Dissabte al vespre, el municipi de Sant Pau de Segúries s’omplia de pagesos i ramaders que venien de tota la vall. Un cop havien acabat el dia a les seves terres, agafaven un sac ple d’allò que cultivaven o criaven i s’acostaven al poble. Era el dia que aprofitaven per fer mercat. Canviaven el que ells portaven per allò que necessitaven.

Les dones que venien al poble, també aprofitaven per anar a la perruqueria, doncs amb el dia a dia tan enfeinat que sempre portaven els era una mica complicat. Així que totes les perruqueries del pobles estaven fins a altes hores de la matinada obertes i plenes.

Al matí mentre esperaven l’autocar que els portés de nou a casa seva s’ajuntaven tots a la cooperativa de Sant Pau de Segúries i feien un got de vi que sempre anava acompanyat d’una arengada, per omplir una mica la panxa i agafar forces per tornar a la rutina.

Cada primavera i cada tardor molta gent del municipi de Sant Pau de Segúries i de les rodalies s’acostaven a la Font de la Puda. Una font d’una olor forta i molt característica: com d’ou cloc. Allà omplien un got d’aigua i se’l bevien, doncs deien que era una aigua depurativa. Molta gent amb problemes a la pell o amb problemes urinaris omplia garrafes d’aigua i se les emportava a casa seva ja que segons ells aquestes aigües sulfuroses feien millorar el funcionament de l’organisme.

I no és estrany, a dia d’avui, trobar gent amb ampolles de plàstic vora la font. Doncs si més no, l'aigua que en surt és més pura i bona que moltes d’altres que hi ha a les ciutats.

&nbsp,

Hi havia una vegada un mariner que vivia a prop de la costa amb la seva família. Un dia de mal temps, va venir una onada gegant que es va emportar casa seva, amb dona i fills inclosos. Es va quedar sol, sense res ni ningú. Així que va decidir agafar l’única cosa que li havia quedat, una pala de rem i marxà terres amunt. Quan va arribar a l’alçada del poble de Besalú aturà un bon home que per allí passejava i li preguntar si sabia què era allò que portava a les mans, i el bon home li digué: “això és una pala de rem, senyor”. I tot seguit seguí caminant muntanyes amunt fins que va trobar un altre persona. En aquesta li tornà a preguntar el mateix a que a l’anterior però aquest li respongué: “això és una pala de forner, senyor”. I aquesta resposta li agradà molt més que totes les anteriors, ja que no li recordaven tot allò que havia perdut i que tant estimava. Així que va decidir quedar-se a viure allà mateix, al poble de Sant Pau de Segúries.

La finalitat de la Germandat de Sant Pau de Segúries era la d’ajudar-se entre tota la gent del poble quan algú tenia problemes. Tots els membres de la germandat pagaven una simbòlica quota. I quan una persona del poble es posava malalta i no podia anar a llaurar el camp, la germandat enviava algú que ho fes per ell, també vetllaven a les nits a aquells qui no es podien aixecar del llit i que eren membres de la germandat... Així com si algú havia d’anar a tallar llenya per poder passar l’hivern i s’havia fet mal la germandat també l’ajudava.

La Germandat encara continua, però en aquests temps ja no fa la mateixa funció. De tot allò només queda el fet que el dia que algú de la Germandat mor, aquesta li envia un pandó (una mena de banderí) que acompanya la família des de que surt de casa fins al cementiri.

En Xixella era un recader d’apeu. Cada setmana en Xixella baixava a Olot a comprar i la gent del poble que necessitava quelcom li demanaven a ell. Així que quan algú li demanava un sac de blat en Xixella sempre contestava: “Això ja està dit”. Però quan li demanaven un sac de blat i a més a més li donaven els diners per avançat en Xixella llavors deia: “Això ja està fet”. Així que en Xixella baixava a Olot cada setmana i quan tornava a Sant Pau de Segúries ja l’estaven tots esperant. En Xixella, descarregava tot el que havia portat i a tots aquells que li havien dit i pagat els hi donava tot allà que havien demanat, però a aquells que només li havien encarregat però que ni li havien donat ni una pesseta, a aquells no els hi donava res. Així és com tothom coneix la història d’en Xixella i la seva frase “ dit i fet”.