La història de l'assassinat de la mossa de Suera és una de les pàgines més misterioses de la crònica negra de la serra d'Espadà, sobretot per les escasses dades que ens han arribat. Així doncs, la font principal és el relat que en fa dels fets l'historiador onder Bernardo Mundina, al seu llibre Historia, geografía y estadística de la provincia de Castellón, editat l'any 1873. Tanmateix, també ha sobreviscut la història oral, coincident amb la redactada per Mundina, i que ha arribat fins a les generacions més majors dels pobles de Suera i de Tales.

Es conta que poc abans de la celebració de les festes patronals de Suera de 1848, que tenen lloc a finals d'octubre, desaparegueren dos joves de la localitat: Teresa Traber i Floro. Passaren tres llargs dies sense tenir cap notícia d'ells. Ramon, un pastor del poble, s'ocupava de les cabres d'un home de Tales i portava el ramat a pasturar per les muntanyes de l'Espadà. Aquell dia s'apropà a una muntanya que Bernardo Mundina anomena de la Sima, ubicada al terme de Tales, i que la tradició oral identifica amb les penyes de l'Alt, tot i que altres fonts consideren que es correspon amb el massís del Cuquello, al terme d'Onda. 

De sobte, va escoltar una veu fonda que el cridava: Ramon, Ramon! Sonava com si vinguera de sota terra. Ell, naturalment, es va espantar però tot i això va decidir buscar l'origen d'aquelles paraules. Després de tombar pel paratge es va topetar amb l'entrada d'una sima de més de deu metres de fondària. No la coneixia. De fet, ningú la coneixia si atenem al relat de Mundina. Aquest avenc és, suposadament, l'actualment conegut com sima de l'Alt, o sima de la Mossa. Ramon va preguntar: Qui em crida? i la veu li va contestar: Sóc Teresa Traber, la mossa del teu poble, que fa tres dies, de matinada, em van llançar dins d'aquesta sima creient que era morta, en companyia de Floro, que jau al meu costat des d'aquell infeliç moment.

Teresa va romandre a Tales quinze dies, mentre es guaria de les ferides. Durant aquest període no pogué aportar cap dada rellevant que ajudara a identificar i a localitzar als seus agressors. Transcorregut aquest temps va ser cridada a declarar davant del jutge per a que explicara els fets. Van eixir en comitiva des de Tales Teresa i alguns homes armats que l'havien de protegir pel camí. Ella, com encara estava una miqueta feble, era portada damunt d'una llitera. Prengueren el camí d'Onda i en arribar al límit del terme, enfront de l'hort de Rafael Querol aparegueren sis misteriosos individus armats amb trabucs i sabres. Reduïren els defensors de la comitiva i dispararen dues vegades a Teresa. Després la van apunyalar i, finalment, cremaren el seu cadàver.

L´elaboració dels picarols, utilitzats a la ramaderia i també com a objecte de decoració, ha estat sense cap dubte una de les artesanies més encestrals i típiques de la vella pagesia de Búger. Una de les llegendes més conegudes i importants de Búger és la següent LA LLEGENDA DEL PICAROL D´EN MARTÍ DE BÚGER i diu així:

Home fidel, com Déu vol,
en Martí Picaroler
va intentar un picarol
i li comprà un foraster.

El picarol d´en Martí
prest travessà l´horitzó
i anà a parar, joiell fi,
dins un Museu del Japò.

En japonès, l´escrit breu
d´un rètol canta ben clar:
"En Martí amb l´ajut de Déu 
a Búger així el modelà".

El picarol té en el so
la veu de l´eternitat
i el batec lleial del cor,
la pau i la llibertat

I tot el món imponent,
quan el picarol ressona,
de Búger admira la gent,
la terra, el Sol i la dona.

Font: Ajuntament de Búger

El paisatge, l'encant, el nexe d'unió amb la gent del lloc i la història del Castell de La Roca han provocat que al seu voltant es creessin diferents històries o llegendes.

Les Princeses de la Roca

"Hi ha gent que parla de l'existència de set princeses tancades pel seu pare al Castell de la Roca. Diuen que quan el pare morí, lluny d'aquell indret, ell encara hi romanien. Asseguren que avui encara hi són encantades a la fortalesa, i encanten el seu entorn"

(CAMPOY 2006: 132).

El Capità Testafort

Es tracta de la llegenda més coneguda i que fa referència al Capità de Testafort.

"Els senyors del Casell de la Roca tenien al seu servei un matrimoni molt estimat que durant molts anys els havien servit amb fidelitat i honradesa. Un dia, desgraciadament, van desaparèixer i els senyors van contractar un jove matrimoni en el seu lloc. Des d'aquell dia començaren a succeir fets misteriosos al castell: desapareixia bestiar, morien servents, fins i tot un matí el senyor del castell va aparèixer mort: l'havien assassinat. Totes les sospites apuntaven al jove matrimoni que servia els senyors, de manera que van ser despatxats. Però, sense posar fi a les malifetes: van segrestar el fill dels castellans, que només era reconegut per un forat que tenia a l'orella. Després van passar uns anys de tranquil·litat, fins que una banda de lladres, encomanats per un home anomenat Testafort, portaren el pànic de nou a la comarca. Una nit, els lladres, van assaltar el Castell de la Roca, però van ser vençuts i el seu capità, Testafort, empresonat. La senyora del castell va voler veure qui era Testafort i, amb sorpresa, va descobrir que era un jove valerós i ben plantat i que, a més, tenia un forat a l'orella. Era, per tant, el seu fill, aquell nadó que s'havien emportat per ensenyar-li el mal camí. Quan Testafort va conèixer la veritat, va renunciar a la seva vida anterior. I gràcies a la seva devoció cap a la Verge de Montserrat va fer com a ofrena una corona lluminosa" (CAMPOY 2006: 133-134).

El Cavaller astut

"Joan Amades ens explica la següent llegenda: al castell vivia un brau cavaller cristià que causava gran estrall als moros. Aquest cavaller guerrejava de dia, i de nit es tancava al castell per reposar i refer les forces perdudes per poder-se lliurar novament a la lluita. Els moros, que de dia el temien, volien saber on dormia per matar-lo traïdorament, però el cavaller molt enginyós, despistava el camí que feia: duia el cavall ferrat al revés, de manera que, pel rastre de les ferradures, quan anava semblava que venia i al contrari. Quan el moros el cercaven pel voltant del castell, creien que de dia hi entrava i de nit en sortia i que, per tant, no podia ser l'habitant del castell la persona que cercaven, ja que de dia guerrejava" (CAMPOY 2006: 132).

La Bruixa i el drac de La Roca

"A La Roca va haver-hi una vegada un drac de set caps, símbols dels set pecats capitals i, cavalcant damunt d'ell, una bruixa d'ulls encesos i rústega cabellera. Tots dos tenien els habitants del poble atemorits, i ningú no s'atrevia a pujar al castell en ruïnes. Al capvespre tothom tancava les portes i s'encomanava a Déu per no trobar-se amb l'horrible aparició. La nit d'un dissabte quan una ànega d'aigua va caure sobre la gran festa que hi havia al poble, es trobà, passada la tempesta, el cadàver carbonitzat d'una de les seves donzelles. Uns quants estaven amb el Senyor rector, els altres amb el senyor Batlle. Els primers per intentar salvar alguna cosa, els segons per plantar la Creu al camp de la bruixa. Des d'aquesta festa que ja no es tornà a deixar veure més, ni a sentir-se parlar de les seves maleses" (CAMPOY 2006: 131-132).

Cançons
A Oix avui dia encara podem gaudir de les cançons i els balls que ofereix en Manel Sentís, conegut popularment com en Manelic de Pera, del veïnat de Sant Miquel de Pera. Toca l’acordió, la guitarra i altres petits instruments i canta.

Llegendes
Una de les llegendes més representatives d’Oix és la de La donzella del castell d’Oix. Relata la història de la descendència del comte Oliver, senyor d’Oix, que no havia aconseguit tenir cap fill baró que continués el nom familiar, però tenia onze filles. Un dia la més jove de totes es va vestir de soldat per anar a defensar l’honor senyorial de la família, ja que, quan el rei cridava els cavallers a armes, si el pare era vell, hi anava el seu fill. Acabada la batalla, quan el rei els guardonava es va descobrir la filla, que finalment es va casar amb el príncep.

Sant Aniol fugia de la Gàl·lia, on era perseguit. Va travessar els Pirineus i es va refugiar en una cova (a sobre de la qual actualment hi ha l’ermita de Sant Aniol). El sant es va dedicar a l’oració i a la penitència, però un dia va ser descobert per uns bous que pasturaven. Va entendre que era un senyal diví que li deia que havia de tornar al seu país. Un cop allà, el van capturar, torturar i executar per ordre de l’emperador Septimí Sever. Era l’any 208.

També cal fer esment de la llegenda del Drac Niol, inventada arran de la construcció del Drac.

La cançó del drac Niol
I qui ho hauria previngut,
si ho hagués sabut,
que el draguet hauria crescut
i que arribi a Montagut!
Aquí el tenim! És el nostre
drac Niol!
I tot el poble de Montagut
pot estar orgullós,
ja que un monstre temut
és la labor d’un fet valuós.

La tradició diu que al cim de Sant Antoni Vell es volia construir una capella, però desapareixien les eines cada nit i, de la feina que s’hi havia fet durant el dia, l’endemà no en quedava res. Els estris, els trobaven en un altre cim, sense que ningú, aparentment, els hi hagués dut. Els devots de Sant Antoni van
comprendre que la voluntat del sant era romandre en aquest altre cim, escollit per ell, i per aquest motiu es va construir la capella al cim on és actualment.

A Estamariu, les bruixes hi fan el niu. Es creia que aquestes vivien a la cova de les Encantades.

Hi ha diferents llegendes sobre l’església de Sant Vicenç. Ja fa anys es deia que l’església, de fet, era un monestir. Ningú ho podia saber, perquè l’església era a terra, però en fer-ne la restauració es va poder comprovar que no. També es deia que hi havia un túnel que anava des de l’església al torrent Tremolet, i que l’utilitzaven els monjos per anar a buscar aigua. La restauració de l’església va poder provar que això tampoc era cert. També es deia que hi havia un tresor enterrat. De fet, el tresor hi era, però no hi estava enterrat. Un pastor, veient les feines de restauració del temple, es va adonar que el tresor era a les parets. Entre aquells fets que no se saben ben bé si són llegenda o realitat, s’hi comptava el que diu que el formador en l’art de la guerra de Jaume I el Conqueridor era d’Estamariu, i que, més concretament, era Lluís d’Estamariu.

Lluís Racionero n’escriu un llibre i hi ha documentació històrica que verifica aquest fet. Segons els padrins, hi havia un capellà que feia màgia amb una llum i que, a causa d’aquest fet va matar els dos joves més valents del poble. La màgia consistia a fer creure que els plats caiguessin dels escudellers sense moure’ls. Un veí va anar a denunciar-lo al bisbe i aquest va escriure que si el capellà no parava de fer màgia prendria represàlies. Un bon dia, però, el capellà va dir a la mainada que jugava al carrer que entrés a la rectoria per aprendre la doctrina. Uns quants hi van entrar però d’altres no, i el capellà els va sentenciar: “Els que escapen de la llei de Déu, Déu els donarà el càstig que mereixen.” Al cap de dos mesos els dos joves més valents del poble que no van entrar a l’església van morir. Els veïns del poble van acabar fent fora el capellà.

A Roca Corba hi ha una petjada d’ós marcada a la roca. Es diu que, en temps antic, algú hi va trobar un tresor amagat.

Un familiar de Cal Matró era molt fumador. Un dia va anar a Andorra a buscar tabac. Quan tornava cap al poble se li van presentar set llops i sort en va tenir, de poder refugiar-se al cortal del pastor de Cal Estebareny a Arcavell. Va resguardar-s’hi fins a les nou del matí i, en sortir-ne, va veure com si pel cortal hagués passat un batalló. D’aquesta manera, però, ell va poder salvar la vida.

El misteri que envolta el roc de les Bruixes ha donat peu a la creació de llegendes: conten que les bruixes bones d’aquest indret van expulsar-ne el diable i que aquest, mentre queia per l’abisme, va deixar les seves urpes marcades a la paret.

Però també hi ha fets llegendaris vinculats a la creu dels set braços. Es diu que a Prats hi vivia un noi que tenia molta por que un dia el diable se li aparegués i, per riure-se’n, uns quants joves de la vila van tenir una pensada: li van dir que el convidarien a berenar, però que ell abans havia d’anar a buscar vi a Canillo, i li van deixar una escopeta perquè es defensés si se li apareixia el diable. Però l’escopeta estava carregada amb farina i, d’això, se’n va adonar l’hostaler que va servir vi al noi, així que la va carregar amb balins abans que marxés. De tornada cap a Prats, un dels joves va sortir al mig del camí disfressat per esporuguir el noi, però aquest va disparar i va anar corrents a trobar la resta dient que havia matat el diable. Tots se’n van mofar, fins que van arribar al lloc dels fets i no hi van trobar ningú: el diable s’havia endut el cadàver com a càstig. Es va decidir col·locar una creu en aquell indret per recordar els fets. Una creu amb set braços, com set eren els joves que havien participat en la burla. Però de la mateixa manera que un dels joves havia desaparegut, un dels braços de la creu també va desaparèixer al cap d’un temps.

En les llegendes i les faules de tots els Pirineus apareix una bèstia imaginària coneguda com a tamarro. En moltes d’aquestes zones la llegenda s’ha convertit en una festa: s’explica als visitants la broma que aquesta feristela s’ha de caçar de nit i en grup i se’ls atorga el paper de caçadors. De nit, els caçadors novells i el jovent de la zona surten per camps i boscos armats amb bastons, pedres (que fan picar com a reclam) i sacs per agafar la presa. L’expedició acostuma a acabar amb els visitants remullats: o bé perquè els fan passar per sota un arbre i els llancen galledes d’aigua o bé perquè els diuen que es quedin camuflats en un canal esperant poder sorprendre la presa i mentrestant els altres n’obren la clau de pas, això si les víctimes no es passen tota la nit corrent amunt i avall. Aquí, el nom d’aquesta bèstia ha servit per batejar tant una de les pistes de l’estació Pas de la Casa-Grau Roig com una competició popular d’esquí alpí, l’Espot Tamarro Race.

Un animal que, en canvi, sí que han vist (i tastat) tots els andorrans és la truita. Segons un dels fundadors d’aquesta població, a l’estany de la Fontnegra no hi va haver truites fins que un camió que en transportava des de Noruega va quedar bloquejat al Pas de la Casa per una tempesta de neu. Aleshores, un pescador del poble va acollir el camioner i, aquest, com a agraïment, li va regalar una caixa de truites petites que va llançar al llac.

I vet aquí una última llegenda. En el vessant sobre el riu Arieja, la Solana és, tal com el nom indica, un pasturatge assolellat que va des del Pas de la Casa fins a prop de l’Hospitalet. Aquest lloc pertanyia a la vila francesa de Merenç&nbsp, i durant una terrible epidèmia que hi va haver només en va quedar viu un sol habitant. Conten que aquest, fruit del seu caprici, va voler canviar els pasturatges de la solana per poder-hi tenir un cavall tot blanc, la seva gran il·lusió.

La coma de Setúria és la vall situada a la capçalera del riu que porta el mateix nom. La part alta andorrana s’anomena vall de Setúria i la part central alt urgellenca, vall d’Aós. És utilitzada a l’estiu com a pastura i a l’hivern forma part de les pistes d’esquí de Pal. Va ser disputada pels veïns d’Os de Civís (Alt Urgell) i els de Pal (la Massana). Diu la llegenda que quan els pastors d’aquestes dues poblacions es trobaven en el pasturatge no hi havia cap manera de saber qui tenia el dret de pasturar i que, per solucionar-ho, es va decidir que un home de cada poble lluitaria i que el vencedor determinaria la propietat dels terrenys. Els dos lluitadors van ser escollits un mes abans del combat i van ser sotmesos a durs entrenaments i dietes alimentàries per la gent dels pobles respectius. Arribat el dia de l’enfrontament, el d’Os de Civís havia estat engreixat amb llet de vaca i, en conseqüència, era gros i feixuc, el de Pal, en canvi, s’havia estat alimentant de costelles de corder i per això era prim i àgil. Quan el veí d’Os de Civís el va voler atacar, aquest altre va arrencar a córrer i el va fer cansar fins que el primer va caure esgotat. Gràcies a ell, els pastors andorrans van esdevenir els propietaris de la coma de Setúria i cada estiu el seu bestiar hi campa després de ser beneït pel capellà de la Massana.