L’església de Sant Cristòfol de Fogars de Montclús va ser consagrada com a nova el 1144, fet que fa pensar en l’existència d’una d’anterior. L’any 1639 va ser capgirada i se’n modificà l’estructura romànica, menys l’absis. És una nau de planta rectangular, orientada al nord. Les capelles laterals són d’origen gòtic. Conserva una pica baptismal de granit, molt senzilla, d’època romànica i que podria pertànyer a la primitiva església. L‘església de Sant Martí de Mosqueroles, renovada el 1104 i capgirada el 1802, del romànic sols en conserva la nau primitiva. Amb el temps s’hi varen consagrar els altars de Santa Margarida (1348), de Santa Maria (1498), de la Verge del Roser (1588) i un altar de Sant Isidre (1657). És de destacar la seva orfebreria. L’església de Sant Esteve de la Costa de Montseny, la més antiga del terme, consta d’una nau rectangular, amb un absis i dos absidioles, la de migjorn canviada en fer-hi la sagristia (1758). Hi ha quatre capelles laterals amb alguna arquera gòtica. A l’exterior hi ha un comunidor i una escala amb arcada que porta al campanar, els dos elements foren construïts l’any 1680. Hi és venerada la bella imatge gòtica d’alabastre de la Mare de Déu dels Àngels (segle XIV). La capella de Santa Fe té valor històric, ja que consta que al 1231 ja existia, tanmateix, però, a principi del segle XVIII va ser renovada i no en quedà cap resta romànica. Té un campanar de cadireta d’un sol ull. La capella de Santa Maria de l’Illa o de Sant Roc sols conserva l’absis com a element medieval. La nau de quatre trams amb arcs rebaixats és del segle XVII, i l’última reforma s’hi féu va ser a l’any 1888. Hi ha un campanar de cadireta d’un sol ull i un portal tapiat a tramuntana. A l‘interior hi ha un retaule molt malmès. L’església de Santa Magdalena o de Sant Marçal de Baix és una de les joies més preuades del romànic del Vallès Oriental. Del que hagués estat un monestir, sols en queda l’església de planta basilical de tres naus. Hi ha un absis i dues absidioles semicirculars. La nau central és més elevada que l’absis. Les naus laterals no són simètriques. La façana de ponent, de construcció nova, té un campanar de cadireta de dos ulls. A la part nord-oest hi ha una construcció en runes, en la qual hi vivia el prior de la confraria establerta sota la protecció del monestir de Sant Marçal (1214). Els pous de glaç o de neu són construccions força antigues, documentades l’any 1605, n’hi ha que són fets d’obra o pedra i d’altres, sense revestir. Es troben a la part alta del terme. Els més coneguts són els d’en Cervera, d’en Deumal i el pou del Comte.

&nbsp,Hi ha uns forns, probablement de ceràmica, a ca l’Estudiant i a Cañellas, i un altre a can Valls, anomenat la Rajoleria.

&nbsp,Hi ha restes de fargues, principalment de coure. Una prop de la Tordera &nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,—anomenada farga de les Pipes— i l’altra prop del Rifer. De molins de farina, n’hi ha un al Rifer —conegut com al Molinot— i un altre a Viladecans, a la Tordera, tots dos estan molt malmesos. Al Rieral, ran de la Tordera hi ha el molí de ca n’Illa, que es troba en perfecte estat. Com a construccions destacables hi ha Can Patxot, a Mosqueroles, de tipologia pròpia de la masia catalana, si bé amb alguns elements d’arquitectura residencial. Aquesta construcció va ser feta per l’arquitecte Josep Danes i Torras, entre 1927 i 1931, per encàrrec del mecenes Rafael Patxot i Jubert, per a residència d’estiu. En esclatar la Guerra Civil, va haver de marxar a l’exili, tanmateix, abans va fer gravar en les dovelles del portal: “Hostes vindran que de casa us trauran – 3 d’ agost de 1936 – Adéu-siau”. La casa va ser incendiada l’any 1939 i durant diverses dècades va patir diversos actes vandàlics. Per sort, avui dia la Diputació de Barcelona s’ha fet càrrec de la restauració i l’ha adequat per a la instal·lació d’oficines del Parc Natural del Montseny. A Santa Fe hi trobem l’Hotel, d’estil neogòtic, construït per Pere Domènech i Pou, entre 1912 i 1914, per encàrrec de Ramon de Montaner i Vila, el qual, entre 1920 i 1935, va fer construir el pantà de Santa Fe. Al cim més alt del massís, al Turó de l’Home, hi ha com a patrimoni històric l’observatori meteorològic creat per Eduard Fontserè, l’any 1929, després de seguir els primers passos donats per Artur Osona i Formentí, principal impulsor de la instal·lació al 1880. Finalment, com a patrimoni històric i arquitectònic que ha estat l’essència del municipi de Fogars de Montclús, hi ha els masos. Molts dels quals avui dia encara conserven les característiques arquitectòniques típiques del Montseny, amb l’entrada, la cuina amb la llar de foc i el forn de pa, la sala, el celler, les cambres, les corts, el corral, el barri, el porxo i l’era. Però de la majoria de les construccions (més de cent seixanta), sols en queden vestigis. Són de destacar, per les seves característiques: mas d’Horta —avui anomenat Villena—, mas Noguera, mas Viladecans, mas Vilar, mas Dalmau, mas Ridaura, mas Pla, mas Garau... Tots existents en el fogatge de 1515. A més, és notable el Corral d’en Deumal, que es troba a 1.350 metres d’altitud.

&nbsp,

Text redactat per:&nbsp, Salvador Vilà&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Per parlar de la història de Fogars de Montclús cal remetre’ns a la història de les seves tres parròquies.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, El lloc de Fogars es troba documentat l’any 1066 i 1082, i va ser el 1144 quan es va consagrar una nova església dedicada a sant Cristòfol. Dins aquesta parròquia hi ha la capella de Santa Fe, que consta que ja existia l’any 1231, si bé actualment està del tot modificada i no en queda res de l’antic romànic. Entre el 1452 i el 1867 la parròquia de Fogars va ser sufragània de l’església de Sant Martí de Mosqueroles.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, El lloc de Mosqueroles és documentat l’any 978 i la seva església de Sant Martí, l’any 1104. Dins aquesta parròquia és on es va construir l’església de Santa Magdalena o Sant Marçal de Baix.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, La tercera parròquia és la de Sant Esteve de la Costa de Montseny, consta com la més antiga del terme i és documentada, com hem dit, el 19 d’agost de 862, si bé l’església actual fou construïda al segle XII. Aquesta parròquia l’any 1219 va passar al domini de Sant Quirc de Colera de l’Empordà. L’any 1392 es va fundar un benefici sota l’advocació de santa Magdalena de l’església d’Hortsavinyà, a la qual la parròquia de la Costa havia de pagar el delme. Atès que ni els propietaris ni el rector de la Costa no volien pagar l’esmentat delme, l’any 1635 es varen iniciar una sèrie de processos que duraren diversos anys, fins que arribà el plet al tribunal de Rota, a Roma, el qual va sentenciar, el 9 d’abril de 1642, l’excomunió dels propietaris i del rector en el cas de no pagar el delme.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Lligada a la parròquia de Sant Esteve de la Costa de Montseny, hi ha la capella de Santa Maria de l’Illa, que depenia també del monestir de Sant Quirc de Colera, documentada al segle XII, va ser coneguda a partir del segle XVI amb el nom de la Mare de Déu de la Misericòrdia o de Sant Roc.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Durant tots aquestes segles la gent de Fogars de Montclús, dins les tres parròquies i sota el domini senyorial dels Agudes, els Montclús i els Cabrera, anaren construint diferents masos —uns força importants i altres de més rònecs— tot poblant el terme i patint guerres, pestes i dificultats. Però, malgrat tot, amb el seu treball i el seu esforç configuraren el que és l’actual municipi.

&nbsp,

Text redactat per: Salvador Vilà&nbsp,&nbsp,&nbsp, any: 2008

El 19 d’agost de l’any 862 el rei franc Carles el Calb va fer donació al comte Sunyer d’un gran alou en el qual hi figurava la parròquia de Sant Esteve de la Costa de Montseny. &nbsp, L’any 1100, Arnau, prior de Sant Marçal de Montseny, va iniciar la construcció d’una nova església, anomenada Santa Magdalena de Mosqueroles i coneguda també per Sant Marçal de Baix, amb la intenció de traslladar-hi tota la comunitat, quan se n’assabentà el bisbe de Vic, els obligà a retornar a Sant Marçal, i &nbsp,l’obra quedà a mig fer.El 19 de febrer de 1714, amb la guerra de Successió, hi hagué un enfrontament amb les tropes castellanes prop de Santa Magdalena de Mosqueroles, on varen morir Pere Tayeda, Joan Planas, Julià Vilardell i Miquel Riera de Ciuret —veïns de la Costa—, juntament amb altres veïns de Mosqueroles i de Sant Esteve de Palautordera.&nbsp, El 17 de març de 1714, sota les ordres de Don Diego González, cap del destacament de Granollers, pujaren les tropes castellanes a la Costa i varen cremar, robar i saquejar diverses cases, i destruïren l’arxiu parroquial, tal vegada com a represàlia del fets del 19 de febrer.&nbsp, El 7 d’octubre de l’any 1810, amb la guerra del Francès, el corregiment de Mataró va promoure un allistament general. L’Ajuntament de Fogars i les seves parròquies en va publicar un, van fer una relació del homes del terme —d’edat compresa entre els divuit i els quaranta anys— fent distinció entre fadrins, casats, vidus sense fills i vidus amb fills. Aquesta publicació anava signada per Vatllerià Ridaura, regidor. Durant la Guerra del Francès, Fogars va ser lloc de refugiats procedents d’Arbúcies, Sant Celoni i, en menor part, de Barcelona. Alguns d’ells, tement per la seva vida, feren testament dins el mateix terme. El municipi de Fogars de Montclús, durant el segle XIX, va tenir un procés de màxima expansió demogràfica: va passar de menys de 500 habitants l’any 1787, al miler, enregistrats als censos de 1857 i 1860. A partir d’aquí va anar minvant el poblament, i la pròpia parròquia de Sant Cristòfol de Fogars va esdevenir la més despoblada. L’any 1854, igual que tota la comarca, Fogars de Montclús va patir una terrible epidèmia de còlera, i l’any 1865, després d’un altre rebrot, l’Ajuntament va publicar un edicte ordenant a tots el veïns de no embrutar les aigües per a ús domèstic, no mantenir aigües estancades i no enterrar animals morts prop de les fonts d’aigua, tot sota una multa inicial de 40 rals.&nbsp, Durant la Guerra Civil (1936-1938) en algunes cases del terme, principalment les situades a més altitud, s’hi refugiaren diverses persones per por de ser executades o, senzillament, per lliurar-se d’anar al front. Aquestes cases eren anomenades lloques. Durant aquesta època pel damunt de can Planas de Fontmartina hi hagué un combat aeri, durant el qual va ser abatut un avió republicà que caigué prop de can Patolla de la Costa

&nbsp,

Text elaborat per: Salvador Vilà&nbsp,&nbsp, Any: 2008

La Vila. L’origen d’Esporles és en el repartiment (1229-31) que es va fer després de la conquesta de les tropes catalanes de Jaume I. Una gran part d’aquest territori fou per Nunó Sanç, comte del Rosselló i la Cerdanya.

A finals del segle XIII ja trobam el nucli de població actual que s’ha anat formant al voltant de l’església parroquial i que encara ara es coneix com la Vila Vella. La batlia la formaven les valls de Banyalbufar, Superna, Bunyolí i Esporles.

Hem d’esperar fins al segle XVII per poder trobar els tres nuclis que formen la vila: la Vila Vella, la Vileta i la Vila Nova, a més d’un dels nuclis separats de la vila d’Esporles: s’Esgleieta. L’any 1837 ja es consignen els altres dos nuclis separats de la vila: Establiments Vells i Establiments Nous.

Al 1.836 Esporles s’independitzà d’altres municipis com Banyalbufar deixant la costa fora dels seus terrenys especificament es Port des Canonge. La vila, compatva al 1.816 amb 709,5 habitants (el jovent que desapareixía restaba un mig de la població) i amb 79 cases a més de sa rectoria a la Vila Vella. La Vila Nova esteia formada per possessions, cases de camp amb amples terrenys de terra des d’on es movia l’economía agrícola. Els senyors llogaven cementers, trossos de terra, als petits agricultors qui els hi treien profit.

Entrat el segle XIX Esporles es modernitzà adquirint màquines que desenvoluparen l’economía cap a processos industrials. El torrent de Sant Pere fou i és la notícia del poble. Des de Sa Granja, possessió senyorial a les afores de la vila, arriba s’aigo a les &nbsp,diferents alqueries i rafals, alguns d’ells d’època àrab. A les èpoques de sequera, com fou al 1.762, sa font de Superna es tapaba perquè s’aigo corregués cap a Esporles i es destapaba per dur s’aigo a sa font de na Bastera. Així doncs, aquest element natural ha estat motiu de bones notícies i de disputes. Els monjos de Sant Bernat, religiosos del cister, visqueren a Sa Granja, controlant durant segles l’arribada d’aigo. El poble,&nbsp, sofridor de les desicions religioses es revel·là arribant a decretar-se per ordre reial penes capitals frent als atacs. Per altra banda, s’han de mencionar les inundacions produides per les plujes, la darrera vegada que’l torrent es desbocà fou l’any 2.008, deixant aillat al poble durant tres dies.&nbsp,

L'aigua d’Esporles avançà a que la vila tingués electricitat l’any 1.912. A més fomentà el desenvolupament industrial. El Molí de Sa Turbina, primer a l’illa en incloure el sistema de turbina Pelton (movía 110 teulers a l’hora), i el molí Draper permeteren a Don Joan Riutort i a la família Gual de Torrella, coneguts com els senyors de Canet, a l’eclosió industrial de producció de paper, cement i flassades. Aquests molins encare es conserven així com Can Fortuny, la fàbrica de teixits de Riutort ubicada al carrer Ramón Llull i que destaca pel seu estil arquitectònic, aquest espai es convertirà d’aquí poc en la bilbioteca municipal. L’aixugadora de paper i cartó feta d’uralita també es conserva al final del carrer de l’Avenç.

Una altre carecterística de la vila Vella son les cases. La rectoria (al carrer Joan Riutort, rera l’esglèsia) apereix ja documentada al 1.395, a més en aquest document es parla de la seva antiguetat centenària. Situada al carrer de Can Riutort és un clar exemple de casa urbana prototípicament mallorquina. El clastre i les voltes d’aresta ens remeten al pas del temps. En canvi, la façana inclou diferents èpoques de la nostra història. Però la carecterística més emblemàtica de les cases populars son les teules pintades, decoració propia dels segles XVIII i XIX. Al número 91 del carrer Major o al 6 i al 8 del carrer de’n Gorc (Son Tarrat, a la Vila Vella) es poden contemplar. Les teules apareixen decorades amb motius geomètrics encare que també n’aparèixen de antropomòrfics i zoomòrfics com són els exemples que es conserven al carrer de Vilanova número 85 o a Can Mas (Vila Nova) i sempre en vermell (òxid de ferro).

Cal parlar també de l’influència del moviment modernista a la vila. Moltes façanes de cases particulars foren decorades durant principis del segle XX amb detalls de caire popular. A la Vila Nova trovem clars exemples d’arquitectura modernista com és a Ses cases de Bellavista o a Son Tries Nou, construida per a Mª del Pilar Brondo com a acte d’amor i on es troba sa Font des Tauler. El mateix succeeix a Sa Casa des Poble, fundada l’any 1.930 per la Fundació Obrera d’Esporles i com a seu de la Federació Gremial i casa dels Sindicats, a Ca Sa Catalana o a la Villa Maria (anys vint i trenta) situades a sa Costa de Son Tries. Cadascuna amb el seu propi estil, revel·len l’aparició d’un nou estament social, la burgesia.

L’empedrat dels carrer de la Vila Vella també s’ha conservat així com el del camí vell per entrar a la Vila Nova, coneguda com la barriada popular. Qualcunes cases de la Vila Nova també mantenen intactes els estenadors o flaquers, pedres que surten de la finestre del primer pis de la façana i que es creu que servien per estendre la roba neta. Al número 85 del carrer de la Vilanova i a sa Costa des Rafal es troben teules pintades que cobreixen façanes descorades amb la tècnica de l’esgrafiat. Destacar la casa de Ca’n Mas.

Cal introduïr també, i encare que no destaqui per la seva bellesa arquitectònica, l’autoria de la darrera construcció de l’esglèsia d’Esporles (1248) que fou dissenyada per l’arquitecte Gaspar Bennàsser dins l’estil neogòtic entre 1.904 i 1.923. Com a patrimoni escultòric destaca el seu retaule barroc que fou duit des de Palma a braços, concretament des de l’esglèsia de santa Margalida, i que pertany a la coneguda escola d’escultors d’en Blanquer. Una altre curiositat és el cementeri que fins l’any 1.908 es tobaba a la plaça del Sant Crist o de Sa Pols i on avui trobam una placa conmemorativa.

Els diferents brolledors, a la plaça de l’Ajuntament i a la des Plà, són encare la viva memòria d’un poble que viu de s’aigo.

La repressió franquista a Esporles. Hom coincideix en afirmar que la Segona República arribà en un moment en què a Esporles ja es manifestava certa polarització social de caire ideològic i religiós. Certament, qui no s'identificava amb la Casa del Poble acudia al cinema Coliseo, hi havia cafès d' ”esquerres” i cafès de “dretes”, o bé es simpatitzava amb la Federación Gremial Esporlerense, o bé amb el Fomento Esporlerense.

Amb l'aixecament militar la violència física i psicològica féu acte de presència a Esporles. Les delacions jugaren un paper important pel que fa algunes detencions i la generació d'un ambient de control social. Mentrestant, la inhibició i complicitat necessària d'autoritats locals com ara el rector Mateu Togores fou un dels elements que permeteren que la polarització del poble desemboqués en una dura repressió cap a la gent considerada d'esquerres i les seves famílies.

PATRIMONI

Els teatres. Esporles gaudí entre els segles XIX i XX d’un gran grup de persones interessades pel món escènic. Associacions i grups organitzaren obres de teatre sense treure’n profit, pel propi gaudiment del poble. Hi trobam un nombre important d’espais on es celebraben representacions diverses, populars i religioses. També hi ha que tenir en compte que quan hi havia bon temps es celebraben al carrer.

Saló Coliseum. Espai teatral d’Esporles conegut popularment com “Es Coliseu”. Disposava de butaques i de llotges. Bàsicament fou un local de cinema. Fou inaugurat el desembre de 1930, com a resposta política i social al teatre de la Casa del Poble, inaugurat el mes d’abril, i també féu la competència al teatre de sa Pansa perquè, tot i que a ambdós feien el cinema sonor, al Coliseu no feien pausa per canviar la bobina de la pel·lícula. Es clausurà com a cinema l’any 1982, i després d’haver estat reconvertit en discoteca es tancà definitivament.

Casa del Poble. La Federació Gremial Esporlerina -integrada a partir de 1925 a l’UGT- inicià la construcció d’aquest espai escènic l’any 1923, en un solar de Son Tries cedit pel dirigent socialista Alexandre Jaume. El local fou inaugurat el 6 d’abril de 1930, disposava de sales de reunió, biblioteca, teatre i d’un equip de cinema sonor. Quant a la seva construcció, cal remarcar la influència de l’arquitectura industrial al frontis i, a l’interior, les columnes de ferro li atorguen un estil funcional. L’any 1936 fou confiscada i clausurada pel règim franquista. Llogat per Rafel Nadal, es va reinaugurar l’any 1943 amb el nom de teatre Principal, aquest any el baríton esporlerí Francesc Bosch i la seva companyia hi cantaren la sarsuela Los gavilanes. L’any 1946 es tancà de nou. Amb el retorn de la democràcia, cap a finals de la dècada del 1970, fou retornat a l’UGT i reobert. Està situat al carrer del Poble.

Teatre de sa Pansa. Cinema i espai escènic d’Esporles situat al carrer de sa Pansa. També era conegut amb el nom de Reina Victòria i a partir de 1931 es digué teatre Olímpia. Fou inaugurat l’any 1923 per Gabriel Gomila “Biel Canals” i Joan Terrassa “Es Cabidè”, majordom de can Campos, i clausurat l’any 1933. Popularment era conegut amb aquest nom perquè al mateix edifici hi havia un cafè que venien vi de pansa. A més d’altres espectacles, bàsicament s’hi feia cinema mut amenitzat per una petita orquestra. Més tard també s’hi féu cinema sonor. S’hi representaven comèdies amb una periodicitat quinzenal i, fins i tot, setmanal. L’any 1924 s’hi feren diverses comèdies per recaptar fons per a la Guerra d’Àfrica.

Doré. Sala de cinema i espai teatral d’Esporles que popularment era conegut com “Can Dagost”, que era el malnom d’on es féu el local. Estava situat a l’actual carrer canonge Joan Garau. Fou el primer cinema del poble. A la decada de 1920 el local entrà en decadència i es tancà. En aquesta mateixa dècada es reobrí amb el nom de Salón Cine Alfonso.

Teatre Parroquial. Local teatral d’Esporles construït l’any 1929 per iniciativa de Antoni Coll.

La pirateria i el corsarisme era una pràctica naval militar força corrent en el segle XVI, fomentada i parcialment finançada per les institucions públiques. Els corsaris no eren més que naviliers particulars que armaven una nau i partien a la recerca del botí. Prèvia autorització del Rei o del seu representant, els corsaris es dedicaven a atacar les costes dels regnes enemics i capturar qualsevol vaixell, persona, roba, diner o mercaderia que es posava pel davant. Al començament del mes de maig del 1561, el Virrei de Mallorca, Guillem de Rocafull, envia dues fragates armades en cors al nord d'Àfrica. La missió de les naus era fustigar les costes d'Alger, aleshores convertides en un niu de pirates turcs que tenia atemorida tota la Mediterrània. Gràcies a aquesta mesura, les naus pogueren capturar vuit turcs que, habilidosament sotmesos a turment, cantaren de pla. D'aquesta manera, el Virrei s'assabentà que una poderosa esquadra enemiga estava rondant per les costes de la Mediterrània occidental i tenia intenció d'atacar una de les viles mallorquines.

El diumenge 11 de maig del 1561, dia de San Ponç, desembarquen a Ses Puntes entre 1700 i 1800 corsaris turcs i argelins, probablement guiats per un antic esclau que havia fugit de Sóller i coneixia bé les tresques. Els moros pugen a peu tots junts fins al Coll de s'Illa i continuen cap a la possessió de Sa Figuera, Son Llempaies i Coll den Borrassà, fins arribar a son n'Avinyona. A partir d'aquí es separen en dos grups. El més nombrós, format per uns 800/1.000 homes, pren cap a l'Horta, amb la intenció de creuar el Pont den Barona i pujar pel camí del Camp Llarg fins el creuer del Convent, a fi d'entrar a Sóller pel Carrer Nou. La resta entra a la vila per Ses Argiles, cap al Pont dels Ases, el carrer de la Victòria i el de la Lluna. La maniobra és prou astuta però no compten que el Virrei coneix la seva presencia itinerant i ha posat en marxa el dispositiu de defensa habitual: ha enviat a Sóller el capità d'armes per ajuntar tots els homes en disposició de lluitar, i ha demanat un esquadró de socors a les viles de Bunyola i Alaró. En total, s'arrepleguen entre 450 i 500 homes de Sóller i Fornalutx, agrupats en tres banderes sota la direcció del capità Joan Angelats, més altres dues banderes (111 homes en total) de Bunyola i Alaró, a les ordres dels capitans Ignasi Garcia i Pere de Sant Joan, respectivament. El capità Angelats acaba de reunir els homes i els situa al Camp de s'Oca, que és el camí lògic d'accés des de la mar. Al mateix temps, dóna l'ordre que toquin les campanes i que les dones, els vells i els infants abandonin la vila i vagin a refugiar-se a les muntanyes, i hi envià mossèn Antoni Canals, amb un cavall, per dirigir el desallotjament.

La batalla del Pont den Barona. Poc temps després, el grup més nombrós de moros ja es troba al Pont den Barona i, des del pont, descobreix el campament cristià. No preveien que ningú els pogués esperar i, en lloc de sorprendre l'enemic, són ells els sorpresos. Els pirates desconeixen el nombre exacte de combatents cristians i la seva capacitat de defensa, i comencen a disparar arcabussades des del pont, per veure com reaccionen. Els cristians s'envalenteixen i els persegueixen pel camí del Port, l'Horta i el Puig den Muntaner fins a son n'Avinyona, on maten el capità (rais) que comanda la tropa envaïdora. Diuen si era Issuf, el fill d'Ulutx Alí, el comandant de la flota. A l'entretant, uns 200 defensors segueixen encalçant els moros fugissers pels olivars de Sa Figuera, el pla del Port i el Cingle fins a s'Illeta, i en maten i fereixen molts.

La batalla de son n'Avinyona. Una vegada aniquilat el gruix dels assaltants, el capità Angelats i els seus decideixen replegar-se i esperar la resta devers So n'Avinyona. Està convençut que, ben aviat, els qui han saquejat la vila i els voltants retornaren als vaixells seguint el mateix itinerari que l'anada. No s'equivoca gens. Poc temps després compareixen els corsaris carregats de roba, diners, joies i gent que han fet presonera després de saquejar l'església i arribar fins a Sa Coma. S'entaula una nova batalla en el camp de So n'Avinyona, en la que els turcs es tornen acorvardar i acaben fugint abandonat tot quant duien, fins i tot les armes. Un esquadró de moros, empesos per un grup de 25 perseguidors, es despista en arribar el pont de Ses Alzines, i pren cap al camí del Ginjolar (Can Baixo). En ésser al pla del Ginjolar (prop de l'abocador de fems) els sollerics ja els han agafats i es produeix un dur enfrontament. Els turcs que no tenen res que guanyar i molt que perdre, abandonen el botí i els presoners que duien, apunyalant-ne alguns.

Molta part del botí que s'emportaven els corsaris és recuperada. En acabar la jornada, els objectes són ajuntats a la plaça de la vila i retornats als seus vertaders propietaris, previ jurament. El dimarts, 13 de maig d'aquell mateix any de 1561, els Jurats del Regne de Mallorca envien una carta al Rei Felip i li conten el succés de Sóller, magnificant l'actuació i la moral dels defensor, i fent una gran lloança del Virrei Rocafull i de les mesures preventives que han adoptat per la defensa de l'Illa

&nbsp,

Font

Col·lectiu Sant Ponç 1561. http://www.pagesosfiro.com/index.htm

&nbsp,

El poble de Santa Maria de Palautordera té com a patrimoni arquitectònic destacable la torre-campanar de l'església, una part de la qual es correspon a una torre del s. XII de l'antic palau o castell que va donar nom al poble. Aquesta torre està catalogada com a bé cultural d'interès nacional, màxima protecció que pot ser atorgada. També destaca l'església bastida entre 1562 i 1588.

L'ajuntament, edifici aixecat a la dècada dels anys trenta del s. XX, en què destaquen els elements modernistes tardans.

Diversos edificis de la plaça Major i el carrer Major ens mostren com han evolucionat les cases de poble del s. XVII al s. XIX. Al passeig del Remei trobem diferents cases unifamiliars que ens mostren les cases d'estiueig de final del s. XIX, altres cases d'estiueig es troben a l'entrada del poble amb diferents torres.

Pujant pel passeig del Remei ens trobem, a l'esquerra, la capella de sant Sebastià, del s. XVI, actualment part d'una casa particular. I, a la dreta, l'ermita que va substituir l'anterior, ara dedicada a la Mare de Déu del Remei, construïda segons els estils barroc tardà i neoclàssic entre els anys 1792 i 1800.

No podem oblidar les diferents masies que es conserven escampades per tot el terme municipal, que ens mostren la importància de la pagesia en el poble. Hi podem veure les diferents fases d'expansió i decadència que han experimentat al llarg dels segles.

Pont Trencat

Pont que fou bastit a final del s. XIII amb dues grans arcades d'arc apuntat. Una part pertany a Sant Celoni, i aquesta fou destruïda durant la guerra del Francès, a inici del s. XIX. Per aquest pont hi passava el camí ral de Barcelona a Girona, successor de la Via Augusta. Durant els anys noranta va començar la reconstrucció, i es va voler destacar la part original i la part moderna. Aquesta reconstrucció ha estat guardonada amb diferents premis, tant nacionals com internacionals.

Torre Deó

Torre d’estiueig que té algunes característiques modernistes. En aquesta destaquen la paret arrebossada i pintada, la torre de la cantonada que sobresurt del cos principal de la casa, i està coronada per una estructura piramidal de planta quadrada. L’entrada principal té l’accés per una escala de pedra que condueix a un cobert de teulesaguantat per pilars de pedra. Destaca la decoració de les cobertes amb teules vidriades de colors marró i verd.

La primera referència documental del poble de Santa Maria de Palautordera, apareix l’any 862 en un precepte de Carles el Calb, rei de França, que fa donació al comte Sunyer I d’Empúries i Rosselló de la vila Vitamenia, constituïda principalment per les parròquies de Santa Maria i Sant Esteve.

Més tard, l’any 900 el comte Sunyer II d’Empúries i Rosselló va vendre Vitamenia o Palau a un tal Trassovat i aquest, l’any 908, la va tornar a vendre al comte de Barcelona Guifré Borrell, que al cap de poc temps la va cedir al Monestir de Sant Cugat, que la va posseir durant diversos segles, fins al segle XIX.

L’abat de San Cugat era el propietari del terme de Palautordera en l’aspecte dominant i el senyor del castell de Montclús l’era en la part jurisdiccional, se sap que la notaria d’aquest castell radicava des de 1274 a Palautordera, i el càrrec de notari el tenia el sacerdot beneficiat de l’altar de sant Projecte, anomenat popularment sant Proget.

El desembre de 1002, el Papa Silvestre II, en una butlla del Monestir de Sant Cugat, parla de la Villa Vidámenia, que també s’anomena Palau a causa del palau o casa forta que hi havia —amb un recinte emmurallat segons un document del 7 d’octubre de 1350—. Actualment, solament resta dempeus una torre, que és el campanar de l’església actual.

Un altre document important és el testament sacramental d’un tal Guillem, casat amb Blancúcia i pare de Ramon d’Ebri, de Gilabert, de Quixol i de Ledgars, el va jurar el 6 d’octubre de 1045 i ho va fer sobre l’altar de la basílica de Santa Maria, situada al lloc de l’esmentat Palau, prop del curs del riu Tordera.

L’any 1175 Riambau del Montseny va fer donació a l’orde del Temple d’una gran extensió de terreny situada a Palautordera, i hi ha constància que l’any 1185 els templers feren gestions per controlar molins i cursos d’aigua. (En un document de l’any 1322 trobem quatre molins de dues moles cadascun.)

El primer document del temple parroquial data de l’any 1040, i s’hi diu que és una reconstrucció feta sobre un altre temple de més primitiu.

L’inici de l’edificació de l’església actual data de l’any 1480 i sabem que acaba el 1563. S’inaugura el dia 8 d’agost, que és el dia que el poble de Palautordera fa la dedicació de la seva església parroquial a Santa Maria, que és la seva patrona titular, i també a Sant Proget, que és el seu copatró.

La primera capella on es va venerar la Mare de Déu del Remei estava dedicada a sant Sebastià i fou beneïda el 20 de gener de 1519. Actualment es conserva l’antic edifici, que és de propietat privada i no té cap ús religiós. Està situat a l’altra banda de l’antiga carretera de Sant Esteve.

La devoció a la Mare de Déu del Remei va anar creixent i, al contrari, la devoció a sant Sebastià va anant minvant. L’any 1778 es va començar la construcció d’una nova ermita a l’altre costat de la carretera, dedicada ja a la Mare de Déu del Remei, i el 1803 se’n va fer la inauguració, és l’edifici de l’actual ermita.

Existeix documentació datada del 1600 que diu que pels voltants del Montseny abunden els bandolers que actuen al voltant del camí ral. N’hi trobem dos que són fills de&nbsp, Palautordera, i que exerciren uns trenta-cinc anys. Es deien Bernat Perpunter (àlies Bargina) i Juyol.

Palautordera, per la seva situació, ha estat sempre molt lligada a l’aigua, ja que el seu terme municipal és travessat de nord a sud per dues rieres: la Tordera i el Reguissol. L’aprofitament de l’aigua per a regar els conreus és de data immemorial i els títols de propietat necessaris foren reconeguts pel batlle general d’aigües del reial&nbsp, patrimoni, Raimundo de Oms i Santapán, el 20 de març de 1680.

&nbsp,

L’edifici civil més important i emblemàtic del municipi, i potser de tot el Baix Montseny, és el Pont Trencat. Edificat sobre la Tordera i al mateix lloc on hi havia un antic pont romà, aquest pont de pedra del segle XVI va ser durant molts segles un pas estratègic de les comunicacions del nord de Barcelona, per poder-hi passar es pagava un preu, que es deia un pontatge. Durant la guerra del Francés, la meitat del pont va ser enderrocada per una bomba i per això la població el va anomenar el pont Trencat. L’any 2003, es varen inaugurar les obres de reconstrucció del pont, tant de la part que restava dempeus com de la part nova, que es va fer d’acer Corten. També es va restaurar tot l’entorn paisatgístic. Aquesta obra singular ha obtingut d’ençà de la seva rehabilitació quatre premis internacionals, i els seus mèrits arquitectònics i cívics han estat divulgats en desenes de revistes especialitzades de tot el món.&nbsp,

Finalment, dues dates importants per a la millora de&nbsp, les condicions de vida del municipi: el 20 de juny de 1886 és la data del subministrament d’aigua potable al poble&nbsp, i el 17 de maig de 1903 és quan es demana permís a l’Ajuntament per realitzar la instal·lació d’electricitat per a tot el municipi.

&nbsp,

Text elaborat per: Josep Ayats i Eduard Claver&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

El nom Arbúcies apareix citat per primera vegada en un precepte del rei franc Carles el Calb de l'any 862, mentre que el de Joanet és recollit l'any 886. Per altra banda, l’església de Sant Quirze i Santa Julita és esmentada el 6 de febrer de l’any 923 en l’acte de la seva consagració pel bisbe Guiu de Girona, i li van ser unides com a sufragànies les esglésies veïnes de Santa Maria de Lliors, Sant Segimon del Bosc, Sant Pere Desplà, Sant Nazari, Sant Climent i Sant Iscle... En canvi, Sant Cristòfol de Cerdans , , , , , , —lloc documentat des de l’any 878— dependrà del bisbat de Vic.

 ,

Aquestes dades demostren una important colonització preromànica i romànica de la vall d'Arbúcies, i sembla versemblant pensar que es va fer d'una manera espontània, basada en el sistema d'aprisió. Posteriorment, la construcció del castell de Montsoriu, a finals del segle X, i la fundació del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, l'any 1038, van suposar la sanció oficial d'aquest poblament i la imposició de la xarxa de relacions feudals.

 ,

Especialment significatius d'aquest període són els dos principals monuments amb què compta Arbúcies: el castell de Montsoriu i l'església romànica amb restes de pintures preromàniques de Sant Pere Desplà.

 ,

El Castell de Montsoriu, considerat per molts especialistes com el millor castell gòtic del nostre país, constitueix indubtablement una de les millors mostres de l'arquitectura militar medieval catalana. Actualment és en fase de consolidació i restauració.

 ,

La història d’aquest important castell va lligada a la nissaga dels vescomtes de Cabrera (una de les més notòries de la Catalunya medieval). L’origen del castell se situa a les darreries del segle X i l’època de màxima esplendor, en el període comprès entre les darreries del segle XIII i el segle XIV, moment en què es , finalitzaren les obres de construcció dels tres recintes i la construcció es convertí en la residència de la família vescomtal.

 ,

Una altra important mostra artística d’aquest període és l’església romànica, amb pintures preromàniques, de Sant Pere Desplà. Pocs indrets de Catalunya poden gaudir d’unes mostres pictòriques d’aquest període (segle X) tant ben conservades. Tampoc podem oblidar altres les esglésies d’origen romànic de Cerdans, Lliors i Joanet (pintoresc llogarret presidit per l’església dedicada a sant Mateu).

 ,

A partir d'aquest moment i fins a les darreries del segle XVII les notícies històriques sobre Arbúcies són poc freqüents i molt fragmentàries. Sabem que l'explotació forestal fou una de les activitats econòmiques més importants del municipi, com ho demostren els comentaris del P. Gil, l'any 1600, quan ens parla de l'aprofitament dels avets i pins d'Arbúcies i Viladrau, destinats a la construcció de naus i galeres a les drassanes de Barcelona. Al llarg del segle XVI Arbúcies va experimentar un notable creixement demogràfic, segons dades recollides per S. Llobet, va passar de vint-i-nou focs, a inici de segle, a cinquanta-dos, a mitjan de la mateixa centúria.

 ,

El segle XVII presenta una dinàmica demogràfica d'antic règim, amb crisis cícliques produïdes per la fam, les guerres i la pesta. Són bona prova d'aquestes crisis els creixements vegetatius de la població, negatius, de l'any 1640 —coincidint amb la guerra dels Segadors— i, sobretot, de l'any 1696, moment en el qual la pesta va causar un important retrocés poblacional. Tampoc cal oblidar la incidència del bandolerisme durant aquest segle, amb la presència de bandolers tan significats com Joan Sala i Ferrer —Serrallonga— executat el 8 de gener de 1634 a Barcelona.

 ,

Com a principal obra d’art d'aquest període cal esmentar el retaule gòtic de la nostra parròquia (segle XV), dedicat als seus patrons (Quirze i Julita) i dipositat en el Museu Nacional d’Art de Catalunya. Aquest retaule va ser substituït en refer-se l’església durant els segles XVI i XVII

 ,

Durant els segles XVII i XVIII a Arbúcies es consolidarà el sistema senyorial, amb la substitució, com a classe dominant, dels antics representants de l’ordre feudal per la nova oligarquia rural que emergeix a partir de la guerra dels Remences. Aquest canvi de classe dominant és palesa amb la lluita entre el Comú d’Arbúcies (antic Ajuntament), representant del nou ordre, i els antics representants de la noblesa local i els comtes de Solterra.

 ,

En el segle XVIII, i en el context de la guerra de Successió, es produirà un fet èpic a la nostra població: l’anihilament d’un regiment de valons per part dels sometents d’Arbúcies i dels pobles veïns, a l’indret conegut com a penyes de Guerau Sala, prop del turó de Montcortal. Això succeí concretament el 13 de gener de 1714, sota el lideratge d’Isidre Pujató i de Francesc Puig. D’aquest fet nasqué la popular dita: Arbúcies, gent d’astúcies, mata valons.

 ,

Al marge d'aquests fets heroics, l'infatigable viatger Francisco de Zamora, l'any 1790, ens parla de l'existència d'una farga de coure que preparava làmines per a exportar a Amèrica, així com de l'existència de teixidors d'estamenya i burell.

 ,

Per altra banda l'explotació forestal va continuar essent una de les principals activitats econòmiques, com ho testimonia el cadastre de 1743, amb dades sobre l'explotació del castanyer, sobretot en el veïnat de França.

 ,

Sens dubte, l'expansió econòmica que va viure Catalunya aquest segle afectà Arbúcies. Això queda reflectit amb el naixement de noves activitats econòmiques, com la forja de coure o els teixidors, i amb la construcció del raval del Castell i, molt possiblement també, el del Sorrall, a les darreries del segle XVIII.

 ,

Ja al segle XIX, Arbúcies va patir la cruesa de la guerra del Francès. L’any 1809 les tropes franceses prengueren i saquejaren la vila, i successos posteriors obligaren a la població arbucienca, l’any 1810, a abandonar la vila i a refugiar-se a la vall de Santa Fe i a d’altres indrets del Montseny.

A partir de la segona meitat d'aquest segle s'aniran consolidant alguns canvis en l'estructura econòmica de la vila, els quals es manifestaran durant l'inici del procés definitiu d'industrialització, a les darreries de la centúria.

 ,

De la segona meitat del segle XIX cal esmentar com a fets rellevants la formació d'una junta revolucionària el 7 d'octubre de 1868 —successos de La Gloriosa— i la tercera guerra Carlina, d'on sorgeix la llegenda de l'arbre de la Plaça o arbre de la Llibertat, recollida per Víctor Balaguer a la seva obra Al pie de la encina.

 ,

Serà també en el transcurs de la segona meitat del segle XIX quan es crearan les comunicacions exteriors necessàries per a facilitar la industrialització de la vila. L'arribada del ferrocarril a Breda i Hostalric serà transcendental, així com , la carretera d'Arbúcies a Hostalric (1862). En aquest mateix context s'iniciarà l'edificació i urbanització del carrer Camprodon, que passarà a convertir-se en el paradigma dels canvis socials, culturals i de lleure que defineixen la modernitat.

 ,

La història del segle XX a Arbúcies és la història de la progressiva imposició d’un model industrial iniciat a final del segle XIX, basat en tres sectors —la carrosseria, la torneria i el tèxtil— que arrelaren a la nostra contrada perquè tenien al seu abast la força motriu per a moure les seves màquines (l’aigua de la riera d’Arbúcies), la matèria primera (la fusta en el cas de la carrosseria i la torneria) i la mà d’obra especialitzada.

 ,

Durant la primera meitat del segle XX, les empreses dedicades a aquests tres sectors eren relativament nombroses. En el sector tèxtil destacaven: Vilarrodona i Plana i Ca Lama. En les torneries: Can Casadesús i la Corbadora. I a les carrosseries: Queralt, Ayats, Beulas i —durant poc temps— Querós. La indústria carrossera es convertirà, amb el temps, en l'activitat més exitosa i la que donarà una personalitat més peculiar a la vila.

 ,

El procés de formació i evolució de les carrosseries fou bastant peculiar. Els primers empresaris carrossers foren constructors de carros. En iniciar-se la producció de cotxes, incorporaren en el procés de producció a personal procedent d'altres oficis artesans. Aquest fet demostra que a Arbúcies la industrialització es va iniciar amb obrers especialitzats procedents de les classes artesanes, i no pas amb camperols. La integració d'aquests diferents oficis artesans al procés de producció va provocar la seva transformació en oficis típicament carrossers. D'aquesta manera els basters es convertiren en tapissers de carrosseries, els carreters, fusters i ebenistes, passaren a ser carrossers... Únicament existeix un ofici que podem considerar com a típicament carrosser d'origen, el que desenvolupa el planxista, tot i que fins i tot en aquest cas s’hi va incorporar algun peroler.

 ,

Evidentment, la presència de noves activitats econòmiques va provocar canvis importants en els hàbits socials i culturals de la població.

 ,

N’és un bon exemple l'augment de l'índex d'alfabetització —que l'any 1900 era del 27,3%, mentre que l'any 1936 era del 64,7%—, així com la creació de moviments associatius de caràcter recreativo-cultural. La fundació d'orquestres és un altre exemple. A final del segle XIX es creà l'orquestra Els Serafins del Baix Montseny, i a principis del segle XX, Els Castanyers, que, amb posterioritat, passaren a denominar-se La Principal i La Moderna, respectivament. Aquestes dues formacions es fusionaren l'any 1917, i van passar a formar la cobla-orquestra La Unió Arbucienca, introductora del jazz a les comarques gironines, l'any 1929. Les principals entitats culturals i recreatives foren El Renaixement Arbucienc i la Penya Lluscos. Sorgiren com a producte d'aquesta vitalitat cultural, entre les darreries dels anys vint i l'inici de la Guerra Civil, l'any 1936, les revistes Baix Montseny, La Vila i La Riera.

 ,

De totes maneres, tot i aquest conjunt de canvis, , cal no oblidar que la major part de la població va continuar treballant en activitats agroforestals i que únicament el 8,5% de la població laboral, l'any 1936, pertanyia als tres sectors industrials abans esmentats. Per alta banda, ultra tòpics que ofereixen una imatge poc reivindicativa i de desorganització social entre els treballadors d'oficis del sector primari, és important esmentar el cas dels roders, que des de les darreries del segle XIX s'organitzaren en un sindicat que assumia la representativitat del conjunt de roders i vetllava per les reivindicacions socials i econòmiques del col·lectiu.

 ,

Amb el transcurs dels anys, i sobretot a partir de la segona meitat del segle XX, Arbúcies s'anirà convertint en una vila industrial i de serveis on les carrosseries continuaran tenint un paper preponderant, tot i que la indústria de l'aigua embotellada també experimentarà un fort progrés. En aquest període hi haurà també la substitució de l'antiga indústria tèxtil per una moderna indústria de confecció.

 ,

A final dels anys noranta del segle XX, el sector agroforestal només ocupava el 2,5% de la població activa, la construcció, el 6,9%, els serveis, el 41%, i la indústria, el 49%. Actualment Arbúcies actua com a centre laboral de la subcomarca Montseny-Guilleries.

 ,

Text elaborat per: Quim Mateu , , , Any: 2007

Al nucli urbà de Senija es troba l’església parroquial de Santa Caterina Màrtir datada l’any 1770, ubicada a la plaça de l’Ajuntament. Part de la seua àbsida és de l’antiga mesquita. També trobem taulells de ceràmica amb la imatge de la verge a moltes cases del poble. A la partida de la Cometa està l’ermita en honor a la Mare de Déu Negreta datada l’any 1965.

Aportació realitzada per Manolo Moragues Santacreu

El poble de Senija (Sinhadja) va ser una alqueria musulmana fins el segle XVI. Com altres poblacions de l’antiga Corona d’Aragó va ser conquerida pel rei Jaume I l’11 de maig de 1244 i lliurada a Pere Arlandis Cortés, per la qual cosa va passar a dependre de la localitat veïna de Benissa. D’aquesta manera, al segle XIV es va derruir l’antiga mesquita i al damunt es va construir una xicoteta capella. A partir d’aquest moment convisqueren els nous pobladors provinents d'Aragó o de Catalunya amb la població àrab o cristians nous, anomenats moriscs, i que continuarien professant la religió islàmica.

Amb la revolta de la Germania el 1522 es va intentar per part de l’església catòlica i el virrei de València, convertir la població dels nuclis musulmans de l’antic Regne de València al cristianisme. En un principi els moriscs van resistir l’evangelització forçada, però el 1609, amb el decret de Felip III, es va ordenar l’expulsió dels moriscs de tots els regnes de la monarquia, forçant-los a abandonar les seues terres i embarcar cap a Orà. Senija va ser un nucli afectat per l’expulsió i la seua població va quedar molt reduïda.

A partir d’eixe moment, població de les Illes Balears, principalment de Mallorca, van emigrar cap a la comarca de la Marina Alta i es van establir en els nuclis abandonats pels moriscs. Dels nous pobladors provenen molts cognoms de Senija com Moragues, Mas o Santacreu.

&nbsp,

Extret d'un article de Manolo Moragues Santacreu. Data: 2009