades al cos del portador (com a les processons religioses es portava el Sant Crist). D’aquesta manera els gegants tenien més mobilitat, eren com uns grans titelles. Es deien Reguapa i Bon Jan i representaven un pagès i una pagesa del Montseny. Amb el temps, aquest gegants van desaparèixer i l’any 1981 se’n van fer uns de nous amb el mateix sistema però amb materials més lleugers. El pal de fusta ara és una canya de bambú i els caps són fets d’un material que es diu celatex, com un cartró que s’estova amb acetona per poder-hi donar forma. Els braços dels gegants es mouen amb uns pals llargs, enganxats a les mans. Els geganters agafen una mà cada un i fan que la parella balli, s’abraci, s’agafi... El nom d’aquests pagesos és Ben Plantada i Bon Jan. Avui, a més, s’hi han afegit la canalla amb xanques i també un grup de grallers. La festa continua.&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Elfons Bosch&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

D’origen incert, però amb una clara influència vuitcentista, el ball de gitanes té una gran tradició al Vallès. Malgrat el nom, més que un ball, es tracta d’un espectacle format per diverses danses que es ballaven durant les festes de carnaval. A Sant Esteve s’havien deixat de ballar als anys vint. Una colla de gent van voler recuperar-ne l’esperit. Després de parlar amb els avis que les havien ballat i recollint informació de com es feia antigament, es va poder reprendre aquest costum durant les festes de carnaval de 1980. L’entusiasme del poble i de tots els participants ha permès la continuïtat fins a l’actualitat.

Cap a les 11 h del matí del diumenge de carnaval els músics, acompanyats dels balladors i dels diablots, comencen la cercavila per anar recollint tot el que la gent ofereix per a fer l’aperitiu a la plaça un cop acabada la ballada (els àpats comunitaris constitueixen una de les característiques que hem volgut recuperar). Es visiten totes les cases que volen col·laborar-hi i, a canvi, se’ls dóna un pom de mimosa i un recordatori, que són uns dels símbols de la festa. La música en directe és una de les condicions per poder ballar gitanes.

El Capità damunt del seu cavall ben guarnit fa l’entrada a la plaça i en pren possessió en representació de la colla. Dos o més homes disfressats de velles, que representen els reis que presidiran i comentaran la festa, ballen carregats d’ironia i de burla com escau al carnaval. La seva identitat i la seva representació sempre és un secret per a tothom molt ben guardat fins a l’últim moment. Entren els diablots fent petar les xurriaques, engrescant la gent i marcant l’espai on es faran les danses. Durant la resta de la ballada es dediquen a molestar el públic, a fer entrebancar els balladors o, fins hi tot, a prendre’ls el lloc.

Els nens comencen la ballada, és una mostra de la vida que té la festa i que n’assegura la pervivència. Entren les colles dels “joves” i dels “grans”. Els balladors fan la seva entrada seguint els qui aquell any fan de nuvis. Les noies amb les faldilles virolades, i els nois, amb els seus camals de cascavells, van enllaçant totes les danses: part de tres, les estrelles, la catxutxa, el xotis, la jota i altres danses que hem anat afegint al llarg de tots aquests anys —amb un petit descans per veure un got de ratafia. L’any 1994 s’hi va afegir el “ball pla” amb la intenció que el públic pugui entrar a la plaça i participar-hi de la mà dels balladors.

Una de les característiques principals de la nostra ballada és la capacitat acollidora d’un espectacle que permet que tothom, sense límits d’edat ni de procedències, pugui participar de la festa. Hi participem des de nens de tres anys fins a joves que ja tenen néts, des de gent que ha viscut tota la vida a Sant Esteve fins a aquell conciutadà vingut d’Escòcia, des del fuster, músic o alcalde, fins al mestre, diputat o botiguer. Al mig de l’hivern, en una plaça més d’una vegada coberta de neu, hi ha una festa de colors, de balls, de mantons de Manila, de somriures de felicitat, de faldilles que voleien, de poms de mimosa, de barrets amb plomes, de camals de picarols i de castanyoles. I tots, balladors i públic, amb una idea compartida: les ganes de fer festa i de gaudir d’un espectacle que hem construït col·lectivament.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Joan Serra&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Sant Celoni des de finals dels anys noranta ha destacat per la proliferació de diverses formacions musicals de hardcore, i és una de les localitats catalanes on s’han format més grups d'aquest estil musical. Entre aquests grups, i com a més veterans, destaquen Zeidun, Twisted Nails o Moksha. Aquesta proliferació de grups ha fet que Sant Celoni hagi estat anomenada la capital del hardcore.

El ventall, tant de grups com d’estils musicals, ha anat en augment en els darrers anys. Podem descobrir formacions de pop, rock, metal, ska, etc. Entre la nova fornada de grups destaquen The Corkscrew, Le Pim Pam Pum o la Celula Durmiente.

Gràcies a l’interès dels joves celonins per la música, s’han creat en els darrers anys propostes interessants al municipi per afavorir la promoció dels grups de música local: el Sessions’n Sona i el Sant Celoni Sona!.

El Sessions’n Sona reuneix un o dos cops al mes un parell de grups del poble més algun de fora per realitzar una actuació a la Sala Petita de l’Ateneu.

El Sant Celoni Sona! és un concurs musical al qual pot participar qualsevol formació del territori català i té com a premi enregistrar un mini-CD de cinc cançons i un seguit d’actuacions per diferents punts de Catalunya.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Abel Travessa&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Fira d’artesans i demostració d’oficis. S’hi poden veure oficis com: ferrers, cistellers, ceramistes...&nbsp, S’hi poden comprar productes d’artesania de fusta, de llana, robes estampades, bijuteria, sabons i perfums...També s’hi poden tastar i adquirir productes alimentaris artesans: galetes, formatges, embotits...

&nbsp,

Agromercat. Per comprar i tastar productes agroalimentaris de qualitat de diferents comarques catalanes dins el projecte Productes d’aquestes terres. El programa de la fira compta també amb una sèrie d’activitats lúdiques o culturals.

&nbsp,

Mostra d’art al carrer. El carrer Major s’omple de pintors, fotògrafs, músics, jardiners, perruquers, actors... que amb la col·laboració del públic munten o organitzen diferents manifestacions artístiques.

&nbsp,

Fira de vehicles d’ocasió. Organitzada per la Unió de Botiguers i Comerciants, s’hi poden provar i comprar tot tipus de vehicles de segona mà.

&nbsp,

Mercat d’intercanvi&nbsp, de&nbsp, joguines i contes. Els nens i les nenes del poble en són els protagonistes. Només cal portar el joc, la joguina o el conte que ja no fas servir i buscar-ne algun que t’interessi per poder-lo canviar.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Al poble hi ha molta tradició teatral. Diferents grups d’aficionats han presentat les seves manifestacions des del teatre més clàssic al més alternatiu, sense descuidar els Pastorets, que molts anys ens acompanyen per les festes de Nadal. Actualment hi ha tres grups en escena,&nbsp, que són: Rebrot Teatre, Trocateatre i el grup Tramoia.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per. Enriqueta Amadó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Si hom es deixa caure per la festa major d’aquesta vila, es veurà obligat a decantar-se per un dels dos equips que s’enfronten. Els uns de la banda dels Montsenys, els altres de la dels Montnegres, celonins i celonines defensen el seu color, els Senys el verd i els Negres el negre, en les diferents proves que els planteja el gran repte del Corremonts, que és com anomenen aquesta particular batalla. L’estirada de corda, la cursa de rucs, el Correxarrups, el concurs de menjar flams, la campanya, o una curiosa prova en la que participants dels dos equips presenten fotos d’arreu del món on hi apareix el mocador o bé dels Montsenys o bé dels Montnegres, són alguns dels encontres que decideixen qui serà el guanyador del Corremonts d’aquell any i per tant tindrà, fins la pròxima festa major, la clau de la vila.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Helena Tarragó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

La festa del ball de gitanes se celebra el diumenge de carnaval. És una festa popular, molt antiga, i molt arrelada al poble. Les músiques són composicions de músics celonins i les coreografies són genuïnes de Sant Celoni. Tothom hi és convidat. Actualment hi participa: una comparsa amb el Cavaller de Cavalls, el Vell i la Vella, una colla de diablots i dues de balladors: el Ferro (unes vuitanta parelles entre catorze i seixanta anys)&nbsp,i el Filferro (unes seixanta&nbsp, parelles entre set i tretze anys).

&nbsp,

La festa comença a les onze del matí amb un cercavila pel poble. Es fan diferents parades perquè la gent convida a menjar i a beure als participants i a canvi se’ls dedica alguna peça de ball. A les dotze s’arriba a la plaça on s’han instal·lat grades i cadires. Fa l’entrada el Capità de Cavalls, per demanar permís per ocupar la plaça, seguit dels diablots que entremig de traca i petards fan algun gag crític dels darrers esdeveniments. Després tocarà al Vell i la Vella, que faran un parlament satíric amb tot el que ha passat al poble i una mica més enllà. Finalment fan l’entrada totes les colles de balladors: primer serà el Filferro, que oferirà un passeig i una polca, i després, el Ferro, amb el seu repertori de polques, valsos, jotes...

&nbsp,

La festa té capvuitada, que se celebra amb la gent de Sant Esteve i Llinars i que organitzen de manera rotativa&nbsp, les tres colles.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Enriqueta Amadó&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

En el volum cinquè del Costumari català, de Joan Amades, hi ha la transcripció musical del mestre Joan Tomàs i Parés del ball dels collidors de castanyes de la Costa de Montseny, recollida per Mn. Frederic Martí i Albanell, rector d’aquesta parròquia. L’any 2007 el mestre de dansa catalana i coreògraf Joan Serra i Vilamitjana, recuperà aquest ball, el qual va ser ballat a la festa de la Castanyada.

&nbsp,

Text redactat per: Salvador Vilà&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Llegenda de Sa Cabra qui assenyalà on construïr l’esglèsia del Puig.

&nbsp,

Sor Tomasseta, sa Beateta que va crèixer a Deià: &nbsp,

Sor Tomasseta, on sou?
Ja vos podeu amagar
perquè el dimoni vos cerca,
dins un pou vos vol tirar,

perquè el dimoni vos cerca,

dins un pou vos vol tirar.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum. Bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

Ella portava el dinar

a n’els pobres segadors

i el dimoni envejós

enterra li va tirar.

ella el tornà aixecar

i va ser més saborós.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum. Bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

A n’es girant de Deià,

allà ja foreu temptada:

vos va pegar una unglada

enmig des call de sa mà,

vos va pegar una unglada

enmig des call de sa mà.

&nbsp,

Què en viva la Beata! (bum, bum)

Què en viva sor Tomassa! (bum, bum)

Què en viva Catalina, (bum, bum)

que és santa mallorquina! (bum, bum)

Què en viva, què en viva!

&nbsp,

Joan Alcover, Notes de Deià
&nbsp, &nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, I

Baixa la pendent
d’estret horitzó,
mitja carreró
i mitja torrent.

Cada casa sent
pel seu pontarró
passar la remor
de l’aigua corrent.

El saltant eixorda,
la figuera borda
li dóna ombradís.

Clivell de la serra,
dins un solc de terra
tanca un paradís.
&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, II

Les parres ombregen
llenyers i pedrissos,
dones qui feinegen,
nins bellugadissos.

Les figues verdegen
damunt els canyissos,
els galls se passegen
enamoradissos.

El fullam tremola,
la vella s’acosta
al foc de la llar.

La vida s’escola,
el sol va la posta
i el torrent al mar.
&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, III

Roja clavellina
surt de la foscor
de l’alt finestró
que el parral domina.

Passa la veïna
son escarpidor
per la lluentor
del cap de la nina.

Blanca de bromera,
cau la torrentera
amb sa veu de tro.

Cloqueja la lloca,
un home badoca,
...i l’home sóc jo.

Són moltes les llegendes recollides en el llibre Llegendes i tradicions d’Esporles, de Bartomeu Llinàs i Caterina Martí, que tenen com a protagonista la vall d’Esporles.

El tresor de l’era de Son Balagueret. En un temps llunyà, un capvespre després d’un dia de temporal, la nit es presentava calmada mentre dos corsaris creuaven els mars d’un a l’altre costat de la costa del Port des Canonge, per devers sa punta de s’Àguila. En Roger i n’Aroc davallaren a terra per amagar el tresor que duien. Prengueren coster amunt, veren unes cases de possessió, en unes marjades més avall i començaren a fer el clot vers Son Balagueret. Un pensa que si mata l’altre, el tresor serà per a ell, i li pega un cop al cap. Després enterra el tresor juntament amb el seu company mort. Al cap d’uns dies decideix anar a cercar part del botí, quan hi arriba ja és de nit i es queda dormit. El desperta una melodia familiar, és el so del flabiol del seu company. Embogit arrenca a córrer, no s’ho pot creure. Anys més tard, l’amo d’aquella possessió va trobar dins l’era un immens tresor, i just davall, el cadàver d’un home que entre les restes de la roba amagava un flabiol.

El monjo de la cova. Una matinada freda de febrer ja feia dies que plovia, a primera hora, vaig retornar a l’illa dels meus pares, a les profundes aigües de la costa nord. Era el dia de Difunts, abans de la posta de sol, just en el moment en què l’astre desapareixia parsimoniosament per darrere les muntanyes. Als afores del poble, es refugià en una petita cova, un monjo. La cova tenia un forat que comunicava amb la part superior de Son Dameto. Aquell estrany personatge, l’encaputxat, feia por a tot el poble. El monjo mai no parla amb ningú ni demana res, però sempre que pot fa petits favors. Després d’una nevada el troben mort a l’entrada de la cova. Duu dos pergamins. El primer pergamí narra el passat del monjo. El segon pergamí exposa el seu testament. En un lloc determinat hi ha un cofre que conté un tresor amagat.

La cova des Ermassets. Un pastor coneix un moro que li demana si coneix la cova des Ermassets i si l’hi vol acompanyar. L’amo decideix anar amb ell. El moro, anomenat Abdul, s’instal·la pels voltants de la cova i el pastor cada dia el va a veure i comparteixen estones. El darrer dia el moro obsequia el pastor amb un mocador ple de terra i una botija i li conta una història d’uns moros que varen amagar un tresor dins una cova i el varen deixar custodiat per uns éssers màgics. El pastor mostra el mocador de terra a un argenter i aquest li diu que és pols d’or molt pur mesclat amb un poc de terra. Canvia de vida i es compra una guarda pròpia d’ovelles. Passat un temps obri la botija i hi troba uns pergamins, els duu a desxifrar i resulta que aquests documents contenen tota una sèrie de passes per poder recuperar un fabulós tresor situat dins la cova des Ermassets. Ell mai no intentà arribar al tresor perquè ho trobà molt perillós. D’altres ho han intentat però sense gaire bons resultats.

La mora de Son Tries/Un encantament a la font de Son Tries. El senyor d’Alcàsser tenia un fill i una filla, nAlí i na Jazmina. El pare té la filla compromesa amb un gran senyor ric i poderós, el senyor de Gumara, però aquesta està enamorada d’un company de jocs de la infantesa, el fill de l’hortolà de l’alqueria d’Alpic, n’Albrí. El seu pare fa públic que la seva filla serà desposada amb el senyor de Gumara. El seu germà que està al corrent de la situació, decideix ajudar-los perquè pateix en veure l’estat de la seva germana. Planegen escapar amb el pretext d’un viatge. Però els plans es trenquen quan troben el jove enamorat mort. Ella desolada, una nit es dirigeix a la font on se solien trobar els enamorats. Inicia tot un cerimonial d’aigua. S’endinsa dins la font. I mai en va sortir. Només sortirà quan algú esculpeixi la seva cara en pedra viva.