A Dénia han arribat al llarg de la història molts pobles que després d´assentar-se ens han deixat com a regal el caràcter cosmopolita del que avui gaudim. Primer van ser els fenicis els que ens van portar la tècnica per fer el vi: a l´Alt de Benimaquia tenim les restes de la factoria de vi més antiga de la Península Ibèrica. Després van vindre els grecs i els cartaginesos, que junt amb les poblacions autòctones, els ibers, van anar formant el caràcter obert de la Dénia posterior.

La ciutat de Dénia té un origen&nbsp, romà, encara que es conserven restes de poblament ibèric en els cims del Montgó. Al segle I a.C., el general romà Sertori estableix a Dianium la seua base naval i a l’alt imperi, la població esdevé en municipi i prospera com a centre productor i exportador de vi i oli. En temps del regne visigòtic, Dénia esdevé seu episcopal que depén de Toledo. A l’època musulmana, la ciutat arribarà al major moment d’expansió, poder i vitalitat cultural: Daniyya serà la capital de la taifa que va crear l’any 1010 Muyahid, amb l’annexió de les Balears. La taifa de Dénia serà un centre marítim i comercial que encunyarà la seua pròpia moneda fins la invasió almohade. La conquesta cristiana (1244), per mà del capità Carroç,&nbsp, redueix la població però situa la vila de Dénia, amb el seu castell, com a centre del poder cristià en un territori poblat majoritàriament per musulmans. El 1356, amb Alfons el vell, el territori de Dénia es converteix en comtat. El 1431, el comtat es concedit al castellà Diego Gómez de Sandoval y Rojas amb el descontent de la vila que es assetjada per no acceptar el senyoriu. Amb tot i això, els Sandoval obtenen el 1487 la creació del marquesat de Dénia. El 5é marqués, duc de Lerma, i privat del rei Felip III concedí a Dénia beneficis econòmics, la fundació de dos convents, les drassanes, una esquadra de galeres al port i amb les tres visites del rei a la vila propicià la concessió el 1612 del títol de ciutat. L’expulsió dels moriscs afectà greument el marquesat i pel port de Dénia embarcaren cap a Orà quasi la totalitat dels 42.518 moriscs expulsats de la Marina, la Safor, la Ribera, etc. A primeries del s. XVIII esclata la guerra de Successió que enfronta el rei Felip V de Borbó amb l’arxiduc Carles d’Àustria. Dénia, el 1705, amb l’actuació del general austriacista Basset, és la primera ciutat on es proclama rei l’arxiduc Carles, després de patir tres setges, la ciutat capitulà el 1708, davant el general D’Asfeld. La Guerra del Francés suposarà un nou colp que arruïnà definitivament el castell. El 1804, Dénia es incorporada a la Corona i s’inicia el creixement econòmic. La producció i comercialització de la pansa fa sorgir una burgesia local i atrau empreses estrangeres.&nbsp, La població es duplica i al 1900 suposa 12.413 habitants. Des dels anys seixanta fins a l’actualitat el turisme i la construcció es converteixen en el motor econòmic, amb la desaparició de la indústria joguetera i del ciment i amb un important creixement demogràfic.

denia prehistòrica: fa uns 25.000 anys

&nbsp,

la cova de la catxupa

&nbsp,

denia ibèrica (s vii – s.i a.c)

&nbsp,

l´alt de benimaquia

&nbsp,

penya de l'àguila

&nbsp,

el coll de pous

&nbsp,

denia romana (s. ii a.c - v d.c)

&nbsp,

l´hort de morand

&nbsp,

la vila de l´almadrava

&nbsp,

denia islàmica (s. viii – xiii)

&nbsp,

el castell

&nbsp,

denia cristiana (s. xiii –xvi)

&nbsp,

la vila vella

&nbsp,

les ermites de conquesta

&nbsp,

la torre del gerro

&nbsp,

la torre de carrals

&nbsp,

el marquesat de dénia (s. xvii)

&nbsp,

el convent de sant antoni i les agustines

&nbsp,

la dénia de la pansa&nbsp, (s. xix)

&nbsp,

la trama urbana de dénia: carrer&nbsp, cavallers …

&nbsp,

la dénia de la guerra civil s. xx

&nbsp,

els refugis de la guerra civil: les rotes i el túnel

“La Vella” fou la primitiva església parroquial de Campdevànol. Estava situada en un pujolet cap a la part de ponent del poble i constituïa un bonic exemplar romànic corresponent al segle XII. Va ser utilitzada com a parròquia fins al segle XVII. Després restà abandonada i, poc a poc, s’anà enderrocant. Encara fins a l’any 1939 es conservà l’absis romànic el qual, quedà pràcticament esmicolat, amb l’explosió que es va provocar, després de la guerra, per eliminar el material explosiu que suposadament s’hi havia amagat. Les poques restes que es conserven actualment encara permeten observar les dimensions de l’església.

Aquesta església és esmentada, específicament, en un document datat l’1 de desembre de l’any 987, d’un judici jurat sobre el “sacrosancto altario&nbsp, [...] de locum veneraciones Sancti Christophori cuius&nbsp, baselica est in termino villa Ripollensis in Campo de Avandalo”, en el qual els homes de Gombrèn, en presència del comte de Cerdanya i Besalú, Oliva, reconeixen a favor del monestir de San Joan i de la seva abadessa Fredeburga la possessió de Mogrony, que segons afirmen els testimonis fou donada per Guifré el Pelós a la seva filla Emma.

El lloc de Campdevànol és esmentat amb anterioritat, concretament en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll, de l’any 890, on en la clàusula episcopal els comtes adjudiquen a la nova església els delmes i les primícies de les viles de la circumscripció, entre les quals figura la vila de &nbsp,“Campo davandali”, que formà part de la baronia del monestir. A les antigues llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, surt esmentat sempre, “Sto. Xristoforo de Camp d’avana”.

Aquesta església fou estudiada els anys 1908 – 1909 per Ramon d’Abadal, el qual, a més d’examinar la seva important decoració pictòrica, en publicà una planimetria, la qual, encara avui, és la millor base per a l’estudi de la seva arquitectura.

Es tracta d’una església d’una nau, de reduïdes dimensions, capçada a llevant per un absis semicircular, el qual s’obre directament a la nau, i coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per un arc toral, molt descentrat, situat vers els peus de l’església.

La porta s’obria al mur de migjorn. Sembla que al cantó de tramuntana hi havia oberta una altra porta, cegada interiorment.

Les pintures descobertes pel Sr. Ramon d’Abadal han arribat fins a nosaltres gràcies als apunts que ell en va prendre i que són, avui, l’única i definitiva prova de la seva existència. Apunts, per altra banda, que són reproduïts en totes les antologies d’art pre-romànic de Catalunya. De l’esmentada troballa en donà compte, per carta, a l’Institut d’Estudis Catalans.&nbsp, A més la donà a conèixer amb tot detall a: “Anuari de l’Institut d’Estudis Catalans” en l’article “Noves pintures murals catalanes” i també a “Revista de la Asociación Artístico – Arqueológica Barcelonesa” &nbsp,en l’article “Les pintures murals de Campdevànol”.

La parròquia de Sant Llorenç fou la segona que s’originà en l’organització religiosa de la vida de “Campo de Vanalo”, nom antic de Campdevànol, existent ja des de l’any 890 quan apareix esmentat en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll. La seva funció parroquial consta ja a partir de l’any 1075, fet que indica la seva existència amb anterioritat a la data esmentada.

En les llistes parroquials de la diòcesi de Vic dels segles XI i XII surt esmentada generalment “Sto. Laurencio de Campdevane”.

Des d’antic, va pertànyer al Monestir de Santa Maria de Ripoll, possessió confirmada l’any 1260 en un breu del papa Alexandre IV. La jurisdicció del seu terme fou motiu de plet entre el bisbat de Vic i el Monestir de Ripoll. Sembla que el domini de l’esmentat monestir sobre el terme parroquial es consolida&nbsp, l’any 1367 amb la venda feta pel rei Pere III a favor del cenobi de Santa Maria de Ripoll.

L’edifici original fou profundament reformat entre els anys 1671 i 1674. En aquella època hom modificà la porta d’entrada, bé que restà al lloc original, i també foren construïdes les capelles i la sagristia.&nbsp, L’any 1936-39 fou devastada i incendiada.

De la primitiva església de Sant Llorenç de Campdevànol resta, com a part romànica, el campanar i una part dels murs que han quedat incorporats a la construcció original.

En l’actualitat, Sant Llorenç&nbsp, compta amb una història moderna, que tal com es manifesta en la Breu història de Sant Llorenç &nbsp,comença quan a l’any 1990 el Bisbat de Vic en fa donació condicional a la família Capdevila, que l’ha restaurada acuradament, tant de fora com de dintre, consolidant els murs de pedra existents i reedificant les parts ensorrades&nbsp, amb materials actuals, per diferenciar la part nova de la part&nbsp, antiga.

S’ha conservat la cripta subterrània existent, destinada a enterraments de preveres i rectors i es descobreixen a l’altar els fonaments de la que se suposa&nbsp, era l’església pre-romànica.

La capacitat del temple i l’amplitud de la casa rectoral ens indiquen que es tractava d’una parròquia amb un nombre considerable d’habitants.&nbsp,

&nbsp,

Sant Pere d’Aüira és una petita església romànica, coneguda documentalment com a parròquia des de l’any 1150. Una nau de volta de canó, acabada amb absis i dues capelletes laterals li donen forma de creu llatina. La porta d’entrada està situada a la paret de migjorn i el campanar d’espadanya s’enlaira justament en el punt on la nau s’ajunta amb l’absis.

L’església fou construïda en diferents etapes: en primer lloc s’hauria alçat la nau que, probablement, fou coberta amb fusta, típic de l’estil pre-romànic. Posteriorment s’haurien reforçat les parets i aixecada la volta de canó, cobrint-la amb llosa del país. El dia 6 de setembre del 1235, l’església que tenim actualment, és consagrada per Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic, abans, monjo i abat de Santes Creus.

L’any 1427 les nostres comarques es veuen flagel·lades per importants terratrèmols, però, el més fort, es produí el dia 2 de febrer del 1428 i va afectar tot Catalunya, amb el consegüent ensorrament de molts edificis. Se’l va denominar “terratrèmol de la Candelera”. Les deformacions que, sobretot a la part de migjorn, presenta l'ermita de Sant Pere d'Aüira, en són perdurable testimoni.

Al segle XVI s’afegeixen, a l’ermita, les dues capelles laterals&nbsp, i el campanar d’espadanya.

Un nom important en la història de Sant Pere d’Aüira és Mn. Antoni Rotllan, que hi cantà missa nova el dia 18 de juny del 1636 i més tard hi emprengué importants reformes.

A finals del segle XIX deixà de ser parròquia per passar a ser sufragània de Campdevànol.

Encara que a partir de 1902, per part de Mn. Eudald Jolis, rector de Campdevànol, s’instituí l’Aplec anyal a Sant Pere d’Aüira, l’ermita començà a experimentar decadència, que culminà amb els fets de 1936 que va patir la total destrucció de l’interior de la capella.

Durant l’estiu de 1958 es va donar la primera embranzida col·lectiva cara a la seva restauració. El diumenge dia 5 d’octubre del 1958 era oberta novament el culte. D’aleshores ençà s’hi han fet un seguit d’obres, gràcies a la col·laboració d’innombrables amics de Sant Pere d’Aüira que varen salvaguardar l’ermita d’un enderrocament irreparable. A l’any 1980 i sota la direcció del&nbsp, Dr. Arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, la Diputació de Girona hi dedicà unes subvencions que varen permetre de portar a bon terme la total restauració&nbsp, de la capella.

L’Associació&nbsp, “Amics de Sant Pere d’Aüira”&nbsp, té cura de la conservació de l’ermita i el seu entorn i s’encarrega de celebrar-hi un aplec anyal amb la preuada col·laboració del Grup Excursionista Campdevànol, que hi organitza una caminada i un esmorzar populars. Des de l’any 1977 que la diada de Sant Pere va passar a ser dia feiner, l’aplec es trasllada al diumenge després del&nbsp,29 de juny,&nbsp, a no ser que aquest coincideixi en diumenge. En tal supòsit, l’aplec, té lloc el propi dia de Sant Pere. Aquest any 2008 s’hi ha celebrat el 50è aplec.

Sant Pere d’Aüira és una petita església romànica, coneguda documentalment com a parròquia des de l’any 1150. Una nau de volta de canó, acabada amb absis i dues capelletes laterals li donen forma de creu llatina. La porta d’entrada està situada a la paret de migjorn i el campanar d’espadanya s’enlaira justament en el punt on la nau s’ajunta amb l’absis.

L’església fou construïda en diferents etapes: en primer lloc s’hauria alçat la nau que, probablement, fou coberta amb fusta, típic de l’estil pre-romànic. Posteriorment s’haurien reforçat les parets i aixecada la volta de canó, cobrint-la amb llosa del país. El dia 6 de setembre del 1235, l’església que tenim actualment, és consagrada per Sant Bernat Calbó, bisbe de Vic, abans, monjo i abat de Santes Creus.

L’any 1427 les nostres comarques es veuen flagel·lades per importants terratrèmols, però, el més fort, es produí el dia 2 de febrer del 1428 i va afectar tot Catalunya, amb el consegüent ensorrament de molts edificis. Se’l va denominar “terratrèmol de la Candelera”. Les deformacions que, sobretot a la part de migjorn, presenta l'ermita de Sant Pere d'Aüira, en són perdurable testimoni.

Al segle XVI s’afegeixen, a l’ermita, les dues capelles laterals&nbsp, i el campanar d’espadanya.

Un nom important en la història de Sant Pere d’Aüira és Mn. Antoni Rotllan, que hi cantà missa nova el dia 18 de juny del 1636 i més tard hi emprengué importants reformes.

A finals del segle XIX deixà de ser parròquia per passar a ser sufragània de Campdevànol.

Encara que a partir de 1902, per part de Mn. Eudald Jolis, rector de Campdevànol, s’instituí l’Aplec anyal a Sant Pere d’Aüira, l’ermita començà a experimentar decadència, que culminà amb els fets de 1936 que va patir la total destrucció de l’interior de la capella.

Durant l’estiu de 1958 es va donar la primera embranzida col·lectiva cara a la seva restauració. El diumenge dia 5 d’octubre del 1958 era oberta novament el culte. D’aleshores ençà s’hi han fet un seguit d’obres, gràcies a la col·laboració d’innombrables amics de Sant Pere d’Aüira que varen salvaguardar l’ermita d’un enderrocament irreparable. A l’any 1980 i sota la direcció del&nbsp, Dr. Arquitecte Joan M. de Ribot i de Balle, la Diputació de Girona hi dedicà unes subvencions que varen permetre de portar a bon terme la total restauració&nbsp, de la capella.

L’Associació&nbsp, “Amics de Sant Pere d’Aüira”&nbsp, té cura de la conservació de l’ermita i el seu entorn i s’encarrega de celebrar-hi un aplec anyal amb la preuada col·laboració del Grup Excursionista Campdevànol, que hi organitza una caminada i un esmorzar populars. Des de l’any 1977 que la diada de Sant Pere va passar a ser dia feiner, l’aplec es trasllada al diumenge després del&nbsp,29 de juny,&nbsp, a no ser que aquest coincideixi en diumenge. En tal supòsit, l’aplec, té lloc el propi dia de Sant Pere. Aquest any 2008 s’hi ha celebrat el 50è aplec.

Tenim documentat que el molí fariner&nbsp,es va construir entre el 1400 i 1500 al vell mig del Pla de Campdevànol, fou construït per la família Grau (Maria Grau i Soldevila), que funcionà durant anys.

Posteriorment es va afegir al molí la casa pairal anomenada avui dia Molí Gros, casa adossada al molí i construïda amb els anys, ja que cada hereu afegia un tros més de casa. Per això els baixos del Molí Gros hi ha esglaons i desnivells al terra, que s´anaven afegint amb els anys. Actualment,&nbsp, en els baixos del Molí Gros&nbsp,es fa servir de&nbsp, sala d´exposicions.

Cap a l’any 1850, la família Grau va fer un canal per tal que passés per sota del molí. I aprofitant el salt d´aigua&nbsp,, va fundar&nbsp, la Central Elèctrica Grau. El fundador va ser Ramon Noguera i Senties, home de la pubilla Dolors Grau i Llimós, propietària del Molí Gros.&nbsp,&nbsp,&nbsp,Aquesta central feia 80 cavalls de força i donava llum per a una bombeta de cada casa i una per a cada carrer del poble, fins al moment que el poble es va anar fent gran i es va haver de tancar la central perquè ja no produïa mes cavalls.

Posteriorment als baixos del Molí, es va construir una fàbrica de gel que en els anys 1950 subministrava gel a les cases quan encara no hi havia neveres elèctriques.

&nbsp,

El pont de la Cabreta, situat sobre el riu Freser, formava part de l’antic camí ral que anava de Ripoll a la Cerdanya. Abans de construir-se la carretera de Barcelona a Puigcerdà, el pont de la Cabreta era pas obligat de tots els vianants que es dirigien a la Cerdanya.

Està construït d’un sol arc de 23 metres de llum i 13 m d’alçada. S’ha dit que podia ser de l’època romana, o també que l’havia fet construir Oliva Cabreta. Tenim constància de l’existència d’un comte Oliva I de Cerdanya-Besalú anomenat Cabreta. Fou comte de la Cerdanya amb els pagus de Berga i del Conflent (965-988) i de Besalú amb els pagus del Vallespir (984-988). Era el tercer fill baró de Miró II. D’aquest comte se sap que el 953 assistí a la consagració de l’església de Cuixà. A l’any 952 juntament amb els seus tres germans, participa en la fundació del Monestir Benedictí de Sant Pere de Camprodon. A l’any 974 presideix la consagració dels set altars de l’església de Sant Miquel de Cuixà. Al 975 i 981 fa donacions al Monestir de Ripoll i al 977 assisteix a la consagració de la nova basílica de Ripoll amb el comte Borrell II de Barcelona. Morí l’any 990 al Monestir italià de Montecasino.

El treball de (JBM) a la “Catalunya Romànica” arriba a la conclusió, després de mesurada i verificada l’actual construcció del pont, que aquesta fou refeta en època moderna, segurament en haver-se ensorrat la part romànica, ran d’alguna important riuada, i afegeix que, en ésser construïda la carretera, hom degué transformar l’extrem oriental del pont, per tal de deixar passar aquesta via, motiu pel qual, en aquest extrem el pont fa un angle.

En conjunt, doncs, la part més antiga es conserva al final de l’extrem oriental i, sobretot, a la banda de ponent, on encara es pot veure, entre d’altres coses, una arcada romànica amb una amplada de llum de 6,90 metres. A llevant seu hi ha un altre petit arc, aquesta obertura és situada a un nivell superior, a 3,5 m del terra actual. Poc més enllà d’aquesta petita arcada, destinada a evitar que el pont fos excessivament massís, s’acaba la part original. Al costat oposat, a ponent de l’arcada romànica, a un nivell baix, hi ha un altre arc petit, cobert també amb volta de mig punt i amb una amplada de 2,10 m.

L’aparell de la part romànica és format sobretot per carreus allargats d’uns 15 x 30 cm, n’hi ha, però, d’altres de més grossos i fins i tot alguns de col·locats verticalment. Les dovelles de l’arcada lateral són força ben treballades i tenen una amplada d’uns 15 cm. i una longitud d’uns 50 cm, les de la petita arcada elevada són menys allargades.

&nbsp,

Castell de Mataplana
Descobert l'any 1986, el Castell de Mataplana té una forta vinculació amb tota la tradició popular que al llarg dels segles ha participat de manera fonamental en la formació i transmissió de les diferents versions del mite del Comte Arnau.

El Castell està situat al centre de l’antiga baronia de Mataplana, temps enrere va ser un palau fortificat d'estil romànic. Va ser la residència dels Mataplana, una família primer de barons i més tard de comtes, gràcies a l’enllaç amb la família del Pallars.

Actualment en runes i ubicat en una finca privada, es pot visitar de manera lliure tots els primers dilluns de cada mes. L’edifici ha patit diverses modificacions estructurals.

&nbsp,

Capella de Nostra Senyora de Lourdes

Temple religiós, situada a El Cortal (població que està a 1 km de Gombrèn). La Capella es va edificar l'any 1890 i consta d'una sola nau.

&nbsp,

Capella de Sant Joan de Mata

Documentada a partir de l'any 1175, va ser restaurada dues vegades, primer l'any 1618 i desprès l'any 1969. És una capella petita, d'estil romànic d'una sola nau.

Castell de Blancafort o de les Dames

Dalt d'uns penya-segats propers a Gombrèn, la llegenda hi situa un castell on hi havia cent dames o monges, objecte de les perversions dels nobles, amics del comte, on exercien el "dret de cuixa". Aquest castell, de tipus militar, és esmentat documentalment l'any 1246 en ésser venut per Jaume I a Blanca de Mataplana.

&nbsp,

Església de Sant Martí de Puigbó

Situada a 1.120 metres d'altitud, és un temple d'estil neoclàssic del segle XVIII. Avui dia queden encara algunes restes que permeten fer-se una idea de com era el temple.

&nbsp,

Església de Sant Pere de Montgrony

Situada sobre el santuari de Montgrony, a 1.408 metres d'altitud. Sembla datar del segle VIII, tot i que fou consagrada l'any 1138. L'edifici és un dels millors exemples de l'art romànic. Pertanyia, al segle XIII, al domini del castell de Mataplana

Museu del Comte Arnau

En aquest museu, s'hi poden contemplar diferents aspectes arqueològics, literaris, històrics i mitològics relacionats amb el Castell i la família Mataplana.