La vegetació mediterrània està representada per la brolla i màquia xeròfila on predomina l'estepa blanca i negra, l'argelaga, el llentiscle, el bruc, el coscoll i el margalló al qual l'acompanyen moltes plantes aromàtiques com el romer, la frígola, l'espígol o la camamil·la. Els prats i molts abancalaments abandonats s'enriqueixen amb milers de xicotetes orquídies de les aproximadament 18 espècies que creixen a Benissa. Els boscos estan constituïts pel pi blanc mentre que la carrasca degut al seu aprofitament és escàs a la zona. L'orografia de la serra de Bèrnia proporciona l'aparició de restes de boscos subhumits caducifolis amb presència de fleixos, aurons, gal·lers i teixos. Els cingles i penya-segats d'aquestes serres presenten una flora rupícola rica en endemismes. Entre les aus rapinyaires que s'observen està l'àguila de panxa blanca, l'àguila reial i l'esparver. En els boscos s'amaguen la geneta, la rabosa, la fagina i el porc senglar.

L'activitat agrícola, com a la resta de la comarca fou la base econòmica de Benissa fins ben entrant la dècada dels seixanta del segle passat. Les millors terres agrícoles eren destinades a la vinya per a l'elaboració de la pansa i on el conreu era més difícil i laboriós predominen els cultius d'ametlers, oliveres i garrofers. Aquest paisatge s'enriqueix amb l'arquitectura rural de cases de camp, corrals d'assegadors, riuraus, eres, pous, aljubs i els abancalaments de pedra seca. Bons exemples d'aquest paisatge el trobem a les partides de Lleus, Pinos, La Ràpita i Canor. Darrere aquest patrimoni rural s'amaga un molt més valuós i immaterial que és el cultural associat a tant de segles de vida al camp. L'elaboració de les 25 herbes és una tradició que consisteix en la recol·lecció de 25 herbes medicinals que es prenien en tisana com a preventiu de moltes malalties.

Benissa ofereix una gran diversitat de paisatges des de la seva costa fins a les zones muntanyoses de la serra d'Oltà, La Solana i Bèrnia (1129 m). El litoral de Benissa, tot i la pressió urbanística es caracteritza per la presència de xicotetes cales de roca i penya-segats baixos. Allí, sobre els sòls margosos creix l'estepeta de cap de gat, una espècie molt escassa acompanyada d'altres com la pebrella que és utilitzada com a condiment culinari. A la franja litoral apareixen afloraments d'antigues platges d'arena ara fossilitzades (la Pedrera de les Bassetes i l'Asprar), de les quals s'extreia l'anomenada pedra tosca&nbsp, per bastir moltes cases del casc antic de la vila. Però és sense cap dubte, el bon estat de conservació de l'ecosistema marí i de les praderies de Posidonia &nbsp,el que proporciona un alt valor ecològic a aquest litoral.

La Font d'Aixa forma una estreta fondalada entre muntanyes abancalades. El barranc homònim la travessa sencera en direcció oest-est abans de desembocar en el riu Xaló-Gorgos. En l'actualitat, l'ametler constitueix el principal conreu de la Font d'Aixa, perquè és un arbre que s'adapta molt bé als sòls poc profunds de les muntanyes d'aquesta contrada. A la Font d'Aixa es comptabilitzen més de 600 espècies de flora, i entre elles s'hi troba l'Erica arborea, un endemisme que només es troba ací i al Cap de la Nau.

La Serra de Bèrnia està situada a la línia divisòria entre les comarques de la Marina Alta i Baixa.

Fa una llargària de 11 quilòmetres i s'estén en direcció perpendicular a la costa. El cim més elevat de la Serra de Bèrnia es troba al terme municipal de Xaló, i mesura 1128 m. sobre el nivell de la mar.

Pel seu valor endèmic o per la seua escassesa, cal destacar les següents espècies vegetals:

• l'auró
• el marfull
• la corona de rei
• el teix o vareta d'or

El riu Xaló-Gorgos és una típica rambla mediterrània que discorre en la seua major part per la comarca valenciana de la Marina Alta. Ha estat declarat com a LIC per part de la Unió Europea, degut a l'alt valor ecològic i medi-ambiental d'aquest riu.

Té una superficie de 283,2 km² i uns 50 km de llargària. Comença el seu recorregut en les poblacions de Famorca i Castells de Serrella, passa per Gata de Gorgos i desemboca finalment a Xàbia.

Les pluges torrencials de la tardor solen provocar freqüents avingudes, sobretot al curs mitjà del riu, però, a l'estiu es manté pràcticament sec, tret d'alguns tolls on tot l'any hi ha aigua que s'aprofita per al reg de taules d'horta.

A la ribera del riu Xaló-Gorgos creix abundosament la boga, el baladre i el canyar.

La zona de costa que envolta el cap de Sant Antoni va ser declarada reserva marina d'interés pesquer el 9 de novembre de 1993. Conta amb una topografia submarina variada amb diferents tipus de substrats que condicionen la presència de comunitats bentòniques diverses, algunes d'elles sota mesures de protecció del Consell d'Europa, com:

• Comunitat Infralitoral d'Algues Esciòfiles.
• Comunitat de Rodòfits Calcaris.
• Coralígen.
• Comunitats d'esquerdes i coves fosques.
• Praderes de Posidònia.

Aquesta varietat de comunitats duu associada la presència d'una gran diversitat d'espècies, moltes de les quals figuren en la llista d'espècies protegibles elaborada en el Congrés de Carry li Rouet de 1989:

• Eunicella verrucosa (Gorgonia).
• Scyllarides latus (Escamarlà.
• Epinephelus guaza (Mer).
• Sciaena umbra.
• Posidònia oceànica (Fanerógama)

En la zona costanera, en la platja de Les Rotes hi ha 3 microreserves de flora, declarades en 1999 per la presència de diverses espècies endèmiques de flora, com son el limonium scopulorum i el limonium riguali. Altres espècies interessants que poden trobar a la zona son:

&nbsp,

• Crithmum maritimum L: fenoll marí.
• Asteriscus maritimus L: margarida de mar.

El Montgó ocupa una extensió de 2.117,68 ha. Va ser declarat Parc Natural, per part de la Generalitat Valenciana el 16 de març de 1987, la zona protegida té un total de 7.503,99 ha. Hi creixen espècies com el romaní, el garric, el romer, el llentiscle, l’aladern, el pi blanc o el carrascar, ... A les zones amb menor pendent creixen interessants endemismes diànics com la ferradura valenciana i diánico-pitiüsics com el Carduncellus dianius i la Centaurea rouyi.

La fauna present al Parc Natural és molt variada, en els penya-segats fa niu el gavinot argentat del mediterrani, hiverna la gavina corsa i s'hi observen moltes altres aus. En els riscs i penyals s'hi localitzen còrvids i rapinyaires. També és de destacar la nidificació de l'àguila de panxa blanca i la presència contínua d'una parella de ducs, Així com també del xoriguer i el falcó peregrí.

Als garrigars és constatada la presència de nombroses espècies d'aus i mamífers. Entre estos últims la rata cellarda, la rata negra, l’eriçó, el conill, el teixó, la geneta, la rabosa i la mostela. Els rèptils són freqüents, com per exemple, la sargantana i el fardatxo o la serp de ferradura.

La diversitat d’hàbitats del municipi de Gombrèn està ben representada en els estatges de vegetació de l’àmbit montà i subalpí amb influència mediterrània des de les parts més baixes i humides fins a les més altes que sobrepassen els 2000 m, al cim de la Serra de Montgrony. De l’estatge subalpí destaca el relleu suau i ondulat de la muntanya amb rics prats de pastures per a l’estiu. Contrasta la seva vegetació herbàcia amb l’abundant vegetació arbòria i arbustiva de la resta del paisatge, i sobretot, amb zones d’impressionants cingleres verticals que s’escampen per tot el territori septentrional, la qual cosa, configura un típic paisatge en mosaic.

De la vegetació arbòria destaca el predomini, a l’obaga, del pi roig (Pinus sylvestris) i a més altitud el faig (Fagus sylvatica). Al solell, el pi roig es combina amb clapes de roure (Quercus petraea, Q. pubescents…), i són sorprenent les alzines (Quercus rotundifolia) a la sortida del poble que se sumen a la gran varietat arbòrea. Als vorals del riu Merdàs, hi són notoris els típics arbres i vegetació de ribera.

Per la seva grandària i espectacularitat és recomanable visitar el roure de la Font del Raig, a mig quilometre de Coll de Merolla en direcció a la Cot, i també el Faig del camí ramader de Puigbò en direcció a Faig General.

Quant als arbusts, destaca el boix (Buxus sempervirens) per la quantitat i les dimensions considerables, tret dels que sobreviuen als roquissars del solell. Els avellaners (Corylus avellana) de caràcter arbustiu s’escampen arreu del territori. També, aquí i allà, hi ha aranyoners (Prunus spinosa), arç blanc (Crataegus monogyna), ginebrons (Juniperus communis), rosers (Rosa canina) romegueres (Rubus fruticosus) i molts d’altres.

La vegetació herbàcia és molt difícil de resumir per la seva varietat i abundor. A les pinedes ombrívoles, hi predomina la maduixera (Fragaria vesca), el marxívol (Helleborus foetidus), la pulmonària (Pulmonaria officinalis), entre d’altres. Arreu trobem herba fetgera (Anemona hepatica) i herba blava (Polygala calcarea). Destaca l’orella d’ós (Ramonda myconi) i la bonica corona de rei (Saxifraga longifolia),les quals viuen a les fissures de les roques calcàries, sempre orientades al nord i que s’han utilitzat molt a nivell fitoterapèutic. En aquest sentit també destacar el segell de salomó (Polygonatum multiflorum) com a planta especial, i algun exemplar de belladona (Atropa belladona). Tant en els prats montans com subalpins, hi conviuen gran diversitat d’espècies d’orquídies, fins hi tot hi ha localitzades les sabatetes de la Mare de Déu (Cypripedium calceolus), molt escassa i per tant difícil de trobar. Les molleres, nombroses al territori determinen una vegetació, a la qual, el canvi climàtic li suposa un gran problema per subsistir.

&nbsp,

La geologia, caracteritzada per plegaments rocosos que tingueren lloc a l’era terciària, determina un relleu escarpat, rocós i escultòric, predominantment calcari, on la vegetació és especial, a la cara nord, com hem dit anteriorment, abunden la corona de rei i l’orella d’ós, i a la sud, la cornera (Amelanchier ovalis) i tot mena d’herbes aromàtiques: farigola (Thymus vulgaris), sajolida (Satureja montana) espígols (Lavanda angustifolia, L. Latifolia), fonoll (Foeniculum vulgare) etc. A la zona silícixca, en canvi, la vegetació varia, i per exemple, al Refugi Planelles a Montgrony hi és present el nabiu (Vaccinium myrtillus) i la brossa (Calluna vulgaris).

&nbsp,

La quantitat de bolets és notable a tot el territori tant a la primavera, amb els camasecs (Marasmius oreades) i el moixernó (Calocybe gambosa), com a la tardor que ens ofereix moltes varietats, de les quals, excel·leix els rovellons (Lactarius sanguifluus, L.deliciosus), entre d’altres. També és important la presència de tòfones (Tuber sp).

&nbsp,

De la flora gombrenesa, n’hi ha una modesta mostra al Jardí Botànic de Plantes Medicinals de Gombrèn d’aproximadament unes 300 espècies. Malgrat la seva intenció no és ser un recull de plantes autòctones, sinó que el que vol és donar a conèixer les més representatives a nivell terapèutic, ens pot ajudar a descobrir-ne alguna difícil de localitzar.

&nbsp,

Per acabar, comentar que l’espai d’interès natural de la Serra de Montgrony està inclòs en la Xarxa Natura 2000.

Al tractat Diario de los viajes hechos en Cataluña (1790), Francisco de Zamora anomena i descriu set varietats diferents de pomes que es poden trobar en aquesta zona: hi ha la blanqueta i la ratllada —segons com és la seva pell—, la del ciri, la de Can Quadres, la imperial —era la que es conservava més temps—, la martina —que es collia per Sant Martí—...

&nbsp,

&nbsp,

&nbsp,

Per altra banda, Rafael Vilà, a Les pomeres de la Vall d’Arbúcies. Aproximació a una recerca etnològica, enumera les antigues varietats de pomes que es podien trobar en aquesta zona: primerenca, rabada, quadres, agredolça, sang de llebre, ampolla, martina, morro de vedell, corgelada, gabatxa, blanqueta, agregroga, de suro, nana, perona, vermella, de Sant Jaume, vinyets, dolça, bellesa de Roma, imperial groga, imperial vermella, llistada, llaminera, ciri groc, ciri verd, bruta grossa, bruta petita, camosa groga, camosa verda, agrenegra del Vimeners i manyaga.

&nbsp,