La finalitat de la Germandat de Sant Pau de Segúries era la d’ajudar-se entre tota la gent del poble quan algú tenia problemes. Tots els membres de la germandat pagaven una simbòlica quota. I quan una persona del poble es posava malalta i no podia anar a llaurar el camp, la germandat enviava algú que ho fes per ell, també vetllaven a les nits a aquells qui no es podien aixecar del llit i que eren membres de la germandat... Així com si algú havia d’anar a tallar llenya per poder passar l’hivern i s’havia fet mal la germandat també l’ajudava.

La Germandat encara continua, però en aquests temps ja no fa la mateixa funció. De tot allò només queda el fet que el dia que algú de la Germandat mor, aquesta li envia un pandó (una mena de banderí) que acompanya la família des de que surt de casa fins al cementiri.

L’Ecomuseu el Molí Petit és un equipament inaugurat l’any 2007 com a centre d’interpretació dels molins hidràulics. Es tracta de l’antic molí fariner del monestir del segle XIV. A través d’audiovisuals, maquetes i una exposició permanent es dóna a conèixer la història del molí i el seu funcionament.

A més la seva ubicació, al costat de la riera d’Arçamala i dins de l’espai protegit Xarxa Natura 2000, el converteixen en un equipament on durant tot l’any es realitzen activitats de difusió i educació ambiental, i des d’on surten tot un conjunt d’itineraris interpretats que permeten endinsar-se i conèixer un entorn d’alt interès natural.

Aquest poblat es troba situat a la serra de Finestres i s’alça en el vessant d’una mena d’esperó rocallós, de forma que així es troba a recer dels agents eòlics, fet que suposava una adaptació a la climatologia de la zona, atès que així quedava resguardat dels vents dominants, situació òptima per controlar visualment amb facilitat les valls situades a banda i banda de l’assentament, fins a una distància considerable. Aquest indret oferia als seus pobladors unes defenses naturals immillorables, ja que les cingleres que es troben al nord i est del poblat impedien un accés directe a ell, mentre que per l’oest i sud l’existència d’un relleu menys abrupte feia necessària la construcció d’estructures defensives. , Pel que fa a l’accés actual, aquest es fa per un camí forestal que surt de la vila de Mieres, i s’enfila per la carena fins a assolir el poblat, que es troba a una alçada de 760 metres sobre el nivell del mar, per anar posteriorment fins a la població de Sant Aniol de Finestres, situada a l’altre costat de la carena.

La descoberta arqueològica del poblat és relativament recent, atès que aquesta fou realitzada per l’arqueòleg gironí Francesc Riuró, el dia 4 de setembre de 1965. Concretament, la troballa es féu a instància dels germans Valentí, agricultors i propietaris del mas Sala de Sant Aniol de Finestres. Aquests donaren notícia a Riuró de la troballa a la zona d’un fragment d’àmfora. Riuró comprovà la troballa, que resultà ser un pivot que hom datà al segle III a C. Posteriorment, s’hi féu una breu intervenció arqueològica l’any 1972. Finalment, a l’any 1975 al Centre d’Investigacions Arqueològiques de Girona hi féu una breu intervenció, dirigida per l’arqueòloga M. Aurora Martín, que fins al moment és l’actuació que més dades ha aportat sobre el jaciment. En concret s’hi realitzaren tres cales de prospecció, les quals permeteren constatar la poca potència del sediment existent fins a la roca mare. En elles es constatà que el nivell arqueològic ibèric es trobava just a sobre la roca mare o separat només per uns escassos centímetres, la qual cosa porta a plantejar que aquest només tingué un únic moment d’ocupació. En conseqüència, l’únic element estructural del poblat visible en l’actualitat és una construcció de pedres posades en sec, de planta quadrangular. Concretament, aquesta està forma per un mur exterior i una mena de torre situada a l’interior. En concret, aquesta estructura devia tenir una clara finalitat defensiva, atès que se situa just al costat del camí d’accés al poblat, de forma que tothom que hi volgués arribar-hi se la trobava de cara i l’havia de vorejar, deixant-la a la seva dreta, operació que resultava extremadament dificultosa i perillosa per a qualsevol possible atacant. En conseqüència ens trobem amb un petit poblat que respondria als anomenats assentaments de “barrera”, típics del mon ibèric. S’hi han trobat ceràmiques ibèriques fetes a mà o torn, nombroses restes de ceràmica emporitana i fragments d’àmfores d’origen iber i greco-itàliques i, fins i tot, un fragment d’origen púnic. A finals de l’any 2007 es restaura l’estructura visible de l’atalaia i les restes ibèriques del poblat, recol·locant les pedres caigudes en diversos punts de les muralles i la fixació dels coronaments. Presideix el lloc una escultura “la Dama de la Garrotxa”, obra de l’artista Picolivas, en homenatge al que fou eminent arqueòleg gironí, Miquel Oliva i Prat, el qual va emprendre la reconstrucció de l’atalaia i projectava excavar el poblat ibèric, quan un accident va acabar amb la seva vida.

Església de Sant Pere (parròquia). Edificada sobre un petit pujol, dominant tot el poble, amb un alt i esvelt cloquer. És un edifici d’estil neoclàssic català de 1722, construït sobre una antiga església romànica, de la que es va trobar un fragment del timpà. La pica baptismal és obra del segle XVI. Consta també que, per contracte escrit, el rector i el batlle Berenguer Des Parerol van firmar un document amb el gran pintor del gòtic català, Lluís Borrassà, que el comprometia a pintar un retaule a dita església. Sembla que aquesta joia pictòrica va perdurar fins el segle XVIII.

Església de Sant Andreu de Ruïtlles. Edificada en el barri del mateix nom i que es ja es troba citada a l’any 1017 en una butlla del papa Bener VIII amb el nom de “Sancti Andreo de Rovilias”, com a possessió del cenobi benedictí de Banyoles. De l’antiga construcció romànica sols es conserva l’absis i una part del mur lateral nord.

Església del Freixe. És una esglesiola preromànica del segle XI, antiga parròquia dedicada a la Mare de Déu. Es troba al vèrtex sud de la serralada de Finestres, fronterera amb Sant Aniol de Finestres. Després d’uns anys d’abandó, a l’any 2003, va ser restaurada gràcies a l’interès i a l’ajuda econòmica de la Diputació de Girona, de l’Ajuntament de Mieres i del Bisbat de Girona. És una petita joia del romànic català.

Capella de Romeria. És un edifici ubicat al barri més antic de Mieres, anomenat la Cellera, a l’interior de la vila. De la seva existència, ja n’hi ha constància a l’any 878, amb la grafia de “Romzentila”, per un privilegi atorgat , per l’emperador franc Carles el Calb, a favor del Monestir de Sant Benet de Banyoles. L’església de Santa Maria de Romeria és citada per primera vegada en una butlla del papa Benet VIII a l’any 1017. Actualment està considerablement reformada, conservant però, vestigis del romànic. La imatge de la verge és una còpia de l’antiga del segle XV, desapareguda durant la guerra civil espanyola.

Si voleu fer un recorregut ràpid pel poble (1 hora de caminada), us recomanem que comenceu pel rellotge-campanar de Sant Roc, situat al bell mig de Castellfollit (datat del 1925, amb un cost de 29'35€ de l'època). Baixeu per Carretera de Girona, fins arribar a les escales que us portaran fins al trencant d'Oix (amb un mirador amb vistes a la cinglera). Des d'aquí dirigiu-vos al Barri del Fluvià (municipi de Montagut), on trobareu una passarel·la que torna a travessar el riu més cabalós de la Garrotxa. No serà l'última vegada que passareu sobre l'aigua, perquè un tercer pont, a 500 metres de la passarel·la, us ajudarà a agafar l'antic camí d'entrada al nucli de Castellfollit. Pugeu per la Rossolada (camí envoltat d'horts, separats per parets de pedra seca que servien per defensar el poble d'atacs hostils), i entreu al municipi pel Barri Vell, on observareu l'antiga església de Sant Salvador. Travesseu el nucli antic i tornareu al punt de partida, al rellotge-campanar de Sant Roc.

Durant aquest recorregut us podreu desviar per adquirir els productes típics del poble (Galetes de Cal Enric i Madalenes de Cal Tuset), visitar les exposicions fixes (Museu de l'Embotit i Museu del Vietnam), o aventurar-vos a les Baumes d'en Caxurma (coves amb entrada i sortida, tot i que no és recomanable que hi entreu) i visitar l'ermita romànica de la Mare de Déu de la Devesa (el camí de pujada a les Baumes i l'ermita romànica s'agafa sortint del poble per la Rossolada, passant el pont a mà dreta).

Castellfollit de la Roca és un poble de mil habitants (aproximadament), amb una extensió de poc més de mig quilòmetre quadrat, essent la segona vila més petita en hectàrees de Catalunya.&nbsp, El petit terme municipal està limitat per la confluència dels rius Fluvià i Turonell, que rodegen la cinglera sobre la qual s'assenta Castellfollit. La formació de la roca de basalt que dóna nom al poble és deguda precisament als dos rius que la limiten, vies naturals per on baixà la lava sorgida de les explosions volcàniques, fa més de 200.000 anys. Al refredar-se la lava, la força de l'aigua per recuperar la llera natural del riu escarpà la roca fins a deixar la cinglera tal com es conserva en l'actualitat.

La part més visible del penya-segat és coronada per l'antiga església de Sant Salvador (s.XIII), reconstruïda per última vegada a mitjans anys 80 per iniciativa popular. L'església havia quedat impracticable per a les celebracions litúrgiques després de la seva destrucció durant la Guerra Civil, i actualment compleix funcions de museu i sala d'actes. El seu campanar també és un excel·lent mirador del perfil de la roca basàltica i de la vall dels dos rius que conflueixen al poble. En aquest punt s'entén la quantitat de batalles ocorregudes a la població (sobretot durant la Guerra del Francès i les successives guerres carlines), degut a la situació privilegiada d'enclavament defensiu i via de pas obligat per accedir a la ciutat d'Olot.

En el poble destaquen altres zones d'interès, com la totalitat del barri vell, la pedrera de basalt o la part nova del poble.

El setembre de 1895 es van fer els primers esbossos dels primers estatuts que havien de regir la Sociedad de Consumo y crédito “la Castellfullitenses”. Dos anys més tard començà a funcionar plenament la Cooperativa, es va decidir canviar el nom pel de “la Fraternitat”. Els estatuts incidien en la defensa de la classe treballadora&nbsp, i la societat.&nbsp,

La Cooperativa funcionava amb moneda pròpia. En primer lloc la Cooperativa estava situada en un edifici al carrer Carretera 43 però gràcies als beneficis es va comprar una nova seu.

Durant la Guerra Civil va ajudar a refugiats, va lliurar els racionaments a les famílies de la població i va enviar aliments al front.

Després de la guerra el dinamisme de la Cooperativa va perdre força fins a convertir-se en un simple centre de comerç. Finalment el descens de les vendes i la puja de la Seguretat Social obligaren a tancar-la. L’any 1979 “la Fraternitat”&nbsp, optà per lliurar a l’Ajuntament de la població tot el material i la casa, amb la finalitat que es destinés a obres benèfiques, socials o culturals al servei de la població.

&nbsp,

La nau central de l’església de Sant Martí correspon a l’església consagrada l’any 1082. De l’època romànica en resten els arcs aparellats, laterals a l’atri o &nbsp,galilea. El campanar, esvelt i colorista, no està documentat però sembla obrat a començament del segle XVII. El 1769 es construeix la façana barroca actual amb la imatge de sant Martí.

El patrimoni històric religiós també inclou la capella de la Pietat, del segle XVI, el santuari de Sant Segimon, a 1230 metres d’altitud i amb construccions successives que van des de l’any 1290 fins al 1782, i l’ermita de l’Erola enclavada enmig de castanyers centenaris, a mig camí de Sant Segimon, i datada de l’any 1571. La verge era invocada per protegir a la mainada de la verola.

L’important patrimoni arquitectònic civil es troba representat pels magnífics casals fortificats d’Espinzella i la Sala —convertits en domus als segles XII i XIV, respectivament— i per una bona representació de masos de reconeguda vàlua que encara perduren: Masmiquel, Vilarmau, Mas elMartí, la Vila, L’Alemany, el Pujol de Muntanya, Rosquelles, Mas Molins, Masvidal, can Bosch, can Gat i la Noguera, tots esmentats l’any 1340.

Viladrau també gaudeix d’un important patrimoni arquitectònic, més proper a nosaltres. Són les cases senyorials projectades per arquitectes de renom com can Torra, de Puig i Cadafalch, la Soleia, can Soliguer i can Isamat, de Duran i Reynals, o la casa Riera, de Coderch de Setmenat.

L’església de Sant Martí, com a parròquia, ja surt esmentada l’any 898 dins el terme jurisdiccional del castell de Taradell. L’any 1340 existia ja una sagrera consolidada i vuitanta-dos masos integrats dins el terme parroquial.

&nbsp,

Viladrau ha estat focus representatiu d’esdeveniments que han marcat la història del nostre país. Durant els segles XVI i XVII, el poble es converteix en un cau de bruixeria i de bandolers. Hom recorda que Viladrau és el poble on més bruixes es van ajusticiar, un total de catorze bruixes, i que aquí va néixer Joan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, el més famós dels bandolers catalans.

&nbsp,

Justament també en aquests segles són reconegudes, arreu d’Europa, les ametistes que es troben a Sant Martí de Viladrau i que eren treballades per experts talladors de la ciutat de Vic.

&nbsp,

Cruentes també varen ser les topades amb les tropes napoleòniques durant la guerra del Francès. Dotze foren els atacs que van resistir els de Viladrau, bons coneixedors d’aquestes boscúries.

Va ésser també a Viladrau, a la casa pairal de la Vila, on Francesc Savall i Ramon Vila (conegut com a Vila de Viladrau) declararen la tercera guerra Carlina. Encara se’n recorden infinitat d’anècdotes.

&nbsp,

És amb l’arribada de la gent d’estiueig que Viladrau és converteix en un refugi de poetes, literats, artistes, científics i prohoms que revolucionen la vida d’un poble de muntanya on els habitants obren els ulls esbatanats a noves maneres de fer: al 1909 se celebra a Matagalls la primera cursa de luges (trineus) d’Espanya.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Centre Cultural Europeu de la Natura&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Taradell és un terme de la plana de Vic o d’Osona, situat a la part meridional, a l’anomenada popularment Falda del Montseny. La vila de Taradell, al centre del seu terme, de 26,8 Km², es troba a una altura mitjana de 630 m. Va néixer, com la majoria de poblacions de la Catalunya Vella, entorn de l’església de Sant Genís i del seu espai protegit, la sagrera, un límit de trenta passes entorn del temple i del campanar. L’església i la parròquia consten documentalment des de mitjan segle X i l’església es va renovar i consagrar el 1076, d’aquesta segona església resta el magnífic campanar romànic, construït a finals del segle XVIII i renovat en el seu acabament, en estil neoromànic, el 1949. L’església actual, d’estil barroc-neoclàssic, es féu entre el 1755 i el 1763.

La sagrera va anar creixent al llarg dels segles XII i XIII amb petites edificacions o sagrers, propis de les masies del terme, on aviat passaren a residir fills cabalers. El primitiu Taradell va rebre un fort sotrac amb el despoblament que seguí la Pesta Negra del 1348, però de nou es revifà al llarg dels segles XV i XVI i aviat esdevingué un poble que va prendre nova vida gràcies a l’ofici de paraires i teixidors, afavorit per l’abundosa font Gran que permetia el treball de la llana i proveïa la vila. És vila des del 1560.

Els paraires i teixidors es varen constituir en gremi i donaren un fort impuls a la població, que aviat arribà al miler d’habitants i creà un conjunt cases de pedra amb treballades llindes que caracteritzen tot el seu nucli antic. Amb l’arribada de l’electricitat el 1912 els antics obradors es convertiren en fàbriques tèxtils que donaven vida a la gent de la vila (de 2.564 hab. el 1970) i de poblacions veïnes.

Després de la crisi tèxtil la seva indústria és diversificà i la població, que des de final del segle XIX fou també un centre d’estiueig, anà creixent fins a superar els 5.000 habitants el 2004. La vila, que compta amb una intensa vida associativa i cultural, continua creixent i atraient gent forana

El terme, que fa d’enllaç entre la plana i el Montseny, és sembrat d’antigues masies i de sectors d’interès històric com el castell de Taradell, el casal de Mont-rodon —dins d’un petit enclavament—, les restes prehistòriques, les capelles, les fonts i els sectors amb nous nuclis de poblament, fora de l’antiga població.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: A. Pladevall&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2007