Aquí teniu l'artícle sobre els darrers carboners d'Esporles aportat per n'Antoni Bauçà i que es va publicar a la revista Sportulis a la tardor del 2008.

DARRERS CARBONERS D'ESPORLES&nbsp, (Clicau l'enllaç per descarregar l'article)

Artistes locals. Esporles gaudeix d’un gran nombre d’artistes reconeguts a nivell local. Escultors que treballen la pedra i el ferro així com pintors figuratius i abstractes. Anmomenarem un parell d’ells:

Escultors: Joan Costa, Damià Ramis Caubet, Guillem Aulí, Rafel Tugores, Rafel Sastre, Kake Portas.

Pintors: Miquel Planas, Rosa Cendra, Magdalena Trias, Gaspar Sabater, Rafel Nadal, Bernat Pascual, Lurdes Noguera,

Alfonso Quesada, Clara Catalan, Virginia Roviralta, Francisco Sans Serra.

Isabel Pérez: Ceramista

Amalia Bernabé: Fotògrafa

Sportulis. La revista municipal d’Esporles és una revista del poble i per al poble que edita el propi Ajuntament.

Els bonsai. Esporles es sens dubte la capital del bonsai a Mallorca, en aquesta vil.la Antoni Bauçà va fer fa vint i cinc anys la primera exposició de Bonsai de les Balears,i es fundá la primera societat cultural bonsai balear que perdura fins avui,els bonsai atoctons conformen la colecció que tenen a Marivent SSMM Els Reis d'Espanya, així com exemplars a la colecció del Emperador del Japó cedits igualment per la familia Bauçà,ara finalment al jardí interior del Ajuntament d'Esporles es podrán contemplarels exemplars cedits fa un temps per aquesta familia a aquest poble. També hem de dir que en aquest poble hi ha uns dels millors artistes del Bonsai entre els quals destacam a Miquel Fuster,Miquel Angel Servera i Joan Matas entre altres.

La Banda de música. La Banda Lira Esporlerina, a més de ser una banda de música, és una associació, una entitat cultural, un punt de trobada per molta gent. La Banda Lira, és una de les bandes amb més història de Mallorca. Esporles, a principis del segle passat, va comptar amb dues bandes de música. Paral·lelament es desenvolupa l’activitat docent musical, activitat que inicialment&nbsp, tenia com a objectiu la formació de nous músics fins a conformar el que ara és l’Escola Municipal de Música i Dansa d’Esporles, que a més de formar músics per a la Banda Lira, realitza la tasca de fomentar la música i la dansa al nostre municipi. La Banda Lira és una entitat que participa de l’esdevenir diari del municipi, i és per això que la podem veure oferint concerts per les festes, més assenyalades i patronals, també la veiem desfilant en les processons de Pasqua, en la Rua, i fins fa poc amb l’arribada del Reis d’Orient.

L’Escola de Música. El mes de setembre de 1990 es crea de manera oficial l’Escola Municipal de Música per iniciativa del llavors regidor de cultura, Jaume Balaguer. La creació de l’escola va coincidir amb l’arribada al poble del director de la banda Vicent Murillo. A partir del curs 1991-1992 es varen contractar a 3 professors de música: un de vent fusta, un de vent metall i un de piano i violí. Amb aquests professors es pretenia formar nous músics per a la banda. A partir del curs 1993-1994 s’incorporen especialistes de cada instrument i també es comencen les classes de dansa clàssica. En aquest mateix curs deixa la direcció de l’escola Vicent Murillo i passa a ser el director Tomeu Aulí. El curs 1995-1996 es creà l’escola de Pop Rock, on s’impartien les assignatures de bateria, guitarra elèctrica, baix elèctric, piano modern i el coordinador era Mariano Portas. Després de 2 anys les dues escoles es fusionen per formar el que actualment és l’Escola Municipal de Música i Dansa d’Esporles. L’objectiu de l’escola és potenciar la formació musical de les persones del municipi.

Casal de Joves de Tramuntana. El casal de Joves de la Vilanova va sorgir l’any 1993 com a local per albergar unes quantes entitats com el Centre d’Esplai la Cadernera, la Ràdio Filigrana i el Grup de Natura. Més endavant, el Casal de la Vilanova ha passat a ser el local únicament del Centre d’Esplai la Cadernera (dedicat a la realització de tallers, jocs i campaments d’estiu per a infants de 5 a 12 anys) i del Casal de Joves de Tramuntana (entitat que fa activitats puntuals per a joves d’entre 13 i 18 anys). Les activitats i projectes més importants duites a terme han estat: un campament cada d’estiu, &nbsp,participació en projectes de col·laboració amb Nicaràgua juntament amb l’associació Quetzalcoalt de Manàgua, reconstrucció de la Ermita Vella d’Esporles (des de fa uns 7 anys i encara en curs) amb un futur ús destinat a ser un alberg de muntanya per als excursionistes i associacions que en demanin prèviament la clau deixant una fiança, realització del Caminho de Santiago, participació a la Rua d’Esporles, realització de diversos Camps de Treball amb joves majors d’edat de tot l’estat espanyol dedicats a la reconstrucció de l’Ermita Vella i a la rehabilitació i neteja de zones del poble d’Esporles com els voltants de l’IES Josep Font i Trias o el camí de la font de Son Trias de baix.

El projecte de més interès és el de la reconstrucció de l’Ermita Vella. Aquest projecte va sorgir perquè l’Ermita Vella estava enderrocada i a Esporles no hi havia cap refugi de muntanya. Es varen demanar els permisos al bisbat, que és on pertanyen els terrenys on està ubicada (a 10 min. de l’Ermita de Maristel·la) i al Consell de Mallorca. Els materials de construcció, dificultat per no tenir ni aigua corrent ni electricitat) el futur refugi ha anat avançant a partir de materials el més naturals possibles i amb les mateixes mides que tenia antigament fa aproximadament 100 anys quan es va esbucar.

Grup d’excursionistes d’Esporles i els Ermassets. L'Ermassets Club de Muntanya d'Esporles és un club d'esports de muntanya de recent creació que ha sorgit degut a l'inquietud d'un grup d'esporlerins interessats amb la muntanya, el medi ambient i els esports que en ell s'hi desenvolupen. Aquest club esportiu engloba diversos esports de muntanya i té com a objectius bàsics: el foment, el desenvolupament, la difusió i la pràctica continuada d'activitats i esports de muntanya i estarà inclòs a la Federació Balear de Muntanyisme i Escalada (FEDME).

Delegació de l’OCB a Esporles. Es constituí el 12 de juny de 2008. Se’n féu la presentació pública el 8 de novembre, amb la presència del president de l’OCB, Jaume Mateu, i en el marc d’una exposició de fotos antigues del poble recopilada i muntada pels membres de la junta. Per la Festa de l’Estendard de 2008, el 28 desembre s’organitzà un dinar de germanor en què participaren més de seixanta persones. Per les festes patronals de sant Pere de 2009, la Delegació organitzà una visita guiada per Esporles amb Tomàs Vibot, en què participaren més de cinquanta persones.

IMEDEA

L’Institut Mediterrani d’Estudis Avançats és un centre mixt entre el Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i la Universitat de les Illes Balears (UIB) que es centra en les aproximacions Interdisciplinàries a la ciència marina, costanera i insular i que fou inaugurat l’any 2008. Està situat a l'edifici conegut com "Les escoles velles" d'Esporles. L’objectiu general és contribuir a l’avenç del coneixement en àrees crítiques, estratègiques i contribuir a la millora de la qualitat de vida.

Gastronomía

Coca de pebres torrats amb sobrassada i sucre:

En el llibre La cocina mallorquina: Pueblo a pueblo, &nbsp,puerta a puerta hi figura la següent recepta, del germà Macià de Lluc, el qual afirma que es tracta d’una coca molt popular i original d’Esporles, on nasqué.

Per a la pasta: Mig tassó d’aigua tèbia, mig tassó d’oli verjo, un poc de llevadura de cervesa desfeta en una xícara d’aigua tèbia, farina fluixa.

A més: 6 pebres vermells gruixats i amb bona popa, sobrassada i sucre.

Fes la pasta amb la farina que agafi per aconseguir una pasta mig compacta, ben lligada i poc pastada. Deixa-la reposar mitja hora i estira-la sobre una llauna. Deixa-la tovar tapada amb un pedaç. Mentre reposa, torra els pebres, pela’ls, treu-li les llevors i fes-ne trinxes usant sols les mans. Tapa la pasta amb aquestes trinxes, posa-ho al forn a 250º durant 16 minuts i aleshores baixa la força a 180º i que cogui fins que la pasta es desferra. Abans de treure-la del forn, adorna-la generosament amb sobrassada desfeta i ensucra-la a voler, que cogui al forn deu minuts més, ara a 160º.

S’ha de servir a temperatura del temps.

&nbsp,

“La cocina mallorquina, pueblo a pueblo, puerta a puerta”. De Francisco Bonnin Miró. Editado por Son Espanyolet, Industrias Gráficas, S.L., C/ Sócrates 4, Palma de Mallorca.

&nbsp,

Cova dels Ermassets: veure llegendes.

La possessió de Canet. Des de la carretera principal, una semirotonda o exedra formada per pilastres, oberta a la carretera, permet l’arrencada d’una escala de grans dimensions, construïda el 1862. Aquesta escala constitueix el centre dels jardins, és de traçat recte i puja suaument el coster del turó que acull les cases, i apareix dividida en diversos trams, separats per replans. La part superior és ocupada per una escala classicista, d’inspiració pal·ladiana, que es divideix en dos rams, amb balustrada, puja directament a la carrera de davant la façana principal de les cases. En total, l’escala compta amb 102 graons que porten fins a una esplanada amb brollador que es troba davant la façana principal.

Els jardins compten amb un safareig romàntic amb pèrgola i un parc paisatgístic que conté diversos senders, una glorieta, restes d’una caseta de nines, i un llac amb exuberant vegetació. Segons Jaume Llabrés i Aina Pascual, “els jardins són la consolidació de l’estil italià a Mallorca, en una època avançada del segle XIX que els vincula a una primera fase tardoneoclàssica en l’aspecte monumental i a un lleuger romanticisme expressat en el parc paisatgístic. (...) Un ambient boscós format per pins, xiprers i algun solitari ficus elastica domina l’escala, que tingué des d’un principi un marc de jardineria romàntica.” (Murray-Llabrés-Pasqual, 69-70). L’edifici configura un bloc de quatre cossos al voltant d’una clastra, d’aquests cossos, els més importants són les façanes orientades al nord i a l’est, disposades en angle recte. El portal forà és de llinda, aixecat sobre quatre graons, presenta encoixinat als brancals i dovelles a la llinda, segons l’estil toscà. Segons és tradició, les cases de Canet presenten un total de 365 finestres.

A partir del portal forà, el vestíbul presenta dos trams de volta d’aresta, separats per un arc rebaixat, el primer tram té un portalet de llinda a cada lateral, disposició que es repeteix al segon tram, però amb els portals de llinda de grans dimensions i emmarcats amb brancals i llinda de marbre. El portal de la dreta és el de la capella, mentre que el de l’esquerra dóna accés a l’escala que originalment portava al primer pis. La capella conserva al trespol la reproducció de l’escut d’armes de la família Gual de Torrella. Un arc rodó dóna pas a la clastra, que és de planta quadrada, adossat a la paret, davant el portal, hi ha un coll de cisterna de secció poligonal, tancat en forma d’urna.

En els cossos esquerre i posterior destaquen les estances dels posaders, el forn, un semisoterrani amb tres trams de volta d’aresta i un espai actualment dedicat a oficina, amb coberta de volta de canó, El cos de la dreta condueix, mitjançant una escala de factura moderna, a la casa dels senyors, de la qual destaquen el menjador, amb una avantcambra, i la gran sala. L’actual propietària compta amb una important col·lecció d’art contemporani, part de la qual es troba a Canet.

Darrera les cases es pot visitar el graner, estructura de planta rectangular, d’alçat d’un sol pis i volta de canó, a l’exterior del qual s’han disposat recentment les úniques peces conservades de la tafona.

Son Vic de Superna. Son Vic de Superna ha estat una de les possessions més ponderoses de la vall de Superna i de tot Puigpunyent, no sols pels seus vasts territoris, sinó per ser d’una de les principals famílies de Mallorca: els Vic de Superna. Estilísticament, les cases formen un bon exemple d’arquitectura de finals del segle XIX, entre l’eclecticisme i el regionalisme. El portal forà és d’arc rodó, amb una balustrada superior que comunica amb la clastra quadrangular. El cos d’entrada i de l’esquerra són d’una sola planta. La resta del conjunt és de tres plantes amb excepció de la torre mirador, coberta per una teulada de quatre vessants, amb enteixinat de fusta i quatre plantes. El cos del fons té una espadanya amb campana. Les cases compten amb un conjunt enjardinat d’alt valor estètic amb brolladors i un petit llac amb cignes. Quant a patrimoni menor, la possessió compta amb dos aljubs de muntanya de bona factura, fonts de mina, una síquia major i safareigs.

L’ermita de Maristel·la. Maristella és probablement l’ermita més moderna i d’història més atzarosa de Mallorca. Construïda pels Terciaris Carmelites a na Ferrana, al vessant de tramuntana de sa Mola del Ram, en un planell de 850m. d’altitud, el seu origen està lligat a la família Ferrà i a la possessió homònima. Na Margalida Rosselló i Ferrà com hereva universal de l’esmentada finca, i en la seva última voluntat expressada donà la finca. S’instal·laren entorn al 1890 provisionalment en una barraca existent al petit planell que avui coneixem com s’Ermita Vella i començaren els treballs preparatoris per a la construcció del santuari. Des d’un principi les obres es feren amb lentitud malgrat la modèstia de la construcció. L’11 de març de 1908 mossèn Josep Pons hi beneí i erigí les estacions del Via Crucis. Però si l’oratori es trobava llest, la resta de dependències s’endarreriren, fins el punt que l’any 1923 les obres es trobaven paralitzades. A tot això, s’hi sumà la tràgica mort dels ermitans, provocant el desànim entre els carmelites abandonant definitivament l’ermita el 26 de setembre de 1926.

Des del moment que l’administració de l’ermita del Carme ja depengué de la parròquia d’Esporles, el rector Mateu Togores pogué posar-se tot d’una a la tasca de continuar les obres, no s’aturà de fer projectes: instituí la festa anual, canvià el nom pel que ara té: Maristella, és a dir, Estel de la Mar&nbsp, com nomenen els mariners la seva patrona la Mare de Déu del Carme.

El mirador del Cor de Jesús. Coneguda la devoció de la gent d’Esporles pel Sagrat Cor de Jesús, el rector Mateu Togores en volgué deixar constància aixecant un monument al mirador. La idea fou ben acollida pel poble i, amb aquesta reacció favorable, s’encarregà a l’escultor don Bartomeu Amorós la monumental figura. Malgrat les dificultats que oferia el terreny, el projecte es realitzà i el 21 de juliol de 1940 el Rector beneí el monument, que fou apadrinat per Bartomeu Bosch i Margalida Bujosa.

&nbsp,

La Vila. L’origen d’Esporles és en el repartiment (1229-31) que es va fer després de la conquesta de les tropes catalanes de Jaume I. Una gran part d’aquest territori fou per Nunó Sanç, comte del Rosselló i la Cerdanya.

A finals del segle XIII ja trobam el nucli de població actual que s’ha anat formant al voltant de l’església parroquial i que encara ara es coneix com la Vila Vella. La batlia la formaven les valls de Banyalbufar, Superna, Bunyolí i Esporles.

Hem d’esperar fins al segle XVII per poder trobar els tres nuclis que formen la vila: la Vila Vella, la Vileta i la Vila Nova, a més d’un dels nuclis separats de la vila d’Esporles: s’Esgleieta. L’any 1837 ja es consignen els altres dos nuclis separats de la vila: Establiments Vells i Establiments Nous.

Al 1.836 Esporles s’independitzà d’altres municipis com Banyalbufar deixant la costa fora dels seus terrenys especificament es Port des Canonge. La vila, compatva al 1.816 amb 709,5 habitants (el jovent que desapareixía restaba un mig de la població) i amb 79 cases a més de sa rectoria a la Vila Vella. La Vila Nova esteia formada per possessions, cases de camp amb amples terrenys de terra des d’on es movia l’economía agrícola. Els senyors llogaven cementers, trossos de terra, als petits agricultors qui els hi treien profit.

Entrat el segle XIX Esporles es modernitzà adquirint màquines que desenvoluparen l’economía cap a processos industrials. El torrent de Sant Pere fou i és la notícia del poble. Des de Sa Granja, possessió senyorial a les afores de la vila, arriba s’aigo a les &nbsp,diferents alqueries i rafals, alguns d’ells d’època àrab. A les èpoques de sequera, com fou al 1.762, sa font de Superna es tapaba perquè s’aigo corregués cap a Esporles i es destapaba per dur s’aigo a sa font de na Bastera. Així doncs, aquest element natural ha estat motiu de bones notícies i de disputes. Els monjos de Sant Bernat, religiosos del cister, visqueren a Sa Granja, controlant durant segles l’arribada d’aigo. El poble,&nbsp, sofridor de les desicions religioses es revel·là arribant a decretar-se per ordre reial penes capitals frent als atacs. Per altra banda, s’han de mencionar les inundacions produides per les plujes, la darrera vegada que’l torrent es desbocà fou l’any 2.008, deixant aillat al poble durant tres dies.&nbsp,

L'aigua d’Esporles avançà a que la vila tingués electricitat l’any 1.912. A més fomentà el desenvolupament industrial. El Molí de Sa Turbina, primer a l’illa en incloure el sistema de turbina Pelton (movía 110 teulers a l’hora), i el molí Draper permeteren a Don Joan Riutort i a la família Gual de Torrella, coneguts com els senyors de Canet, a l’eclosió industrial de producció de paper, cement i flassades. Aquests molins encare es conserven així com Can Fortuny, la fàbrica de teixits de Riutort ubicada al carrer Ramón Llull i que destaca pel seu estil arquitectònic, aquest espai es convertirà d’aquí poc en la bilbioteca municipal. L’aixugadora de paper i cartó feta d’uralita també es conserva al final del carrer de l’Avenç.

Una altre carecterística de la vila Vella son les cases. La rectoria (al carrer Joan Riutort, rera l’esglèsia) apereix ja documentada al 1.395, a més en aquest document es parla de la seva antiguetat centenària. Situada al carrer de Can Riutort és un clar exemple de casa urbana prototípicament mallorquina. El clastre i les voltes d’aresta ens remeten al pas del temps. En canvi, la façana inclou diferents èpoques de la nostra història. Però la carecterística més emblemàtica de les cases populars son les teules pintades, decoració propia dels segles XVIII i XIX. Al número 91 del carrer Major o al 6 i al 8 del carrer de’n Gorc (Son Tarrat, a la Vila Vella) es poden contemplar. Les teules apareixen decorades amb motius geomètrics encare que també n’aparèixen de antropomòrfics i zoomòrfics com són els exemples que es conserven al carrer de Vilanova número 85 o a Can Mas (Vila Nova) i sempre en vermell (òxid de ferro).

Cal parlar també de l’influència del moviment modernista a la vila. Moltes façanes de cases particulars foren decorades durant principis del segle XX amb detalls de caire popular. A la Vila Nova trovem clars exemples d’arquitectura modernista com és a Ses cases de Bellavista o a Son Tries Nou, construida per a Mª del Pilar Brondo com a acte d’amor i on es troba sa Font des Tauler. El mateix succeeix a Sa Casa des Poble, fundada l’any 1.930 per la Fundació Obrera d’Esporles i com a seu de la Federació Gremial i casa dels Sindicats, a Ca Sa Catalana o a la Villa Maria (anys vint i trenta) situades a sa Costa de Son Tries. Cadascuna amb el seu propi estil, revel·len l’aparició d’un nou estament social, la burgesia.

L’empedrat dels carrer de la Vila Vella també s’ha conservat així com el del camí vell per entrar a la Vila Nova, coneguda com la barriada popular. Qualcunes cases de la Vila Nova també mantenen intactes els estenadors o flaquers, pedres que surten de la finestre del primer pis de la façana i que es creu que servien per estendre la roba neta. Al número 85 del carrer de la Vilanova i a sa Costa des Rafal es troben teules pintades que cobreixen façanes descorades amb la tècnica de l’esgrafiat. Destacar la casa de Ca’n Mas.

Cal introduïr també, i encare que no destaqui per la seva bellesa arquitectònica, l’autoria de la darrera construcció de l’esglèsia d’Esporles (1248) que fou dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàsser dins l’estil neogòtic entre 1.904 i 1.923. Com a patrimoni escultòric destaca el seu retaule barroc que fou duit des de Palma a braços, concretament des de l’esglèsia de santa Margalida, i que pertany a la coneguda escola d’escultors d’en Blanquer. Una altre curiositat és el cementeri que fins l’any 1.908 es tobaba a la plaça del Sant Crist o de Sa Pols i on avui trobam una placa conmemorativa.

Els diferents brolledors, a la plaça de l’Ajuntament i a la des Plà, són encare la viva memòria d’un poble que viu de s’aigo.

La repressió franquista a Esporles. Hom coincideix en afirmar que la Segona República arribà en un moment en què a Esporles ja es manifestava certa polarització social de caire ideològic i religiós. Certament, qui no s'identificava amb la Casa del Poble acudia al cinema Coliseo, hi havia cafès d' ”esquerres” i cafès de “dretes”, o bé es simpatitzava amb la Federación Gremial Esporlerense, o bé amb el Fomento Esporlerense.

Amb l'aixecament militar la violència física i psicològica féu acte de presència a Esporles. Les delacions jugaren un paper important pel que fa algunes detencions i la generació d'un ambient de control social. Mentrestant, la inhibició i complicitat necessària d'autoritats locals com ara el rector Mateu Togores fou un dels elements que permeteren que la polarització del poble desemboqués en una dura repressió cap a la gent considerada d'esquerres i les seves famílies.

PATRIMONI

Els teatres. Esporles gaudí entre els segles XIX i XX d’un gran grup de persones interessades pel món escènic. Associacions i grups organitzaren obres de teatre sense treure’n profit, pel propi gaudiment del poble. Hi trobam un nombre important d’espais on es celebraben representacions diverses, populars i religioses. També hi ha que tenir en compte que quan hi havia bon temps es celebraben al carrer.

Saló Coliseum. Espai teatral d’Esporles conegut popularment com “Es Coliseu”. Disposava de butaques i de llotges. Bàsicament fou un local de cinema. Fou inaugurat el desembre de 1930, com a resposta política i social al teatre de la Casa del Poble, inaugurat el mes d’abril, i també féu la competència al teatre de sa Pansa perquè, tot i que a ambdós feien el cinema sonor, al Coliseu no feien pausa per canviar la bobina de la pel·lícula. Es clausurà com a cinema l’any 1982, i després d’haver estat reconvertit en discoteca es tancà definitivament.

Casa del Poble. La Federació Gremial Esporlerina -integrada a partir de 1925 a l’UGT- inicià la construcció d’aquest espai escènic l’any 1923, en un solar de Son Tries cedit pel dirigent socialista Alexandre Jaume. El local fou inaugurat el 6 d’abril de 1930, disposava de sales de reunió, biblioteca, teatre i d’un equip de cinema sonor. Quant a la seva construcció, cal remarcar la influència de l’arquitectura industrial al frontis i, a l’interior, les columnes de ferro li atorguen un estil funcional. L’any 1936 fou confiscada i clausurada pel règim franquista. Llogat per Rafel Nadal, es va reinaugurar l’any 1943 amb el nom de teatre Principal, aquest any el baríton esporlerí Francesc Bosch i la seva companyia hi cantaren la sarsuela Los gavilanes. L’any 1946 es tancà de nou. Amb el retorn de la democràcia, cap a finals de la dècada del 1970, fou retornat a l’UGT i reobert. Està situat al carrer del Poble.

Teatre de sa Pansa. Cinema i espai escènic d’Esporles situat al carrer de sa Pansa. També era conegut amb el nom de Reina Victòria i a partir de 1931 es digué teatre Olímpia. Fou inaugurat l’any 1923 per Gabriel Gomila “Biel Canals” i Joan Terrassa “Es Cabidè”, majordom de can Campos, i clausurat l’any 1933. Popularment era conegut amb aquest nom perquè al mateix edifici hi havia un cafè que venien vi de pansa. A més d’altres espectacles, bàsicament s’hi feia cinema mut amenitzat per una petita orquestra. Més tard també s’hi féu cinema sonor. S’hi representaven comèdies amb una periodicitat quinzenal i, fins i tot, setmanal. L’any 1924 s’hi feren diverses comèdies per recaptar fons per a la Guerra d’Àfrica.

Doré. Sala de cinema i espai teatral d’Esporles que popularment era conegut com “Can Dagost”, que era el malnom d’on es féu el local. Estava situat a l’actual carrer canonge Joan Garau. Fou el primer cinema del poble. A la decada de 1920 el local entrà en decadència i es tancà. En aquesta mateixa dècada es reobrí amb el nom de Salón Cine Alfonso.

Teatre Parroquial. Local teatral d’Esporles construït l’any 1929 per iniciativa de Antoni Coll.

Són moltes les llegendes recollides en el llibre Llegendes i tradicions d’Esporles, de Bartomeu Llinàs i Caterina Martí, que tenen com a protagonista la vall d’Esporles.

El tresor de l’era de Son Balagueret. En un temps llunyà, un capvespre després d’un dia de temporal, la nit es presentava calmada mentre dos corsaris creuaven els mars d’un a l’altre costat de la costa del Port des Canonge, per devers sa punta de s’Àguila. En Roger i n’Aroc davallaren a terra per amagar el tresor que duien. Prengueren coster amunt, veren unes cases de possessió, en unes marjades més avall i començaren a fer el clot vers Son Balagueret. Un pensa que si mata l’altre, el tresor serà per a ell, i li pega un cop al cap. Després enterra el tresor juntament amb el seu company mort. Al cap d’uns dies decideix anar a cercar part del botí, quan hi arriba ja és de nit i es queda dormit. El desperta una melodia familiar, és el so del flabiol del seu company. Embogit arrenca a córrer, no s’ho pot creure. Anys més tard, l’amo d’aquella possessió va trobar dins l’era un immens tresor, i just davall, el cadàver d’un home que entre les restes de la roba amagava un flabiol.

El monjo de la cova. Una matinada freda de febrer ja feia dies que plovia, a primera hora, vaig retornar a l’illa dels meus pares, a les profundes aigües de la costa nord. Era el dia de Difunts, abans de la posta de sol, just en el moment en què l’astre desapareixia parsimoniosament per darrere les muntanyes. Als afores del poble, es refugià en una petita cova, un monjo. La cova tenia un forat que comunicava amb la part superior de Son Dameto. Aquell estrany personatge, l’encaputxat, feia por a tot el poble. El monjo mai no parla amb ningú ni demana res, però sempre que pot fa petits favors. Després d’una nevada el troben mort a l’entrada de la cova. Duu dos pergamins. El primer pergamí narra el passat del monjo. El segon pergamí exposa el seu testament. En un lloc determinat hi ha un cofre que conté un tresor amagat.

La cova des Ermassets. Un pastor coneix un moro que li demana si coneix la cova des Ermassets i si l’hi vol acompanyar. L’amo decideix anar amb ell. El moro, anomenat Abdul, s’instal·la pels voltants de la cova i el pastor cada dia el va a veure i comparteixen estones. El darrer dia el moro obsequia el pastor amb un mocador ple de terra i una botija i li conta una història d’uns moros que varen amagar un tresor dins una cova i el varen deixar custodiat per uns éssers màgics. El pastor mostra el mocador de terra a un argenter i aquest li diu que és pols d’or molt pur mesclat amb un poc de terra. Canvia de vida i es compra una guarda pròpia d’ovelles. Passat un temps obri la botija i hi troba uns pergamins, els duu a desxifrar i resulta que aquests documents contenen tota una sèrie de passes per poder recuperar un fabulós tresor situat dins la cova des Ermassets. Ell mai no intentà arribar al tresor perquè ho trobà molt perillós. D’altres ho han intentat però sense gaire bons resultats.

La mora de Son Tries/Un encantament a la font de Son Tries. El senyor d’Alcàsser tenia un fill i una filla, nAlí i na Jazmina. El pare té la filla compromesa amb un gran senyor ric i poderós, el senyor de Gumara, però aquesta està enamorada d’un company de jocs de la infantesa, el fill de l’hortolà de l’alqueria d’Alpic, n’Albrí. El seu pare fa públic que la seva filla serà desposada amb el senyor de Gumara. El seu germà que està al corrent de la situació, decideix ajudar-los perquè pateix en veure l’estat de la seva germana. Planegen escapar amb el pretext d’un viatge. Però els plans es trenquen quan troben el jove enamorat mort. Ella desolada, una nit es dirigeix a la font on se solien trobar els enamorats. Inicia tot un cerimonial d’aigua. S’endinsa dins la font. I mai en va sortir. Només sortirà quan algú esculpeixi la seva cara en pedra viva.

Festes de Sant Pere, patró d’Esporles. Al darrer cap de setmana de juny. Es celebren tot tipus d’activitats culturals que inclouen la participació dels ciutadans, concerts i sopars a la fresca. A més es compta amb un mercat al carrer Major del poble.

Festes de la Mare de Deu d’Agost. 14, 15 i 16 d’agost. Són les festes de la Vila Nova i es celebren activitats culturals i sopars a la fresca organitzats per l’associació de veinats.

Mercat setmanal. Al poble hi ha un mercat setmanal ambulant cada dissabte al matí, situat al passeig del Rei. Al mercat podeu trobar productes d’alimentació fresca, plantes, roba i articles per a la llar.

Mercat artesà. El primer dissabte de cada mes s’organitza el Mercat Artesà, on, a la venda dels productes habituals del mercat setmanal, s’afegeix la d’articles artesans. Aquests dies el mercat també s’estén a la plaça del Jardinet.

Fira Dolça. El primer diumenge d’octubre es celebra la Fira Dolça. En aquesta jornada, Esporles es dona a conéixer a tota l’illa i es reben a milers de visitants cada any. A més de comestibles i diferents productes artesans, hi destaca especialment la presència dels dolços. També es fan nombroses activitats durant tot el dia: exposicions, concursos de rebosteria, demostracions culinàries, tallers.