Viladrau es defineix especialment mitjançant el seu ric i variat paisatge. Al peu del Montseny, la vista del Matagalls corona l’horitzó pintant els més variats estatges de vegetació. Fagedes, avetoses, rouredes, vernedes, alzinars i castanyedes, segurament les millors de Catalunya, clapejades de conreus, pastures i esquerps roquissars.

Acaben de conformar el paisatge un bon nombre de masies i ermites, torrents i salts d’aigua i més de cent cinquanta fonts.

Boscúries i racons màgics, al bell mig del Parc Natural del Montseny, que amaguen endemismes tan únics com l’herba de Sant Segimon (Saxifraga vayredana) o el recentment descobert tritó del Montseny (Calotriton arnoldi).

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Centre Cultural Europeu de la Natura&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Habitants

&nbsp,

1.052 (2007)

&nbsp,

&nbsp,

Superfície

&nbsp,

50,70 Km²

&nbsp,

&nbsp,

Ubicació

&nbsp,

Viladrau s’aixeca al cim d’un pujol assolellat a 840 m d’altitud sobre el nivell del mar, al nord de la riera Major. El terme, muntanyós i ple de boscúries, s’estén pel vessant nord del Parc Natural del Montseny, Reserva de la Biosfera. Li corona l’horitzó el cim de Matagalls, de 1.695 m d’altura, i les vistes de les Agudes i Sant Segimon.

&nbsp,

El municipi pertany, alhora, a la província de Girona i a la comarca d’Osona. Limita, al nord, amb els municipis de Sant Julià de Vilatorta i Sant Sadurní d’Osormort, a llevant, amb Arbúcies i Espinelves, a migdia, amb el Montseny i el Brull, i, a ponent, amb Seva i Taradell.

&nbsp,

Viladrau està format per un casc antic, petit i compacte, que s’obre àmpliament amb torres i xalets enjardinats, molts dels quals són de principi del segle XX. Petits veïnats com les Paitides, les Índies, les Casiques i les Corts, i la urbanització de les Guilleries, acaben per conformar el municipi.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per : Centre Cultural Europeu de la Natura&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

El paisatge del tram d’El Camí entre Sant Celoni i Vic és molt variat per les grans unitats geogràfiques que travessa i pels paisatges concrets que s’hi observen. Es passen per tres gran unitats geogràfiques, que corresponen a unitats de relleu ben definides: la depressió Prelitoral, la serralada Prelitoral i la plana de Vic.

&nbsp,

a) La depressió Prelitoral

La depressió Prelitoral és un sector enfonsat entre la serralada Litoral i la serralada Prelitoral que a nivell de Sant Celoni correspon a una franja entre el Montnegre i el Montseny, en el límit de les comarques del Vallès Oriental i la Selva. És un territori que de lluny pot semblar força planer, però de prop es presenta molt abrupte, amb sots profunds i allargassats transversalment, és a dir, que van del Montseny al Montnegre, que és la direcció que tenen els torrents i rieres principals. El tram mitjà de la Tordera és longitudinal a la depressió, passa ran del Montnegre, i recull les aigües dels diferents torrents i rieres.

Hi dominen els materials argilosos, però també hi ha sorres i conglomerats. No és rar trobar-hi grans blocs de granit que han baixat del Montseny. A Campins hi ha l’únic enclavament amb roques calcàries, que foren explotades a la darreria del segle XIX i principi del XX per a la fabricació de ciment.

El clima és temperat humit, però cal anar en compte les matinades d’hivern, amb presència de boires que humitegen i refreden molt l’ambient. Els boscos naturals serien sobretot rouredes en els vessants dels turons i en alguns replans allunyats del cursos d’aigua. En les planes al·luvials inferiors i vora dels rius es formaria una vegetació densa amb vernedes i salzedes. Els alzinars serien menys extensos del que pot semblar, i normalment formarien boscos mixtos amb roures.

Però aquest paisatge natural ha estat molt transformat. Al llarg del segle XIX, per exemple, hi dominaven els conreus, horta allà on es podia regar, cereals i farratges en les terres més planes i vinya i fruiters en els vessants dels turons. La plaga de la fil·loxera a la darreria del segle XIX i l’atracció de les ciutats properes provocà l’abandó de nombroses terres, que han estat ocupades progressivament per boscos de pins, alzines i roures. La superfície construïda ha anat creixent fins a nivells molt alts les darreres dècades del segle XX.

Actualment hi ha un mosaic de boscos, matollars, conreus i construccions, que val la pena contemplar amb ulls d’observador atent i crític, per tal de descobrir racons plens d’història, pel tipus de bosc, per la proximitat d’un curs d’aigua, per les restes d’un molí o per una masia que ha estat transformada en residència, sense ser ja centre d’explotació agrícola, ramadera i forestal. Cal estar molt atent quan es passa ran la Tordera o es travessa fragments d’alzinar o de pineda de pi pinyer, en especial en el sector entre Sant Celoni i Mosqueroles.

&nbsp,

b) La serralada Prelitoral

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, La serralada Prelitoral és el sistema muntanyós de les Guilleries i el Montseny, i es continua per Sant Llorenç del Munt, Montserrat, muntanyes de Prades, Montsant i els Ports. El Camí passa pel peu del Montseny, entre Mosqueroles i Breda, després travessa la serralada pel damunt la vall de la riera d’Arbúcies, pel cantó del Montseny, aquesta vall separa el Montseny de les Guilleries. Continua vorejant el Montseny i baixa a la població d’Arbúcies, després puja en direcció a Viladrau, es passa per aquesta població i se segueix vorejant el Montseny fins a la riera Major, tot deixant al nord les Guilleries.

El Camí recorre les parts baixes del Montseny, on domina el paisatge forestal, sobretot alzinars i suredes. El paisatge vegetal estaria dominat de manera natural per alzines i roures. Malgrat l’aparença actual de ser gairebé tot bosc, aquest territori ha estat força explotat per a conreu els darrers segles, encara que no tant com en la depressió Prelitoral. El fort pendent dels vessants ho dificultaren, però la tossuderia i la necessitat de les persones al llarg del temps feu canviar el paisatge. S’aprofitaren tots els petits replans per a conreus i els vessants s’esglaonaren en feixes per a plantar-hi oliveres, vinyes, farratges o cereals. I es construïren diverses masies. Ara queda ben poc d’aquesta intensa vida agrícola, ramadera i forestal. I fent El Camí es poden observar molts elements del paisatge natural i de l’empremta que han deixat les persones que al llarg de segles han anat ocupant aquestes zones per a la seva subsistència.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Entre Mosqueroles i Breda es passa al peu del Montseny, una mica enlairat respecte al conjunt de la plana del Vallès, fet que permet observar el relleu i el conjunt del seu paisatge. El Camí passa aproximadament per on el relleu es trencà fa molts milions d’anys i una part s’enfonsà respecte a l’altra. La part enfonsada és la depressió Prelitoral. Però l’enfonsament no es produí de cop, sinó a batzegades i a trossos. Per exemple, el sector on aproximadament ara és Campins fou dels primers en enfonsar-se, de manera que es formà un gran clot. Aquest clot de diversos quilòmetres s’omplí d’aigua i es formà un estany. Al fons d’aquest estany se sedimentaren els materials que ara trobem entorn el poble de Campins, i que foren explotats, com s’ha dit, per a fabricar ciment. Val la pena que visiteu els antics forns on es coïa la marga, que és el nom de la roca calcària que hi ha Campins, poca cosa més resta d’aquesta antiga explotació.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Un fet sorprenent en aquest sector, al peu del Montseny, és l’abundància d’oliveres, molt rares o absents a Sant Celoni i a Palautordera. La raó de la seva presència és que en aquesta franja foren molt plantades, a causa de què el clima és més suau a l’hivern, amb glaçades més escasses. Les nits a Sant Celoni, per exemple, són més fredes molts dies, quan hi ha una inversió tèrmica, que és manifesta amb les boires de fons de vall. A Mosqueroles i a Campins hi hagué diversos trulls, o molins d’oli, que ara són totalment història. Una observació atenta us farà notar també que gairebé totes les oliveres tenen la mateixa mida i edat, i que no n’hi de grosses, com passa al sud de Catalunya. Gairebé totes les oliveres fores afectades per les intenses glaçades del febrer de 1956, les actuals són brots o es plantaren a partir d’aquesta data.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Hi trobareu moltes suredes, un bosc que ha estat molt afavorit per tal d’obtenir-ne la seva escorça, el suro. I no és rar poder observar alineacions de sureres, cosa que testimonia que foren plantades fa un segle, o més. També hi ha pinedes, sobretot pinedes de pi pinyer, que també han estat plantades i afavorides per a aprofitaments forestals, en aquest cas per al tronc i les pinyes.

Un altre arbre plantat és el castanyer, que forma denses i contínues arbredes, anomenades perxades, en els obacs, sobretot des del turó de Montsoriu i fins més enllà de Viladrau. Les perxades són tallades a mata rasa cada quinze o vint anys i són aprofitades per a fusta i bastons, se’n fan rodells, bótes i mobles. Hi ha indrets, sobretot a l’entorn de Viladrau, on els castanyers es deixen créixer i es fan arbres grossos i amb troncs molt gruixuts. Aquests castanyers són per a la producció de castanyes. No és rar observar obacs amb castanyers i solells amb alzines o sureres. Els darrers anys els castanyers han estat afectats per diverses plagues, i alguns han mort.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Sureres i castanyers foren plantats fa temps, però durant la segona meitat del segle XX moltes feixes abandonades han estat plantades de diverses espècies de coníferes, com el pinastre i el pi insigne. En els indrets més frescals de la muntanya mitjana del Montseny s’ha plantat molt l’avet de Douglas, també l’avet roig, alguns cedres, el pi roig i altres coníferes també exòtiques. En algunes feixes els avets han estat plantats per a fins ornamentals, en especial com a arbre de Nadal.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, En els indrets frescals de la part baixa del Montseny hi domina l’alzina, hi ha alzinars extensos entre Montsoriu, Arbúcies i Viladrau. En els vessants més humits, si no han estat plantats de castanyers, hi trobareu roures, molt abundants a l’entorn de Viladrau.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, En el fons de les valls, sobretot si hi ha aigua corrent tot l’any, hi sol haver un bosc de ribera esplendorós, on domina el vern, el gatell, els freixes i altres arbres caducifolis, sota els arbres sovint s’omple de falgueres, que ofereixen un aspecte selvàtic de gran bellesa. No us ho perdeu, sobretot si a prop hi ha un salt d’aigua.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Tot resseguint El Camí gaudiu d’aquesta varietat de paisatges vegetals, però no oblideu d’observar les restes d’antigues masies i altres empremtes que hi ha deixat la presència humana.

&nbsp,

c) La plana de Vic

El paisatge de la plana de Vic contrasta molt amb el del Montseny. La plana de Vic és la terra del turons aplanats, d’extensos conreus, de grans masies i de rouredes.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Passat el Masvidal i la riera Major us enlairareu per uns turons planers i de seguida veureu un canvi de rocam i de paisatge. Les roques primer són vermelloses i més aviat dures, són conglomerats i gresos que separen el Montseny de la plana de Vic. Un cop deixats aquests materials rogencs, trepitjareu un rocam grisenc, format per sorres fines, i força compactes. Quan us endinseu cap al centre de la plana de Vic, les roques són d’un gris blavenc, s’esmicolen i es desfan molt fàcilment, són les margues de Vic, les causants dels terrers o relleus molt aixaragallats.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, En tota la plana de Vic pot observar-se l’estructura de les capes geològiques. Al llarg del recorregut d’El Camí es pot veure la successió de les capes, sovint d’una gran bellesa i espectacularitat, a més de l’interès científic.

El paisatge vegetal és dominat pel roure martinenc, però bona part d’aquest territori ha estat transformat en conreu, i només resten fragments de rouredes en els vessants obacs dels turons. Cap a l’extrem de la Plana, on hi ha els conglomerats rogencs, la terra és més difícil de cultivar, hi predominen les rouredes i les pinedes de pi roig, aquestes molt extenses en els vessants montsenyencs propers a la plana de Vic.

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, És interessant fixar-se en el predomini de roures en la plana de Vic i detectar que en alguns vessants més propers al Montseny i, per tant, en altitud més elevada, hi ha alzinars. És a l’inrevés de la tendència normal, que és que les alzines siguin en cotes inferiors als roures. En canvi, a la plana de Vic les rouredes es troben sota els alzinars.

És una inversió dels nivells o estatges de vegetació, a causa de dos factors. L’un és l’existència de la inversió tèrmica, molt més intensa de la que hi ha al Vallès. Al fons de la plana poden formar-se boires que a vegades són persistents durant dies, aleshores hi fa molt fred. L’altre factor és la presència de les margues, que és una roca que es desfà fàcilment i que conté molta argila, els sòls que es formen són argilosos i amb una capacitat de retenció d’aigua important, fet que permet suavitzar la sequera estiuenca per a les plantes. Aquest fet afavoreix els roures.

&nbsp,

&nbsp,

Text redactat per: Josep M. Panareda&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

Arbres singulars dins el terme:

Avets: Passavets i can Casades.

Avet i faig: l’Abraçada.

Faigs: turó de Maçaners, pantà Gros, d’en Ramis i el Convent.

Castanyers: la Trüna.

Roures: Ridaura.

Boix grèvol: pla de l’Espinal i pla de Morou.

Alzina surera: Figueroles (singular per l’altitud on es troba).

Cirerer: can Pinyoca.

&nbsp,

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Fonts més anomenades: font de les Nàiades, font Ferrussa, font Fresca, font de l’Arboç, font del Briançó, font dels Avellaners, font de Passavets, font Fosca, font Calenta, font del Frare, font de la Teula, font del Cirerer, font de Profit, font de Cal Guardià.

&nbsp,

&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Roques més conegudes: roc Ramon —anomenat abans roc d’en Corbera—, roca Mugronera, roca del Moro, esqueis de Santa Helena.

&nbsp,

Text redactat per : Salvador Vilà&nbsp,&nbsp,&nbsp,&nbsp, Any: 2008

De Valldemossa a Deià:

El monestir de Miramar, on el beat Ramón Llull va establir una escola de missioners basada en l'estudi de llengües. Es conserven dues coves on el beat anava a resar. La cova està dintre del bosc, damunt la finca de Miramar, a la part dreta venint des de Palma. S’hi pot arribar des de l'ermita. Dintre la finca de Miramar hi ha una altra cova de Ramon&nbsp, Llul.

Son Marroig és una de les cases de possessió de Deià, situada a l'esquerra de la carretera de Valldemossa a Deià, davant sa Foradada. La casa de Son Marroig conserva una torre fortificada del segle XVI i actualment acull un museu, dedicat a la figura de l´Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, antic propietari de la casa que el 1870 hi establí el centre dels seus extensos dominis a la Serra de Tramuntana. Seguint el seu gust d'estil italianitzant, a un extrem del jardí l'Arxiduc hi feu construir un petit temple neoclàssic amb marbre de Carrara, des de on es domina Sa Foradada i els dies clars es pot arribar a veure l'illa de Dragonera, amb una vista única de la muntanya i la costa. Son Marroig acull anualment el Festival Internacional de Deià, dedicat a la música de cambra. Hi ha un restaurant, amb unes vistes úniques.
El museu està obert de dilluns a dissabte, de 9,30 a 18 h. (Hivern) o de 9,30 a 20 h. (Estiu). Tancat els Diumenges.

Sa Foradada és una península de la Serra de Tramuntana, situada al terme municipal de Deià. Rep aquest nom per l'impressionant forat que la travessa, d'uns 18 m. de diàmetre, visible des de diferents parts de la Serra. El millor lloc per contemplar-la és el mirador de Son Marroig, sobretot durant la posta de sol. Una estampa romàntica i intensa de l'illa de Mallorca.
Hi ha diverses anècdotes sobre la figura de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, un enamorat de Mallorca que va adquirir, entre d'altres, les possessions de Son Marroig i l'antic monestir de Miramar. Una d'elles explica que quan l'arxiduc comprà la finca de Son Marroig, que incloïa la península de la Foradada, algú li va dir que n'havia pagat un preu abusiu. Però ell va respondre que amb el que li havia costat no n'hi havia ni per pagar el forat de Sa Foradada. Fou l'arxiduc el qui manà construir el camí que uneix Son Marroig amb Sa Foradada, així com un petit moll per poder-hi amarrar el seu magnífic veler Nixe. Avui en dia es pescadors diuen que hi ha tintoreres, taurons mediterranis, per Sa Foradada, així que aneu en compta si vos hi voleu banyar.
Just entrant al terme de Deià, davant Miramar hi ha unes cases a ran de carretera on a la façana es pot veure una escultura dins una estructura en forma de campanar de la Beateta Catalina Tomàs, són ses cases de Son Gallard, on el dimoni la temptà en diversess ocassions.

&nbsp,

De Deià cap a Sóller:

Camí de Castelló.

Daten del 1239 els monestirs cistercencs de Ca l’Abat, 500 metres abans d'agafar el camí de Castelló, fou la finca dels frares que promogueren l’independència de Deià i on es conserva encara la simbologia que va donar origen a l'actual anagrama municipal i una capella romànica, Son Coll, finca que es troba al camí de Castelló, el de pedra en sec, entre Deià i Soller a l'altura de Lluc alcari, fou la posada del rei en Jaume. Uns 8oo metres abans de arrir-hi hi ha un refrescadors.

Quan&nbsp, Jaume I feu el repatiment de l’illa de Mallorca, li donà a Nuno Sanç, comte del Rosselló, una gran part de l’alqueria de Deià i quan al segle XIII aquest va fundar el monestir dels monjos de San Bernat de la Real (Palma) els va regalar entre d’altres la dita alqueria, que comptava amb la finca de Ca l’Abat. Es creu que el nom prové de que aquí hi passava temporades l’abat de la Real. La capella amb l’escut cistercenc, està dedicada a Sant Bernat. Tant la finca com la capella estan tancades però el dia de Sant Bernat (20 d’agost) s’hi celebra una missa solemne a la que són convidats tots els habitants de Deià.

Cala de Deià és una platja de còdols de 70 m. de llargada per 15 m. d´amplada on desemboca el torrent Major, un bon lloc per banyar-se, que es troba al final d´una desviació senyalitzada a l´esquerra, sortint de Deià cap a Sóller. Tradicionalment era el lloc on els pescadors i guardaven les seves barques i on es practicava el contrabando. Hi ha dos restaurants.

Cova de Betlem: dintre del torrent Major, a l'endret dels penays segats que hi ha anant a Sa Cala.

Llucalcari és un petit llogaret situat a 3 km de Deià anant cap a Sóller, també conegut amb el nom des Carrer. Situat a la pendent d´una muntanya damunt la mar, acull una vintena de cases i és una de les imatges més idíl·liques de Mallorca. Té un petit oratori amb un interior molt senzill, datat a l´any 1600. Algunes de les cases més grans presenten antigues torres de defensa i una d´elles, ca n´Apol·loni, acull des de el 1933 l´hotel Costa d´Or. Seguint una escala de pedra que baixa fins a la mar per dins un pinar, s´arriba a una petita cala de còdols, anomenada es Canyaret, amb una font d´aigua dolça on algunes persones es cobreixen el cos de fang, cercant unes preteses propietats terapèutiques.

La vegetació presenta una sèrie d´espècies endèmiques. Als indrets més elevats creix la garriga de muntanya, mentre que a les zones més baixes hi ha els alzinars més extensos de Mallorca. També s´hi troben vastes extensions de pinar, que a alguns indrets ha substituït l´alzinar.

Respecte a la fauna i viuen mamífers, dels quals destacarem d´una banda la cabra i l´ovella, que ajuden a mantenir la vegetació i serveixen d´aliment als voltors negres. De l´altra banda s´hi troba el mart, la geneta i el mostel. Amb relació a les espècies ornitològiques, són moltes les que habiten la Serra de Tramuntana, o bé hi passen durant les seves migracions. Destaca una ampla representació d´aus rapinyaires, com l´àguila peixatera o el falcó marí, que provenint de l´illa de Madagascar es desplaça a la ribera Mediterrània. El ferreret és un amfibi descobert els anys vuitanta, tot i que ja era conegut en forma de fòssil, la reduïda població del qual habita les basses i torrents de les zones menys accessibles de la Serra de Tramuntana.

Cova dels Ermassets: veure llegendes.

La possessió de Canet. Des de la carretera principal, una semirotonda o exedra formada per pilastres, oberta a la carretera, permet l’arrencada d’una escala de grans dimensions, construïda el 1862. Aquesta escala constitueix el centre dels jardins, és de traçat recte i puja suaument el coster del turó que acull les cases, i apareix dividida en diversos trams, separats per replans. La part superior és ocupada per una escala classicista, d’inspiració pal·ladiana, que es divideix en dos rams, amb balustrada, puja directament a la carrera de davant la façana principal de les cases. En total, l’escala compta amb 102 graons que porten fins a una esplanada amb brollador que es troba davant la façana principal.

Els jardins compten amb un safareig romàntic amb pèrgola i un parc paisatgístic que conté diversos senders, una glorieta, restes d’una caseta de nines, i un llac amb exuberant vegetació. Segons Jaume Llabrés i Aina Pascual, “els jardins són la consolidació de l’estil italià a Mallorca, en una època avançada del segle XIX que els vincula a una primera fase tardoneoclàssica en l’aspecte monumental i a un lleuger romanticisme expressat en el parc paisatgístic. (...) Un ambient boscós format per pins, xiprers i algun solitari ficus elastica domina l’escala, que tingué des d’un principi un marc de jardineria romàntica.” (Murray-Llabrés-Pasqual, 69-70). L’edifici configura un bloc de quatre cossos al voltant d’una clastra, d’aquests cossos, els més importants són les façanes orientades al nord i a l’est, disposades en angle recte. El portal forà és de llinda, aixecat sobre quatre graons, presenta encoixinat als brancals i dovelles a la llinda, segons l’estil toscà. Segons és tradició, les cases de Canet presenten un total de 365 finestres.

A partir del portal forà, el vestíbul presenta dos trams de volta d’aresta, separats per un arc rebaixat, el primer tram té un portalet de llinda a cada lateral, disposició que es repeteix al segon tram, però amb els portals de llinda de grans dimensions i emmarcats amb brancals i llinda de marbre. El portal de la dreta és el de la capella, mentre que el de l’esquerra dóna accés a l’escala que originalment portava al primer pis. La capella conserva al trespol la reproducció de l’escut d’armes de la família Gual de Torrella. Un arc rodó dóna pas a la clastra, que és de planta quadrada, adossat a la paret, davant el portal, hi ha un coll de cisterna de secció poligonal, tancat en forma d’urna.

En els cossos esquerre i posterior destaquen les estances dels posaders, el forn, un semisoterrani amb tres trams de volta d’aresta i un espai actualment dedicat a oficina, amb coberta de volta de canó, El cos de la dreta condueix, mitjançant una escala de factura moderna, a la casa dels senyors, de la qual destaquen el menjador, amb una avantcambra, i la gran sala. L’actual propietària compta amb una important col·lecció d’art contemporani, part de la qual es troba a Canet.

Darrera les cases es pot visitar el graner, estructura de planta rectangular, d’alçat d’un sol pis i volta de canó, a l’exterior del qual s’han disposat recentment les úniques peces conservades de la tafona.

Son Vic de Superna. Son Vic de Superna ha estat una de les possessions més ponderoses de la vall de Superna i de tot Puigpunyent, no sols pels seus vasts territoris, sinó per ser d’una de les principals famílies de Mallorca: els Vic de Superna. Estilísticament, les cases formen un bon exemple d’arquitectura de finals del segle XIX, entre l’eclecticisme i el regionalisme. El portal forà és d’arc rodó, amb una balustrada superior que comunica amb la clastra quadrangular. El cos d’entrada i de l’esquerra són d’una sola planta. La resta del conjunt és de tres plantes amb excepció de la torre mirador, coberta per una teulada de quatre vessants, amb enteixinat de fusta i quatre plantes. El cos del fons té una espadanya amb campana. Les cases compten amb un conjunt enjardinat d’alt valor estètic amb brolladors i un petit llac amb cignes. Quant a patrimoni menor, la possessió compta amb dos aljubs de muntanya de bona factura, fonts de mina, una síquia major i safareigs.

L’ermita de Maristel·la. Maristella és probablement l’ermita més moderna i d’història més atzarosa de Mallorca. Construïda pels Terciaris Carmelites a na Ferrana, al vessant de tramuntana de sa Mola del Ram, en un planell de 850m. d’altitud, el seu origen està lligat a la família Ferrà i a la possessió homònima. Na Margalida Rosselló i Ferrà com hereva universal de l’esmentada finca, i en la seva última voluntat expressada donà la finca. S’instal·laren entorn al 1890 provisionalment en una barraca existent al petit planell que avui coneixem com s’Ermita Vella i començaren els treballs preparatoris per a la construcció del santuari. Des d’un principi les obres es feren amb lentitud malgrat la modèstia de la construcció. L’11 de març de 1908 mossèn Josep Pons hi beneí i erigí les estacions del Via Crucis. Però si l’oratori es trobava llest, la resta de dependències s’endarreriren, fins el punt que l’any 1923 les obres es trobaven paralitzades. A tot això, s’hi sumà la tràgica mort dels ermitans, provocant el desànim entre els carmelites abandonant definitivament l’ermita el 26 de setembre de 1926.

Des del moment que l’administració de l’ermita del Carme ja depengué de la parròquia d’Esporles, el rector Mateu Togores pogué posar-se tot d’una a la tasca de continuar les obres, no s’aturà de fer projectes: instituí la festa anual, canvià el nom pel que ara té: Maristella, és a dir, Estel de la Mar&nbsp, com nomenen els mariners la seva patrona la Mare de Déu del Carme.

El mirador del Cor de Jesús. Coneguda la devoció de la gent d’Esporles pel Sagrat Cor de Jesús, el rector Mateu Togores en volgué deixar constància aixecant un monument al mirador. La idea fou ben acollida pel poble i, amb aquesta reacció favorable, s’encarregà a l’escultor don Bartomeu Amorós la monumental figura. Malgrat les dificultats que oferia el terreny, el projecte es realitzà i el 21 de juliol de 1940 el Rector beneí el monument, que fou apadrinat per Bartomeu Bosch i Margalida Bujosa.

&nbsp,

Hi ha mol bones excursions, prop de Sóller, però pots ser la més coneguda sigui pujar al Barranc de Biniaraix, fins a l'ambassament de Cuber.
També és pot optar d'anar fins a la vall de Bàlitx, o bé fer el camí de Castellò, que uneix Sóller i Deià.
Altres itineraris recomanables són:
Pujar fins a s'Arrom ( una finca que hi ha prop de Sóller) , seguir fins a les antenes de la TV i baixar pel Mirador d'en Quesada ,els Cornadors&nbsp,i el Barranc de Biniarix.
Partint de Sóller es pot fer Sa Costera fins a Tuent.
També sortint de Sóller es pot fer el camí del Rost fins al Port , anan't per Muleta.

La platja de Can Repic. La platja en la nostra àrea i en el còmput general de les Illes Balears esdevé un instrument econòmic més que no científic i hem vist com es passa d’una platja amb una dinàmica activa, oblidada, a una platja pitjada per màquines i homes per fer-la més còmoda per als turistes i activada econòmicament. Hi ha 1 fenomen i 1 element important dels quals cal tenir cura, i són les rissagues i la posidònia. Pel que fa al primer, hem de dir que si entenem la situació estratègica del port de Sóller, que és l’únic de la serra de Tramuntana on entren vaixells, suposa que si hi hagués rissaga, hi hauria molts de danys. Per tant un solució podria ser la col·locació d’un mesurador de rissagues. El tema de la posidònia seria el segon problema greu i per evitar la pèrdua d’una planta aquàtica tan important per al litoral mediterrani seria el de proposar nous sistemes de boies que permetessin que els vaixells no fondejassin a la zona.

El paisatge d’Olot, resultant d’un conjunt d’elements naturals i humans, és tal vegada un dels paisatges&nbsp, més valorats a nivell de tot el nostre país. Sota l’ombra de “paisatge olotí” s’acullen tota una sèrie de valls i planes que constitueixen una unitat de paisatge força singular.

&nbsp,

D’aquesta manera, Olot no és només el nom d’una ciutat, és clarament una “marca” de paisatge. Un paisatge humanitzat amb una gran biodiversitat a causa dels ecosistemes existents però amb un predomini d’ambients més medioeuropeus que mediterranis.

&nbsp,

La vegetació actual que caracteritza el paisatge de les planes olotines ve donada per una profunda alteració antròpica que ha transformat històricament,&nbsp, antigues zones forestals i lacustres en un extens mosaic de camps de conreus, algunes prades i petites zones adevesades, actuals parcel·les residuals de les antigues rouredes i boscos de ribera.

&nbsp,

A les zones humides, ja siguin els petits aiguamolls de la Moixina o els espais fluvials, la vegetació es molt diversa però també ho és la fauna que s'hi pot trobar. El cranc de riu autòcton i la nàiade encara són presents als llocs on l’aigua encara es neta, i la lludriga torna a ser present al voltant del Fluvià.

&nbsp,

Sobre les elevacions pròximes, llocs on els pendents massa pronunciats o la presència de basalts, no han permès l’aprofitament agrícola, s’estén una important massa forestal constituïda per boscos&nbsp, bàsicament&nbsp, caducifolis amb presència de rouredes submediterrànies de roure martinenc, fagedes, boscos mixtes i alguns alzinars. El falcó mostatxut, i alguna parella d’àguila&nbsp, calçada, espècies amenaçades,&nbsp, es poden veure volant pel cels de la zona. La poca presència d’aquests rapinyaires indiquen la forta alteració arreu, dels ecosistemes aptes per el seu desenvolupament.&nbsp,

&nbsp,

La roureda humida

L’espècie forestal més rellevant es el roure pènol del qual resten alguns petits rodals inconnexos, mostres del que deurien ser les extenses rouredes humides localitzades al fons de les valls i planes quaternàries, reomplertes successivament per materials volcànics i sedimentacions lacustres.

&nbsp,

La profunditat i humitat d’aquests sòls i la presència de precipitacions, sobretot estivals, han afavorit la presència d’aquest tipus de roureda representativa d’ambients medioeuropeus d’influència oceànica. Aquests sòls tenen gran part d’ells, un rerefons d’origen volcànic. Els col·lapses fluvials generats per l’escolament de les colades van propiciar l’acumulació de sediments rics en matèria orgànica que han anat reomplint aiguamolls i petits llacs preexistents, i que un&nbsp, cop drenats de forma natural o antròpica s’han convertit en extenses i riques planes conreables.

&nbsp,

Les restes d’aquestes masses forestals es poden trobar a&nbsp, La Moixina , al Parc Nou i als prats de Cuní. Altres espècies arbòries i arbustives poden acompanyar al roure pènol com ara freixes, cirerers, oms, grèvols i avellaners entre les més importants. En alguns&nbsp, rodals protegits de l’excessiva freqüentació i activitats humanes apareix l’isopir (Isopyrum thalictroides), ranunculàcia&nbsp, molt rara al conjunt del nostre territori.

&nbsp,

Moltes plantes nemorals i altres taxons que acompanyen al roure pènol i també al faig, les trobarem distribuïdes tant pels boscos humits dels Pirineus, com a gran part del continent europeu, dins ambients entre montans i subboreals. La presència d’aquest tipus de flora vascular a la regió olotina es clarament indicativa de la reproducció d’un conjunt d’ambients medioeuropeus dins un àrea totalment mediterrània. La fauna d’interès, ja sigui per la seva escassetat o vulnerabilitat es present en aquestes rouredes i també en d’altres boscos mixtes caducifolis. El mussol banyut és un rapinyaire nocturn que li agraden els boscos oberts i que es pot escoltar més fàcilment a la tardor. Dins els invertebrats d’interès, apareixen formant part de l’ecosistema, escarabats de mides apreciables que s’alimenten bàsicament de la fusta d’arbres caiguts, són l’escarabat banyut i l’escanyapolls.

&nbsp,

La fageda

El faig, de característiques més montanes que el roure pènol, ocupa llocs on els sòls tenen més drenatge, així trobem molt a prop de la ciutat d’Olot una extensa fageda situada sobre colades de lava. És el cas de la Fageda d’en Jordà, situada&nbsp, però, dins el terme del municipi de Santa Pau. L’existència&nbsp, d’aquest bosc és tal vegada una relíquia del passat i que s’ha anat mantenint amb més o menys extensió i maduresa, en funció del poc interès per convertir en conreus una zona basàltica amb sòls prims, encara que molt rics. La vegetació al seu interior, a part de multitud de molses i líquens, no és molt diversa, ja que ve determinada per la lluminositat estacional. A la primavera floreixen plantes amb bulbs i rizomes com ara diverses&nbsp, anemones, l’el·lèbor,&nbsp, primaveres i violes. Als llocs més oberts apareixen espècies acidòfiles pròpies de les fagedes àcides amb falgueres i festuques i un estrat arbustiu on apareix la gòdua, l’avellaner i l’arç blanc amb&nbsp, arbres com trèmols i roures.

Un tipus de fauna d’interès present aquí és el rat-penat, de la família dels nòctuls, espècies arborícoles amenaçades i, el picot negre, amant de boscos amb arbres vells. L’astor, hàbil caçador típicament forestal, es pot trobar amb certa facilitat&nbsp, a l’interior d’aquests i d’altres&nbsp, boscos caducifolis.

&nbsp,

Ambients palustres

Restes dels antics ambients palustres força extensos fins els segles XVII i XVIII es localitzen a la zona dels aiguamoixos de la Moixina, on drenen a través de diverses fonts i surgències, les aigües que s’infiltren entre els materials volcànics superiors fins que entren en contacte amb les argiles eocèniques inferiors. Trobem una gran biodiversitat dins aquest ambient, plantes com la cardàmine amargant, lliris, espadanyes, càrex, ficaries, ranuncles diversos, també créixens,&nbsp, joncars i&nbsp, llentia d’aigua.

El rec de Ravell recull tota l’aigua de la zona,&nbsp, única aportació superficial per la riba esquerra del Fluvià.

L’abundància i varietat de libèl·lules es fa evident tot passejant per aquests ambients humits. El gripau d’esperons, amant d’aquests llocs, aprofita per fer la posta sobre les fulles de les plantes aquàtiques.

&nbsp,

El bosc de ribera

Al curs del Fluvià, riu que travessa la ciutat d’Olot i molt encaixat entre colades i materials eocènics, apareixen als llocs menys alterats restes d’un bosc de ribera i&nbsp, també d’ambients ruderals molt nitrogenats en funció de l’ocupació i transformació de les seves ribes. Al tram urbà, tot i la presència evident de vegetació de ribera com ara salzes, pollancres i algun vern, té més aspecte d’àrea enjardinada. Tot i no presentar l’aspecte més naturalitzat que ofereixen altres sectors del riu,&nbsp, és de gran interès&nbsp, seguir el tram urbà del Fluvià per raons diverses, unes de caire històric, altres geològiques i també naturalístiques. El tram que presenta un gran interès es localitza abans que el riu entri a la ciutat, entre les fonts de Sant Roc i Codella. El recorregut ascendent permet identificar durant el mes de gener, la floració dels lliris de neu i al mes de juny, els marcòlics, ambdues, plantes perennes liliàcies, de flors de gran bellesa i que també podrem trobar riu avall cap a font de Les Tries. Més amunt, encara en el terme d’Olot, hi ha un extens meandre abandonat del Fluvià i altres llocs propers, on encara es pot veure un bosc de ribera amb verns, salzes, pollancres barrejat amb vegetació al·lòctona amb una gran biodiversitat. El blauet, expert pescador, l’astor, rapinyaire diürna&nbsp, que vola amb increïble habilitat entre els arbres, el picot garser petit, es poden veure amb certa facilitat, tot i ser ocells escassos al nostre territori.

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

La vila d'Arbúcies es troba a 315 metres d’altura, en una vall situada entre els massissos paleozoics, de composició majoritàriament granítica, del Montseny i les Guilleries. La vall , té el seu origen , en una falla transversal , que va desnivellar , el bloc del Montseny (més aixecat que el de les Guilleries). Aquesta fractura va patir, al llarg del temps, una forta erosió fluvial, que va acabar conformant l'actual morfologia de la vall. Pel que fa a la hidrografia de la zona, podem citar la riera d'Arbúcies, que  ,neix a prop del turó Sesportadores, al Montseny, i en el primer tram s’anomena torrent de Rigròs. Just abans d'arribar al nucli urbà rep les aigües de la riera de les Truites i les rieres del Palau. Una vegada passada la vila es fusiona amb la riera Xica. En el seu curs baix hi conflueixen les aigües de les rieres de la Pineda i de la Geneta. Finalment, en arribar a la plana d'Hostalric, la riera d'Arbúcies desemboca a la Tordera.

Les característiques fisiogràfiques de la vall han determinat una variabilitat de clima, flora i fauna excepcional, no en va bona part del terme municipal es troba dins dels límits del Parc Natural del Montseny —declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO—.

Arbúcies constitueix un dels pocs llocs on el visitant pot gaudir d'un paisatge típic de clima mediterrani fins a un de subalpí.

El paisatge mediterrani s'estén fins als 800 metres d’altura i està configurat per boscos de suro, alzinars i pinedes. A partir dels 800 metres trobem una vegetació extramediterrània formada per alzinars de muntanya, castanyers i rouredes. La fauna d'aquesta zona la formen essencialment , espècies com , ara el porc senglar, la guilla, l'esquirol, el toixó, la geneta, el tudó, el gaig, la perdiu...

Per sobre dels 1000 metres trobem un clima i una vegetació medioeuropeus. En aquest sector proliferen les rouredes i les fagedes, i fins i tot l'avetosa. Cal destacar d’aquest sector la presència , d'espècies tan rares en aquestes latituds com la granota roja, la musaranya de muntanya o el tritó pirinenc.

Finalment, en les parts més altes del massís, entre els 1600 i els 1700 metres, trobem un clima subalpí, amb una vegetació dominada per prats d'alta muntanya i landes formades per plantes herbàcies. La fauna d'aquesta zona és igualment variada: escurçó, llebre, guilla, àguila marcenca...

Cal esmentar igualment el microclima de ribera que es forma en els nombrosos cursos d'aigua, amb una vegetació formada per verns, freixes i pollancres, entre d'altres. Pel que fa a la fauna d'aquests àmbits, cal destacar la truita, el barb i l'anguila.

Text redactat per: Quim Mateu.  Data: 2007

El municipi de Santa Pau està format per la cubeta de Santa Pau, limitada per la serra de Finestres al sud, i les serres de Batet i de Sant Julià del Mont (903 m) al sud. Drenat per la vall alta del riu Ser, presenta a part de materials sedimentaris eocènics (calcàries, gresos i conglomerats) un conjunt de volcans i colades de lava pertanyents a la zona volcànica de la Garrotxa.

&nbsp,

Els volcans més importants o més coneguts són els de Santa Margarida, el Croscat, el Roca Negra, tots ells limitant la cubeta a l’oest, i el de Fontpobra ja a la Serra de Finestres. Per les valls del riu Ser i els seus afluents abunden les colades de lava procedents d’erupcions tranquil·les i onades piroclàstiques formades a partir d’erupcions molt explosives.

&nbsp,

El bosc dominant és l’alzinar, típicament mediterrani, que en alguns indrets ha esdevingut pineda de pi blanc amb brolles, mentre que en zones més obagues es poden observar rouredes submediterrànies de roure martinenc. Als vessants obacs més inclinats com la Serra de Finestres creixen extenses fagedes. També destaca sobre una antiga colada de lava la Fageda d’en Jordà, singular per la seva ubicació en un lloc planer. Únicament a l’extrem occidental del municipi, cap a la cubeta olotina, i al llarg dels fondals del Ser i els seus afluents apareixen boscos humits mixtes amb roure pènol, freixes, til·lers i aurons. En tot el municipi abunden les planes cultivades o amb prats que configuren un mosaic d’ambients que contribueixen a una gran diversitat vegetal i animal.

&nbsp,

La fauna, com a la resta del parc natural, és diversa i ben conservada, i és pròpia de la muntanya mitjana humida catalana on falten els grans carnívors extingits (os, llop, linx) i s’han recuperat alguns herbívors antigament desapareguts (cérvol i cabirol).

&nbsp,

Text redactat per: Xavier Oliver&nbsp,&nbsp, &nbsp,Data: primavera de 2009