L'edifici del convent està adossat a la nau de l’epístola de l’església i organitzat al voltant d’un pati central quadrat marcat per un pou. La seua construcció data probablement de la segona meitat del segle XVIII i de la mà del benefactor En M. Pedro Juan Pla i Belda d´Agullent, com consta a un taulellet ceràmic que molt deteriorat.
L'origen del poble va ser l’Alqueria de Benissadeví de la qual tot i que no apareix en el còmput de població de Jerómino Muñoz (1565-1572) ni en la relació de cases de cristians vells i nous de 1609 sí que existeixen referències dins l’àmbit municipal denier en diverses actes del Consell General. Per exemple, la que cita el cronista Marco Antonio Palau en reproduir un acta de 1611 i que diu: “Francesc Esteve altre dels señors de Benisa de vi”. El fet més rellevant de la evolució d’aquesta alqueria va ser sens dubte la decisió de fra Pere Esteve -més conegut com el Pare Pere- d’erigir-hi un santuari dedicat a Jesús Pobre a fi que la imatge estiguera exposada al culte públic. D'aquesta forma, entre el 1660 i el 1668 es van construir la nau, la portalada i la torre de l’església on poc després es va instal·lar la imatge. L’any 1677 es va establir una comunitat de franciscans que amb el temps constituïren un convent en què van haver  ,religiosos fins el 1836. Les desamortitzacions van deixar el convent en mans de la burgesia, restant encara hui el convent en mans privades.
El santuari de Jesús Pobre va ser molt conegut arreu dels territoris de la monarquia hispànica. En el primer viatge del pare Pere a la Cort va donar a conèixer els seus designis als mateixos reis, no amb la fi de demanar almoines sinó per inclinar-los a la devoció. De les grans quantitats que li va oferir la reina Isabel de Borbó, sols va admetre una quantitat per poder concloure l’obra. La mateixa reina va prendre sota el seu patronat una de les capelles. I el mateix va fer la seua filla, lainfanta Maria Teresa (després reina de França), així com la comtessa de Medellín, Marquesa de los Vélez, i altres grans senyores de l’aristocràcia. Per la seua banda, el Pare Pere va exigir una condició, només una, i que deia: que acceptava la seua protecció però es negava a rebre cap cosa que estigués en oposició amb el dictat de pobre que tenia l’ermita. Finalment, el 28 d’abril de 1658 es va constituir a l’ermita de Benissadeví la Confraria de Jesús Pobre, origen del poble actual.
Per bé que pertany a la ciutat de Dénia, Jesús Pobre està constituït des de 1999 com a una entitat territorial d'àmbit inferior al municipi (Eatim, encara que també es coneix com a Entitat local menor, les antigues pedanies o llogarets). El procés per aconseguir aquesta autonomia va començar el 1996 de la mà de l'Associació de Veïns, que va dur a terme una arreplegada de signatures decisòria a la fi. La segregació administrativa de Dénia ha suposat en la pràctica que el conjunt de persones i béns (de Jesús Pobre) amb interessos col·lectius diferenciables dels generals del municipi (Dénia) han pogut constituir una administració pròpia per gestionar-los de forma més eficient. Aquesta compta amb un òrgan unipersonal elegit de manera directa (l’alcalde) i un altre col·legiat (la Junta veïnal) que assumeix tasques de control. Les competències que ostenten són les bàsiques que marca la legislació, més les delegades per par de l’ajuntament mare, el denier en aquest cas.
L'església de Sant Mateu va ser la primera construcció pública de la Xara, sent finalitzada l'any 1881. L'edifici està fet a base de parets de càrrega exterior i a l'interior tres naus en configuren l'espai. Més tard, els xarers van aixecar la casa Abadia, que es va acabr el 1902 i l'obertura de la qual va permetre que el poble comptara amb la presència continua d'un rector, si bé aquest seguiria depenent de Dénia molts anys més. El següent fet cronològic del calendari patrimonial va estar protagonitzat pel campanar, obra molt emotiva pels veïns que va ser inaugurada el dia de Sant Mateu (21 de setembre) de 1927. Va ser la culminació d'un treball col·lectiu i amb molt d'esforç. Així com el llavador, obert l'any 1954. Pel que fa a les escoles, les actuals són encara les que van ser inaugurades el 1964 pel ministre Gual Villalbí. Des de fa molts anys tant la comunitat escolar com la societat civil reclamen la construcció d'un nou centre per a l'ensenyament. Llevat de l'església i les escoles, la resta de construccions públiques van ser finançades per tot el poble mitjançant el teatre i la tòmbola. Les obres que que s'hi presentaven solien ser sainets en valencià i de breu durada.
La Xara és un poble jove, amb poc més de dos-cents anys d'història. El primer habitant del que
ara és la Xara va ser un veí de Senija, Mateu Ivars i Peiró, qui al voltant del 1800 va fer marxa des
del seu poble en busca d'un lloc pròsper. Un lloc verge de pobladors, amb bona pedra per a
construir i amb la Dénia de l'auge de la pansa a dos passes eren un menú molt apetitós. Aquell
senijer va formar família amb una veïna de Pedreguer i els 50 anys posteriors van anar arribant
famílies d'altres pobles. La Xara creixia. Més tard, la història de la Xara va de la mà de la resta de
la comarca. La segona part del segle XIX es viu un gran creixement com a conseqüència del
comerç de la pansa. Però entre final del XIX i principi del XX aquest sistema productiu s'ensorra i
la misèria s'escampa pertot arreu. No queda més opció que eixir del poble: és la primera vegada
que la Xara no acull immigrants sinó que envia emigrants. Més de trenta joves del poble
s'embarcaren cap als Estats Units entre el 1918 i el 1920. El crack del 29 en va fer tornar a casa, a
molts, amb les butxaques buides. No va ser l'única destinació, altres també se n'anaren a
Argentina, França i Alger.
La crisi de la fil·loxera també va suposar el canvi dels cultius. Els de secà que aleshores eren els
preeminents (ceps, ametlers, garrofers, oliveres i cereals) van ser substituïts pels cítrics. Amb tot,
val a dir que la majoria dels habitants no vivien de l'agricultura sinó que es dedicaven a la
construcció, bé com a pedrapiquers bé com a obrers. La bona pedra que hi havia al terme va
ajudar a erigir un sector especialitzar, fins i tot se'n deia que “a la Xara no hi havia ningú que no
sapiguera, almenys, partir i desbastar un pedra”. Els picapedrers de la Xara no sols treballaven a
la comarca sinó que feien feines més enllà de la Marina. I no només abarcaven la construcció
d'habitatges sinó que també mamprenien marges, trulls, trompellots d'almàssera en l'àmbit agrari,
i més: creus, bancs làpides, morters, ...
L'extensió dels conreus de regadiu va suposar la posada en funcionament de molts pous i de la
séquia de la Junta. Les famílies s'hi van dedicar a la producció de cítrics fins els anys setanta del
segle passat. L'arribada massiva del turisme va modificar el sistema productiu, també de la Xara.
L'agricultura resta en un lloc marginal i predominen, a hores d'ara, la construcció i els serveis.
La Xara és una entitat local d'àmbit territorial inferior al municipi (EATIM) pertanyent a Dénia. No
obstant això, les eleccions que s'hi celebren trien alcalde i regidors propis. Però la Xara ha tingut
al llarg de la història un esperit rebel que a hores d'ara també està present. Durant el 2009 des del
govern del poble xarer s'han iniciat els moviments per a enllestir el procés de segregació i
aconseguir la independència.
A pocs metres del Pou del Pare Pere, dins del nucli de població, trobem el Riurau de Jesús Pobre (construït en el període 1848-1873) que ens revela el passat eminentment agrícola del poble. Els riuraus són edificis utilitzats per a resguardar el raïm de les inclemències meteorològiques durant la seua transformació a pansa. L’edifici que ens ocupa és un gran riurau exempt de planta rectangular, estreta i a allargada deixant , els dos costats llargs orientats al sud i al nord, amb una única altura. La construcció és molt senzilla, sense concessions decoratives, el que indica que estava íntegrament orientat vers les tasques agrícoles. En alguns aspectes ha sigut fortament remodelat, alterant greument la seua fisonomia original.
Els dos costats llargs, nord i sud, presenten deu arcs carpanells entre pilars. En la fàbrica observem que predomina la maçoneria, però també apareixen esporàdicament alguns carreus de pedra tosca, especialment als pilars. Les dues façanes tenen els arcs i pilars enfrontats, i també els pilars centrals que divideixen les dues nevades. La coberta és a doble vessant de teula àrab. Pel costat oest hi havia dos arcs més com els anteriors, hui cegats, mentre que a l’est apareix centrat un únic buit, allindat.
Tot fa indicar que originalment el riurau era totalment diàfan, sense cap compartiment intern. Alguns foren cegat fa molts anys, amb maçoneria, com els dos de l’oest, mentre que altre ho han sigut més recentment, amb moderns blocs de formigó, per fer algun cobert intern, ja pensant amb noves tasques agrícoles. Altre cos totalment modern apareix afegit a l’extrem sud-est.
La ciutat està construïda sobre un perllongat tossal, a una altura de 254 m. sobre el nivell del mar. Malgrat ser Benissa un topònim d’ascendència àrab, ( bani-issa, amb el significat de fills de Issa, nom semític de Jesús), la seua fundació és cristiana i del temps de la reconquesta. Els antics pobladors, tots ells d’ascendència lleidatana, bastiren el nucli urbà amb el propòsit de colonitzar i reduir a conreu unes terres dedicades majoritàriament a la ramaderia. L’escassa agricultura es situava al voltant de les petites alqueries àrabs (Benimallunt, Benimarraig, Albinyent...) veïnes a la població, i que a la vegada s’havien format aprofitant antics assentaments, especialment romans, dels quals s’ha trobat vestigis.
En els primers temps de la seua historia foral estigué sotmesa als destins comuns dels pobles que li son veïns, Calp i Teulada, conformant senyoriu que pertanyé successivament als Lluria, als Sarrià, als comtes de Dénia i finalment a la casa dels marquesos d’Ariza, de la que fou feudatària fins l’extinció dels senyorius a primers del segle XIX. Els tres pobles en comú decidiren separar els seus termes en l’any 1386, i en l’any 1430, a la seua vegada, Benissa segregava part del seu a favor de Senija, per venda efectuada per Joan de Navarra a Joan de Cornet.
Els marquesos d’Ariza, pel seu llarg període de temps d’exercici de jurisdicció, , , , influïren de forma destacada en l’evolució de la vila  ,fomentant l’edificació dels seus edificis singulars i més antics com fou l’església de Sant Pere (s. XVI, el convent de franciscans i l’ermita de Santa Anna (s. XVII).
Alguns dels edificis esmentats s’edificaren amb la doble missió de ser lloc de culte, de reunió de veïns i, especialment també com a defensa d’eventuals situacions de conflictes militars. Al respecte cal significar els perills que suposava estar propers a la mar per quan eren freqüents les incursions dels pirates berberiscs. Dragut en l’any 1550 i Morataraiz en l’any 1585 l’assetjaren amb el resultat per aquest darrer succés del segrest de diversos veïns, situació que va castigar a la universitat de Benissa a obligar-se amb un crescut censal per a obtenir la llibertat dels captius.
Pels perills esmentats bona part dels hisendats i població de Calp buscaren en el recinte murallat de Benissa una major seguretat, situació que influí en un augment de població i progrés econòmic que es denota especialment al segle XVIII. Durant eixe període es procedirà a l’eixample del primitiu casc urbà creant-se els nous ravals i els edificis mercantils de les dues llotges. Alhora que creixia la població es guanyava terreny cultivable essent aquest segle on té origen l’espectacular rompuda de les terres reduint a cultiu tossals i part de muntanyes abans destinats a una poderosa i rendible ramaderia.
Durant la Guerra del Francés allotjà tropes aquarterades aprofitant el convent de franciscans com a residència dels oficials, que va quedar malmès obligant-se els franciscans en acabar la guerra a vendre els horts per a satisfer la seua reparació.  ,
El segle XIX, amb la desaparició dels senyorius el poble enceta una etapa on es consolida com a municipi plenament organitzat. Amb els naturals daltabaixos que portava eixe procés el saldo va ser favorable al comptar amb una classe social, formada pels antics hisendats, preparats per al govern i amb estudis superiors, que donaren pas a les realitats dels moderns eixamples urbanístics, la millora i introducció de nous cultius al camp i la construcció de nou cementeri, moderna església ,hospital i el foment de la cultura ( seminari franciscà, escoles per a adults i la contracta de mestres).
La pronunciada davallada dels preus de la pansa de raïm, units a la plaga de la fil·loxera, fenomen que es produirà a primers del segle XX, va obligar a la població laboral a emigrar. Juntament amb eixa situació es coneix un procés de modest moviment industrial que aprofitant la millora de les vies de comunicació va consolidant la creació de fàbriques de mobles, joguines, elements per a la construcció i maquinària agrícola, excel·lint de totes elles les acreditades fàbriques de mobles artesans.
En la modernitat, afeblides les fonts econòmiques tradicionals del poble (agricultura i indústria del moble) l’activitat sectorial ha derivat al servei i demanda del sector del turisme residencial prodigant-se les urbanitzacions i viles aïllades que creixen a la part del terme més propera a la mar, alhora que la vila s’ha dotat de moderns i eficients serveis i, per suposat el creixement de les estructures educacionals, esbarjo i culturals.
S. XVI- Davant els atacs berberiscs, es construeixen la torre del Gerro, de l'Almadrava, de l'Aiguadolç i del Fortí. Es fortifica el Castell i la vila. Es funda el convent franciscà de S. Antoni.
 ,
1580- Després del seu captiveri a Alger, desembarca al port de Dénia D. Miguel de Cervantes.
 ,
Febrer de 1599- Arriba a Dénia el rei Feli III i s'hostatja al Palau del Castell, on l'ha de rebre la seva futura esposa Margarida d'Austria, durant uns dies es viuen festes solemnes les quals son immortalitzades per Lope de Vega en el seu llibre “Fiestas de Dénia”.
 ,
1604- Felip III torna a Dénia en motiu de la fundació del Convent de les Agustines.
 ,
1609- Es decreta l'expulsió dels moriscs, pel port de Dénia isqueren el primer transport més de 6.000 d'ells.
 ,
1612- Dénia reb el títol de ciutat.
 ,
18 d'Agost de 1705- Arriba al port de Dénia amb l'esquadra aliada el General maulet Joan Baptista Basset per lluitar contra les tropes borbòniques. L'Archiduc Carles d'Austria és proclamat aquest mateix dia rei, sent la primera ciutat que ho fa. Després de patir 3 setges, en Novembre de 1708, Dénia cau en mans de les tropes borbòniques quedant devastada i amb sols 36 veïns.
 ,
1804- Carles IV incorpora el port, terme i ciutat a la corona reial.
 ,
1812- Guerra del francés, 500 soldats francesos ocupen Dénia.
 ,
1813- Les tropes espanyoles obrin cinc bretxes al Castell i rendeixen els francesos.
 ,
Mitjan segle XIX- Es consolida l'exportació de la pansa moscatell i Dénia viu una època d'esplendor i prosperitat que durarà fins ben entrat el s. XX. Companyies angleses obrin negoci i les navilieres obrin línies cap a Liverpool, Londres, Guernesey o Southampton.
 ,
1867- El mestre d'obres Patricio Ferrándiz enderroca les muralles i projecta l'urbanisme d'una ciutat en clara expansió.
 ,
1869- S'edifica el Teatre Principal, avui desaparegut.
 ,
1884- , S'inaugura l'Estació del Nord.
 ,
1888- S'inaugura la fàbrica del gas (Anglo-Spanish Gas) per l'enlluernament públic (sols Madrid, Barcelona i València en disposen en aquells moments)
 ,
Durant l’últim terç del segle XX, la construcció desaforada lligada al turisme de masses trenca la diversitat econòmica de la ciutat (agricultura, ramaderia, fàbriques...) però, sobretot, fereix de mort el seu patrimoni natural i arquitectònic, molt d’ell irrecuperable en favor del formigó i els seus afins la immobiliària, la restauració, els serveis i l’oci.
Escriu per cercar rutes, trams, comarques, poblacions i més