La majoria de vajolencs que tenen edat de treballar es dediquen al sector serveis. Una dada bastant d'acord amb la dinàmica de la comarca i del Principat de Catalunya. La meitat treballen al municipi o a la comarca, l'altra meitat es desplacen fora de la comarca per treballar.

La parròquia de Canillo viu bàsicament del turisme, però la ramaderia i l’agricultura també són fonts de riquesa importants. D’altra banda, els accessos a les pistes d’esquí de Soldeu, el Tarter i Canillo, ara incloses dins Grandvalira, el domini esquiable més gran dels Pirineus i la principal oferta d’activitats de neu del país, proveeixen una bona dinamització econòmica reforçada amb un important sistema hoteler.

A l’estiu, Grandvalira ofereix activitats com ara el golf (a Soldeu) en les cotes més altes de tot Europa, a 2.057 m d’altitud. D’altra banda, al centre de Canillo i al peu d’aquesta estació d’esquí hi ha el Palau de Gel, que funciona tot l’any amb diferents activitats que es poden fer sobre pista de gel, disposa també d’una piscina climatitzada, entre altres espais.

Per a més informació: www.grandvalira.com i http://www.palaudegel.ad/

Tradicionalment les terres que avui formen el Pas de la Casa eren camps de pastura i constituïen una zona de transhumància molt valorada. No hi havia bestiar propi de la zona però, a l’estiu, pagesos procedents de tot Andorra, la Cerdanya, l’Alta Arieja i fins i tot Perpinyà hi deixaven els seus ramats de vaques i cavalls.

Avui dia l’activitat ramadera no ha desaparegut però, per la seva ubicació, el Pas de la Casa es dedica bàsicament a dues activitats econòmiques: l’esquí i el turisme fronterer. Pel que fa a l’esquí, l’any 1996 ja hi funcionava un gran centre d’esports de neu ubicat al port d’Envalira (molt proper a la població) i que inicialment estava concebut per acollir competicions de velocitat sobre gel. Ara les pistes de Pas de la Casa-Grau Roig formen part del domini esquiable Grandvalira. Des d’un començament la presència de les pistes ha fomentat l’establiment d’hotels i apartaments i ha incidit de manera directa en el creixement de la població. Però en aquest procés hi ha incidit també el turisme, molt abundant i procedent sobretot de França, factor que ha comportat el desenvolupament del comerç. Actualment, el Pas de la Casa és un dels centres de comerç i de negocis més importants del Principat.

Si bé tradicionalment els sectors agrícola i ramader prevalien com a motors econòmics de la parròquia, el turisme ha acabat esdevenint decisiu i aquest, juntament amb el fenomen de la immigració, ha contribuït al creixement demogràfic i a la dinamització del comerç. A tot això, hi han contribuït en gran mesura les pistes d’esquí de Grau Roig-Pas de la Casa, les quals formen part del domini esquiable Grandvalira, i el Funicamp, el telecabina més llarg d’Europa: fa un recorregut de més de 6 km resseguint la vall dels Cortals i unint el centre d’Encamp amb les pistes d’esquí, a 2.502 m d’altitud. Durant la temporada d’hivern, a més, hi ha un servei de trenet gratuït gestionat pel Comú d’Encamp que fa la volta per tota la parròquia i deixa els usuaris just davant del Funicamp. La parròquia també disposa de diverses àrees de servei i estacionament per a autocaravanes, una de les quals és a la carretera general d’Encamp, damunt mateix del Funicamp, a 1.415 m d’altitud.

Tradicionalment l’agricultura ha estat la base fonamental de l’economia fornalutxenca, de manera que la vida ha girat al voltant de possessions autònomes com Bàltix d’Avall, Monàber, Sa Cabana, Moncaira, Binibassí o s’Olivaret. Amb els romans es consolidaren el cultius d’olivera i de garrover. A l’època islàmica es desenvolupà l’horticultura i el cultiu d’arbres fruiters al voltant d’alqueries i fonts. Durant el segle XX els fornalutxencs treballaran a les fàbriques tèxtils de Sóller i s’anirà desenvolupant el turisme. PUIG MASCARÓ, GUILLEM I VIUDES GINESTRA, CARME, (2002), Guies dels pobles de Mallorca. Fornalutx, Hora Nova, Mallorca.

L’oliverar és el cultiu més important, en diferencia, pel que fa a l’extensió, dels que es donen en el municipi.. Banyalbufar, com Valldemossa, Sóller , Fornalutx,... amb la gran quantitat de hectàrees d’oliverar que ha mantingut ha contribuït a preservar el medi, evitant la desertització i l’erosió del terreny, i a la vegada ha determinat la configuració d’un dels paisatges més emblemàtics de l’illa de Mallorca. La Tomàtiga La plaga de la fil∙loxera (1891) féu que la vinya fos substituïda pel conreu de la tomàtiga, especialment la de ramallet, que es comercialitzava a Ciutat i s'exportava a Barcelona. Durant els anys vint d 1900: Banyalbufar, el primer poble de Mallorca en renda per càpita gràcies al conreu de la genuïna tomàtiga de ramellet que s’exportava a Barcelona (el 1936 i com a conseqüència de la guerra civil es perdé el mercat de Barcelona). Després de "l'any de sa neu" (1956) i la calabruixada de 1959, la decadència del cultiu de la tomàtiga de ramellet féu emigrar molts banyalbufarins cap a Ciutat. La Malvasia Arriba al segle XVIII de Girona. La vinya (especialment el conreu de la varietat de “Malvasia de Banyalbufar” per a l’elaboració de vi), principal conreu i font de riquesa de Banyalbufar al llarg del segle XIX, (fou substituït per la tomàtiga com a conseqüència de la plaga de la fil•loxera). Segles XVIII. A la segona meitat del segle XVIII Esporles sol∙licità al Reial Consell de Madrid la separació definitiva amb Banyalbufar, però que no arribà definitivament fins a l'any 1836. L'economia de Banyalbufar es basava en l'agricultura i l'activitat pesquera. Fou famós el conreu de la vinya al municipi, especialment per l'elaboració del vi de malvasia, reconeguda i exportada arreu d'Europa. El Segle XIX. L'any 1839 la plaga del pugó arrasà les vinyes banyalbufarines, tan apreciades per ser la matèria prima en l'elaboració de la malvasia, beguda de reis que s'exportava a la Península. L'any 1850 una gran sequera féu molt de mal també als cultius en general, per acabar de rematar després amb l'arribada de l'oïdium. Avui en dia s’ha recuperat la cepa gràcies a la Cooperativa de Sa Malvasia de Banyalbufar. Una segona cooperativa i en Toni Verder (Yuxtamare) produeixen avui en dia el vi d’aquesta rem tan característic de Banyalbufar. Hem de tenir en compte que l’orografia exclou en molts casos el treball amb tractors, sent els motocultors l’eina de treball. Son Vives Vinyes i Celler de Banyalbufar Cooperativa de la Malvasia de Banyalbufar Es Gerret de Banyalbufar. Peix típic de la zona. L’oferta turística de Banyalbufar és amplia i variada i, a diferència d’altres municipis costaners, el turisme de sol i platja no predomina en aquest indret. El patrimoni paisatgístic és un dels principals centre d’atracció dels turistes al municipi. El municipi ofereix al turista una combinació de muntanya, mar i tranquil∙litat fora dels grans nuclis turístics. Ja sigui a peu o en bicicleta, a la travessa o la ruta de pedra en sec GR 221, o en vehicle, Banyalbufar és visitat anualment per nombrosos grups d’excursionistes que fan ruta per la Serra de Tramuntana. Com a punts clau d’interès turístic al municipi destaquen pel que respecte al medi natural Es Racó de s’Algar, Sa Torre des Verger, es Port de Canonge o Sa Mola de Planícia. Aquests punts clau son complementats pel conjunt del poble en si mateix, pels seus carrers, carrerons, cases,etc. En el municipi de Banyalbufar hi havia en el 2008 un total de 6 establiments turístics d’allotjament.